Síria i el seu conflicte “intern”
fa temps que amb més o menys intensitat apareix dia sí, dia també en els
telenotícies i en els diaris. Bé de fet, hauria de dir que darrerament està una
mica desaparegut, ja que la notícia internacional de moda és Veneçuela.
Però no és massa senzill
d’entendre tot el que passa al seu voltant. De retruc ha generat el “problema”
dels refugiats que arriben a Europa i també l’aparició en escena d’un mal son
com és l’ISIS. Em va sembla que la lectura d’un llibre com aquest, escrit i
publicat el 2016, podria resultar clarificador.
Síria és el tauler de joc. Allà
s’està jugant la partida. A mesura que ha passat el temps si han afegit
jugadors. Ja fa sis anys que va començar i la solució ni està ni se l’espera.
Morts, destrucció, ruïnes, pobresa, desplaçats, .... I van sumant.
A l’inici semblava un esclat més
de les primaveres àrabs, una revolució popular contra el president Bashar
Al-Asad, un dictador. Aquest no volia perdre el seu poder i els seus
privilegis. Havia aprés la lliçó del que poc abans havia succeït en altres
països àrabs: Tunísia, Egipte, Líbia, ... Va reaccionar amb duresa i violència
contra les manifestacions dels seus ciutadans. No es va estar de res. Com que
la comunitat internacional no tenia recanvi per Bashar Al-Asad, el va deixar
fer, i l’escalada de violència va anar en augment. Síria es va convertir en un
país ingovernable.
La revolta popular era pacífica.
Malgrat la incitació a convertir-se en violenta s’hi resistia, però finalment l’opció
violenta es va obrir pas i van començar a rebre armes des de Turquia, Qatar i
Aràbia Saudí. El tauler es començava a complicar.
“La entrada en escena de los paises del Golfo movilizó a Iràn y a sus
satélites. A partir de otoño de 2011, Hezbollah se involucró en la guerra siria
ante la alarmante pérdida de territorio por parte del régimen.” Es va embolicant
la troca.
I què ha fet la comunitat
internacional per ajudar a resoldre el conflicte? Res o pràcticament res.
“Mientras Siria se deslizaba hacia el abismo, los paises occidentales
mantuvieron un doble discurso. Por una parte , anunciaron su apoyo diplomático
a la oposición, pero por otra insistieron en la necesidad de que se alcanzara
una solución negociada”. El joc de la puta i la Ramoneta ja havia començat.
I no massa més tard, Estats
Units, França i el Regne Unit van començar a recolzar als rebels. Es produeixen
molts intents d’actuar units els diferents grups rebels que s’enfronten al
règim, però en realitat no ho acaben d’aconseguir mai. Hi ha massa diferències
polítiques, religioses i ideològiques i també de egos personals. Les ajudes
externes tampoc són de massa ajuda per tal que es produeixi aquesta unió. Els
rebels dividits poc tenen a fer amb la maquinària militar a la que s’enfronten.
Alguns d’aquests grups també comencen a matar, massacrar i torturar de forma
indiscriminada. Apareixen els primers grups islamistes radicals.
Es crea un Consell en l’exterior,
però després de molts canvis i diferents intents, es rebutjat des de l’interior
acusat de no conèixer les veritables necessitats, ni tampoc que estava realment
passant.
“El
principal punto dèbil de la revolución siria ha sido desde el comienzo que
carece de una dirección política revolucionaria. La revolución apareció
espontáneamente siendo portadora de consignas muy generales, consignas nobles,
però sin tener un programa claro y en un entorno local, regional e
internacional hostil. Ha buscado una dirección pero en vano” diu Faruk
Mardam-Bey prestigiós intel·lectual sirià el 22 de novembre de 2014.
Només iniciar-se les revoltes,
Bashar Al-Asad deixa en llibertat un nombrós grup de radicals islamistes que
tenia empresonats, per tal que intervinguin en les revoltes. Així busca el
recolzament internacional contra l’islamisme radical. A la llarga ho
aconseguirà.
Els primers en aparèixer en
escena és el front Al-Nusra una franquícia d’al-Qaeda. Després amb el ISIS. el Front Al-Nusra acaba
arraconat: “Como otros grupos yihadistas,
el ISIS comulga con la doctrina salafista wahabí. La yihad, considerada una
obligación para todos los musulmanes, supone su principal mandamiento. Esta
yihad no solo es defensiva, sino sobre todo ofensiva. Además de contra los
occidentales, debe dirigirse contra los musulmanes reacios a aceptar el credo
salafista”
Les files es nodreixen de
radicals d’arreu, de tots els països àrabs, però també dels països occidentals.
El seu primer enemic són els governants dels països musulmans i el segon els
occidentals. Segons ells estan lliurant un combat decisiu entre musulmans i
infidels que precedirà la fi del món i l’arribada del Messies.
Són molt bel·ligerants contra els
kurds, contra els yazidites i les
minories cristianes a qui han assassinat sense pietat al llarg de tot aquest
temps. Contra el ISIS intervé Estats Units i la seva aviació, malgrat que en
molts dels seus atacs causa danys colaterals sobre la població civil. Després
del que va suposar la sorpresa inicial el ISIS ha perdut molta força i molts
del territoris que havia conquerit. La contribució de Bashar Al-Asad en la
lluita contra el ISIS ha estat molt minsa. El ISIS tampoc és l’enemic declarat
de l’oposició siriana. Els principals combatents contra el ISIS han estat els
kurds.
Els països occidentals no van
reaccionar i es van trobar davant de dos problemes: la extremada violència del
govern contra el moviment rebel i la crisi dels refugiats. La seva preocupació
era no implicar-se en una guerra que podia desestabilitzar una regió ja prou
desestabilitzada. De fet no intervenen fins l’aparició de ISIS.
Rússia defensa el seu aliat Bashar
Al-Asad des del primer moment.
També entren en joc les potències
locals, així com els emirats del Golf i Qatar. Cadascú juga les seves cartes
com millor li va pels interessos de la seva partida particular.
Iran i els seus satèl·lits xiïtes
juguen les seves cartes a favor de Bashar al-Asad per preservar les seves àrees
d’influència en front d’Arabia Saudí. Amb Iran participen les milícies de
Hezbollah, Afganistan i Pakistan. Tot plegat també disfressat d’una pàtina
religiosa, però en el fons és una qüestió de predomini econòmic.
Arabia Saudí també s’implica
directament en el conflicte ajudant als grups rebels. “Este apoyo estaba directamente relacionado con la máxima preocupación
de la política exterior saudí: la necesidad de contener a Irán. Otro objectivo
era expandir la ideologia wahabí” Tampoc vol donar ales als rebels per una
possible revolta en el seu propi país, per tant, mesura el seu recolzament amb
comptagotes.
La lluita pel predomini en la
zona entre Arabia i Iran no es pot només interpretar com una lluita entre
sunnites i xiïtes, sinó també per una lluita estratègica, ètnica i ideològica.
Turquia és un altre dels actors
principals del conflicte. Turquia no vol donar ales a la minoria kurda que
també actua en el seu país. Per altra banda és un dels països que ha rebut més
refugiats provinents de Síria (gairebé 3 milions a mitjans dels 2016). Comparteixen
amb Síria més de 900 kms. de frontera. Son contraris a Bashar al-Asad i al
moviment kurd, alhora, per tant el seu paper no és mai massa clar.
Malgrat que la seva frontera ha
estat un dels llocs per on han entrat més yihadistes, també està molt preocupat
per l’ISIS, ja que també han rebut les conseqüències en el seu territori en
forma d’atemptats.
“Si algo han dejado claro todos estos años de guerra es que ninguna de
las partes dispone de la suficiente fuerza para imponerse sobre sus rivales en
el campo de batalla. La progresiva balcanización de Siria, dividida entre el
régimen, los rebeldes, los yihadistas y los kurdos así parece demostrarlo.
Desde el estallido de la revolución, la situación sobre el terreno ha cambiado
de manera drástica. La multiplicidad de actores implicados en su desarrollo y
la diversidad de intereses que defienden han agravado la guerra hasta llevarla
a un punto de no retorno. De una movilización popular en demanda de libertades
y reformas se ha pasado a una guerra regional en la que intervienen no solo
Irán y Arabia Saudí, sinó también Turquia, Qatar i Emiratos. La presencia del
ISIS y del Frente al-Nusra ha sido empleada a su vez por Estados Unidos y Rusia
como pretexto para justificar su intervención en un país en ruinas”
S’ha convertit en un conflicte en
el que tot val, sense tenir en compte cap de les normes internacionals. Aquesta
afirmació es pot aplicar a tots els grups en conflicte, ningú en té
l’exclusiva.
En el cantó dels rebels hi ha tot
un conjunt de grups dispersos amb interessos molt diferents i que no
aconsegueixen posar-se d’acord. Van des dels moderats als grups salafistes i el
Front de Al-Nusra. “Difieren notablemente
en torno al futuro de Siria, puesto que los primeros defienden un Estado laico
y democràtica y los segundos son partidarios de uno religioso regido por la
sharia. Su enemigo común és Bashar al-Asad, però no está claro que ambos bandos
puedan ponerse de acuerdo en el sistema político a implantar en el caso de que
su régimen se desmorone” Depenen molt de les ajudes externes que reben i
dels seus objectius que en molts casos no són tampoc que guanyin els rebels.
Un dels actors del conflicte:
ISIS. “A estas alturas parece evidente
que su ascenso no hubiera sido factible sin la connivència de algunos actores
clave de la región. Si bien es cierto que, hoy por hoy, representa una amenaza
a escala global, también lo es que muchos lo consideraron en el pasado o lo
siguen considerando en el presente un enemigo útil que conviene preservar. Este
es el caso del presidente sirio Bashar al-Asad, quien no ha dudado en
presentarse com un mal menor ante la comunidad internacional, però que en un
primer momento contribuyó a su creación mediante la liberación de cientos de
islamista radicales”
Els kurds han creat una mena d’estat
federal en el Nord de Síria. Això no agrada als opositors, ni a Bashar al-Asad,
ni als turcs, ni a ISIS que en paguen les conseqüències ja que són els kurds
els primers que aconsegueixen aturar el seu avanç.
I els que han pagat les
conseqüències més dramàtiques d’aquest conflicte sense fi es la població civil:
entre 330.000 y 470.000 morts, 75.000 desapareguts, 4.800.000 refugiats en països
de l’entorn, 1.120.000 refugiats en Europa, 9.000.000 de desplaçats, les dues
terceres parts de la població siriana. “Este
catastrófico escenario confirma la existència de toda una generación perdida en
Siria con niños que, en muchos casos, ni tan siquiera han podido aprendrer a
leer o escribir.”
El problema de l’ingent nombre de
refugiats en els països veïns, països també amb els seus problemes, i que ja
han vist que aquest contingent és i serà per molt de temps no sembla tenir vies
de solució.
I aquest problema és trasllada a
Europa que no mostra cap política efectiva davant aquest allau de refugiats.
Mentrestant aquestes persones han de suportar situacions de vida inhumanes
derivades d’un conflicte que fa massa temps que dura i que a hores d’ara no hi
ha cap perspectiva de que s’acabi aviat.
Des de l’inici del conflicte hi
hagut tímids intents d’assolir acords de pau, però en cap moment han passat de
tímids. El vet de Rússia a l’ONU ha estat una constant, però la resta de països
tampoc han posat veritable interès.
Obama després de les fracassades
intervencions americanes a Iraq i Afganistan no volia intervenir directament en
un nou conflicte en la zona. La solució negociada que era la seva estratègia
inicial resultava impossible. De fet mai han volgut la caiguda del règim de
Bashar al-Asad per les incerteses que suposaria. A hores d’ara estan més
preocupats per ISIS que per una altra cosa. I de Trump no es poden esperar pas
grans solucions.
Tant les propostes de la ONU com
les de la Lliga Àrab han servit de ben poc. Tampoc ha estat d’utilitat les tres
conferències de Ginebra (2012, 2014, 2016). La única a la que es va arribar a
un acord va ser la primera (govern de concentració i eleccions en 18 mesos).
Cap de les altres dues ha aportat solucions al conflicte, de fet no han arribat
ni tan sols a cap acord.
“Hoy en día, los paises occidentales parecen haberse resignado ... y
carecen de una hoja de ruta creïble para poner fins a las hostilidades y a la
catàstrofe humanitària” Malgrat alguns gests la comunitat internacional
espera impassible que amb algun cop de sort tot plegat acabi algun dia. Han
deixat a Síria en mans de la sort
ANUAR AL-BUNNI, advocat, 11 de desembre de 2015 afirma: “Cualquier solución política que no juzgue a los responsables de los crímenes de guerra y de lesa humanidad està condenada al fracaso y es, además, una invitación a seguir perpretando crímenes en el futuro” Com a molt s’assolirà una situació de compromís que no tancarà el conflicte i aquest es pot eternitzar com molts altres dels que ja fa temps que hi ha a la zona.
