Los Negativos, "Duplexin"

Disc del mes, març 2015

"En memoria de Alfredo Calonge", podem llegir, en la carpeta interior de l'àlbum, al final de la lletra de "Callejeando en soledad", la primera cançó del disc. Podem dir, però, que tot Duplexin és un homenatge al Negativo mort el maig de l'any passat, després d'haver gravat aquest disc. No el va poder veure, però, publicat. Un disc que, segons el cantant Carlos Estrada, havia de ser "un disc perfecte per tancar el cercle de la història de Los Negativos". Xavier Mercadé, que recull aquestes paraules d'Estrada en la seva ressenya a la revista Enderrock d'aquest mes, es refereix a la voluntat de la banda d'"assolir la màgia perfecta i construir un àlbum atemporal". Per aconseguir-ho, es van reunir tres quartes parts de Los Negativos originals: Carles Estrada (veu i baix), Valentí Morató (bateria i percussions) i, és clar, Alfredo Calonge (veu i guitarres). En substitució de Robert Grima, Raul Costafreda (membre de la banda des del 2009) s'ha fet càrrec de guitarres, teclats, tompreta, veus i de la gravació del disc. I hi hem d'afegir que de les mescles i la masterització se n'ha encarregat Enric Lindo, l'artífex de Píknik caleidoscòpico (1986).

Duplexin és un disc que honora els seus autors. El millor àlbum que han fet Los Negativos des de Píknik caleidoscòpico. Un disc que, per força, ha de ser diferent d'aquell mític debut del 1986. Han passat gairebé trenta anys, i Duplexin respira nostàlgia d'un cap a l'altre: "Decidme dónde están los lugares que debería reconocer / dónde están esas caras que yo tanto amé", canten a "Callejeando en soledad". Hi ha un homenatge a Kike Túrmix ("Turmix") i un munt de referències a músics, cineastes, pintors o actors. També als seus col·legues Brighton 64: "envidié la ropa Carnaby de los hermanos Gil", confessen a "A tumba abierta". I hi ha, per sobre de tot, grans cançons, d'un pop psiquedèlic elegantíssim: "Como Michael Caine", "Duplexin", "A tumba abierta" o "El pasaje de doña Amelia" podran figurar en qualsevol futura antologia de la banda.

Parkay Quarts, "Content Nausea"

Disc del mes, febrer 2015

Parkay Quarts és la banda paral·lela d'Andrew Savage i Austin Brown, els dos cantants i guitarristes de Parquet Courts. De fet, una banda i altra, musicalment, no es diferencien massa. I això, en aquest cas, és una bona notícia. Ja ens va agradar molt el disc Light Up Gold, de Parquet Courts, que va ser també disc del mes fa un parell d'anys. Totes les referències amb què intentàvem explicar aquell disc ens serveixen també ara per descriure Content Nausea: les guitarres Velvet Underground, el so i les estructures de grups com TV Personalities o Swell Maps.

Això sí, Content Nausea ha estat gravat en quatre pistes en tot just dues setmanes. Tot el que es pugui perdre a nivell d'elaboració dels arranjaments o de les lletres es guanya en frescor, en espontaneïtat. El disc comença amb dues dianes com són "Everyday It Starts" i "Content Nausea", té com a punt culminant "Pretty Machines" i acaba amb una encertada versió del clàssic de Nancy Sinatra "These Boots Are Made For Walkin'" (fidel a l'original i, alhora, totalment personal) i la pausada "Uncast Shadow of a Southern Myth".

Foxygen, "... And Star Power"

Disc del mes, desembre 2014-gener 2015

Hi ha discos que s'escapen de la norma, del que és habitual. Discos fets per artistes que s'arrisquen a fer el salt al buit, que no estan disposats a fer a cada moment allò que esperem d'ells. Penso, per exemple, en el disc blanc dels Beatles: sorprenent, polièdric, inexhaurible. O en In Bitter Pink, de Los Bichos: també doble elapé, també amb carpeta blanca (i, en aquest cas, fotografia en blanc i negre). El tercer àlbum dels californians Foxygen és un altre d'aquest discos.


"FOXYGEN...AND STAR POWER is the new DOUBLE ALBUM from Foxygen, a CINEMATIC AUDITORY ADVENTURE for the speedy freaks, skull krunchers, abductees, and misfits... Made by Foxygen at Dream Star Studios in their Secret Haunted House with the UFOs flying around in the sky", llegim a la pàgina web de Jagjaguwar, el segell responsable de la publicació del disc.

"... And Star Power" és, com els discos que esmentàvem abans, un album doble. I perfectament estructurat. Cadascuna de les quatre cares dels vinils amb el seu títol (tot això, malauradament, es perd a Spotify). La primera part es titula "The Hits & Star Power Suite", i conté exactament el que anuncia: primer, hits de la categoria de "How Can You Really" (quina melodia més evocadora!) i una genial suite formada per quatre cançons. La segona part és "The Paranoid Side". El títol torna a ser ben descriptiu. També el nom d'algunes cançons: "666", "Cannibal Holocaust". Aquesta segona cara acaba amb "Hot Summer", que recorda els mítics Suicide. La tercera part, "Scream: A Journey Through Hell" podria servir ben bé com a banda sonora d'un pel·lícula de terror (o d'una d'en David Lynch, és clar). La calma i la llum tornen a la quarta part, "Hang On To Love", formada per només dues cançons, d'aires beatlelians: "Everyone Needs Love" i "Hang". En total, 24 cançons en 82 minuts de (i tornem a citar el web de Jagjaguwar) "psych-ward folk, cartoon fantasia, songs that morph into each other, weaving in and out of the head like UFO radio transmission skullkrush music."

Paul Collins, "Feel The Noise"

Disc del mes, novembre 2014

"I was standing there a long time ago, listening to the people on and on they go. Everyone was saying rock and roll was dead, I didn't understand a... thing they said. So I cut them loose and I said Yeah, Yeah, and I turned it way up loud. I said I'll let my guitar do the talking now. Oh Yeah, feel the noise."

Aquestes paraules de Paul Collins a la contraportada defineixen perfectament el seu nou disc: una explosió de rock and roll, un disc per negar que aquest gènere musical estigui mort, per reivindicar una vegada més el rock de guitarres, un disc fet amb tota la il·lusió del món.

Per aquest efecte Collins se'ns presenta a la portada del disc amb una fotografia de joventut, que ens remet a l'època gloriosa (finals dels setanta, començaments dels vuitanta) en què va liderar bandes com The Nerves o The Beat. Per altra banda, ha gravat el disc als estudis Ghetto Recorders de Detroit a les ordres de Jim Diamond, antic baixista de The Dirtbombs i productor de discos de White Stripes, The Fleshtones o The Ponys. És significativa també la col·laboració de Nikki Corvette, que fa segones veus en la cançó "Baby I Want You". Finalment, hem de celebrar la qualitat de les dotze cançons que formen el disc, onze composicions pròpies (la meva preferida és "Only Girl") i una encertada versió de "Reach Out I'll Be There", una cançó que els Four Tops van enregistrar el 1996 per al segell Motown.

Reigning Sound, "Shattered"

Disc del mes, octubre 2014

Un disc excitant, el nou de Reigning Sound. Segurament deu ser culpa meva, però els anteriors àlbums de la banda no m'havien dit massa res. Amb Shattered ha estat diferent. Aquest m'ha enganxat ben enganxat. De vegades és el moment en què escoltes un disc; si és així, vaig escoltar Shattered en el moment idoni. No em canso d'escoltar-lo! Hauré de repescar els anteriors àlbums...

Reigning Sound és la banda que va formar Greg Cartwright a Memphis l'any 2001 després de les seves experiències amb Compulsive Gamblers i Oblivians. Des de llavors, Reigning Sound van anar publicant discos gairebé cada any fins al 2009. Des d'aquell moment fins ara, només hi havia un mini-LP, Abdication... For Your Love (2011). Han estat uns anys de reestructuració de la banda. Ben curiosa, per cert: Greg ha incorporat els quatre membres de la banda de soul de Brooklyn The Jay Vons.

I de la confluència entre Memphis i Brooklyn, entre el garatge-rock i el rock'n'roll dels primers discos de Reigning Sound i el soul que aporten els nous components de la banda, neix aquesta meravella de disc, Shattered, amb unes cançons increïbles: "North Cackalacky Girl" (un encertat començament de disc a ritme de rock'n'roll; a mi em pensar en The Fleshtones o The Young Fresh Fellows), "You Did Wrong" (un gran tema de rock de garatge amb uns evocadors teclats), "My My" (pura energia!), "Baby It's Too Late" (versió de Shadden And The King Lears) o "Starting New" (la perla del disc: ja la tinc a la llista dels Cactus Hits 2014).

Allah-Las, "Worship The Sun"

Disc del mes, setembre 2014

Comença a girar el disc i sembla que comenci també a girar una espiral que poc a poc et va hipnotitzant. L'inici del disc, amb la cançó "De vida voz", recorda els Love de Forever Changes; després, "Had It All", "Artifact", la instrumental "Ferus Gallery" i totes les cançons que es van succeint ens transporten a la psiquedèlia de bandes dels seixanta com els 13th Floor Elevators o els Byrds.

El segon àlbum de la banda de Los Angeles no suposa cap sorpresa. No hi ha cap gir de cent vuitanta graus; no hi ha cap salt al buit. Els Allah-Las segueixen fidels a una fórmula que resulta de la confluència del folk-rock, la psiquedèlia i el rock de garatge. La sorpresa, en tot cas, radica en la capacitat del grup de superar-se amb un segon disc que, tot i ser fidel a la recepta del seu àlbum de debut (Allah-Las, 2012), et sedueix i et captiva durant els seus quaranta minuts de durada. I quan acaba l'última cançó, tombes el disc i col·loques l'agulla del tocadiscos una altra vegada a l'inici, perquè tornin a sonar "A vida voz", "Had It All" o, més endavant, "Buffalo Nickel", "Follow You Down" o "Every Girl".

Sens dubte, els Allah-Las superen amb nota el sempre difícil repte del segon disc. Ho podrem celebrar el divendres 24 d'octubre a la sala Apolo de Barcelona, on els de Califòrnia presentaran en directe aquest esplèndid "Worship The Sun".

Sonic Surf City, "Viva Wahines!"

Disc del mes, juliol-agost 2014

"Surfers Are Back", "Sun In Her Eyes", "Surf School"... Amb els títols de les cançons (i amb el nom del grup, és clar!) els Sonic Surf City no enganyen ningú: ells fan música surf. Més de cinquanta anys després que els Beach Boys enregistressin hits memorables com "Surfin' Safari", "Surfin' USA" o "Little Deuce Coupe", la passió per la música surf no s'ha extingit. En són exemples els anglesos Surfin' Lungs, els americans The Phantom Surfers o els catalans 13th Magic Skull, entre molts d'altres. I els suecs Sonic Surf City, evidentment, que porten des del 1988 gravant discos (amb extraordinàries cançons com "Sonic Surfer Boy" o "Summer Love") i fent concerts com el que vam poder veure fa deu anys a Calella, dins l'enyorat festival Wipe Out Weekend. 

El nou disc de Sonic Surf City, publicat pel segell alacantí Rufus Recordings es titula Viva Wahines!. Un disc estiuenc, fresc i amb molt bones cançons: "Fabio And I", "Supernova", "1-2-3 Baby You And Me"... Fins i tot s'atreveixen amb un tema a capella ("Wahine")!

Imelda May, "Tribal"

Disc del mes, juny 2014

El rock'n'roll és ben viu i no és, ni molt menys, cosa del passat. Amb aquesta profunda convicció la irlandesa Imelda May ha anat edificant una sòlida trajectòria musical que té com a última referència, de moment, Tribal, el seu quart àlbum.

May, que va començar la seva carrera musical als 16 anys actuant als clubs de Dublín, la seva ciutat natal, va aconseguir el reconeixement mundial amb la cançó "Johnny Got a Boom Boom", extreta del seu segon àlbum Love Tattoo (2008), i amb el disc Mayheem (2010). 

El dissabte 12 de juny Imelda May actuarà al festival Cruïlla de Barcelona presentant Tribal. Serà el moment de gaudir de la contundència de "Wild Woman", la vitalitat d'"It's Good To Be Alive", la sensualitat de "Gypsy In Me" o l'exotisme de "Wicked Way".

Mentrestant, podem gaudir de Tribal o dels moltíssims vídeos de la cantant irlandesa que podem trobar a internet. N'he triat un parell que em semblen magnífics: el primer és una interpretació de la cançó "Wild Woman" en el programa "Later... With Jools Holland" de la BBC2; el segon és una versió del clàssic "Dreaming", de Blondie, amb un ukelele com a únic acompanyament. Aquí els teniu!

Sex Museum, "Big City Lights"

Disc del mes, maig 2014

Ha plogut molt des dels temps del seu debut amb Fuzz Face (1987), del seu disc compartit amb Los Macana (1988) o d'aquell gran disc que és Independence (1989, a veure qui s'anima a reeditar-lo en vinil). Després de gairebé trenta anys de carrera (el grup va néixer el 1985) i catorze discos, Sex Musem s'han convertit en una de les més importants bandes de rock del continent europeu. I tot això ha passat mentre Los Coronas, el conjunt de rock instrumental en què també militen tres dels Sex Museum (el guitarrista Fernando Pardo, el baixista Javi Vacas i Loza, el bateria), han anat creixent i creixent fins a la publicació del disc Adiós Sancho (2013), que els ha portat recentment de gira a Austràlia.

El fet que Big City Lights sigui com és té molt a veure amb la gira Back to the Fuzz, que durant un any i mig va portar la banda a recuperar el seu repertori dels anys vuitanta. Això ha servit, en primer lloc, perquè Vacas i Loza, els dos components del grup que no hi són des dels inicis, agafessin "un sentido de la urgencia que no tenían pese a llevar más de diez años en el grupo", expliquen en una entrevista al Ruta 66 d'aquest mes. I ha servit, en segon lloc, segons diuen a la mateixa entrevista, per repassar les seves influències.

El resultat és un disc en què conflueixen el rock el garatge i el hard rock, que sona amb la contundència de, per exemple, els àlbums de clàssics australians com The New Christs. "Lost in Blue", "Circles in the Salt" o "Emotional Tyranny" són bons exemples del poder de les noves cançons de la banda madrilenya. Com a curiositat, han inclòs en el disc dues cançons cantades en castellà (l'únic antecendent en la història del grup és el tema "Ya es tarde" de l'àlbum de debut), "Judee Sill" i "Odio", amb resultats molt satisfactoris. Ja tinc ganes de veure com sona tot plegat en directe: el dijous 26 de juny tocaran a La [2] de l'Apolo!

Ezra Furman, "Day of the Dog"

Disc del mes, abril 2014

Day of the Dog enganxa ja des de la portada, que s'inspira en la de Damned But Not Forgotten, un recopilatori de rareses de la banda anglesa The Damned. Enganxa amb la primera cançó, "I Wanna Destroy Myself" (cosina germana de l'"I Wanna Destroy You" dels Soft Boys, però amb la urgència dels Zero Boys de, per exemple, "Civilation's Dying"). Enganxa amb la segona cançó, "Tell 'Em All To Go To Hell", d'aires rockabilly i un saxo que enamora, i amb la següent, "My Zero", amb una melodia preciosa i uns cors i uns cordes celestials. Tot seguit entra "Day of the Dog", el tema titular, una balada punk al més pur estil Johnny Thunders. 

I així, seguim, de sorpresa en sorpresa, al llarg de les tretze cançons que formen el disc (a destacar "Walk On In Darkness", "Anything Can Happen", "Been So Strange" o "Cherry Lane"). Un disc que, més enllà del simple exercici d'estil, traspua autenticitat, passió i ràbia, i constata l'estat de gràcia d'un músic de Chicago que, abans d'iniciar carrera en solitari, havia gravat, entre el 2007 i el 2012, mitja dotzena de discos acompanyat de The Harpoons. És evident que Furman ha escoltat moltíssima música, però també és cert que l'ha sabut pair bé i que ha sabut crear un àlbum amb personalitat pròpia. Un àlbum ric i divers que, si continua creixent a cada escolta com ho està fent fins ara, s'acabarà convertint en el meu preferit d'aquest 2014. 

Nick Waterhouse, "Holly"

Disc del mes, març 2014

Nick Waterhouse és un cantant i guitarrista californià. Alguns el consideren "la gran esperança blanca del rock and roll". I és que, no havent complert encara la trentena, Waterhouse ja ha publicat dos àlbums (després d'uns quants singles) i ha produït el disc de debut dels també californians Allah-Las.

El seu nou disc, Holly, és extraordinari. La imatge de la portada ja és tota una declaració d'intencions: el disc ens transporta unes quantes dècades enrere. També la durada (que no arriba a la mitja hora; només deu cançons, cinc a cada cara del vinil) ens remet als elapés dels temps anteriors a l'arribada del cd.

Holly comença amb "High Tiding" un blues arrossegat, amb les guitarres elèctriques com a protagonistes, que em fa pensar en els bons temps de Tav Falco's Panther Burns. Tot seguit irromp una imparable secció de vents amb el single "This Is a Game". A Los Mambo Jambo els encantarà. "It 3" segueix la línia blues del primer tema del disc, tot i que el piano reclama també els seus moments de glòria. A continuació, "Let It Come Down", una magnífica versió d'un clàssic de Mose Allison, en què fan aparició els cors femenins. I la cara a del vinil acaba amb "Sleepin' Pills", un tema marcat per una percussió que li dóna un aire exòtic.

"Holly", la cançó que dóna títol al disc, enceta la cara b, amb la sorpresa d'unes trompetes a l'estil mariachi. "Dead Room" és la meva preferida del disc, amb el seu ritme irresistible, el magistral sol de saxo, els crits de Waterhouse i els cors, senzills i perfectes. Segueixen els aires jazz de "Well It's Fine" i una altra versió, "Ain't There Something Money Can't Buy", original de Young-Holt Unlimited, una banda americana de soul i jazz de Chicago dels anys seixanta i setanta. I per acabar, el soul de "Hands On The Clock", que inclou el vers "love is a losing game", molt probablement en homenatge a Amy Winehouse.

The Fleshtones, "Wheel Of Talent"

Disc del mes, febrer 2014

Els Fleshtones viuen un moment dolç. El seu fitxatge pel segell Yep Roc Records, l'any 2003, ha donat als de Nova York una estabilitat que no havien tingut mai. I això per força s'havia de notar, i certament es nota en discos com Take A Good Look (2008) o Brooklyn Sound Solution (2011).

I amb Wheel Of Talent (2014) la banda comandada per Peter Zaremba i Keith Streng encara se supera. Si no coneguéssim els Fleshtones, després d'escoltar aquest disc podríem arribar a pensar que es tracta d'un greatest hits del grup. I és que el disc enganxa des de la primera fins a l'última cançó, des del potent rock de garatge d'"Available" (amb un arranjament de cordes!) fins a la festiva "Tear for Tear". Recuperen "Remember The Ramones", un homenatge als seus veïns del barri de Queens que havien publicat com a cara b del single Bite My Soul (2011); es marquen una descomunal peça de garatge d'aires nuggets, "Veo la luz", cantada en un castellà macarrònic; ens regalen un himne com "What I've Done Before"; s'acosten al power pop amb la deliciosa "How to Say Goodbye". I així fins a tretze cançons sense desperdici.

Ja tenim aquí el primer gran disc del 2014!

Nightmare Boyzzz, "Bad Patterns"

Disc del mes, gener 2014

Quina bona sorpresa per començar el 2014! Encara que va ser publicat a finals del 2013, ha estat durant aquestes primeres setmanes de l'any nou que ens ha arribat aquesta bomba de rellotgeria. Vaig descobrir el disc, Bad Patterns, en un anunci al número de gener de Ruta 66. La imatge de la portada, que als nostres amics de l'Herpe Fanzine els encantarà, em va despertar la curiositat i me'n vaig anar a l'Spotify. Després d'un parell d'escoltes, ja havia apuntat el disc a la meva llista de la compra.

I qui caram són aquests Nightmare Boyzzz? Doncs són una banda americana, del nord d'Alabama, amb uns quants vinils de set polzades publicats des del 2011 fins ara, i que acaben de treure el seu primer àlbum, aquest Bad Patterns, amb el segell Slovenly (responsable, entre molts altres discos d'interès, del Todo Roto de Wau y Los Arrrghs!!!).

Els Nightmare Boyzzz practiquen una irresistible barreja de punk-rock, power-pop i rock de garatge, que em fa pensar en aquelles peces més melòdiques dels primers The Clash ("Stay Free", "1-2 Crush On You") o en bandes de la dècada passada com The Nice Boys o, sobretot, The Exploding Hearts. En qualsevol cas, els Nightmare Boyzzz han gravat una col·lecció collonuda de cançons: "Problem Child", "Valium", "You're A Star", "Say What You Mean"... Bestial!

Nick Lowe, "Quality Street" (Bones Festes!!!)

Disc del mes, desembre 2013

L'Home Cactus us desitja a tots un bon Nadal i un feliç any nou. I perquè us recarregueu d'esperit nadalenc, us recomano l'últim disc de Nick Lowe, Quality Street, subtitulat "A Seasonal Selection For All The Family". Es tracta d'un altre magnífic àlbum del músic anglès, en la línia dels seus últims treballs. I es tracta, a més, d'un disc de Nadal, a ritme de rock'n'roll, country, pop o jazz, amb versions de nadales tradicionals com "Children Go Where I Send Thee" o "Silent Night" i alguna excel·lent cançó pròpia, com "Christmas At The Airport" o "I Was Born In Bethlehem". Com a curiositat, hi ha també una cançó escrita pel seu amic Ron Sexsmith ("Hooves On The Roof") i una altra que Lowe ha escrit en col·laboració amb Ry Cooder ("A Dollar Short Of Happy"). Tot plegat, amb l'elegància, el savoir faire i la qualitat habituals en aquest extraordinari músic que és Nick Lowe. Jo no em canso d'escoltar-lo!

Bones Festes!

The Velvet Underground, "The Velvet Underground & Nico"

Disc del mes, novembre 2013 (homenatge a Lou Reed)

La veritat: no se m'ha acudit una millor manera de retre homenatge a Lou Reed, mort el 27 d'octubre passat, que reivindicar, una vegada més, aquest gran disc, un dels meus predilectes: el primer àlbum que va publicar, el maig del 1967, The Velvet Underground.

No puc evitar associar la figura de Lou Reed amb aquella increïble banda que va ser The Velvet Underground. John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Lou Reed. Dos ja no hi són: Morrison va morir l'any 1995, i ara hem perdut Lou Reed. La fascinació que aconseguien amb les percussions primitives de Tucker, la viola eletrificada de Cale, la guitarra de Morrison i les composicions i la veu de Reed és insuperable. I hi hem d'afegir encara l'encís glacial de Nico, la model i cantant alemanya, que va cantar tres cançons del disc per imposició d'Andy Warhol, que s'havia convertit en manàger del grup.

El disc del plàtan es defineix per les seves cançons. A la cara A: "Sunday Morning", "I'm Waiting For The Man", "Femme Fatale", "Venus In Furs", "Run Run Run", "All Tomorrow's Parties". A la cara B: "Heroin", "There She Goes Again", "I'll Be Your Mirror", "The Black Angel's Death Song", "European Son". Poesia, melodia i soroll.

El disc i el grup van passar força desapercebuts en el seu moment. No va ser fins als anys vuitanta que es va iniciar el culte a The Velvet Underground, que ha esdevingut des de llavors una de les bandes més influents en el panorama del pop i el rock.

En record de Lou Reed, he tornat a escoltar el disc, en una preciosa edició en vinil de color groc, mentre escrivia aquestes ratlles. I m'he hagut de tornar a rendir a la poesia de Lou Reed: "Let me be your eyes / a hand to your darkness / so you won't be afraid" ("I'll Be Your Mirror").

Wau y Los Arrrghs!!!, "Todo Roto"

Disc del mes, octubre 2013

"Hoy aquí se va a liar a base de bien". Amb aquest vers comença la primera cançó ("Todo lo voy a romper") del nou disc dels valencians Wau y Los Arrrghs!!!. Tota una declaració de principis!

La banda liderada per l'indescriptible Juanito Wau es va estrenar el 2005 amb un elapé titulat Cantan en español, publicat pel segell suís Voodoo Rhythm, que combinava, com ha passat en els següents àlbums, els temes propis amb les versions. En aquella ocasió adaptaven clàssics dels Trashmen ("Rey de tablistas"), Los Saicos ("Demolición") o Question Mark & The Mysterians ("Girl, coge mi cosa").

El segon disc, ¡¡¡Viven!!!, va ser publicat quatre anys més tard per Munster Records. "Con pocos discos vas a gastar tanto tus botines bailoteando como con este de los Arrrghs", sentenciava el text de la contraportada. Hi destacaven temes propis com "Bli, Blu, Bla (bla bla bla)" o "Copa, raya, paliza" i versions de Los Mockers ("No mientas más") o Jonah & Whales ("It's Great").

I hem hagut de tornar a esperar quatre anys més per poder gaudir d'un nou àlbum de Wau y Los Arrrghs!!! El disc, publicat en aquesta ocasió per la discogràfica nord-americana Slovenly Recordings, es titula Todo Roto. I si la banda ha anat canviant de companyia discogràfica al llarg d'aquests anys, s'ha mantingut sempre fidel, en canvi, als estudis de gravació (els Circo Perrotti de Gijón) i al productor (Jorge Explosión). I en aquesta ocasió tots plegats se superen: el so del disc de vinil és extraordinari! Comencen amb una versió dels Kinks ("Todo lo voy a romper"), que no és l'única declaració d'intencions que trobem al disc: a la cara b, la cançó "No sé cantar" comença així: "Yo no sé gritar / solo sé gritar / Soy muy estiloso / ésto no se me da mal / grito más salvaje / al no saber qué es un la". En total, dotze cançons (cinc versions i set temes propis), entre les quals destaquen també "La ciudad no es para mí", el surf d'aires mediterranis de "Rescate griego", "Es un buen día" (una altra versió dels Kinks), "Malditos modales" o "Casa, trabajo, coche y mujer" (versió d'un original de Jacques Dutronc).

Els valencians han començat fa unes setmanes la gira de presentació d'aquest nou disc. Aquest dimecres, dia 30 d'octubre, toquen a Sant Feliu de Guíxols, a la sala TZVR. No hi faltarem!

King Khan & The Shrines, "Idle No More"

Disc del mes, setembre 2013

És innegable que King Khan & The Shrines és una de les bandes preferides de la casa. Només una dada per confirmar-ho: gairebé tots els seus àlbums han estat destacats com a discos del mes de L'Home Cactus: Three Hairs And You’re Mine (2001), Mr. Supernatural (2004) i What Is?! (2007). I, és clar, Idle No More, el nou àlbum del grup. Impossible resistir-s'hi: és un disc collonut! La llarga espera (sis anys des de l'anterior treball!) ha valgut la pena.

No ha estat un camí de roses, la carrera de King Khan & The Shrines. Han publicat (comptant un parell de recopilatoris, un minielapé i un elapé compartit amb The Dirtbombs) vuit discos, gairebé tots amb discogràfiques diferents, des de Sounds Of Subterrania, passant per Voodoo Rhythm, Vicious Circle, Hazelwood i Vice, fins arribar a la companyia que edita aquest Idle No More, Merge Records.

A Idle No More, la banda liderada per aquest canadenc instal·lat a Berlín que es fa dir King Khan es mostra en plena forma i ens regala dotze enormes composicions segons els cànons del garatge-rock, la psiquedèlia, el soul i el rhythm-and-blues. El començament, amb "Born to Die" és demolidor, i tota una declaració de principis: King Khan ha escrit moltes lletres d'aquest àlbum afectat per la mort, en aquests últims anys, de tres amics seus, entre els quals es troba Jay Reatard. La tristesa que poden contenir les lletres contrasta amb el caràcter festiu que traspua la música, amb uns vents i uns cors molt encertats. Així, es succeeixen cançons fantàstiques com "Bite My Tongue", "Thorn In Her Pride" o "Luckiest Man". A la meitat del disc arriben dues balades, "Darkness" i "Pray For Lil", però després es torna a accelerar amb la simpatia de "Bad Boy", la bogeria de "So Wild" o el ritme d'"I Got Made". Quin tros de disc!

I, com a carta de presentació, un videoclip divertidíssim:

Spencer P. Jones & The Nothing Butts, "Spencer P. Jones & The Nothing Butts"

Disc del mes, juliol-agost 2013

Spencer P. Jones és un dels grans del rock australià. A part d'haver format part d'un munt de bandes (la seva entrada a la wikipedia n'enumera fins a dinou!), entre les quals cal destacar The Beasts of Bourbon, ha publicat al voltant d'una desena de discos al seu nom.

Per a l'últim dels seus àlbums ha comptat amb The Nothing Butts, nom amb què han estat batejats James Baker (un altre monstre del rock de les antípodes, bateria de The Beasts of Bourbon i Hoodoo Gurus) i els components de The Drones Gareth Liddiard (guitarra) i Fiona Kitschin (baix). 

En els trenta-nou minuts que dura el disc es concentra el bo i millor del rock australià, en la tradició de grans bandes com The Scientists, The Saints, Kim Salmon & The Surrealists o els mateixos The Beasts of Bourbon. El disc comença amb força amb "Only a Matter of Time", "Beware of Crossing" i "Freak Out". A partir d'aquí predominen les balades turmentades, com "(She Walks) Between the Raindrops", "Duplicity" o la que tanca el disc, "When Friends Turn". Cal destacar també els més de vuit minuts de l'extraordinària "When He Finds Out".

El disc, publicat en CD el novembre passat per Shock Records, acaba d'aparèixer en vinil gràcies a Bang!, la filial de Munster Records que es dedica gairebé exclusivament a la música d'ascendència australiana. Imprescindible!

Tokyo Sex Destruction, "Sagittarius"

Disc del mes, juny 2013

L'any 2002 els Tokyo Sex Destruction debutaven amb el disc Le Red Soul Comunnitte, que va ser disc del mes de l'Home Cactus. "Soul Music Free For Everybody!": aquest era el punt de partida de la banda de Vilanova i la Geltrú, comentàvem llavors. Una banda que proclamava la seva admiració pels MC5 però també pels grups de rock japonesos del moment (Gasoline, Thee Michelle Gun Elephant, Guitar Wolf). El disc em va agradar molt, però, no sé ben bé per què, no vaig estar al cas dels següents treballs del grup. I, de cop i volta, poc més de deu anys després, em trobo amb aquest Sagittarius. I no sé que deuen haver fet exactament durant aquests anys, però el que sí que tinc clar és que han creat un disc magnífic, i que han crescut com a banda d'una manera espectacular. Deixant al marge les influències japoneses, han explorat a fons el soul i el rock and roll americà dels 60 i el 70. Un viatge musical de Catalunya a Detroit i Nova York, que ha fructificat en un disc enregistrat en els estudis analògics Black Pepper (els estudis de The Pepper Pots) i produït per Fernando Pardo (Sex Museum, Los Coronas). "Put Your Hands Up", "Seven Sisters", "In The Right Place", "Dead Cops"... De fet, per fer-li justícia, hauríem d'enumerar totes les cançons del disc, perquè aquí no hi ha palla: tot és gra. "L’Home Cactus es mor de ganes de veure’ls dalt d’un escenari", escrivia a propòsit del disc de debut del grup. Però han passat un bon munt d'anys i no els he arribat a veure en directe. Ara bé, aquest petit problema està en vies de resolució: ja tinc les entrades per al BirraSo Festival, en què Tokyo Sex Destruction comparteixen cartell amb Dr. Calypso, The Excitements, Los Chicos o la Fundación Tony Manero. Visca!

Parquet Courts, "Light Up Gold"

Disc del mes, maig 2013

Una banda curiosa, els Parquet Courts. Procedents de Texas, es van instal·lar a Nova York, i van debutar, discogràficament parlant, amb un àlbum titulat American Specialties (2011), que en el seu moment va ser publicat només en format casset! Recentment, i com a conseqüència de l'impacte provocat per Light Up Gold (2012), aquell primer treball ha estat reeditat en vinil.

Light Up Gold és un disc sorprenent. Els impactes directes que suposen les cançons més curtes del disc, de poc més d'un minut ("Light Up Gold II" o "Disney P.T."), contrasten amb el llarg passatge instrumental amb què acaba "Stoned And Starving", a base de feedback i guitarres distorsionades que evoquen The Velvet Underground. Els temes més pausats i melòdics ("N Dakota", "No Ideas") invoquen el so de bandes tan peculiars com TV Personalities. I no hem d'oblidar cançons absolutament irresistibles com "Master On My Craft", "Borrowed Time" o "Yr No Stoner", que em fan pensar molt, per les estructures i el so de les guitarres, en els Swell Maps de Nikki Sudden i Epic Soundtracks.

Us deixo, per altra banda, aquest magnífic vídeo, que documenta el pas dels Parquet Courts per l'última edició del festival South by Southwest (SXSW). Impressionant!