Quins bisbes?

La revista Foc Nou ha tingut el bon encert de dedicar el número de gener a les reaccions que ha provocat el nomenament com a bisbe de Sant Sebastià de José Ignacio Munilla, un basc que des de fa tres anys era bisbe de Palència i que representa l’ala més conservadora i integrista de l’episcopat espanyol. I que, com s’ha vist després amb les seves desgraciades declaracions sobre la tragèdia d’Haití, ha demostrat no tenir cap idea del que les paraules signifiquen en el llenguatge de les persones normals. Aquest nomenament va venir unit al del nou arquebisbe d’Oviedo, que va recaure en el franciscà Jesús Sanz Montes, antic bisbe d’Osca i Jaca, que entre els seus antecedents s’hi compta haver defensat, en una carta als seus diocesans, i amb el llenguatge fatxenda propi del diari El Mundo, la presumpta autoria d’ETA en l’atemptat de l’11-M.
Doncs bé. Sembla que això no només passa a Espanya. La confirmació la tenim en el recent nomenament del nou arquebisbe de Brussel·les, que substitueix el cardenal Godfried Danneels. El cardenal Danneels, un home obert i amb voluntat d’entendre què passa al món i per què passa, i que més d’un cop ha manifestat les seves discrepàncies amb la línia del papa actual, ha estat substituït pel bisbe de Namur, André-Mutien Léonard, l’home més conservador de tot l’episcopat belga, que s’ha destacat en els darrers temps de manera especial per les seves preses de posició contra l’homosexualitat. Amb tot plegat, l’integrisme català ja ha trobat un bon eslògan: “Volem un Munilla o un Léonard per Barcelona!”.
Una de les característiques de tots aquests bisbes és, pel que sembla, la seva capacitat per omplir seminaris. Però, com molt bé diu a Foc Nou un laic biscaí, “evidentment, aconseguiran que hi hagi més seminaristes, però d’un perfil molt determinat, completament fora de sintonia amb el món; dels seminaris en sortiran bitxos raros al servei d’una religiositat tradicional que probablement crearan empatia amb alguns sectors però que seran incapaços d’anunciar l’Evangeli amb eficàcia enmig de la societat actual”. Pel que es veu, això és el que ens espera. Caldrà resistir. Josep Lligadas

D'on ve la nostra idea de Déu (3: el judaisme)

Hi ha un moment, en la història de la religió, en què té lloc un pas històric d’una gran importància: el pas de començar a creure que aquella realitat intuïda que està més enllà de la realitat empírica i amb la qual els éssers humans intenten de relacionar-se, és una realitat única, personal, i que és a l’origen i al cor de la vida humana.
Aquest pas comença a realitzar-se a diversos llocs i en diversos moments, però on qualla de manera definitiva és en un poble concret, Israel, amb un personatge, Moisès, que farà de catalitzador.
Moisès és certament un personatge apassionant. En els llibres bíblics que parlen de les seves actuacions (bàsicament, Èxode i Nombres), és difícil discernir-hi quin és el fons realment històric. Però en tot cas la seva aportació és clara: ell serà el qui portarà a la descoberta d’aquesta realitat única, aquest Déu, entenent-lo com algú que guia la història i ofereix un projecte alliberador, que es farà visible en l’alliberament de les tribus hebrees que es trobaven a Egipte sotmeses a l’esclavatge del faraó. O, dient-ho amb termes més empírics, ell serà qui ajudarà aquelles tribus que havien aconseguit alliberar-se de l’esclavitud, a entendre allò que els havia passat com el senyal de la presència d’un Déu que els guiava i que es comprometia amb ells.
El procés, evidentment, no és d’un dia per l’altre, sinó que té un llarg recorregut. Al principi, aquest “Déu d’Israel” no és entès com un Déu únic en sentit absolut, sinó en el sentit que Israel, a diferència dels altres pobles, no creu en una diversitat de déus que actuen en diversos àmbits de la vida, sinó que creu en un Déu propi que és un de sol, i que a més el seu projecte és un projecte a favor dels esclavitzats.
Posteriorment, aquesta primera intuïció anirà esdevenint de més volada, i acabarà prenent un altre significat: que, al darrere de tota la realitat i tota la història humana, hi ha un únic Déu. És a dir, que tota la realitat és fruit d’un projecte de vida que està més enllà d’allò que veiem, i que aquest projecte de vida és obra d’aquesta realitat única i personal que anomenem Déu. I que aquest Déu, en un determinat moment de la història, ha volgut actuar mostrant el seu rostre amorós i alliberador en ells, el poble d’Israel, i els ha encomanat de fer realitat, en la seva vida com a poble, el mateix estil de vida alliberat i alliberador.
Aquesta seria la intuïció fonamental, que va apareixent entremig de tot un llarg camí social i cultural. I que va traient el cap constantment, malgrat que la vida, molt sovint, vagi per una altra banda. Molt sovint, en efecte, el que prevaldrà serà la consciència que, si Déu ha actuat en la seva història de poble, això vol dir que ells són els preferits de Déu, facin el que facin. I aquesta consciència es traduirà en un nacionalisme que oblidarà el caràcter alliberador de l’acció de Déu. O prevaldrà, també, el convenciment que el que Déu vol és el compliment estricte de les lleis que concretaven les seves crides alliberadores, i la lletra acabarà matant l’esperit. I així successivament.
Però en tot cas, l’aportació d’Israel serà ja decisiva. Serà haver descobert, i dit, que, al cor de la vida i la història humana, hi ha la presència d’algú que, més enllà de tot, la sosté i acompanya. I haver descobert, i dit, que aquest algú propugna un estil de vida i d’història en què no hi hagi amos i esclaus, vencedors i vençuts, sinó éssers humans lliures i que puguin viure dignament. I haver afirmat també –en alguns moments concrets, però amb molta potència: per exemple, en alguns dels profetes, i en especial l’anomenat Segon Isaïes– que aquesta voluntat de Déu era per a tots els pobles de la terra, convidats a unir-se a la crida que Israel havia rebut.

Josep Lligadas

L'última baula d'una cadena

Josep M., Maria, Roser i Núria Feliu. Editorial Azul. Barcelona 2009.

Magnífica aproximació a què significa conviure amb una malaltia mental severa. Són els testimonis d’una família (pare i tres filles) que han vist emmalaltir la mare i que l’han acompanyada en tots els moments del procés. Emotius, realistes, esperançats, afectuosos... Els relats de cadascun d’ells posen damunt la taula un tema tabú davant del qual sovint girem l’esquena. Mercè Solé

Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força?

José I. González Faus i F. Javier Vitoria Cormezana. Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, Barcelona 2009.

La presència de l’Església en la societat espanyola és un tema dels que creen angoixa. I la manera com fer possible un estat laic sense que això signifiqui un estat antireligiós, també. I aquí al mig hi ha tot un treball a fer, i en el qual cal filar prim. És obvi que la pretensió de molts dirigents d’Església d’erigir-se en última instància i últim criteri dels valors en els quals s’ha de sustentar la vida social és una barbaritat que ens està fent molt de mal a tots plegats: a la convivència enriquidora de tots i, més encara, a la possibilitat d’una presència de l’Evangeli que pugui ser reconeguda com a creïble. Però també és veritat que una determinada manera de tractar la fe cristiana com si fos simplement una nosa que cal fer tan invisible com sigui possible, no és tampoc una bona manera d’afrontar la nostra realitat col·lectiva.
El tema és important, i té molta història i molts rostres. I els dos autors d’aquest llibre, dos jesuïtes ben coneguts, ajuden a desxifrar-lo i a entendre’l millor. I, en conseqüència, a anar-se fent el propi pensament. Un llibre, doncs, recomanable sense cap dubte. Josep Lligadas

Contrapublicidad. Consume Hasta Morir.

Col·lectiu: “ConsumeHastaMorir”. Rodrigo Fernández Miranda, María González Reyes, Isidro Jiménez Gómez y Pedro Ramiro Pérez. Ecologistas en acción. Madrid, 2009
Vaig descobrir aquesta publicació casualment llegint la secció de Llibres de la revista “Catalunya” (nº111), que és l’òrgan d’expressió de la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya.
En la recomanació, entre altres consideracions, hi deia textualment: “Es tracta d’una reflexió sobre la societat de consum en la qual vivim, utilitzant un dels propis instruments, la publicitat, per a mostrar fins a quin punt es pot morir consumint....”
Això de “morir consumint” em va cridar l’atenció, i com que en la mateixa nota deia que et podies descarregar el llibre de 58 pàgines en format pdf a l’adreça: www.letra.org/spip/IMG/pdf/LIBRO_CONTRAPUB_CHM.pdf
No vaig poder evitar donar-li un cop d’ull.
El llibre està força bé, realment té 113 pàgines en format A5 però es llegeix sol. La introducció sols té 11 pàgines i fa una “viatge” per la història de la publicitat, des dels seus inicis fins a les darreres tendències, el text és amè i ben fonamentat. La resta de pàgines són imatges de suposats anuncis amb un text que convida a la reflexió. Algunes imatges són molt enginyoses i francament divertides, i alguns dels comentaris són molt encertats. En definitiva, un material ideal per reflexionar sobre el tema del consumisme sense por d’avorrir-se. L’únic que em sap greu és que una publicació així estigui tan “amagada” i no la trobis en els aparadors de les llibreries. Espero que us agradi tant com m’ha agradat a mi. Benjamí Mercader

Repensar la solidaritat

Col·laborar amb la Càritas de Viladecans durant aquest temps de crisi ha resultat tota una aventura: la demanda d’atenció s’ha triplicat i cada setmana et preguntes com resistirem sense fer fallida. De fet, molta gent ha incrementat considerablement els seus donatius i això ha ajudat força. I és una bona cosa i convé estar-ne agraït. Però corrent el risc de ser políticament incorrecta, crec que convindria revisar algunes de les solidaritats rebudes i dels serveis prestats.
1. Algun partit ha desenvolupat campanyes a tot Catalunya contra la crisi i a favor de Càritas, de vegades sense consultar què feia falta i utilitzant el nom de l’entitat... Però no ha fet el més important i el que li pertoca: proposar mesures polítiques per prevenir noves crisis i per redistribuir la riquesa, i aplicar-les en els llocs on governa. I no s’hi val a fer campanya a costelles dels pobres.
2. Entitats comercials i institucions públiques han desenvolupat en alguns llocs costoses campanyes, en les quals es parla més de qui fa el donatiu que del que li passa a la gent. I en alguns casos sospito que ha costat més la campanya que el que s’ha recollit.
3. La distribució d’aliments és el que té el pes simbòlic més important, i de seguida toca la fibra sensible, però ens enganyem tots plegats si pensem que això resol el problema. En primer lloc perquè el que es dóna a la gent és un ajut però resulta insuficient. La gent ha de pagar subministraments, transports, lloguers... Fan falta diners. I, sobretot, fa falta feina, pensions dignes i habitatges assequibles.
4. Hi ha qui diu, i potser té raó, que els pobres s’han tornat del morro fi. O que gasten massa en llum i en aigua. I que haurien de portar una vida més senzilla. Però no serveix de gaire pretendre que els altres (ep, ells i no pas nosaltres) es moguin amb els paràmetres d’estalvi i d’austeritat que en la nostra infantesa eren valuosos, però que ara tots hem perdut de vista. Més aviat hauríem de preguntar-nos si nosaltres mateixos no malbaratem moltes coses, si valorem el que tenim, si compartim el que podem... Penso que aconseguirem transmetre aquests valors no pas per la via d’imposar-los als altres, sinó de viure’ls nosaltres. De fet, a casa, que de petita les havíem passat força magres i ens costava arribar a final de mes, el cinema setmanal, aquest luxe superflu del qual està clar que podíem prescindir aplicant normes de racionalitat a la nostra economia, mai no faltava. I per això em costa jutjar a la lleugera aquestes economies dubtoses d’alguna de la gent que ve a demanar ajuda. Mercè Solé

Vulnerables

Un ciutadà d’una comarca gironina preguntat per la televisió sobre les conseqüències de les nevades del mes de març s’expressava amb una més que perceptible càrrega emocional amb aquesta literalitat: “no tenim llum, no tenim telèfon, no tenim res!” El missatge sorprèn perquè és d’una eloqüència aclaparadora: sense electricitat i sense telèfon un es troba desvalgut, en la indigència.

La vehemència d’aquelles paraules que desbordaven dramatisme xoca amb la realitat que coneixem de relatiu benestar en comparació amb altres situacions viscudes recentment a través dels mateixos mitjans a Haití o a Xile com a conseqüència dels terratrèmols que van deixar també a la població sense electricitat i també sense casa, i potser sense familiars o amics. Potser no es tracta de comparar però la proximitat cronològica dels fets i la similitud del tractament informatiu que en van fer els mitjans de comunicació, que en el cas de Catalunya s’escarrassaven per aflorar la desesperació i l’esgarrifança davant la catàstrofe, fa pensar en les febleses i les vulnerabilitats, no del nostre sistema elèctric que per més atrotinat que pugui estar és una infraestructura de primer nivell, sinó de les persones que acostumades a que no falli res es desesperen quan han de passar uns pocs dies sense llum o s’han de dutxar amb aigua freda.

Un polític deia en relació al sistema elèctric que gestiona Endesa que estem pitjor que al tercer món. És evident que aquest polític no ha estat mai al tercer món. A més de mala fe, també ignorància. No tinc cap interès a defensar Endesa però tan aquella afirmació com la d’alguns notables alcaldes i tertulians que ara diuen que el sistema elèctric no hauria d’estar a mans d’empreses privades – a bones hores - com també tots aquells que aprofiten una ventada, un incendi o una nevada per demanar la dimissió del govern, i per descomptat la complicitat dels mitjans d’informació que han fet autèntica pena atiant la ira d’uns i altres, no fan més que mostrar, amb la mateixa candidesa d’aquells que confonen el sistema públic amb el fictici helicòpter del RAC que et ve a rescatar si tens un ensurt, que a l’hora d’encaixar l’adversitat som molt moralment molt vulnerables.

Salvador Clarós

Obres a Rivadeneyra

Barcelona està foradada per tot arreu. Hi ha mils d´obres que impedeixen a vianants i vehicles el pas pacífic, contemplatiu, pràctic i serè. Sorolls, gimcanes per cercar el metro o el pas del semàfor, alts i baixos, barreres, tanques ben lletges, perills de caure... I sembla que no solament no s´acaben sinó que en posen més: ara, amb l´AVE, la línia 9 i el “Plan E”, l´obra augmenta.
Ara bé, si hi ha un lloc a Barcelona que en uns potser 20 anys pocs temps ha estat sense foradar, és el tros de la Plaça Catalunya que va de Canaletes al carrer Rivadeneyra i que sovint s´allarga fins al Portal de l´Àngel. Per cert, és un indret on es mostra el civisme i la paciència de la gent, ja que malgrat alguns altercats, hi ha molt pocs conflictes, quan allà hi conflueixen els autocars dels turistes, els cotxes que entren al pàrking de la plaça, els que van al pàrking del Racc, la parada de taxis, una immensitat de busos, els cotxes que donen la volta a la plaça, i la gent que passeja, turisteja (lloc de cites de molts estrangers) i va a treballar, o a comprar.
Fa temps que haig d´anar sovint, per feina, al carrer Rivadeneyra, i baixo al metro a Catalunya. Ara fa poc, després de molts anys d´obertures i reobertures de la vorera, han posat el cartell del “Plan E” per renovar el carrer Rivadeneyra. Han estat tres mesos per construir i instal·lar una senzilla barana a l´entrada del pàrking del Racc. Altres cops han obert, sembla ser, per posar canyeries, fils elèctrics o per fer obres als passos del metro... Quasi sempre hi he observat forats en aquest castigat espai barceloní.
Jo diria que el que allà passa és tota una altra cosa. El Sr. Alcalde de Barcelona o algun regidor despert han descobert que allà a sota d´aquest lloc hi ha or, del brillant o del negre, i de tant en tant n´han d´extreure per poder sufragar els dèficits de l´Ajuntament i omplir més les seves arques. Esperem que sigui per poder pagar millors experts logístics que els que han pensat aquesta concentració conflictiva de forats, vehicles, pàrkings i persones, en aquest indret del cor de la ciutat. Quim Cervera

Caixes masclistes

L’altre dia vaig fer un cop d’ull a uns fulletons de Caixa de Catalunya amb el títol “Dona. Saps com sóc. Saps què vull”. No sé si saben com som ni què volem, però vaig descobrir que l’entitat ofereix uns serveis que no sé si gosarien oferir als homes: el “pack noces”, per gestionar els regals dels casaments i els crèdits per pagar els “bodorrios”. El “préstec naixement” per quan “decideixes” tenir un fill (només tu?), també l’ajut “excedència”, per quan tu (i només tu) demanes l’excedència per dedicar-te a la família. També hi ha “solucions” per a la gestió de reparacions de la llar, telefarmàcia, consultes telefòniques a especialistes i assistència tècnica informàtica i tecnològica. La veritat és que si fos una oferta adreçada a tots dos sexes em semblaria interessant i tot. El problema és que continuen pensant que les dones: a) som bledes i només nosaltres pensem amb il·lusió en casaments i festes; b) l’atenció als fills i a la família continua sent tasca femenina; c) no sabem fer un arranjament de la casa ni gestionar-lo, tampoc no hi entenem de noves tecnologies. Després probablement la mateixa Caixa a través de la seva fundació farà no sé quants programes innovadors per a la promoció de la dona i per eradicar el masclisme. Però en la seva tasca diària fomenten els clixés més estúpids. Em vaig sentir senzillament insultada. Mercè Solé

Homosexuals a les presons de la postguerra

Us explico una història que he conegut darrerament, arran d’una entrevista que li vaig fer per a una revista viladecanenca al fill del qui va ser secretari d’Esquerra Republicana de Viladecans durant la guerra, que es deia Josep Iturrioz i li deien el Manquet perquè havia perdut els dits d’una mà en un accident a la impremta on treballava.

Josep Iturrioz va ser detingut l’abril de 1939 i tancat a la Model. I com que era un home d’empenta, va aconseguir guanyar-se la confiança del director de la presó fins a ser nomenat responsable d’higiene. I aquí ve la història. A la presó hi havia un sector on es concentraven tots els homosexuals detinguts, ja que, com és prou sabut, l’homosexualitat era un delicte. I ell es va adonar que els homosexuals eren els qui tenien les cel·les més netes. I va decidir encomanar-los la neteja general de la presó. I amb això, a més de tenir la presó més neta, va aconseguir que els homosexuals deixessin de ser objecte de les burles i vexacions de què sovint eren objecte. Una bona iniciativa, sí senyor. Josep Lligadas

Cementiri nuclear, aquí no, gràcies!

La coincidència dels partits polítics catalans en el rebuig al cementiri nuclear no té lògicament arrel ideològica ni pot llegir-se tampoc en clau nacional. Els partits només coincideixen en la por que els provoca la qüestió nuclear. L’apriorisme “el cementiri nuclear aquí no” pel que fa a Catalunya, en concret al municipi d’Ascó, forma part del pànic polític a una energia, la nuclear, que té mala premsa.
L’esquerra verda i antinuclear no vol sentir a parlar de res que no sigui posar data de tancament a les centrals, encara que es tracti de debatre sobre un magatzem imprescindible per ordenar el provisional amuntegament dels residus radioactius dels tres reactors en funcionament a Catalunya. L’altre esquerra, l’antiespanyolista, no vol que “la merda” radioactiva dels espanyols s’emmagatzemi a Catalunya. La dreta nacionalista i pronuclear no s’atreveix a fer emprenyar una altra vegada a la gent de les terres de l’Ebre d’ençà que antany la coalició tanqués files amb el PP a favor del transvasament de l’Ebre contemplat en aquell “Plan Hidrológico Nacional”. El centresquerra socialista i zapaterista està més preocupat en marcar perfil propi catalanista i gesticular per tal de desmentir acusacions de seguidisme del PSOE. Tots actuen en clau partidista. I per no prendre mal prefereixen, refugiats en el còmode “Aquí No!”, deixar de banda la pedagogia i l’actitud responsable.
Personalment no sóc partidari de l’energia nuclear perquè no és sostenible com tampoc no ho és la dels hidrocarburs. També crec que el futur ha de ser 100% amb energies renovables, i la nuclear no ho és. A més, crec que el model 100% renovable serà possible a meitat de l’actual segle. També ho creuen així i ho argumenten Greenpeace i algunes associacions empresarials del sector de l’energia. Estic segur que l’abandó de l’energia nuclear implicarà un canvi en el model productiu i econòmic positiu i absolutament necessari, fonamentat en l’eficiència i l’austeritat energètica. Ho dic tan convençut com convençut estic també del fet que, sense caure en la postulació dels municipis promoguda pel Ministeri, cal que ens ocupem dels residus nuclears que, encara que no volguts, són una realitat innegable i indefugible.

Salva Clarós

Bacallà a la mel, amb mandarina

A la mel se li atribueixen de ben antic propietats medicinals. Qui no ha pres mai mel calenta amb llimona per aturar aquella tos tossuda que no ens deixava conciliar el son? Sovint ha estat citada com a símbol de dolçor, suavitat o màxim bé terrenal o celestial, per tant, també de l’estat de perfecta felicitat. Pel seu valor alimentici simbolitza en si mateixa la energia vital de la immortalitat.
En l’antiguitat es considerava la mel com a aliment “místic”, entre altres coses perquè la produeix un animal innocent (si no l’emprenyes gaire), a partir de les innocents flors i, el que és més important, sense que sigui necessari fer-los cap mal, ni tan sols tocar-les. És qüestió d’arribar a un pacte mutu de no agressió.
Aplicada a la cuina podem arribar a un punt d’equilibri perfecte entre tradició i innovació amb una cuina feta amb dolçor i afecte, una cuina natural inspirada en la tradició de les nostres àvies, però creada amb un toc de modernitat. I ara que arribem a la Quaresma no pot faltar un plat de bacallà, aquesta vegada banyat en mel. Salut i llarga vida!
Ingredients: lloms de bacallà dessalat de la millor qualitat que sigui accessible; 4 cullerades de mel; mandarines (1 per persona); ceba; porro; all; pebre; ametlla mòlta; 35 grams de pinyons; 70 grams de panses; pebre vermell; un got de vi blanc
Preparació:
Enfarineu els lloms de bacallà prèviament dessalats. Fregiu-los en abundant oli ben calent. Reserveu-los en un plat.
A continuació preparem la salsa. Peleu i talleu les cebes i els porros finament. Coeu-los en una cassola amb un rajolí d’oli sense deixar que agafin color. Afegiu-hi una cullerada d’ametlla, una cullerada petita de pebre vermell, la mel i un got de vi blanc. Remeneu-ho.
Peleu les mandarines i traieu-ne els grills, talleu alguns dels grills de les mandarines a dauets per a tenir dues textures, una petita en dauets i l’altra amb el grill sencer. Afegiu-hi el grapat de pinyons i les panses. Col·loqueu-hi el bacallà i deixeu-lo coure uns minuts.

Tere Jorge

Els afectats de Fibromiàlgia. AVAF

L’entitat que presentem aquí és d’un lloc concret, però és un exemple de moltes entitats semblants que hi ha a Catalunya i també a tot Espanya. Perquè explicant-ho d’un lloc concret s’entén molt més bé el paper d’aquest tipus d’entitats.
Parlem, doncs, de l’AVAF, l’Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica. AVAF es una entitat sense ànim de lucre, que va ser fundada el maig del 2003 per persones afectades davant la necessitat de comptar a Viladecans amb un grup de recolzament per els malalts, donat que en aquells moments hi havia una total mancança d’atenció per part de les institucions, tant mediques com socials, sobre la seva problemàtica. Actualment continuem treballant junt a la Fundació d’Afectats i d’Afectades de Fibromiàlgia i SFC, la Federació d’Associacions de Fibromiàlgia i SFC de Catalunya i les associacions de tot el territori nacional per tal d’aconseguir una atenció mèdica, social y laboral totalment normalitzada per a aquestes malalties.
Els nostres principals objectius son:
Donar el màxim d’informació actualitzada als socis, organitzant xerrades i conferencies a càrrec de professionals força reconeguts dins de l’àmbit mèdic i jurídic.
Promoure les següents iniciatives: Potenciar les investigacions, recolzar els avenços científics i divulgar i informar a la societat en general per un millor coneixement d’aquestes malalties.
Junt amb altres associacions de tot Espanya i també mitjançant la Fundació FF d’Afectats i d’Afectades de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica i la Federació d’Associacions de Catalunya de FM i SFC, conscienciar l’Administració del grau d’importància del problema subsistent d’aquestes malalties (manca d’investigació, de professionals mèdics, problemàtica laboral i social,etc.)
Actualment i sempre dintre de la nostra línia d’actuació realitzem:

• Assessorament i suport per als malalts i els seus familiars en tot el que es refereix a la FM i SFC.
• Teràpies de grup a càrrec de psicòlegs.
• Tallers per a l’acceptació de la malaltia i millora de l’autoestima personal, a càrrec de psicòlegs i psicoterapeutes.
• Taller d’aiguagim, a càrrec de monitors exclusius per als malats.
• Taller de gimnàstica musical adaptada, impartit per professors de dansa.
• Oferim als socis la possibilitat de gaudir de teràpies alternatives dirigides a pal·liar els efectes de la FM i SFC, amb professionals de l’àmbit.
• Assistència a jornades informatives programades per: Hospital Vall d’Hebron, Hospital del Mar, Fundació FF, etc., amb la finalitat de millorar els nostres coneixements per poder atendre el millor possible a les persones que pateixen la FM i SFC o els seus familiars.

Fem activitats diverses, basades en la comunicació i relació entre el socis, com ara les Jornades de Convivència i Sopars de Germanor entre d’altres.
També col·laborem amb altres temes socials de Viladecans com ara son el Viladecans Solidària, el Parlar per conviure, el Mamut, etc.
El nostre correu electrònic és aquest:

avaf2003@hotmail.com
I a nivell de Catalunya aquest: ffcatalunyasecretaria@gmail.com

Veïnes i monges

Veïnes i monges és el títol d’un senzill llibre que acaba de sortir i que he tingut la sort de coordinar. La idea de fer-lo va sortir de la Rafi Cáceres, l’actual presidenta de l’ACO, que va assistir a una trobada de les religioses en el món obrer i va quedar impactada pels testimonis que va escoltar.
Ara sembla que les monges es posen de moda. El magnífic llibre Monges, editat per Fragmenta, ens apropa a la valenta realitat de moltes dones que estan lluny de ser les “fleumes” que indiquen els estereotips. La veritat és que algunes de les dones que hi escriuen tenen vides ben singulars: fer el noviciat en una haima, viure la pobresa des del carrer, “liderar” alguns projectes… són vides que ens criden l’atenció i que frapen fins al punt de canviar la concepció que tenim de les monges en general. La Teresa Forcades, una monja ben mediàtica, contribueix també a modificar aquesta imatge.
El llibre que ens ocupa té un caire molt diferent d’aquest tipus de testimoniatges. S’inscriu en una col·lecció (Emaús CPL) que ja ha anat publicant alguns reculls d’aquesta mena: ser capellà avui, testimonis de parelles, de militants de moviment, de vida monàstica.… Veïnes i monges recull el dia a dia d’algunes religioses de les que viuen en barris i que la gent de parròquies i dels moviments en el món obrer (JOC, ACO, GOAC…) tenim ocasió de tractar sovint.
Porten una vida que en molts aspectes es diferencia poc de la nostra. És fàcil de reconèixer-s’hi. Fan feines semblants, viuen en pisos com els nostres. Compren a les mateixes botigues. Planxen, renten, se’ls crema el dinar, i van a les mateixes caòtiques reunions d’escala de veïns que nosaltres. Treballen o viuen l’atur, es jubilen, es formen, i fan la declaració de la renda. Viuen, però, cèlibes i en comunitat, fan pregària de forma més sistemàtica que nosaltres i procuren viure l’Evangeli ben a fons. Viuen de manera molt senzilla, tenen la casa oberta a tothom qui s’hi vulgui apropar, pateixen una mica de “reunionitis” i practiquen allò de l’austeritat i del compartir que nosaltres sempre diem però que a la pràctica ens costa tant de fer. A casa seva sovint hi trobes visites que tractes poc perquè en la nostra atrafegada vida no hi caben: perquè pateixen una malaltia mental, perquè estan sols, perquè estan malalts, perquè formen part d’aquelles famílies desestructurades que sempre et compliquen la vida.
En conec unes quantes de monges d’aquestes, sempre les he valorat i algunes han estat persones molt estimades que m’han marcat profundament. Però fins ara tendia a pensar que eren una espècie en extinció, que l‘evolució de la nostra societat portaria segurament a d’altres formes de viure l’evangeli i que abans aquest era un camí que triaven perquè oferia possibilitats laborals, de formació, d’estil de vida, etc. que per a moltes dones (predestinades a la vida familiar i matrimonial) hagués estat impossible d’altra manera.
Doncs crec que m’equivocava. Perquè en aquesta aproximació que he fet hi he vist una forma profètica de viure l’evangeli. Profètica per la seva autenticitat, per la seva gratuïtat i perquè només des de la fe es pot entendre que en aquesta senzillíssima vida hi ha el Jesús més pregon. Un Jesús que no és present en les grans coses, sinó en les petites. I perquè el seu testimoni no és només un testimoni piadós (també ho és, certament), sinó que hi trobes elements saníssims i esperançats: ganes de festa, bona comunicació, i també compromís polític, feminisme, ganes de renovació. I encara més. La majoria de congregacions s’han reduït considerablement i les religioses s’han fet grans. No les veig patir gaire pel futur institucional, més aviat hi ha confiança i hi ha també noves fòrmules, com les experiències intercongregacionals, és a dir fer comunitat o dur determinades accions entre religioses de “marques” diverses, amb l’esforç de deixar de banda protagonismes i costums molt arrelats, pel bé comú. Tant de bo des de la política sabéssim fer una cosa semblant!
Jo crec que aquesta mena de vida rebrotarà, encara que tingui accents molt diferents. Perquè val la pena, perquè és un signe, sagrament, de l’Església més autèntica. Gràcies a totes elles.

Mercè Solé és treballadora social