Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia catalana. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de novembre del 2024

Més Clapés

 

Segueixo atrapat per la senzillesa i profunditat d’Antoni Clapés. Aquest volum aplega l’obra que va escriure entre el 1989 i 2009. Vull compartir algun dels seus poemes que més m’han arribat. Poemes i versos que fan reflexionar.

 

Mitjanit.

                Sols,

el silenci de l’ombra

el so de la solitud.

 

 

 

un camí és tots els camins

un vers és tot el poema

 

un mot és tot

 

 

 

tractar de reproduir

de refer

les traces de l’itinerari

 

un itinerari que es volatilitza

en ser recorregut

                               en dir-lo

 

 

 

 

lluny

-on és                           lluny?-

fins a la ratlla de l’oblit

 

llunyania

proximitat de l’absent

 

 

 

 

El so de les hores percudint

el silenci blanc del paper.

 

Pura interrogació

sense rèplica possible.

 

 

 

Escriure, insinuar solcs

que mai ningú no ha de resseguir:

falsos itineraris, imatges esquinçades.

 

Pura empremta de l’absent.

 

 

 

Ser un altre:

per a l’altre.

                és ser un mateix?

 

(És l’altre qui et fa

                ser altre?)

 

 

 

La casa on habites, on ets ara, per un temps limitat.

La casa que t’acull i que no és pas casa teva: tu no tens, no

pots tenir, un indret on habitar, llevat d’aquesta escriptura,

del teu pensament, que progressa a mesura que l’escrius,

que el descrius.

La casa que veus de lluny, com alguna cosa fora de tu.

Res no posseeixes, tractes de no ser posseït.

 

Habites aquest món – el teu món- talment com si fossis

un estrany.

Tot en ell t’apar llunyà, aliè, distant.

Sent però no escoltes, mires i no veus, parles sense dir.

Vius: no ets.

 

La teva vida ja no és sinó el miratge d’una quimera.

Pura escriptura.

 

Una escriptura per on creus avançar en el coneixement,

endinsant-te per camins poc fressats, sense adonar-te que

ets a frec del no coneixement.

Una escriptura amb la qual proves, inútilment de termenar el món.

 

Elimines tot l’aparent: cerques l’essencial.

Voreges el límit.

 

No t’adones prou del goig de sentir-te a vora els déus: saber

que no pots dir perquè habites l’inefable, saber que no

pots fer perquè no hi ha res a fer.

 

(Només aquesta feble veu que, per ara, tan sols pot ser dita

i escoltada en (el) silenci.)

 

 

 


 

Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?

Qui pensa el teu pensament?

Qui camina el teu camí?

 

 

 

Tots els camins, ¿no són el mateix camí?

(Canvies tu, no pas el camí.)

 

 

 

 

 

 

I en no voler seguir cap camí

en vas fressant un de nou.

 

 

 


 

La llum neix

                rere els turons

                               rere la llunyania

 

omple de noms el món

                avisa el vent

 

que ja pot sacsejar

                l’òxid polsós de la memòria.

 

 

 

 

Les ulleres de Parmènides

El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les

muntanyes blaves del fons.

 

Per arribar-hi -diuen- cal ascendir quatre-cents noranta graons

esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en el

granit, com un clam expiatori.

 

Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que

sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no

l’únic, i notes el batec del cor davant el parany dels sentits,

davant d’un jo que s’extingeix a cada canvi perquè frisa per

desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de

tanta certesa.

 

Ser i pensar -diuen- són u, i són tot. I són res.

 

 

 

Solstici d’hivern

Boirina suspesa damunt el glaç.

Esbossos d’arbres, cossos crucificats.

Esclats de blanc, cristalls de gebre – vanitat pura.

 

Aquest so amortit de campanes – l’àngelus.

Aquest eixam de silencis.

 

I l’exili del poeta:

condemnada ombra

                                               a l’ombra.

 

 

 

ANTONI CLAPÉS

Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida 1989-2009)

Ed. La Breu, 2020; 299 pàgines

dimecres, 4 de setembre del 2024

Avui la mare hauria fet 100 anys

Avui la mare hauria fet 100 anys. Ja fa tres anys que va morir i uns quants més que va deixar de ser ella. Quina casualitat que va néixer el mateix dia que Vicent Andrés Estellés!

Només un mot que t'ho diria tot:

vida. Només. Amb això, bastaria...

Vicent Andrés Estellés




Aquesta foto fa temps que està al menjador de casa. Correspon a la celebració de quan va fer 80 anys. Va ser el darrer estiu que van pujar a Pineta. S’havien fet grans i van decidir que ja n’hi havia prou. Aquell estiu vam pujar als llacs de La Munia, una excursió de la que sempre havien parlat i mai s’havien atrevit a intentar-ho. Amb esforç i voluntat van assolir-ho i en van gaudir molt. Va ser el comiat d’aquelles muntanyes que els havien acollit tants estius.

A la tornada vam pujar a La Mola. Feia anys que no hi pujaven i aquesta també va ser la seva darrera vegada. Malgrat haver deixar de fer coses que els hi agradaven, encara mantenien les seves rutines, i algunes de les seves aficions. Passejaven per Sabadell i el seu rodal i feien algunes trobades amb vells amics.

Set anys després d’aquesta foto va morir el pare. Va ser un cop dur per la mare del que jo diria que no es va refer mai del tot. Portaven tota una vida junts. No va trobar què fer. S’avorria. Es trobava sola. Res l'omplia. Els dies i les hores se li feien llargs. No va trobar el seu lloc en aquest món, i a poc a poc, a voltes de manera imperceptible, malauradament es va anar deteriorant. Va ser un procés difícil per a tots.

Abandonat de qui jo més m'estime...


passaven jorns i fulls de calendari...


Mire passar la buidor dels meus dies

Em sé ja mort - però jo visc encara?

... vaig tastat, avar, totes les coses.

No m'han privat, puc bé dir-ho, de res.

Ara, en mirar aquest sol d'aquest dia,

mire el procés de la meua existència

com projectat mudament en un mur,

universal, inesborrable ja.

Vicent Andrés Estellés

A casa hi ha centenars de fotos. I m’ha donat per mirar-ne unes quantes en les que surt ella i he escollit aquestes quatre.

20 anys

40 anys


60 anys

80 anys





Quan em deien al cementeri i tots se n'hagen anat

Hi haurà més soledat aleshores encara,

car tots se n'aniran a fer les seues coses,

i jo em trobaré sol definitivament,

impossibilitat, completament inerme.

On seran els amics? Jo sentiré el desig

de plorar, i diré -potser- "Mare..." en veu baixa.

El record dels amics, del llum damunt la taula,

el conyac, les converses que mai no s'acabaven,

el crepuscle polsós que puja a les finestres

encenent aquell llum d'aigua dels quatre grans;

el s records i el desig pueril de plorar.

On seran els amics? I jo els recordaré,

cadascú pel seu nom i per les seues coses,

mentre vinga la nit, aquella nit primera

de mort al cementeri, de mort sense remei.

Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot?

(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)

Vicent Andrés Estellés


dimarts, 9 de juliol del 2024

Escriure és viure

 

Escriure és viure, confegir

un llenguatge on habitar

 

Aquest petit volum és un recull de poesies feta pel mateix Clapés que abasten des de l’any 1982 fins al 2007 i que han estat publicades en 10 dels seus llibres. M’impressiona la seva senzillesa i la seva brevetat, però alhora la seva profunditat. Son poemes per llegir en calma i quedar-se una bona estona pensant en el que diu.

 

Solitud

 

Ni en la solitud, no creguis mai

que estàs sol del tot: t’acompanyen,

com ombres pressentides, mots, imatges,

records; potser un tendre somrís.

però és també llavors quan t’adones

que se’t va desfent la vida als dits

(car viure pot fer tant de mal!...),

i truques a una porta, i a una altra

i a una altra, i totes són closes

per a tu, llevat la de la mort.

 

 

Toledo, 2022

 

D’un certain printemps.

 

Atrapa el desig al vol

i no deixis que et fugi,

no fos cas que el temps

el tornés fonedís abans

del temps. Mira de ser

lliure per fer i desfer

(sempre) sense torbar-te

de res. Frueix de la primavera

color violeta, de l’olor

de les frèsies, dels cossos

bells, de la mar...

 

 

 

Marienbad

 

Viure és un deliri,

com escriure

com descriure’l

És anar exhumant els enigmes

que el temps ha estampat

en el marbre

descompost desfet destruït

de les estàtues

del record

mentre travessem el jardí

per l’indret on discorren

les paraules

allà on no ressonen els passos:

 

aquesta inacabable avinguda,

aquesta inabastable solitud.

 

 

 

Escurço camins, assajo nous rumbs en aquest viatge ple de paranys i falses aparences, efímer com foc de joia i palla

Desdic quan dic.

Ítaca -aleshores me n’adono- és a dins meu.

 

 

 

 

Callar al món.

Romandre

sol

amb la paraula

que malda per dir-se.

 

Ressò de silenci

doblant, només,

no més, el silenci de l’absent.

 

 

 

El so de les hores percudint

el silenci blanc del paper.

 

Pura interrogació

sense rèplica possible.

 

 

 

Aquest viure

que s’escola

devorant-se.

 

 

 

Escolta el silenci de la lleu brisa

                allí on el poema ha deixat els mots.

 

ANTONI CLAPÉS

La lentitud, la durada

Pagès editors, 2010; 136 pàgines



divendres, 12 d’abril del 2024

Descobreixo Antoni Clapés

 

La lectura fa uns dies d’aquesta entrevista a Antoni Clapés a Vilaweb m'empeny a cercar els seus llibres a la biblioteca. Escullo el més prim per començar i resulta tot un encert. Quedo bocabadat amb la seva poesia. Parla sobre els poemes, la llum, el silenci, la bellesa, els mots i la paraula. Per mi ha estat tota una descoberta que no em puc estar de compartir amb aquest petit tast.

De fet, ja tinc a la tauleta un segon llibre d'Antoni Clapés, amb moltes ganes d'endinsar-me en la seva lectura.

II

Fondre’s amb el poema ------- desaparèixer dins el text   ----------- ser (el) poema.

 

 

III

Poema   -------------- pensament en dubte

                                      que cerca mots on habitar.

 

Dubte ------------ encara                                 i sempre

                                       vorejant límits

 

                                     abismant-se a l’inconegut.

 

 

IV

Lent desvetllar-se de la llum --------- amortida veu de campanes

Silenci que funda la paraula ---------- ressò d’aquest silenci.

 

                               La densitat del buit.

 

 

VII

Que brolli l’enigma ---------- el poema.

 

 

XII

Instants de goig -------- enigmàtic silenci

              silenci de silencis.

 

                L’absent.    

 

 

Refugi de Gabardito, juny 2018

XXV

Clam del silenci

 

la llum és l’enigma que diu l’encara

 

 

                               i et fa ser.

 

 

XXVI

Sembrar de somnis l’itinerari ------ retenir la mirada del temps.

 

 

XXIX

Gosa parlar ara                      gosa dir

sigues desig             essent

 

esquinça la tènue boirina

                que (et) vela l’aquí i l’enllà

 

habita just a la llinda

de la paraula --------- aquí on la llum

                és invisible                                          i tot esdevé visible.

 

 

XXX

entre l’instant i l’etern

 

la bellesa inesperada d’una volva de pols

                               suspesa

                                               en una retxa de llum

 

 

XXXII

esborrar-se de mots ------- callar

                dir el gran i sublim silenci

                               mentre la llum incendia l’absent

 

XXXIV

veure escolar-se la darrera llum del dia ------ rere la finestra

 

pensar la plenitud del no-res

                la fragilitat de la paraula

                               la desraó

 

ANTONI CLAPÉS

La llum i el no-res

Meteora; 2009; 45 pàgines




dilluns, 2 d’octubre del 2023

Viatge

 

TRAJECTE

Fimbreig. Tires d’imatges que transcorren.

Ràpid. Molt ràpid. Tot s’endarrereix.

Soc en aquesta andròmina que avança.

Enlloc més. Els territoris ens fugen.

El món vist des de dins. I des de fora.

Ciment, i arbres, i gent, i més cotxes.

Res no s’adona

Que l’estic mirant.

I les coses prenen la forma de

somnis que perfila la meva ment.

I penso. Molt i molt intensament.

Em recreo en aquest moment de trànsit:

tot un espai per la reflexió.

Deixo per poder retrobar de nou.

I la malenconia s’accentua.

Extasiada, sembla que trenco el son.


Gemma Arimany (2003)

Sevilla, 2022


dissabte, 8 de juliol del 2023

No és gratis la llibertat

M’agrada la poesia de Roc Casagran. Fa temps que li segueixo la pista. A finals del 2022 va publicar un nou poemari que fa poc he acabat de llegir, i del que voldria compartir algun fragment dels seus poemes.

 

Unes mans sense cap lliri,

això volem.

Que les butxaques ens vessen,

de tanta fe,

de tant rebuscar els oasis

que ens han promès,

i ara és l’hora de no témer

passar el desert,

d’unir mans que empentin fort,

que guanyarem

només si estem convençuts

que és tot o res.”

 

I de nou incideix en el procés que ens hauria d’empènyer cap a la independència. No podem esperar que aquesta ens caigui del cel. Ara bé, a mesura que passa el temps estic més convençut que allò s’ha acabat. Vam viure uns anys molt emocionants, però no ho vam saber acabar i ara serà molt difícil tornar-hi. Em sap greu, però ho veig així. Ja m’agradaria no ser tan negatiu.

Casa Vicens, agost 2021

 

tot està tan, tan controlat,

que el viure a cops se’t fa presó

i ets tu solet qui s’hi ha ficat

només per no saber dir no

 

Moltes vegades som nosaltres mateixos els que ens fiquem en un carreró sense sortida i no sabem com sortir-ne.

 

 

Què portes a la motxilla?

Què és això que temen tant?

La noia obre la motxilla

retruny un silenci tens:

són poemes, són paraules,

són allò que cantarem

quan ells es pensin que guanyen

i que ja no es pot dir res.

És la llibertat més lliure...

 

Quanta por què fan les paraules!, l’art!, els artistes!,... i tot el que sona a llibertat i a deixar fer a les persones.

 

El desig

Com l’aigua o el foc,

el desig s’esmuny

de tota barrera,

s’escapa i va lluny

de seny i raó,

i els seus viaranys

no coneixen mapes

i esbotzen els panys

de les portes d’ordre,

i no s’és com cal

p’rò per una estona

sols ets animal

i et somriu trapella

la llibertat viva

de la llibertat total

 

No sempre és fàcil i no sempre és possible, però està molt bé deixar-se portar pel desig i anar fins allà on ens porti. Ho provem? Ens atrevim a provar-ho?

 

Provar-ho de nou

Arrossegues les cadenes

i no les sents

de tant portar-les a sobre

com un tros més,

com la tortuga, la closca,

l’ocell, el bec...

i empenys penes i sotracs

i sols vas fent

el que manen, el que toca,

que és el que té

ser vassall d’uns senyorets

que són carters

d’altres peixos grossos

que et fan dir amén

i acotar el cap i empassar saliva i lleis.

 

Arrossegues les cadenes...

p’rò per poc temps...

Algú t’ha xiuxiuejat

“no ets tu mateix”.

Has obert els ulls i el cor

i el cap també.

Afanya’t, crida els veïns,

‘neu als carrers,

feu de cadenes cadenes

d’anar dient

“no és gratis, la llibertat!

Ens en anem

a l’origen, d’on venim,

contracorrent,

que ens cal provar-ho altre cop

per poder ser!”

 

 

 

 

ROC CASAGRAN

L’abraçada que

                                                                                                                   Amsterdam, 2022; 122 pàgines 



diumenge, 30 d’abril del 2023

Agustí Bartra i la guerra civil

 

Segons D. Sam Abrams aquests són els eixos vertebradors de la poesia d’Agustí Bartra. No deixen de ser preguntes que ens podem fer tots.

Tres eixos vertebradors...: la identitat, l’alteritat i el temps; és a dir, la identificació d’un mateix, la relació amb l’altre i el model temporal. ¿Qui som i què volem? ¿Quins lligams tenim amb la humanitat? ¿De quina manera hem de veure i viure el desplegament de la realitat i la vida, com una successió de moments fungibles, desproveïts de sentit i aliens a la nostra voluntat, o com una seqüència d’esdeveniments que oscil·la entre el que és efímer i la permanència, de la qual podem extreure ensenyaments que dotin la realitat i l’existència d’un sentit i una direcció, garantint-ne la continuïtat i la superació futura?”

 

Torno de l’alta nit, en temps de guerra

 

El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.

No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

 

Córrer” ¿Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!

Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.

Podria aturar-me el record d’un bes o el d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.

Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

 

I, tot d’una, la joia!

Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum nova.

Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,

tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,

i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest...

1938

Tot i la guerra, les pors, les amenaces i els perills, en el fons hi ha un bri d’esperança.

 

Les promeses soles

 

Mireu-nos el silenci, compteu-nos els anells.

Ens ratlla el pit el xiscle d’una aspra primavera.

Lentes i taciturnes -¿on deuen ésser ells?-

vivim dessota l’ombra de la fèrria figuera.

 

Els trens creuen l’angoixa. ¿Quan tornarà l’absent?

Les hores ens entelen vidres de melangia.

Anem amb passa incerta dels rellotges al vent,

de les tristes acàcies a la lluerna pia...

 

És autumne. Les fulles pengen com mots ja dits

i la muntanya sembla una campana morta.

Escrivim cartes verdes damunt els cobrellits.

Som els no recollits pots de llet a la porta!

1938

I què lluny resta la vida que desitjaríem en aquests moments tèrbols!

 

Corbera d'Ebre, març 2013

El fill al front

 

¿On ets?

 

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.

Hauries pogut dir: “Tornaré aviat.” O bé: “Fins a la nit, pare”.

 

Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.

Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues parets

del temps les imatges del teu record encès.

Sento l’aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara,

i amb la meva veu d’heura marcida pujo fins a l’alt bronze a la teva vida.

 

¿On ets?

 

¿Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?

¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honrades?

Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d’història en marxa, fill meu...

Descanses, infant i tità, com una fulla i com una muntanya.

Prop teu, sobre l’espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.

 

Són molts els que van marxar a fer la guerra i tot hi estant fora de casa seguien en el pensament dels amics i familiars que havien deixat a casa seva. Havien de ser molt difícils aquells moments, tant pels que estaven al front, com pels que estaven esperant la seva tornada. Alguns van poder tornar, però van ser molts els desapareguts per sempre. Què els hi va passar? Què van viure? On són? Encara hi ha massa preguntes.

 

Paraules a l’home

Voici le temps des Assassins

RIMBAUD

 

Heus ací que caic agenollat i amb l’anhel de parlar-te dins aquest silenci de negres presagis,

en aquesta obscura espera final que ens obre una agonia diferent a cada ull.

Voldria poder tocar-te amb una de les meves paraules,

entrar dins la teva ànima com el vent omple la vall,

Ja que demà potser hom haurà cremat totes les flors.

Mai com ara no m’havia adonat que parlar-te era parlar-me,

no sabia que la meva veu era la teva veu...

 

Tu saps que no hi ha déus pels quals combatre.

No es mata als escorxadors: s’hi és sacrificat, i la memòria ja no recorda els cants guerrers.

Els llavis encara mormolen fragments de pregàries,

com els darrers boscalls mig consumits retenen les flames moribundes.

Et saps marcat com un be o com un arbre,

i sents a l’ombra el fred de les armes adormides.

Mig entens l’arquitectura de l’odi, però saps molt bé que les batalles es perllonguen més enllà dels hospitals...

Tu estimes el món amb els seus camins i els seus mars,

amb els seus ocells i els seus núvols.

La terra és bella amb els seus gira-sols,

les cases són belles amb llurs infants.

Tu voldries viure a poc a poc, com has crescut,

i que el sol i la lluna anessin madurant la teva mort;

voldries que el dia et coronés amb les seves hores diaprades

i la nit es repengés a les teves fortes espatlles.

Més que no pas el fum de l’encens,

et plau la bavor dels ramats que semblen pobles en moviment.

Vius pels teus amors, tu mateix ets amor,

però si manen, creuràs.

Et sents sol i creuràs amb una trista obediència de segles:

tot d’una et sentiràs penjada al coll una garrofa de ferro...

 

Germà meu! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna esperança,

dir-te que els canons s’han adormit per sempre,

que el plom està somiant valsos,

que totes les bales s’han convertit en papallones

i que la llum no perilla que també la vesteixin d’uniforme...

 

¿Una altra sega encara? ¿Què fan amb les dalles roges?

Tu ets un soldat d’aigua!

 

Roissy-en-Brie, agost 1939

 

Es va acabar la guerra i van marxar a l’exili. No sabien qué els podia passar, ni tampoc quan podrien tornar. I ja començava una altra guerra que arrasaria tot Europa. Van ser uns anys molt difícils

Platja d'Argelers, febrer 2010

 

Agustí Bartra pertany a una generació marcada per la guerra civil.


 

AGUSTÍ BARTRA

L’arbre de foc

Adesiara; 2015; 199 pàgines

Introducció de D. Sam Abrams



dissabte, 4 de febrer del 2023

Només els somnis són veritat

 Tomàs Garcés (1901-1993) era un totalment desconegut per a mi fins que va caure a les meves mans aquest volum amb “El caçador” (1947) i “La nit de Sant Joan” (1951).

 

VOLIES PERDRE’T

 

Volies perdre’t en el bosc

-el bosc no té frontera.

¿No saps que jo t’hauria vist

per molt que t’allunyessis?

El teu batec i el teu sospir

en la verdor marina

de la fageda, breu ocell,

haurien dit on eres.

I pel camí més perdedor,

sota les branques fosques,

hi hauria el testimoni blanc

d’una pedra marbre.

 

Volies perdre’t en el bosc,

fageda sense ribes,

i t’ha cridat com un palmell

la clariana nua.

Hi arribaràs en fer-se fosc,

sota els estels impàvids.

Vora un caliu esmorteït

et sentiràs perduda.

Tindràs els ulls esbatanats,

cansats del verd naufragi.

T’abraçaré contra el meu pit

i et tornaré a la vida.

Bosc de Gresolet, setembre 2017

 

 

OBLIT

 

Amb l’arbre respiro,

batego amb la font.

Que lluny se m’enduen

els cants de l’ocell!

 

De l’herba dallada

groguegen els prats.

El núvol navega

com un pensament.

El fil de l’aranya

brilleja a bocins.

Amb l’arbre respiro

i oblido els camins.

 

 

Rodal de Sabadell, maig 2021

 

 

 

 

 

... En la parpella encara closa

aquesta llàgrima d’infant

m’ha fet sentir la llunyania

del temps...

 

 

 

 

 

 

 

... Aquell ocell que passa,

color de cendra i or?

No és un ocell que passa,

és l’ombra d’un record...

 

 

 

 

 

 

 

... Ah, l’esberla del temps que se’n va!

Només l’ombra la pot emplenar

i, amb sa runa, la casa malmesa.

 

 

 

 

 

 

 

EL GORG

Soc un ull verd que amb el somriure amaga

els paradisos grisos de l’oblit.

La teva melangia

hi nedaria com un tany marcit.

 

No t’acontentis de l’estesa clara

on s’adorm el cel blau. Sota el cristall,

t’abelliria dels meus amples còdols

el solitari amagatall.

 

S’esmunyirà aleshores del teu pit

tot el dolor per la ferida oberta.

Veuràs les coses i seré per tu

com un mirall que l’argent viu deserta.

 

 

El Gorg Negre (Montseny), gener 2020

 

 

ALBA

 

Alba desfeta, font de l’oblit,

t’insinuaves sense brogit:

parpella trista.

Si la penombra colga la vall,

ja la carena branda un plomall

color de rosa.

 

El primer núvol, taca de neu,

en un cel pàl·lid guanya relleu:

les ginesteres

altra vegada tornen al joc:

auri baptisme de mel i foc,

martiri inútil.

 

....

 

Ara, feixugues, pel vell camí

faran les rodes el seu camí:

les campanes de fusta del silenci.

 

 

 

La Mola, maig 2017

 

 

CANÇÓ FINAL

 

L’estel fugia i el foc moria:

cendra tots dos ens han deixat.

Dintre l’albada la posta nia.

Només els somnis són veritat.

 

És endebades que jo sospiri.

Canta l’ocell felicitat

i és un miratge i un deliri.

Només els somnis són veritat.

 

 

Claror de dia. La mar s’atura:

el pols d’argent tot just li bat.

Entorn, la vida se’ns fa insegura.

Només els somnis són veritat.



dilluns, 29 de març del 2021

Plaer de viure

Després de deixar-me captivar per la senzillesa i alhora profunditat del seu darrer llibre Més enllà del parlar concís segueixo llegint Montserrat Abelló amb el seu “Memòria de tu i de mi” escrit poc després de la mort del seu company, com queda reflectit a la perfecció en el mateix títol.

 

M’ATURO A SOSPESAR

M’aturo a sospesar

el meu viure. I ja no sé

qui soc.

 

M’estavello

en les preguntes

m’esquinço

en les respostes

 

Camino a les palpentes.

 

He perdut l’ombra,

la veu.

Em fugen       les paraules

 

L’autora ja amb 88 anys a les espatlles i encara no sap qui és. No té respostes. Som molts els que malgrat anar sumant anys seguim vivint sense respostes a les preguntes claus de la vida. I aquestes preguntes encara van a més quan és mor algun ésser estimat proper a nosaltres.

 

I desconeixes qui ets

on vas i d’on vens

 

 

“... i la llum cerques,

 

que lluny et porti

vers ignorats paisatges

dins el més dens silenci.”

 

Insisteix a explicar-nos que no tan sols encara no sap on va, sinó que tampoc sap d’on ve, però segueix cercant. Quin remei, no?

 

QUIETUD D’AQUEST MOMENT

Quietud d’aquest moment

de trobar-te sola

davant de tu mateixa.

 

De voler arribar al límit

de captar l’indefinible

de fer teu el deliri, l’esperança.

 

I dur amb tu, sense fremir,

aquest llegat           que saps que és teu

pel sol fet de ser de          viure.”

El plaer d’estar sol amb un mateix, i de voler arribar al límit aprofitant tot el que la vida ens ha donat i ens dona.

 

AQUEST COS QUE ARA VEIEU

Aquest cos que ara veieu

vell i decrèpit té el valor

d’un vell pergamí.

 

Mireu les mans i els dits

que es mouen pel teclat

inquiets     buscant plasmar

amb lletra més clara

pensaments encara

fugissers.

 

I els ulls interrogants

i la boca que ha perdut

el seu esclat.     I tanmateix

no deixa       d’estimar.

 

Amb la pàtina sempre

present d’aquest desig intens

de voler ser     prop vostre.”

Ha passat el temps, el cos ja és vell, però manté les ganes de continuar pensant, desitjant i estimant, en definitiva, gaudir del simple plaer de viure.

 

PLAER DE VIURE

Plaer de viure, d’estar

asseguda i contemplar

com cau la tarda.

 

Tarda d’un gris lluminós

ara que el dia s’allarga

I ser feliç com Epicur

 

amb el poc que vull

al meu abast.

I, en no esperar

 

ja res d’un més enllà,

no tenir por de la vida

ni de la mort.”

Per gaudir del viure no cal massa. Tenim la capacitat de poder gaudir de la vida amb ben poc. Fa temps que m’agraden molt les tardes al costat de la finestra, llegint, pensant, mandrejant, prenent el te ... És això la felicitat?

 

Voldria tenir-te

prop meu.

Càlid

com un amant.

 

Sense cap lligam.

 

Sense paraules,

tan sols

amb la teva mirada

dins la meva

clavada.

Però també es queixa d’haver perdut la seva parella, de no poder tenir-la simplement al seu costat.

 

Ens neguem a acceptar

la veritat més clara.

i ens aferrem, obtusos,

a falsedats         gairebé

obscenes.”

I quan ens passa això ens neguem una i altra vegada a acceptar-ho.

 

DEIXA’M TORNAR-TE A DIR

Deixa’m tornar-te a dir

allò que abans et deia:

 

“Demà passat vindré

Pels corriols de la lluna.

 

Vindré a dir-te

que t’estimo.

 

Demà passat i l’altre també

I no sabràs què fer-ne

 

d’aquest amor tan

senzill i persistent.

 

I no sabràs què fer-ne

ni què dir-me’n

 

I te n’aniràs,

i seguiré estimant-te.

 

I tornaràs, i et miraré

amb els ulls plens de somriures.

 

I tampoc sabràs què

fer ni què dir-me.”

Què bonic, no?

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Memòria de tu i de mi

Editorial Denes, 2006; 61 pàgines

 

Anella olímpica, juliol 2009

 

Dos anys més tard, ja amb 90 anys publicava un nou poemari: “El fred íntim del silenci

 

QUINA PREGUNTA

Quina pregunta

em faig, quan busco

aquella única paraula.

 

La que perdurarà per

sempre com un eco

en l’espai obert,

 

enllà de l’estratosfera;

en la immensitat sospesa,

navegat per milions

 

i milions d’anys llum.

Càlida i penetrant,

resum de tota una llarga

 

esperança humana,

engolida dins aquesta

eternitat nostra,

 

indefugible,

del tot

inconeguda.”

 

EL SILENCI

El silenci que

s’escampa dins la nit

és el preludi de pensaments

que es claven en les parets

nues, on els ulls

cerquen signes

inequívocs que els guiïn

enllà de tants dubtes.

 

I voldries posar-hi

paraules. Però és

mostren esquives,

ara ocultes al fons

d’aquest jo que,

de sobte, se’m fa estrany.”

La cerca de la paraula justa, aquella paraula que a vegades costa tant de trobar, però que sabem que en algun racó del nostre cervell està esperant amagada i que no sempre resulta fàcil de trobar. Què seria de nosaltres sense les paraules!

 

SE M’HAN EIXUGAT LES LLÀGRIMES

Se m’han eixugat les llàgrimes,

encara que volgués no puc plorar.

No som res més que l’absurd

contra la més flagrant evidència.

 

Així oblidem que tot moment

viscut ja mai no torna.

 

I mai no podrem fugir d’aquest

destí final que se’ns acosta.”

La vida és fugaç, passa més ràpid del que sembla, tot el que vivim ja no torna. El final s’apropa encara que moltes vegades no en vulguem ser conscients.

 

FUGEN ELS SOMNIS

Fugen els somnis,

fugen els desitjos,

 

queda la calma,

la placidesa.

 

Sempre ple d’interrogants

que et trasbalsen.

 

I et donen vida

 

Tot passa, i l’únic que resta és la calma que a vegades tan ens costa de gaudir.

 

 

QUÈ ÉS EL QUE PENSEM

Què és el que pensem

quan enfonsem la mà dins

les profundes esquerdes

de l’espai i el temps?

 

Potser hi trobem

silencis que prediuen

futures preguntes

que ens assetgen,

 

com quan dirimim

en quin racó del

pensament s’allotja

el llarg procés

 

amb què les

cèl·lules s’uniren

per esdevenir qui

i com som.

 

Ara que soc tan

a prop d’aquell altre

procés irreversible,

en què jo ja no seré.

Es pregunta què pensa ara que ja sap que el seu final s’acosta inexorablement.

 

 

 

 

 

“..., què és

la vida sinó cada

moment viscut que

se’ns escapa.

 

Com aquest mateix instant

en què sostinc la ploma

entre els dits per escriure

aquest poema.”

 

DE VEGADES DUBTES

De vegades dubtes

si no seria millor

cridar, cridar.

 

Cridar sense cap fre!

 

I no quedar-se

atrapada dins

un silenci culpable.”

 

MONTSERRAT ABELLÓ

El fred íntim del silenci

Editorial Denes, 2008; 50 pàgines