Yo La Tengo, "Popular Songs"

Disc del mes, setembre 2009

Portada genial i disc monumental: la banda de Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew, una gent que es fa estimar, celebra d’una manera excel·lent els seus vint-i-cinc anys de carrera.

Popular Songs se’ns presenta com un disc perfectament estructurat: una primera part de trenta minuts llargs de cançons pop i una segona d’uns altres trenta i tants minuts d’experimentació.
Després d’una obertura intensa i elèctrica amb “Here To Fall” (amb uns encertadíssims arranjaments de corda), trobem dues cançons precioses, suggerents, cantades per Georgia: “Avalon Or Someone Very Similar” i la hipnòtica “By Two’s”. Segueix “Nothing To Hide”, un tros de cançó plena de vitalitat, carn de “best of”. A continuació, dues interessants peces de soul-pop: “Periodically Triple Or Double” i una preciosa “If It’s True” d’aires Motown. Tornem a la calma amb dues cançons de caràcter acústic, la velvetiana “I'm On My Way” i “When It's Dark”, per tancar la primera part amb la bonica “All Your Secrets”.
La segona part del disc consta de tres cançons, només. Tres cançons llargues, això sí: la primera, cantada (“More Stars Than There Are In Heaven”, nou minuts i mig d’intensitat creixent, creixent, creixent), i les dues últimes, instrumentals. “The Fireside” (onze minuts i mig) és la peça polèmica del disc: per a uns, una de les cançons més suggerents que mai han gravat; per a d’altres, un intent d’instrumental acústic que no va enlloc. I, per acabar, “And The Glitter Is Gone”: una tempesta elèctrica de guitarres distorsionades, marca de la casa, de gairebé setze minuts.

Com han crescut, durant aquests vint-i-cinc anys, Yo La Tengo! Res a veure amb tantes i tantes bandes que graven un primer disc molt bo, un segon més fluixet i amb el tercer desapareixen del mapa. Yo La Tengo van tenir uns inicis vacil·lants amb Ride The Tiger (1986) i New Wave Hot Dogs (1987). Amb President Yo La Tengo, però, van deixar clar que eren molt més que un grup prometedor: acabaven de firmar la seva primera obra mestra. En vindrien moltes més, en una carrera en què, amb alguna excepció, cada disc és, si això és possible, millor que l’anterior: Painful (1993), Electr-O-Pura (1995), I Can Hear the Heart Beating as One (1997), And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (2000) o I Am Not Afraid of You and I Will Beat Your Ass (2006) en són alguns exemples. Una debilitat personal: Facebook (1990), un disc en què, en clau acústica, els de Hoboken van gravar cinc cançons pròpies i onze versions, i en què mostraven algunes de les seves influències: The Flamin’ Groovies, Daniel Johnston, Ray Davies, John Cale, Cat Stevens... Cal afegir que en altres discos han versionat Beach Boys, George McCrae, The Seeds o els grans mestres: The Velvet Underground.

Una mala notícia, per acabar: la pròxima gira europea de la banda, que els ha de portar a vint escenaris d’Irlanda, Escòcia, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Dinamarca, Suècia, Àustria, etc., no passarà per Barcelona. De fet, no travessarà els Pirineus. A vegades em sembla que som a l’Àfrica, i no a Europa!