Un llibre que em descol·loca. Primer de tot, es mereix el premi a la portada més horrorosa de l’any. A més, Larsson fa coses estranyes. Per explicar que el protagonista necessita crear una base de dades, fa publicitat d’un programa determinat de manera que sembla que te’l vulgui vendre. Quan t’explica que la protagonista femenina fa servir preservatius en les seves relacions sexuals, afegeix un parèntesi, molt didàctic, que diu "ella era molt conscient de la sida", i que sembla extret d’una pseudonovel·la per a adolescents. En un altre moment, per exemple, et dóna tota la configuració (marca, processador, memòria, etc.) de l’ordinador que es vol comprar la protagonista, i dubtes que no estiguis llegint propaganda del Media Markt. I així anar fent.Per altra banda, no t’acabes de creure tot el que passa. Potser hi fa que Larsson porta els personatges a l’extrem: la noia inadaptada és la noia més inadaptada del món, a part de la millor hacker que et puguis trobar; el periodista és el periodista més ben parit que hi pot haver; el mafiós és el mafiós més mafiós de tots els mafiosos, que no deixa res per verd: estafes, tràfic d’armes, de drogues... I així anar fent.
Tot i això, que Déu n’hi do!, Els homes que no estimaven les dones és una novel·la terriblement addictiva, a part d’un totxo de més de 600 pàgines. No sé què té, però té alguna cosa. Per cert, tot just és la primera part de l’anomenada "Trilogia Millennium". Vaja, que ja estic esperant la segona i la tercera part per devorar-les!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada