Quins bisbes?

La revista Foc Nou ha tingut el bon encert de dedicar el número de gener a les reaccions que ha provocat el nomenament com a bisbe de Sant Sebastià de José Ignacio Munilla, un basc que des de fa tres anys era bisbe de Palència i que representa l’ala més conservadora i integrista de l’episcopat espanyol. I que, com s’ha vist després amb les seves desgraciades declaracions sobre la tragèdia d’Haití, ha demostrat no tenir cap idea del que les paraules signifiquen en el llenguatge de les persones normals. Aquest nomenament va venir unit al del nou arquebisbe d’Oviedo, que va recaure en el franciscà Jesús Sanz Montes, antic bisbe d’Osca i Jaca, que entre els seus antecedents s’hi compta haver defensat, en una carta als seus diocesans, i amb el llenguatge fatxenda propi del diari El Mundo, la presumpta autoria d’ETA en l’atemptat de l’11-M.
Doncs bé. Sembla que això no només passa a Espanya. La confirmació la tenim en el recent nomenament del nou arquebisbe de Brussel·les, que substitueix el cardenal Godfried Danneels. El cardenal Danneels, un home obert i amb voluntat d’entendre què passa al món i per què passa, i que més d’un cop ha manifestat les seves discrepàncies amb la línia del papa actual, ha estat substituït pel bisbe de Namur, André-Mutien Léonard, l’home més conservador de tot l’episcopat belga, que s’ha destacat en els darrers temps de manera especial per les seves preses de posició contra l’homosexualitat. Amb tot plegat, l’integrisme català ja ha trobat un bon eslògan: “Volem un Munilla o un Léonard per Barcelona!”.
Una de les característiques de tots aquests bisbes és, pel que sembla, la seva capacitat per omplir seminaris. Però, com molt bé diu a Foc Nou un laic biscaí, “evidentment, aconseguiran que hi hagi més seminaristes, però d’un perfil molt determinat, completament fora de sintonia amb el món; dels seminaris en sortiran bitxos raros al servei d’una religiositat tradicional que probablement crearan empatia amb alguns sectors però que seran incapaços d’anunciar l’Evangeli amb eficàcia enmig de la societat actual”. Pel que es veu, això és el que ens espera. Caldrà resistir. Josep Lligadas

D'on ve la nostra idea de Déu (3: el judaisme)

Hi ha un moment, en la història de la religió, en què té lloc un pas històric d’una gran importància: el pas de començar a creure que aquella realitat intuïda que està més enllà de la realitat empírica i amb la qual els éssers humans intenten de relacionar-se, és una realitat única, personal, i que és a l’origen i al cor de la vida humana.
Aquest pas comença a realitzar-se a diversos llocs i en diversos moments, però on qualla de manera definitiva és en un poble concret, Israel, amb un personatge, Moisès, que farà de catalitzador.
Moisès és certament un personatge apassionant. En els llibres bíblics que parlen de les seves actuacions (bàsicament, Èxode i Nombres), és difícil discernir-hi quin és el fons realment històric. Però en tot cas la seva aportació és clara: ell serà el qui portarà a la descoberta d’aquesta realitat única, aquest Déu, entenent-lo com algú que guia la història i ofereix un projecte alliberador, que es farà visible en l’alliberament de les tribus hebrees que es trobaven a Egipte sotmeses a l’esclavatge del faraó. O, dient-ho amb termes més empírics, ell serà qui ajudarà aquelles tribus que havien aconseguit alliberar-se de l’esclavitud, a entendre allò que els havia passat com el senyal de la presència d’un Déu que els guiava i que es comprometia amb ells.
El procés, evidentment, no és d’un dia per l’altre, sinó que té un llarg recorregut. Al principi, aquest “Déu d’Israel” no és entès com un Déu únic en sentit absolut, sinó en el sentit que Israel, a diferència dels altres pobles, no creu en una diversitat de déus que actuen en diversos àmbits de la vida, sinó que creu en un Déu propi que és un de sol, i que a més el seu projecte és un projecte a favor dels esclavitzats.
Posteriorment, aquesta primera intuïció anirà esdevenint de més volada, i acabarà prenent un altre significat: que, al darrere de tota la realitat i tota la història humana, hi ha un únic Déu. És a dir, que tota la realitat és fruit d’un projecte de vida que està més enllà d’allò que veiem, i que aquest projecte de vida és obra d’aquesta realitat única i personal que anomenem Déu. I que aquest Déu, en un determinat moment de la història, ha volgut actuar mostrant el seu rostre amorós i alliberador en ells, el poble d’Israel, i els ha encomanat de fer realitat, en la seva vida com a poble, el mateix estil de vida alliberat i alliberador.
Aquesta seria la intuïció fonamental, que va apareixent entremig de tot un llarg camí social i cultural. I que va traient el cap constantment, malgrat que la vida, molt sovint, vagi per una altra banda. Molt sovint, en efecte, el que prevaldrà serà la consciència que, si Déu ha actuat en la seva història de poble, això vol dir que ells són els preferits de Déu, facin el que facin. I aquesta consciència es traduirà en un nacionalisme que oblidarà el caràcter alliberador de l’acció de Déu. O prevaldrà, també, el convenciment que el que Déu vol és el compliment estricte de les lleis que concretaven les seves crides alliberadores, i la lletra acabarà matant l’esperit. I així successivament.
Però en tot cas, l’aportació d’Israel serà ja decisiva. Serà haver descobert, i dit, que, al cor de la vida i la història humana, hi ha la presència d’algú que, més enllà de tot, la sosté i acompanya. I haver descobert, i dit, que aquest algú propugna un estil de vida i d’història en què no hi hagi amos i esclaus, vencedors i vençuts, sinó éssers humans lliures i que puguin viure dignament. I haver afirmat també –en alguns moments concrets, però amb molta potència: per exemple, en alguns dels profetes, i en especial l’anomenat Segon Isaïes– que aquesta voluntat de Déu era per a tots els pobles de la terra, convidats a unir-se a la crida que Israel havia rebut.

Josep Lligadas

L'última baula d'una cadena

Josep M., Maria, Roser i Núria Feliu. Editorial Azul. Barcelona 2009.

Magnífica aproximació a què significa conviure amb una malaltia mental severa. Són els testimonis d’una família (pare i tres filles) que han vist emmalaltir la mare i que l’han acompanyada en tots els moments del procés. Emotius, realistes, esperançats, afectuosos... Els relats de cadascun d’ells posen damunt la taula un tema tabú davant del qual sovint girem l’esquena. Mercè Solé

Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força?

José I. González Faus i F. Javier Vitoria Cormezana. Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, Barcelona 2009.

La presència de l’Església en la societat espanyola és un tema dels que creen angoixa. I la manera com fer possible un estat laic sense que això signifiqui un estat antireligiós, també. I aquí al mig hi ha tot un treball a fer, i en el qual cal filar prim. És obvi que la pretensió de molts dirigents d’Església d’erigir-se en última instància i últim criteri dels valors en els quals s’ha de sustentar la vida social és una barbaritat que ens està fent molt de mal a tots plegats: a la convivència enriquidora de tots i, més encara, a la possibilitat d’una presència de l’Evangeli que pugui ser reconeguda com a creïble. Però també és veritat que una determinada manera de tractar la fe cristiana com si fos simplement una nosa que cal fer tan invisible com sigui possible, no és tampoc una bona manera d’afrontar la nostra realitat col·lectiva.
El tema és important, i té molta història i molts rostres. I els dos autors d’aquest llibre, dos jesuïtes ben coneguts, ajuden a desxifrar-lo i a entendre’l millor. I, en conseqüència, a anar-se fent el propi pensament. Un llibre, doncs, recomanable sense cap dubte. Josep Lligadas

Contrapublicidad. Consume Hasta Morir.

Col·lectiu: “ConsumeHastaMorir”. Rodrigo Fernández Miranda, María González Reyes, Isidro Jiménez Gómez y Pedro Ramiro Pérez. Ecologistas en acción. Madrid, 2009
Vaig descobrir aquesta publicació casualment llegint la secció de Llibres de la revista “Catalunya” (nº111), que és l’òrgan d’expressió de la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya.
En la recomanació, entre altres consideracions, hi deia textualment: “Es tracta d’una reflexió sobre la societat de consum en la qual vivim, utilitzant un dels propis instruments, la publicitat, per a mostrar fins a quin punt es pot morir consumint....”
Això de “morir consumint” em va cridar l’atenció, i com que en la mateixa nota deia que et podies descarregar el llibre de 58 pàgines en format pdf a l’adreça: www.letra.org/spip/IMG/pdf/LIBRO_CONTRAPUB_CHM.pdf
No vaig poder evitar donar-li un cop d’ull.
El llibre està força bé, realment té 113 pàgines en format A5 però es llegeix sol. La introducció sols té 11 pàgines i fa una “viatge” per la història de la publicitat, des dels seus inicis fins a les darreres tendències, el text és amè i ben fonamentat. La resta de pàgines són imatges de suposats anuncis amb un text que convida a la reflexió. Algunes imatges són molt enginyoses i francament divertides, i alguns dels comentaris són molt encertats. En definitiva, un material ideal per reflexionar sobre el tema del consumisme sense por d’avorrir-se. L’únic que em sap greu és que una publicació així estigui tan “amagada” i no la trobis en els aparadors de les llibreries. Espero que us agradi tant com m’ha agradat a mi. Benjamí Mercader

Repensar la solidaritat

Col·laborar amb la Càritas de Viladecans durant aquest temps de crisi ha resultat tota una aventura: la demanda d’atenció s’ha triplicat i cada setmana et preguntes com resistirem sense fer fallida. De fet, molta gent ha incrementat considerablement els seus donatius i això ha ajudat força. I és una bona cosa i convé estar-ne agraït. Però corrent el risc de ser políticament incorrecta, crec que convindria revisar algunes de les solidaritats rebudes i dels serveis prestats.
1. Algun partit ha desenvolupat campanyes a tot Catalunya contra la crisi i a favor de Càritas, de vegades sense consultar què feia falta i utilitzant el nom de l’entitat... Però no ha fet el més important i el que li pertoca: proposar mesures polítiques per prevenir noves crisis i per redistribuir la riquesa, i aplicar-les en els llocs on governa. I no s’hi val a fer campanya a costelles dels pobres.
2. Entitats comercials i institucions públiques han desenvolupat en alguns llocs costoses campanyes, en les quals es parla més de qui fa el donatiu que del que li passa a la gent. I en alguns casos sospito que ha costat més la campanya que el que s’ha recollit.
3. La distribució d’aliments és el que té el pes simbòlic més important, i de seguida toca la fibra sensible, però ens enganyem tots plegats si pensem que això resol el problema. En primer lloc perquè el que es dóna a la gent és un ajut però resulta insuficient. La gent ha de pagar subministraments, transports, lloguers... Fan falta diners. I, sobretot, fa falta feina, pensions dignes i habitatges assequibles.
4. Hi ha qui diu, i potser té raó, que els pobres s’han tornat del morro fi. O que gasten massa en llum i en aigua. I que haurien de portar una vida més senzilla. Però no serveix de gaire pretendre que els altres (ep, ells i no pas nosaltres) es moguin amb els paràmetres d’estalvi i d’austeritat que en la nostra infantesa eren valuosos, però que ara tots hem perdut de vista. Més aviat hauríem de preguntar-nos si nosaltres mateixos no malbaratem moltes coses, si valorem el que tenim, si compartim el que podem... Penso que aconseguirem transmetre aquests valors no pas per la via d’imposar-los als altres, sinó de viure’ls nosaltres. De fet, a casa, que de petita les havíem passat força magres i ens costava arribar a final de mes, el cinema setmanal, aquest luxe superflu del qual està clar que podíem prescindir aplicant normes de racionalitat a la nostra economia, mai no faltava. I per això em costa jutjar a la lleugera aquestes economies dubtoses d’alguna de la gent que ve a demanar ajuda. Mercè Solé

Obres a Rivadeneyra

Barcelona està foradada per tot arreu. Hi ha mils d´obres que impedeixen a vianants i vehicles el pas pacífic, contemplatiu, pràctic i serè. Sorolls, gimcanes per cercar el metro o el pas del semàfor, alts i baixos, barreres, tanques ben lletges, perills de caure... I sembla que no solament no s´acaben sinó que en posen més: ara, amb l´AVE, la línia 9 i el “Plan E”, l´obra augmenta.
Ara bé, si hi ha un lloc a Barcelona que en uns potser 20 anys pocs temps ha estat sense foradar, és el tros de la Plaça Catalunya que va de Canaletes al carrer Rivadeneyra i que sovint s´allarga fins al Portal de l´Àngel. Per cert, és un indret on es mostra el civisme i la paciència de la gent, ja que malgrat alguns altercats, hi ha molt pocs conflictes, quan allà hi conflueixen els autocars dels turistes, els cotxes que entren al pàrking de la plaça, els que van al pàrking del Racc, la parada de taxis, una immensitat de busos, els cotxes que donen la volta a la plaça, i la gent que passeja, turisteja (lloc de cites de molts estrangers) i va a treballar, o a comprar.
Fa temps que haig d´anar sovint, per feina, al carrer Rivadeneyra, i baixo al metro a Catalunya. Ara fa poc, després de molts anys d´obertures i reobertures de la vorera, han posat el cartell del “Plan E” per renovar el carrer Rivadeneyra. Han estat tres mesos per construir i instal·lar una senzilla barana a l´entrada del pàrking del Racc. Altres cops han obert, sembla ser, per posar canyeries, fils elèctrics o per fer obres als passos del metro... Quasi sempre hi he observat forats en aquest castigat espai barceloní.
Jo diria que el que allà passa és tota una altra cosa. El Sr. Alcalde de Barcelona o algun regidor despert han descobert que allà a sota d´aquest lloc hi ha or, del brillant o del negre, i de tant en tant n´han d´extreure per poder sufragar els dèficits de l´Ajuntament i omplir més les seves arques. Esperem que sigui per poder pagar millors experts logístics que els que han pensat aquesta concentració conflictiva de forats, vehicles, pàrkings i persones, en aquest indret del cor de la ciutat. Quim Cervera

Caixes masclistes

L’altre dia vaig fer un cop d’ull a uns fulletons de Caixa de Catalunya amb el títol “Dona. Saps com sóc. Saps què vull”. No sé si saben com som ni què volem, però vaig descobrir que l’entitat ofereix uns serveis que no sé si gosarien oferir als homes: el “pack noces”, per gestionar els regals dels casaments i els crèdits per pagar els “bodorrios”. El “préstec naixement” per quan “decideixes” tenir un fill (només tu?), també l’ajut “excedència”, per quan tu (i només tu) demanes l’excedència per dedicar-te a la família. També hi ha “solucions” per a la gestió de reparacions de la llar, telefarmàcia, consultes telefòniques a especialistes i assistència tècnica informàtica i tecnològica. La veritat és que si fos una oferta adreçada a tots dos sexes em semblaria interessant i tot. El problema és que continuen pensant que les dones: a) som bledes i només nosaltres pensem amb il·lusió en casaments i festes; b) l’atenció als fills i a la família continua sent tasca femenina; c) no sabem fer un arranjament de la casa ni gestionar-lo, tampoc no hi entenem de noves tecnologies. Després probablement la mateixa Caixa a través de la seva fundació farà no sé quants programes innovadors per a la promoció de la dona i per eradicar el masclisme. Però en la seva tasca diària fomenten els clixés més estúpids. Em vaig sentir senzillament insultada. Mercè Solé

Homosexuals a les presons de la postguerra

Us explico una història que he conegut darrerament, arran d’una entrevista que li vaig fer per a una revista viladecanenca al fill del qui va ser secretari d’Esquerra Republicana de Viladecans durant la guerra, que es deia Josep Iturrioz i li deien el Manquet perquè havia perdut els dits d’una mà en un accident a la impremta on treballava.

Josep Iturrioz va ser detingut l’abril de 1939 i tancat a la Model. I com que era un home d’empenta, va aconseguir guanyar-se la confiança del director de la presó fins a ser nomenat responsable d’higiene. I aquí ve la història. A la presó hi havia un sector on es concentraven tots els homosexuals detinguts, ja que, com és prou sabut, l’homosexualitat era un delicte. I ell es va adonar que els homosexuals eren els qui tenien les cel·les més netes. I va decidir encomanar-los la neteja general de la presó. I amb això, a més de tenir la presó més neta, va aconseguir que els homosexuals deixessin de ser objecte de les burles i vexacions de què sovint eren objecte. Una bona iniciativa, sí senyor. Josep Lligadas

Cementiri nuclear, aquí no, gràcies!

La coincidència dels partits polítics catalans en el rebuig al cementiri nuclear no té lògicament arrel ideològica ni pot llegir-se tampoc en clau nacional. Els partits només coincideixen en la por que els provoca la qüestió nuclear. L’apriorisme “el cementiri nuclear aquí no” pel que fa a Catalunya, en concret al municipi d’Ascó, forma part del pànic polític a una energia, la nuclear, que té mala premsa.
L’esquerra verda i antinuclear no vol sentir a parlar de res que no sigui posar data de tancament a les centrals, encara que es tracti de debatre sobre un magatzem imprescindible per ordenar el provisional amuntegament dels residus radioactius dels tres reactors en funcionament a Catalunya. L’altre esquerra, l’antiespanyolista, no vol que “la merda” radioactiva dels espanyols s’emmagatzemi a Catalunya. La dreta nacionalista i pronuclear no s’atreveix a fer emprenyar una altra vegada a la gent de les terres de l’Ebre d’ençà que antany la coalició tanqués files amb el PP a favor del transvasament de l’Ebre contemplat en aquell “Plan Hidrológico Nacional”. El centresquerra socialista i zapaterista està més preocupat en marcar perfil propi catalanista i gesticular per tal de desmentir acusacions de seguidisme del PSOE. Tots actuen en clau partidista. I per no prendre mal prefereixen, refugiats en el còmode “Aquí No!”, deixar de banda la pedagogia i l’actitud responsable.
Personalment no sóc partidari de l’energia nuclear perquè no és sostenible com tampoc no ho és la dels hidrocarburs. També crec que el futur ha de ser 100% amb energies renovables, i la nuclear no ho és. A més, crec que el model 100% renovable serà possible a meitat de l’actual segle. També ho creuen així i ho argumenten Greenpeace i algunes associacions empresarials del sector de l’energia. Estic segur que l’abandó de l’energia nuclear implicarà un canvi en el model productiu i econòmic positiu i absolutament necessari, fonamentat en l’eficiència i l’austeritat energètica. Ho dic tan convençut com convençut estic també del fet que, sense caure en la postulació dels municipis promoguda pel Ministeri, cal que ens ocupem dels residus nuclears que, encara que no volguts, són una realitat innegable i indefugible.

Salva Clarós

Bacallà a la mel, amb mandarina

A la mel se li atribueixen de ben antic propietats medicinals. Qui no ha pres mai mel calenta amb llimona per aturar aquella tos tossuda que no ens deixava conciliar el son? Sovint ha estat citada com a símbol de dolçor, suavitat o màxim bé terrenal o celestial, per tant, també de l’estat de perfecta felicitat. Pel seu valor alimentici simbolitza en si mateixa la energia vital de la immortalitat.
En l’antiguitat es considerava la mel com a aliment “místic”, entre altres coses perquè la produeix un animal innocent (si no l’emprenyes gaire), a partir de les innocents flors i, el que és més important, sense que sigui necessari fer-los cap mal, ni tan sols tocar-les. És qüestió d’arribar a un pacte mutu de no agressió.
Aplicada a la cuina podem arribar a un punt d’equilibri perfecte entre tradició i innovació amb una cuina feta amb dolçor i afecte, una cuina natural inspirada en la tradició de les nostres àvies, però creada amb un toc de modernitat. I ara que arribem a la Quaresma no pot faltar un plat de bacallà, aquesta vegada banyat en mel. Salut i llarga vida!
Ingredients: lloms de bacallà dessalat de la millor qualitat que sigui accessible; 4 cullerades de mel; mandarines (1 per persona); ceba; porro; all; pebre; ametlla mòlta; 35 grams de pinyons; 70 grams de panses; pebre vermell; un got de vi blanc
Preparació:
Enfarineu els lloms de bacallà prèviament dessalats. Fregiu-los en abundant oli ben calent. Reserveu-los en un plat.
A continuació preparem la salsa. Peleu i talleu les cebes i els porros finament. Coeu-los en una cassola amb un rajolí d’oli sense deixar que agafin color. Afegiu-hi una cullerada d’ametlla, una cullerada petita de pebre vermell, la mel i un got de vi blanc. Remeneu-ho.
Peleu les mandarines i traieu-ne els grills, talleu alguns dels grills de les mandarines a dauets per a tenir dues textures, una petita en dauets i l’altra amb el grill sencer. Afegiu-hi el grapat de pinyons i les panses. Col·loqueu-hi el bacallà i deixeu-lo coure uns minuts.

Tere Jorge

Els afectats de Fibromiàlgia. AVAF

L’entitat que presentem aquí és d’un lloc concret, però és un exemple de moltes entitats semblants que hi ha a Catalunya i també a tot Espanya. Perquè explicant-ho d’un lloc concret s’entén molt més bé el paper d’aquest tipus d’entitats.
Parlem, doncs, de l’AVAF, l’Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica. AVAF es una entitat sense ànim de lucre, que va ser fundada el maig del 2003 per persones afectades davant la necessitat de comptar a Viladecans amb un grup de recolzament per els malalts, donat que en aquells moments hi havia una total mancança d’atenció per part de les institucions, tant mediques com socials, sobre la seva problemàtica. Actualment continuem treballant junt a la Fundació d’Afectats i d’Afectades de Fibromiàlgia i SFC, la Federació d’Associacions de Fibromiàlgia i SFC de Catalunya i les associacions de tot el territori nacional per tal d’aconseguir una atenció mèdica, social y laboral totalment normalitzada per a aquestes malalties.
Els nostres principals objectius son:
Donar el màxim d’informació actualitzada als socis, organitzant xerrades i conferencies a càrrec de professionals força reconeguts dins de l’àmbit mèdic i jurídic.
Promoure les següents iniciatives: Potenciar les investigacions, recolzar els avenços científics i divulgar i informar a la societat en general per un millor coneixement d’aquestes malalties.
Junt amb altres associacions de tot Espanya i també mitjançant la Fundació FF d’Afectats i d’Afectades de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica i la Federació d’Associacions de Catalunya de FM i SFC, conscienciar l’Administració del grau d’importància del problema subsistent d’aquestes malalties (manca d’investigació, de professionals mèdics, problemàtica laboral i social,etc.)
Actualment i sempre dintre de la nostra línia d’actuació realitzem:

• Assessorament i suport per als malalts i els seus familiars en tot el que es refereix a la FM i SFC.
• Teràpies de grup a càrrec de psicòlegs.
• Tallers per a l’acceptació de la malaltia i millora de l’autoestima personal, a càrrec de psicòlegs i psicoterapeutes.
• Taller d’aiguagim, a càrrec de monitors exclusius per als malats.
• Taller de gimnàstica musical adaptada, impartit per professors de dansa.
• Oferim als socis la possibilitat de gaudir de teràpies alternatives dirigides a pal·liar els efectes de la FM i SFC, amb professionals de l’àmbit.
• Assistència a jornades informatives programades per: Hospital Vall d’Hebron, Hospital del Mar, Fundació FF, etc., amb la finalitat de millorar els nostres coneixements per poder atendre el millor possible a les persones que pateixen la FM i SFC o els seus familiars.

Fem activitats diverses, basades en la comunicació i relació entre el socis, com ara les Jornades de Convivència i Sopars de Germanor entre d’altres.
També col·laborem amb altres temes socials de Viladecans com ara son el Viladecans Solidària, el Parlar per conviure, el Mamut, etc.
El nostre correu electrònic és aquest:

avaf2003@hotmail.com
I a nivell de Catalunya aquest: ffcatalunyasecretaria@gmail.com

Veïnes i monges

Veïnes i monges és el títol d’un senzill llibre que acaba de sortir i que he tingut la sort de coordinar. La idea de fer-lo va sortir de la Rafi Cáceres, l’actual presidenta de l’ACO, que va assistir a una trobada de les religioses en el món obrer i va quedar impactada pels testimonis que va escoltar.
Ara sembla que les monges es posen de moda. El magnífic llibre Monges, editat per Fragmenta, ens apropa a la valenta realitat de moltes dones que estan lluny de ser les “fleumes” que indiquen els estereotips. La veritat és que algunes de les dones que hi escriuen tenen vides ben singulars: fer el noviciat en una haima, viure la pobresa des del carrer, “liderar” alguns projectes… són vides que ens criden l’atenció i que frapen fins al punt de canviar la concepció que tenim de les monges en general. La Teresa Forcades, una monja ben mediàtica, contribueix també a modificar aquesta imatge.
El llibre que ens ocupa té un caire molt diferent d’aquest tipus de testimoniatges. S’inscriu en una col·lecció (Emaús CPL) que ja ha anat publicant alguns reculls d’aquesta mena: ser capellà avui, testimonis de parelles, de militants de moviment, de vida monàstica.… Veïnes i monges recull el dia a dia d’algunes religioses de les que viuen en barris i que la gent de parròquies i dels moviments en el món obrer (JOC, ACO, GOAC…) tenim ocasió de tractar sovint.
Porten una vida que en molts aspectes es diferencia poc de la nostra. És fàcil de reconèixer-s’hi. Fan feines semblants, viuen en pisos com els nostres. Compren a les mateixes botigues. Planxen, renten, se’ls crema el dinar, i van a les mateixes caòtiques reunions d’escala de veïns que nosaltres. Treballen o viuen l’atur, es jubilen, es formen, i fan la declaració de la renda. Viuen, però, cèlibes i en comunitat, fan pregària de forma més sistemàtica que nosaltres i procuren viure l’Evangeli ben a fons. Viuen de manera molt senzilla, tenen la casa oberta a tothom qui s’hi vulgui apropar, pateixen una mica de “reunionitis” i practiquen allò de l’austeritat i del compartir que nosaltres sempre diem però que a la pràctica ens costa tant de fer. A casa seva sovint hi trobes visites que tractes poc perquè en la nostra atrafegada vida no hi caben: perquè pateixen una malaltia mental, perquè estan sols, perquè estan malalts, perquè formen part d’aquelles famílies desestructurades que sempre et compliquen la vida.
En conec unes quantes de monges d’aquestes, sempre les he valorat i algunes han estat persones molt estimades que m’han marcat profundament. Però fins ara tendia a pensar que eren una espècie en extinció, que l‘evolució de la nostra societat portaria segurament a d’altres formes de viure l’evangeli i que abans aquest era un camí que triaven perquè oferia possibilitats laborals, de formació, d’estil de vida, etc. que per a moltes dones (predestinades a la vida familiar i matrimonial) hagués estat impossible d’altra manera.
Doncs crec que m’equivocava. Perquè en aquesta aproximació que he fet hi he vist una forma profètica de viure l’evangeli. Profètica per la seva autenticitat, per la seva gratuïtat i perquè només des de la fe es pot entendre que en aquesta senzillíssima vida hi ha el Jesús més pregon. Un Jesús que no és present en les grans coses, sinó en les petites. I perquè el seu testimoni no és només un testimoni piadós (també ho és, certament), sinó que hi trobes elements saníssims i esperançats: ganes de festa, bona comunicació, i també compromís polític, feminisme, ganes de renovació. I encara més. La majoria de congregacions s’han reduït considerablement i les religioses s’han fet grans. No les veig patir gaire pel futur institucional, més aviat hi ha confiança i hi ha també noves fòrmules, com les experiències intercongregacionals, és a dir fer comunitat o dur determinades accions entre religioses de “marques” diverses, amb l’esforç de deixar de banda protagonismes i costums molt arrelats, pel bé comú. Tant de bo des de la política sabéssim fer una cosa semblant!
Jo crec que aquesta mena de vida rebrotarà, encara que tingui accents molt diferents. Perquè val la pena, perquè és un signe, sagrament, de l’Església més autèntica. Gràcies a totes elles.

Mercè Solé és treballadora social

Religió, llengua, cultura a Catalunya

Aquest ha estat el títol de l’exposició exhibida al Palau Robert, des del 21 d’octubre del 2009 fins el 31 de gener de 2010. La iniciativa va sorgir de la Direcció General d’Afers Religiosos, enquadrada en la Conselleria de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya. La Directora General, Montserrat Coll, em va demanar de fer-me’n càrrec com a comissari i vaig acceptar, tot i no tenir-ne cap experiència. D’entrada, però, he de dir que ha estat una experiència gratificant, en la qual he après d’una banda força coses d’aquest món expositiu, una de les noves fórmules de comunicació, i de l’altra a fer una lectura de la religió des d’una perspectiva no confessional. No hem volgut fer una exposició ecumènica, sinó donar un tractament unitari al fenomen religiós vist des de la catalanitat en la llengua i en la cultura, donat que totes dues estan entrelligades i són susceptibles d’una lectura laica.

L’objectiu que reflectia la proposta era explicitar, tant com fos possible, la vinculació d’aquests tres conceptes en la història de Catalunya, en la seva construcció nacional, des de la romanització fins a l’aparició del català com a llengua pròpia del poble que s’anava configurant i en la reconstrucció nacional quan el territori que era anomenat Catalunya i la societat que hi habitava veien amenaçada la seva específica existència.
A poc a poc s’anaren incorporant altres religions a més a més del cristianisme i havien d’optar per escollir com a llengua pròpia el català. Hem presentat mostres que demostren aquest camí. En el cas que això no fos així com és el cas de l’Islam i, en part, del Judaisme, hem fet recurs a exposar alguns fragment antics en la seva llengua i a una traducció al català sobretot per als llibres simbòlics o cultuals.
Hem tingut també cura de presentar algunes peces a través de les quals es podia manifestar clarament la defensa de l’ús del català, quan aquest havia estat contradit per les autoritats; com és fàcil de comprendre en aquest cas es dóna un predomini de peces “catòliques”. Una d’elles fins i tot és bilingüe –el títol en llatí–; es tracta de l’obra de Sanç Capdevila recollint la documentació del concilis de la Tarraconense, de sínodes diocesans i el llistat de més de dos-cents catecismes editats entre el segle XVI fins el primer terç del segle XX.
La metodologia escollida va ser, en primer lloc, formar un grup d’experts, tots ells docents d’universitats, per a redactar des de la perspectiva de cadascun d’ells el llistat de peces, que podien ajudar a fer palesa la vinculació dels tres conceptes. Hi vam treballar dos anys des de l’octubre del 2007; en sortí un llistat de dues-centes peces i el plantejament d’un cicle complementari de conferències i de concerts de música religiosa. La retallada econòmica va obligar a suprimir aquestes activitats col·laterals i a reduir a una seixantena les peces que formarien part de l’exposició.
Partíem de l’existència del fet religiós i el seu influx en alguns aspectes ja en temps dels romans passant després a la Catalunya actual, presentada sociològicament amb el nombre de centres de culte i la seva ubicació territorial, deixant de banda el nombre de creients en cadascuna d’elles.
Un segon àmbit recollia mostres dels llibres simbòlics, de catecismes, de culte, sempre en llengua catalana o en algun cas bilingüe com el “missal romà-català” editat pel Foment de Pietat Catalana (1926). També es presenten, en aquest espai, alguns llibres bàsics de les religions recentment arribades a Catalunya, sempre que siguin editats en català. Es vol remarcar que totes i cadascuna de les religions, amb la seva diversitat i pluralitat, poden enriquir el llenguatge religiós català i amb la llengua la cultura.
Els creients en les diverses religions, unes més que altres, fan arribar la seva específica religiositat als diversos camps de la vida, no exclosos els aspectes lúdics i festius. Per això un dels àmbits de l’exposició estava destinat a la religiositat popular: retalls de representacions dels pastorets, de les passions, de la Patum, de les danses de la mort han pogut ser conegudes per mitjà de la projecció de vídeos. Una molt petita selecció de goigs han donat fe del seu to festiu i de pregària popular. Un segon aspecte de la religiositat popular ha estat la selecció d’ex-vots –petits quadres d’estètica naif i significatius del fet que el motivava–, triats des de tres àrees del territori i escrits majorment en català: Nostra Senyora del Vinyet (Garraf), Sant Ramon Nonat (Segarra) i Nostra Senyora del Miracle (Solsonès). Finalment, a cavall entre religiositat popular i litúrgica han estat la selecció de cançoners, de les esglésies evangèliques i catòliques, d’aquests la majoria d’ells publicats després del Concili Vaticà II, també algunes partitures de cants nostrats com el Virolai, la pregària a la Verge del Remei, per acabar amb una reproducció en facsímil del Llibre Vermell de Montserrat i un quadre de la Mare de Déu de Montserrat amb vuit escolans tocant diversos instruments musicals, que vol recordar la importància que en èpoques determinades van tenir les escolanies.
Per acabar, un petit grupet de peces ens recorda com en la història de les religions de vegades els elements d’una i altra s’adapten als servei necessari ni que no fos el primitiu.
L’exposició es va tancar el dia 31 de gener. En ser d’entrada gratuïta només podem saber els visitants per aproximació (uns 40.000), però sí que en visites dedicades a escolars la xifra de visitants ha estat de 1.043, en 57 grups, pertanyents a 24 escoles.

Joan Bada és capellà i historiador

Excomunions quotidianes

Dono gràcies d’haver conegut i poder viure en el context d’una Església en la qual crec i que és fidel a l’evangeli de Jesús, una Església on tots tenim veu, on som iguals en deures i drets, compromesa amb els més pobres, acollidora amb la diversitat i la diferència, i on els valors humans, l’amor a l’altre i el compromís comunitari són el més important. Aquesta Església que proposa i no imposa, que dona la mà i acompanya, dóna sentit a la fe. Aquesta església existeix, però hi ha moltíssimes persones que desconeixen de la seva existència ja que està enterbolida per un núvol de pors, d’interpretacions, de desitjos de poder i d’amenaces que fan cada cop més que siguem un tren que va perdent vagons a cada estació, els vagons dels que se senten exclosos i incompresos, condemnats pels prejudicis i per la llei mal entesa que no seria mai la llei de Jesús.
Aquests dies passats, que es parlava tant d’amenaces d’excomunió als diputats, a mi em venien al cap les excomunions quotidianes del dia a dia. Ja sé que en aquests casos no es pot parlar d’excomunions, en tot cas serien els exclosos de l’Eucaristia per la llei i el dret, exclosos sense haver estat jutjats, només prejutjats. I aquests, els prejutjats dins l’Església, són els que van directes als vagons que anem perdent, i un bon motiu perquè d’altres persones que veuran aquesta realitat injusta, l’abandonin.
A qui em refereixo? Doncs comencem pels més apedregats per la història i l’actualitat de l’Església catòlica: els homosexuals. Aquesta realitat humana i de la natura es confon exclusivament amb vici, malaltia i pecat. El consell per a ells: la pregària, la castedat... Són humans i estimen, però no segons les regles de l’Església i, per tant, són exclosos de la comunió. Prejutjats, evidentment, perquè pot haver en ells (o elles, en el cas de les dones) parelles plenes d’amor, que faran l’amor sense opció a procrear, i per tant el seu amor “no valdrà per res” i sense fer mal a ningú aniran acumulant més “pecats”.
Els divorciats. Amb el somni del Matrimoni, aspiració preciosa de moltes persones, es van jurar amor etern perquè hi creien, però el seu compromís va acabar en fracàs. Segur que no ho volien, qui vol un fracàs tan dolorós a la vida com és el fracàs de l’amor? Ningú. Doncs queden exclosos de la comunió per llei, facin el que facin, ni que es volguessin fer monjos o monges... El fracàs de la persona no pot ser entès pels qui es creuen perfectes.
De fet, l’amor i la sexualitat són dos grans temes recurrents per l’Església. Passen pel davant –pel que fa a la insistència dels discursos oficials– dels abusos de poder, la corrupció, l’explotació, l’esclavatge, les guerres, les dictadures... es veu que tot pot ser perdonat o es pot fer la “visita grossa” si no es tracta de moral sexual. L’eslògan dels anys 60, “Fes l’amor i no la guerra” devia provocar greus problemes d’insomni. Al cap i a la fi, una persona que n’ha matat una altra, o que ven armes de destrucció o mines anti-persona, pot arribar penedir-se i pot arribar a rebre el perdó (i tornar a combregar) si es donen els fets necessaris: penediment, confessió, etc. Però l’homosexual, com s’ha de penedir si ha nascut així i estima així? I el divorciat, com es pot tornar a enamorar per obligació o què ha de fer si ha estat abandonat? Una altra cosa seria els que, des d’aquestes realitats, fan mal als altres, però si els posem a tots al mateix sac, els estem prejutjant i condemnant injustament.
Més casos, i un fet tan habitual i quotidià avui dia: parelles que viuen junts sense matrimoni. La majoria joves, però també n’hi ha de més grans que potser s’acabaran casant o potser no. Són menys cristians si en el seu compromís personal no s’ajusten als paràmetres oficials de: amor = matrimoni = fills? (i molts fills, perquè el preservatiu tampoc està admès...). Tot plegat ja ens omple uns quants vagons més de creients que abandonaran l’Església, que entenen que el seu compromís de fe va molt més enllà de la seva vida íntima. I encara puc anar més lluny, sense ànim d’escandalitzar (de fet, a mi només m’escandalitza l’odi, no les formes que pugui prendre l’amor). Hi ha parelles que són companys de vida i de camí, que viuen l’amor en llibertat, sense posseir-se l’un a l’altre i sense haver-se jurat amor etern ni exclusiu. Qui té el copyright de l’amor? Tothom és igual i sent igual? En definitiva, “pecats i més pecats” que van a parar sempre allà mateix: la sexualitat, encara que sigui lliure, compartida i sense fer cap mal. De res importa que tots els que hem dit anteriorment tinguessin una vida plenament evangèlica, d’entrega als altres... seran exclosos per la seva intimitat, per situacions no triades com l’homosexualitat; no volgudes, com el fracàs d’un matrimoni; o simplement incompreses perquè no s’ajusten als cànons establerts...
I un altre vagó més que vull esmentar dels no admesos a la comunió (n’hi hauria molts altres) seria els dels no confessats. Vaja, els que no creuen que en un confessionari un capellà (ésser humà com ells) els hagi de dir si els perdona o no els pecats després de burxar a la seva intimitat. I aquí ja hem arribat potser al fet més greu, al problema més de fons: si la llibertat en l’amor escandalitza, la llibertat de consciència terroritza, ja que fa trontollar els fonaments del sistema, de les regles del joc que han permès durant segles a l’Església el control sobre l’ésser humà. I qui té poder no vol perdre el control.
Sempre he pensat que en aquests vagons dels incompresos, que l’església va perdent, hi ha tantíssima gent bona que faria tant de servei a les comunitats i no viurien la fe en solitari. I el gran vagó irrecuperable seran totes les generacions més joves, que amb el Concili Vaticà II encara no havien nascut i no van poder veure el darrer buf d’Esperit que hi va haver a Roma... no és que hi calgui un canvi de rumb, és que aquest canvi està venint. I si no, mirem l’edat de la majoria dels fidels de les parròquies i de la majoria de capellans...
Malgrat el que us pugui semblar, escric des de l’esperança i l’optimisme. Hi ha una altra Església, humil, que camina de puntetes, que seguint els passos de Jesús convida a estimar i acollir, i que d’una forma o una altra, despullada de poder i de riquesa, serà l’església del futur. L’església de la condemna, dels mestres de la llei, dels prejudicis, de la por... s’apagarà com una espelma que es va fonent a poc a poc. Temps al temps.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

El comiat de Xavier Jounou, alcalde de Solsona

Tot i que ja han estat publicades a diversos llocs, no ens podem estar de reproduir també en la nostra revista les paraules de comiat que va voler adreçar a la família, companys i conciutadans l’alcalde Solsona Xavier Jounou i Bajo, abans de la seva mort, esdevinguda el passat 13 de gener de 2010.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.
Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.
Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.
En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tant estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.
Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.
Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.
I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.
Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

De Hopenhaguen al desencís

Fa ja més d’un mes que estàvem esperant l’esdeveniment que havia de marcar la dècada vinent (2013-2020). L’acord que havia de suposar un punt d’inflexió i que havia de demostrar que podíem canviar maneres de fer amb repercussions nefastes per al medi ambient i per a nosaltres, com a part d’aquest. Però què havia de ser i què va ser Copenhaguen?
Anirem per parts. Per fer-ho començarem a la dècada dels 80, quan l’amenaça d’un canvi climàtic significava l’inici de mecanismes de monitoratge del clima, l’establiment del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) i les negociacions d’un conveni sobre el canvi climàtic. El 1992, se signaria el Conveni Marc sobre Canvi Climàtic.
Un conveni ha de ser signat i després ratificat pels estats. Quan un estat el ratifica es compromet a fer que aquest conveni passi a ser norma nacional en el moment que el conveni entri en vigor. El conveni entrarà en vigor quan un nombre determinat d’estats l’hagi ratificat. Aquest procediment, que sembla tan complicat, és una garantia pels estats que ratifiquen l’acord que no seran els únics que faran un esforç determinat. Així, quan un acord entra en vigor els estats es van reunint periòdicament per anar avaluant el compliment de l’acord i millorar-lo si s’escau. És el que es coneix com COP (Conference of the Parties).
El Conveni Marc de 1992 no establia cap reducció d’emissions dels gasos d’efecte hivernacle (GHG), però va ser un pas important perquè els estats anessin treballat per combatre el canvi climàtic. A la COP3 del Conveni Marc es va signar el Protocol de Kioto, aquest sí amb reduccions d’emissions de GHG. Una reducció global del 5% respecte a les emissions de 1990 per al període 2008-2012. Reduccions que havien de realitzar els països de l’annex I del Conveni, és a dir, els països desenvolupats, perquè es reconeix que els països en vies de desenvolupament no han generat el problema i no se’ls podia demanar l’esforç de solucionar-lo quan tampoc presentaven unes emissions importats d’aquests gasos. Evidentment, aquesta reducció s’ha vist ( i ja es veia a Kioto) que és clarament insuficient per fer front al problema. Els informes de l’IPCC (malgrat que últimament, coincidint curiosament amb Copenhaguen, s’ha intentat deslegitimar) són clars i rotunds amb el fet que ens enfrontem a una amenaça alarmant, causada pels humans i que és bàsic i urgent la reducció d’emissions de GHG.
A la COP13 del Conveni Marc celebrada a Bali, els estats es van donar de termini la COP15 de Copenhaguen per arribar a un nou acord que rellevés i enfortís Kioto. És a dir, que havien d’arribar a un acord de reducció d’emissions per al període 2013-2020 que servís per combatre el canvi climàtic. El resultat del que s’havia batejat com Hopenaghen, jugant amb la paraula esperança en anglès (hope), va ser realment desencisador: cap mesura, cap acord en percentatges de reducció. No entraré a analitzar els posicionaments i el paper dels estats, la comunitat científica, les ONG, els mitjans de comunicació o els avenços i retrocessos més específics que es van produir, sinó que voldria plantejar la reflexió de què implica i on ens porta el que ha passat a Copenhaguen.
És evident que les negociacions no acaben a Copenhaguen. Hi haurà més COP i se seguirà treballat el tema, però és clar que el temps no juga a favor nostre (a Copenhaguen, conscients dels riscos del canvi climàtic, sí que es parlava de com es podien fer polítiques d’adaptació als canvis i problemes que ocasiona i ocasionarà el canvi climàtic). Copenhaguen reflecteix les dificultats per assumir i aprendre dels nostres errors del model de desenvolupament i per plantejar alternatives, alternatives que caldrà temps per veure’n resultats. Sempre parlem que s’ha de pensar globalment i actuar localment, és cert, però ens equivocaríem si penséssim que no necessitem aquests acords. Tenim a sobre la taula problemes que si no actuem també globalment no podrem afrontar. Necessitem que s’arribi a compromisos, necessitem que se’n parli. Si a la dècada dels 80 no s’hagués creat l’IPCC no tindríem tantes dades sobre el canvi climàtic (ni vídeos de l’Al Gore, per portar-ho a un altre terreny). Si el 1992 no hi hagués hagut el Conveni Marc tampoc hi hagués hagut Kioto. Si no hi hagués hagut Kioto, no podríem haver-lo criticat, ni desprestigiat aquells estats que no han volgut treballar amb l’esperit de combatre el canvi climàtic. Necessitàvem aquest acord (i ja fa temps) i, encara que ara no estigui als mitjans de comunicació, el seguim necessitant amb urgència.

Laia Serra és doctora en relacions internacionals

Ètica i política

El Departament de Teologia Moral de la Facultat de Teologia de Catalunya ha organitzat per als dies 8 i 9 de febrer una Jornada amb el títol “El valor de l’acció política i la seva dimensió ètica”. Tema encertat i escaient avui, com mai.
El problema és que quan he llegit el programa se m’han passat les ganes de participar-hi: entre les persones convidades no hi ha cap dona ni des del camp de la política, ni de l’ètica, ni de la teologia, cosa que avui resulta cridanera. Els convidats cobreixen només una part de l’ espectre polític (Joan Majó, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. i Miquel Roca i Junyent) i ho són per la seva vinculació al Parlament espanyol. Cap esment de la política municipal, la més propera, la porta d’entrada de molta gent a la política i font de corrupcions amb majúscula.
Em sap greu que sigui així perquè el tema em sembla d’allò més oportú. La política, a part de les actuacions clarament delictives, està derivant cap a unes formes que dificulten molt el consens i la convivència, que busquen el perpetu enfrontament per “marcar perfil” per damunt del bé comú, i que a la pràctica són poc participatives. La desmobilització que comporta deixarà la política, o sigui l’organització social que marca les condicions de vida de tantes persones desprotegides, en mans de molt pocs. I no precisament els millors. Mercè Solé

La immigració: bon esperit, i recursos

Primer hi va haver una frase: “És que alguna cosa s’ha de fer”. I després n’hi va haver una altra: “És que si no no ens votarà ningú”.
La primera frase té molta raó. Els ajuntaments, que són els que han de gestionar els serveis més propers als ciutadans, estan ofegats. La distribució de diners entre les diverses administracions és clarament injusta, i els ajuntaments en són els perdedors. I ara, amb la davallada de la construcció, les coses encara s’han espatllat més. I llavors passa que, quan en un lloc el nombre d’immigrants té un cert volum, és més fàcil que aquesta manca de recursos porti protestes i sorgeixin greuges comparatius més o menys reals o imaginaris.
La segona frase és, en canvi, una barbaritat. Vic ha estat fins ara una ciutat modèlica en l’esforç d’assumir la realitat de la immigració per crear una societat ben cohesionada. I llençar tot això per la finestra per por de perdre l’alcaldia és la pitjor manera d’afrontar un problema seriós com és aquest. Evidentment que si no hi ha prou recursos cal fer alguna cosa. Però la cosa a fer no pot ser donar peixet a la Plataforma de Josep Anglada. La cosa a fer ha de ser, més aviat, reivindicar amb tota l’energia els recursos necessaris, però deixant clar que el que es vol és que tothom tingui el que li cal.
Hi ha dues maneres d’afrontar el fet de la immigració: amb bon esperit i amb mal esperit. Vic hauria de recuperar el bon esperit que fins ara l’ha distingida. I, des d’aquest bon esperit, fer tota la lluita que calgui, en la reivindicació de recursos, en la reivindicació de les planificacions que semblin necessàries, en la voluntat d’explicar la realitat una vegada i una altra... I en aquesta lluita hi hauria de ser tothom, també els altres municipis, també el govern de Catalunya.
Qualsevol persona que tingui un mínima visió del que passa sap que és insensat pensar que si s’impedeix o es dificulta que els immigrants que viuen aquí puguin accedir als serveis bàsics se n’aniran. La realitat de la immigració es podrà controlar més o menys, i és un debat obert, però en tot cas el que no va enlloc és cultivar, de cara o de trascantó, la idea que els immigrants són una nosa i un mal contra el qual cal actuar. Cultivar aquesta idea en el nivell que sigui és actuar amb mal esperit.