Avui fa 4 anys

Passa el temps volant. Avui fa 4 anys....

Sense adonar-me han anat pasant els dies, els mesos, anys i avui ja en són 4... què fort... Encara a vegades somnio o m'agradaria pensar que no és veritat, que la Tere és entre nosaltres, que encara batalla per les petites coses, fent feina de formigueta amb fermesa, anant a munt i avall amb les lluites perdudes.

Imagino com estaria d'indignada al veure el que està passant als TTOO del Sàhara, lo emprenyada que estaria al veure el paperàs que està fent el govern, les declaracions lamentables de la trini, del rubalcaba, el ZP, etc.... quina vergonya!!! Segur que ahir hagués estat amb nosaltres i hauria cridat més que ningú al miting dels PSC a Girona, on van tenir els nassos de portar al Rubalcaba, segur que hagués dut la bandera més gran, indignada per la impunitat del Marroc i la passivitat del govern.

Segurament estaria ja apuntada al vol de desembre per anar als campaments, per visitar les nenes, la Kneita, la Muha, la Wahba, la Fatimetu, la Maria, la Zagma, etc, etc.... i les families que ja formaven part de la nostra.

De ben segur que hauria sentit molt la pèrdua d'en Jordi i el trobaria molt a faltar, i li hauria agradat l'acomiadament que se li va fer perquè s'ho mereixia.
Estaria trastejant en temes feministes preparant el 25N, contra la violència de gènere, amb la Xarxa de Dones, etc,
Segurament hauria deixat de treballar formalment, millor:menys emprenyades  innecessàries, menys mal de caps, menys contradiccions. Però seguiria activa en les causes perdudes, les minoritàries, en les que s'ha de lluitar i molt per treure'n una mica de profit.
Estaria encantada amb el Baixir, no sé perquè però la veig fent d'àvia amb moltes ganes, de ben segur que aniria a buscar-lo a l'escola bressol contenta i el portaria a paseig. També estaria molt il·lusionada amb l'arribada d'un o una nova adquisició a la TRIBU, que arribarà pel juny.

No deixo de trobar-la a faltar. Quina ràbia! L'estimava, l'estimo tant! Merda!!!

2 anys sense ella

Tere Borín

Avui fa dos anys que la Tere va morir d'un càncer d'ovaris. Va passar després de patir practicament dos anys d'una llarga malaltia que vam haver de pendre amb optimisme, malgrat els entrebancs sanitaris i mèdics amb què ens vam trobar, però amb la convicció que volem una sanitat pública.
Em sap greu no poder fer agraïments al tracte que vam rebre.
Amb aquesta nota volia recordar-la públicament, potser perquè no vull que l'aniversari de la seva mort passi desapercebut con han passat tantes coses que va fer.
En temps com aquests, on córrer tant patriarca venut amb ganes d'escalar, val la pena destacar que la Tere era una dona treballadora i sense títols, una militant altruista de les que passen del poder i fugen de personalismes. S'apuntava a les lluites que creia justes (la llibertat dels sahrauis, la igualtat de gèneres, contra les discriminacions, al sindicat,...) encara que aquestes fossin minoritàries i li portessin mals de cap amb les cúpules. Penso que és una bonica manera de lluitar, desinteressada, anònima i constant, perquè s'ho creia, "perquè vull" com diria l'Ovidi Montllor. Em sembla que mai va rebre cap reconeixament, a part dels pòstums, encara que també és cert que ella no ho pretenia.
Hi ha dones que lluiten un dia, i són bones;
Hi ha dones que lluiten un any, i són millors.
Hi ha les que lluiten molts anys, i són molt bones.
Però n'hi ha que lluiten tota la vida. Aquestes són les imprescindibles
La Tere era de les impresindibles, de les que deixen un buit que no s'emplena d'altre manera que amb totes les coses que m'ha deixat, entre altres, el sentiment de classe, la conciència feminista, la lluita pels més dèbils, i també la mania d'arreplegar trastos dels contenidors.
Tant de bo pogués saber que aviat naixerà una criatura a la nostra tribu.
L'enyorem profundament i no deixem de pensar en ella cada dia.

Míriam, Quimet i Txell.

El Sàhara sense filtres

El Sàhara sense filtres és una de les exposicions que hem tingut durant la setmana d'actes de celebració dels 10 anys d'agermanament entre Girona i Farsia, a la Casa de la Cultura de Girona, exposició com bé diu el nom El Sàhara sense filtres, en Toni de Caldes amb les fotos dels viatges que ha fet als campaments, i a la zona alliberada, ens ha sorprés amb les imatges que n'ha triat de les tantes que té. És una mostra de les imatges que podem veure els que baixem als campaments de refugiats sahrauis. Una mostra de les dones, els homes, nens i nenes que viuen a l'exili des de fa més de 32 anys. Una mostra de més d'un centenar de fotografies que ens mostren la realitat dels campaments. Juntament amb els dibuixos fets per Joan Escribà, que amb un viatge que ha fet als campaments ha pogut plasmar el que són els campaments amb una facilitat increïble, dibuixos que amb el seu traç ens transporten al Sàhara, al mig de la hamada de Tinduf. Una mostra més per la lluita del poble sahraui, per a la independència del Sàhara.
Exposició que tindrem a disposició de tothom que vulgui, només cal que ho demaneu.









Una sorpresa per mi l'homenatge a ma mare, na Tere Borin, una mostra de reconeixament i de record a ma mare per part dels companys d'Acaps Girona. Ara que practicament ja farà un any que va morir els hi agraeixo aquest homenatge en nom de tota la familia, en Quimet, la Miriam i jo mateixa la Txell, gràcies companys. Moltes gràcies Toni.

La Tere

L'últim viatge que va fer als campaments va ser el desembre de 2004. Vaig anar-hi amb ella, vam visitar totes les families de les nenes que hem acollit al llarg dels anys. Dues de les nenes (la Muha i la Wahba) no les vam veure ja que estan estudiant a Algèria i a Líbia.

Vam anar a visitar l'Ajuntament de Farsia, amb el que estem agermanats. Vam comprovar com estaven les plaques solars, els altaveus, el dispensari, projectes que haviem fet en altres viatjes, per fer el seguiment de com anava tot. Vam estar a la Tarbia també per veure com anava el projecte de l'Àpat diari. Ho vam fer amb moltes ganes i il·lusió. Però va ser, sense saber-ho en aquells moments, el seu últim viatge.

Durant els darrers dos anys de lluita contra el càncer, sempre insistia que volia tornar-hi, que volia trepitjar la sorra del desert, que volia veure la Kneita, la Fatimetu, la Maria, la Wahba, la Muha. I també les respectives families la Kahla (de la qual se'n considerava una germana) i l'Adou, la Mariam i en Mohamed, l'Embarca i l'Embarek, la Luara, l'Aixatu i la Jadiyetu, en Taleb, en Mahmud, l'Slama, i tants d'altres que en algun moment han estat part de les seves vivències als campaments.

Quan la van operar tenia molta por, no ens ho va dir i no ho transmetia, però tenia molta por. Li quedaven tantes coses per fer, per veure, per sentir, per descubrir. Quan ja va sortir del quiròfan ens va dir que s'havia adormit amb l'anestèsia pensant en els campaments, veient la inmensitat del desert, les seves jaimes i les diferents construccions, el color monòton de la sorra i les pedres trencat només pels molts colors de les melfes, que van d'aquí cap allà sense saber el motiu.

La lluita per les colònies d'aquest estiu va ser molt dura, per ella i per molts altres, era impensable deixar els nens i nenes als campaments pels motius que fóssin. Per això va posar-hi tot l'esforç que va poder, buscant families, parlant amb l'Ajuntament, la premsa, el que fés falta perquè aquells infants fossin els que fossin poguessin sortir dels campaments un any més.

Quan el desembre passat vaig baixar als campaments feia tan sols dues setmanes de la seva mort, no sabia si anar-hi, però al final vaig pensar que a ella li hagués agradat. Va ser un viatge molt diferent als altres, molt dur, ningú s'ho pot imaginar si no ho passa, només del fet de preparar la bossa amb els 20 quilos ja va ser un trasbalç, recordant les baralles que teniem a l'hora de prioritzar coses, que 20 quilos són aviat fets. En aquest viatge el que portava a la bossa era el de menys, sabia que el més important era anar-hi i poder abraçar les nenes, les families, abraçar el meu troçet de Sàhara en record a la meva mare, la Tere.


I ara, mentre ens trobem cada dimarts i dijous per fer les caixes per la Caravana no hi ha ni un moment en que no em vingui la seva imatge al cap. De segur que estaria contenta per tot el que hem recollit, per tot el que hem fet per les llenties, el sucre i l'oli. Gràcies a la col·laboració de molta gent.
Encara em costa molt tot plegat. Se'm fa dificil parlar-ne, és massa recent, només han passat un parell de mesos, però no passa dia que no pensi en ella.
Txell