La vida está llena de hermosuras impredecibles y sorpresas extrañas. A veces, la belleza me supera y no se como afrontarla. ¿Conoces la sensación? ¿Cuando algo es demasiado hermoso? ¿Cuando alguien dice algo o escribe algo o toca algo que te conmueve hasta las lagrimas, o que llega incluso a cambiarte?
Arribarà un dia que sabràs i entendràs moltes coses, però serà massa tard, perquè tota la vida haurà estat decidida en una època en què no sabies res.
M'havien parlat d'un que diu sinocsi (no sé si ho diu amb c o amb g....) en comptes de sinopsi... però el que vaig veure diumenge passat ho supera:
quan vaig fer la foto només em vaig fixar en ignocens... ignocen de mi! (vist a El Ingenio)
Aquesta matinada ha mort Albert Ràfols-Casamada
LA COLOR ROJA DEL SOL
La color roja del cel
la portem en la mirada;
quan érem enmig del camp
una flor hem arrencada.
Sobre els rostolls caminem
com sobre catifa clara,
millor encara, que sentim
com s'esquinça a cada passa,
amb un cruixir de somrís
i una dolça sotragada.
La calor roja del cel
es va tornant més daurada:
com si anés naixent de tu,
com si et brollés de la cara.
(blau)
damunt el blau
-------------o dins el blau
o encara darrere
----------------------el blau
apareixen les figures
-----------------------signes o estrelles
la ratlla que separa
-------------l'alè que uneix
i el color s'accentua
-------------que hi hagi
-----------------------diu Miró
una gran contundència
-----------------------de color
i es mouen les ones del blau
-----------------damunt la tela
La màquina
és una combinació de peces
(barres, molles, palanques)
que serveix per a escriure.
És ben cert
que el qui treballa
amb l'esperit d'un altre
o amb una mà pagada
no obtindrà mai bons resultats.
Avui els núvols semblen
formes d'homes i d'animals
que es mouen.
Ja he vist
que a terra hi havia una taca.
Afuats cap al futur.
No conec ningú que ho faci.
Fan com si aquest dimarts
hagués d'ésser quasi idèntic
als dimarts de l'any tres mil
i als de l'any del tres mil setze.
Aviat vaig descobrir que la vida consta de dos elements contradictoris: un eren les paraules, que poden canviar el món, i l'altre era el propi món, que no té res a veure amb les paraules [...].
He escoltat amb freqüència que l'espasa i la ploma al Japó segueixen el mateix camí. El cert és que només s'ajunten en el moment de la mort.
Cançó de les besades
El primer bes que florí,
te'n recordes?, jo el donava.
Tu em prengueres el segon
vora el riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades.
Unes amb regust de sol
i neu dalt de la muntanya.
Altres amb claror d'estels
i perfum de lluna clara.
Totes d'un encantament
que ens feia les hores calmes...
D'aquell rosari passat
sols el record m'acompanya
i la recança també,
amor, si tu l'oblidaves.
Sí, van haver-hi moments en què oblidava no tan sols qui era jo, sinó que jo era; m'oblidava de ser.
XXVIII
Fa basarda mirar
des de l'angle més alt
d'un profund precipici
la intensa línia marcada al límit de la teulada.
Jo no goso creuar,
ni passar de puntetes
pel tortuós fil esmolat.
Per entendre la música de Schubert cal una mica d'entrenament. Al principi a mi també m'avorria. Ara és normal que no t'agradi, però quan arribis a la meva edat ja l'entendràs. La gent es cansa de seguida del que no és avorrit, però no es cansa del que ho és. És així. A la meva vida hi ha lloc per avorrir-me, però no per cansar-me de les coses. La majoria de la gent no la fa aquesta distinció.
No tinc costa on aferrar-me aquesta tarda de dissabte
interminable en la programació esportiva
quan repeteixo el teu nom astorat davant el pastís
de núvols que torna blanca la mirada on és escrit.
L'altura és el mar on veig el teu cos,
el cel roig darrere l´home que neteja l'espigó
i no pensa en tu ni quan la brisa xoca contra la galta
acabada d'afaitar abans d´entrar al torn de nit.
Es mouen els gats pel passeig de la Mar Bella,
crits sords cap al cementiri dels sons,
cap a l'abocador de paraules dites i no dites,
cap al silenci immens de no tenir el teu silenci.
L'ull en el cel - David Castillo
Un dia et despertes sense saber que la teva vida ha canviat. Algú ha decidit per tu. Ho acceptes, com sempre fas, sense queixar-te gaire. I no dius res.
I passa el temps i vas fent... i intentes anar endavant...que no passa res, que estàs bé, dius. I fas veure que tu ja volies que et canviés, encara que mai reconeixeràs que no és cert.
Fins que un vespre t'adones que no ets el centre del món, que no ets centre ni ets res...
I Beg Your Pardon (Salvador Espriu - Raimon)
(Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria
atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics.)
Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons.
(1978)
Alguna tarda, assegut a La Fourche, em pregunto calmosament: "On anem quan deixem això?" En caure la nit, ja he viatjat fins a la lluna i he retornat. Aquí, en aquesta cruïlla, m'assec i rememoro tots i cada un dels meus egos separats i immortals. Ploro dins la meva cervesa. De nits, en retornar a Clichy, tinc el mateix sentiment. Cada cop que vaig a La Fourche, veig una munió de carreteres infinites que parteixen dels meus peus, i de les meves sabates sorgeixen els egos incomptables que habiten el món del meu ésser. Agafats de bracet, els acompanyo per les senderes que en altre temps vaig recórrer jo tot sol: allò que jo anomeno els grans passeigs obsessius de la meva vida i de la meva mort. Parlo amb aquests companys autocreats com parlaria amb mi mateix si hagués tingut la desgràcia de viure i morir un sol cop, i de restar, per consegüent, tot sol eternament. Ara no estic mai sol. En els pitjors dels casos, estic amb Déu!
