Amb la mansió tanca la trilogia

 

La mansió tanca la trilogia de la família Snopes que William Faulkner havia iniciat amb “El llogaret”, i continuat amb “La ciutat”.

Amb aquest tercer volum coneixem més detalls de Linda Snopes, i també de Flem Snopes que ara viu sol a La Mansió. Apareix un nou narrador en MInk Snopes.

Aquest tercer llibre repassa alguns episodis ja coneguts des d’un punt de vista diferent, i d’altres de nous. Des de la primera novel·la al darrer episodi de la trilogia han passat 34 anys com el mateix Faulkner reconeix en el pròleg.

 

“El jurat va dir “culpable” i el jutge va dir “cadena perpètua” però ell no els va sentir. No escoltava” Assistim al judici de Mink Snopes per l’assassinat de Jack Houston. Mink espera l’arribada del seu cosí Flem Snopes, l’únic que el pot salvar de la condemna, encara que ja sap que aquest no apareixerà.

Jack Houston era viu i ric: “sorrut i ressentit sempre sol a casa des que el semental li havia mort la dona quatre anys enrere... Aquell coi de malparit dels pebrots, esquerp i corsecat, que ni tan sols era conscient de la sort que tenia: ric”

Mink rememora tots els fets que el van a conduir a matar a Jack Houston, quelcom que per ell estava del tot justificat.

Havia esperat en va que el seu cosí Flem Snopes el trauria d’aquell mal tràngol, però no va ser així. “Es va limitar a quedar-se allà assegut, tan dèbil, tan fràgil i inofensiu com un infant galdós... es va quedar assegut en silenci al catre d’acer sense matalàs, quiet i reposat, aquest cop només contemplant la finestra de barrots a la qual durant mesos s’havia estat amorrat entre setze i divuit hores al dia amb aquella fe i aquella esperança infatigables”

Ja a la presó, “no es va ni molestar a comptar els anys a mesura que van anar passant. Es va limitar a deixar-los enrere, a enterrar-los en l’oblit”. Tenia molt clar que faria quan sortiria de la presó abans de tornar a casa seva: “matar en Flem”

“En Mink de sobte havia descobert una cosa. La gent de la seva mena no havien estat mai amos ni tan sols temporalment de la terra que creien que tenien llogada... Era la terra que els posseïa a ells, i no només de la sembra a la collita, sinó a perpetuïtat... Ara tot allò era el passat. Ara ell ja no pertanyia a la terra, ni tan sols d’aquella manera tan estèril i infructuosa. Ara pertanyia al govern, a l’estat de Mississipí”

“En Flem anava fent. Tots dos anaven fent. Quan sortís de la presó el 1948, en Flem i ell serien un parell d’avis” o potser algun dels dos moriria abans.

Mink Snopes, un personatge secundari en els dos llibres anteriors, sobretot, en el primer, aquí és una de les veus principals. Ens explica els mateixos fets des del seu punt de vista. És una persona molt simple, “fràgil i inofensiu, no gaire més corpulent que un nen” ben poca cosa físicament, però també mentalment.

Surt de la presó de Parchman 38 anys després, amb 63 anys.

 

Tintagel, agost 2008

Ens retrobem amb V.K. Ratliff, l’etern narrador, l’etern tafaner. Aquest fa un nou repàs a tot el que ha passat en els dos volums anteriors. Però també ens retrobem amb Charles Mallison, el nebot de l’oncle Gavin Stevens.

En Ratliff “era un observador interessat per més que d’aquella curiositat desmesurada pels assumptes dels altres difícilment en podríem dir innocent” en paraules de Charles Mallison.

Eula Vaner exerceix un gran atractiu sobre tots els homes. Queda embarassada després d’una relació amb un tal McCarron, i es casa amb Flem Snopes.

Quan arriben a Jefferson de nou es converteix en objecte de desig de tothom malgrat ja està casada. Inicia una relació que durarà anys amb Manfred Spain, però el jove advocat Gavin Stevens també n’està enamorat, enamorament que durarà tota la vida i que d’alguna manera es traspassarà a la seva filla Linda.

“... tens una filla que com més gran es vagi fent més nosa et farà i més s’immiscirà en el teu temps i en les teves ocupacions personals...”

Faulkner posa en boca de Charles Mallison algunes reflexions prou actuals sobre la guerra, els polítics, la veritat i la justícia.

• “No hi ha home que torni d’una guerra sense portar a les espatlles alguna cosa que voldria no haver fet o, com a mínim, en que voldria no pensar mai més”
• “La política i els càrrecs polítics no són ni han estat mai el mètode ni el mitjà pel qual aconseguirem governar-nos en pau i dignitat i honradesa i seguretat, sinó el refugi nacional on van a parar els incompetents que, de resultes d’això, hem d’alimentar i vestir i allotjar pagant la factura de la nostra butxaca i amb les nostres mitjans”
• “El que a ell (oncle Gavin) li interessava no era la veritat, ni tan sols la justícia: l’únic que ell volia saber, esbrinar les coses, i això tant si la resposta era assumpte seu com si no; i que tots els mitjans per aconseguir-ho eren vàlids, sempre que no deixessin cap testimoni hostil ni cap prova inculpatòria”
• “Els motius pel qual els joves es llançaven a fer la guerra amb aquella fal·lera era la seva convicció que els oferia una avinentesa ininterrompuda i legitimada per el pillatge i el saqueig; que la tragèdia de la guerra era que no en treies res i, en canvi, hi deixaves alguna cosa de valuós; que durant la guerra treies coses de dins de tu mateix amb què, si no hagués estat per la guerra, hauries pogut viure tota la vida en pau sense ni tan sols haver de saber que les portaves a dintre”

“Fixa’t tu que abans pensava que l’esperança era com aquell qui diu l’única cosa que tothom tenia, però últimament comença a pensar que és l’única cosa que tothom necessita: només esperança”

WILLIAM FAULKNER

La mansió. Una novel·la de la família Snopes

Edicions de 1984; 2017; 571 pàgines

Traducció d’Esther Tallada

Un llarg enterrament

 

Per una d’aquelles casualitats no buscades la mort de Elisabeth II i el procés inacabable del seu enterrament m’ha agafat llegint un llibre també d’una mort i d’un enterrament, també ben singular.

“Per a fer-te calen dues persones, i una sola per a morir.” Ara bé, per enterrar-te tot és molt més complex com hem pogut comprovat aquests dies i com també posa de manifest aquest llibre.

La família Bundren la componen el matrimoni, l’Anse i l’Audie i cinc fills: Cash, Darl, Jewel, Dewey Bell i Vardaman.

Mentre l’Audie agonitza, a través de la finestra contempla com el seu fill gran fabrica el taüt amb el que l’han de traslladar a Jefferson a seixanta quilòmetres d’on viuen per enterrar-la un cop morta.

Un cop algú mort, un cop l’Audie Brunden ha mort, “... no és ella. Ja ho sé. Jo hi era. Jo he vist quan ha deixat de ser ella”...

... “Diuen que la mare és morta. Voldria tenir temps per a deixar-la morir. Voldria tenir temps per a voler-ne tenir... No és que jo no vulgui i no voldré, és que és massa aviat...”

La família es disposa a complir el desig de la mare. És una narració coral estructurada en capítols curts que van canviant de narrador. Cadascú d’ells ens explica el que veu i sent, mentre avança la narració, i així, podem conèixer de primera mà totes les peripècies tant abans com al llarg de tot el viatge.

“He fet tot el que he pogut. Ho he procurat fer com ella volia”. Però tot plegat no resulta gens fàcil i al llarg del camí es troben amb entrebancs. Ha plogut molt, ha plogut com mai i el riu s’ha emportat els ponts.

“Li ho vas prometre. No se’n va voler anar fins que li ho vas haver promès. Pensava que es podia fiar de tu. Si no fas, caurà una maledicció damunt teu”

Es troben davant del riu decidits a travessar-lo

“Davant nostre corre l’aigua espessa i fosca. Ens parla en un murmuri incessant i múltiple, inflada la superfície groga, monstruosament, en remolins esborradissos que naveguen per la superfície un instant, silenciosos, provisionals i profundament significatius, com si, sota mateix de la superfície, quelcom d’enorme i vivent es desvetllés en un moment de peresosa atenció per tornar de seguida a una lleugera somnolència.

L’aigua cloqueja i murmura entre els raigs i al voltant dels genolls de les mules, groga, coberta de desferres i de grans clapes d’escuma bruta, com un cavall llançat al galop. Corre entre les herbes submergides amb un so planyívol, un so meditabund. Les canyes i els rebrolls s’hi ajeuen com sota un vent de tempesta, ondulant sense reflexos, com suspesos per filferros invisibles penjats de les branques altres -arbres, canyes, lianes- sense arrels, segades de la terra, espectrals, per damunt d’un escenari de desolació immensa i tanmateix circumscrita, plena de la veu de l’aigua desolada i planyívola”

La Riera de Gualba, 2019

No els resulta fàcil però amb penes i treballs ho aconsegueixen. En la travessa perden les dues mules i algunes eines, i en Cash es trenca la cama.

Segueixen el camí. Ara en el carro porten el taüt amb la morta, cada dia més pudenta, i a sobre el Cash amb la cama immobilitzada.

No només han de travessar el riu embravit. També han de superar l’incendi d’un estable on hi tenien el taüt amb la morta. Però assoleixen el seu objectiu, arriben a Jefferson i enterren a l’Audie acomplint el seu desig.

Amb menys entrebancs que en aquesta narració ahir finalment Elisabeth II també va arribar al seu destí i va ser enterrada després d’un llarg pelegrinatge tal com ella havia desitjat.

 

WILLIAM FAULKNER

Mentre agonitzo

Ed. Proa; 1990; 245 pàgines

Traducció Ramon Folch i Camarasa

 

Jefferson, la ciutat de W. Faulkner

La ciutat a la que és refereix el títol és Jefferson del comtat deYoknapatawpah, una ciutat inventada per Faulkner, però que pot ser una ciutat representativa de com eren les ciutats del Sud d’Estats Units, en uns temps que eren “meravellosos i llegendaris en què encara no hi havia cap paradoxa entre els cotxes i la riallada, abans que arribés l’època en què tot americà n’havia de tenir un i matessin més gent que les guerres”

“Si dirigeixes la vista enrere i avall, veus tot Yoknapatawpha estès als teus peus sota els raigs moribunds del sol. Ara hi ha estrelles, que quan les mires treuen el nas entre les altres que ja cremen amb suavitat i fredor; l’acabament del dia és un murmuri de verdor silenciosa en direcció nord-est, cap el zenit. Tanmateix és com si la llum no fos eliminada de la terra, com si no fos xuclada enrere i amunt cap a aquesta verdor que es refreda, sinó com si s’hagués reunit, embassada per un instant immòbil encara, en els punts més baixos del sòl, de manera que el sotabosc, la terra es veu lluminosa i tan sols les denses clapes d’arbres són fosques i es destaquen foscament, immòbils...”

Solsonès, desembre 2020

 

“... I sota aquesta efusió constant i efímera de lluentons et trobes sobirà i solitari al capdamunt de la suma completa de la teva vida... mentre els registres, la crònica de la teva terra natal s’ofereix al teu escrutini en cercles concèntrics successius com les ones de l’aigua que es mou sobre el son sense somnis del teu passat; et toca a tu presidir des del cim, sense angoixa, immune, aquesta miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes -l’ambició i l’amor i la luxúria i el coratge i l’abnegació i la compassió i l’honor i el pecat i l’orgull-, totes entrellaçades en equilibri precari i atrotinat, unides per la teranyina, per l’ordit i la trama de la seva voracitat, fina com una làmina de metall, però, amb tot, dedicades als teus somnis”

Tres narradors, Gavin Stevens, l’oncle Gavin, Charles Malliscon, un nen, nebot de l’oncle Gavin,  i el ja conegut V.K. Ratliff es van alternant i ens expliquen la història de Flem Snopes des de la seva arribada a Jefferson  al llarg de 18 anys. Són tres grans tafaners del que passa al seu voltant. Però amb tot mai saben exactament el que pensen els seus conciutadans. No deixen de ser suposicions, com sempre ens passa a tots.

Els Snopes semblen una saga inacabable. Van apareixent a mesura que avança la narració, més i més Snopes, però alguns també marxen. De fet, gairebé només hi ha un únic Snopes, en Flem Snopes... “El nostre problema és que mai no hem sabut jutjar en Flem Snopes com cal. Al principi vam cometre l’error de no prendre’l gens en consideració. Després vam caure en l’error de sobrevalorar-lo. I ara estem a punt de tornar-lo a subestimar...”

Ratliff “i l’oncle Gavin eren els únics que s’adonaven del perill i de l’amenaça”... Els Snopes  son tan sols rates i tèrmits”... “ Calia tenir-los constantment vigilats com si es tractés de serps o gats salvatges”

Alguns dels Snopes tenien “una mena de do infal·lible per raonar amb malícia i mesquinesa en les discussions i per interpretar amb encert la gent amb qui tractava: la capacitat d’un demagog per utilitzar la gent i satisfer així els seus propis desitjos, tot plegat ocult sota una capa de cultura i religió”...“Per a en Flem Snopes no hi ha un sol home que respiri que no es pugui comprar per alguna cosa; només cal que descobreixis quina...”

Per l’oncle Gavin: “Salvar Jefferson dels Snopes és una extrema necessitat, una emergència, un deure. Salvar un Snopes dels Snopes és un privilegi, un honor, tot un orgull!”

La dona de Flem, Eula Snopes és el centre de gairebé tot el que passa. És de domini públic que manté una relació amb l’alcalde de Jefferson: Manfred De Spain. Però és objecte de desig de molts altres homes, entre ells l’oncle Gavin: “Em mirava el mar que en uns instants em destruiria, no amb una onada conscient, deliberada, calculada, sinó simplement perquè em trobava al mig del seu curs inconscient... Però ella es va limitar a mirar-me amb aquell blau seré terriblement abassegador”

Linda Snopes, la filla de Flem i Eula és l’altra protagonista. És objecte de desig de molts joves i no tan joves de Jefferson o d’altres localitats, i, de nou, també per part de l’oncle Gavin que li dobla l’edat. Aquest ens mostra les seves angoixes i neguits sobre el què ha de fer i com ha de comportar-se en la seva “relació” o més ben dit “intent de relació” amb la Linda Snopes en un poble de 3000 habitants on tothom ho sap tot de tothom i on és molt difícil fer res d’amagat de la resta de la gent.

“... si ve algú altre i t’ho explica, te’l creus a mitges, si no és que ja era el que tu volies sentir. I en aquest cas llavors ja no te l’escoltes, perquè ja hi estàs d’acord d’entrada, i al final tot plegat només serveix perquè pensis que el que t’ho ha dit és una persona molt raonable. Però una cosa que no vols sentir ja hi estàs predisposat en contra, tant si la sabies... com si no; i, per tant, fins i tot et pots aïllar i resistir-te per no haver-te-la de creure o venjar-te del desgraciat que ha ficat el nas on no el demanen i t’ho ha vingut a explicar”. Els humans actuem així molt més vegades de les que pensem. Només escoltem el que ens agrada i no fem cas del que no ens convé.

Però tornem a Flem Snopes que  “va sacrificar la vida pels diners, va sacrificar tots els altres drets i passions i esperances que conformen la suma d’un home i la seva vida”. Es va fent l’amo de Jefferson a poc a poc, sense pressa, però sense pausa, sense que gairebé ningú se’n doni compte, tret dels narradors de la història.

Prepara la revenja sobre De Spain, alcalde de Jefferson i president del banc, que és públic que s’entén amb la seva dona: 18 anys d’adulteri, quelcom que tothom sabia, malgrat que mai els havien enxampat. “Ho sabíem tots. Igual que ell. I també sabia que nosaltres ho sabíem. I nosaltres, al nostre torn, sabíem que ell sabia que ho sabíem”

Sobre aquest affaire entre Eula i De Spain a Jefferson hi havia “dos bàndols: el dels que deien que el pecat havia de sortir a la llum, que ja havia durat divuit anys més del que calia; i el dels que no gosaven fer-lo sortir a la llum perquè això deixaria també al descobert la nostra pròpia baixesa per haver ajudat a mantenir-lo en secret durant tot aquell temps”...

No explicaré pas com acaba tot aquest assumpte, però si una de les darreres conclusions de l’onlce Gavin: “ara sé que la gent de veritat és bona, és bona de debò; moltes vegades paren de fer-se mal els uns als altres no només quan en el fons voldrien continuar fent-se’n sinó quan certament ho haurien de fer”

I el llibre acaba anunciant el que serà el títol del darrer llibre de la trilogia. Flem Snopes “estava restaurant la casa on en De Spain havia nascut per instal·lar-s’hi, i que l’única amenaça que encara quedava era què passaria si la joveneta que fins ara creia a ulls clucs que ell era el seu pare s’entrebancava amb qualsevol cosa que li indiqués el contrari”. Hauré de llegir “La Mansió” per saber com continua i com acaba tot plegat.

 

WILLIAM FAULKNER

La ciutat. Una novel·la de la família Snopes

Edicions de 1984; 2015 (ed. Original, 1957); 439 pàgines

Traducció de Maria Iniesta i Agulló

 

El llogaret, el Revolt del Francès

Aquesta és la segona novel·la de William Faulkner (Premi Nobel, 1949) que llegeixo després d’estrenar-me amb “Llums d’Agost”. Amb “El Llogaret” enceta una trilogia amb la que coneixerem la vida de la família Snopes.

Descriu el microcosmos dels habitants de El Revolt del Francès, “un poble recòndit, sense nom, sense gràcia, abandonat”, on arriba el clan dels Snopes

“En Will Varner (60 anys), el propietari actual de la finca del Francès, era l’home més important de per allà. Era el que més terra tenia”... “Era astut, reservat i jovial ... era mogut i mandrós alhora”. La gent d’allà “eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió”

“El fill, en Jody, d’uns trenta anys... era el novè de setze fills”. Solter, treballa a la botiga del seu pare.

Puigdoure, febrer 2015

 

Els Snopes arriben a la regió i s’instal·len a la finca del Francès. Son 6: ell, l’Ab, “un noi i dues noies, la dona i sa germana”. Venen precedits de la fama d’haver provocat un parell d’incendis, sense que s’hagi pogut demostrar la seva autoria, després d’enfadar-se amb els propietaris. Aquests fets preocupen i causen recel a en Will Varner.

Flem Snopes, el fill, entra a treballar a la botiga dels Varner. “Un home curt i rabassut, flonjo, d’una edat indefinida entre els vint i trenta anys, de cara ampla i tranquil·la amb una línia prima per boca, ..., uns ulls del color de l’aigua estancada... , un nas minúscul de rapinyaire com el bec d’un petit falcó”. En Flem Snopes es va convertint en l’amo de tot el que passa a la botiga i voltants.

El ritme de la narració és lent, farcit de descripcions i de moments en el que s’atura l’acció davant d’un gest o d’un paisatge. Em recorda la lentitud d’algun tipus de cinema, en el que les imatges són més importants que la pròpia acció. És un tipus de literatura que s’allunya del que està més de moda.

En molts capítols en Ratliff es converteix en el narrador. Un venedor de qualsevol cosa, però sobretot de màquines de cosir que viu allà, però que va i ve, i observa els canvis que es produeixen.

“Quan en Flem Snopes va entrar de dependent a la botiga,... l’Eula Varner encara no havia complert els tretze anys. Era la més petita dels setze fills... Igual que el seu pare era una mandrosa incorregible”

Eula Varner aparenta més anys dels que té i sense ella ser-ne conscient és objecte de desig de tots els nois i joves del poble que la rodegen allà on va.

L’Eula es queda embarassada. El seu pare sense voler esbrinar de qui és el fill, la fa casar amb el Flem Snopes. Es casen a Texas i la parella desapareix del poble.

La història que explica no és que sigui massa del meu interès, però m’encanta com ho explica, les descripcions dels llocs i el desenvolupament de les accions. La narració està farcida de digressions que a voltes poc tenen a veure amb l’acció principal.

Sembla escrit a raig i sense planificació, però de ben segur que no és així.

La narració va endavant i enrere furgant en el passat dels personatges, sobretot dels homes. Encara que la història que explica no sigui massa interessant, el seu llenguatge i les seves descripcions t’embolcallen de manera abassegadora.

“L’ahir no existia, el demà no existeix, l’avui és tan sols una estupefacció plàcida i virginal...”Pensa l’Isaac, l’idiota que té delit per una vaca. L’Isaac i la seva obsessió per la vaca ocupa un bon munt de pàgines. Malgrat no tenir molt a veure amb la narració general és llegeix amb ganes i de fet són algunes de les pagines més brillants.

Apareixen nous personatges i nous conflictes com el de Houston i Mink Snopes. Mostra unes vides ben miserables d’uns personatges rudes, primaris i violents. Mink Snopes és condemnat a pagar una indemnització de cinc centaus a Houston. Mink mata a Houston. “Tu vas venir la setmana passada a la botiga i vas comprar cinc centaus de pólvora. I llavors tu li pots explicar com és que tenies la intenció d’agafar en Houston i pagar-li amb pólvora la indemnització per aquell vedell...”

Mink: “Em pensava que quan mataves un home el problema s’acabava. Però no. Tot just comença”

Torna l’Eula Varner amb el fill i  tothom resta a l’espera la tornada del Flem Snopes. Aquest arriba amb un texà i un ramat de ponies salvatges que són venuts amb molt d’enrenou.

“Van enfilar la carretera en grup, trepitjant la pols emblanquida per la lluna en aquella nit trèmula d’abril, plena dels murmuris de la saba que es mou i de l’esclat humit de fulles i brots que neixen, carregada de crits prims insistents ...”

Ratlift, Bookwright i H. Armstid busquen un suposat tresor que hi ha la finca del vell Francès. Sembla que no són els únics que ho fan. Després de cercar ajuda d’un vell, troben tres saquets del suposat tresor, però pensen que hi ha més. Abandonen la cerca quan clareja amb la idea de seguir.

La galeria davant la botiga es constitueix en l’àgora del Revolt Francès, un lloc des d’on es contempla una gran part de tot l’escenari on transcorre la major part de la narració i on ens trobem sovint els homes de la contrada desvagats comentant les jugades. Es converteix en un niu de tafaneries. “...Ajupits a la galeria de la botiga dels Varner mentre mastegaven tabac...” “Passava poc de les deu... però ja hi havia la quota habitual de tafaners de cada dia, a més dels que encara no havien marxat...” A través del que allà s’explica, els lectors ens assabentem de tot el què passa.

“El camí ja no era una ferida mig esborrada i gairebé curada. Ara estava tot solcat de roderes perquè la setmana passada havia plogut, i sobre l’herba i les plantes que havien viscut tranquil·les durant gairebé trenta anys es veien quatre trajectòries diferents: dues d’exteriors, per on havien passar les rodes amb llandes de metall, i dues d’interiors, per on els tirs amb arnesos havien passat cada des d’aquella tarda...”

La Vall del Flequer, febrer 2011

 

Varner, la seva dona, la seva filla casada amb el Flem Snopes abandonen la seva casa i marxen a ciutat, a Jefferson i s’ho emporten tot.

M’ha agradat? No, no puc dir que m’ha agradat. No és una història fàcil de seguir i tampoc m’ha resultat una història engrescadora per si mateixa, però en canvi, com ja he dit abans, la forma de narrar i el llenguatge emprat m’han entusiasmat.

És el primer llibre de la trilogia, el més segur és que continuï llegint Faulkner amb els dos volums següents i després ja veurem

WILLIAM FAULKNER

El llogaret

Edicions de 1984; 2013 (edició original, 1940); pàgines 418

Traducció de Maria Iniesta i Agulló

Llum d'agost

De William Faulkner sempre n’he escoltat i n’he llegit meravelles, però encara no havia llegit res d’ell, com de molts altres autors dels considerats imprescindibles. No recordo a on van dir que aquesta era una bona obra per iniciar-se en aquest autor. I ja d’entrada puc dir que no m’ha decebut gens i que de ben segur seré reincident.

“Asseguda al voral del camí, mentre contempla el carro que enfila turó amunt cap allà on és ella, la Lena pensa: “Des d’Alabama, he vingut fins aquí: una santa tirada. Tot el camí a peu des d’Alabama, he fet. Una tirada de por, i tant”. I per dintre rumia: No fa ni un mes que vaig marxar i ja sóc a Mississipí, més lluny de casa que mai. Des dels dotze anys que no havia estat tan lluny”

Han mort els seus pares i viu amb el seu germà gran, molt més gran que ella. Lena fuig embarassada a cercar Lucas Burch, el pare de la criatura. No sap massa on està, però pel camí li diuen que és a Jefferson.

En el taller d’obrar fusta de Jefferson on hi treballa Byron Bunch fa tres anys que va arribar en Christmas... “No tenia absolutament res a dir a ningú, ni tan sols al cap de mig any de treballar al taller. Ningú sabia què feia les hores que no treballava”

Fa mig any arriba un nou foraster al taller, en Brown. Es fa amic del Christmas, i al cap de poc temps, tots dos deixen la feina. “Realment, sabem molt poca cosa dels que ens envolten. Als nostre ulls, homes i dones actuen segons el que nosaltres considerem que a nosaltres ens mouria a fer-ho si fóssim prou ximples per fer el que aquell home o dona està fent”

Només arribar a Jefferson, la Lena es troba amb en Byron, i descobrim que en Brown és en realitat el Lucas Burch que buscava la Lena.

“Les persones son iguals a tot arreu, però semblava ben bé que en una ciutat petita, on fer mal és més difícil, on la intimitat és més escadussera, la gent era capaç d’inventar-se encara més rumors sobre la vida dels altres que en nuclis més grossos”... “En aquella ciutat feia massa temps que havia arrelat el costum de fer córrer romanços que ni ells mateixos es creuen”

La narració flueix i avança amb descripcions que fa que t’endinsis en el seu món amb facilitat i segueixis i segueixis llegint sense interrupcions. Vius en l’interior d’un lloc i una societat que desconeixes completament, i al mateix temps, algunes de les seves frases et condueixen a algunes de les teves pròpies reflexions i et fan parar atenció en aspectes de la personalitat de la gent i del seu comportament que és molt semblant arreu i en totes les èpoques.

“A la gent li fan més basarda els problemes que li puguin venir que no pas els que ja té. S’aferrarà als problemes a què ja està acostumada abans d’assumir el risc que comporta el canvi”

En el moment de l’arribada de la Lena a Jefferson s’està cremant un casalot on hi ha hagut un assassinat. Els sospitosos són el Christmas i el Joe Brown (Lucas Burch). Atrapen a aquest últim que ho xerra tot, carregant el mort a Christmas. “En Christmas és meitat negre”... “Una vegada m’ho va confessar”

En Christmas fuig ...“sobre el seu cap, les constel·lacions giravoltaven lentes en el cel, aquella munió d’estrelles que coneixia des de feia trenta anys sense saber el nom concret de cap d’elles i sense que per a ell ni la forma ni la brillantor ni la posició tinguessin cap significat ni rellevància”

“No hi ha cap imatge que denoti més soledat que la d’un home cepat caminant per un carrer desert”... “En aquell carrer, ample, buit, empedrat d’ombres semblava ben bé un fantasma, una ànima que s’hagués extraviat del seu món i vagaregés perduda”

Christmas agafa el protagonisme i coneixem el seu origen: cinc anys en un orfenat de blancs, fins que és adoptat per la família McEachern, on rep un tracte cruel per part del senyor que el vol educar en els seus valors tradicionals i presbiterians, però no se n’acaba de sortir. Amb 17 anys abandona la casa i vaga sense destí definit.

Tots els personatges actuen i pensen arrossegats per la societat en la que neixen i viuen que els aboca a un destí tràgic com si de una tragèdia grega es tractés. La vida no els permet altre sortida que la que ens proposa l’escriptura de Faulkner. Res pot ser d’una altra manera, tot el que els envolta els manté lligats de peus i de mans. Ser només una mica negre encara que no es noti en el seu aspecte físic, el converteix en diferent a la resta en el lloc i l’època en que viu, i fa que no gaudeixi dels mateixos drets.

“A partir d’aquella nit, els mil carrers van avançar com un de sol, amb cantonades imperceptibles i canvis de decorat... I sempre, tard o d’hora, aquell carrer acabava passant per alguna ciutat, per trams pràcticament idèntics i intercanviables de ciutats sense nom en la seva memòria”

Dels 17 als 35 anys volta sense rumb i fent una mica de tot per sobreviure, fins que arriba a Jefferson.

No podria assegurar els motius exactes però a mesura que m’endinso en la lectura del món de Faulkner, em venen al cap els paisatges, la geografia i els personatges d’un altre autor nord-americà que em va captivar ja fa uns quants anys: Cormac McCarthy. Ja sé que simplement per temporalitat les influències són a l’inrevés, i que de ben segur, C. McCarthy havia llegit W. Faulkner quan va escriure tota la seva obra.

“La foscor era plena de veus, de la miríada de veus de totes les èpoques que havia viscut, com si tot el passat fos una sanefa plana. Una sanefa que s’anava allargant: l’endemà a la nit, tots els endemans, tots enllaçats en aquell dibuix pla que no parava d’allargar-se”

El dimoni és una presència que s’encarna en figures diferents: una dona embarassada, un home mig negre, ... El destí, unes forces estranyes, empenyen els seus comportaments. Potser ens empenyen a tots en els nostres comportaments.

El xèrif persegueix les diferents pistes que deixa Christmas al seu pas, però aquest s’escapoleix.

“Quant pensa en el temps, té la impressió que durant aquest trenta tanys ha viscut en una mena de corrua perfectament ordenada de dies nominats i numerats com si fossin les estaques d’una tanca, i que una nit se’n va anar a dormir i quan es va llevar ja era fora de la rua”

“El temps, els espais de claror i de foscor, feia dies que ja no tenien ni ordre ni concert. Ara tant podia ser un espai com l’altre, i podien canviar en un instant, a cavall d’un moviment de les pestanyes, sense avisar. No sabia mai quan passaria d’un espai a l’altre, en quin moment descobriria que havia estat dormint sense recordar ni quan s’havia ajagut, o en quin moment es trobaria caminant sense recordar que s’havia despertat”

Byron també té els seus moments de protagonisme. “Caminava de pressa, i cada passa ressonava buida i solitària en aquell carrer desert; la decisió ja estava presa, sense que ell ni tan sols en fos conscient... Quan en va prendre consciència, va entendre que li havia arribat a la ment com un llamp i que com un llamp hi havia arrelat; tant era així que els seus peus ja obeïen la decisió presa”

“Ara sabia que, quan feia plans i càlculs, el pensament discorria lent i suau, com una taca d’oli que s’escampa suau i lenta sobre una superfície d’aigües a punt d’embravir-se amb la tempesta”

Un cop atrapat el Christmas i empresonat a espera de judici, la narració es centra en el naixement del fill de la Lena i què passarà un cop aquest estigui al món. Què farà en Joe Brown/Lucas Burch un cop ho sàpiga? I en Byron que està enamorat d’ella?

“Aleshores nota un vent fred i punyent que se li fica al cos. És alhora violent i plàcid, perquè d’una ventada fortíssima s’endú, com si fos fenc o brossa o fulles mortes, tot el desig i la desesperació i la desesperança i aquelles quimeres tràgiques i inútils que es feia. Té la sensació que l’envestida mateixa se l’endú temps enrere i el deixa buit, desproveït de tot el que havia tingut fins que la va veure per primera vegada, un parell de setmanes enrere. El deler d’aquest moment és més que un deler: és una convicció ferma i reposada.”

“No pensa en res. És com si aquell mur passant de vagons atrotinats fos un dic més enllà del qual el món, el temps, les esperances increïbles i les certeses incontrovertides l’estiguessin esperant, mentre de moment el dic li assegura encara una mica més de pau. Sigui com vulgui, així que acaba de passar l’últim vagó, ara ja a bona velocitat, el món li cau a sobre com la llengua d’una inundació, com la gran onada d’una marea creixent”

“Tot plegat li ha caigut a sobre massa de pressa. Hi havia massa realitat que els seus ulls i les seves mans no podien negar, i havia massa realitat que havia de donar per bona però que els seus ulls i les seves mans no podien demostrar de cap manera; hi havia massa coses inexplicables que mans i ulls es veien obligats tot d’un plegat a creure’s i assimilar sense prova ni explicació. Al cap de trenta anys, devia sentir-se com algú que tentineja en la soledat i ensopega i vacil·la i que de sobte es troba tancat en una habitació plena de desconeguts que parlen tots alhora...”

La fatalitat que perseguia al Christmas, i marcava el fat de la seva vida: “Ell mateix es perseguia: anys, fets, actes omesos i comesos avançaven al seu costat a cada passa, a cada respiració, a cada palpitació, bategant amb el seu cor mateix.”

La narració passa d’una escena a una altra, d’un personatge a  un altre amb gran facilitat, però sense perdre el fil en cap moment. Malgrat el que podien semblar uns salts en la narració, no ho són, i tot flueix cap al tràgic destí. Deixa la narració en un punt i la reprèn en un punt anterior des d’un altre punt de vista.

“L’home que hi havia estès a terra no s’havia mogut. Tot just s’estava allà estirat, els ulls oberts i buits de tot... Durant un moment llarg se’ls va estar mirant de terra estant amb els ulls en pau i inescrutables i insuportables. Llavors la cara, el cos, tot ell va fer la sensació que es descomponia, que s’esfondrava sobre si mateix...” Han pelat al Christmas: “En aquell moment de suspensió lenta i inexorable com un aparell de tortura medieval, la roda enganxada de sorra del seu pensament continua girant sota les articulacions retorçades i dislocades del seu esperit, de la seva vida”

L’obra m’ha sembla brutal i he gaudit d’allò més gairebé de principi a fi, excepte els dos darrers capítols que no m’han acabat de fer el pes.

I gairebé acaba tal com ha començat. La vida i el camí segueix per altres indrets:  “Fixa’t tu si se’n pot arribar a fer, de camí. No fa ni dos mesos que anem venint des d’Alabama i com aquell qui diu ja som a Tennessee.”