Teufelsberg. La Muntanya del Diable. Sostre de Berlín.

Fora d'aquí! Ens deien els rètols de la tanca que envolta el cim d'aquesta muntanya artificial de 120 msnm. Quina barra!!!!!!!!!!! Un negoci il·legal de grafiteros és el que hi ha!!!

Però hi vam pujar fins on vam poder perquè han organitzat visites guiades i si no pagues no entres, però resulta que el propietari de la muntanya és David Lynch, que la va comprar per fer un centre de meditació (!!!???), però l'ajuntament de Berlín sembla que finalment no li va donar els permisos pertinents. La té una mica abandonada.

Aquesta Teufelsberg té història, el que més em fascina saber és que es va construir apilant les runes de després d'aquestes guerres perdudes del segle passat... Aquí expliquen alguna coseta més: clica. I més: torna a clicar.

Al cim, les restes d'una estació de comunicacions de la Guerra Freda.

Imatges del "negoci" que hi han muntat allà.

La cúpula, em vaig quedar amb les ganes de veure-la més a la vora.

Però vam fer el sostre de Berlín, sí! Jo el compto!

















I Berlín és molt més que aquest turó. És, a més de cultura, museus, Curry 36, cervesa, música, actuacions, mur, història a dojo, migdiades als parcs, caminar i caminar, costat est i costat oest, gent de tot arreu, descoberta, descobertes, gaudiment..., és un "comença l'aventura"! Ja fa quasi un any que anem fent això del Carpe Diem cada dia, eh? Edu??? Demà el fa l'any!!!

Guaiteu les fotos!

Passeig a cavall!!!

Muntanya a cavall també és pot fer, un passeig (curt) amb botifarrada i cap allà que anem.

Muntar un cavall és tota una experiència, has de saber demostrar que el domines, encara que no t'ho creguis... Una estona curta amb un cavall que segurament no tornaràs a veure no és el més m'hagués agradat fer, però és assequible. Ha de ser genial conèixer-lo i que et conegui i reconegui.

Però bé, atenta i amb una mica en tensió a l'hora d'aprendre, que va ser tota l'estona, però contenta d'haver-ho provat. Ho tenim pendent des de les primeres converses i projectes en comú, així que FET!

Quatre fotos, amb l'Edu hi vaig anar, que té més experiència i li encantaria tornar a tenir un cavall... potser algun dia...

L'home que xiuxiuejava als cavalls

 

A l'Arieja per pendents de neu.

Quin dia! Gegantinament petita m'he sentit caminant per l'Arieja de nou, ara trepitjant força neu des de la meva perspectiva, diferent del que opina el "nimf" de roca i glaç, que troba que hi havia poca neu, i que, en realitat, així era.

Vam sortir des de l'Hospitalet prés d'Andorre tub amunt fins que el vam deixar a l'esquerra passant per sota i vam seguir el GR fins a la pujada a la Tossa de Pedourres. Prou feina vaig tenir en aquesta... bé, durant tot el camí, però més en aquesta última pujada familiaritzant-me amb l'ascensió i després amb la baixada amb grampons, així que els companys van arribar a la Tossa i de tornada em van recollir i cap avall, que es veien els canvis climàtics anunciats molt a prop, allà pel cel.

He aprés una mica més a caminar, a caminar sobre neu pendent amunt i pendent avall, els companys atents m'anaven instruint de com posar els peus, la tècnica que tanta falta em fa! Poc a poc, sóc del moviment "slow" sense haver-lo escollit conscientment, anava fent una passa darrera l'altra, alguna foto que altra i la mescla de bona, molt bona companyia, neus, vistes, aigües gelades amb formes capritxoses i també en moviment, menys fred del que havia imaginat, sensació d'anar superant les limitacions del no saber, restes de l'incendi de l'estiu passat, reflexos daurats dels cims il·luminats pel sol als rierols, matinar molt i arribar tard a casa, trobar esperant-me una cocacola molt freda amb un tall de truita de patates i pa amb tomàquet a la tornada a la furgo... tota aquesta mescla em durarà mínim una setmana dins el cap com si encara hi fos allà.

Hi ha alguna foto més, poques però alguna més sí que hi ha pitjant aquí.

UAU! QUIN DIA!!!

50

Sí, aquesta és la número 50, d'entrada. Ara fa 2 anys i 10 dies exactes que la muntanya em va, diríem, venir a buscar.

I em va trobar. Estar per les valls, notar el patiment d'una patejada com cal i arribar a llocs on mai a la vida hagués pensat que podia tenir els meus peus... i la superació. L'aire a la cara, les boires, aquell pas que li dóna emoció a la caminada, els sopars entorn al foc, el cafè amb llet pres amb guants, la fruita que està més saborosa en els moments de descans, les vistes, les estrelles i la lluna, la sortida del sol, els canvis d'impressions sobre l'orientació, el compartir la saviesa (dels qui m'acompanyen, que jo n'estic aprenent) del caminar per aquests terrenys... i molts més moments. El de la tornada, el moment de la tornada, aquell moment és el més dur, el més difícil de portar, quant netejo les botes i les torno a guardar. La incertesa de la propera. És tot això el que he volgut plasmar, aquest bloc va néixer de voler continuar sent-hi allà, de rememorar les passes fetes des que vaig ser empesa amunt i avall. I mira tu per on! 50 i el que em queda! Bé, totes no són de sortides muntanyenques, però i què, quasi totes sí.

M'és difícil escollir una imatge... una sola imatge...

Així que n'escolliré dues, la prova gràfica de l'esperit muntanyenc (a dalt) i una dels moments, una dels tants moments captats (a baix).

Contra l'oblit, col·lecció de records.