Yo La Tengo, "Popular Songs"

Disc del mes, setembre 2009

Portada genial i disc monumental: la banda de Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew, una gent que es fa estimar, celebra d’una manera excel·lent els seus vint-i-cinc anys de carrera.

Popular Songs se’ns presenta com un disc perfectament estructurat: una primera part de trenta minuts llargs de cançons pop i una segona d’uns altres trenta i tants minuts d’experimentació.
Després d’una obertura intensa i elèctrica amb “Here To Fall” (amb uns encertadíssims arranjaments de corda), trobem dues cançons precioses, suggerents, cantades per Georgia: “Avalon Or Someone Very Similar” i la hipnòtica “By Two’s”. Segueix “Nothing To Hide”, un tros de cançó plena de vitalitat, carn de “best of”. A continuació, dues interessants peces de soul-pop: “Periodically Triple Or Double” i una preciosa “If It’s True” d’aires Motown. Tornem a la calma amb dues cançons de caràcter acústic, la velvetiana “I'm On My Way” i “When It's Dark”, per tancar la primera part amb la bonica “All Your Secrets”.
La segona part del disc consta de tres cançons, només. Tres cançons llargues, això sí: la primera, cantada (“More Stars Than There Are In Heaven”, nou minuts i mig d’intensitat creixent, creixent, creixent), i les dues últimes, instrumentals. “The Fireside” (onze minuts i mig) és la peça polèmica del disc: per a uns, una de les cançons més suggerents que mai han gravat; per a d’altres, un intent d’instrumental acústic que no va enlloc. I, per acabar, “And The Glitter Is Gone”: una tempesta elèctrica de guitarres distorsionades, marca de la casa, de gairebé setze minuts.

Com han crescut, durant aquests vint-i-cinc anys, Yo La Tengo! Res a veure amb tantes i tantes bandes que graven un primer disc molt bo, un segon més fluixet i amb el tercer desapareixen del mapa. Yo La Tengo van tenir uns inicis vacil·lants amb Ride The Tiger (1986) i New Wave Hot Dogs (1987). Amb President Yo La Tengo, però, van deixar clar que eren molt més que un grup prometedor: acabaven de firmar la seva primera obra mestra. En vindrien moltes més, en una carrera en què, amb alguna excepció, cada disc és, si això és possible, millor que l’anterior: Painful (1993), Electr-O-Pura (1995), I Can Hear the Heart Beating as One (1997), And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (2000) o I Am Not Afraid of You and I Will Beat Your Ass (2006) en són alguns exemples. Una debilitat personal: Facebook (1990), un disc en què, en clau acústica, els de Hoboken van gravar cinc cançons pròpies i onze versions, i en què mostraven algunes de les seves influències: The Flamin’ Groovies, Daniel Johnston, Ray Davies, John Cale, Cat Stevens... Cal afegir que en altres discos han versionat Beach Boys, George McCrae, The Seeds o els grans mestres: The Velvet Underground.

Una mala notícia, per acabar: la pròxima gira europea de la banda, que els ha de portar a vint escenaris d’Irlanda, Escòcia, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Dinamarca, Suècia, Àustria, etc., no passarà per Barcelona. De fet, no travessarà els Pirineus. A vegades em sembla que som a l’Àfrica, i no a Europa!

Record Club

Ja s'ho passa bé, ja, el senyor Beck! El seu nou projecte, anomenat Record Club, consisteix a convidar uns quants amics (músics, és clar) i gravar, en un sol dia, versions de discos històrics. Va començar aquest juny passat amb The Velvet Underground & Nico, i continua ara amb Songs Of Leonard Cohen.

Podeu trobar un munt de vídeos il·lustratius d'aquestes sessions a Vimeo. Aquí us en deixo, com a mostra, un parell. En el primer trobem una brillant versió electrònica del "Run, Run, Run" de la Velvet:



I en aquest altre, una hipnòtica revisió del clàssic per excel·lència de Leonard Cohen, "Suzanne":

James Joyce, "Ulisses"

Després de passar, aquest agost, uns dies a Dublín, vaig tornar a casa amb la disposició idònia per a fer l'intent definitiu de llegir-me l'Ulisses.
La cèlebre novel·la de Joyce, potser la menys llegida i més comentada de la història de la literatura, narra la història d'un dia en la vida de Leopold Bloom, Stephen Dedalus i altres personatges a través de les seves peripècies per Dublín. Curiosament, però, Joyce la va escriure entre Trieste, Zuric i París, força anys després d'haver marxat de la ciutat on va néixer.
Ulisses ha estat una obra sempre polèmica. Més enllà dels problemes inicials amb la censura, la novel·la ha comptat amb admiradors incondicionals i amb ferms detractors. Entre els primers figuren Yeats, Hemingway o, més recentment, el professor Mauricio Molina, que en un article a la Revista de la Universidad de México la considera "el equivalente a la Capilla Sixtina en el ámbito de la literatura del siglo XX". Entre els detractors hi havia el narrador espanyol Juan Benet, per a qui Ulisses era "un cuadro de costumbres hipertrofiado por la palabrería".

Ulisses no és una novel·la de lectura fàcil. Tot i així, jo n'he quedat tan fascinat que immediatament m'he posat a llegir el capítol que Nabokov li dedica en el seu Curso de literatura europea.

A continuació us reprodueixo un quants fragments de la novel·la, en la traducció que Joaquim Mallafré va fer per a Leteradura, més tard reeditada en la col·lecció "Clàssics moderns" d'Edhasa, en què s'observa la seva riquesa d'estils:

"Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins".

"Blanca bas i roja mui
cos de xabí bambaní
xala-te'n a sobinyar
i ostilem dor aratxí."

"Bronze i or sentien els cascos ferrats, acerressonant Impertintin tintintin.
Estelles, estirant-se estelles d'ungla pedrenca del polze, estelles.
La bacona! I or es va posar més vermella.
Una ronca nota de pifre bufà.
Bufà bluf. Blau bloomflorir del.
Cabell d'or en pinacles.
Una rosa convulsa sobre pits setinats de setí, rosa de Castella.
Refilant, refilant: Aidolores
Goita! Qui tenim en aquest... goitador?"

"Un hom qui anava de camí, aturà·s a la porta de l'alberg quan venc la nit. E aquell hom era de la gent d'Israel que per la terra errant tant havia anat. Escarida pietat humana la comesa que sol l'amenava ad aquest alberg.
D'aquest alberg és sènyer A. Horne. Setanta lits hic té parats que les fecundes mares usen a jaure per a sofrir ab paciència e infantar fiyls sanitoses axí com l'àngel de Déu anuncià a Maria."

"Hurra! Enxoma la bimba, baranda. Passa el pillent. Aquí tens la barreja d'ordi, Jock, brau dels Hailands. Que per molts anys puguis fer bullir l'olla i pa a la post que hi hagi! (...) Què dius? A l'abeurador. Trompa. Nya el meig xenyor. Bantam, dos dies eixut. No xumant més que claret. I ca! Guipa'l, ves. Gundéu, no fotis. I al barber que som anat. Massa ple per a parlar. Amb un andova a la via. Has acabat com una regadora?"

"Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portessin lesmorzar al llit amb un parell dous des de lhotel City Arms quan es feia el malmirrós amb una veu decaiguda tot un personatge per ferse linteressant amb aquell fardot de Mrs Riordan que es pensava que shi faria larròs i no ens va deixar ni cinc tot per a misses per a ella i la seva ànima més rància que shagi vist mai que quan shavia de gastar 4 penics..."