Una cançó

Sembla mentida com una cançó, una olor, una imatge, pot portar-nos a la memòria records de persones i moments passats i fer-los presents com si fossin recents.

Fa uns dies, planxava amb la televisió posada. Feien una pel·lícula, que em mirava sense massa atenció, però és la única manera, un dissabte o diumenge a la tarda, d’aconseguir agafar la planxa.

De sobte, vaig sentir una cançó –a la pel·lícula– que em va esborronar tota i em va fer caure les llàgrimes.





Va ser un instant, uns segons, però suficients per fer-me anar endarrera en el temps i fer-me reviure un moment, un temps, màgic, però passat.

Sovint, diem que el passat és passat, però a vegades, sense proposar-nos-ho, una cançó, una olor, una imatge, pot fer-nos trontollar.

Una estona

Google

Segueixo molt constipada, ara ja sense febre, però amb molta congestió encara, i, tot i que no tinc costum d’anar a dormir d’hora, avui m’he posat al llit a dos quarts de dotze, perquè em sentia el cap molt pesat.

Quan feia una hora que dormia, m’ha despertat el telèfon. Era l’F, era al costat de casa, amb un amic seu, que jo també conec, anaven a fer un mos i, com que sap que vaig tard a dormir, havia pensat que potser em vindria de gust fer un cafè amb ells.

Per uns instants he pensat dir-li que no, que ja era al llit, però ràpidament li he dit que sí, que baixava. Una estona així, amb bons amics, amb gent que t’estima i estimes, no es pot deixar passar. Sobretot quan saps que estaràs a gust, que un cop més “arreglareu el món”, que riureu, que us ho passareu bé i que us posareu les piles mútuament.

Són més de les 3, dormiré poc, però em compensa i molt aquesta estona que hem passat tots tres junts. Moments com aquest no es poden deixar passar així com així!

La princeseta

Google

Dilluns vaig anar a fer de cangur dels meus nens. Com creixen! El nen ha fet 7 anys fa poc i està preciós. Va estar jugant una bona estona amb un joc de Lego, de peces petites. Quan no en trobava alguna, o tenia alguna dificultat, demanava el meu ajut, però anava fent-t’ho tot sol la mar de bé.

La nena, la princeseta, estava una mica enfebrava, s’havia adormit i calia despertar-la perquè hi havia el perill que no dormís per la nit. Vaig començar a acariciar-la, a dir-li cosetes i primer realment no se n’adonava, però després, tot i adonar-se’n, s’anava fent la dormida, perquè seguís.

Com que estava una mica melindrosa, la vaig tenir una bona estona asseguda al damunt i se m’arrapava. Vaig aprofitar per fer-li piles de petons. Mica en mica es va anar eixorivint i engrescant. Fa poc, em va ensenyar una frase en anglès que ha après a l’escola i la vaig dir i, com que no la pronunciava tan bé com ella, es va posar les mans a la cara, com volen dir què malament!, i rient-se de mi. I és que la punyetera, amb 4 anys i mig, té molt més bon accent que jo, tot i saber encara molt poques paraules en anglès.

Quan es va fer l’hora, vam anar al bany. Quan la vaig pentinar em va dir que ja ho feia ella i es va pentinar amb els cabells cap endavant, com ara porten totes les adolescents. Tan petita i ja apunta maneres.

A l’hora de sopar, li vaig voler posar una diadema i no la volia. Li vaig explicar que era perquè no se li embrutessin aquells cabells tan macos amb el sopar. Tot i anar en pijama, i diguem-ne, d’estar per casa, va voler-la triar i així ho va fer amb una plena de brillantets. És tant nena!

A l’escola fa dansa i el mes de juny van fer el festival de final de curs i era per veure-la: seguint totes les coreografies, fina i delicada, tota bufona, molt nena i encara més princeseta.

Després de sopar, i abans d’anar al llit, normalment els pares els llegeixen un conte. Els vaig donar algunes opcions i va guanyar ella: un d’una nena que les llàgrimes se li convertien en perles. El nen no n’estava convençut del tot, però li vaig fer algunes preguntes de paraules del conte i de seguida es va distreure i s’hi va avenir, ella estava encantada amb això de les perles.

Castells

Mai he estat molt al cas dels Castells. Sempre havia vist breus imatges als TNs de quan arriben al final –no sé si es diu coronen– o de quan cauen i poca cosa més. Mai he conegut prou la terminologia, ni sé què vol dir cada paraula, ni els noms dels tipus de castells. Això mateix de quan arriben al final, no sé ben bé com es diu.

Avui, i per casualitat, he posat el canal 33 i estaven fent en directe el Concurs de Castells de Tarragona, ja feia estona semblava, i m’he quedat mirant-me’l.

El que m’ha fet quedar-m’hi ha estat la primera imatge que he vist, no sé si se'n diu la pinya, una gran circumferència de gent, aquests anaven amb camises blaves, tots ben agafats, els braços dels uns amb els dels altres, sense ningú al damunt encara, però fent gruix, apretats. Han començat a pujar castellers, però de seguida han baixat, no deurien anar prou bé, i s’ha desfet aquell cercle.

Després s’ha vist un altre grup, colla crec, amb camises vermelles, amb aquesta gran circumferència novament, però al mig un quadrat, al darrera gent amb els braços a sobre dels del quadrat i un home al mig, tocant les cares dels quatre que feien el quadrat. He entès que els donava les darreres instruccions i ànims. Ha desaparegut per sota i han començat a aparèixer quatre castellers, mig gatejant, pel damunt de la pinya, i s’han posat a sobre d’aquells 4 inicials.

Bé, no seguiré, ja sabeu com va més o menys, però aquestes imatges m’han emocionat. Mai havia vist tan clarament la formació d’un castell, ni amb tant detall i aquesta visió m’ha fet sentir que potser sí que som diferents. Aquesta manera de fer, en equip, en colla, on cada petita aportació individual és necessària per al resultat, sense èxit personal sinó de grup. D’aixecar-se i tornar-ho a provar si s’ha caigut, de no defallir i de no deixar-ho d’intentar.

No fa massa, al 30 minuts, vaig veure un reportatge d’una ciutat de Xile, on estaven iniciant-se en això dels Castells. La idea era ensenyar les criatures a fer les coses en grup, en que tots eren importants i imprescindibles, però per al resultat del grup, de la colla, no individualment, i estava funcionant: la idea començava a estendre’s.

Cap al final de l’emissió d'avui, quan ja havien acabat i ensenyaven grups diversos, he anat veient criatures petites, enxanetes, he pensat, perquè anaven amb el casc encara, alguna xinesa, alguna negra, a més de rosses i morenes, però també m’ha fet pensar que la integració i la convivència és més que possible, és una realitat.

Seguir aquest programa, avui, m’ha fet pensar i sentir moltes coses.

Records d'instants recents

El regal d'avui

Des de molt joveneta, tinc el costum de dormir amb un petit transistor sota el coixí. Havia estat motiu de disputes a casa, perquè els meus pares em deien que no descansava, que no podia ser bo dormir tota la nit amb la ràdio engegada, però jo vaig seguir fent-ho, sóc tossuda, i fins avui.

M’agrada adormir-me sentint música o qualsevol programa nocturn, sempre són especials les converses que s’hi donen, i, durant el curs, despertar-me amb les notícies, les úniques que durant el dia podré escoltar fins al vespre que torni a ser a casa.

Quan faig vacances, i sóc per casa, mai sé què em trobaré quan em desperti, tant per l’hora, perquè lògicament ho faig sense despertador, com per la programació d’estiu, que sempre és més diversa, i avui he tingut un magnífic regal: he obert els ulls sentint aquesta versió de What a wonderful world del Louis Armstrong.

Només és dissabte, només 16 d’agost, cap data especial per a mi, però cal que sigui res especial perquè la vida et faci un regal? M’he sentit tan afortunada que he vingut a veure si la trobava per tenir-la, tornar-la a escoltar i compartir-la amb qui passi per aquí.

Eva Cassidy - What a wonderful world

Sopar improvisat

Horacio Bellotti

Un pati amb molta vegetació: plantes, cactus, atzavares,... Espelmes estratègicament repartides, una taula, 7 comensals: un pintor, un cuiner professional, un físic, els propietaris d’una bodega, petita, però de molta qualitat, i una funcionària.

Una conversa variada i distreta, però sempre interessant, parlant de vins, de cuina, d’estudis de cuina –a França són universitaris, de grau superior–, de fumats, de vins i caves, de gossos, de llibres, de malalties, de països, de maria,...

Al voltant d’un pernil d’aglà, deliciós, un pa de Taüll, d’aquells de tota la vida, boníssim, uns espaguetis al pesto, fets per l’artista, amb alfàbrega collida poc abans al mateix pati, exquisits, i de postres uns formatges, a quin més bo, i una xocolata negra, gruixuda, regat tot amb bons vins i cava per acabar.

La gossa del cuiner, recollida en una gossera, discreta, només pendent de si hi havia restes d’alguna cosa, però bonassa i tranquil·la.

Bona música, entre d’altres Joan Bibiloni.

Es pot demanar res més, quan tot havia començat amb una clara, al davant de casa, a mitja tarda?

Una trucada d’una amiga a l’artista, va fer improvisar aquest sopar, a casa seva, a l'Alt Penedès, on les seves paraules van ser prou contundents: "et perdràs uns espaguetis al pesto, amb alfàbrega collida de casa?"

Les meves combinacions

Fa poc, en clint explicava quina era la seva i demanava "quina combinació és la teva?"


Les meves tres...


Una coca-cola zero, de llauna, mooooolt freda i amb canyeta...

Un gin tonic de Bombai Saphire i tònica, en la seva mesura...

Un got baix i ampla, ple de glaçons, més aviat petits, fins dalt, i Frangelico fred fins la meitat ben bé. Quan me l'acabo, començo a menjar-me els glaçons, que ja s'han fet més petits encara, d'un en un. M'encanta mastegar gel!

Cadascuna té el seu moment...

Dissabte

Avui m’he despertat molt d’hora i plovia, però no m’ha molestat gens, ni m’ha entristit tampoc. He pensat que com que no havia d’anar enlloc faria un dia casolà i confortable.

M’he preparat l’esmorzar, he mirat blocs, i he fet una cosa que m’agrada molt i que, si puc, la faig algun cap de setmana, tornar al llit, a llegir una estona i a dormir una miqueta més.

Quan m’he tornat a llevar ja feia sol, però és un sol una mica espantat, que va i ve, i em sembla que seguiré amb el dia casolà i confortable. Tinc coses a fer, tinc lectura, dues pel·lícules per veure i em sembla que aprofitaré per fer tot això.

He començat a fantasiar tot pensant que faria aquesta nit si tingués molts diners i pogués fer el que volgués i, com que somiar desperta no costa gaire, he pensat que...

Jon Cronin

Aniria a sopar al River Cafe, a Brooklyn. No hi he estat mai, ni tan sols a Nova York, però ja fa molts anys que me’l van recomanar i sempre més hi he pensat. Un restaurant flotant, a sota del pont de Brooklyn, diuen que amb bona cuina, i veient Manhattan al fons. Ha de ser fantàstic!

John Lee Hooker & Santana - The Healer

Cap de setmana

He passat el cap de setmana en un poblet a prop del mar, cap al sud.

Hem passejat, hem parlat, hem badat, hem jugat jocs de taula, hem jugat amb cotxes, han pintat, han anat en bicicleta, hem anat als gronxadors, hem pres el sol, ens hem fet molts petons, hem rigut, ens hem fet pessigolles, ens hem estimat i ens ho hem dit.

L’he passat amb els meus nens i ha estat genial!

Leela James - Music

Instants

Son gairebé les 8 del matí. Fa fred, però a casa hi tinc bona temperatura, fa un bon sol també, amb un cel blau, net. Ara mateix en una paret hi veig el reflex del sol, passant per l’orquídia blanca i per les poques fulles que queden d’un arbre que, a més, es belluga pel vent. La foto seria: paret blanca, amb les flors de l’orquídia, al costat, el marc del finestral i tot seguit les fulletes dels arbres movent-se, tot de color gris, color d’ombra, i com a música de fons els xiulets del vent i Águas de Março, al costat d'un cafè amb llet i un cigarret. Es pot demanar més? M’agradaria que captéssiu l’instant com jo l’he viscut.

Ara, són les 8 i 20 i la paret ja és buida, ja no s’hi reflexa res. Els instants són això precisament, costa més explicar-los que viure’ls, però viure’ls sempre és immensament més intens.

Elis Regina-Antonio Carlos Jobim - Águas de Março