Monestir de Sant Quirze de Colera

Una de les sortides que vam fer aquestes vacances va ser la visita al Monestir de Sant Quirze o Sant Quirc de Colera, un monestir mil•lenari, amb el claustre més antic d’Europa, a la Serra de l’Albera, a l’Alt Empordà.

Malauradament, no hi vam poder accedir perquè està en procés de rehabilitació i només l’obren dues tardes a la setmana.

Pel camí, quan ja faltava poc per arribar-hi, em van cridar l’atenció aquestes flors.

Tot i que m’ho havien explicat, no em podia imaginar el que vaig veure: un conjunt monumental important, crec que força desconegut, que val molt la pena de visitar, en un paratge natural preciós.

De tornada, camí de Rabós, vam aturar-nos per visitar el menhir conegut com la pedra dreta del Mas Roquer, que es calcula que té uns 5.000 anys d’antiguitat i del que Joan Amades, l’any 1941, va publicar la llegenda que diu que la part soterrada és tan gran que subterràniament arriba amb la seva punta a tocar el mar que es troba a considerable distància. Per això, els habitants de la rodalia creien que aplicant l’oïda a la pedra s’escoltava el so de les ones i que segons la intensitat d’aquest es coneixia amb certesa l’estat de la mar. També es deia que la pedra transpirava o que moltes vegades era humida a causa del seu contacte amb el mar.

Finalment, vam fer una visita a Rabós, un poble petit i amb molt d’encant.

Meduses

Un dia, arribant a la platja, els nens ens van venir a trobar, esverats, emocionats, cridant –hi ha meduses! Ja n’havien tret 8 i portaven una galledeta, de les de jugar, amb les vuit meduses dintre amb aigua de mar. Cap al migdia ja en portàvem gairebé una vintena.

Mai les havia pogudes observar tan bé i tan tranquil•lament i les vaig trobar maques, d’una textura semitransparent de color entre rosat i salmonat i bellugant-se amb elegància.

Però a mi, que el mar m’encanta, les bestioles que hi viuen em fan por, fins i tot les que no fan res, com els peixets, i tan bon punt vaig saber que estàvem tan ben acompanyats, se’m van passar les ganes de nedar. Em vaig anar remullant com una iaiona i poca cosa més.

Les meduses les va anar traient un xicot molt amable, amb una mena de pala de tractor que els nens duien per jugar, i que es miraven amb admiració, era com el seu heroi!

Cap a primera hora de la tarda, quan els nens ja no hi eren, ni tampoc el xicot amable, mirant-me l’aigua vaig veure’n una tota quietona al fons a tocar d’una noia que es banyava amb un nen molt menut a coll i em vaig espantar pensant que si picava a la noia, amb l’esglai, podia deixar anar el nen de mala manera, cosa que segurament hagués fet jo de trobar-me en el seu lloc. M’hi vaig acostar, preparada per agafar el nen si calia, i li vaig dir que s’hauria de moure d’allà perquè tenia una medusa a tocar.

Va sortir de l’aigua, sense demostrar cap espant i jo, morta de por, però fent-me la valenta –que no en sóc gens– i amb una tupper en la que hi portem la fruita –que ja m’havia menjat– la vaig treure. Per sort, només va ser aquell dia que n’hi havia, la resta ja no se’n van veure més.

De tornada

Pols per tot arreu, roba per rentar, la nevera pràcticament buida, però amb nous records a la motxilla de la vida.

Moments passats, per recents que siguin, que ja no tornaran, però que ja formen part de mi. Noves vivències, amb persones que no són noves, passejades, excursions, sol, mar, lectures...

He tornat a saltar ones com una criatura, he conegut llocs nous, he sopat amb amics, he pres sol, he nedat, he llegit i, sense que soni a amenaça, he fet moltes fotos.

Marxo

Ara sí. Després de ser a la manifestació, una jornada inoblidable pel que crec que representa per a la història d’aquest país, petit, malmès i menystingut, però amb una gent amb una força i una il•lusió extraordinàries, me’n vaig de vacances, contenta, satisfeta i convençuda de que han de passar coses.




Ja poden dir que érem 4 gats, i obviar que la manifestació a més de transcórrer pel Pg. de Gràcia, també ho ha fet per la Rambla de Catalunya i per Pau Claris, perquè el Pg. de Gràcia estava col•lapsat, que a les 9 del vespre encara arribava gent a la Gran Via, procedent de la Rambla de Catalunya i del Pg. de Gràcia, que no hi ha hagut ni un sol incident, que hi havia criatures, gent amb cadira de rodes, que cridàvem i cantàvem, malgrat la calor.




Que diguin el que vulguin, nosaltres, els que hi érem, sabem com ha estat i què ha passat: només hem demanat el que ens correspon, per dret, malgrat els partits, els polítics, el TC, la Constitució, i trigarem més o menys, però ho aconseguirem. Sé que moriré en una Catalunya independent. Digueu-me romàntica, però n’estic segura.

Marxo uns dies a descansar i també d’ordinador.

De tornada

Ja sóc aquí! Que poc que duren les coses bones...

Un any més, ja han passat els dies d’estada a l’Illa. Un any més, ha estat fantàstic, però massa curt.

Nedar, caminar, llegir, dormir, descansar, sopars amb amics, alguna excursioneta, banys de sol, onades, converses, alguna visita agradable, una passejada amb barca, una visita llampec al sud de França i ara: una mica de ciutat fins el dia de tornada a la feina.

Sóc de vacances!

Google

Finalment, han arribat les vacances!



Demà marxo cap a l’Illa!



Desconnecto de debò, marxo sense ordinador.



Que tingueu molt bones vacances i piles de petons

a totes i a tots!

Calor i properes lectures

Google

No sé si és l'exagerada calor d’aquests dies, si és que tinc molta feina i m’angoixa no poder enllestir coses com m’agradaria, abans de marxar, si és la proximitat de les vacances, que em fa sentir a les últimes, si és que tinc coses a fer quan plego, que haig de fer abans de les vacances, però el cas és que arribo tard a casa, cansada, amb poques ganes de llegir –no em concentro–, ni blocs, i menys encara d’escriure. Sort dels viatges en Metro, allà sí que hi llegeixo encara, però són curtets.

És curiós com mentalment ens preparem per a les coses. Si fes vacances a l’agost, estic segura que em sentiria a les últimes a finals de juliol, però com que em queda una setmana de treball només, crec que noto com per moments se’m comencen a acabar les piles.

M’estic preparant les lectures de vacances. No, encara no he sucumbit amb en Larsson i la Salander, suposo que acabaré fent-ho, però ara mateix tinc altres coses que em criden més l’atenció i que tinc pendents fa temps.

Estic llegint Ulls verds, del Marc Pallarès, i me n’enduc tres més: La solitud dels nombres primers, del Paolo Giordano, L’estepa infinita, d’Esther Hautzig, i Les set aromes del món, d’Alfred Bosch.

Entre les tardes a la platja, les nits a la terrassa i, sobretot, sense ordinador, segur que podré aprofitar força el temps per llegir, em vénen molt de gust.

De moment us poso els links de les ressenyes que he llegit, de tornada, les meves.

Comiat

Aquest any n'hagués fet 9 que anàvem juntes a tot arreu, però poc abans de Nadal em va deixar. No va voler continuar amb mi, donant-me més satisfaccions. Érem de viatge i em va doldre molt, però quedava la possibilitat que en tornar a casa, i amb alguna ajuda, tornés, però no hi va haver res a fer. No ha pogut ser.

Ara n’hauré de buscar una altra, però, fins que ens coneguem com amb ella, passarà temps. La sensació que li saps els defectes, els trucs, dona molta tranquil·litat, tot i que sempre pot fallar, com ha estat ara.

Cada vegada que he sortit a passar uns dies fora, ha estat la primera d’anar a la maleta, amb la seva posta a punt i amb material suficient. És cert que després, tornava al seu calaix, però mai oblidada, només esperant la propera sortida, per agafar-la de nou.

Vam començar a caminar juntes per Buenos Aires, seguint per Astúries, Milà, Nàpols i la Costa Amalfitana, Berlín, Croàcia, Roma, Polònia, Tarragona, Cotlliure, per les capitals Bàltiques i, per descomptat, cada estiu per l'Empordà, però ja no sortirem més totes dues, ella ja no hi és, la meva estimada càmera s’ha espatllat i ja no es pot reparar, –el millor que pots fer és llençar-la, em van dir a la casa de fotografia.

Unes mostres de la seva darrera col·laboració, abans de deixar-me plantada a Nova York, el segon dia.

Nova York (i 3)

Com molt bé deia en Clint, en els comentaris al Nova York (1) , l’1 era una amenaça, però era previsible, Nova York dóna molt de si, no m’agraden els posts llargs i, entre les festes, que us les volia felicitar, i l’amic invisible, que també tenia el seu timing, no podia ser d’una altra manera.

Aquest post és el darrer, tret de si aconsegueixo recuperar alguna foto més, que encara no ho sé, i, més que explicar visites, sobretot explicaré detalls, coses que m’han sorprès, encuriosit i/o cridat l’atenció.

Dispenseu-me si em faig pesada amb el tema, però és que també em serveix a mi per tenir la informació recopilada i en ordre, sempre podeu llegir en diagonal o directament passar de llarg. Per als que seguiu fins al final, gràcies per la paciència.

Una cosa que em va sorprendre molt és que no vaig veure contenidors per a les escombraries i, com nosaltres, fa anys, hi havia bosses, grans, a molts llocs, apilades. Diria que només el cap de setmana, com si no les recollissin, però no n’estic segura. Amb la neu, feia gràcia veure les piles de bosses, totes nevades.

Em va encuriosir que totes les botigues tinguin horaris diferents. Per exemple, un Toys”R”Us que hi havia a Times Square, obria les 24 hores al dia. No sé si per les festes o sempre. Una casa de fotografia, coneguda, B&H Photo, divendres tancava a les 14:00, dissabte feia festa tot el dia i diumenge obria fins les 14:00. A la guia deia que eren jueus i que tancaven totes les festes jueves, dissabte inclòs. Un banc on vaig anar a canviar diners, el TD, tenia uns cartells que deien que obria 7 dies a la setmana. Uns grans magatzems, els Macy’s, dissabte, dia 20, tancava a les 24:00, tampoc sé si era per les dates o sempre.

Google

Una altra cosa que em va cridar l’atenció: hi ha moltes botigues de productes vitamínics (no sé com es diu més oficialment) per a gent que fa gimnàs. Pots enormes de productes d’aquells que prenen les persones que fan peses i moltes coses més. A la mateixa 5a avinguda n’hi ha una. Pel barri de Chelsea, sobretot, n’hi vaig veure moltes, com també, centres de bellesa on fan manicura i pedicura. En el mateix carrer, fins i tot, uns quants. És evident que hi ha molt culte al cos, tot i que també hi ha força obesitat, encara que no en vaig veure tanta com m’havien dit que hi havia i/o jo m’havia imaginat.

Google

Em vaig sorprendre a mi mateixa amb els cotxes. No hi entenc gens, no condueixo i no tinc costum de mirar-me’ls, però curiosament allà me’ls mirava. No sabria dir cap marca, ni model, però em van agradar molt els cotxes d’allà: els vaig trobar sòlids, forts, consistents, elegants, macos. Tret de les limusines: espectaculars, n’hi ha de blanques i de negres, més grans i més petites, però espantoses, la veritat, per al meu gust.

Per cert, no vam veure cap Pare Noel, cap ni un. Potser eren tots per Europa...

Per acabar, un resum del menjar. Vam menjar bé, sense anar a cap restaurant bo, més aviat vam seguir recomanacions de la guia, de restaurants coneguts, però no cars i vam menjar bé i bé de preu.

Per esmorzar anàvem a qualsevol Deli que tinguéssim a prop. Els DeliS són botigues de menjar preparat, amanides, guisats, sandvitxos, begudes, cafès, xocolata, pastes,... on s’hi pot menjar de tot i a qualsevol hora. A la planta baixa hi ha la botiga, on ho agafes tot, i a la primera una gran sala amb taules i serveis. Un dia vam sopar-hi també i tot el que vaig tastar estava molt bé. No ens va passar mai d’uns 10 $ per cap i això que els esmorzars d’alguns semblaven dinars: ous remenats, bacó, formatge... 1 cafè, per exemple, valia 1 $. Més barat que al centre de Barcelona.

La primera nit vam sopar al Island Burgers & Shakes (766 9th Ave, entre la 51st i la 52nd), no lluny de Times Square. Un lloc no gaire gran, ple d’americans, i que la guia deia que tenia hamburgueses molt bones i que eren famoses les seves patates. Vam demanar dos tipus de patates i per a la nostra sorpresa eren dos patates enormes, bullides i amb pell, obertes pel mig, de punta a punta i amb coses dintre. Aquest ens va sortir per uns 17 $ per cap.

En un altre restaurant, al Soho, vam descobrir que les patates fregides, allà són French fries. Aquest, que també ens el recomanava la guia, és el Fenelli’s Cafe (94 Prince St, cantonada Mercer St.). Aquí vam pagar 15 $ per cap.

Un altre lloc on vam menjar molt bé, el Mangia (Edif. Trump, 40 Wall St. entre Broadway St i William St), d’aquests de menjar preparat, però molt elegant, suposo que per la zona, per 13 $.

I el darrer, a Chinatown, un xinès, ple de xinesos i americans, Oriental Garden (14 Elizabeth St, entre Bayard St. i Canal St). Vam fer uns entrants, i llagosta de segon, dues, per a 4 persones, vam menjar molt bé i ens va sortir per uns 30 $ per cap.

Nova York (fotos)

Abans de quedar-me sense càmera, havia fet algunes fotos. Aquí en teniu una petita mostra.

Nova York (2)

Seguint la recomanació d’un amic, vam agafar el ferry que va a Staten Island, des d’on es veuen unes bones vistes de l’skyline del baix Manhattan. Aquest ferry és gratuït i porta la gent que es desplaça d’una illa a l’altra. És gran i anava força ple. La gent habitual anava asseguda llegint, dormitant, parlant entre ella, com si anés al metro o al bus, però quan vaig anar a fora, per veure les primeres vistes, era ple de turistes fent fotos.

Google

La vista és realment espectacular. Passes també per l’estàtua de la Llibertat i, si no tens especial interès en pujar-hi, és suficient per veure-la de prop. Hi ha uns ferrys que t’hi porten i a l’Illa d’Ellis també, en el mateix viatge. La imatge de Manhattan, des de l’aigua i allunyant-t’hi, aquella imatge tant vista, però que no per això deixa d’emocionar-te quan ets allà i ho pots veure en directe, val la pena.

Aquest amic, també m’havia dit que era interessant tornar quan ja era fosc per veure Manhattan de nit i, seguint els seus savis consells, així ho vam fer. Només era qüestió d’esperar una estona per a la tornada.

Vam fer un volt per Staten Island, vam aprofitar per fer una xocolata calenta, feia força fred, i vam tornar cap a la terminal del ferry. A tocar de la terminal vam veure un monument dedicat a les persones que havien perdut la vida en l’atemptat de l’11 de setembre del 2001 i que vivien allà. Tot de perfils, tallats en pedra, amb el nom, la data de naixement i el nom de l’empresa on treballaven a sota. N’hi havia molts que coincidien en l’empresa. Mentre érem allà, va aparèixer una parella gran, amb unes flors, discretament es va apropar, van posar-les en un dels perfils i van marxar.

Tant allà, com quan vam visitar la Zona Zero, sense proposar-t’ho, et canvia la cara, et vénen piles de pensaments, i et quedes una estona en silenci. És molt gros el que va passar i no pots evitar pensar-hi i en la quantitat de famílies afectades.

Un cop al ferry de tornada, vaig tornar a anar a fora, per veure Manhattan de nit. No es pot explicar, és una imatge brutal. Tots els edificis, alts, que es veuen foscos, amb totes les finestres il·luminades, i al costat el pont de Brooklyn, també il·luminat, i encara un altre pont, al darrera del de Brooklyn, el de Manhattan, és espectacular. Literalment em vaig tornar boja fent fotos, tant és així, que crec que vaig espatllar la càmera, ja no ha funcionat més després d’aquell moment.

Google

Algú m’havia dit que Nova York és per visitar-la de nit i realment quan hi ets ho penses. De dia és maca, però de nit ho és molt més. Tots els edificis són alts, a més dels típics i famosos, i de nit tots tenen els llums oberts de dintre. Això la fa una ciutat especialment vistosa de nit. No sé si la llum és barata o si és subvencionada, però realment és una passada això de veure totes les finestres de cada edifici amb llum. Una cosa que em va fer pensar és que dóna la sensació que no pensen massa en l’estalvi energètic.

Diria que tampoc en el reciclatge, ja que fan servir molt el plàstic i el porexpan. Normalment anàvem a esmorzar a un Deli, una mena de botiga de menjars preparats, a més de sandvitxs –sembla que posar entrepà parlant d’allà queda com rar–, cafès, begudes, pastes,... On tot t’ho posaven en envasos d’aquests, tant si t’ho emportaves, com si et quedaves allà a menjar-t’ho, com era el nostre cas.

Google

També em va donar la sensació que pensen poc en les barreres arquitectòniques, he vist pocs ascensors al metro, no recordo haver vist rampes a les aceres i cap semàfor sonor.

L'amic invisible, és amic, però no és amic...

Nova York (1)

Sortir de l’hotel, al carrer 44, acabant d'arribar, quan ja es fosc, caminar unes passes i trobar-se a Times Square es difícil de descriure. Una barreja de sensacions, emocions, sentiments, tot a l’hora es fa present, després de tant de temps desitjant fer aquest viatge: llum, color, gent de tots colors, tots parlant amb el xiclet a la boca, en sentit figurat, però sovint també en real, emociona i et fa sentir petita.

Google

Sempre que pensava en Nova York m’imaginava així: petita i distant en un món que no era el meu. Però això dura molt poc, unes poques hores i de seguida et sents com una més. Res ni ningú se’t fa estrany.

De Nova York s’ha dit molt ja i no crec que pugui aportar res de nou, però és innegable que cadascú ho viu d’una manera i jo faré 5 cèntims de la manera en la que jo ho he viscut.

Una de les primeres sensacions que vaig percebre, després de la de llum i color, va ser la de les olors. Un olor a brasa, bona, agradable: a la majoria de cantonades hi ha uns carros, ben muntats i posats, on et fan entrepans, pinxos, et vénen ganes d’anar-hi i comprar-te qualsevol cosa. Penses que te’n faràs farts, però he tornat sense tastar-ho, suposo que el fred hi ha tingut molt a veure, que ens feia buscar llocs tancats per menjar. També de tant en tant t’arriba una olor com de forn a primera hora del matí, però aquesta no és tan freqüent i tampoc m’hi vaig fixar tant.

Al centre hi ha molta gent, caminant, aturada, anunciant-te rutes turístiques, promocionant espectacles, també hi ha policies, però sense donar cap sensació de que hi hagi cap tensió, tot molt tranquil, gent que fa campanya perquè deixis de fumar, però de molt bon rotllo. Una noia em va aturar i em va demanar si m’havia proposat deixar de fumar. Li vaig dir que no, però que sí que hi pensava, em va dir good! i em va desitjar sort. Em va proposar fer-me una fotografia i posar-me en una gran pantalla que hi ha a Times Square on van sortint imatges de persones que ho han fet, que ho faran, etc. Li vaig donar les gràcies, però li vaig dir que no.

Una cosa que m’ha sorprès i gratament és que malgrat la quantitat de gent que hi ha, en cap moment he sentit sensació d’inseguretat, no m’he sentit amenaçada per res ni per ningú. Evidentment, parlo del centre i d’on et mous com a turista. No hem anat ni a Harlem ni al Bronx, ens ha faltat temps, 6 dies tampoc donen per molt, i amb 2 nevant, encara més.

La neu, un altre espectacle. Divendres al matí va començar a nevar i de seguida van aparèixer homes amb uns carretons, com aquells que feien servir –no sé si encara ara– els paletes abans, plens de sacs de sal i la van tirant per l’acera de manera que no arriba a quallar i pots anar caminant tranquil·la. Alguns de més sofisticats, dintre del carretó hi porten com una mena d’aparell que va donant voltes, com un tambor de rentadora, que la va escampant. Pel carrer, també apareixen màquines que la va apartant.

Una altra cosa són les voreres, entre l’acera i el carrer, on la neu es va acumulant. Quan vas a creuar un carrer, poses el peu damunt de la neu, pensant que és dura i et trobes que se t’ensorra i et quedes dintre d’un bassal d’aigua. Després ja t’hi fixes i no et passa més, però segons el calçat que portis, pots haver fet salat. Evidentment, a mi em va passar. Si vas cap a barris, la neteja no és tan eficaç i te’ls trobes tots nevats i pot arribar a semblar que ha nevat més i tot.

Diumenge al matí, vam anar a passejar per Central Park i era completament nevat. A més, tret dels caminets, la neu era intacta i estava tot preciós. Una curiositat, bé, per a nosaltres, suposo que allà hi deuen estar acostumats perquè no hi donaven importància, de tant en tant sortien esquirols, tan tranquils, enmig de la neu. També hi havia gent fent footing, com si res.

Google

Ja tinc amic/ga invisible. M'hi posaré de seguida. Serà tot un repte.

Marxo de vacances!

Frank Sinatra - New York, New York

Resum setmanal

Google

Setmana intensa: feina, nervis, moltes coses per resoldre, algunes de complicades... Cap de setmana massa ocupat, més del que voldria i necessito, però les coses van així. La setmana que ve 2 dies de feina, em temo que també durs, amb dos dinars de Nadal, i...

V A C A N C E S, una setmaneta, del 17 al 24.

Aniré informant!

Records d'instants recents