apreciacions infundades

De la vida és un poema

Quan surto de casa per unes hores, de nit, sempre deixo un parell de fanalets encesos per a que la meva gossa no se senti tan fosca ni tan sola, com una senyal de que me'n vaig però que tornaré. Un dóna una llum groga, l'altre vermellosa i projecta estrelles al sostre. Ahir, quan ja era a la porta de sortida, vaig adonar-me que em deixava alguna cosa i vaig tornar a entrar al menjador. En obrir la llum, vaig trobar-me l'alai ajupida al terra observant fixament el fanalet vermell, espaordida.

Malgrat que intento compensar-ho, la mania de pensar que el que és bo per a nosaltres és bo pels demès la devem tenir molt arrelada culturalment.

endevinalla alfabètica

si tu em dius A,
jo et responc B,
i em repliques D
com si t'hagués dit C,
llavors, perquè parlem?

• Si pica, cura - Ferran Cerdans Serra - 04/2009

adaptació al medi

a la meva gossa
no l'hi agraden els alls;
llavors, hi juga a pilota

El tresor no correspost (relat breu inèdit)

L'avi ja feia temps que desvariejava. No és que anés de mal en pitjor, com se sol dir, més aviat la seva trajectòria, pel que fa a la salut, era una línia recta submergida en el fons de la vida.

Finalment, però, la nostra incòmoda espera va ser recompensada: va morir sense patir-hi gaire, i ni tant sols feu l'esforç d'oferir a la humanitat una gran frase a la que agafar-se.

El seu testament fou llargament plorat, tant com havia sigut temut: no ens va deixar res, almenys legalment. Quedava però una única i anhelada esperança: el cofre del tresor.

Últimament ens havia parlat sovint, des de la capçalera de la taula, del petit cofre que guardava sota el llit, en el que hi havia amagat tot el que de valor havia gaudit en vida.

I feu bastant soroll en obrir-se, molt més del que va fer després, quan ens va oferir un simple plànol de les terres que envoltaven el mas. Sense cap indicació, a més, d'on podia ser el tresor que somniàvem.

Allí havia nascut i allí havia mort. Aquelles terres eren escenari, i testimoni, de la seva vida, un tresor irrecuperable ara ja que per a nosaltres no valien res.

Ni tant sols emparant-nos en la nostra estultícia vàrem aconseguir treure'ns de sobre aquella sensació de vergonya incontinguda.

Ferran Cerdans Serra
Salou, 1995
Conte inèdit

la poesia maleïda de la Via Làctia

de totes les nostres ineptituds per a gaudir de la naturalesa, la ceguera a la Via Làctia és de les més feridores. La tenim al cel, hi estem immersos, i malgrat tot sóm incapaços de degustar l'abraonador espectacle que ens ofereix. Com podrien afrontar les cadenes de televisió la terrible competència que els suposaria aquesta vivència gratuïta i visualment poc superable, si no fos per la contaminació lumínica?

Quan vaig començar a visitar Àger, conegut com “el forat negre de Catalunya", me'n vaig adonar més que mai. Quina meravella ignorada! Alguna vegada, intentant explicar-ho a diverses persones, m'han arribat a dir (amb incredulitat i com si estigués sonat) que la Via Làctia no es pot veure ja que estem dins de la mateixa. Una incorrecta conclusió derivada d'aplicar superficialment l'aforisme que diu que la muntanya només es pot veure de lluny, i que denota moltes dècades de vida urbanita.

Doncs avui, el dia després de la revetlla, em trobo amb aquesta notícia: "La contaminación lumínica impide ver la vía láctea". I ja no em sento tan sol.

La Via Làctia és poesia celestial, però poesia de poeta maleït, que no tothom pot o bé sap apreciar.

foto: Viquipèdia

relativitats

de profund et pots afogar al riu,
però respecte la terra
aquest és superficial

si quan érem junts

si quan era amb tu, quan érem junts, dos i un a la vegada, tots els problemes em semblaven irrisoris, i qualsevol proposta era factible, per molt que no fos fàcil, llavors perquè ara, que segueixo sent jo mateix, la mateixa persona, se'm presenta tot tant difícil i feixuc, a més de complicat?

El fet de tenir-te al costat m'aportava aquesta energia i vitalitat addicionals, aquesta seguretat de que tot aniria bé, res malament doncs.

Ara miro a banda i banda i no hi ets. Abans hi eres i ara no, però jo continuo sent jo. Tinc els mateixos coneixements (o més si tenim en compte el que vaig aprendre amb tu, el que vàrem aprendre junts...), les mateixes aptituds (o més, gràcies a l'experiència que vàrem viure plegats, abans, durant i després de la nostra relació, que mai ha acabat sinó que tan sols s'ha transformat...), les mateixes ganes de continuar endavant (o més, per a deixar el passat enrere més ràpidament)... Tampoc hauria de ser tan gran la diferència...

Però, llavors... perquè tot em sembla, ara, tan difícil?

"... experimentáis el estado de total apertura perceptiva, pero no entendéis que este placer se origina en vuestro interior y pensáis que depende de la persona que amáis (que en cambio no es la causa de la sensación, sinó el elemento desencadenante)". Jacopo Fo, "Cerebros Verdes Fritos"

la poètica de l'skate

De "la cosa es mostra"

m'agraden els esports que, com l'skate, tenen una clara vocació plàstica visual, però també poètica en la manera d'afrontar-los. Compartim nafres.

Aquest dissabte el tenia prou ocupat, però vaig desviar un quart d'hora dels pressupostos tancats d'instants i moments del dia per a fer 4 fotos de la final de l'exhibició d'skate dins de la festa de presentació de "la cosa es mostra"

insomni

De Santiago de Compostela, 10/2008

s'amunteguen les pesades hores
una sobre l'altra,
una després de l'altra,
però el pes mai no és suficient
per a esclafir-te del tot.

"drama social", un breu sarcasme amb rerafons

Inclús persones que pensem que tenen la vida solucionada i que no tenen cap problema, poden tenir els seus drames; és a dir, que cadascú viu les seves pròpies desgràcies en relació al seu entorn, i les pateix potser amb la mateixa intensitat malgrat que les desgràcies en si puguin ser molt diferents si les analitzem objectivament. Aquest relat breu, Drama social, el vaig publicar en el recull de contes curts "Revolta Alcalina" del 2001, que mica en mica vaig publicant a la xarxa.

la goma màgica

a voltes intenten esborrar-nos de la vida, com si el que hem compartit amb algú no hagués succeït mai. Com si mai hi hagués hagut petó ni abraçada. Com si mai haguéssim existit.

Si tingués una d'aquestes gomes màgiques actuaria a l'inrevés: esborraria tot el dolent, i em quedaria tan sols amb els bons records.

Però jo tampoc la tinc.

la clau de l'evolució

els robots no s'imposaran
fins que no es mostrin
convincentment afligits
en esbroncar-los

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

efecte dixan

quan el duien a comissaria
els testimonis comptaren
dos paquets de folis i un llapis,
a més de tot l'abecedari
amb el que hagués pogut escriure
un potent i explosiu llibre

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

al post "Restos de Dixan", un llibre sobre la islamofòbia governamental a Barcelona

"t'ho dic seriosament", relat oníric surrealista

És freda, l’onada, i la cresta em pessigolleja el cul. Una ciutat desconeguda i d’aparença tenebrosa ha aparegut a la costa. M’hi apropo ràpidament sobre l’ona, cavalcant.

un relat surrealista oníric del recull "revolta alcalina" del 2001.

no hi pateixis (aforisme reversible)

si era amor
haurà deixat brasa
sota les cendres
de l'amistat

(reversible com tots els aforismes, però especialment)

pragmatisme de butxaca

no fem un drama
d'aquesta tragèdia,
la vendrem molt millor
en format minisèrie

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

el naïf que em fa somniar com un nen

"l'art naïf simula la innocència i senzillesa dels infants, simula estar pintat per un nen petit (?); l'art abstracte pot estar pintat per un nen petit (mentre que el naïf només ho sembla)" del quadern de viatge a Croàcia

mantenint que l'art abstracte pot estar pintat per un nen (de fet s'han donat casos de mones que n'han guanyat premis), és evident que l'art naïf no sembla fet per un nen petit, almenys a l'escola croata (encara que aquesta idea sembla força generalitzada degut potser a altres corrents...). En qualsevol cas, independentment de les percepcions que tenia de l'art naïf quan encara no havia trepitjat Zagreb, us recomano visitar el Museu Croata d'Art Naïf: Hrvatski muzej naivne umjetnosti. És més, si esteu per aquesta ciutat i teniu poc temps disponible, prioritzeu-lo siusplau, és impressionant.

Des de quan llegia "Astèrix i Obèlix" que no era capaç d'entrar en una obra de la mateixa manera.

Sobre el quadre: "Svinjar", de Mijo Kovačić, 1967

non-stop

tan ràpid vivim
que no ens parem
ni a començar
allò que ja estem acabant

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

tot passejant (relat breu)

De quan teníem d'anar a fitxar a l'INEM periòdicament... aquest relat, en ser una crítica social del moment (2001), ha quedat força desfassat, però segurament us evocarà molts records actuals a banda dels passats...

viure a l'estranger augmenta la creativitat?

sempre m'ha semblat que quan vivia fora de casa era més creatiu, a banda de veure les coses de manera molt diferent, potenciada i multicolor... Bé doncs, un estudi recent del "Journal of Personality and Social Psychology" titulat "Cultural Borders and Mental Barriers: The Relationship Between Living Abroad and Creativity" (pdf), suggereix que viure a l'estranger estimula la creativitat. En parla en aquest post "Does Living Abroad Spark Creativity?" la fotògrafa Amy Stein, que també menciona un article de Jonah Lehrer criticant el mètode seguit en l'estudi: "Creativity and Living Abroad".

Deixant de banda què entenem per viure a l'estranger, i independentment de qui tingui "raó", em sembla que n'hi hauria prou amb viure on vivim amb les ganes que hi posem quan sóm fora per a augmentar la nostra paleta de colors, d'olors i, perquè no, també la nostra creativitat.

No sóm els altres

NOSALTRES
NO Sóm com els ALTRES:
hipòcrites i superficials,
lletjos, bruts,
estafadors, primitius,
flemàtics i arrogants
sense sentit de l'humor,
amb mentalitat d'esclaus,
bèsties, animals
i per si no n'hi hagués prou,
xovinistes etnocèntrics

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

orgull mutilat

no ha estat tant dolorós. Molt més havia patit estavellant els meus somnis en la malaptesa dels meus dits. I a més ja s’ha acabat. Ningú m’exigirà límpids acords; no em demanaran virtuoses cançons que mai no he estat capaç de tocar. Si més no, això espero.

I tampoc em servia de per a tantes coses, l’índex de la mà esquerra.

Ferran Cerdans Serra
Publicat al recull "Revolta Alcalina", el Març del 2001