Enric Vilà, cristià i homosexual

(entrevista publicada el febrer del 2007)

Enric Vilà Lanao va néixer a Barcelona el 9 d’agost de 1965, i des de fa anys viu a Sitges. És màster en Ciències Empresarials per Esade, i treballa a Promocions, una xarxa d’entitats dedicada a la inserció laboral de col·lectius amb dificultats i altres vessants socials; de fet, sempre ha treballat en entitats d’aquest estil: abans va ser la Fundació Un Sol Món, i abans Amics de la Gent Gran i la Fundació Congost Autisme. També ha començat aquest any a estudiar Teologia, a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. I és el portaveu de l’ACGIL, l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes.

- Explica’m què és i què fa l’ACGIL.

- Tenim un doble objectiu: normalitzar el fet homosexual dins l’Església i fer present el ser cristià dins la comunitat gai-lèsbica. Això comporta acollir i acompanyar les persones que vénen a l’associació per compartir aquesta vivència, sensibilitzar la societat sobre el fet cristià gai… Fem xerrades, conferències, tallers de teologia, també pregàries, eucaristies, recessos. Hi ha un consiliari, que és un capellà de la diòcesi de Barcelona, però que és millor no posar el seu nom (és que sembla que siguem de la secreta: no és fàcil tenir un presència pública com a homosexual…). A l’associació hi ha principalment gent de tradició catòlica, però també s’hi han incorporat ara alguns protestants. I hi ha tant noies com nois, cosa que és una novetat: abans només érem nois, però ara cada cop surten més cristianes lesbianes. Pertanyem a la Coordinadora Gai Lesbiana, tenim la seu a Barcelona, i en forma part gent de tot Catalunya.

- Quants sou?

- Socis una cinquantena, simpatitzants un centenar, i assistents regulars uns vint-i-cinc, i a vegades arribem a trenta. Dels vint-i-cinc més fixos deu són dones i quinze homes. Ens trobem cada dilluns al vespre. I en aquest moment, tot i ser de la Coordinadora, fem les reunions al Casal Lambda, que és una de les altres associacions d’homosexuals que hi ha a Barcelona.

- Els homosexuals no cristians, com us miren?

- Dins el món gai-lèsbic tant hi ha creients com no creients. Però la presència de creients causa perplexitat, i la primera pregunta és si ser cristià i ser gai és compatible. I la resposta és que sí, evidentment, naturalment. Però si rasques una mica, la pregunta que hi ha en el fons és: com podeu continuar pertanyent a l’Església catòlica, dient la jerarquia el que diu sobre l’homosexualitat i els homosexuals? I aquí ve quan s’ha d’argumentar que l’Església no és només la jerarquia, sinó que és molt més. Que el Poble de Déu són les bases de cristians. I que el que és important és seguir Jesús i l’Evangeli. I per ser més clars, en definitiva, quan hi ha estridències respecte a certes preses de posició dels bisbes, cal recordar que, tal com va dir el concili Vaticà II al número 16 de la Constitució sobre l’Església en el món d’avui, la consciència és, en últim terme, el criteri decisori per a qualsevol acció. Jesús no va dir cap paraula sobre l’homosexualitat. Una altra cosa és la sodomia, i nosaltres estem en contra de la sodomia.

- Què vols dir, amb això de la sodomia?

- La sodomia, a l’Antic Testament, està lligada a la prostitució sagrada en els temples, o a la humiliació dels enemics en cas de guerra, o al no acolliment de l’estranger, que és el que s’explica que va passar a Sodoma. No és de cap manera una relació entre iguals. I nosaltres defensem l’homosexualitat, que és relació d’amor entre iguals, i no la sodomia.

- I amb els altres cristians, com us hi trobeu?

- No es poden fer generalitzacions. Et trobes amb dos tipus de perfils. Per una banda, la gent que no fa cap problema de l’homosexualitat, que té clar que l’important és l’amor, i que té el discurs sobre la sexualitat posat al dia. Homosexualitat, aleshores, és equiparat a naturalitat. Hi ajuda el fet que hi ha homosexuals a totes les capes de la societat i a tots els llocs, i que qui més qui menys té a prop algun familiar que ho és. En això, l’homosexualitat és molt democràtica…

Però hi ha també un altre perfil, que no ho entén, i dins aquests que no ho entenen hi ha els que no ho volen entendre ni acceptar de totes totes. Moltes vegades hi ha aquí un desconeixement de persones, o de la realitat, o senzillament un seguiment estricte del pensament oficial, sense cap esperit crític. I això va lligat al fet que tinguem una jerarquia majoritàriament conservadora, que desconeix completament la realitat.

- Parlem de la jerarquia.

- Com a homosexuals tenim enveja d’ETA. Tot terrorista, en algun moment, pot esperar tenir la possibilitat de trobar-se amb el govern i dialogar i pactar alguna cosa. En canvi els homosexuals, amb la jerarquia catòlica, no. Sembla que no sigui possible que les associacions de gais i lesbianes puguem trobar-nos amb algun bisbe i parlar: en aquest moment, no hi ha diàleg. Ara ja no ho demanem, perquè hi ha hagut tantes negatives… I quan hi ha hagut alguna entrevista, ha hagut de ser secreta. Pensem que això ha de canviar, i és desitjable que canviï, perquè no es pot ignorar aquesta realitat.

I no és només la jerarquia, sinó que també hi ha grups eclesials com per exemple l’Opus Dei, que no hi ha manera de parlar amb ells del tema. Però no només els grups conservadors: ens resulta sorprenent, per exemple, el fet que Cristianisme i Justícia no hagi tractat el tema ni vulgui tractar-lo. Nosaltres creiem que a una entitat com Cristianisme i Justícia li tocaria…

- Per què creus que la jerarquia té aquesta posició?

- Hi ha por. L’essència de tot és que tots els temes de sexualitat i ètica sexual estan lligats a la por. I hi ha una sèrie de debats eclesials pendents que en aquest moment no es poden fer perquè vivim en un hivern eclesial, i estan congelats en espera d’una primavera que tard o d’hora arribarà. El contrari de ser creient no és no ser creient, és tenir por. I la por paralitza.

- Com heu viscut tota la qüestió de la legalització del matrimoni homosexual?

- Et deixa molt parat que divuit bisbes es manifestin en contra del matrimoni homosexual, com si aquesta fos la seva gran prioritat. I això, a la comunitat gai-lèsbica la subleva. No parlo ara dels homosexuals cristians. A tota la comunitat gai-lèsbica la subleva aquesta animadversió dels bisbes a l’equiparació de drets dels homosexuals amb els heterosexuals.

El més paradoxal des del punt de vista creient és que es beneeixin animals per Sant Antoni, i es beneeixin vaixells i supermercats, i en canvi l’amor entre dues persones creients que s’estimen no pot ser beneït. En aquest moment estem en contacte amb capellans catòlics gais dels Països Baixos que estan celebrant cerimònies de benedicció per a parelles gais o lesbianes, i aquí ja ho estem fent també. No estem parlant de matrimoni cristià, només de benedicció. Perquè la gent cristiana que es casa civilment, és natural que també vulgui celebrar-ho cristianament amb la comunitat. I caldrà que l’Església tard o d’hora s’ho plantegi, perquè és una demanda que anirà creixent.

- Parlem de la teva fe cristiana. Quin ha estat el teu procés?

- La fe m’ha vingut per diversos factors: per la família, per l’educació rebuda, i sobretot per diversos moments de conversió. Un no neix cristià de per vida, sinó que els valors cristians que t’han transmès els has d’anar assumint com a propis. Entre els 15 i 18 anys jo vaig veure molt clar que el que em sostenia en aquesta vida era el seguir Jesús, que això era el que em donava sentit. Després, diverses circumstàncies adverses van anar fent que m’hi agafés més fort. I ara, el que em nodreix sobretot són els testimonis que la vida em va oferint. L’Esperit es fa present a través de les persones.

- Amb quina gent has anat vivint aquest camí cristià?

- Jo sóc un producte totalment típic dels jesuïtes: el col.legi Sant Ignasi, la comunitat Berchmans, Esade, Intermón… la meva trajectòria està molt vinculada als jesuïtes, i a més sóc nebot de jesuïta. Tot i que he de dir que la descoberta de franciscans, benedictins i dominics ha estat un enriquiment molt fructífer, perquè crec que el tema de l’homosexualitat el tenen més ben après que els jesuïtes.

- I actualment?

- Actualment, la meva comunitat és l’ACGIL, tot i que tinc també altres camps de relació com a cristià. Per exemple, he començat a estudiar Teologia.

- El fet de ser cristià i homosexual, com l’has viscut?

- Jo vaig descobrir la meva homosexualitat des de molt jove, als 12 o 13 anys, i això va anar molt paral.lel a la primera descoberta del meu ser cristià. I totes dues descobertes van ser per contrast: sóc homosexual per contrast amb el que és ser heterosexual, sóc cristià per contrast amb el que és no ser-ho. Al principi, les dues vivències van topar per desconeixement, per no saber com enquadrar-ho. I això es va resoldre amb assessorament tant psicològic com espiritual. I així ho he viscut des de sempre, i no hi ha hagut cap més conflicte.

- Per què estudies Teologia?

- Metafòricament et diria que si un té set necessita beure aigua. I si un té set d’aprofundiment en la fe, ho pot fer de moltes maneres. Jo, a més de la vivència, que és el principal, necessitava el coneixement de la raó. Per això m’hi vaig posar. I he de dir a més que la vivència de l’homosexualitat suposa també un nou repte en aquest aprofundiment, de cara a donar una millor resposta al que això significa.

- Sortint per un moment del tema cristià, m’agradaria preguntar-te com veus la situació de l’homosexualitat a nivell social.

- Sobre el paper, ja hi ha l’equiparació de drets i deures, ja hi ha un alt grau de reconeixement legislatiu. Però a la pràctica, encara hi ha discriminacions, i encara no s’ha aconseguit la igualtat real. I això, a dos nivells. El primer, perquè hi ha agents de la vida social que no estan per la feina, des del jutge que no vol casar homosexuals per objecció de consciència, fins als skins que apallisen una parella de nois perquè van agafats per la mà. I el segon, perquè els mateixos homosexuals no s’atreveixen a exercir els seus drets: hi ha encara molta gent a l’armari, per pors del tipus que sigui. En aquest moment hi ha gais que s’estan casant civilment d’amagat de les seves famílies: s’estan fent bodes públiques clandestines!

- Com veus el futur?

- L’última conferència que vam fer es titulava: “Hi ha un futur rosa per a l’Església?”. La nostra contribució com a gais i lesbianes dins l’Església hauria de ser com un color més dins una Església entesa com una diversitat de colors. Per la mateixa riquesa de l’Església.Va costar segles l’abolició de l’esclavatge, va costar anys acceptar l’anestèsia… L’acceptació de l’homosexualitat no serà cosa de dies, però tard o d’hora s’haurà de reconèixer. Nosaltres estem pel diàleg, per foragitar la por, i donem una mà estesa perquè això sigui possible, pel bé de tots i totes.

Manolo González, lluitador incombustible (per Josep Lligadas)

Manuel González Fernández té 75 anys, però a les campanyes electorals continua enfilant-se com si res a penjar pancartes. Seria incapaç de viure d’una altra manera. Va néixer l’1 de febrer de 1932 a Minas de Ríotinto, província de Huelva, i quan va arribar la guerra i Franco va entrar al poble, el seu pare va fugir de nit cap a Azuaga, província de Badajoz, i cap allà va anar la família. Allà van aconseguir passar desapercebuts, amb el pare treballant a les mines fins que va morir de silicosi als 50 anys. I ell va continuar el seu periple, fins a establir-se a Viladecans el 1964. Està casat amb Ana Sánchez, té sis fills i onze néts, pertany a Esquerra Unida i Alternativa, i continua denunciant, incansable, els desastres del capìtalisme.

- Tu has treballat en moltes feines i a molts llocs…
- Vaig començar als 10 anys treballant al camp, a Azuaga. Després, als 14, vaig començar a la mina, fent feines a l’exterior, que n’hi ha moltes, fins als 19. Llavors me’n vaig anar a Astúries, a Avilés, a treballar a Ensidesa, on vaig ser-hi uns sis mesos. Després, acabat el servei militar, el 1955, vaig treballar a Madrid, a la construcció. Allà em vaig casar, i vaig estar-hi fins al 1960 en què vaig venir a Gavà, també a la construcció, fins que el 1962 vaig entrar a la Roca. El 1964 vaig venir a viure a Viladecans, i vaig continuar a la Roca, fins el 1969, que em van fer fora. Vaig tornar a la construcció, perquè estava a les llistes negres i no em volien en cap fàbrica. Vaig aconseguir, però, entrar a la fàbrica dels Hules, però només vaig durar-hi un mes, perquè un dia em va cridar l’encarregat i em va dir que me n’havia d’anar, perquè havia arribat un informe dient que jo era un individu perillós. Però el 1970 vaig aconseguir feina a Laforsa de Cornellà, i vaig ser-hi fins que la fàbrica va parar, el 1981. Llavors els treballadors vam formar una Societat Anònima Laboral, i vam aconseguir tot el patrimoni, terrenys inclosos. Vam anar allargant la feina perquè els companys que esperaven jubilar-se ho poguessin fer en les millors condicions. I quan vam creure que ja n’hi havia prou, vam vendre el terreny i ens vam repartir els guanys. Llavors jo ja era regidor a l’ajuntament de Viladecans, i em dedicava molt a fer de regidor, sense treballar, o sigui sense cotitzar a la Seguretat Social. Fins que a l’arribar als 59 anys vaig començar a cotitzar una altra vegada com a alliberat del partit, el PCC, fins a l’edat de la jubilació. I ara continuo col.laborant políticament en tot el que puc.
- Com et vas introduir en la política?
- Em vaig criar en una mina, i els miners es reunien a la cantina que el meu pare portava, i jo escoltava el que deien, i això em va donar una consciència obrera per veure el que està bé i el que està malament. Allò era una escola, perquè allà hi havia gent a qui els havin afusellat els pares, i això marca molt. Allà no ho deien, que els havien afusellat els pares, però es notava.
- I la militància política concreta?
- Jo vaig començar amb la militància sindical, l’any 1964, quan es va començar a organitzar Comissions Obreres a la comarca, encara que de manera molt precària i deficient. Jo m’ajuntava amb els companys que tenien inquietuds. I el 1966 em vaig presentar a les eleccions sindicals i vaig sortir elegit.
A Gavà i a Viladecans vaig conèixer gent que era del PSUC, com l’Antonio Plata, i anava amb ells. A mi em feia cosa ficar-me al partit, entre altres motius perquè jo a la mina havia sentit parlar de la Unió Soviètica com del paradís, i al partit hi havia gent que criticava la Unió Soviètica. Però ells confiaven en mi i jo en ells. I també per aquella època van començar a venir per aquí companys de l’HOAC, el Paco Arias, un tal Balduino, un tal Domènech, de Cervelló, i venien a captar gent del moviment obrer, i vaig anar a moltes reunions, i fins i tot vaig fer cursets, i em van donar formació en molts aspectes. Va durar fins a l’any 70, més o menys. Jo no era militant de l’HOAC, però els estic molt agraït perquè vaig rebre molts punts de vista que no tenia. Jo, certament, la qüestió religiosa no la visc: no sóc ateu ni no ateu, ni ho discuteixo ni no ho discuteixo. Tot i que si entréssim en el terreny de l’Església catòlica ja seria diferent…
Bé, doncs els de l’HOAC no forçaven el tema religiós, i estava molt bé. També el García Nieto ens va donar un curset de marxisme. I també recordo un curset d’economia en un d’aquells grans convents de Sarrià, amb reixes i un gran jardí.
Amb el PSUC també hi col.laborava, com amb l’HOAC. I el 1971 vaig ingressar al partit.
- Parlem de la Roca.
- En aquella època els mètodes de seguretat i higiene eren desconeguts, eren unes feines brutals. Fer banyeres, lavabos, vàters, eren feines de molt d’esforç. Tot era manual. Érem uns 4.500 treballadors, molts portats per la mateixa empresa des d’altres llocs d’Espanya. Anaven per Andalusia a buscar treballadors amb autocars i els portaven cap aquí. I molts, en veure la feina que era, se n’anaven i es buscaven altres feines, perquè llavors aquí trobar feina no era problema.
Es deia que l’enemic més dolent que teníem els treballadors era la por, la por al patró. I nosaltres, la gent de Comissions que aleshores naixia, parlàvem a la gent davant dels encarregats i els enginyers, perquè els companys veiessin que eren persones com nosaltres.
Recordo un cas que val la pena explicar. Llavors treballàvem amb espardenyes o amb el calçat que cadascú tenia, perquè les botes eren cares i a més es trencaven fàcilment. I treballàvem sobre la terra mullada, el sílice, perquè havia d’estar mullada per poder-la moldejar. I un dia que feia molt de fred jo li vaig dir a l’encarregat que passava per allà: “Miri, senyor Tal, vostè que és tan cristià demostri’ns el seu cristianisme traient-se les sabates i venint aquí amb nosaltres sobre la terra mullada”. Les botes i la roba adequada eren aleshores reivindicacions bàsiques per a nosaltres. I ho vam aconseguir.
- Per què et van despatxar?
- De fet, la gent de Comissions vam aconseguir que vinguessin inspectors de seguretat i higiene, i també ens dedicàvem a conscienciar a la gent. I l’empresa va anar despatxant, amb diversos motius, tota la gent de Comissions. A mi va ser per una aturada parcial que precisament jo no havia convocat. I en treure’m, van voler treure’m també del pis on vivíem, que era del Poblat Roca, propietat de l’empresa. Jo vaig dir que no me n’anava, i vam anar a diversos judicis a Magistratura, i recordo molt que el rector de la parròquia, Celestino Bravo, va venir a declarar a favor meu, i fins i tot em va dir que si em treien i calia, la meva família i jo podíem ficar-nos a l’església. De fet, aquells anys va ser molt important, el paper de la parròquia. Recordo també que el padre Celestino havia muntat amb altres companys del barri una cosa que en deien Fraterna Ajuda Cristiana que consistia que la gent pagava cinc pessetes setmanals i si algú queia malalt, com que la Seguretat Social pagava molt poc, li donaven una quantitat per poder anar fent. Amb això del pis, al final vaig poder col.locar-me en un altre pis de les “Vivendes del Congrés” que es van fer aquí a Viladecans.
- Després de la Roca, Laforsa.
- Allà hi vaig entrar quan li vaig dir al cap de personal que tenia cinc fills (llavors encara no havia nascut el sisè), i em va dir que li agradava la gent com jo, amb família i fills. I des del principi em vaig dedicar a organitzar Comissions. Al cap d’un any, el 90 per cent dels treballadors estaven a Comissions i trenta eren militants del PSUC. Realment, estàvem molt organitzats. Érem un bon equip.
I jugàvem a dues bandes, la legal i la il.legal. Vam apretar molt amb els temes de seguretat i higiene, i també amb el tema dels salaris. I van decidir posar una nova direcció, que endurís la cosa, per aconseguir doblegar-nos. I com que no ho van aconseguir, van despatxar un treballador amb un pretext de que feia malament la feina. I hi va haver una solidaritat enorme amb aquell company. Ha estat una de les vagues més solidàries que hi ha hagut a Catalunya. Va començar l’11 de novembre de 1975, deu dies abans de la mort de Franco. Al tercer dia van començar a coaccionar gent, agafant-los d’un en un. Jo era l’únic delegat del torn de nit, i van venir a forçar-me perquè fes tornar la gent a la feina, perquè sabien que si un grup tornava tota tornarien. I com que no ho van aconseguir, van començar a despatxar gent.
Allò va ser un revulsiu per a tot el Baix Llobregat. Va ser una vaga no només de reivindicació laboral sinó clarament política. Nosaltres demanàvem un sindicat lliure. Des de Montserrat a Castelldefels, va parar tota la comarca. Fins que nosaltres mateixos vam creure que allò s’havia d’acabar, i vam aconseguir que l’empresa cedís no despatxant ningú, però a canvi d’unes sancions de tres i sis mesos per a alguna gent, que tot i així no vam perdre diners, perquè com a enllaços sindicals teníem dret a continuar cobrant el sou base, i la resta ens ho cobria la caixa de solidaritat, que era molt potent.
- I va arribar la democràcia.
- Nosaltres volíem la ruptura democràtica, però després va venir el que va venir, i per disciplina ho vam acceptar. El 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals, i jo anava el 10 a la llista del PSUC, i en vam treure 9 i vam tenir l’alcaldia. I al cap d’un any un company ho va deixar, i vaig entrar jo. I em va tocar encarregar-me de la guàrdia urbana. Fixa’t, jo tant córrer davant de la policia, i ara portant la guàrdia urbana… El primer dia que vaig entrar al ple, em va caure el món a sobre. Jo estava acostumat a una altra mena de cosa, a les assemblees de fàbrica… i em trobava amb allò tan ordenat, tan legal… Però vaja, ho vaig superar. Vaig ser regidor a la primera legislatura amb el PSUC i, després de la ruptura del partit, dues legislatures més amb el PCC. Allò va valer la pena. A l’ajuntament no hi havia ni un duro, però tot i així vam fer moltes coses, vam posar les bases de moltes coses. Es va començar a planificar el poble, i es van fer col.legis, la piscina… El més important, però, era que la gent estava per la democràcia, participava de les coses…
- I ara?
- Ara hi ha una despolitització cada cop més gran, sobretot dels treballadors, de la classe obrera, i aquesta despolitització està deixant el camp lliure a la dreta. A la pitjor dreta, no a la de CiU i el PNB, que és tolerant, sinó a la dreta del PP, que fa coses que posen els pèls de punta, perquè fan servir la mateixa dialèctica que feia servir la CEDA abans de la guerra, a base de la mentida i l’insult i el desprestigi dels altres. I per frenar això és fonamental l’honradesa dels partits d’esquerres, que els polítics d’esquerres més que pensar en les seves ambicions polítiques, siguin capaços de fer coses pels ciutadans. Que no tinguin com a objectiu mantenir-se per mantenir-se, sinó que donin exemple d’honradesa, de servei a la gent.
Jo crec que el capitalisme acabarà fracassant, i sortirà alguna cosa nova que faci el món més solidari i més humà.
Agulla 55, juny 2007

Josep M. Romaguera, amb la JOC d'arreu del món

Josep Maria Romaguera i Bach va néixer a Capellades el 6 de novembre de 1957, o sigui que és a punt de fer 50 anys. Va entrar al seminari el 1980, i va ser ordenat capellà el 1987. I des de llavors ha estat vicari a Sant Andreu de la Barca, on va iniciar el contacte amb el moviment de la JOBAC que després es va fusionar amb la JOC (Joventut Obrera Catòlica), després vicari a Santa Engràcia, a Nou Barris de Barcelona, després rector al Bon Pastor també de Barcelona, i després s’ha dedicat de ple a la JOC, primer com a consiliari nacional, de 2001 a 2005, després com a consiliari internacional adjunt de la CIJOC (que és el nom que rep la Coordinació Internacional de la JOC), i ara, a partir del proper setembre, com a consiliari internacional pròpiament, amb residència a Roma. Josep Maria Romaguera és, també, membre de l’Associació de Preveres del Pradó, una entitat fundada a França al segle XIX per un capellà, Antoni Chevrier, preocupat per la poca atenció que els capellans dedicaven als pobres.
- El setembre te’n vas cap a Roma. Quina serà la teva feina?
- Acompanyar la tasca del secretariat internacional de la CIJOC. Fer camí junts amb aquells que són els responsables del moviment que són els joves. Acompanyar com a adult, com a capellà, en nom de l’Església. Una cosa bàsica és tenir en compte que els altres són joves, i són els responsables reals del moviment, com és propi de la JOC des dels seus orígens, i com és propi també en tot moviment dels anomenats d’Acció Catòlica.
- Però en concret, què faràs?
- No ho sé gaire. Sé el que he vist que el meu antecessor fa. A Roma, per una banda, ser a totes les reunions del secretariat, i després tenir relacions amb els bisbes de diversos llocs del món que arriben a la ciutat, per saber les seves opinions sobre la situació de la JOC en els seus bisbats, per interessar-los per la JOC, etc. I també fer de pont amb determinats organismes romans.
I, fora de Roma, acompanyar en el que calgui els membres del secretariat que coordinen un determinat continent, o que tenen una missió determinada. Això és una cosa que ja he anat practicant com a consiliari adjunt. He acompanyat el Camilo en visites a diversos països d’Amèrica Llatina, i el Jean Philippe a la trobada que tingué lloc al Camerun de responsables i consiliaris nacionals de sis països. En aquestes visites i trobades, a part de ser-hi i dir-hi la meva, se’m demanaven també feines específiques: convocar els consiliaris per parlar de la nostra tasca, dirigir algun taller de formació tant per a consiliaris com també per a responsables, etc.
De fet, en aquests últims anys, un repte que tenim és que realment la tasca del consiliari sigui acompanyar i no suplantar els responsables, cosa que en segons quins països és realment difícil, per raons culturals, o per clericalisme. A Catalunya, en canvi, aquesta és una cosa que tenim més treballada, però el risc és passar-se per l’altra banda: com que els capellans som pocs i tothom té molta feina, i a més tenim molt clar que els responsables són els joves, la cosa pot acabar que no ens vegin el pèl…
- En el moment actual, quina és la feina de la JOC?
- És complex… Per exemple, Equador. Allà la JOC vol deixar clar que entre les diverses opcions pastorals cal que n’hi hagi una que tingui com a objectiu arribar als joves treballadors i als joves d’ambients populars. I per poder-ho fer, han canviat la “O” d’obrer per la “T” de treballador, perquè per la llei del pèndol respecte a èpoques passades, la paraula obrer provoca distanciament… Ara es diuen JTCE, Joves Treballadors Catòlics d’Equador.
El punt de partida del treball és creure que els joves poden ser protagonistes de la seva vida, i que poden ser evangelitzats en els seus ambients. I que per tant es poden organitzar per dur a terme aquesta missió. El repte és que hi hagi algun capellà que s’ho cregui i ho pugui acompanyar, i que hi hagi laics i religioses que acompanyin el dia a dia. Hi ha pocs capellans, i estan agafats per altres tasques. I a més, el problema és que, més enllà de mentalitats i opcions, els capellans diocesans són pobres, i per viure depenen del que cobren dels sagraments, i per tant hi dediquen molt de temps, que no poden dedicar a altres coses. Costa d’entendre des d’aquí, però és la realitat. I jo, quan els explicava la meva experiència d’anar amunt i avall visitant grups o fent reunions, la pregunta sortia immediata: “I els viatges, qui els paga?”. Jo això no m’ho havia plantejat mai, perquè mai no he necessitat que ningú em pagués la gasolina dels viatges. Però allà sí.
En canvi, les congregacions religioses, sobretot femenines, s’hi poden dedicar més, perquè tenen cobertura comunitària a nivell mundial. Europa ho paga. I això no vol dir que siguin riques: simplement, que tenen mitjans per viure.
- Un grup de la JOC, a l’Equador, què fa?
- Bàsicament, revisió de vida. Que vol dir revisar la vida que tenim al costat dels altres joves, cosa que ens porta a veure quin tipus d’acció podem fer amb ells.
- Pots explicar-ho més, què és la revisió de vida?
- És ajudar-se, en grup, a fer una mirada sobre el que els membres del grup viuen, mirant la vida de cadascú tal com és, els fets que passen, les relacions amb el seu entorn… És ajudar-se a mirar aquesta vida amb ulls nous, diferents, per descobrir el valor que cadascú té, el valor que tenen els altres, descobrir com Déu hi és present. I, a partir d’aquesta mirada, veure com hi ha coses que cal que siguin transformades, i descobrir el que cadascú pot fer per canviar allò que ha de ser canviat de la pròpia vida personal, o de les condicions de la feina, o de les dinàmiques que es donen al barri, o a la família, o on sigui. La revisió de vida porta a la transformació de la realitat des del realisme, des de la mateixa realitat que s’ha vist. I des de la perspectiva del projecte de Déu que hem vist en aquesta realitat.
- Estàvem amb els joves de l’Equador.
- Recordo que em va cridar l’atenció un grup que tenien com a lloc de reunió el propi lloc de treball. Tots eren d’una cooperativa de missatgeria, i la relació amb els companys de treball era un tema molt central de les seves reunions. Aquí seria impensable fer una activitat diguem-ne confessional en el lloc de treball, però allà això, almenys de moment, no és problema.
A Quito hi ha també grups de la JOC que estan en un Centre Juvenil, i la seva preocupació es treballar amb el que s’anomenen “pandillas”, i intentar oferir alternatives d’oci, ja que les “pandillas” poden acabar en delinqüència. I busquen locals per desenvolupar activitats, etc.
Una altra cosa que fan és oferir la possibilitat de formar grups a joves treballadors de centres de formació professional. No esperen que els joves els vinguin, sinó que van a buscar-los i a proposar-los ser de la JOC. Per exemple, hi ha un centre de joves amb risc, que porta una congregació religiosa. Aquest centre té com a objectiu formar esportistes d’elit, però hi passa molta gent, a la qual es dóna formació de tot tipus. Alguns arriben a ser esportistes, però els altres com a mínim es formen. I entre classe i classe i entre taller i taller, els de la JOC ofereixen la possibilitat de formar grups.
- I a l’Àfrica?
- A l’Àfrica hi he estat poc. Vaig ser als locals de la JOC de Yaoundé, al Camerun, i allà la JOC ofereix un espai als que s’anomenen “handicapés”, que són joves mutilats per les guerres. Una secció específica de la JOC els ofereix de reunir-se, sentir-se protagonistes de la seva vida, elaborar projectes de futur. Des de la nostra perspectiva potser diríem que aquests joves s’haurien d’integrar amb els altres, en activitats normals. Però la seva situació és tan dura, que un problema com aquest necessita un tractament específic.
Després hi ha també el Comitè d’Aturats, per ajudar els joves a organitzar-se i buscar feina. Aquí el problema va ser que hi anaven molts joves pensant que allà els donarien feina, i quan veien que no, que era per organitzar-se i buscar-ne, marxaven. Però és que la JOC el que pot oferir és ajudar perquè els joves actuïn. No és un lloc de solucionar-los els problemes.
I una altra cosa era un projecte d’educació sexual, per fer front al problema de la sida. El tema de la sida és molt dur, i allà hi ha moltes campanyes de sensibilització amb cartells, missatges de televisió, i missatges als vestits (allà, els vestits són un magnífic lloc per incloure missatges: recordo el dia de la dona treballadora, que moltes noies i dones duien vestits amb missatges sobre el tema). Doncs bé, aquestes campanyes tenen un resultat molt limitat, perquè els joves tendeixen a tenir relacions sexuals de qualsevol manera, molt primàriament, i les campanyes poc influeixen. I per tant, la gent de la JOC va proposar-se iniciar un programa educatiu reunint un grup de quatre o cinc joves, conscienciar-los bé, i que cada un d’ells reunís grupets semblants i anar ampliant el procés de conscienciació.
- I tu, per què estàs ficat en tot això?
- M’hi he trobat abocat, en això de la JOC, i com més va més ho visc com un regal que se m’ha fet. És un mitjà realment evangelitzador, i per tant com a capellà m’hi trobo com peix a l’aigua, perquè la missió del capellà és evangelitzar (no només del capellà, però del capellà molt clarament), és a dir, anunciar la persona de Jesucrist. Presentar-lo. I presentar Jesucrist no es pot fer fent anuncis publicitaris ni escrivint llibres, tot i que hi ha llibres que ajuden molt. Presentar Jesucrist només es pot fer de tu a tu. Com deia Joseph Cardijn, el fundador de la JOC, una fe encén una altra fe com una espelma n’encén una altra quan es toquen.
A la JOC hi trobo la possibilitat d’anar compartint els uns amb els altres aquesta fe, viscuda en la vida. És la possibilitat real que Jesucrist no sigui un concepte, ni un personatge mític (interessant, però mític), ni la icona d’un sistema doctrinal, sinó una persona, el vivent, el que dóna una novetat de vida. I això, si no es descobreix personalment, no es descobreix.
La JOC és un mitjà que serveix per a uns joves determinats, per a uns ambients concrets. I això, per a mi, com a capellà, és molt important, perquè el mitjà mateix permet un contacte regular amb els joves en equip, i un contacte també més personal, i sobretot perquè quan hi ets, quedes implicat i qüestionat i exigit. A mi se’m demana comptes de la meva fe, de la meva experiència de fe. No se’m demana només que expliqui coses i ajudi a entendre l’evangeli, que també, sinó que expliqui què visc i com ho visc. Els joves volen veure que el Jesucrist que anuncies és algú que et marca i que està al centre de la teva vida.
No considero que la JOC sigui “el” mitjà, l’únic o el millor, sinó que jo a la JOC hi trobo el mitjà que em permet veure i viure el meu ministeri de capellà com un servei evangelitzador, que es realitza per a uns joves concrets. Josep Lligadas