Passejada a l’Enclusa i a les Cuines d’en Rocaguinarda

Continuem amb els bandolers. Si a la revista anterior anàvem a la casa natal d’en Serrallonga, en aquesta visitarem el punt més alt del terme de Taradell, l’Enclusa, i un amagatall d’en Perot Rocaguinarda, les Cuines.Deixarem el cotxe en una petita rotonda que hi ha al capdamunt de tot del carrer de Puig l’Agulla de la urbanització la Roca, de Taradell (Osona). Pujant-hi, a mà dreta ens podem aturar a la capelleta de Sant Quirze de Subiradells (s. X- XI), amagada en una esplanada que convida a la calma entre roures i alzines (tot i ser dins la urbanització) http://www.osonatour.com/ruta-virtual-per-taradell/sant-quirze-de-subiradellsUn cop deixat el cotxe, arribats a la rotonda, a la dreta, busquem els senyals blancs i grocs del PRC-42 (sender de petit recorregut circular de Taradell) que ens guiarà un bon tros de la passejada. Senyals a terra i un pal indicador baix. Pujada molt suau, a trossos damunt la pedra nua, amb matetes de sajolida que es fa a les esquerdes. Passem per un petit tram de pista fins a un pal indicador alt. Hi ha diversos camins però seguim el corriol estret i ben fressat que tira amunt, el PR. Ens acompanyen roures, alzines, pins, i mates de bruc, arboç, boix... Anem avançant sense gaires giragonses fins a un pal indicador baix que ens fa notar que trenquem a l’esquerra seguint els senyals blancs i grocs (i deixem el camí que continua recte endavant). Passem una zona de matollar, se’ns ajunta algun corriol per l’esquerra, però no deixem els nostres senyals. A poc a poc ens hem anat enlairant i a l’esquerra tenim de tant en tant algun balconet (som dalt d’un cingle que mira a llevant) amb belles vistes cap a les Guilleries, els cingles de Tavertet, la silueta inconfusible del Cabrerès, el Puigsacalm...El camí se separa un xic del cingle, passa entre roures i, alerta!, hem de trobar un pal indicador alt i aquí deixem el PR dels senyals grocs i blancs.El pal indicador ens indica els camins a seguir per arribar als nostres dos objectius, que ja són ben a prop. Anem primer a les Cuines (a 200 m), el camí no és tan clar com fins ara, primer passa entre pins i terra de fullaraca, després va entre matolls d’estepa. Hem d’estar a l’aguait a trobar les fites, sobretot quan anem a parar a un camí ample; el seguim uns metres i pel terra erm busquem més fites a mà esquerra que ens portaran cap al cingle que mira a ponent, en concret a una canal, per la qual baixarem (amb l’ajuda de mans i peus, si cal; no és difícil, però) fins a un replanet a mig aire del cingle. Tirem uns metres a la dreta per aquesta balma i trobem l’amagatall d’en Rocaguinarda, amb la vista, a l’altra banda, de les restes del castell de Taradell. http://www.osonatour.com/ruta-virtual-per-taradell/cuines-den-rocaguinardaReculem fins al pal indicador i tirem en direcció a l’Enclusa (a 370 m). Tornem a tenir balconets a l’esquerra, passem per una caseta amb parallamps dels forestals, trobem el piló que indica que ens trobem en un vèrtex geodèsic (867,6 m) i arribem a l’Enclusa, un conjunt de roques encantat, presidit per una bandera catalana des de fa 25 anys (bon punt de referència quan passeges per aquells topants). Grans vistes cap al sud, amb el Matagalls que destaca. A sota veurem una filera de gegants, contra els quals segur que lluitaria don Quixot compartint protagonisme amb Perot Rocaguinarda, com el comparteixen en els capítols LX i LXI de la segona part del Quixot.A prop del sortint de l’Enclusa, un plafó molt ben fet ens informa de la fauna i la flora del contorn. Val la pena fer-hi una mirada.Tornem pel mateix camí per gaudir de la vista del Pirineu i Prepirineu a la qual havíem donat l’esquena a l’anada. Anar i tornar es pot fer, anant tranquils i contemplatius, en una hora i mitja o dues. Al llarg de la passejada haurem observat canvis sobtats en el conjunt de la vegetació: són les seqüeles del terrible incendi que a l’estiu de 1983 va cremar 1.650 ha de bosc a Osona. Recomanació: a www.enciclopedia.cat lectura de les entrades «Perot Rocaguinarda» i «nyerro», i també la lectura dels capítols esmentats del Quixot.

Josep Pascual

Una passejada pels voltants de la Sala

El dia que vaig fer aquesta passejada, la primavera en aquell racó on va néixer en Serrallonga feia el ple. És una passejada apta per a qualsevol estació de l’any, cada una molt contrastada en aquella vall especial.
Pujant per la carretera que va de Seva a Viladrau, un parell de quilòmetres llargs després d’haver deixat a l’esquerra el trencall cap a Vic, trobem a mà dreta el camí que duu al Polo Sant Antoni de Viladrau. L’agafem fins a una bona esplanada, ideal per deixar-hi el vehicle.
D’aquí surten dos camins clars, l’un va cap al pàrquing de l’hípica, i l’altre, a la dreta, que és el que seguirem, amb un senyal que indica només hi poden accedir amb vehicle els veïns. Com que anem a peu, nosaltres endavant. Seguirem durant una mitja hora bona per aquest camí fins a arribar a una gran alzina (amb moltes branques mortes), arran de camí, que destaca especialment. Poc abans d’arribar-hi trobareu un vell tronc molt gruixut travessat al camí. Durant aquest recorregut deixarem a mà esquerra un pista que ens portaria dins l’hípica i a mà dreta un parell de camins clars.
Quan comencem a caminar voregem les instal·lacions del polo, que ens queden a l’esquerra; després el camí avança més o menys paral·lel a la riera de la Sala –també a la nostra esquerra–, que segurament sentirem com canta però no veurem si no és que ens hi acostem expressament.
El camí fins a l’alzina va pujant suaument entre molta vegetació, que en tan poc tros canvia força. Tot just començar trobem freixes i roures, amb algun pi i algun castanyer. Després començarem a trobar faigs i més endavant faran acte de presència les alzines. També ens trobarem amb algun prat.
Justament quan serem al primer prat podrem contemplar davant nostre els tres turons altius (el turó Gros del Pujol, el turó del Mig i el turó del Coll d’Urdials), que de fet són el vessant nord del Matagalls, i també a molta altura, més a la dreta, entre penyes, el gran santuari de Sant Segimon. Mentre continuem caminant seguint el prat veurem dos masos junts, Can Bosch, i més a la dreta en una cota lleugerament més baixa entreveurem Can Gat. No serà fins a una mica més endavant que veurem la Sala.
Arribats a l’alzina, deixem el camí i agafem a mà esquerra un caminoi entre boixos, ombrívol, que baixa fins a la riera, que passem per un pontet. A partir d’aquí el camí, ple de pedres i rocs, va pujant cada cop més dret i desfet (una pujada d’uns 10 minuts) fins a la Sala, casal fortificat documentat des del 1181; transformat en masia, hi va néixer el 1594 Joan Sala i Ferrer, el bandoler conegut per Joan de Serrallonga. Conserva una torre rodona adossada al mas.
Ja al peu de la casa, amb la torre rodona a la dreta, continuem de dret endavant cap a la Sala Nova, que és a 5 minuts encara no, deixant dues pistes a l’esquerra i, tot seguit, una altra a la dreta (amb una torre transformador). De seguida s’entreveu la casa a mà esquerra. La voregem i ens plantem davant la porta del tancat de la Sala Nova, amb un bell xiprer, un gran avet i un gran tell o til·ler.
Aquí mateix, davant d’un cobert, entre unes tanques de fusta, l’avet i el til·ler, surt un camí tot ple d’herbei, que deixem al cap de quatre passes per agafar un corriol a mà esquerra a tocar d’una alzina, marcat de vegades amb una petita fita. És un caminet ombrívol que continua força pla gairebé paral·lel al que acabem de deixar, i que amb prou feines en 5 minuts ens portarà a la font dels Avellaners, gairebé al peu d’un faig monumental. Aquest caminet mig tapat per l’herba alta passa prop de castanyers, arbres caiguts, soques recaragolades. Al peu del faig hi ha una pedra de molí que fa de taula, i a deu metres baixant arran de torrent hi ha la font al costat d’unes pedres que havien estat taula i bancs. I aquí acaba la passejada. Us suggereixo de tornar pel mateix camí per gaudir del mateix paisatge des d’una altra perspectiva.
Us recomano que situeu els llocs i seguiu l’excursió amb el Mapa Guia Excursionista Montseny/Parc Natural, del qual Editorial Alpina i Geo-Estel, aquest febrer, acaben de publicar la segona edició. Us suggerirà un munt d’excursions i passejades més.

Josep Pascual