turoparc

Abans vivia aquí. Em pregunto per què deixem escapar les coses que ens feien feliços.

Poso música mentre començo a fer brillar, de nou, els vidres dels marcs amb fotografies de l'estanteria. La de l'MK disfressada de presentadora en uns premis Òscars tronats. La de la País Secret llegint el seu primer poemari a sota d'una pomera. La de la Katrin amb un exemplar de l'Aftonbladet sota la pluja. La de la canadenca que ja no condueix màquines lleva-neus. La de l'Emily amb el carnet de ball a la mà mentre se li acosta Robert Mitchum amb ulls de vedell...

Aquest any que s'acaba m'hauria agradat recordar històries en aquest blog que s'aniran perdent en la meva desmemòria d'ancià. Potser podria deixar la neteja de banda, ni que sigui una estona, i mirar de recuperar-ne unes quantes. A veure si me'n recordo de com ho feia per explicar-les amb quatre frases maldestres...

Començo amb una tarda de febrer, assegut en un racó del sofà, veient Primavera tardía de Yasujiro Ozu. Una hora i mitja d'imatges lentes en blanc i negre que em van trasbalsar com feia temps que no em trasbalsava cap obra d'art. Després, em vaig aixecar i vaig levitar pel menjador mentre el gos ventilador em mirava encuriosit.

Segueixo amb una excursió sense mapes, a l'abril, per una ciutat on sempre m'havien guiat. Vaig anar agafant punts de referència: l'oficina de Correus, l'edifici de la Lira, el pont ple de llaços grocs... fins que vaig arribar al riu. Després es va morir el gos ventilador i no va esperar a ressuscitar al tercer dia. Ho va fer al cap de quinze minuts, i la dona dels mars del sud i la Teresita van deixar de plorar i van començar a riure. S'estimen el gosset.

Més tard va venir aquell cigarret al jardí romàntic de l'Hospital Arnau de Vilanova, a les tres de la matinada. Un home alt i vell, vestit de malalt, va aparèixer entre la boira com un fantasma i em va demanar si el convidava a fumar. Era a començaments del mes d'abril i encara feia fred. Quan vaig tornar a l'habitació, em vaig estirar en aquella cadira articulada, que es desmuntava, i em vaig cobrir el cap amb la jaqueta per amagar-me dels mals esperits. El tenista roncava al seu llit de convalescent. Havia caigut dies enrere en un carrer humit de la terra de la boira. Segurament s'havia girat a mirar una noia maca i ara li tocava la penitència d'un postoperatori.

A l'estiu em vaig retrobar amb el meu arxienemic: el Veí de Dalt (l'home que em robava l'atenció dels lectors i, especialment, de les lectores de blogs). Allí estava, repenjat a la seva Harley, amb unes bermudes florejades i una samarreta juvenil. Tenia cara de pinxo i em va allargar la mà com si no hagués passat res dolent entre nosaltres. Vam baixar a la platja mentre el cel s'enfosquia i els avions baixaven lentament cap a l'aeroport. I ho va tornar a fer. Explicant els seus viatges islandesos, eslovens, letons... em va tornar a prendre els ulls de la Rateta, de Pocoyo, de la pintora, de la dona dels mars del sud, de l'home tranquil, del jardiner fidel... A mi només em va fer cas un noi que anava begut i feia pudor de fems. Es va asseure al meu costat per si podia omplir el seu got buit amb la nostra botella de vi. Un dia em compraré un cavall i una armadura i em batré a mort amb el meu arxienemic.

A la tardor vaig assistir a una desfilada de noies amb bates blanques i verdes. Eren una veterinària ampostina, una veterinària tortosina, una veterinària sorgida d'un conte dels germans Grimm, una veterinària mexicana, una veterinària italiana que es diu Melània i una veterinària de la Riera d'en Matamoros que s'assembla a l'Scarlett Johansson. El gos ventilador només accepta que el toquin mans femenines, ara que no s'aguanta dret i ha anat fent un casting de doctores guapes. De nit, el poso al meu costat tapat amb una manta i li dic “punyetero” a cau d'orella.

La darrera escena que vull explicar va succeir a començaments de desembre, quan vam haver de córrer cap a la terra de la boira perquè la senyora Sofia volia celebrar els seus primers vuitanta anys. Com sempre, no es va deixar convidar a cap restaurant i es va passar el matí entrant i sortint del pati, abrigada amb una jaqueta i una bufanda, on cuina quan no vol que la casa s'ompli d'olor de menjar. El petit Hayden (que ja fa metre vuitanta-tres) l'empaitava explicant-li les seves habilitats surfistes damunt d'onades de tres metres. El petit faraó Nil, en canvi, s'estimava més centrar la mirada en el forn on es gratinaven els seus quatre canelons, com si fos una tele. Li vaig regalar un mòbil de sostre a la senyora Sofia. I ella, tota pràctica, va dir que el faria servir per foragitar els coloms que li treuen la terra dels testos al terrat.

Així, més o menys, he passat l'any. No tinc viatges islandesos, eslovens o letons per explicar, però tampoc em puc queixar de com m'han anat les coses. A veure com serà la temporada vinent amb nous capítols per estrenar. Ara acabo d'endreçar una mica el blog i corro a la dutxa. Avui no me n'escapo. Demà toca rebre el 2019 amb bona cara i bons desitjos. En tindré uns quants per a vosaltres que em vau fer passar unes estones càlides no fa tant de temps.

Bon any a tothom.