La Tere

L'últim viatge que va fer als campaments va ser el desembre de 2004. Vaig anar-hi amb ella, vam visitar totes les families de les nenes que hem acollit al llarg dels anys. Dues de les nenes (la Muha i la Wahba) no les vam veure ja que estan estudiant a Algèria i a Líbia.

Vam anar a visitar l'Ajuntament de Farsia, amb el que estem agermanats. Vam comprovar com estaven les plaques solars, els altaveus, el dispensari, projectes que haviem fet en altres viatjes, per fer el seguiment de com anava tot. Vam estar a la Tarbia també per veure com anava el projecte de l'Àpat diari. Ho vam fer amb moltes ganes i il·lusió. Però va ser, sense saber-ho en aquells moments, el seu últim viatge.

Durant els darrers dos anys de lluita contra el càncer, sempre insistia que volia tornar-hi, que volia trepitjar la sorra del desert, que volia veure la Kneita, la Fatimetu, la Maria, la Wahba, la Muha. I també les respectives families la Kahla (de la qual se'n considerava una germana) i l'Adou, la Mariam i en Mohamed, l'Embarca i l'Embarek, la Luara, l'Aixatu i la Jadiyetu, en Taleb, en Mahmud, l'Slama, i tants d'altres que en algun moment han estat part de les seves vivències als campaments.

Quan la van operar tenia molta por, no ens ho va dir i no ho transmetia, però tenia molta por. Li quedaven tantes coses per fer, per veure, per sentir, per descubrir. Quan ja va sortir del quiròfan ens va dir que s'havia adormit amb l'anestèsia pensant en els campaments, veient la inmensitat del desert, les seves jaimes i les diferents construccions, el color monòton de la sorra i les pedres trencat només pels molts colors de les melfes, que van d'aquí cap allà sense saber el motiu.

La lluita per les colònies d'aquest estiu va ser molt dura, per ella i per molts altres, era impensable deixar els nens i nenes als campaments pels motius que fóssin. Per això va posar-hi tot l'esforç que va poder, buscant families, parlant amb l'Ajuntament, la premsa, el que fés falta perquè aquells infants fossin els que fossin poguessin sortir dels campaments un any més.

Quan el desembre passat vaig baixar als campaments feia tan sols dues setmanes de la seva mort, no sabia si anar-hi, però al final vaig pensar que a ella li hagués agradat. Va ser un viatge molt diferent als altres, molt dur, ningú s'ho pot imaginar si no ho passa, només del fet de preparar la bossa amb els 20 quilos ja va ser un trasbalç, recordant les baralles que teniem a l'hora de prioritzar coses, que 20 quilos són aviat fets. En aquest viatge el que portava a la bossa era el de menys, sabia que el més important era anar-hi i poder abraçar les nenes, les families, abraçar el meu troçet de Sàhara en record a la meva mare, la Tere.


I ara, mentre ens trobem cada dimarts i dijous per fer les caixes per la Caravana no hi ha ni un moment en que no em vingui la seva imatge al cap. De segur que estaria contenta per tot el que hem recollit, per tot el que hem fet per les llenties, el sucre i l'oli. Gràcies a la col·laboració de molta gent.
Encara em costa molt tot plegat. Se'm fa dificil parlar-ne, és massa recent, només han passat un parell de mesos, però no passa dia que no pensi en ella.
Txell