Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris denúncia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris denúncia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de juny del 2018

Preguntes a proposta anònima

M'han convidat de manera anònima a una proposta sobre versos anònims per a un projecte a la Capital de la Cultura que inclou premisses com: “El text ha de ser inèdit i propi; s’ha d’enviar abans del 15 de juny (L’he rebut el dia 5, és a dir 10 dies abans; es valorarà la originalitat…”, entre altres. Aquests texts han de ser, a més d’inèdits, gratis i sense cap crèdit, és a dir anònims. La meva resposta han estat aquestes preguntes caçades al vol. Seguirem informant.

Bon dia,

M’encantaria participar però tinc algunes preguntes sobre aquesta proposta:

Com és que només tenim 10 dies per escriure material que ha de ser, necessàriament, inèdit? No es podria fer, i no s’obtindrien potser millors resultats, amb més temps per endavant i sense el requisit que sigui inèdit? Si es tractés d’obra gràfica/visual, també demanaríeu obra inèdita i anònima? Ens demanaríeu entregar una obra a algú (que no sabem qui és), gratis i sense signar, si no fos literatura sinó qualsevol altra disciplina? Si fos un mural? El fet que sigui obra escrita, justifica que sigui gratis i anònima? Com es justifica que les persones que escrivim hàgim de treballar en deu dies per entregar obra inèdita, gratis i anònima? Sobretot en comparar-ho amb les altres arts que sí que cobren per la seva obra i que sí que la signen en un espai públic assignat permanent. Qui materialitzi (pinti) aquestes aportacions escrites al carrer, cobrarà per fer-ho? Cobra per organitzar-ho? Com es justifica demanar a qui escriu, a l’autor, obra gratis i anònima mentre que qui ho pinta/organitza cobra? (si és així). Qui farà de jurat i decidirà sobre els texts escollits? Qui es quedarà amb els texts? Com es tractaran els texts pel que fa a drets d’autor, etc.? Quines són les bases del projecte? Amb qui estic parlant?

En definitiva, m’encantaria participar però no ho acabo de veure clar.

Salutacions,

Ferran

Safe Creative #1806117359067

dimarts, 8 de març del 2016

Dia de la dona a cara o creu

Avui és dia 8, dia internacional de la dona. És un d’aquests dies que per anar bé no haurien d’existir (no haurien de ser necessàris) i que, al capdavall, poden resultar força vomitius a causa de tota la hipocresia, mercantilització i rentat de consciència que comporten. Però en aquest cas no us parlo d’hipocresia sinó d’un fet molt paradigmàtic.
Ara mateix ha acabat un concurs a Rock FM que s’anomena ROCK MASTER. És un d’aquells concursos de preguntes en els que participa gent saberuda, d'aquesta tan odiosa que ho saben tot sobre la història del rock. En aquesta ràdio avui fan un especial de música de dones (“Las chicas són guerreras”), així que totes les preguntes tenien a veure amb dones músiques. Doncs bé, dels dos homes saberuts que concursaven —d’aquests que normalment ho saben tot, insisteixo—, de 20 preguntes un no ha encertat ni una i l’altre dues al final, de pura casualitat. Si a més us dic que les preguntes tenen només dues respostes, A/B, se’ns fa evident que fins i tot per probabilitat n’haurien d’haver encertat unes 10 entre tots dos.
Em sembla molt representatiu, en definitiva, que dos saberuts, d’aquests que ho saben tot sobre de la història del rock, hagin encertat menys preguntes sobre músiques roqueres que si haguessin triat a cara o creu. Això evidencia que aquest dia, per molt vomitiu que pugui arribar a ser, continuarà sent necessari durant força temps.


dimecres, 30 de setembre del 2015

Repetim eleccions amb més informació?

Estic d'acord amb l'Arrimadas en una sola cosa: s'haurien de repetir les eleccions, però per impartir un curset als que han votat el seu partit informant-los sobre què han fet. La majoria s'han empassat que era una alternativa de centre-esquerra i han acabat votant el partit que considera que els treballadors, en acabar un contracte, hauríem de pagar nosaltres a l'empresari com a agraïment. El partit que ha estat votant el mateix que el PP al parlament durant tots aquests anys. El partit que té vincles directes amb el lobby de la patronal. El partit que amb deu anys ja carrega varis casos de corrupció. El partit al que no fa res compartir espai amb els neonazis. El partit, en definitiva, que seu a la dreta del PP. Fer-los un curset i un cop desperts repetim eleccions. Aviam si repeteixen el vot! I de passada podríem facilitar, aquesta vegada, el vot per correu, ni que sigui per simular que això és un estat democràtic.

En el curset es podrien impartir aquestes matèries:

dijous, 23 d’abril del 2015

Pirateria? Si vols viure d'escriure, ves amb compte amb el que signes.

Cada cop és més de moda acusar la “pirateria” (?) del fet que no es pugui viure d’escriure a Catalunya. Aquest slogan propagandístic, difós per l’estat i, quina casualitat, fet a mida dels lobbies i de la indústria cultural, s’ha convertit en un mantra omnipresent, sovint acompanyat d'altres fal·làcies com ara "abans es podia viure d'escriure", etc. Però quina influència real té la pirateria en l’economia d’un escriptor? Si pensem una mica veurem que si no es pot viure d’escriure és per altres factors, però la indústria capitalista s’ha de mantenir a tota costa, incloent subvencions públiques, i no interessa parlar de les causes reals.
Per començar, en un país en el que amb prou feines es llegeixen 4 llibres l’any, viure d’escriure és simplement un miracle. Fomentant la lectura milloraria l’economia dels escriptors? Em sembla que si, si més no molt mes que no pas acusant la pirateria de tots els mals, tot i que tal com funciona el sistema editorial només els arribarien engrunes.
Així arribem al segon factor: signant contractes amb les editorials en els que es cedeixen tots els drets derivats a canvi d’un percentatge miserable del preu de venda, no és d’estranyar que no es pugui viure d’escriure. Però si de publicar: el sistema de la indústria cultural està dissenyat per explotar autors i autores, que moltes vegades acaben comprant part de les seves tirades amb un descompte equivalent al que es fa a una llibreria (i que, per tant, genera molt benefici a l'editorial perquè s'estalvia la distribució). No és difícil adonar-se que per a la indústria editorial un dels principals clients, cada vegada més, són els propis escriptors. Una altra cosa és trobar escriptors que ho vulguin reconèixer públicament, més enllà de la conversa privada. Algun dia haurem de tirar de la manta.
Un tercer factor és el propi capitalisme i la pèrdua de drets laborals que afecta tots els sectors. La precarietat és pròpia del capitalisme; apuntar una suposada “pirateria” com a causa és desviar l’atenció sobre aquesta causa real, fet que beneficia una vegada més a les multinacionals que agrupen la major part d’editorials. Sobre aquests dos últims factors recomano la lectura dels llibres d'André Schiffrin "El control de la palabra" i "La edición sin editores".
Hi ha molts més factors, però sincerament no crec que tinguin tan pes com aquests tres. Mentre es continuïn llançant esquers i evitant afrontar els problemes reals, tot seguirà empitjorant, però per sort per al poder ja tenen el filó inesgotable que justifica l’estat de les coses: tot és culpa de la “pirateria”.
Quan un autor que ha publicat desenes de llibres, alguns dels quals han estat best-sellers, no pot viure del que escriu és bastant clar que ha signat contractes que no hauria d'haver signat i que el sistema no funciona, perquè de diners n'ha generat molts. I si a més diu que no publicarà mai més perquè en una web “pirategen” algun dels seus llibres, és clar que aquest esquer funciona molt bé. I fins i tot podríem parlar de quelcom similar al “Síndrome d’Estocolm”. Potser aquest senyor hauria de fer-se autor-editor, i així podríem donar-li els diners directament a ell sense que es perdessin pel camí: potser així si que podria viure d’escriure, amb “pirates” o sense.


dissabte, 11 d’abril del 2015

Els ésssers lliures generen enveja d'esclau

Com més por a viure més necessitat sembla que hi ha d’agafar-se a dogmes de fe religiosos/esotèrics/el-que-sigui. Fins aquí ho puc entendre, tot i que per sort de moment no em fa cap falta. El que no entenc és aquest proselitisme in crescendo, aquestes ànsies d’intentar imposar les pròpies creences limitadores a les persones lliures. És a dir: una persona esclava dels seus dogmes coneix una persona lliure i, per comptes de voler ser lliure com la mateixa, el que fa és intentar esclavitzar-la en aquests dogmes de fe religiosos/esotèrics/el-que-sigui. Hi ha molts exemples de dogmes de fe: "La lluna t'altera negativament"(aviat en parlaré), "Déu existeix", el "positivisme màgic" ("visualitzar és suficient per aconseguir el que vols", creença totalment contraproduent que està tenint efectes devastadors), etc. Un dels dogmes més sonats va ser la psicosi col·lectiva teledirigida del suposat canvi de consciència global de finals de 2012, que era obvi que no succeiria (més aviat ha estat al contrari), però que si no te'l creies gairebé et tiraven pedres. Els éssers lliures no haurien de ser un model, per comptes d'un motiu d'ira i enveja?
què hi farem
els éssers lliures
generen enveja d'esclau
• si pica, cura • Ferran Cerdans Serra • 04/2009

divendres, 20 de febrer del 2015

"Miserable que pretén fer-nos canviar de carril"

Tinc carnet des dels 18 però vaig estar uns anys sense cotxe, una etapa en la que no vaig conduir, entre els 22 i els 28. Quan vaig tornar a la carretera, em vaig trobar que alguna cosa havia canviat. Concretament, la regla:
“Facilitarem la incorporació de vehicles a la via per la que circulem, si cal canviant de carril”,
havia passat a ser la nova regla:
“Dificultarem a qualsevol preu la incorporació de vehicles a la via, mantenint-nos en tot moment en el carril dret, adaptant la velocitat del nostre vehicle a fi i efecte de formar una barrera impenetrable que impossibiliti l’entrada al miserable que pretén fer-nos canviar de carril. Què s’ha cregut?”.
Una altra possibilitat és que tingui els primers anys de conductor mitificats i que en realitat la regla sempre hagi estat l’actual.

divendres, 30 de maig del 2014

al pas que anem...

Al pas que anem, quan morim ens duran a una planta de reciclatge, ens trauran el mercuri i en faran termòmetres.

diumenge, 26 de gener del 2014

I BELIEVE

I BELIEVE - paròdia OVNIS amb DRONES
I BELIEVE - Abans de ser identificats eren OVNIS
Una paròdia/punt de vista irònic que cerca reflexió
Font de la imatge de fons: http://dronesurvivalguide.org/


dimecres, 11 de setembre del 2013

també ens han privatitzat les parets (apunts a la llibreta)

Institucionalització de les parets: se silencia la dissidència convertint les parets en espais publicitaris de comerços, o bé dels artistes afins al règim (entenem per règim l’ajuntament i els altres estaments de poder, en aquest cas artístic). Artistes amb privilegis als que es dóna veu, els millors treballs, els millors espais... a dit. Amb aquesta domesticació de l’art urbà, de la pintada, del grafit, s’aconsegueix eliminar el missatge de lluita, dissident, de denúncia... i les parets esdevenen pura decoració, ni tan sols art, un mostrari publicitari de l’artista oficial amb privilegis, que ens recorda cada dia que no tothom es igual. La resta hem de continuar lluitant; contra tot, però amb un espai menys. Nota: a Manresa hi ha 75.000 habitants i tota una escola d’art, però només un parell o tres d’artistes oficials amb privilegis.

dijous, 27 de juny del 2013

Quan les biblioteques són un XIST!

La tercera proposta que presento de manera crítica a l’infame concurs de logotips de les Biblioteques de Manresa és un doble sentit. He jugat d’una banda amb l’onomatopeia de qui fa soroll per intentar silenciar algú, i de l’altra amb el xist o acudit, generalment dolent, que és allò que sembla la Biblioteca del Casino quan pretenem fer-ne ús i ens frustrem en trobar-nos-la tancada. Afegeixo l'horari perquè és el nucli del gran xist manresà i perquè les persones foranes puguin fer-se una idea del nivell que tenim aquí. En realitat, però, igual que la plaça de les gàbies i altres balafiaments faraònics manresans, d’acudit no en té res -talment aquest logotip.

De Propostes crítiques de debat al concurs de logotip de les Biblioteques de Manresa

I amb aquest tercer logotip, encara en esbós, s’acaba la sèrie presentada a concurs amb la intenció d’obrir un debat que sembla que no consta a l’agenda de la manresanitat benpensant i bensonant, no fos cas que algú ens prengués per persones independents capaces de pensar per si mateixes; és a dir, per ATILA. XIST!

Onomatopeies per demanar silenci en català: XIT!, al Diari de Girona

dimecres, 19 de juny del 2013

La biblioteca del Casino, una trombosi al cor de Catalunya

COM ORGANITZAR UNA BIBLIOTECA PÚBLICA (fragment)
8. El bibliotecari ha de considerar el lector com un enemic, com un gandul (altrament estaria treballant) i com un lladre en potència.
13. Els horaris han de coincidir amb els de treball, discutits prèviament amb els sindicats: tancament absolut els dissabtes, els diumenges, al vespre i a les hores de menjar ../.. L’enemic més gran de la biblioteca és la persona que treballa i estudia alhora. El millor amic és el rendista jubilat que no té cap necessitat d’acudir a la biblioteca perquè ja en té una a casa.
18. L’ideal seria que l’usuari no pogués entrar a la biblioteca.
Umberto Eco, “El segon diari mínim”, Destino, Barcelona, 1994

Pel que sembla els responsables del Casino han seguit algunes de les recomanacions de l’Umberto Eco. El problema és que aquestes normes formaven part d’un escrit satíric i no calia, no era imprescindible, agafar-se-les al peu de la lletra. Si es tractava d’això, podem dir que els responsables en qüestió s’han esmerçat en fer la biblioteca inaccessible però que haurien de millorar un pèl per fer-la del tot impenetrable -extrem que podem anomenar ”la solució final”.

Si ens fixem en l’horari, per exemple, encara resten alguns dies on la plebs té accés a la biblioteca; tal i com diu l’Umberto, però, “Els horaris han de coincidir amb els de treball”, i això no es dóna exactament -encara. A a les tardes l’horari s’allarga massa (fins a les 9!) i els llibres queden exposats en excés al populatxo.

En canvi, són genials les dues hores i mitja de tancament els migdies, que impedeixen que el lumpen pugui apoderar-se del recinte aprofitant una menor concurrència. Aquí podem dir que han aplicat correctament la recomanació “L’enemic més gran de la biblioteca és la persona que treballa i estudia alhora.

De la mateixa manera, tancar absurdament els dilluns al matí és un cop d’autoritat, una manera de demostrar qui mana i de posar tots els visitants en fila índia a la tarda. El consell El bibliotecari ha de considerar el lector com un enemic” no podia estar més ben aplicat.

Per desgràcia, aquesta biblioteca només pren el relleu de la Biblioteca Popular Sarret i Arbós i la Biblioteca Pública de “La Caixa”. Aprofitant l’avinentesa, podrien haver acabat també amb les de tots els instituts, escoles i parvularis, per tal d’evitar l’accés no responsable als textos sagrats de la literatura universal.

En fi, la meva recomanació professional, si hem de continuar interpretant els consells de l’Umberto al peu de la lletra, és la següent: tapiar portes i finestres. Només així podrem estar segur de complir amb la norma més important de totes i el nucli essencial dels manaments de la gestió de biblioteques: L’ideal seria que l’usuari no pogués entrar a la biblioteca.”Amén.

Adaptació en motiu del concurs de logotips de les Biblioteques de Manresa de l'article amb el mateix títol que vaig publicar al fanzine personal L'iconoplasta l'abril del 2002. 

Més sobre la sèrie/campanya: Quan les biblioteques són un XIST!

dimarts, 18 de juny del 2013

Es pot hackejar un concurs de logotips?

1r comunicat: És possible hackejar un premi i emprar-lo com a plataforma de denuncia? Avui al matí he pensat en algunes idees pel Concurs de Logotips de les Biblioteques de Manresa i els traços m’han dut a resultats cada cop més crítics. Aquests dos esbossos expressen allò que sento ara mateix de manera visual: les bases del concurs són degradants i els horaris de les biblioteques no són propis d’una ciutat de 75.000 habitants.


Aquest és el primer esbós de logotip crític que m'ha sortit. Com a usuari es la imatge que més s'escau al concepte Biblioteques de Manresa. És senzill i directe i funciona tant en color com en BN... no sé què més es pot demanar.

De Concurs logotip Biblioteques de Manresa

Aquest és un altre esbós més elegant i amb una imatge més seriosa. La idea és que el cartellet NO MOLESTAR sembla també un llibre recolzat en un prestatge.

Aviat hi haurà més comunicats; he de recuperar un article al respecte que vaig escriure fa uns anys al fanzine l'Iconoplasta on explico millor els motius de la meva indignació. De moment tinc clar que presentaré les versions definitives al concurs amb la intenció d’obrir un debat. Penseu que els mostraran si hi ha una exposició dels treballs? Què opineu, de tot plegat?

relacionat, per seguir llegint: La biblioteca del Casino, una trombosi al cor de Catalunya