Sostre Cívic

El problema de l’habitatge és complex, tant en el sentit que hi intervenen molts actors amb diferents capacitats d’influència i execució, diferents escenaris i realitats socioeconòmiques; com en la transversalitat que té o hauria de tenir l’habitatge en relació amb el model de ciutat o poble concret en què s’ubica.
La tònica dominant actual en la nostra societat catalana ha estat un habitatge de propietat realitzat per un promotor (en molts casos especulador) amb ànim de lucre, entès com un bé bàsicament econòmic, amb poca o gens participació de l’usuari o usuària de l’habitatge, una qualitat baixa o justa, i sense tenir cura del potencial i influència de l’habitatge en relació el barri, poble o ciutat on se situa.
El model cooperatiu català i espanyol, per diversos motius, ha seguit el mateix model anteriorment descrit, si bé reduint marges en benefici dels cooperativistes i deixant-los participar en algunes fases, però bàsicament sent una cooperativa de construcció que un cop acabada la promoció es desfà en una divisió horitzontal i reparteix els habitatges en règim de propietat a cada ex-cooperativista; perdent el sentit i valors dels cooperativisme del projecte i introduint l’habitatge dins del mercat especulatiu.
Si pensem en un grup de gent que crea una cooperativa de treball o serveis i que un cop creada la desfan, que pensaríem?, un contrasentit, es quedarien sense feina i si han creat una cooperativa i no una SL és perquè creuen els valors d’aquestes?
En altres societats existeixen altres models que funcionen fa més de 90 anys i amb presència important en les seves societats, Andel (Dinamarca), Bonhprojeckt (Alemanya), FUCVAM (Uruguai), etc. que es basen en entendre l’habitatge com un bé d’ús i en una propietat col·lectiva de l’habitatge i on els usuaris i usuàries en tenen un dret d’ús indefinit en el temps però no la propietat individual; aconseguint per la societat que l’habitatge sigui assequible en el temps i que es creï un estoc d’habitatge assequible i no especulatiu.
El model Andel-SostreCívic es basa en cooperatives d’habitatges i usuaris de cessió d’ús sense ànim de lucre indefinides en el temps, és a dir, no és un model de cooperativa de construcció sinó de gestió. On és possible desenvolupar un model cooperatiu profund no especulatiu i continu en el temps; promoure la intercooperació entres cooperatives i entre els propis usuaris i usuàries dels habitatges; realitzar habitatge de qualitat i assequible; i desenvolupar si es vol potencials com espais comuns; cicles circulars d’energia, aigua i materials, banca ètica, espais oberts al barri, etc. És una forma més d’accedir a l’habitatge que s’ofereix a la societat, però no només habitatge, sinó valors i sentit de cooperació a través de l’habitatge.
Així com comencem a pensar que la nostra forma d’actuar amb la natura té una repercussió en com la deixarem pels nostres fills i filles, aquí ho anomenem sostenibilitat, també hem de pensar que la nostra forma d’accedir, construir i gestionar els habitatges també afecta la natura i la societat futura: només cal veure com el model d’accés a l’habitatge que hem seguit ens ha deixat un paisatge ple d’edificis buits i no assequibles.
Actualment SostreCívic està treballant amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge, administracions locals i grups de persones per adaptar-lo a la nostra realitat cultural i legislativa, i portar-ho a la pràctica. Així doncs, animem a administracions locals i persones a cooperar per fer d’aquest model una realitat reaplicable en el territori.

Per a més informació:
www.sostrecivic.org - info@sostrecivic.org

La gestió de la diversitat de creences en l’espai públic com a contribució a la cohesió social i la convivència

L’espiritualitat és una dimensió present en totes les cultures que enriqueix la condició humana. Les recomanacions adoptades per les Nacions Unides i la UNESCO destaquen la importància de donar a conèixer la riquesa i la contribució de totes les religions, creences i conviccions, així com les possibilitats de cooperació multireligiosa.
El Centre UNESCO de Catalunya és una institució laica, però respecta i estima el fet religiós, defensa el dret a la llibertat religiosa i promou el diàleg interreligiós. Vol sensibilitzar la societat sobre la importància de la diversitat religiosa, el coneixement mutu, el respecte i el diàleg entre religions com a mecanisme per contribuir a la cohesió social i la pau.
Les religions i els corrents humanístics, patrimoni comú de tota la ciutadania, disposen d’uns recursos comunitaris i espirituals que, degudament gestionats, poden contribuir molt positivament a l’assoliment d’una cultura de la pau i d’una societat més justa.
Per això l’Àrea de Diàleg Interreligiós del Centre UNESCO de Catalunya assessora les administracions i entitats sobre la gestió de la diversitat cultural i religiosa en l’espai públic, ofereix un servei de mediació i prevenció de conflictes religiosos, organitza congressos i reunions d’experts, elabora materials i cursos de formació sobre diàleg interreligiós, i participa en les iniciatives internacionals de diàleg entre cultures de la UNESCO així com en diferents organitzacions de diàleg interreligiós, com ara la Iniciativa de les Religions Unides, la Conferència Mundial de Religions per la Pau i el Consell per al Parlament de les Religions del Món.
Per donar una resposta més ajustada a les realitats dels municipis, l’àrea desenvolupa plans d’acció adaptats a les necessitats i a les demandes dels ajuntament que ho sol·liciten. Actualment, té signats convenis de col·laboració amb els ajuntaments de Badalona, Barcelona, Blanes, Lleida, Rubí, Sabadell, Salt, Sant Adrià de Besòs i Vilafranca del Penedès.
També el Centre UNESCO de Catalunya gestiona, des de l’any 2005, l’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona (OAR), un servei de la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona obert a totes les entitats religioses i persones individuals.
Una altra iniciativa del Centre UNESCO de Catalunya va ser l’impulsar la creació de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR) a la qual ofereix suport logístic i serveis tècnics.
En totes aquestes actuacions el Centre UNESCO de Catalunya s’inspira, es fonamenta i es desenvolupa a través de la cultura de la pau, la defensa i la promoció del dret a la llibertat de pensament, consciència i religió, el reconeixement de la diversitat religiosa, la promoció de la tolerància i del diàleg interreligiós.
(Per a més informació podeu consultar www.unescocat.org; www.audir.org)

Rafa González és membre de l’Àrea de Diàleg Interreligiós del Centre Unesco de Catalunya

“Per favor, d’aquesta manera no...”

“Per favor, d’aquesta manera no...”, no són maneres aquestes dels bisbes de condemnar, d’excomunicar, d’excloure de la comunió... “per favor, d’aquesta manera no...”. Que deixin en pau als no creients, i als que som creients que ens deixin pensar, que ens deixin la nostra llibertat... la missió de l’Església és perdonar.

“Per favor, d’aquesta manera no...”, que no estem en temps de la Inquisició per condemnar tothom. El que fan és avorrir, apartar molta gent de l’Església... i que mai més no es podran recuperar. Fan molt de mal.
“Per favor, d’aquesta manera no...”, el que haurien de fer els bisbes és donar esperança, donar bons consells, animar els creients... que les esglésies es buiden però és per culpa de totes aquestes actituds. No han de condemnar, han de perdonar, i deixar que la gent decideixin per ells mateixos, que ja tenen prou seny.
No, amics, això no ho dic jo. M’ho deia en Fermín la setmana passada, un avi d’una residència a qui vaig a veure de tant en tant. No poso ni trec res més del que deia. El que no puc expressar prou fidelment, i em sap greu, és tota la força de la lamentació que tenia en Fermín. Ja ho heu endevinat: es lamentava de la condemna dels bisbes a través de Martínez Camino amenaçant amb l’excomunió, els diputats de Madrid que votessin a favor de la llei de l’avortament.
No és l’única persona que m’ha fet uns comentaris com aquests. Unes quantes n’hi ha hagut. Hi ha gent molt enfadada.
Recordo Joan Pau II condemnant la guerra d’Irak –que encara continua– i el recordo callant a Madrid davant el president del govern d’aleshores, no dient ni “mu” davant un govern que ens havia ficat a la guerra. Suposo que aquell dia el cap del govern deuria anar a combregar... i aquí no hi va haver cap condemna, cap excomunió, cap negació a donar la comunió...
Aquesta defensa de la vida que fan contra l’avortament –quan avui dia encara hi ha diversitat d’opinions científiques i no es posen d’acord, sobre a partir de quin moment hi ha vida humana– no és la mateixa que fan en altres camps: fam, injustícies, dictadures, repressions, esclavituds, sous indignes (dels qui cobren sous de misèria i els qui el seu sou és escandalós), sobre les guerres i tantes morts d’innocents... a mi em sorprèn aquesta doble mesura que tenim.
Una cosa els posa els pèls de punta: el sexe i les dones. Per què? No ho sé. M’ho imagino, però no ho sé.
Com ens deia l’evangeli els últims diumenges de l‘any litúrgic: estem al final d’una època... i n’hem de començar una altra. Amb altres personatges, amb altres horitzons, i Jesús al centre i al davant, ningú més.

Ramon Masachs és rector de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar

Bon Nadal!

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.

Salvador Espriu

L'Església "Semper reformanda"

Hi va haver diferents comunitats, grups i personatges cristians, al llarg del temps, als quals la lectura i estudi dels llibres de la Bíblia i una apreciació del que sincerament consideraven inspiració de l’Esperit Sant, els portà a viure la seva fe d’una manera diferent a la imposada per l’església institucional.

Uns d’aquests foren els valdesos, seguidors de Pere Valdo, un ric comerciant, terratinent i membre de la burgesia de la ciutat de Lió. La seva aparició es data entre els anys 1170-1180. Busquen les fonts històriques del missatge de Jesús, reparteixen tots els seus béns entre els pobres, i tradueixen al provençal els evangelis i altres llibres de la Bíblia, així com extractes dels escrits d’alguns pares de l’església perquè els seus conciutadans poguessin entendre les seves prèdiques. Feien professió de pobresa total i vivien de l’almoina dels qui els escoltaven pels carrers i places de Lió. També se’ls coneixia com “els pobres de Lió”. Són perseguits i acaben als Alps vivint en comunitats i practicant la seva fe. Després, amb la Reforma, entren a formar part d’ella.
Dels Càtars o Albigesos a França, i Bogomils a Bulgària, són conegudes les seves idees des del segle tercer, però agafen força sobre l’any 1017 a Orleans i abans a Bulgària, però es desconeix la data exacta. A Catalunya van arribar fugint de les persecucions i aquí van ser coneguts com “els bons homes”. Exercien el vot de pobresa, predicaven el Nou Testament en la llengua del poble i vivien en comunitat. Van ser durament perseguits per la Inquisició que finalment va aconseguir la seva desaparició cap a finals del segle XIV.
Aquests grups han estat coneguts, però es té coneixença de molts d’altres amb les seves respectives referències històriques que han estat oblidats en la nit dels temps.
A Alemanya, durant el segle XVI neix el moviment de la Reforma condicionada per factors polítics, econòmics, socials i intel·lectuals. Sorgeix un despertar de tota una renovació cristiana a la intranquil·la Europa plena d’Estats nacionals que posaven en entredit l’ordre antic i les diferents prerrogatives papals.
En aquest context històric, el 31 d’octubre de 1517, el monjo i teòleg Martí Luter va clavar les 95 tesis a la porta de l’església del castell de Wittenberg. Amb aquet fet es posà en marxa la Reforma Protestant. Aquesta revolta que va encapçalar Luter ja no serà en una regió, o acabarà en una vall remota, com havia succeït amb altres intents, coneguts o desconeguts, sinó que esdevindrà universal i passarà a moure la història moderna.
Per al poble, aquesta rebel·lió vers les autoritats religioses instituïdes, va comportar també l’ocasió de qüestionar el concepte medieval de fidelitat als senyors feudals. Amb l’esclat de la Reforma, esclatà també el descontentament dels camperols i del poble explotats.
A partir d’aquests fets trobem el desig d’un canvi polític i social on el poble i els camperols recerquen una major llibertat i justícia social.
L’església de la Reforma és l’església semper reformanda: sempre reformant-se. Aquesta no és sinó el camí de tornada als orígens del missatge d’amor de Jesús i el seu anunci que, amb ell, el Regne havia arribat al món. Déu mou als creients a expandir aquest Regne a tota la Terra i crec que aquesta aspiració és la que caracteritza la vida d’homes com Martí Luter, Dietrich Bonhoeffer, Luther King, Monsenyor Romero, Ignacio Ellacuria, Pere Casaldàliga o tants altres homes i dones desconeguts que senten la seva fe com una fe alliberadora que els porta al compromís amb el pròxim, moltes vegades havent de conviure amb formes poderoses i desencertades d’entendre l’Evangeli. Malgrat el poder d’aquestes formes, aquests homes i dones, van acostant el triomf del Regne de Déu a la Terra, amb el seu ajut.

Aureli Calvo és membre de l’Església Baptista “El Redemptor” de Sabadell

Salvem-nos amb el planeta

La reflexió i el compromís per avançar cap a un altre món possible ens ha d’acompanyar sempre. Amb aquesta filosofia i de la mà de Pere Casaldàliga, bisbe dels pobres, dels humils i dels senzills de cor, ens arriba una nova edició de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, una agenda solidària, aconfessional i pedagògica, molt escampada i amb molta difusió a les comarques gironines i al Maresme, però que també és coneguda, cada cop més, a l’entorn de Barcelona.
Es tracta d’una agenda on trobarem els espais convencionals per escriure els nostres compromisos diaris, però amb uns articles que, mes a mes, ens ajudaran a ser conscients i a prendre part en el camí necessari cap a un món amb més justícia, igualtat i esperança. Aquesta és sempre la filosofia de l’Agenda Llatinoamericana, que aquest any té per lema un eloqüent “Salvem-nos amb el Planeta”, perquè el Planeta demana a crits un canvi de rumb.
L’Agenda Llatinoamericana 2010 ens porta un missatge que es pot resumir així: si no canviem profundament els nostres estils de vida, ens encaminem cap a un desastre ecològic que posa en perill la supervivència la humanitat. Hem d’apostar per la implicació de tots, a nivell local i global, perquè el planeta és la nostra casa comuna. Farem tot el possible per salvar-nos amb el planeta? O deixarem que el planeta un dia existeixi... però sense l’ésser humà?
En la presentació de l’Agenda, Pere Casaldàliga fa un toc d’alerta:
“Davant les despeses astronòmiques en els espais siderals, davant l’assassí negoci de l’armamentisme, davant el consumisme i luxe d’una privilegiada parcel·la de la Humanitat, ara anem sabent que el repte és tenir cura d’aquest Planeta. La darrera gran crisi, filla del capitalisme neoliberal, embrutit en la usura i el balafiament, que ha ignorat cínicament tant el patiment dels pobres com les limitacions reals de la Terra, ens està ajudant a obrir els ulls i esperem que també el cor.”
L’escrit de Pere Casaldàliga a l’Agenda mereix ser llegit lentament i pensat frase a frase. Diu també:
“El millor que té la Terra és la Humanitat, malgrat totes les bogeries que hem comès i seguim cometent, veritables genocidis i veritables suïcidis col·lectius.”
No sé si, veient tal com va el món i tal com ha anat històricament, puc compartir “que el millor que té la terra és la humanitat”, però no gosaré rebatre a qui veig com un veritable profeta contemporani. Per tant, m’apunto a aquesta crida a l’acció i a l’esperança que ens fa l’Agenda Llatinoamericana. En ella hi trobarem articles d’autors ben diversos i repartits en tres blocs temàtics: Veure, Jutjar i Actuar, els processos que l’Agenda ens proposa de seguir per fer front a un canvi climàtic que ja ha començat, per prendre el nostre compromís cap a una actitud ecològica profunda i per pensar en el Planeta com el gran criteri ètic comú que ha de tenir la humanitat.
En totes les seves edicions d’arreu del món i editada en diversos idiomes (castellà, català, anglès, francès, italià, portuguès...) no oblidem tampoc que l’Agenda Llatinoamericana se’ns presenta també com a una eina macroecumènica, és a dir, “s’emmarca en aquest món de referències, creences, valors i utopies comú als Pobles i homes i dones de bona voluntat”. Apostem per aquesta recerca fraterna i de futur, compartim i difonguem l’Agenda.
Trobareu més informació de l’Agenda i de les presentacions al web: www.llatinoamericana.org. També la trobareu a les principals llibreries i a Barcelona es troba sempre a la Llibreria Claret.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

Entorn dels casos Palau, Pretòria...

La corrupció és un fenomen humà. Fa poc s’ha publicat en català una història de la corrupció. Conèixer el fenomen a fons és el primer pas per vèncer-la, o com a mínim per mantenir-la sota control. Si no es controla seriosament i permanentment, no hi ha oasi, no hi pot haver bassa d’oli.
Hi havia hagut avisos i senyals d’alarma en instàncies en què són presents els nostres representants (govern i oposició). Què passa? Què ha passat? Hem demanat explicacions als qui creiem que ens representen més? Les dades de les alarmes i els avisos haurien d’estar també a l’abast de qualsevol observador (ciutadà, entitat, moviment...), s’haurien de fer públiques, i més tractant-se de diners públics.
Control vol dir transparència i participació. Participació vol dir no desentendre’s del bé públic. La nostra democràcia és limitada; d’una banda, està condicionada pels grans interessos econòmics, controladors de les grans agències d’informació i dels estats d’opinió, que fan veure la realitat des dels seus interessos; de l’altra, descansa excessivament en la delegació de la responsabilitat.
Collim el que s’ha sembrat. El valor suprem que es predica més o menys obertament des de molts mitjans (i els que prediquen altres valors sovint no els hi contraposen, ni els hi confronten) no és el benestar col·lectiu, sinó “arreplega tot el que puguis per obtenir el teu benestar”.
A la premsa més “popular” i a la més “seriosa”, l’ostentació, la potència, el luxe, la riquesa, les finances ocupen molt d’espai (publicitat inclosa). La senzillesa, l’austeritat, el treball per la justícia i la igualtat no és el que es destaca més. Exigeixen el màxim a l’administració, però t’ofereixen amb orgull i obertament tots els camins per contribuir menys a les finances públiques.
La magnitud del frau fiscal a l’Estat espanyol (obra de moltíssims ciutadans) que puja a gairebé el doble del pressupost de la Generalitat per a l’any vinent, els sous desorbitats, la desviació de diner públic... són fets que remouen les entranyes davant la precarietat de moltes accions, projectes i entitats que lluiten per la dignificació de persones i col·lectius desatesos o mal atesos.
La propietat privada ha de tenir uns límits, el sòl ha de ser de propietat pública... Els militants de moviments i de partits hereus de l’anarquisme, del socialisme, del comunisme, del cristianisme... (no és una llista tancada), hauríem de debatre-ho i buscar un consens sobre els límits de la propietat del sòl i de la propietat privada. Hauríem de predicar-ho i practicar-ho.
Del finançament dels partits i de l’origen dels recursos per al bon funcionament dels ajuntaments ja se n’ha parlat molt, i no en parlarem més, però no hem de perdre de vista que són aspectes clau que d’estar mal plantejats tenen molt a veure amb la corrupció.

Josep Pascual és militant d’ACO

Xostakóvitx, la crisi i el tercer home

La pel·lícula El tercer home va ser dirigida per Carol Reed l’any 1949 amb guió de Graham Greene. Una de les seves escenes més famoses és la que s’esdevé a la nòria de Viena. Al final d’aquesta escena, Harry Lime (el personatge interpretat per Orson Welles) li diu al protagonista una cosa així com ara:
– Pensa en Itàlia. 30 anys de dominació dels Borgia: assassinats, guerres, traïcions... Resultat? Leonardo Da Vinci, Miquel Àngel, el Renaixement... A Suïssa, 500 anys d’amor, democràcia i pau. Resultat? El rellotge de cu-cut!
Aquesta frase m’ha vingut al cap tot llegint el llibre de Bernd Feuchtner Shostakóvich. El arte amordazado por la autoridad (Madrid, 2004). El compositor rus Dimitri Xostakóvitx (1906-1975) va viure pràcticament tota la seva vida sota el règim soviètic. Ell mateix mai no va deixar de creure en la bondat de la revolució, si bé els anys el van anar desenganyant que aquesta arribés mai a terme, segrestada per dictadors i per la burocràcia del partit. La seva vida i la seva obra van estar molt marcades pels esdeveniments històrics que va viure (tal com va passar a tants artistes del segle XX, ben mirat!).
I aquí és on me’n recordo de la frase de Harry Lime a la pel·lícula. Si Xostakóvitx no hagués viscut la segona guerra mundial i hagués patit la dictadura de Stalin, hauria compost igualment les simfonies 7a i 8a? La seva 10a simfonia seria tan genial si no hagués hagut de ser un “homenatge” al dictador? La seva música hauria estat plena de segones lectures si no hagués temut, i amb raó, per la seva vida? No ho podem saber, i m’incomoda pensar que si Xostakóvitx hagués viscut amb tot a favor (en una societat democràtica i en pau) potser mai no hauria arribat a crear alguna de les seves obres mestres i potser s’hagués limitat a fer música divertida i “lleugera”. I això que dic de Xostakóvitx també es podria aplicar a tants i tants artistes, entre ells molts compositors, que van haver de fugir de l’Alemanya nazi. O de molts artistes (sobretot escriptors) que Stalin va “depurar”.
Potser és que les persones donem el millor de nosaltres mateixos quan patim dificultats. Potser és que quan “totes ens ponen” ens relaxem, ens acomodem. Em temo que, en una bona mesura, la crisi que estem vivint reflecteix això: perquè ara és quan ens adonem que, durant els anys de bonança econòmica, més que generar coses excel·lents i idees noves, la nostra societat s’ha destacat per generar i aplaudir corruptes i especuladors... o sia, aquells que no tenen res de nou, ni de bo, per aportar a la pròpia societat.
Potser és un consol ben ximple, però la crisi (la crisi en general o els moments de crisi que moltes persones pateixen o han patit) podria tenir la seva part bona si servís per promoure allò de bo que té la societat, per fer sortir el millor de cadascú.
Però com que jo no tinc una resposta per tot plegat, de moment em conformo amb gaudir de la música de Xostakóvitx. El proper mes de març, i dins de la temporada de l’OBC, podrem escoltar la 10a. simfonia d’aquest compositor rus. Al meu modest entendre, una de les catedrals musicals del segle XX. És una de les seves millors obres i la seva audició en directe és una experiència molt emocionant; i més si l’escolteu pensant que el seu autor, Xostakóvitx, va ser una víctima més (privilegiada, dintre del que cap, però víctima) dels totalitarismes del segle XX. Us ho recomano!

Albert Dresaire Gaudí és militant d’ACO

Educar els nostres fills en el consum, una oportunitat de transformació

La nostra societat està en gran mesura articulada entorn de l’acte de consumir. És el motor que mou la nostra economia. En conseqüència, els hàbits de consum esdevenen el gran timó de la nostra estructura econòmica i social. Sense que en siguem conscients, només saltar del llit i fins que ens hi tornem a capbussar al vespre, estem exposats a multitud de missatges que intenten influir en els nostres hàbits de consum: etiquetes dels productes, anuncis televisius, tanques publicitàries, comentaris d’altres persones... En gran mesura aquests missatges estan dissenyats i dirigits des de les grans corporacions multinacionals per afavorir el seu creixement constant o la màxima rendibilitat borsària... Uf!
Però precisament per aquest motiu, l’acte de consumir esdevé també una gran oportunitat. Si tots els xinesos del món saltessin alhora no aconseguirien moure l’òrbita de la Terra (en contra del popular mite urbà!), però què passaria si tots els nord-americans deixessin de consumir Coca-Cola durant una setmana?
Consumir sota uns determinats valors i criteris, en lloc de permetre que la publicitat decideixi per nosaltres, és una bona manera de moure el timó de la nostra societat vers uns valors més sostenibles i solidaris... i també de sentir-nos més lliures.
Dins de l’objectiu d’“actuar localment i pensar globalment” hi ha l’educació dels nostres fills en els petits temes del dia a dia. Conscienciar-los sobre les desigualtats del món, sobre les conseqüències del nostre consum, donar-los autoestima i ensenyar-los a admirar la bellesa sense necessitat de posseir-la, són fonaments sòlids en aquesta tasca.
En el dia a dia amb els nostres nens de 2, 6 i 11 anys intentem, per exemple:
Alimentació. Consumim variat, de prop, de temporada, amb mínim embolcall i si és possible producte ecològic i/o de comerç just (som d’una cooperativa de consum ecològic del nostre municipi). A casa no es cuina res especial per als nens: de ben petits els hem acostumat a menjar de tot com els adults. Normalment, per esmorzar i berenar els fem entrepans i/o fruita, i gairebé mai no els comprem pastisseria industrial. Intentem que no mengin res entre àpats.
Roba i joguines. Tenim una àmplia xarxa d’intercanvi de roba i joguines entre familiars i amics. Si cal comprar quelcom nou (poca cosa), intentem no fer apologia de la marca. Pels aniversaris parlem amb els familiars per acordar els regals que s’ajustin a necessitats pràctiques i reals. Per Reis intentem posar un cert fre a l’excés de regals fent un “amic invisible” encobert entre tots els familiars.
Consum d’audiovisuals. No hi ha teles ni ordinadors a les habitacions dels nens; només hi ha una tele al menjador, que durant els àpats està apagada (és el moment de compartir les experiències del dia i xerrar entre tots), i un ordinador a l’estudi. Acordem quins programes i a quines hores admetem que els nens en facin ús.
Transport. Usem molt les bicis i el transport públic en els nostres desplaçaments amb els nens. El cotxe el vam comprar de segona mà.
Vacances. Sovint, orientem les vacances a estar en contacte amb la natura, ja sigui a peu o en bicis (ajuda els nens a entendre quines són les nostres necessitats reals i quines les supèrflues). Anem molt de càmping amb una rulot que compartim amb uns familiars. Això ens permet que cada estiu els nens coneguin llocs i cultures diferents a un cost raonable i sense afavorir determinats models turístics.
Intentar aplicar i ser constant amb aquests criteris, suposa un gran sobreesforç i un desgast important, ja que implica dir molts NO (i no només als nens!)... De totes maneres també fem excepcions, per no provocar massa desig als nens i evitar també que es sentin excessivament “bitxos rars” respecte dels altres.
Us recomanem:
http://www.consumopolis.es (joc en xarxa interactiu per ensenyar criteris de consum sostenible als nens tot passant-ho bé; cal enregistrar-se).
http://www.historyofstuff.com (vídeo senzill i didàctic sobre el consum i el cicle vital dels objectes)

Xavier Bonet i Glòria Colom són enginyers agrònoms

Poders

Un bon dia, tot fent una proposta a la presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat on visc, em vaig trobar amb una curiosa i desinhibida resposta: “En parlarem a la reunió del partit i et diré alguna cosa”. No podia dir més clar una cosa que ja sospitàvem: el partit és qui pren les decisions d’allò que ha de fer o deixar de fer l’esmentada Federació. Tenint en compte que, a més, el partit té majoria absoluta al govern municipal, no pots deixar de preguntar-te què fan exactament aquesta mena d’associacions de veïns. De fet, val a dir que a part de mantenir el seu concorregut bar, la veritat és que fan coses valuoses. El problema és que no són gens crítiques amb l’Ajuntament i que de vegades es converteixen en una mena de “braç secular” del poder municipal, per entendre’ns.

Tot plegat és exponent d’una feblesa democràtica que jo crec que és al darrere de moltes de les corrupteles amb què ens trobem: per part d’uns, el partit, una necessitat compulsiva de control de tot el que es mou; per part dels altres, una dependència no només econòmica, sinó gairebé sectària.
De fet, hi ha gent afiliada a partits –als partits amb possibilitats de poder– que va a la recerca i captura de favors, feines, beneficis… Gosaria dir malgrat tot que no és el majoritari. Molts militants de partit ho són perquè la política, i la municipal en particular, els interessa, cosa que fa que estiguin a moltes associacions i que provoca una certa “endogàmia ciutadana”. Trobo natural que potser, en les grans qüestions, hi hagi consultes o intercanvis de parer, però francament això no hauria de significar la pèrdua absoluta de criteri, i la submissió a l’aparell del partit.
És el mateix que l’altra endogàmia, la de debò. És a dir la de les famílies (parelles, cunyats, fills, nebots…) que ocupen regidories, càrrecs de confiança, empreses subsidiàries…
Segurament en molts casos s’ha fet dins la legalitat, però com a mínim creen la sensació que només es pot confiar en la gent del partit i sovint donen peu a la constatació que entre tants amics i familiars, n’hi ha de competents i n’hi ha que són insignes membres de l’ONG “Fantasmes sense fronteres”, perquè no estan preparats per fer la feina que en teoria han de fer. Alguns governs municipals veig que opten per una curiosa estructura: regidors amb poder real (un grup molt reduït) i regidors “florero”, clarament amb una funció ornamental.
Lluitar contra això, que a més té moltes implicacions econòmiques i relacionades amb el finançament del partit és més aviat difícil. Però fins que no s’acabi amb aquestes males pràctiques no es recuperarà aquest sentit positiu de la vida política la pèrdua del qual és motiu d’innombrables –i sovint hipòcrites– gemecs dels partits davant l’abstenció generalitzada.

Mercè Solé és treballadora social

Nadal, un temps per regalar... tinc alternativa? què cal regalar?

Entre el valor de l’objecte i el de l’acció de donar hi ha una confusió pròpia d’aquesta civilització materialista que té com a conseqüència, d’una banda, la limitació que suposa el preu, i d’una altra la limitació que suposa sempre la traducció material d’un desig, d’una voluntat. Regalar s’acaba convertint en una compra. Ara que s’acosta el Nadal i ja que no podem fugir de la tradició de fer-nos regals, sí que des d’aquesta publicació volíem fer algunes reflexions i suggeriments per tal de controlar la compra compulsiva i fomentar el consum responsable i el més sostenible possible en aquests dies.

Com a consell general cal que planifiquem les despeses. És recomanable fer una llista de les compres més necessàries (aliments, regals...). Amb l’ajut de la llista i evitant les compres a última hora, podrem comparar els preus i la qualitat dels productes i dels serveis i així minimitzar les compres per impuls. Cal tenir en compte que el preu d’alguns productes s’incrementa pels volts de Nadal.

A l’hora d’escollir els aliments que posarem a taula, caldria escollir els de producció local, és a dir, optar per un consum de proximitat, consumir productes i serveis fets en el nostre entorn territorial més proper, ja que d’aquesta manera reforcem l’economia local i reduïm la despesa energètica que produeix el transport de productes des de llocs més llunyans.
Una altra opció és comprar productes de comerç just que basa la seva producció i comercialització en criteris ètics, socials i mediambientals (pagar un preu just i un salari digne als productors, protegir els drets humans i laborals, rebutjar l’explotació infantil, no discriminar la dona, respectar el medi ambient i invertir els beneficis socials en el desenvolupament de la comunitat productora) que contribueixen al desenvolupament sostenible de les economies més desafavorides i empobrides dels països del sud del planeta.
Podeu trobar productes de comerç just, alimentaris, tèxtils i molts d’altres, a les botigues solidàries especialitzades en productes procedents de comerç just, a les botigues d’Internet de comerç just i també en alguns establiments comercials i grans superfícies.
Pel que fa a les joguines, cal tenir en compte l’edat i la maduresa dels infants. Heu de pensar que han de servir per divertir els més petits, no per respondre als desigs o fascinació dels pares.
Per una altra banda, cal valorar els continguts dels jocs i els aspectes educatius. Llegir les etiquetes, les regles i les instruccions del joc i evitar la distinció sexista i la incitació a la violència.
Recordeu que les joguines fetes amb materials renovables (fusta, cartró...) tenen, usualment, un impacte ambiental més baix en el procés de fabricació que les que es fan mitjançant processos industrials (materials sintètics, plàstics...).
Després d’aquestes reflexions més generals volíem oferir-vos un llistat de suggeriments de regals “alternatius”, i que potser ens obrirà els ulls per trobar un tipus de regal útil, gratificant i diferent. Només pretenem obrir aquesta porta alternativa, segur que vosaltres tindreu un munt d’idees per completar i personalitzar aquesta mini-llista.

• Subscripció a revistes o publicacions d’interès. Podeu consultar, per exemple, la web www.conmishijos.com on podeu trobar subscripcions a publicacions molt interessants per a totes les edats.

• Evidentment també podeu regalar una subscripció a l’Agulla. Preu anual: 10 €. Es pot sol·licitar enviant la butlleta que hi ha a la pàgina 2 de la publicació, o enviant les dades a l’adreça: agulla.revista@telefonica.net

• Tallers i cursos de Creixement Personal: risoterapia, massatges, gestió de l’estrès, intel·ligència emocional, etc... per ajudar-nos a eliminar bloqueigs emocionals i físics. Hi ha una oferta molt variada i a preus molt diversos.

• Si us agrada la música podeu gaudir dels Concerts en família a l’Auditori Nacional. Aquests concerts ofereixen als pares no habituats a anar a concerts, l’oportunitat d’acompanyar i compartir l’educació musical dels seus fills i de descobrir conjuntament els valors de la música en directe. Podeu consultar programes i preus a www.auditori.com.

• Carnet del bicing (a partir dels 16 anys). El bicing és una proposta de transport públic dins la ciutat de Barcelona amb bicicleta. Un nou servei senzill, pràctic i sostenible que pots utilitzar per als teus trajectes per la ciutat. Preu: 30 € (abonament anual). www.bicing.com. En altres localitats també s’està implantant amb altres noms.

• El Teatre Nacional de Catalunya proposa el Tiquet Regal individual, amb el qual es poden adquirir entrades per a qualsevol dels espectacles de la temporada, com un regal a la carta per sorprendre familiars i amics. Podeu consultar abonaments, condicions i preus a www.tnc.cat.

Segur que en els vostres pobles o barris hi ha entitats culturals que poden ser del vostre interès i de les quals podeu fer o fer-vos socis com a regal i també és una forma de participar de la vida associativa de proximitat.

Salva Clarós i Tere Jorge són militants d’ACO

Malgrat tot, la política

L’individualisme és un dels valors que gaudeix de millor salut en la nostra societat occidental. Potser el nom com a tal té una certa mala premsa, però el cert és que arreu es propugna l’interès individual com a màxima expressió de la llibertat personal, com a dret inalienable. Tot plegat afavorit, no pas desinteressadament, per un capitalisme que troba en l’individualisme un bon incentiu per al consum fora de mida. Ja fa temps que això s’expressa en un afebliment de la participació activa en organitzacions, associacions i partits que estiguin en relació, no pas amb els propis interessos immediats, sinó amb allò que anomenem bé comú. I especialment el bé dels més febles del nostre món.

En aquest context poc entusiasta hem rebut darrerament unes quantes bufetades: la corrupció a la societat civil i política, la marrada estatutària que en el moment d’escriure aquestes ratlles encara no sabem com acabarà i, en general, la crispació i l’interès partidista per damunt dels objectius socials més clars. Sensació d’atzucac, de desgavell, de malbaratament, d’haver-nos encallat en un carreró sense sortida.
La temptació de refugiar-nos en àmbits d’actuació més fàcilment governables, més clars, més nets, amb millor imatge, hi és. I en aquest sentit ens sentim cridats a la solidaritat i potser ens estimem més canalitzar-la a través d’ONG que segur que responen millor a les nostres expectatives.
Però ens farem un flac favor si oblidem la dimensió social i política que ha d’acompanyar tota acció solidària: la millora de les condicions de treball, l’eradicació dels accidents laborals, l’accés a l’habitatge, una xarxa de transport públic que mereixi aquest nom, les mesures contra l’exclusió social, l’atenció a la gent gran, la igualtat de gèneres, la inclusió de les persones amb discapacitats, una salut i una educació de qualitat, una llei d’estrangeria que no sigui marginadora... Tot això depèn de mesures polítiques i fiscals. Una deserció massiva només pot afavorir l’afebliment encara més gran de la democràcia i de l’estat del benestar, un afebliment que beneficia clarament els més poderosos, els quals no semblen pas desencisats ni disposats a tirar la tovallola.
Avui més que mai fa falta una millitància política forta, desinteressada, transparent, generosa, dialogant, disposada a perdre protagonisme en benefici del bé comú. Defensar la democràcia és arremangar-se a les verdes i a les madures.