Ramones versionats

Jo vull ser un Ramone

El culte als Ramones és d’una magnitud espaordidora. Adolescents i joves d’arreu del planeta han fet seus els crits de guerra "Hey, Ho, Let’s Go" o "Gabba Gabba Hey" i, armats amb guitarres elèctriques, han decidit emular els seus ídols.

Bandes de tribut

Hi ha qui no es conforma a incloure alguna cançó dels Ramones en el seu repertori i decideix dedicar-se exclusivament a interpretar el cançoner dels de Queens. Així han sorgit al llarg dels anys bandes com Psychotherapy (des de Pennsylvania, EUA), The Gabba Heys (procedents de Suècia), Gabba Gabba Heys (de Los Angeles) o Romanes (hi ha almenys dues bandes amb aquest nom: un quartet de Portland, EUA, i un trio de noies japoneses).

Discos de tribut

El primer àlbum de versions dels Ramones que es va publicar va ser Gabba Gabba Hey: A Tribute to the Ramones, el 1991, a càrrec de la discogràfica Triple X. El títol remet al famós eslògan ramonià procedent de la cançó "Pinhead".

We're A Happy Family. A Tribute To The Ramones (Sony, 2003) recollia aportacions d’artistes tan celebrats com Red Hot Chili Peppers, Metallica, U2, Kiss, Marilyn Manson, Pretenders o Tom Waits.

Un altre destacat és The Song Ramones The Same, publicat el 2002 pel segell suec White Jazz, en què participaren uns quants pesos pesants del rock del moment com Hellacopters, Nomads, Danko Jones o Backyard Babies.

Existeixen també discos de tribut fets des del heavy metal (Gabba Gabba Metal. A Metal Tribute To The Ramones, 2004), des del rockabilly (Full Blown Cherry, The Rockabilly Tribute To The Ramones, 2005), des de la bossa nova (Bossa N’Ramones, 2008) o en clau instrumental (Ramonetures, 2000). Fins i tot existeix un disc amb cançons dels Ramones adaptades com a cançons de bressol (Rockabye Baby. Lullaby Rendition Of The Ramones, 2007)!


Versions predilectes de l’Home Cactus (posades aleatòriament una darrera l’altra)

· Amazonics, "I Wanna Be Your Boyfriend"
· Yo La Tengo, "Blitzkrieg Bop"
· Sahara Hotnights, "Rockaway Beach"
· Davie Allan & The Phantom Surfers, "Sheena Was A Punk Rocker"
· Red Hot Chili Peppers, "Havanna Affair"
· Full Blown Cherry, "I Wanna Be Sedated"
· Per Gessle, "I Wanna Be Your Boyfriend"
· The 5.6.7.8's, "Howling At The Moon (Sha-La-La)"
· Siniestro Total, "Rock en Samil" ("Rockaway Beach")
· Tom Waits, "Return of Jackie & Judy"

Giant Sand - Provisions

Disc del mes, novembre 2008

Diuen que Giant Sand és un grup infravalorat. Qui ho diu deu tenir raó. Jo amb prou feines havia sentit o llegit el nom del grup en alguna banda, i para de comptar. I això que porten 23 anys tocant! No havia escoltat mai cap disc del grup. Potser alguna cançó en algun recopilatori. Vés a saber. Tampoc recordo què em va portar a escoltar Provisions. Però ha estat una agradable sorpresa.
Provisions deu ser un bon disc. Quan l'escolto, a més de disfrutar-lo, em fa pensar en molta música que m'agrada. "Stranded Pearl", la primera cançó del disc i una de les meves preferides, que compta amb la col·laboració d'Isobell Campbell, em recorda Nancy Sinatra i Lee Hazlewood. El so de "Can Do" em fa pensar en Jon Spencer. Howe Gelb sembla, per moments, Lou Reed quan canta la meravellosa "Out There". I l'esperit de Tom Waits sobrevola la segona part del disc i es fa especialment patent en cançons com "Muck Machine" o "Increment Of Love". Aquí teniu el vídeo d'aquesta última, en una versió en directe, sembla que a la televisió.

The Death Set, "Around The World"

En Junior Serrandez em va recomanar el disc de The Death Set, i així vaig conèixer aquesta cançó i aquest divertit videoclip, que per moments sembla un homenatge a Jim Henson.

Jay Reatard - Singles 06-07 - Matador Singles '08

Disc del mes, octubre 2008

The Reatards han estat, molt probablement, la millor banda punk d'aquestes dues últimes dècades. Lluny del punk de postaleta amb molt abillament i poca substància que ha proliferat aquests últims temps, The Reatards tenien una actitud no impostada i una envejable capacitat per alimentar-se dels clàssics del gènere i trobar un so propi i característic. I ens van deixar un parell de discos molt bons, Teenage Hate (1998) i Grown Up Fucked Up (1999), a part d'una pila de singles i gravacions en directe publicades posteriorment. Liquidat el grup, Jay Reatard es va buscar altres amiguets per muntar una banda amb guitarres i sintetizadors dels 80, que fusionava el punk i el rock de garatge amb la new wave: eren els interessantíssims Lost Sounds, creadors d'uns quants discos que val la pena escoltar (a destacar, potser, Black-Wave, publicat el 2001). Però l'inquiet Jay encara no en tenia prou, i es prodigava en bandes paral·leles com Bad Times, The Final Solutions o Nervous Patterns.

Després de la dissolució dels Lost Sounds, inicia una carrera en solitari que té com a targeta de presentació l'excel·lent àlbum "Blood Visions" (2006). I aquest 2008 han vist la llum dos nous discos. Tant Singles 06-07 com Matador Singles '08 són, com els títols indiquen, recopilacions de singles publicats anteriorment en vinil.

Singles 06-07 aplega disset cançons que havien aparegut en segells com In The Red, Squoodge o Goner. Jay Reatard torna al punk de guitarres sense renunciar, però, a algunes de les troballes de l'època Lost Sounds. Es tracta d'un punk, doncs, que es tenyeix de new wave en cançons com la magnífica "All Over Again" o que flirteja amb el pop a "I Know A Place" o "Don't Let Him Come Back". Jay no es pot resistir, però, a incorporar un sol de sinte a "Another Person" (benvingut sigui!). I, evidentment, no hi falten una bona colla de temes més pròpiament punks com "It's So Useless", "All Wasted" o "Night Of Broken Glass".

Per altra banda, i fruit del seu fitxatge pel segell independent Matador Records, Jay Reatard ha publicat durant aquest 2008 sis singles que ara queden recollits (amb un tema extra, "I'm Watching You") a Matador Singles '08. Jay aprofundeix en les vies d'exploració obertes en els treballs anteriors i ens confirma que es tracta d'un dels artistes més interessants en el panorama del rock actual. Les gravacions de Jay ara sonen més depurades, lluny d'aquell deliciós so brut de l'època dels Reatards. Però això no es tradueix en una pèrdua d'intensitat. I el nivell compositiu és cada vegada més brillant, assolint cotes d'excel·lència en cançons com "See/Saw" o "Always Wanting More".

Albert Pla al teatre Principal d'Arenys

Hem hagut d'esperar cinc anys, els que han transcorregut des de la publicació de "Cançons d'amor i droga", però ja tenim nou disc de l'Albert Pla. I, és clar, espectacle nou. El títol de tots dos és La diferencia.
El disc és una col·lecció d'onze cançons, que musicalment van de la rumba ("Fantasma") al pop ("Transparente") passant per la ranxera ("Hongos"). Hi ha tornades genials ("En los dedos de mis pies / crecen hongos de colores / me los como y crecen flores / más allá del horizonte"), històries delirants (com la de la burilla de cigarreta que crema tots els Estats Units, o la farra catalana "Bona nit") i uns arranjaments molt acurats, en un disc que m'agrada molt com sona.
Com a espectacle, La diferencia tampoc és poca cosa. Ja havíem vist l'Albert Pla en directe unes quantes vegades (fa una pila d'anys al Modus i al Quijote de Malgrat, també fa molts anys en unes festes de la Mercè a Barcelona, i més recentment al Teatre Lliure també de Barcelona). Ja sabíem, doncs, que dalt de l'escenari és una bèstia. Ja sabíem el que és capaç de fer ell tot solet amb la seva guitarra i el seu talent. Tot i així, ahir al teatre Principal d'Arenys vam tornar a sorpredre'ns i a riure pels descosits amb un espectacle brillant i intel·ligent. Va tocar totes les cançons del nou disc, algunes (la majoria) a guitarra pelada i altres (un parell o tres) amb l'acompanyament de bases pregravades. I va tenir la deferència de fer un bis en què va rescatar "Papa jo vull ser torero" (què més es pot dir d'aquesta cançó?) i "Somiatruites" (del disc ¿Anem al llit?).
Quin tros d'artista, l'Albert Pla!

Antonio Vega a Terrassa

Dissabte vam anar a Terrassa, a la sala Faktoria d'Arts, a veure l'Antonio Vega, que es presentava en format acústic acompanyat del pianista Basilio Martí. És cert que l'Antonio està cascat i que la seva veu se'n ressent de manera important. Però el seu públic, incondicional, se l'estima i li mostra el seu afecte en tot moment. "Eres un genio", va cridar un entre cançó i cançó. Geni o no, el repertori d'aquest home és espaterrant! Quines cançons! Quines lletres! Després de començar el concert amb una versió de "Me quedo contigo", de Los Chunguitos, van anar caient "A medio camino" ("Mi vida es esa canción / amiga de la luna / escrita en el corazón / para ahuyentar la noche oscura"), "El sitio de mi recreo" ("De sol, espiga y deseo / son sus manos en mi pelo, / de nieve, huracán y abismos, / el sitio de mi recreo"), "Se dejaba llevar", "La última montaña", "A trabajos forzados", "Lucha de gigantes"... En un primer bis va recuperar dues de les més emblemàtiques cançons de Nacha Pop: "Chica de ayer", corejada per tot el públic que omplia la sala, i "Una décima de segundo". Amb un segon bis amb la cançó "Estaciones" va acabar un concert emocionant. Vega i les seves cançons transmeten milions de sensacions per segon. Cuida't, Antonio, que com tu n'hi ha pocs!

Fleet Foxes - Fleet Foxes

Disc del mes, setembre 2008

Fleet Foxes són de Seattle, però no segueixen l'estela dels grups que a la dècada dels 90 van fer furor en aquella ciutat (Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam...). La seva música es mou entre el pop i el folk, i remet als Beach Boys menys surfistes, als Byrds, a Neil Young... També se'ls relaciona amb bandes actuals com Band Of Horses o My Morning Jacket.
Van debutar l'any 2006 amb un EP autoeditat, que va servir perquè el segell Sub Pop es fixés en ells i els fitxés. Aquest febrer passat publicaven un altre EP, Sun Giant, que ja va ser acollit amb molt bones crítiques i que va generar una certa expectació pel primer àlbum del grup, de títol homònim, que va arribar just abans de l'estiu. Darrera d'un portada il·lustrada amb els "Proverbis flamencs" de Pieter Brueguel trobem un disc d'una extraordinària bellesa: meravelloses melodies, precioses harmonies vocals, meticulosa factura i una enorme capacitat d'emocionar. Un disc que té el regust dels clàssics, dels que perduren, d'aquells que són atemporals... El disc de l'any?

Vicky Cristina Barcelona

He rigut molt amb l’últim Woody Allen. Que no és la seva millor pel·lícula, ni de bon tros? D’acord. Ara bé: trobo que fins i tot les pel·lícules més fluixes de Woody Allen són bones pel·lícules. En aquest cas, es veu que algú el va enredar perquè en fes una a Barcelona, i ell devia pensar: "Voleu una pel·lícula sobre Barcelona? Doncs ja veureu, ja!" I vinga postaleta barcelonina! I vinga la Sagrada Família ja a la segona seqüència! I vinga la Pedrera, i el parc Güell... En Woody Allen, com és habitual, se’n fot de tot! Per exemple, de la idea que una noieta americana (Vicky) vingui a Barcelona a fer un màster d’identitat catalana. Boníssim quan la noieta en qüestió explica que és que de petita es va enamorar d’una església de Gaudí i que d’aquí va venir tot!
Que els personatges són estereotipats? Tant com vulgueu. Boníssim el nòvio de la Vicky: quina presentació del personatge! Quin tip de riure quan el veus arribar a l’aeroport! I sensacional el personatge del pare del pintor, un poeta que es nega a publicar la seva obra, enfadat amb l’espècie humana perquè després de segles d’història les dones i els homes no han après a estimar. Les interpretacions no estan gens malament. Algú ha dit que la Penélope salva la pel·lícula. Jo trobo que, per fer el paper que fa, no és que s’hi hagués d’escarrassar massa. A Volver, per exemple, s’hi llueix molt més. Més que la Penélope, en aquest cas, m’ha agradat Rebecca Hall fent de Vicky, un personatge amb més matisos, el més interessant de la pel·lícula. Bé la Scarlett fent de tonta. I llàstima que el personatge d’en Bardem acabés essent un pintor i no un torero com s’havia pensat en un primer moment: ja hauria estat la rehòstia!
Les polèmiques sobre la Barcelona que Allen retrata (que si correfocs, que si guitarres flamenques), la veritat és que no m’interessen gaire. Passo també de les polèmiques lingüístiques. Això sí, he anat a veure la pel·lícula en versió original subtitulada: doblada deu ser terrible!

Stieg Larsson, "Els homes que no estimaven les dones"

Un llibre que em descol·loca. Primer de tot, es mereix el premi a la portada més horrorosa de l’any. A més, Larsson fa coses estranyes. Per explicar que el protagonista necessita crear una base de dades, fa publicitat d’un programa determinat de manera que sembla que te’l vulgui vendre. Quan t’explica que la protagonista femenina fa servir preservatius en les seves relacions sexuals, afegeix un parèntesi, molt didàctic, que diu "ella era molt conscient de la sida", i que sembla extret d’una pseudonovel·la per a adolescents. En un altre moment, per exemple, et dóna tota la configuració (marca, processador, memòria, etc.) de l’ordinador que es vol comprar la protagonista, i dubtes que no estiguis llegint propaganda del Media Markt. I així anar fent.
Per altra banda, no t’acabes de creure tot el que passa. Potser hi fa que Larsson porta els personatges a l’extrem: la noia inadaptada és la noia més inadaptada del món, a part de la millor hacker que et puguis trobar; el periodista és el periodista més ben parit que hi pot haver; el mafiós és el mafiós més mafiós de tots els mafiosos, que no deixa res per verd: estafes, tràfic d’armes, de drogues... I així anar fent.
Tot i això, que Déu n’hi do!, Els homes que no estimaven les dones és una novel·la terriblement addictiva, a part d’un totxo de més de 600 pàgines. No sé què té, però té alguna cosa. Per cert, tot just és la primera part de l’anomenada "Trilogia Millennium". Vaja, que ja estic esperant la segona i la tercera part per devorar-les!

Joe Strummer. Vida y muerte de un cantante

Després de passar fugaçment per la cartellera barcelonina, aquest estiu ha sortit l’edició en DVD d’aquest documental sobre el qui fou líder de The Clash. L’autor, Julien Temple, és un bon coneixedor del punk anglès. El 1980 ja va dirigir The Great Rock And Roll Swindle, la pel·lícula dels Sex Pistols, grup al qual va tornar vint anys després per fer-ne el documental The Filth and the Fury. Entremig va dirigir pel·lícules com Absolute Beginners o Las chicas de la tierra son fáciles i videoclips per a artistes tan prestigiosos com David Bowie, Neil Young o Paul McCartney.
Temple fou seguidor dels Clash des dels seus inicis. De fet, va enregistrar hores i hores de pel·lícula sobre els primers temps del grup. Ara bé, aquest documental se centra sobretot en la persona de Joe Strummer i les seves vivències i contradiccions. Hi parla el protagonista en primera persona, i també companys i admiradors seus com Mick Jones, Jim Jarmush o Bono. El gran mèrit del director és que, havent estat amic íntim de Strummer, és capaç de no caure en el retrat adulador i, en canvi, aprofitar d’una manera molt intel·ligent tot de material de primeríssima mà. A més, sap crear uns ambients molt aconseguits per acompanyar els testimonis de totes les persones que intervenen en el documental: uns focs de camp en diferents ciutats del món, en perfecta sintonia amb el tarannà de qui és objecte d’aquest grandiós homenatge.
Entre el material extra que porta el DVD, cal destacar unes interessants entrevistes amb el director i amb diversos membres de l’equip tècnic.

Cançons d'estiu (2008)

Hi ha discos que escolto l’hivern (els de Joy Division, per exemple) i d’altres que em vénen de gust a l’estiu (els de Jonathan Richman, Stereolab, la música surf...). Belle & Sebastian els escolto molt a la primavera. Yo La Tengo, a la tardor. També hi ha música que escolto més de dia (Teenage Fanclub) i música que escolto a la nit (Tom Waits). Un altre tema seria el de la música per conduir (posem un recopilatori de la Motown) o per netejar a casa (aquí sí que no hi ha dubte: el primer disc dels Cerebros Exprimidos, Más suicidios, publicat per Munster Records el 1990, no té rival). I ara que hi penso, em sembla que a l’estiu escolto, en general, més música pop i a l’hivern, més punk i rock-and-roll. En definitiva, es tracta que a vegades ens ve de gust una cosa i a vegades una altra. I aquí intervenen, entre molts altres factors, les estacions de l'any (els dies que s’allarguen o s’escurcen) o el moment del dia. Ja fa temps que, en aquest sentit, es va encunyar el concepte de "cançó de l’estiu"...

A continuació, algunes de les cançons que m’han acompanyat més insistentment aquest estiu. N’hi ha de noves i de velles, i d’estils força diversos:

"I Want You Back" (The School, 2008). Des de Cardiff amb amor. Un nou grup que promet. Cançó inclosa en un single publicat, amb el seu bon gust habitual, per Elefant Records.

"Rock the Casbah" (The Clash, 1982). Sempre hi ha lloc per a una cançó dels Clash.

"Qui est in qui est out" (Serge Gainsbourg, 1968). Entre la chanson i el rock.

"Cybele’s Reverie" (Stereolab, 1996). Per escoltar mentre prens un gintònic en una terrassa davant del mar...

"I Wanna Be Your Boyfriend" (Amazonics, 2008). Una delícia. Els Ramones a ritme de bossa nova. Una recomanació d’en Junior Serrandez.

"Tropical Hot Dog Night" (Captain Beefheart and The Magic Band, 1978). Diuen que la música del senyor Beefheart ha influït en artistes tan grans com, per exemple, Tom Waits.

"Mr. Understanding" (Pete and The Pirates, 2008). Pop enjogassat a càrrec d’una altra nova banda molt interessant.

"Sipping on the Sweet Nectar" (Jens Lekman, 2007). En Lekman és un suec que em fa pensar en en Jonathan Richman. Aquesta cançó em transporta a aquella sèrie de televisió dels anys setanta i vuitanta que es deia "Vacaciones en el mar".

"Always on the Telephone" (The Ladybug Transistor, 2008). Elegància pop en grau superlatiu.

"Maybe the People Would be the Times or Between Clark and Hilldale" (Love, 1967). Una de les moltes meravelloses cançons del meravellós Forever Changes.

"Hercules Theme" (Hercules And Love Affair, 2008). Si a les discos de prop de casa punxessin això, hi aniria cada setmana.

John Cheever, “Contes”

Aquest és el llibre que m’ha tingut ocupat bona part d’aquest estiu. Amb les seves gairebé 900 pàgines i potser un quilo i mig de pes, però, era un mal company per emportar-me de viatge, de manera que l’he anat alternant amb altres lectures. Algunes, les de més recent publicació, ja les he ressenyat en aquest bloc. Les altres, que m’esperaven ja feia temps, pacientment, a les llibreries del meu estudi, també són molt recomanables: Trens rigorosament vigilats, de Bohumil Hrabal, i El Palau de la Lluna, de Paul Auster.

Quin gran narrador, Cheever! Quina facilitat per crear ambients i personatges! Al llarg dels 61 contes que formen el volum, seleccionats pel mateix Cheever, desfilen homes i dones que viuen en grans edificis de pisos suburbans o en barris residencials, però també famílies que passen les vacances en cases d’estiueig o americans que viuen a Roma. Diu Cheever en el prefaci: "A vegades sembla que aquestes històries ens parlin d’un món perdut fa temps, quan la ciutat de Nova York era plena encara d’una llum fluvial, quan se sentien els quartets de Benny Goodman per la ràdio de la papereria de la cantonada i gairebé tothom duia barret pel carrer."

Gairebé tothom du barret pel carrer i, podríem afegir, tothom passa la nit en reunions de còctels: "Era un d’aquells diumenges de ple estiu que tothom mandreja assegut i diu: Ahir a la nit vaig beure massa", comença "El nedador". Els contes de Cheever acostumen a tenir inicis directes i contundents. "La geometria de l’amor" comença així: "Era una d’aquelles tardes de pluja que la secció de joguines de Woolworth’s, a la Cinquena Avinguda, és plena de dones que sembla que les han enxampades cometent adulteri i busquen un regal per portar a casa al fill petit."

Al llarg d’aquest 61 contes hi ha grans històries, com la de la dona que espia les converses dels seus veïns a través d’una ràdio que no funciona bé ("La ràdio enorme"), la de l’àngel que salva l’home de les seves angoixes ("L’àngel del pont") o la de l’home que decideix anar des de casa d’uns amics fins a casa seva nedant per totes les piscines que hi ha de camí, un recorregut durant el qual el protagonista va prenent consciència de com s’ha ensorrat la seva vida ("El nedador").

Contes és la primera obra d’aquest escriptor nord-americà (Quincy, Massachusetts, 1912 - Nova York, 1982) que es publica en català. Aquesta tardor arribarà, també a càrrec de Proa, la novel·la més reeixida i llegida -diuen- de John Cheever: Falconer. L’esperem amb candeletes.

Beck - Modern Guilt

Disc del mes, juliol-agost 2008

No sóc un seguidor fidel i incondicional de Beck. De fet, el primer cop que el vaig veure, de teloner dels Sonic Youth el 1996 a Zeleste, ell solet amb la seva guitarra acústica, se'm va fer molt pesat. Més tard, però, vaig comprar Odelay (que, per cert, s'ha reeditat fa uns mesos en una "deluxe edition" plena d'extres). A partir d'aquí, de tant en tant, com qui no vol la cosa, he anat a parar a algun altre disc de Beck. I m'he anat trobant amb molt bones cançons: "Loser", "Devils Haircut", "Timebomb"...

Modern Guilt és el nou disc de Beck. Amb tot el que això significa: molt de ritme, una mica d'electrònica, guitarres mutants, uns tocs de psiquedèlia, molt de funk i molt de soul... Després de tots aquests anys es pot dir que existeix un so Beck, i això no és poca cosa.

I hi ha molt bones cançons, també, a Modern Guilt: "Orphans" (amb cors de Cat Power), "Gamma Ray" (un rock-and-roll a la manera de Beck, amb el baix marcant el ritme), "Chemtrails" (hipnòtica, psiquedèlica, preciosa), "Modern Guilt" (gran títol, gran cançó), "Soul of a Man" (hard-rock electrònic) o "Profanity Prayers" (un ritme ballable i una tornada molt aconseguida amb una guitarra elèctrica resseguint la melodia).

Un bon disc, que sona de collons (ha estat produït per Danger Mouse), per anar assaborint a poc a poc a mesura que l'escoltes una vegada i una altra i una altra...

Junot Díaz, "La maravillosa vida breve de Óscar Wao"

M'agrada llegir la columna que escriu en Jordi Puntí els dissabtes a El Periódico. Hi parla de llibres, de pel·lícules, de música i de moltes altres coses, sempre interessants. Fa unes quantes setmanes en va publicar una titulada "Un gran Pulitzer, bróder", que començava: "Per increïble que sembli, hi ha premis literaris que són de fiar. Aquest és el cas del famós Pulitzer." A continuació posava exemples de les últimes novel·les premiades, entre les quals hi ha La carretera, de Cormac McCarthy, que ja vam ressenyar en aquest bloc. Tot plegat per acabar parlant-nos de l'últim premi Pulitzer: La maravillosa vida breve de Óscar Wao, la primera novel·la de Junot Díaz, un escriptor nord-americà nascut a la República Dominicana.

A través de tres generacions de la família del protagonista (Óscar, un "friqui" obsessionat amb la ciència-ficció i els videojocs que tem ser el primer dominicà a morir verge), Díaz ens retrata la brutal dictadura de Rafael Trujillo a la República Dominicana, en una novel·la que es mou entre la comèdia i la tragèdia, en què el dictador Trujillo és comparat amb Sauron, el dolent d'El senyor dels anells, i que comença amb una cita d'Els quatre fantàstics.

Un altre element d'interès del llibre és la llengua. La maravillosa vida..., igual que el llibre de contes que Díaz va publicar el 1996, Drown, està escrit en una mena d'spanglish que la traductora Achy Obejas ha convertit, diu Puntí, "en un espanyol caribeny amb tocs anglesos" (de moment no hi ha traducció al català). Un exemple: "Nuestro héroe no era uno de esos dominicanos de quienes todo el mundo anda hablando, no era ningún jonronero ni fly bachatero, ni un playboy con un millón de conquistas."

En fi, com diu en Puntí, La maravillosa vida breve de Óscar Wao és "una meravella que no us heu de perdre".

Redd Kross - Got Live If You Must!

Bones notícies per als fans de Redd Kross. Bittersweet Recordings va editar just abans de l'estiu un DVD amb el concert que els californians van fer a la sala Joy Eslava de Madrid el 24 de gener de 2007. El dia abans havien tocat a Barcelona, a l'Apolo (en Paco i jo hi vam ser). Quin concert! Quines cançons! Quin so! Després de veure el DVD, hem de dir que el concert de Madrid no va ser menys. I hem de dir també que la filmació és molt bona. I el so, collonut. D'això se n'han encarregat la gent de Sargento Diablo. Felicitats!
Però això no és tot. El DVD ve acompanyat d'un CD que recull 22 cançons que repassen la trajectòria musical de la banda, des dels primers anys punk ("Annette's Got the Hits", "Linda Blair") fins a un parell de cançons ("Mess Around" i "Pretty Please Me") del seu últim àlbum d'estudi (Show World, 1997). No hi falten els grans hits com "Annie's Gone" o "Jimmy's Fantasy", i a més a més s'hi inclouen algunes cançons procedents de singles descatalogadíssims, com "Switchblade Sister" o una potent versió del "Dancing Queen" d'Abba.

Yo serví al rey de Inglaterra

El director txec Jiri Menzel ha tornat a adaptar, quaranta anys després, una altra novel·la del seu compatriota Bohumil Hrabal: amb Trens rigorosament vigilats va arribar a guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Ara, una altra vegada, Menzel ha fet una molt bona pel·lícula a partir d'una molt bona novel·la. És evident que Menzel comprèn i comparteix l'essència de l'obra de Hrabal, i així és capaç de meravellar-nos amb imatges d'una gran força visual, amb inoblidables escenes de caràcter surrealista i amb un humor negre de primera categoria.

Yo serví al rey de Inglaterra és una comèdia per fer-se un tip de riure, però va més enllà: és una visió de la història txeca des de l’annexió a l'Alemanya nazi el 1938 fins a la consolidació del comunisme el 1960.

Després de veure la pel·lícula, ens han entrat ganes de tornar a llegir Hrabal (tant Jo he servit el rei d'Anglaterra com altres novel·les seves) i de veure la pel·lícula Trens rigorosament vigilats. Bon senyal!

John Fante, "Llenos de vida"

Amb Llenos de vida Anagrama enllesteix la publicació de les vuit novel·les que va escriure John Fante. En aquest cas el protagonista no és Arturo Bandini ni Henry Molise (els dos àlter egos emprats per l'autor en les seves obres anteriors), sinó el mateix John Fante, que se'ns presenta com un guionista de la Paramount, autor de tres novel·les i a punt de ser pare per primera vegada.

Tot i que no arriba al nivell de Pregunta-ho a la pols o Espera la primavera, Bandini, Llenos de vida és una novel·la gens menyspreable que pot agradar tant als adeptes de l'escriptor nord-americà com a aquells que s'hi acostin per primera vegada. L'episodi del viatge amb tren del protagonista amb el seu pare és memorable!

I ara haurem d'esperar a veure si Anagrama es decideix a traduir també els dos reculls de contes de Fante: Dago Red i The Big Hunger.

Joan Miquel Oliver, "Hansel i Gretel": el videoclip

Si la cançó ja ens va agradar moltíssim, el videoclip no desmereix. És fidel a l'estètica del programa de televisió "Colors en sèrie", per al qual va ser creada la cançó, i té uns efectes especials espectaculars, molt millors que els de Matrix!
El podeu visualitzar a pantalla completa: la qualitat d'imatge és molt bona!

Summercase 2008

Vaig anar al Summercase el dissabte, amb la Maria i l'Assumpta. Ens vam equivocar de dia? Segurament, sí: sembla que Blondie i Grinderman (que havien tocat el dia abans) van guanyar els Sex Pistols i les Breeders per golejada! A més, divendres el recinte del festival no va estar tan infestat de gent com dissabte. I encara sort que hi havia competència: en Bruce al Camp Nou, el FIB...

Antònia Font no van tenir el seu dia. A les sis de la tarda i amb el sol de cara, el Joan Miquel Oliver visiblement molest per problemes tècnics... Una cançó tan gran com "Alegria" va sonar a poca cosa. La millor basa dels mallorquins en directe és "Astronauta rimador": aquí sí que assoleixen importants cotes d'intensitat! I "Wa Yeah" és la perfecta cançó per un final de festa.

Los Campesinos! són gal·lesos, són molt jovenets i tenen un bon directe amb què saben fer-se seu el públic. Van tocar bona part de les cançons del seu recent àlbum de debut. A destacar "My Year In Lists", "Death to Los Campesinos!" o, en la recta final del concert, la celebradíssima "You! Me! Dancing!". El públic els va acomiadar corejant el nom del grup.

Els Sex Pistols van ser fidels a ells mateixos i van demostrar que continuen essent "la gran estafa del rock-and-roll". Estèticament lamentables: en Johnny Rotten més que un punk semblava un pallasso. Tot i això, només per poder escoltar "God Save The Queen" i "Anarchy in the UK" interpretades pels seus creadors ja va valer la pena. La llàstima: que ens vam perdre els Raveonettes.

Los Planetas van fer més o menys el mateix concert que l'any passat al Primavera Sound. Una primera part més tranquil·la amb cançons de l'últim disc i una segona part més animada recuperant els clàssics de la banda. En aquesta ocasió, però, a la meitat de l'actuació van presentar un parell de temes nous, que sembla que segueixen el camí obert amb La leyenda del espacio. Visca Los Planetas!

També vam veure el final dels Stranglers (van acabar amb "No More Heroes"; poc abans havien tocat el "All Day and All of the Night" dels Kinks) i, asseguts (no massa còmodament) a quilòmetres (o potser no tant) de l'escenari, vam sentir fragments dels concerts de Shout Out Louds, Kings Of Leon, CSS i Kaiser Chiefs. Ah: i vam veure l'home aranya (foto).

Altres consideracions: a diferència del Primavera Sound, no s'aprofita tot el recinte del fòrum: només tres escenaris i una sauna on punxen els djs. Mala cosa. Massa gent a tot arreu. Molt millor el Primavera. I mil vegades millor un concert a l'Apolo! Al cap i a la fi, deu hores de concerts (poc després de les sis de la tarda començaven Antònia Font i a dos quarts de cinc de la matinada acabaven Los Planetas) són per acabar boig!

Arto Paasilinna, "El bosc de les guineus"

Feia temps que l'Assumpta i la Clara em recomanaven aquest autor finlandès. La seva anterior novel·la publicada en català, El moliner udolaire, va ser finalista del Premi Llibreter 2004, tota una garantia. Finalment, la Clara em va deixar El bosc de les guineus i m'hi vaig capbussar. És d'aquelles novel·les que es llegeix en un tres i no res.
El bosc de les guineus m'ha fet pensar en les obres d'un altre creador finlandès: el cineasta Aki Kaurismäki, que ha dirigit pel·lícules memorables com La vida de Bohemia (1992), Nubes pasajeras (1996) o Un hombre sin pasado (2002). Tenen en comú el gust pels personatges marginals, pels episodis sorprenents i per la barreja d'humor negre i tendresa en les seves creacions.
D'altra banda, la novel·la de Paasilinna té aquella ironia amarada de vodka tan pròpia dels clàssics russos (Gogol, Dostoievski), o regada de cervesa en les pàgines d'autors txecs com Hasek o Hrabal. Un exemple, extret de la primera pàgina d'El bosc de les guineus:
"Des del finestral, el Juntunen mirava cap al parc il·luminat pel sol primaveral. Els escombriaires municipals rastellaven sense pressa les fulles podrides d'auró de la tardor anterior en petits monticles que un ventijol malèvol s'encarregava d'escampar un altre cop per tot el parc. D'aquesta manera, els treballadors no s'havien de preocupar per quedar-se a l'atur."
En fi, m'he quedat amb ganes de llegir més novel·les d'Arto Paasilinna. De moment, però, dels més de trenta títols de l'autor només n'hi ha dos traduïts en català, i dos més en castellà. L'últim, Delicioso suicidio en grup, promet.

Superherois a les platges

Com m'agrada la campanya de neteja a les platges de l'Ajuntament de Barcelona! Quina alegria voltar per la ciutat i veure aquests preciosos cartells penjant dels fanals! De fet, es tracta de petits còmics que s'inspiren en les historietes clàssiques de superherois. En aquest cas, els protagonistes són el Supernoi Net, que vola damunt d'una llauna de refresc fins que la diposita en un contenidor, el Salvador de la Platja, que lluita contra una burilla gegant que acabarà a les escombraries, la Protectora de la Sorra, que s'ocupa d'un bric de suc de fruita, i la Noia Meravella, que es desfà d'una pell de plàtan.

The Fleshtones - Take A Good Look

Disc del mes, juny 2008

Ja són més de trenta anys d'història d'aquesta llegendària banda de rock-and-roll. Efectivament, The Fleshtones van néixer l'any 1976 a Nova York, quan la ciutat bullia amb la irrupció d'una escena punk que s'articulava principalment al voltant de la mítica sala CBGB i que tenia com a protagonistes grups tan diversos com Ramones, Blondie o Television. The Fleshtones, però, no publicarien el seu primer àlbum, Roman Gods, fins el 1982. Des de llavors han editat al voltant d'una vintena de discos. I es podria dir que s'han anat superant disc a disc. Cansament? Avorriment? Desgana? Sembla que aquests conceptes no tenen cabuda en la banda liderada per Peter Zaremba. Com a exemple, aquest últim disc, Take a Good Look. Doneu-li una oportunitat: segurament serà el millor disc de rock-and-roll que heu escoltat en molt de temps. Hi ha una bona pila de fabuloses cançons: "First Date" (un començament realment incendiari!), "This Time Josephine", "Ruby's Olde Time" (irresistible!), "Jet-set Fleshtones" (amb un orgue marca de la casa) o "New York City" (amb magnífic sol de saxo canalla). A disfrutar-lo!

Madness al Sónar

Vam anar al Sónar, un festival que es defineix de "música avançada", a veure els Madness, un grup de principis dels vuitanta del segle passat! Quina paradoxa.
El concert, magnífic. Deu músics en un escenari on tota l'estona passaven coses. Van obrir amb "One Step Beyond" i ja es van posar el públic a la butxaca. No vam parar de saltar, ballar i riure durant l'hora ben bona que va durar l'actuació. La traca final amb "House of Fun", "Baggy Trousers", "Our House" i "It Must Be Love" va ser de categoria especial: poc grups poden presumir d'una col·lecció de hits com aquests.
Ara bé: què hi pinten els Madness al Sónar? A tres quarts d'una havien acabat el seu concert, i a partir d'aquell moment tots els escenaris estaven ocupats per discjòqueis perpetrant les seves sessions de "música avançada". Devíem ser molts els que poc a poc vam anar desfilant cap a casa, després d'haver pagat els cinquanta euros de l'entrada de nit del festival per veure actuar un sol grup. Vaja, que els Madness haurien estat molt millor en un Primavera Sound o un Summercase.
Tot i així, va valer molt la pena. Visca els Madness! I visca aquest festival de "música avançada" que els ha portat a Barcelona!

Cormac McCarthy, "La carretera"

Em va cridar l'atenció la portada, austera i potent, amb aquest negre tan negre. De l'autor, Cormac McCarthy, en sabia que anteriorment havia escrit No Country for Old Men, la novel·la de la qual els germans Coen han fet recentment una exitosa versió cinematogràfica. Més tard vaig saber que La carretera va merèixer el Premi Pulitzer 2007. Hi havia, doncs, moltes raons per llegir-la.
En un món arrasat per la catàstrofe definitiva, un pare i un fill emprenen un llarg camí que els ha de portar a la costa. Tota vida vegetal s'ha extingit; tampoc hi ha ocells volant pel cel, ni animals corrent per terra. Els aliments s'estan exhaurint, i els pocs humans que encara sobreviuen es maten entre ells per aconseguir-los.
Temàticament, i també pel que fa a l'estructura narrativa (la novel·la s'organitza en breus episodis, tres ratlles el més curt i tres pàgines el més llarg), La carretera m'ha fet pensar en el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. En el llibre de McCarthy, però, no s'explica un segon origen sinó la fi del món, i s'exploren aquells mecanismes que fan que uns humans continuïn entestats, donades les circumstàncies, a sobreviure.
Una obra mestra dura i impactant, i d'una estranya bellesa.

Munster Singles: Los Salvajes, Detroit Cobras

Munster Records, que amb el pas dels anys s'ha anat especialitzant bàsicament en les reedicions, publica aquests dies una capsa que conté els vuit EPs que Los Salvajes van editar entre 1964 i 1967, cadascun amb la seva carpeta original. Lo mejor de Los Salvajes (The E.P. Collection), aplega, en total, 32 cançons de la banda barcelonina, la majoria versions (era el que exigien les companyies discogràfiques de l'època: versions en castellà d'èxits de les llistes britàniques i nord-americanes). Versions dels Rolling Stones ("Satisfacción", "La neurastenia", "Todo negro"), Sonny & Cher ("Ya te tengo"), Spencer Davis Group ("Corre, corre", "Que alguien me ayude"), The Troggs ("No me puedo controlar")... El grup, però, havia negociat amb la companyia EMI incloure una composició pròpia en cada EP. Així van gravar himnes generacionals com "Soy así" ("Con patillas largas, estrecho pantalón, un jersey a rayas, aunque llame la atención") o "Es la edad" (Cabellos cortos, largos, que más da, la inteligencia se mide por algo más. Yo busco mi trabajo y tengo ilusión, y si el barbero se enfada... no encuentro la razón"), o altres grans cançons com "Mi bigote", "Las ovejitas", "Vivir sin ti" o l'instrumental "Al Capone". Tot plegat, material de primera categoria, amb un so cru i gloriós. La capsa porta també un interessant llibret il·lustrat en què Alex Oró analitza, en castellà i en anglès, la trajectòria del grup a partir d'aquests vuit EPs.

Per altra banda, i dins del seu club del single, Munster publica una altra capsa, en aquest cas de sis singles, dels nord-americans Detroit Cobras, una banda especialitzada a versionar amb un so nou i fresc perles ocultes del rock-and-roll, rhythm & blues, soul, pop, garatge o country. The Original Recordings. Singles and unreleased 1995-1997 conté els tres primers singles del grup i tres més que recullen material inèdit enregistrat en la mateixa època. Són quinze versions de velles cançons de Nathaniel Mayer, Tony Valla and the Alamos, Question Mark and The Mysterians, Wanda Jackson ("Funnel Of Love", cançó favorita The Cramps, Tav Falco & The Panther Burns i altres), The Supremes o The Kinks. També hi trobem primeres versions de cançons que després han regravat per als seus àlbums, com és el cas de "Cha Cha Twist" o "It's Raining". També està disponible en LP i CD.

Visca Munster! Visca el Rock-and-roll!

Haruki Murakami, "El salze cec i la dona adormida"

M'agraden les novel·les de Murakami. Tòquio Blues, El meu amor Sputnik, Kafka a la platja, L'amant perillosa. L'últim llibre de l'escriptor japonès, però, no és una novel·la, sinó un recull de relats curts. Concretament, són vint-i-quatre relats, escrits entre 1980 i 2005. En el pròleg, el mateix Murakami explica com, des que l'any 1979 va començar a escriure ficció, ha anat alternant les novel·les i els relats: "el relat és una mena de laboratori experimental per a la meva faceta de novel·lista". Una de les coses agradables dels relats és "que pots crear-ne un a partir dels detalls més petits (...). En la majoria de casos és com una improvisació jazzística". En ocasions, aquests relats s'han acabat incorporant, amb alguns canvis, a les novel·les: "Un relat que feia temps que havia escrit entrava a casa meva a mitja nit, em sacsejava per despertar-me i em cridava: 'Ei, que no és hora de dormir! No em pots oblidar, encara has d'escriure més!' Empès per aquesta veu, em posava a escriure una novel·la". Això va passar amb algun dels contes aquí recollits, "La llumeneta" i "Els gats menjahomes", que van acabar formant part de les novel·les Tòquio Blues i El meu amor Sputnik, respectivament.
Els contes de Murakami tenen el mateix magnetisme que les novel·les. Amb poques frases et transporta cap a ambients i situacions ben diversos. M'agrada quan Murakami escriu coses com "El fum que sortia de l'olla d'alumini era el meu orgull i la salsa de tomàquet que bullia a la paella, la meva esperança" ("L'any dels espaguetis"). O: "Els espaguetis no eren gaire de fiar i no els podia perdre de vista. En qualsevol moment podien sortir de l'olla i perdre's en la foscor de la nit". O encara: "Sempre que ploro, l'home de gel em fa un petó a la galta i converteix les llàgrimes en gotes de gel. Llavors les agafa i se les posa a la llengua" ("L'home de gel"). M'agraden les històries de Murakami: la de la dona que viatja cada any a l'illa de Kauai, on va morir el seu fill víctima d'un atac d'un tauró mentre feia surf; la de la noia que oblida el seu nom perquè l'hi ha robat un mico; la de l'home que ha desaparegut entre la planta vint-i-sis i la vint-i-quatre d'un bloc de pisos... En definitiva, Murakami és tan bon contista com novel·lista.

Primavera Sound 2008 (II)

Divendres 30 de maig al Primavera Sound, al Parc del Fòrum. Més de quaranta actuacions repartides entre sis escenaris. Impossible veure-ho tot. Vam decidir, doncs, prendre'ns-ho amb calma.

D'entrada, cap a veure Nick Lowe. Vam haver de fer gairebé una hora de cua per poder accedir a l'Auditori, un molt bon equipament. Va valer la pena. El de Nick Lowe va ser un concert de qualitat. Va començar tot sol amb la seva guitarra acústica, però en la major part del concert va estar acompanyat d'una banda excel·lent. Entre el rock, el country i el blues, Lowe ens va oferir cançons del seu últim disc i algun clàssic com "Cruel To Be Kind" (el primer gran moment del dia). Chapeau!

El retard en el concert de Nick Lowe ens va estalviar de plantejar-nos si anàvem a veure The Mary Onettes a l'escenari Vice o als Felice Brothers a l'escenari CD Drome. Quan vam arribar en aquest últim escenari, després de comprar tiquets per cerveses i uns quants vinils (i algun cd) a la paradeta d'Elefant, estaven tocant Strange Death Of Liberal England. Molt de soroll, molta postureta i... alguna cosa més? No ho sé: no ens hi vam estar més de mitja cançó.

Les nou i vint del vespre. Començava puntualment, a l'escenari Estrella Damm, un dels moments més esperats (si més no, per a nosaltres) del festival: el concert dels Sonics. Van estar a l'alçada de les expectatives? Sí i no. Sí pel que fa al seu repertori, immens: a les grandíssimes cançons pròpies que ja apuntava en el post anterior, hi hem de sumar les versions marca de la casa de clàssics com "Louie, Louie", "Money", "Lucille", "Have Love Will Travel", "Night Time Is The Right Time"... També deia a favor seu la il·lusió, l'alegria que mostraven: els Sonics no han tornat per la pasta (si més no, no ho sembla). Ara bé: l'energia juvenil de les seves cançons no es corresponia amb el que es veia a l'escenari. Massa estàtics. Gerry Roslie afirmava en una recent entrevista a Ruta 66 que encara li agrada cridar. I, efectivament, va deixar anar uns quants crits al llarg del concert. Potser tants com en els seus anys joves devia proferir en una sola cançó... I una altra cosa: vaig trobar a faltar una mica de volum. La música dels Sonics és d'aquelles que ha de portar necessàriament l'etiqueta "Play Loud!". Tot i així, el final del concert amb "Psycho", "Louie Louie" i "The Witch" va ser el segon gran moment del dia.

Després vam anar a trobar-nos amb en David, un dels membres de l'equip que fa el programa "Ondas del espacio exterior" a Radio Vallekas, agermanat amb el nostre "Ones de l'espai exterior" de Ràdio Blanes, que capitaneja en Toni Llamas (o Junior Serrandez) i en què col·labora L'Home Cactus. Mentre ens fèiem aquesta foto, a l'escenari que teníem al costat tocaven Sebadoh:

Tot seguit, a sopar, que ja hi havia gana. Ens vam decidir pel "plato completo" de la paradeta de menjar mexicà. Després vam anar a comprar unes samarretes. I una altra vegada cap a l'Estrella Damm, on estaven a punt de sortir els Devo.

Va ser el millor concert del dia. Part del públic ja sabia de què anava la cosa: qui no els havia vist al FIB 2007, els havia vist en l'últim Sonar. Devo van presentar un show molt ben pensat i treballat, amb molta vitalitat i molta energia. Una cosa semblant a la felicitat pura s'escampava entre el públic. El tercer gran moment de la nit: "Girl U Want", o "Mongoloid", o "Jocko Homo". Que cadascú triï el que vulgui. Ah: i van tocar la versió del "Satisfaction" dels Rolling. Que tornin aviat, sisplau!

A continuació vam anar a l'escenari Rockdelux on, no devia fer massa estona, havien començat a tocar Cat Power. Vaig pensar que els hauria escaigut més l'Auditori. I que haurien d'haver tocat més d'hora. Després de Devo, el cos ens demanava una altra cosa.
I ho vam trobar a l'escenari Estrella Damm (una altra vegada!). He de reconèixer que no coneixia The Go! Team. És més: els confonia amb OK Go, un grup del qual en Junior m'havia recomanat un parell de videoclips temps enrera. Una agradable sorpresa. Segons llegeixo en la web del festival, The Go! Team "reinventen el soul aplicant grans pinzellades de hip hop, punk i pop dels seixanta". A fe que em van fer moure l'esquelet! I em van fer venir ganes de descobrir els seus discos: tenen unes quantes cançons que estan força bé.

Fet i fet, passaven de les tres de la matinada. Cotxe, autopista i cap a casa. I fins l'any que ve.

Primavera Sound 2008 (I)

Me'n vaig al Primavera Sound amb en Junior Serrandez! La bona experiència de l'any passat (Black Lips, Jay Reatard, Sr. Chinarro, Los Planetas) em va deixar amb ganes de repetir. Les prioritats per avui són les següents:

1. The Sonics. "Strychnine", "Psycho", "He's Waiting", "Boss Hoss", "Cinderella", "The Witch"... Quines cançons! Quaranta anys després, estaran a l'altura de la llegenda i de les nostres expectatives?

2. Devo. Ens els vam perdre quan van venir l'any passat al Sonar. Però avui no se'ns escapen!

3. Nick Lowe. Una altra vella glòria. A l'Auditori del Fòrum.

4. Cat Power. Tothom en parla meravelles. A veure.

5. Sebadoh. Uns clàssics de l'escena indie dels 90. Banda liderada per Lou Barlow, excomponent de Dinosaur Jr.

Demà (o demà passat) us explico com ha anat la cosa.

The Last Shadow Puppets - The Age Of The Understatement

Disc del mes, maig 2008

Com si sortís del no res, de cop i volta em trobo anunciat aquest disc, ocupant tota una pàgina, a la revista Ruta 66. L'endemà llegeixo al diari que és número u en vendes al Regne Unit. Aconsegueixo el disc, l'escolto i... és boníssim! Un magnífic disc de pop-rock d'aires sixties, número u al Regne Unit! Mentrestant, a Espanya, el disc més venut és... No ho vull saber!
The Last Shadow Puppets són Alex Turner (dels Arctic Monkeys) i el seu amic Miles Kane (dels Rascals). L'afició de tots dos per la música de Scott Walker i del primer David Bowie els va portar a engrescar-se en aquest projecte, que esperem que tingui continuïtat, i que de moment s'ha materialitzat en aquest preciós disc, excitant i addictiu, que en alguns moments em fa pensar en l'imprescindible Forever Changes de Love.
"The Age Of The Understatement" és el primer single que s'ha extret de l'àlbum homònim: una cançó que marca la línia del que serà el disc, sempre amb uns acurats arranjaments orquestrals de corda com a protagonistes. Atenció, però, a la segona cançó, "Standing Next To Me", i a l'onzena, "Meeting Place", amb les seves suggerents melodies. No em canso d'escoltar-les!

Joan Miquel Oliver, "El misteri de l'amor"

No sabia què esperar-ne, del debut de Joan Miquel Oliver com a novel·lista. Curiositat i ganes de tenir el llibre a les mans, però, no me’n faltaven. Amb Antònia Font ha fet alguns dels millors discos de la història del pop català (jo em quedo amb Alegria i Taxi); en solitari ha creat cançons tan meravelloses com “Hansel i Gretel”. A més, ha publicat poesia, ha compost la banda sonora del film Myway i ha produït l’últim disc de Jaume Sisa. No només no perd el temps, Oliver, sinó que en totes aquestes facetes excel·leix. I de cop i volta apareix El misteri de l’amor i, una vegada més, ens hem de treure el barret. És la novel·la que, si jo escrivís novel·les, m’agradaria escriure. És la novel·la que sempre he volgut llegir. Una novel·la que pots llegir una vegada i una altra, sencera o a trossos, del dret o del revés, en silenci o en veu alta. Una novel·la amb una estructura complexa i intel·ligent, amb un estil trencador i efectiu. Al llarg de les seves més de cent setanta pàgines planen els esperits de Trabal, Calders, Vian o Galmés. Les digressions filosòfiques i l’humor van a l’una (“la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. uns a mallorca, els que hem tengut sort”). I no hi falten referències musicals i reflexions autobiogràfiques, o reflexions musicals i referències autobiogràfiques (“M’enxuf en Sufjan Stevens a l’ipod “chicago” directament “all things go, all things go”, i me mor de ràbia, si tengués temps per dedicar-me a escriure bé faria un disc realment bo i no la recopilació de retals que sempre me surt...”). I paro d’escriure perquè me’n vaig a rellegir-ne un parell de capítols.

Black Lips: "Katrina" & "Cold Hands"

Un parell de videoclips de la millor banda de rock-and-roll del món. Les dues cançons es troben en l'últim album dels Black Lips, Good Bad Not Evil.

The Dirtbombs - We Have You Surrounded

Disc del mes, abril 2008

Què és més punk que una bateria, un baix i una guitarra? Dues bateries, dos baixos i... Mick Collins! Des del seu debut el 1996 amb el single "High Octane Salvation" (Sympathy for the Record Industry), The Dirtbombs han estat fidels a aquesta formació, tant en directe com en estudi. I el nou disc de la banda no n'és una excepció. Sorpreses? Poques, sortosament. La banda de l'ex-component dels mítics Gories de Detroit ens ofereix una nova ració de soul, glam i rock de garatge, amb el nervi i la intensitat a què ens té acostumats. I, com és habitual, publica el segell In The Red. We Have You Surrounded consta de deu composicions pròpies (a destacar "It's Not Fun Until They See You Cry", "Ever Lovin' Man" o "Pretty Princess Day") i dues versions ("Sherlock Holmes" dels Sparks i "Fire In The Western World" de Dead Moon). Posats a demanar, però, es podrien haver estalviat els més de vuit minuts de caos sonor de "Race to the Bottom". Tot i així, un dels millors discos de rock que s'han publicat aquest any.
I si voleu veure The Dirtbombs en directe, el 19 de juny estaran a La 2 de l'Apolo amb els Viva l'American Death Ray Music.

De concert en concert i visca la primavera!

Encara no ens hem acabat de recuperar de les emocions del concert de King Khan & The Shrines a l'Apolo i ja tenim entrades per anar a veure demà, divendres 18 d'abril, els Black Lips, que toquen a La 2 de l'Apolo. Com ens van agradar els Black Lips en el passat Primavera Sound! Però és que, a més a més, ara arriben amb un fabulós nou disc, Good Bad Not Evil (2007), carregat de hits: "Katrina", "Veni Vidi Vici", "Bad Kids", "Cold Hands"... Vaja, que s'espera una bona festassa, a partir de les 12 de la nit i amb les daneses Cherry Overdrive com a teloneres.

Després dels Black Lips vénen Nick Cave & The Bad Seeds, el divendres 25 d'abril al Pavelló Olímpic de Badalona (llàstima de local!).

A finals de maig, concretament el divendres 30, The Sonics al Primavera Sound! No tenim massa tendència a anar a veure les velles glòries que tornen després de mil anys, però... ens perdrem "Psycho", "Strychnine", "The Witch" o "Boss Hoss" interpretades pels seus creadors? Nooooooooo!

I el juny pot ser d'infart! El dimarts 17, The Trashmen & The Neanderthals a La 2 Apolo; el divendres 20, Madness al Sonar; i, el diumenge 22, els Magnetic Fields a l'Auditori del Fórum.

Visca la primavera!

John Fante, "Al oeste de Roma"

Ja fa anys que segueixo amb avidesa les traduccions d'Anagrama de les novel·les del nord-americà John Fante (1909-1983), considerat el pare del "dirty realism"; un autor les obres del qual van passar, en el seu moment, pràcticament desapercebudes (una bona part de les seves novel·les i relats van ser publicats pòstumament).
Anagrama va començar publicant entre el 2001 i el 2002 les traduccions en castellà de les quatre novel·les de Fante protagonitzades pel seu alter ego Arturo Bandini, a destacar Pregúntale al polvo (també en català a Empúries: Pregunta-li a la pols), amb un pròleg de Charles Bukowski, i Espera a la primavera, Bandini.
Posteriorment han arribat les traduccions dels títols protagonitzats per Henry Molise: La hermandad de la uva i Un año pésimo.
I l'any passat es va publicar Al oeste de Roma, que consta de dos relats. "Mi perro Idiota" és el més extens, amb unes 140 pàgines, i ens explica els maldecaps de Henry Molise i la seva família des que apareix en les seves vides Idiota, un gos gros, lleig i de tendències homosexuals. "La orgía" té poc més de quaranta pàgines i ens explica els tràfecs de dos paletes que busquen evadir-se de la realitat quotidiana.
Una vegada més, Fante posa el dit a la llaga de les misèries de la societat nord-americana. I amb unes bones dosis d'humor. Com deia Bukowski en el pròleg que abans hem esmentat, a l'obra de Fante "l'humor i el sofriment s'entremesclen amb una senzillesa superba".

El show de King Khan & His Shrines

Un concert de King Khan & His Shrines és una festa de les grosses. Ja ho sabíem: els havíem vist la primavera del 2004 al Palm Beach de Sant Feliu de Guíxols. I ahir vam tenir ocasió de repetir l'experiència a l'Apolo de Barcelona. Sincerament: temia una petita decepció. Igualar el que havíem vist a Sant Feliu no és poca cosa. Ara us he de dir que els meus temors eren del tot infundats!
Un individu singular, el senyor Khan. Procedent del Canadà, tenia un avi que es dedicava a matar serps a sou. Poca broma: aquestes coses marquen. Ja instal·lat a Europa, el senyor Khan sap fer-se acompanyar. Quina banda, senyores i senyors! Un bateria, un percusionista, un guitarrista, un baixista, dos saxofonistes i un trompetista. Poca broma! I no són dels que surten a l'escenari a complir amb l'expedient i cap a casa. Ben segur que no! Amb quines ganes que surten a tocar! Que bé que ho passen a l'escenari! Quin bon rotllo que transmeten! I quin repertori que tenen, els malparits! No és d'estranyar que uns quants dels seus discos hagin estat disc del mes de l'Home Cactus! El públic ovaciona cançons tan grans com "Shivers Down My Spine" i balla embogit amb "Burnin' Inside". El públic de fet, no pot parar de ballar durant bona part del concert. Impossible parar. La música de King Khan & His Shrines se t'enduu... Que tornin aviat, sisplau!

Aquí teniu una mica de música de King Khan & His Shrines per escoltar mentre veieu les diapositives (o no):

Nick Cave & The Bad Seeds - Dig, Lazarus, Dig!!!

Disc del mes, març 2008

Sempre és una bona notícia, en aquesta casa, la publicació d'un disc de Nick Cave & The Bad Seeds. Quina pila de discos bons que han fet, aquesta gent! Your Funeral... My Trial (1986), The Good Son (1990), Let Love In (1994)... També han fet alguna relliscada: Nocturama (2003) té els seus detractors, i a nosaltres The Boatman's Call (1997) mai no ens ha acabat de fer el pes.
Dig, Lazarus, Dig!!! és el catorzè àlbum d'estudi d'una banda a punt de complir els vint-i-cinc anys. Caldrà anar escoltant el disc, deixar-lo madurar i esperar que el temps el situï en el lloc que li pertoca, però les nostres primeres impressions apunten que estem davant d'uns millors discos de Nick Cave & The Bad Seeds, potser el millor dels últims quinze anys.
Si la col·lecció de cançons ja és excel·lent, musicalment el disc ens transporta als millors moments dels Bad Seeds i, fins i tot, a l'anterior banda de Nick Cave: els primers trenta segons de "Today's Lesson" són molt Birthday Party.
A Dig, Lazarus, Dig!!! hi ha tensió, hi ha intensitat, hi ha soroll, hi ha cançons... I hi ha el millor Nick Cave.

Juanita Banana

Inaugurem l'horroroteca de videoclips amb aquest pioner del freak anomenat Henri Salvador (quin fenomen!, quin monstre!) i el seu monumental "Juanita Banana". Quin art per al ball! I quines ganyotes! I quin moviment de trenes! I...

La festa del Tirant

D'entrada sobta l'aspecte que presenta el teatre Romea: mig pati de butaques ha estat desmuntat i en comptes d'escenari el que ens trobem és una passarel·la vermella que arriba fins les últimes files. Per allí desfilaran l'Emperador de Constantinoble (Carles Canut), el Duc de Macedònia (Mingo Ràfols), la princesa Carmesina (una Beth Rodergas que deu cantar molt bé per a qui li agradi però que com a actriu queda en evidència) o, és clar, el magnífic cavaller Tirant lo Blanc (Joan Negrié), en realitat un xitxarel·lo que les dones fan anar com volen.
Les dones són les grans protagonistes d'aquest Tirant festiu i trepidant de Calixto Bieito i Carles Santos (per primera vegada junts en un muntatge: quin gran esdeveniment!): una Emperadriu (Begoña Alberdi) vista com a fallera major, la donzella Estefania (Marta Domingo) que fa castells de sorra en biquini, una viuda reposada (Victòria Pagès) de rigorós vestit jaqueta negre i una esplèndida Plaerdemavida (Roser Camí) que brilla, per exemple, en la narració del somni fingit en què Diafebus i Estefania fan "bodes sordes". Genial Lluís Villanueva (l'havíem vist a "Plats bruts"), que ara és Diafebus ara un intrèpid reporter televisiu que captarà les últimes paraules de Tirant i Carmesina abans de morir.
Tirant lo Blanc és, segons Vargas Llosa, la novel·la total, i el muntatge de Bieito és el muntatge total. És teatre de text, en valencià antic i que és un plaer d'escoltar. És teatre musical o òpera d'avantguarda gràcies a la música de Carles Santos. És un espectacle audiovisual i escenogràfic potentíssim (el retaule final és per no oblidar-lo). I és una festa dels sentits: més enllà de la vista i de l'oïda, les flors, les verdures, la paella, el vi o les taronges espremudes ens desperten l'olfacte i fins i tot el gust: alguns afortunats del públic poden assaborir un plat de deliciós arròs o una copa de vi!
L'espectacle es pot veure al Romea fins al 9 de març.

Fela Borbone a Eurovisió!

TVE busca el representant espanyol d'Eurovisió 2008 a través de MySpace. Com que Viuda Serrandez i Fills no s'hi han presentat (llàstima: amb el bon paper que podrien haver fet amb "La joventut catalana es droga"!), el nostre candidat favorit (dels 352 que concursen) és, sense cap mena de dubte, Fela Borbone. Antic component de bandes com Royal Canin, Ulan Bator Trío i Los Borbones, Fela construeix els seus propis instruments amb material d'escombraries. Fins i tot, fa uns anys, va escriure un "Manual para hacer guitarras eléctricas y amplis con basura!". Us imagineu Fela Borbone, amb el seu Fonofón, a la final d'Eurovisió a Belgrad? Aneu al Myspace d'Eurovisió, busqueu Fela Borbone, escolteu la seva cançó "La alegría de cantar" (quin títol més eurovisiu!) i voteu-lo!

The Raveonettes a Barcelona

The Raveonettes acaben la gira europea de presentació del seu últim àlbum, Lust, Lust, Lust, una mica tocats. Ahir van arribar a Barcelona amb el Sune sense veu, i, com ja havia passat a Madrid la nit abans, la Sharin va cantar ella sola totes les cançons. Ara bé: aquest inconvenient va ser suplit per la banda amb moltíssimes ganes de fer un bon concert. I a fe que ho van aconseguir.
The Raveonettes es van presentar a La [2] de l'Apolo en format trio: dos guitarres (el Sune i la Sharin) i un bateria que tocava dret (només goliat i caixa) i s'encarregava també de disparar les bases pregravades (baix i sons de percussió). A les primeres de canvi ja havien tocat "Dead Sound" i "That Great Love Sound", però van demostrar que tenien molta més pólvora per cremar: després de quatre àlbums publicats, els danesos poden presumir d'una excel·lent col·lecció de cançons.
Amb molt poca llum (principalment vermella) a l'escenari, ritmes hipnòtics, guitarres saturades de distorsió i molta reverb a la veu, en alguns moments ens vam imaginar The Raveonettes en una pel·lícula de David Lynch (Inland Empire, per exemple). En altres moments es convertien en The Velvet Underground (amb la Nico, és clar): quan ens van regalar la preciosa "Here Comes Mary". O es transformaven en The Jesus & Mary Chain: quan van tocar, per exemple, la tremenda "You Want The Candy". I encara van atrevir-se a versionar, amb molt bona nota, el "French Disko" d'Stereolab.
En definitiva, ja tenim ganes que tornin a Barcelona: si amb una sola veu el concert va ser més que bo, amb dues veus pot ser sublim!