Encara falten dies però ja tinc ganes de tornar-hi. De fer la bossa i barallar-me amb els 20 quilos, posar i pesar, treure i tornar a calcular al gram el que hi vaig afegint i treient. Barallar-me i emprenyar-me tota sola amb el precinte no deixant ni un troçet de bossa de ràfia a quadros sense.
Tinc ganes d'anar cap a l'aeroport del Prat agafar un carro i esperar algun senyal, algú que es mou per algun motiu, algú que diu alguna cosa o que ha vist el rètol que anuncia el vol, per posar-me a la cua adient. Veure la gent que conec d'altres seccions, d'altres municipis i saludar-los, i altres que només ens trobem en els viatges, parlar i compartir impressions, i posar-nos nerviosos junts pel retard. Recordar el número de viatjer per fer més fàcil la feina per embarcar. Respirar quan ja estan embarcats els 20 quilos, pensant que ja t'has tret un pes de sobre i sabent que ja només falta esperar i demanar a Déu o Al·là que no hi hagi molt retard. Perquè una mica de retard ja està bé sino no semblaria que vaig als campaments.
Un cop a l'avió intentar inquivir la motxila i posar-me el cinturó, i esperar que s'enlairi i que aterri a Oran, per tornar a enlairar al cap d'una hora i per fi aterrament a Tindouf. Bueno dic "per fi" per dir alguna cosa, perquè de fet encara queda molt per arribar. Recuperar la motxila, el bolso, la jaqueta, l'elzem, etc, i baixar de l'avió, normalment a les tantes de la matinada, i fer cua per entrar, mentre empleno el paperet (nom, prénom, etc) on sempre hi ha algú que s'equivoca. Entrar a l'aeroport passar per la policia algeriana que mira i remira el que he escrit i el passaport, a vegades pregunta i rectifica alguna cosa, potser per la mala lletra que els hi he fet.
Un cop tots aquests tràmits ja arriba el jaleo de buscar la bossa, d'entre moltes practicament iguals o molt semblants. I intentar sortir, amb la motxila i la bossa dels 20 quilos, sense que et facin obrir la bossa, que tot plegat és un bon enrenou.
Abans de sortir desitjar que sigui un autobus el que va a Auserd o almenys que no sigui un camió destapat, només desitjar-ho i no pensar-hi massa, perquè al cap i a la fi sempre és allò que no m'espero i em veig enfilada sobre un camió vell, destartalat i destapat, amb el fred i vent del desert que no augura un bon trajecte. Però què hi farem... ja sé on vaig i el que em trobaré. Toca cordar-se fins a dalt de tot la jaqueta i enbolicar l'elzem al cap i deixar només els ulls al descobert per veure o intuir els batxes que ens fan saltar a cada moment, intentant que l'esquena no se'n ressenti gaire.
El viatge en camió al principi és divertit, però a mesura que veig que va despuntant el dia i encara no es veu cap forma de vida al mig del desert (i a sobre amb totes les hores que ja es portem sobre) es fa una miqueta cansat. Veure com va sortint el sol al mig del desert, sobre un camió destartalat potser és una de les coses més maques que he pogut apreciar. Bé, a part de les nits de lluna plena amb el cel súper estrellat del desert (els que ja hi heu estat ja sabeu què vull dir).
Ja quasi a la fi del trajecte al arribar a la wilaya baixar del camió, la motxila, buscar altre cop la bossa de ràfia i esperar que vingui algun cotxe per portar-te a la daira. Sort que és quan ja veig el final aprop i la claredat del dia ja és total i deixo de banda el rellotge per uns quants dies. És quan ja puc intuïr la flaire del carbó i del te sahrauí, que revifa a qualsevol, i les rialles de nenes i nens que et venen a esperar contents de poder-te tenir aprop.
Ja tinc ganes de tornar-hi, encara que sembli mentida.
Txell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada