Joan Miquel Oliver, "Setembre, octubre i novembre"

Res millor que les paraules que trobem a l'inici (i a la contraportada) per explicar quina mena de llibre és Setembre, octubre i novembre:

"Les pàgines d'aquest llibre són tres mesos d'apunts al natural. J. M. Oliver es converteix en l'ombra de Miquel Riera -escalador mallorquí i catalitzador d'una pràctica esportiva molt particular, el psicobloc- amb la primera intenció de fer-li una biografia. Molt enfora d'assolir aquesta cota, el resultat és un retrat literari personal del món actual. Vida nocturna, cultural, paisatgisme, política, música, turisme, escalada, societat... Res queda fora d'aquesta anàlisi crua i espontània. Com l'ha volgut definir l'autor mateix, un llibre viscut i escrit en noranta dies",

Al llarg de les tres-centes pàgines del llibre, la prosa d'Oliver flueix fresca i atractiva. L'autor fa curioses reflexions sobre el seu descobriment de l'estètica, el particular dilema que li causà durant molt temps la nena de L'exorcista o la correcta ubicació dels anells:

"Tampoc puc evitar fixar-me en les seves mans. Sembla com si li faltassin dits, tres coma cinc a la mà esquera i sis a la dreta, o n'hi sobrassin! Què passa, és impossible. És només que du els anells als dits que no toca, al polze, a l'índex, no sé... No crec que hi hagi res a l'univers que estigui tan ben fet com una mà. Hi ha una cultura, una tradició... Si us posau els anells on us surt dels collons estau despistant el personal en qüestions antropològiques. Una mà és un cos, és una constel·lació."

Hi ha també, és clar, referències musicals, fins i tot a la seva pròpia obra ("tenc fred, em pos l'anorac i cerc al telèfon Vostè és Aquí, el darrer disc d'Antònia Font, vull comprovar si és tan dolent com diuen"). Oliver ens explica el moment en què es fa públic el final de la genial banda mallorquina i expressa les sensacions que viu en aquell moment i les idees que li passen pel cap: "De cop m'he sentit fatal, molt irresponsable, no estava gens segur d'aquesta decisió, però ja està dit i ja està fet, no hi ha marxa enrere. Fuà, estic fet pols."

Per acabar, m'han cridat l'atenció aquestes paraules a propòsit del seu anterior llibre, Un quilo d'invisible: "N'Eugènia, la meva editora, em va mirar amb cara de susto, com fa cada vegada que li vénc amb un projecte que implica ajornar la novel·la que li tenc promesa des de fa uns anys". Estic amb l'Eugènia: tant de bo que Oliver es posi les piles i ens torni a deixar meravellats, com va fer amb El misteri de l'amor, amb una altra novel·la!

Sofi Oksanen, "Quan els coloms van desaparèixer"

La quarta novel·la de l'escriptora finesa-estoniana Sofi Oksanen ens explica una història que s'emmarca en l'ocupació d'Estònia, a mitjans del segle passat, primer per part dels nazis i després per la Unió Soviètica. 

Al llarg de les sis parts que formen el llibre anem saltant endavant i endarrere en el temps, de manera que s'alterna una part de la història que transcorre entre els anys 1941 i 1944, els anys de l'ocupació de les forces hitlerianes, amb una altra part que succeeix entre el 1963 i el 1965, ja sota dominació soviètica. Una estructura molt efectiva que es completa amb un pròleg i un epíleg, ambdós molt breus, que se situen fora d'aquests dos marcs temporals i que ens donen les claus per entendre la novel·la.

Oksanen excel·leix en la construcció dels personatges, siguin personatges secundaris, com l'Evelin, la noia del camp que arriba a la ciutat a estudiar i s'enamora d'un jove activista antisoviètic, siguin personatges principals com la Juudit o l'Edgar. Uns personatges que, com llegim a la contraportada del llibre, es troben "davant una disjuntiva que marcarà les seves vides per sempre més, en una novel·la sobre les tries que fem, sobre la fidelitat i la infidelitat, sobre conformar-se i revoltar-se quan el destí del país és en mans dels seus ocupants".

És especialment fascinant, i alhora repugnant, el personatge de l'Edgar, que adopta el nom d'Egger Fürst durant l'ocupació nazi i retorna al d'Edgar Parts amb l'arribada dels soviètics; un personatge amb seriosos problemes d'identitat sexual que busca apropar-se als dominadors de torn per intentar prosperar. És extraordinari també el personatge de la Juudit, una dona que, enmig de tot plegat, aposta per l'amor i en surt derrotada. 

He acabat la lectura de Quan els coloms van desaparèixer amb la impressió d'haver descobert una molt bona escriptora. Serà qüestió de recuperar la seva anterior novel·la, Purga, que en el seu moment va rebre tota mena de premis i elogis i que, en la seva versió teatral, serà estrenada al TNC el pròxim mes d'abril.

Marcos Gendre, "Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria"

Sempre havia pensat que la cançó "Un accidente de circulación", de Loquillo y Los Trogloditas, estava dedicada a Eduardo Benavente. Però explica Loquillo en el pròleg d'aquest llibre que el líder de Parálisis Permanente va morir quan ja s'havien fet les mescles definitives d'El ritmo del garage (1983), que la cançó "Un accidente de circulación" va resultar ser una premonició, i que va decidir no cantar-la mai en directe.

No sabia, tampoc, o en qualsevol cas no ho recordava, que Nacho Canut hagués estat en la primera formació de Parálisis Permanente, ni que Jaime Urrutia (Gabinete Caligari) hagués tocat la guitarra en els primers singles del grup (i, per tant, també a la cançó "Autosuficiencia").

I és que, probablement, no llegia res de Parálisis Permanente des de fa una pila d'anys, segurament des de les quatre pàgines que Diego Silva dedicava a la banda en el seu llibre El pop español (editorial Teorema, col·lecció "Música de nuestro tiempo", 1984).

Feia falta, doncs, un llibre sobre un dels grups més importants del pop espanyol dels 80, i l'editorial catalana Quarentena Ediciones i el musicòleg Marcos Gendre s'han encarregat de posar-hi remei. Tot i la seva qüestionable estructura (la cronologia dels fets, especialment pel que fa a la transició de Pegamoides a Parálisis, no acaba de quedar clara) i una prosa en alguns moments una mica desmanegada, Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria és un llibre del tot necessari i una bona manera de reivindicar el llegat d'Eduardo Benavente, Ana Curra i companyia. Això sí, trobo ben desencertada la fotografia de portada: li hauria escaigut més una de la formació definitiva del grup, amb Ana Curra, Rafa Balmaseda i Toti Árboles al costat d'Eduardo!

Wajdi Mouawad, "Ànima"

"Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre'l, aquesta vegada, per fer-lo caure d'esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.

Quan deixava a terra la bossa de plàstic, aquell mateix matí amb veu enjogassada ella li havia dit Compra salmó perquè el salmó és molt bo, va entendre que era morta perquè tenia els ulls oberts, la mirada fixa i, a les mans, la ferida, el ganivet clavat al sexe."

Així comença Ànima. En Wahhch Debch arriba a casa seva i es troba la seva dona, la Léonie, que estava embarassada, brutalment assassinada. Quan es recupera de la commoció, no pot treure's del damunt el sentiment de culpabilitat: "Si hagués tornat més aviat, si no hagués anat a comprar... (...) M'entretenia mentre ella... Veig imatges. Ella, tota sola morint-se, aquesta visió, t'ho juro, és insuportable". La policia ha identificat el culpable: Welson Wolf Rooney. Però s'ha amagat en una reserva d'indis mohawk i la policia federal al·lega que no hi pot entrar. Així, Wahhch Debch inicia un viatge en persecució de l'assassí de la seva dona. No el mou el desig de venjança; només vol veure el culpable: "podria ser que hi veiés alguna cosa que em pogués convèncer que efectivament no sóc jo que la vaig matar". Un viatge que és, alhora, una recerca de la pròpia identitat.

A Ànima, l'autor de l'obra de teatre Incendis teixeix una excel·lent i duríssima història. La violència i la poesia conflueixen en una novel·la que destaca pel fet que són els animals qui, des del seu punt de vista, ens expliquen la història de Wahhch Debch. Així, per exemple, un corb ens explica l'enterrament de la Léonie: "L'he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts". O una aranya relata l'entrada d'en Wahhch al bar Warriors, a la reserva índia: "Sobirana, m'he replegat al centre de la teranyina i l'he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s'hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d'esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina". Destaquen, però, fins al punt de transcendir el paper de testimonis i convertir-se pràcticament en personatges de la novel·la, el gos d'en Chuck (un pinxo a les ordres d'en Coach, el cap d'una organització criminal), en Tomahawk, que és el ximpanzé d'en Coach, o el llop que acompanya en Wahhch durant la tercera part de la novel·la.

Una novel·la extraordinària!

John Wiliams, "Butcher's Crossing"

És sorprenent la capacitat que tenia John Williams per emprendre, i amb èxit, novel·les de gènere tan divers: una novel·la diguem-ne realista, Stoner, una novel·la històrica, August o Butcher's Crossing que, segons llegim a la contraportada del llibre, es tracta d'una "obra senyera dels antiwesterns moderns".

Butcher's Crossing ens explica la història de Will Andrews, un jove que ha abandonat la universitat de Harvard i, gràcies a l'herència d'un oncle, se n'ha anat a l'oest, havent sentit la crida de la natura salvatge. Al petit poblat de Butcher's Crossing, Will coneixerà en Miller, un caçador que se l'endurà en una arriscada expedició a la cacera de bisons a les Muntanyes Rocalloses. Una experiència vital que canviarà en Will, com ja havia pronosticat la Francine, una prostituta que es fa amiga del jove Andrews: "Tornaràs, sí; però no seràs el mateix. No seràs tan jove; et tornaràs com els altres (...). El vent i el sol t'enduriran la cara; les teves mans jo no seran suaus."

És admirable la capacitat de John Williams per fer-nos sentir la set i la calor que passen els personatges mentre travessen les extenses planúries sota un sol extenuant, el dolor i l'entumiment de tantes hores cavalcant, el fred que senten a la nit a les muntanyes... És admirable el detallisme tan gràfic amb què ens explica com en Miller fabrica els cartutxos el dia abans de la gran cacera, o com escorxen els bisons, o com en preparen un per menjar-se'l per sopar.

Quin gran novel·lista que era, aquest John Williams! Llàstima que només publiqués quatre novel·les (les tres que hem esmentat i Nothing But The Night, la seva primera obra, del 1948).

Matt Haig, "Els humans"

Els vonadorians no es fien dels humans: si han portat el seu planeta al límit de la destrucció, què no farien amb els altres planetes habitats de l'univers, si tinguessin la tecnologia per arribar-hi? És per això que quan un humà, el matemàtic i professor Andrew Martin, descobreix una fórmula matemàtica transcendental, els vonadorians l'eliminen i envien un dels seus per suplantar-lo i destruir qualsevol rastre de la descoberta.

L'atractiu del llibre es troba, doncs, en el punt de vista: sense ser un tema absolutament original, Haig se'n surt força bé a l'hora d'explicar com és la vida dels humans segons un extraterrestre. Un exemple:

"Generalment, un humà ha de fer totes les coses següents. Ell o ella s'aixecarà del llit, sospirarà, s'estirarà, anirà al lavabo, es dutxarà, es rentarà el cap, es posarà condicionador al cap, es rentarà la cara, s'afaitarà, es desodoritzarà, es rentarà les dents (amb fluor!), s'eixugarà els cabells, es pentinarà, es posarà crema a la cara, es maquillarà, passarà revista davant del mirall, triarà la roba depenent del temps i de la situació, es vestirà, tornarà a passar revista davant del mirall... i tot això només abans d'esmorzar. No sé ni per què s'aixequen del llit. Però ho fan, cada dia, milers de vegades. I això no és res: ho fan tot sols, sense tecnologia que els ajudi. Potser una mica d'activitat elèctrica als raspalls de dents i als assecadors, però res més. I tot això per reduir l'olor corporal, els pèls, l'halitosi i la vergonya."

Una lectura fresca i amena per a l'estiu.

Xavier Benguerel, "Els vençuts"

"Aquest llibre, que conté una abundant exposició d'experiències personals i les d'un parell d'amics meus, participa, al meu entendre, de la novel·la, la crònica, la història tal com la concebia Jaume Vicens i Vives en Notícia de Catalunya quan deia: «Per a la gran tasca de conèixer-nos, necessitem la col·laboració dels poetes i dels novel·listes, dels esperits que posseeixen el do d'intuir, sense documentació prèvia, els més profunds batecs de l'ànima del poble.»" Així explicava el mateix Benguerel, en el prefaci titulat "Antecedents", quina mena de llibre és Els vençuts.

Benguerel va publicar una primera versió d'aquesta novel·la el 1956, amb el títol d'Els fugitius. Un llibre "incomplet", un intent massa precipitat, segons el mateix autor: d'una banda, tot just feia uns quants mesos que tornava a viure a Barcelona després de setze anys d'exili; d'altra banda, calia passar pel sedàs de la censura. "De bon principi se n'objectava fins i tot el títol", explica Benguerel. Els fugitius va obtenir l'autorització per ser publicada gràcies a les gestions que va fer a Madrid Jaume Vicens i Vives. "Un cop autoritzada la publicació, jo mateix vaig encarregar-me d'esporgar tot allò que em semblava que podia en certa manera malaguanyar el gest audaç i condescendent de l'admirable amic desaparegut", escriu l'autor. Per Benguerel, tanmateix, el gran error d'Els fugitius era no haver "entrat" en els "abominables Camps de Concentració de França". Tot plegat va fer que, en el moment de plantejar-se la publicació de les seves obres completes, l'escriptor barceloní decidís refer la novel·la. Així, l'any 1969 es va publicar Els vençuts. Segons Carme Arnau (Història de la literatura catalana, vol. 10, ed. Ariel), es tracta d'"una modificació substancial, on el narrador esdevé cronista d'una època i d'un poble i participa, així, en la gran «tasca de conèixer-nos»."

Els vençuts, reeditada aquest 2014 per Edicions de 1984, dins la col·lecció Mirmanda, es divideix en dues parts. La primera, titulada "Els fugitius", explica la història d'un grup d'intel·lectuals i càrrecs de la Generalitat que, gràcies als seus contactes, aconsegueixen evitar els camps de concentració. La segona, titulada "La fam i les fúries", és la crònica d'uns combatents del bàndol republicà que acaben tancats al camp de Saint Cyprien. Un relat dur i escruixidor de la vida, si és que se'n pot dir així, als camps de concentració del sud de França, que és també una reflexió sobre la condició humana, amb un dels passatges més bells i emocionants que he llegit en molt temps: l'episodi en què el protagonista d'aquesta segona part de la novel·la aconsegueix sortir, una tarda, del camp, i se'n va a fer un passeig pel poble: les emocions de tocar la soca d'un arbre, d'olorar uns brins d'herba o de sentir l'aigua de la riera són descrites de mà de mestre.

Els vençuts és, comptat i debatut, una magnífica novel·la i, alhora, un impressionant document sobre l'exili. Molt i molt recomanable!

Howard Buten, "Quan jo tenia cinc anys em vaig matar"

"Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.

Estava esperant el Popeye, que fan després de les notícies. Té els canells més grossos que la gent normal i al final sempre és el més fort. Però les notícies no s'acabaven mai.

El papa se les estava mirant. Jo m'havia posat les mans a les orelles perquè tinc por de les notícies. És el que m'agrada menys de la tele (...).

A les notícies hi va sortir un home. Portava una cosa a la mà, una nina, i la va ensenyar. (Es veia que no era real per les costures.) Em vaig treure les mans de les orelles.

-Això era la joguina preferida d'una nena petita -va dir l'home-. I aquesta nit, per culpa d'un accident estúpid, aquesta nena ha mort.

Vaig pujar corrents a la meva habitació.

Vaig saltar sobre el llit.

Vaig enfonsar la cara al coixí cada cop més fort fins que ja no vaig sentir res més. Vaig aguantar la respiració.

Llavors va venir el papa, va apartar el coixí, em va tocar amb una mà i em va dir pel nom. Jo estava plorant (...)

Llavors el papa em va explicar que cada dia algú es mor i que ningú sap per què. Les normes són així. Després va tornar a baixar.

Em vaig quedar assegut al llit molta estona. Així, sense moure'm. Dintre meu, alguna cosa no anava bé, ho notava a la panxa i no sabia què fer. Així que em vaig estirar al terra. Vaig allargar l'índex i em vaig apuntar al cap. I vaig abaixar el dit gros. I em vaig matar."

Així comença la novel·la Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, del psicòleg, clown i escriptor nord-americà, resident a França des de fa força anys, Howard Buten. Cal destacar, per altra banda, que es tracta del primer llibre que l'editorial barcelonina Blackie Books publicà en català, cosa que celebrem.

El llibre explica la història d'en Burt, un nen de vuit anys que està tancat en un centre d'internament infantil. "M'han portat aquí pel que li he fet a la Jessica", ens explica al començament del segon capítol. Així, a través de la veu narrativa del nen, anirem coneixent com és la seva vida al centre i, sobretot, anirem descobrint els fets que el van portar a ser internat. Tot plegat, doncs, a través d'un narrador en primera persona. La tria d'aquest punt de vista, amb un narrador identificat amb un nen amb un trastorn mental, ens remet a clàssics moderns de la literatura juvenil com El vigilant del camp de sègol, de J. D. Salinger, o El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon. I val a dir que la novel·la de Buten no desmereix al costat d'aquestes. Si més no, a França ho deuen creure: es diu, segons llegim a la solapa, que, d'entre els francesos que saben llegir, un de cada deu ha llegit Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.

Emmanuel Carrère, "Limonov"

L'últim, i premiat, llibre del novel·lista francès Emmanuel Carrère és una novel·la biogràfica (o biografia novel·lada) d'un peculiar personatge, escriptor, activista i polític, Eduard Savienko, conegut amb el sobrenom de Limónov.

Carrère el va conèixer a París, als anys vuitanta, quan Limónov acabava de publicar la seva primera i escandalosa novel·la, Le poète russe préfère les grands nègres (1980). El va retrobar dues dècades més tard a Rússia, en una cerimònia de commemoració de les víctimes del Teatre Dubrovka. A partir d'aquí va pensar de dedicar-li un reportatge en una revista i va iniciar una profundíssima investigació que ha acabat originant aquest llibre.

Limónov és un llibre fascinant, que es mereix totes les bones crítiques que ha rebut i que se situa, sens dubte, entre els millors títols que s'han publicat aquest passat 2013. Més enllà del relat de la peripècia vital d'aquest contradictori personatge, Carrère ens explica la història de Rússia, i de l'Europa de l'est, d'aquests últims cinquanta anys, amb la caiguda del comunisme, la desintegració de la URSS i l'arribada al poder de Vladímir Putin. Per altra banda, Limónov és també un llibre ple de referències literàries, que convida a llegir autors russos del segle XX com Aleksandr Soljenitsin o Mikhaïl Bulgàkov.

Limónov és una novel·la interessantíssima i absolutament recomanable.

Junot Díaz, "I és així com la perds"

Junot Díaz va guanyar el Premi Pulitzer amb una novel·la que em va agradar molt, La maravillosa breve de Óscar Wao. Cinc anys després, apareix un nou llibre de l'escriptor nord-americà d'origen dominicà, i no m'hi puc resistir (la colorista portada també hi juga el seu paper).

Díaz havia debutat amb un volum de contes, Drown, publicat el 2006, i ara torna al relat breu amb I és així com la perds, primer llibre de l'autor traduït al català.

I és així com la perds consta de nou relats, en principi independents, però amb un marcat caràcter autobiogràfic i molts elements en comú. És cert que els contes es poden llegir com a unitats autònomes, però també podem entendre el llibre com un conjunt, gairebé com una novel·la d'estructura peculiar, que gira al voltant de tres blocs temàtics. D'una banda, les dones. Més ben dit, les relacions de Yunior (narrador i àlter ego de l'autor) amb les dones. Molts dels relats porten per títol noms de dona: "Nilda", "Alma", "Flaca", "El principi de la Pura", "La senyoreta Lora". El primer conte, "El sol, la lluna, les estrelles", comença així:

"No sóc un mal paio. Ja sé com sona -a la defensiva, sense escrúpols-, però és la veritat. Sóc com tothom: dèbil, ple de defectes, però eminentment bo. La Magdalena, en canvi, discrepa. Em considera el típic home dominicà: un sucio, un malparit."

La Magdalena, és clar, pensa que Yunior és un sucio des que sap que ell li ha fet el salt "amb una tia que tenia tones de cabells estarrufats com als vuitanta". Les relacions de Yunior amb les dones estan marcades, gairebé sempre, per les infidelitats. De fet, l'últim relat del llibre es titula "Manual d'amor de l'infidel".

En segon lloc, el llibre tracta tot un seguit de temes relacionats amb la història familiar de Yunior: l'emigració als Estats Units; l'enyorança; els records d'infantesa, amb un pare més absent que present però sempre autoritari; la discriminació racial, present en la infantesa del protagonista però també quan ja és un adult i professor universitari.

I, finalment, hi ha tres relats que expliquen la malaltia i la mort de Rafa, el germà de Yunior. A "Nilda" apareixen els primers símptomes del càncer; a "El principi de la Pura" es relata la lluita de Rafa contra la malaltia; i al començament de "La senyoreta Lora" s'explica la mort del germà.

Per acabar, reprodueixo el primer paràgraf del conte "Invierno":

"Des de dalt de tot de Westminster, el nostre carrer principal, es pot veure una franja molt prima d'oceà que corona l'horitzó de l'est. Al pare l'hi havien ensenyat -els directius de l'empresa l'ensenyaven a tothom- però quan ell ens portava amb cotxe des del JFK no es va molestar a ensenyar-los-la. El mar potser ens hauria fet sentir millor, sobretot considerant les altres coses que es veien. London Terrace era un desastre; la meitat dels edificis encara no tenien corrent elèctric i en la penombra del vespre aquelles estructures semblaven un escampall de vaixells de maons embarrancats. El fang seguia la grava a tot arreu i l'herba, plantada a finals de tardor, despuntava en forma de manats morts enmig de la neu."

Haruki Murakami, "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge"

"En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per què havien de ser tan complicades, les accions humanes?"

En Tsukuru ha conegut la Sara. Ell té trenta-sis anys i es dedica a dissenyar estacions de tren. Ella té trenta-vuit anys i treballa en una important agència de viatges. Per primera vegada en molts anys, en Tsukuru s'ha enamorat i no vol deixar escapar l'oportunitat de construir una vida amb la Sara. Però Tsukuru viu un moments de crisi: "Per tranquil·la i coherent que sembli la vida d'una persona, sempre, sens falta, hi ha algun gran moment de crisi, una època que es torna boja, com si diguéssim. Potser tothom necessita passar una frontera d'aquesta mena", deia Haida, un amic que Tsukuru havia tingut a la universitat.

En el cas de Tsukuru, la crisi deriva del fet que no ha curat unes ferides de la seva adolescència. Així, haurà de buscar els amics dels seus anys a l'institut, l'Aka, l'Ao, la Shiro i la Kuro, a qui no ha tornat a veure des del seu primer any a la universitat, i enfrontar-se amb uns records dolorosos del seu passat per tal de poder passar pàgina definitivament.

Així com altres llibres de Murakami avançaven al ritme de la música pop o del jazz, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge progressa sota l'influx d'una suite per a piano de Franz Liszt. Tot i això, un dels passatges més aconseguits de la novel·la és quan el músic Midorigawa interpreta al piano, per al jove Haida, un tema de Thelonious Monk. I és que sempre és una delícia llegir Murakami.

Alice Munro, "Estimada vida"

"Quan era jove vivia al final d'una llarga carretera, o una carretera que em semblava molt llarga. Darrere meu, quan tornava a casa de l'escola primària, i després de l'institut, hi havia el poble de debò, amb la seva activitat, les seves voreres i els seus carrers il·luminats després de fosc. Hi havia dos ponts sobre el riu Maitland que marcaven el final del poble: un pont de ferro estret, on els cotxes de vegades tenien problemes per decidir quins s'havia d'aturar i deixar que passés l'altre, i una passarel·la de fusta a la qual de vegades li faltava un tauló i podies veure directament l'aigua brillant i veloç. M'agradava, això, però al final sempre venia algú i hi posava el tauló." 

Així comença "Estimada vida", l'últim relat del llibre homònim, inclòs dins un apartat titulat "Final". La mateixa autora ens avisa que els quatre relats inclosos en aquest apartat no són ben bé contes i que tenen un caràcter autobiogràfic, "per bé que no sempre del tot fidel als fets". I afegeix que "em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida."

El fragment que he reproduït és un exemple de totes les virtuts de la literatura d'Alice Munro. En un sol paràgraf l'escriptora ens agafa pel coll i ens endinsa en la història. Perquè, més enllà de descriure'ns un paisatge, Munro recrea tot un món en aquestes poques ratlles: l'activitat del poble, els cotxes que es troben al pont de ferro estret i, és clar, la protagonista, aquesta nena que gaudeix observant l'aigua brillant i veloç a través del buit que deixa un tauló de fusta que falta a la passarel·la.

A part d'aquests quatre relats autobiogràfics, Estimada vida, l'últim llibre de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura d'aquest 2013, ens presenta deu contes més, que, com és habitual en l'autora, tenen una fondària que els converteix en petites novel·les. En definitiva, un altre llibre molt recomanable d'Alice Munro.

Hans Fallada, "Llop entre llops"

Edicions del 1984 ens ha permès descobrir l'excel·lent escriptor alemany Hans Fallada (Greifswald, 1893 - Berlín, 1947), gràcies a les traduccions de les novel·les I ara què, homenet?, Sol a Berlín, Llop entre llops i, recentment, L'home que va arribar lluny. Unes novel·les de pes: la que ara ens ocupa, per exemple, té mil dues-centes pàgines!

Llop entre llops "ens aboca a l’abisme de desesperació que comportà la profundíssima ensulsiada econòmica que sofrí Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial", escriu Xavier Serrahima en un article a El Punt Avui; retrata "una època horrible, en què la inflació i la depreciació del marc convertiren un país sencer en poc més que un manicomi cada dia més embogit."

Llop entre llops és una novel·la descomunal i carregada d'un fi sentit de l'humor, que entronca més amb la literatura de l'est d'Europa (Dostoievski, Hašek, Hrabal...) que no pas amb els clàssics de la novel·la anglesa o francesa. Perquè us en feu una idea, reprodueixo a continuació uns fragments escollits de la novel·la.

"A la porta del pis, per damunt del picaporta de bronze en forma de boca de lleó, hi ha una placa de porcellana que diu 'Edmund Pagel, agregat d'ambaixada'. A la senyora Pagel, que ja té prop de setanta anys, li sembla que el seu marit no va arribar gaire lluny a la vida, perquè un agregat d'ambaixada d'edat provecta era una cosa força rara.

El cert és que el seu marit va arribar finalment al mateix lloc que els consellers i els ministres plenipotenciaris més experimentals: al cementiri."

Una plàstica descripció de Berlín a l'estiu: "El sol, que encara enlluernava, s'entreveia darrere del vapor com una bola de foc en ebullició. Les façanes de les cases, les escorces dels arbres, els vidres de les finestres, l'empedrat del carrer, la roba estesa a les baranes dels balcons o el rierol d'orina d'un cavall damunt del paviment, tot panteixava, gemegava i suava, fetorós i ardent. La noia immòbil creia sentir un brunzit que travessava la ciutat, una remor esmorteïda i monòtona, com si tota la ciutat bullís".

"I mentre a baix la noia desconeguda s'encarregava de la cuina, Wolfgang seia a la part de dalt i contemplava, impassible i apàtic, el jardí banyat pel sol a través dels finestrals fistonats de pàmpols i protegits amb reixes. Perquè de la mateixa manera que empresonen el crim darrere d'unes reixes, també la riquesa se sent més segura darrere les reixes dels bancs, les parets d'acer de les caixes fortes, les tanques de ferro forjat dels jardins, que al capdavall també són reixes, les persianes metàl·liques i les alarmes de les mansions."

"Déu va crear l'home a imatge seva, però tot ha canviat molt, des d'aleshores..."

"¿Sap què li dic, benvolgut senyor Studman? Que deu ser una cosa innata en les persones, això de rondinar. Quan naixem, cridem com cabrits i, quan morim, bramem com cabrons. I, entremig, no parem de rondinar."

Alex Cooper, "Club 45"

Alejandro Díez Garín (Los Flechazos, Cooper) aboca tota la seva saviesa i la seva passió per la música dels seixanta en aquest llibre subtitulat "90 canciones de la Era Pop para mods y jetsetters". A partir de noranta singles de diferents bandes o solistes britànics, europeus, americans i australians (només repeteixen els Small Faces: "siempre han sido mi grupo favorito y nunca me cansaré de escucharlos"), Alex Cooper crea tot un teixit d'històries i anècdotes que configuren una suggeridora visió d'aquella dècada màgica. 

No hi falten, a més dels Small Faces, The Kinks, Georgie Fame, The Yardbirds, The Artwoods, The Byrds, Spencer Davis Group, The Remains, The Who, David Bowie & The Lower Third, The Easybeats, The Troggs o Los Salvajes. Al costat, però, de noms tan coneguts, Club 45 ens permet, si més no als no massa entesos en la matèria, descobrir meravelloses cançons de grups pràcticament desconeguts, com "Bad Time" de The Roulettes, "Leaving Here" dels anglesos The Birds (que no hem de confondre amb els americans The Byrds), "Kicks" de The Measles, "Gonna Fix You Good" d'Alan Bown Set...

I tot plegat es pot gaudir en un llibre preciós que combina els textos amb fotografies, retalls de premsa, portades de discos i cartells procedents de la col·lecció particular de l'autor. Una joia que va ser publicada per Ediciones Chelsea l'estiu del 2010 (i ja era hora que n'escrivís unes ratlles!).

Dos llibres de Premi Nobel

Ens alegrem moltíssim que el Premi Nobel de literatura hagi anat a parar, finalment, a l'escriptora canadenca Alice Munro, que apareixia en les llistes de candidats des de fa ja uns quants anys. 

En el bloc de L'Home Cactus hem ressenyat un parell dels seus llibres (de fet, dues de les seves obres més destacades): Massa felicitat (Too Much Happiness, 2009) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (Hateship, Friendship, Courtship, Loveship, Marriage, 2001).

Podeu llegir aquests escrits en els següents enllaços:

Alice Munro, Massa felicitat

Alice Munro, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni

Evelyn Waugh, "Últimes notícies!"

"Aquella tarda en Corker va explicar un munt de coses a en William sobre l'ofici de periodista (...); li va explicar les primícies i les enganyifes clàssiques, les confessions arrencades a sospitosos en ple atac d'histèria; les insinuacions i distorsions, el reguitzell d'invencions complexes i seductores que componien la història contemporània; les mentides agosarades amb què alguns havien fet fortuna; la manera com en Wenlock Jakes, el periodista més ben pagat dels Estats Units, havia donat al món el relat presencial del naufragi del Lusitania, en primícia mundial, quatre hores abans que l'enfonsessin; la manera com en Hitchcock, el Jakes de la premsa britànica, havia relatat el dia a dia dels horrors del terratrèmol de Messina assegut al seu escriptori de Londres".

Evelyn Waugh, l'escriptor anglès conegut per la novel·la Retorn a Brideshead (1945), va publicar el 1938 una novel·la titulada Scoop, que podem llegir en català, amb el títol d'Últimes notícies, gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa publicada el 2010 per A Contra Vent Editors. Últimes notícies és, com llegim a la contraportada d'aquesta edició catalana, "una novel·la sarcàstica i despietada contra el món del periodisme o, millor dit, contra la desinformació i la confusió". I és també una novel·la terriblement divertida (segons l'escriptor Gore Vidal, "el llibre més divertit que he llegit en tota la meva vida"), plena de situacions esbojarrades i personatges estrafolaris; una novel·la que et sorprèn a cada moment, des del primer fins a l'últim capítol. No és casual que quan Woody Allen va fer aquella comèdia protagonitzada per Scarlett  Johansson (que interpretava una jove estudiant de periodisme), la titulés també Scoop.

Alan Bennett, "Indecències"

"-M'imagino... -va dir el senyor Forbes. 

-Què t'imagines?

-M'imagino que... s'ho deuen haver muntat.

-Perdona, què dius?

-Que s'ho han fet. Que se l'ha beneficiada.

Hi va haver un silenci dolorós. Era un camp de batalla antic... Com en deia ella, com en deia ell i si a ell se li permetia dir-ne de cap manera.

-Suposo que deus voler dir "fer l'amor". Perquè jo m'estimo més no pensar-hi.

-Ella segurament -va dir el senyor Forbes, encès pel fragor de la batalla-, deu ser una mica pendó.

-Pendó? Edward. Quan aprendràs que hi ha certes expressions que no pots fer servir?

-He sentit com la feia servir en Graham.

-En Graham és diferent. En Graham és jove, atractiu i condueix un cotxe esportiu. Té una vida descapotable i una manera de parlar que hi fa joc. Ell pot dir "tio" i "potra" i "a tope", totes les coses que diuen els joves. Tu no pots. L'altre dia et vaig sentir dir "tetes" a casa dels Maynard. Ets massa vell per dir "tetes"."

És un fragment de "L'empara de la senyora Forbes", el segon dels dos relats que formen Indecències, l'últim llibre d'Alan Bennett traduït al català, subtitulat "Dues històries indecoroses". "L'empara de la senyora Forbes" és una història d'embolics sexuals dins una família que no s'assembla gens a allò que aparenta. Bennett és implacable a l'hora de retratar els personatges i la seva hipocresia. I les dues frases finals del relat són d'antologia: "De tota manera, encara que cap d'ells no és feliç, tampoc n'hi ha cap que sigui infeliç. I així van fent."

El llibre comença amb "El rejoveniment de la senyora Donaldson". La protagonista, vídua, es guanya la vida llogant una habitació de casa seva a estudiants i representant el paper de pacient, amb malalties diverses, a les classes de medicina del doctor Ballantyne. Un dia, la parella d'estudiants que té allotjats, i que fa setmanes que no paguen el lloguer, proposen compensar els impagaments amb una representació privada per a la senyora Donaldson...

L'autor construeix les dues històries a partir de l'enginy i de l'humor, i es mostra especialment hàbil en la creació dels diàlegs. De fet, Bennett va triomfar com a guionista de sèries de televisió i com a autor d'obres de teatre abans de decidir-se a escriure prosa. En català té traduïdes també un parell de novel·les, Amb una mà al davant i l'altra al darrere i Una lectora poc corrent. Quines ganes de llegir-les!

Alan Sillitoe, "La soledad del corredor de fondo"

"Nada más llegar al reformatorio me destinaron a corredor de fondo. Supongo que pensaron que estaba hecho para eso porque era alto y flaco para mi edad (y lo sigo siendo) y de todas formas, a mí me daba un poco igual, a decir verdad, porque correr siempre había sido algo importante para nuestra familia, especialmente correr huyendo de la policía. Siempre he sido un buen corredor, veloz y de zancada larga; el único problema era que aunque el día del trabajito en la panadería corrí lo más rápido que pude, y puedo afirmar que logré una muy buena marca a pesar de todo, no por ello evité que me pescaran los polis tras todo aquello."

Aquest és l'inici del relat principal (i el que li dóna el títol) d'aquest llibre d'Alan Sillitoe que l'editorial Impedimenta ha publicat aquest 2013 en castellà, amb traducció de Mercedes Cebrián. La soledad del corredor de fondo és una obra de culte, i la seva adaptació cinematogràfica, datada el 1962, dirigida per Tony Richardson i amb Tom Courtenay en el paper protagonista, és considerada una de les fites més importants del Free Cinema anglès.

Sillitoe havia fet el seu debut literari l'any 1958 amb la novel·la Sábado por la noche y domingo por la mañana (també disponible en castellà a Impedimenta). Un any després va aparèixer La soledad del corredor de fondo, un llibre que aplega nou relats. Aquesta edició en castellà compta amb una valuosa introducció de Kiko Amat, en què comenta l'impacte que en el seu moment li va causar la lectura de l'obra i n'analitza algunes claus (el context sociocultural, les tècniques, els temes). Una introducció que acaba amb aquestes paraules:

"La soledad del corredor de fondo es aún su cima [de l'obra de Sillitoe]: el perfecto tratado sobre la insatisfacción y el enojo del adolescente de clase obrera, su escrito más brutal, hermoso y emocionante (...). Si jamás ha habido una forma de explicar lo que tan difícil de explicar es, Sillitoe la atrapó y la convirtió en suprema obra de arte. En un escudo que definía y además (quizás sin pretenderlo) protegía y transformaba en algo sublime nuestra extenuante guerra sin fin. Nuestra guerra perpetua."

Mordecai Richler, "El cas d'en Barney Panofsky"

El premi Llibreter continua descobrint-nos excel·lents novel·les i magnífics escriptors. En aquesta ocasió, l'obra distingida, en la categoria d'Altres Literatures, ha estat una formidable novel·la, publicada en català per Quaderns Crema, de l'escriptor canadenc Mordecai Richler (1931-2001): El cas d'en Barney Panofsky. 

Es tracta d'una novel·la de dimensions considerables, amb més de cinc-centes pàgines que són tota una festa per a l'aficionat a la bona literatura. El protagonista, com el títol indica, és Barney Panofsky, un jueu canadenc originari de l'est d'Europa que ha fet moltíssims diners primer amb el comerç i després com a productor de cinema i televisió. En les seves últimes setmanes de vida, escriu, per despit, les seves memòries, en què parla de les tres dones de la seva vida, dels seus fills, dels seus amics i enemics i, sobretot, de la misteriosa mort del seu amic Boogie.

És, per tant, el mateix Barney Panofsky el qui ens explica la seva història. I així anem coneixent el personatge, ja des de les primeres pàgines del llibre: "Però a mi no m'agrada ser avi. És esgarrifós. En esperit encara tinc vint-i-cinc anys, o trenta-tres com a màxim; en tot cas, de cap manera seixanta-set, ple de xacres i d'esperances frustrades. Tinc mal alè; braços i cames tenen necessitat urgent d'un greixatge i canvi d'oli; i, ara que per fi m'han implantat una pròtesi de maluc de plàstic, ni tan sols sóc biodegradable. Els ecologistes es manifestaran al meu enterrament."

Barney és un vell ben refotut. I en el moment d'escriure les seves memòries comença a patir els primers símptomes de l'Alzheimer. Les llacunes de memòria faran que aquest intent de passar comptes amb la seva vida sigui encara més peculiar. Barney està ben emprenyat amb un món que ja no és el de la seva joventut:

"En aquella època, ves per on, no només fèiem servir paper carbó sinó que quan trucaves per telèfon et responia una persona de debò a l'altra punta, no un contestador automàtic amb algun missatge enginyós. En aquella edat d'or no havies de ser un especialista en astronàutica per saber fer anar l'estri amb què s'engega i s'apaga el televisor, aquell aparell absurd de vint botons que vés a saber per a què serveixen. Els metges et venien a visitar a casa. Els rabins eren homes. Els nens els tenia la mare, i no els tenien en parcs de nens com si fossin garrins. Navegar era anar pel mar. No hi havia dentistes diferents per a les genives, els queixals, els empastaments i les extraccions: un de sol ho feia tot. Si un cambrer esquitxava de sopa la teva xicota, l'amo del restaurant s'oferia a pagar-li la factura de la tintoreria i us convidava a unes copes, i ella no el demandava per una milionada per "perjudici de la qualitat de vida". Si el restaurant era italià encara servia una cosa que en deien espaguetis, sovint amb mandonguilles; encara no servien pasta amb salmó fumat, o tallarines de tots els colors de l'arc de Sant Martí, o macarrons amb una salsa de verdures fumejant que sembla vòmit de gos."

Tot un cas, en Barney Panofsky!

Diego A. Manrique, "Jinetes en la tormenta"

"Resulta inquietante que, muchas veces, no llegas a escribir sobre artistas admirados hasta que sucede su muerte. Siempre he creído que las necrológicas representan una magnífica ocasión para compensar ese olvido. Y que no se pueden confeccionar únicamente a partir de Wikipedia o similares: necesitan el latido de la experiencia vivida, el recuerdo del impacto de -por ejemplo- dejarse arrollar por "Israelites" a finales de los sesenta, sin entender ni la letra ni la urgencia del ritmo, mientras que te preguntas qué demonios está ocurriendo en esa isla llamada Jamaica." 

Amb aquest text Diego A. Manrique introdueix un article titulat "Desmond Dekker, coloso de la música jamaicana", un dels noranta, publicats la majoria d'ells al diari El País, recollits en aquest llibre titulat, a partir d'una cançó de The Doors, Jinetes en la tormenta. Amb el batec de l'experiència viscuda, Manrique escriu, sempre amb una prosa molt amena, sobre gairebé tots els noms destacats de la música moderna: Robert Johnson, Billie Holiday, James Brown, Miles Davis, Bob Marley, The Beatles, Bob Dylan, The Rolling Stones, Neil Young, Tom Waits, Patti Smith, Lou Reed, Bruce Springsteen, Amy Winehouse i moltíssims més.

Però l'autor no es dedica només a glossar les vides i les obres de tots aquests artistes: també hi ha espai per a la reflexió. En un article titulat "El poder de las leyendas", Manrique escriu que "la música ha empequeñecido hasta hacerse invisible: un MP3 carece de presencia, de relieve, de capacidad de fascinación". En relació al pop actual, afegeix que "resulta difícil construirse una mística cuando cualquier presencia en público es recogida por cámaras de baja calidad y conservada en YouTube". Finalment, en un altre article, afirma, a propòsit de la indústria musical: "Muchos nihilistas digitales celebran el desmantelamiento de 'la infame industria musical', sin asumir que eso comporta la desaparición de la infraestructura necesaria para grabar discos con un mínimo de garantías."