Sóc dels més d'un milió de vacunats

La veritat és que no soc massa partidari de les vacunes. De petit em van posar totes les que es posaven a l’època. Però de gran gairebé no m’he vacunat mai de res. Recordo que en un parell o tres de revisions mèdiques laborals em van vacunar amb la antitetànica i alguna cosa més, però quan a l’escola ens oferien vacunar-nos de la grip mai ho vaig fer i que jo sàpiga mai l’he passat.

Amb aquests antecedents ja podeu suposar que la vacuna per la Covid-19 tampoc em feia massa gràcia, però després de l’any que portem he pensat que el millor era posar-se-la d’una vegada. Tot l’enrenou que s’ha generat al voltant de les vacunes i els seus efectes tampoc és que ajudi massa a que la població es convenci de la seva conveniència. Des de l’inici de la pandèmia als nostres polítics els hi ha mancat una política de comunicació clara i concisa que evités totes les informacions contradictòries que hem hagut de suportar i que en res han ajudat als ciutadans que davant de l’allau de declaracions i contradeclaracions ja no sabem què pensar ni què opinar i que agrairíem una mica més de silenci per part de tots.

Soc de la franja entre 60 i 65 i primer ens van dir que ens avisarien amb un SMS, després que demanéssim cita a través de la web de La Salut, i quan aquesta es va col·lapsar amb un allau de peticions van tornar a dir que ens avisarien, per poc després tornar al sistema de que cadascú ho demani. Davant de tant desgavell vaig decidir anar-ho provant fins trobar un forat en el centre de vacunació que tinc a prop de casa.

Tinc hora de les 10 a les 11. Esmorzo com sempre i em prenc un Paracetamol per si de cas. Arribo al centre cívic just a les 10 i ja veig la cua que hi ha. No m’estranya. Amb resignació em poso al darrera de la fila i em disposo a esperar una bona estona. El lloc en el que estic té un nom ben suggeridor i que poc té a veure amb el procés de vaccinació. Aprofito per escoltar l’entrevista a Jordi Cabré avui que surt a la venda el seu darrer llibre “Consumits pel foc” i que de ben segur ben aviat devoraré amb ànsia. És un dia fred i una mica rúfol però per sort no plou.

 

He estat just una hora per arribar a la porta del Centre Cívic. Abans d’entrar, em cal ensenyar el SMS amb el que em confirmaven la cita. Un cop a dins haig de mostrar la tarja sanitària i esperar a ser atès. Tot ben organitzat i guardant les distàncies. Unes quantes preguntes abans de procedir a la vacunació: si he passat la Covid-19, si tinc al·lèrgies, si prenc medicació i poca cosa més. M’informen de quina vacuna em posaran, dels possibles efectes que em pot produir i que caldrà una segona dosi en 12 setmanes.

I després de tot aquest “ritual”, ara sí la vacuna. Una auxiliar es dedica a omplir xeringues i tres infermeres estan punxant als “clients”. Cap dolor en el moment de la punxada i passo a la zona d’espera on hem d’estar un quart d’hora per si es produís una reacció immediata. Passa el quart d’hora i surto del Centre Cívic cap a casa. Consulto l’apartat de vacunes de l’aplicació de mòbil i ja hi figura que estic vacunat contra la SARS-Cov-2

Em trobo bé, però tinc sensacions estranyes segurament fruit de tantes i tantes informacions sobre els possibles efectes secundaris. Passo la resta de la jornada trastejant per casa sense res a remarcar, malgrat que si m’escolto una mica de seguida començo a pensar que no estic com sempre. Estic convençut que tot plegat és fruit de tanta i tanta informació al voltant de les famoses vacunes, ara dites vaccins.

No dormo gens bé. Em desperto sovint, moltes més vegades del que és habitual en qualsevol altra nit, però em llevo bé, encara que una mica cansat. A mitja tarda rebo un SMS de Salut que m’informa que formo part dels col·lectius convocats per vacunar-se i que ja puc demanar cita. Com és possible?

No em puc queixar massa de com ha anat tot plegat, encara que em costa entendre tot aquest desgavell administratiu i d’informacions sobre la vacunació. No ha de ser fàcil gestionar-ho, però caldria evitar totes aquestes informacions contradictòries que l’únic que generen és desconfiança. Malgrat tot, ja formo part d’aquest més d’un milió que han hem rebut la primera dosi. Esperem que serveixi per anar-nos acostant a la tornada a la normalitat, encara que ho dubto ja que diuen que els efectes de la vacuna són per un temps limitat i que segurament caldrà repetir el procediment cada any. Això està sent llarg i malauradament seguirà sent llarg.

Interiors

La idea va sorgir en els darrers dies de confinament, però no ha estat fins ara que ho he pogut acabar. La música és ben especial: Olivier Messiaen va composar aquest "Quartet per la fi del temps" mentre estava en un camp de presoners de la Segona Guerra Mundial. L'obra va ser estrenada per ell mateix i quatre amics presoners en el mateix camp de presoners.

 

Gairebé 100 dies ...

Han passat al voltant de 100 dies des que es va decretar el confinament. Està a punt de finalitzar l’estat d’alarma i hem entrat en fase de represa, que gairebé ningú sap massa bé que vol dir, excepte que permet una major mobilitat. Ja fa dies que, qui més qui menys, fa el que bonament li sembla, però també és evident que la nostra vida actual està farcida de limitacions.

La vida és efímera, i al llarg d’aquest centenar de 100 dies, d’alguna manera ha quedat aturada. Ningú vol emmalaltir, ni veure emmalaltir a la gent que coneix i estima. Per aquesta raó hem acceptat gairebé sense cap tipus de protesta les estrictes normes que ens han imposat. Hem estat callats i en silenci, però no per això deixem de ser crítics amb tot el que ha passat.

No voldríem pas tornar a viure el mateix. No ens ha agradat gens. Volem pensar que els diferents governs i administracions estan fent els deures, i si el maleït bitxo tornés a aparèixer de la forma virulenta que ho va fer el mesos de març i abril, estaríem molt més preparats i no ens agafarà desprevinguts.

El concepte de “Nova Normalitat” no m’agrada. De fet tampoc m’agrada el concepte de “normalitat”. Passats els 100 dies queden moltes incògnites per resoldre, per no dir pràcticament totes i ens posem a viure amb una “certa normalitat” i oblidem, o millor dit, volem oblidar l’amenaça que segueix latent i circulant i que en qualsevol moment pot tornar a posar-nos contra les cordes.

Per tot el que es planteja des del Govern i les diferents administracions fan falta molts diners. I  no diuen pas d’on els trauran, excepte endeutar-se que no m’ha semblat mai una bona solució. De fet, si no torna a activar-se l’economia ben aviat tindrem mala peça al teler de la que serà molt difícil sortir-ne.

Una cosa són els desitjos, el que tots voldríem que passés i l’altre és la realitat que acostuma a ser molt tossuda i ens posa a tots a lloc quan menys ho esperem.

Molt em temo que passarà com en altres crisis. Sempre hem perdut un llençol a cada bugada. Ja fa unes quantes dècades que hem entrat en una espiral imparable de major desigualtat, i res s’ha fet per aturar-ho, ni per part dels governs de dretes, ni per part dels governs autoanomenats d’esquerres. També hem anat perdent llibertats. Aquesta crisi sanitària els vindrà molt bé per exercir un major control sobre tots nosaltres, molt més del ja exerceixen. Tenen la tecnologia per fer-ho, i nosaltres mateixos amb la nostra addicció als mòbils, els hi facilitarem sense massa traves.

Ja m’agradaria equivocar-me però no soc massa optimista. Ja fa unes setmanes que intento recuperar el  màxim de normalitat en la meva vida quotidiana, però també tinc clar que intentaré de totes, totes, evitar aglomeracions (mai m’han agradat massa) i també les activitats en espais tancats fins que no vegi més clar com evoluciona tot plegat. De sempre he estat força solitari, però de ben segur que al pas que anem m’acabaré convertit en un autèntic llop solitari.

Dos mesos després ...

Fa dos mesos que començava tot. Gairebé no ens ho podíem ni creure. Era quelcom totalment inesperat. Els carrers van quedar buits i en silenci.

Ara respirem una mica perquè ja podem sortir de casa amb una mica de llibertat, una mena de llibertat condicional. Malgrat que en les poques converses que tinc tothom manifesta que ho veu per molt llarg, copso una sensació equivocada en l’ambient que tot això ja s’està acabant.  Però tot plegat s’està convertint en un mal son. La nostra vida avui és molt diferent de la que portàvem fa dos mesos, I estem molt lluny de recuperar-la. En molts moments no m’atreveixo massa a qualificar-ho de vida.

L’ésser humà és una espècie que s’adapta a tots els canvis i a totes les circumstàncies. Als carrers hi ha més moviment, però ni molt menys el tràfec i el soroll de fa dos mesos. Vivim sota la dictadura d’unes franges horàries que ens marquen quan podem fer esport i quan podem sortir. Encara hi ha molts comerços tancats. Al carrer la major part de les persones circula amb màscara. Quan ens creuem amb algú vigilem de fer-ho a una certa distància. Ens posem guants per comprar. De moment s’han acabat els cines, teatres, concerts, museus, .... Fer un viatge és impossible. Anar a la muntanya o participar en una cursa tampoc ho podem fer. Amb tots aquests sacrificis personals de cadascú de nosaltres hem alentit el nombre de contagis i morts de les primeres setmanes. De moment hem aconseguit sobreviure i poca cosa més.

En qualsevol moment o en qualsevol lloc es pot produir un rebrot i de nou caldrà fer passes enrere. La major part dels científics, per no dir tots, temen la tardor. Som conscients que el que vivim ara és un simple respir i poca cosa més.

Encara no hem recuperar la nostra vida d’abans i ens diuen que de moment no la podrem recuperar. Els governants s’han tornat en especialistes en crear un nou vocabulari i parlen d’una nova normalitat, que no ens expliquen com serà. Em preocupen molt les conseqüències que tindrà per la salut mental de moltes persones haver de viure d’aquesta manera sumades a les conseqüències econòmiques que ja són i encara seran més catastròfiques.

Ara tot són límits: d’horaris, d’espais, ... No fa pas tant els límits els posàvem nosaltres mateixos, el nostre estat físic o anímic i les nostres desitjos. Ara ens els imposen les Administracions, suposadament per protegir-nos, i els humans, poc avesats a complir amb uns límits ens els saltem, uns més que els altres. Escoltes moltes queixes sempre referint-se als altres que no compleixen, però de veritat, tots sou tan complidors?

En la vida d’ara no hi ha futur. No es pot fer cap tipus de pla més enllà d’avui o demà, com a molt una setmana. Començo a estar fart d’aquest tipus de vida amb limitacions per tot arreu i a tot hora. En definitiva no m’agrada gens aquesta no-vida que ens deixem imposar. I malauradament no veig cap llum al final del túnel.

La Covid-19, la pesta del segle XXI

Immediatament quan es va decretar l’estat d’alarma que implicava el confinament a casa, com molta altra gent, vaig pensar en aquest llibre d’Albert Camus escrit el 1947 i que Joan Fuster va traduir al català el 1962.

El vaig llegir a l’estiu del 1997, i tot i que m’havia agradat, no recordava gran cosa. Per tant una relectura no anirà malament.

Ha resultat ser una crònica perfecta dels nostres dies, escrita fa més de 70 anys.

A Orà tot va començar de sobte amb la mort de les rates. “Amb només tres dies les rates mortes s’amuntegaven a centenars per carrers, fàbriques i cases... Durant els dies següents la situació encara va fer-se més greu”.... Al sisè dia “es feia evident que aquell fenomen del qual no podíem precisar encara ni la transcendència ni l’origen era realment amenaçador”.  

Als 10 dies les rates mortes han desaparegut, però ben aviat es produeix la primera mort i “la sorpresa dels primers temps va convertir-se en pànic de mica en mica”... “En pocs dies, els casos mortals es multiplicaren, i es feu evident, per als qui es preocupaven d’aquell mal curiós, que es tractava d’una vertadera epidèmia”.

El protagonista diu: “hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent igualment desprevinguda”. En ple segle XXI, i quan la humanitat sembla tenir-ho tot controlat i ens pensem gairebé invulnerables, apareix un virus minúscul. Entrem en pànic com a societat, i canviem la nostra manera de viure. La COVID-19 ens ha agafat a tots desprevinguts. No havíem fet cas als avisos dels científics que ja havien dit que ens podia passar.

La pesta es comença a estendre per Orà, però costa molt aconseguir un reconeixement oficial i posar-se a la feina. “Les mesures no eren draconianes, i semblava que s’hi feien moltes concessions al desig de no inquietar l’opinió pública”. Passa exactament el mateix al llarg del mes de febrer i a principis de març.

Passen els dies i es produeix el tancament de la ciutat. Ja ningú pot entrar, ni tampoc sortir. Alguns dels protagonistes tenen a les seves parelles fora de la ciutat, i els passa una mica com a nosaltres. “Aquesta separació brutal, sense límits, sense futur previsible, ens deixava atordits, incapaços de reaccionar contra el record d’una presència, encara tan pròxima i ja tan llunyana”... “Sabíem que la nostra separació estava destinada a durar i que calia que intentéssim conformar-nos-hi”

A mesura que passen els dies de tancament de la ciutat “flotaven més que no pas vivien, abandonats a dies sense rumb i a records estèrils, ombres errants...” “Als nostres ciutadans els costava de comprendre què els passava. Hi havia sentiments comuns, com ara la separació o la por, però continuaven també posant en primer lloc les preocupacions personals ... La majoria eren sensibles, més que res, allò que pertorbava les seves rutines o afectava els seus interessos. N’estaven molestats o irritats... La primera reacció va ser la d’acusar l’administració”. Tinc la impressió que no ha estat així del tot. Hem estat molts els ciutadans que em entès que calia aquest confinament tan estricte i que tan poc ens agradava.

Els hi passa el mateix que a nosaltres, un cop fet el diagnòstic i ingressat a l’hospital, “la família sabia que només el tornaria a veure o restablert o mort”. No sabem que és pitjor si la por a la malaltia, la pròpia mort o la por a contagiar als amics i coneguts. Prenem totes les precaucions, perquè “molts seguien esperant que l’epidèmia no tardaria a aturar-se i que ells se’n salvarien amb les seves famílies”

Estem a meitat del segle XX i l’església intenta utilitzar el seu dit acusador: “si avui la pesta us afecta és que ha arribat el moment de reflexionar. Els justos no han de témer però els pecadors tenen motiu de sobres per a tremolar”. Per sort, no hem hagut d’escoltar massa manifestacions d’aquest tipus, encara que no defujo que més d’un en el seu interior haurà pensat allò del càstig diví.

“Mentre uns continuaren fent la seva petita vida i s’adaptaren a l’enclaustració, d’altres, al contrari, ja no van tenir altra idea que la d’evadir-se d’aquella presó”. En el nostre cas són les persones que només pensen en continuar fent la seva sense tenir en compte els perjudicis que puguin causar als demés. En tenim molts exemples, més dels que voldríem.

“Aquell mateix dia, en el curs, d’una reunió, els metges aclaparats davant un prefecte desorientat, havien exigit i obtingut noves mesures per a evitar el contagi”. Els científics han fet la seva feina i en part han estat escoltats per les autoritats, encara que no sempre.

“Durant setmanes i setmanes, els presoners de la pesta van resistir com van poder”... El confinament estricte no dura tant com la pesta al llibre de Camus, però també l’hem resistit com hem pogut.

“La pesta ho dominava tot”. Aquests dies la COVID-19 ho domina tot: notícies, converses, vida quotidiana, ...

“La gran ciutat silenciosa no era sinó una aglomeració de cubs massissos i incerts”. Els carrers buits i en silenci imposaven.

“Ja és hora que això s’acabi” deien els nostre conciutadans... Però això es deia sense l’ardor i sense l’acritud del principi, ... Al gran impuls esquerp de les primeres setmanes havia succeït un abatiment que hauria estat un error de confondre amb la resignació, però que no deixava de ser una mena de consentiment provisional... Els nostres conciutadans havien passat per l’adreçador, s’havien adaptat, com sol dir-se, perquè no hi havia manera de fer res més.” Ens queixem de què ha girat les nostres vides com un mitjó, però ens conformem. Entenem que no ens queda més remei.

“Justament allò era la desgràcia, el costum de la desesperació és pitjor que la mateixa desesperació .... La mirada ensopida ..... Tota la ciutat semblava una sala d’espera ... Sense memòria i sense esperances, vivien el present ... Per a nosaltres no hi havia sinó instants”. Sabem que el que tenim a sobre serà molt llarg, més llarg del que voldríem. Només podem esperar a què la ciència trobi una solució. Mentre no sigui així ens hem d’adaptar a viure d’una nova manera.

“Alhora que senten la profunda necessitat d’un contacte que els uneixi, no poden tanmateix abandonar-s‘hi a causa de la desconfiança que separa els uns dels altres” Necessitem retornar als contactes amb les nostres amistats, però alhora la por ens lliga de peus i mans.

“...Sap que la seva llibertat i la seva vida estan a punt de ser destruïdes”. Veiem planejar per sobre nostre grans restriccions a la nostra llibertat, i dubtem de si un cop passi tot plegat les podrem recuperar.

“La malaltia havia arribat a allò que es deia un replà. D’ara endavant no podia sinó decréixer” El famós pic que tant ha costat d’assolir, però “la història de les epidèmies registrava alts i baixos imprevistos”. No hi ha cap seguretat que apareguin nous rebrots que ens facin tornar enrere.

“Els mesos que acabaven de passar, per bé que els augmentaren el desig d’alliberació, els havien ensenyat a ser prudents, i els havien acostumat a confiar cada vegada menys en un pròxim acabament de l’epidèmia”. Ens agradaria veure proper el final, però sabem que queda lluny i no ens fiem dels tímids avenços assolits.

“Tothom estava d’acord a creure que les comoditats de la vida anterior no es recuperarien tot d’una i que era més fàcil destruir que reconstruir”. El sentiment de que costarà molt tornar a aixecar-se com a societat està ben arrelat en el fons més recòndit de cadascú de nosaltres.

Les mascaretes s’han convertit en normals. Han canviat els nostres gestos. Hem canviat els nostres hàbits, els nostres desplaçaments, les nostres mirades. Costa reconèixer coneguts darrera d’aquestes màscares. Tot ha canviat.

Albert Camus ja ens avisava en el final del seu llibre: “el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç”. No ha estat la pesta, ha estat la COVID-19, un nou bitxo desconegut.

Albert Camus / Foto de Henri Cartier-Bresson

Paisatge del confinament

És diumenge!, i què?

Avui és diumenge i res canvia en el dia a dia. Ja són incomptables els dies que portem de confinament. Els dies passen i tot segueix igual. És igual el dia de la setmana que sigui. Bé, de fet, hi ha molts moments en que no sé massa en quin dia visc. Ja no faig cap tipus de previsió, ni de plans, simplement visc el dia a dia. Ja faré plans quan aquests siguin possible. Com a molt al matí quan em llevo després d’esmorzar em planifico la jornada i poc més. Tampoc em preocupa massa no poder complir el que pugui planificar, ja que el que no faci avui, ja ho faré demà o demà passat.

El temps passa d’una manera ben diferent. Conservo els meus horaris de menjar i algunes de les meves costums i poca cosa més, la resta d’hores passen podria dir que amb lentitud, però tampoc ho sé. Simplement passen d’una manera diferent. El que si que aconseguiran aquests dies és que acabi amb el pis més endreçat i més net de la meva vida.

És diumenge i tocaria sortir a entrenar al matí, fer el vermut i passejar una mica, o llevar-se ben d’hora i anar a algun lloc de Catalunya i participar en una cursa d’orientació o altre tipus de cursa, però res de tot això és possible. El moment més especial de la jornada, serà quan baixi a llençar la brossa, una bossa plena d’envasos i plàstics. La resta del dia estaré a casa com diu la consellera “com no pot ser d’altra manera”: esmorzar, tafanejar per la xarxa, escriure una estona, donar voltes pel pis com un hàmster, escoltar música i la ràdio, una mica d’exercici, no massa que no m’agrada (el que realment m’agrada és sortir a córrer), endreçar un parell de calaixos amb andròmines (algunes de les quals aniran al Punt Blau algun dia), dutxa (que avui és diumenge i toca), vermut a casa, dinar, migdiada, una bona estona de lectura i tornar a tafanejar per les xarxes, videotrucada, sopar, una mica de tele, si pot ser una pel·lícula i a dormir, i demà serà dilluns i començarem una nova setmana, igual que les cinc anteriors.

Tampoc em puc queixar massa. Al final, tal com havien dit, plou i amb aquests temps ja ve més de gust estar-se a casa sense sortir.

Van passant els dies

Passen els dies i d’alguna manera ens anem acostumant a aquest confinament que tots tenim clar que es seguirà allargant. Qui més qui menys ha agafat unes rutines diàries que ajuden a passar les hores tancats dins de les quatre parets de casa.

Inevitablement el nostre cap s’omple de preguntes, però gairebé es poden resumir en una única qüestió, quan i com acabarà tot això?

Ens queixem molt de la situació en la que estem però l’acceptem, i acceptem viure tancats i confinats tal com ens diuen/manen els polítics i no sortim, no ens rebel·lem. Tenim por o simplement ens aferrem a la vida. No volem emmalaltir i en el pitjor dels casos morir. Preferim viure en aquests condicions que són un no viure a posar en risc la nostra vida i la nostra confortabilitat aconseguida a base d’anys de renúncies. Tenim l’esperança que tot d’una aquest mal son que estem vivint s’acabi de sobte i puguem recuperar el tipus de vida que portàvem abans. Però al mateix temps tenim la intuïció que l’abans no tornarà.

Els humans ens acostumem a tot i gairebé ja ens sembla normal veure els carrers pràcticament buits i gent fent cua a fora dels comerços esperant el seu torn per entrar. I la gent anar pel carrer amb mascareta. No fa tant que consideràvem això de les mascaretes una excentricitat dels orientals i ben aviat ens acostumem nosaltres a portar-la i veure algunes males mirades a la gent que no en porta.

Enlloc de convertir tot el que ens està passant en un final, potser caldria pensar en convertir-ho en una oportunitat, en un inici de canvi. És possible que algun dels canvis que ens ha obligat a prendre aquesta situació tinguin continuïtat en un futur immediat: el teletreball del que tant es parlava i no s‘acabava de concretar en res efectiu, l’educació a distància, les reunions de treball on-line, fins i tot, la utilització de més robots en moltes feines, ja que aquests no s’infecten.

El futur a hores d’ara és molt incert i està molt lluny, el millor es pensar dia a dia i deixar el futur per quan aquest arribi.

Carrers i places sense nens

Fa dues setmanes que van tancar les escoles i tot el sistema educatiu presencial. Des d’aquell dia els nens i nenes estan a casa seva amb els seus familiars. S’han precintat el parcs infantils. Ens hem convertit en una societat en que no es veuen infants pel carrer.

Aquestes senyals han perdut tot el seu sentit. No hi ha perill d’infants que creuin el carrer sense mirar. Simplement no hi són, han desaparegut, estant amagats. Hi ha tota una literatura infantil que ens parla de pobles i ciutats sense nens i dels perjudicis que aquest fet suposa. Potser ara és un bon moment per recuperar aquests relats.

Les ordres son clares no poden sortir al carrer. I la veritat és que no es veuen. Són un bé preuat per les famílies i els volen protegir. Alguns tenen el privilegi de viure en llars amb espais a l’aire lliure i habitacions grans i connexions a internet a dojo, però molts no. Em costa molt d’imaginar el dia a dia d’aquests infants reclosos en espais reduïts i amb poques possibilitats per passar l’estona. I més en una generació que de seguida tenen a la boca allò de “m’avorreixo”. Porten dues setmanes avorrits i amb molt de temps per endavant per continuar amb aquest mode d’avorriment. Alguns d’ells igual s’acabaran convertint en aquells adolescents orientals que algunes vegades han estat protagonistes d’alguns reportatges periodístics autoconfinats a la seva habitació d’on no surten per a res.

Hi ha una certa preocupació per si perden el curs o no, però penso que del que cal preocupar-se és d’altres possibles conseqüències de passar tants dies tancats a casa amb la pèrdua del contacte social amb els seus iguals i que en certes edats és un aspecte clau per assolir la plena maduració personal.

Els perills del pensament únic

Sempre m’ha preocupat viure en un món amb un pensament únic i en el que gairebé tot pensament divergent és rebutjat sense posar sobre la taula massa arguments per justificar aquest rebuig. Encara que pensar diferent pot arribar a ser simplement “postureig”, acostuma a ser ignorat, i fins i tot, pot arribar a ser castigat.

Ara mateix, ens trobem dins d’una bombolla de pensament únic. El bombardeig sobre la necessitat de confinament és constant per terra, mar i aire. L’únic que es discuteix és si aquest confinament ha de ser més o menys restrictiu. No soc científic, ni expert, i no disposo d’arguments per posar-ho en qüestió. Segueixo les recomanacions, per allò de si tenen raó, però vull tenir la llibertat de posar en dubte que aquest sigui el camí.

La nostra societat ja fa temps que ha acceptat la dictadura de la medicalització, i tot el que prové del col·lectiu mèdic i/o científic no pot ser posat en qüestió. S’ha acabat imposant com un dels més sofisticats mitjans d’exercici de poder acceptat de bon grat per la població.

En aquest moment si hi ha opinions que qüestionen aquests mesures estrictes de restricció de moviments i que proposen alternatives són ignorades. Els mitjans només s’ocupen dels experts que recolzen el que s’està fent. La resta no troben una tribuna pública on poder expressar la seva dissidència. Ens tracten com a nens petits i ens diuen que cal vigilar amb segons quines informacions que podem trobar per Internet. Ens alliçonen per tal que no en fem cas, ja que en podríem sortir escaldats. Segurament és així. Però tant insistir en les mateixes idees sense plantejar en cap moment alguna altra possibilitat, si més no per pensar-hi, acaben fent sospitar que alguna fenomen ocult hi ha al darrera. I faciliten que comencin a aparèixer les teories de la conspiració que tant ens agraden als humans.

Ahir em van compartir un llarg article que sota el títol de “La histèria interminable” posa en qüestió el discurs oficial i proposa un tipus de solucions podríem dir que molt més lights. No sé discernir el que hi pot haver de cert, ja que es basa en el que afirmen tres científics (Wolfgang Wodarg, Manuel Elkin Patarroyo i Pablo Glodsmith) que son posats en qüestió en altres textos, però la ocultació d’aquests arguments si més no se’m fa sospitosa.

Em pregunto quins efectes produeix tot el que està passant? Els ciutadans tenim por, al virus i al que pot passar en un futur immediat. Hem canviat la nostra forma de relacionar-nos. Estem acceptant un control cada vegada més gran de les nostres vides per part del Gran Germà. Ens sentim culpables quan anem pel carrer encara que sigui a fer una de les poques coses que ens deixen fer. I quan tot acabi, no acabo de tenir clar que una part d’aquestes mesures de control no es continuïn mantenint. Si més no la temptació serà molt gran per alguns, i això és un gran perill.

Vivim en la caverna

Des de fa uns dies que estem la major part del nostre temps tancats al nostre cau protegits de les inclemències de la meteorologia. Vivim en un lloc on no fa fred, on no ens mullem i on ens deixa de preocupar si fora plou o neva. Estem en el nostre refugi on podem reposar amb tranquil·litat. També podem treballar, llegir, escoltar música, badar, pensar, ...Però hi ha un greu inconvenient que ens té a tots preocupats: gairebé no podem sortir del nostre cau. Ens hi trobem engabiats i en aquests espais reduïts hi donem voltes i més voltes.

Des de aquest cau, tal com explica Plató en el seu famós mite de la caverna podem albirar les ombres que projecta la realitat exterior. Però la realitat és molt més del que podem veure des del nostre enclaustrament. Va molt més enllà.

Les nostres cavernes no son totes iguals, i les ombres que s’hi reflecteixen tampoc. Fora  existeixen objectes que a hores d’ara no podem percebre en tota la seva plenitud i ens hem de conformar en activar els nostres records, a vegades, amb l’ajuda de tots els mitjans tecnològics al nostre abast i que quedaven molt lluny de la imaginació de Plató.

Sortim de la caverna unes poques estones, gairebé mig d’amagat i hi retornem de seguida per seguir el nostre confinament. A fora la vida continua, els carrers i els paisatges quotidians continuen la seva existència sense nosaltres. Encara que ens sembli mentida segueixen existint sense nosaltres. A hores d’ara només en podem gaudir per breus instants. Sabem que restaran allà a l’espera de que hi tornem. Haurem d’esperar molts dies abans no puguem tornar a circular per aquests espais de realitat sense restriccions i sense aquest sentiments fins i tot de culpabilitat quan ho fem.

Tres finestres

En aquests dies de confinament disposem de tres finestres per obrir-nos al món i d’alguna manera sortir del nostre aïllament.

La primera de totes són les finestres de casa nostra. Ens permeten badar i contemplar el que passa a fora. És un paisatge que coneixem de sempre, però que aquests dies de ben segur que ens resulta diferent. El mirem moltes més vegades i veiem als nostres veïns i veïnes com també surten a les seves finestres i miren l’exterior de les seves llars. És una manera de deixar entrar aire nou a un lloc que està massa hores tancat i barrat.

També tenim les pantalles en els diferents formats i mides. Ens permeten entrar en altres llars i en altres mons. Són un lloc on és fàcil perdre’s i naufragar: ara cap aquí, ara cap allà. Amb facilitat pot arribar un moment en que ja no sabem on estem, ni que cerquem. Aquestes finestres que no fa massa temps no existien ens permeten mantenir la comunicació amb persones properes i que ara tenim lluny i que no podem veure ni tocar. Podem saber com es troben i com viuen el seu confinament. De fet cadascú viu un confinament particular ben diferent del que viuen els altres. L’ús massiu d’aquestes tecnologies també ens permet passar les hores sense cap objectiu massa definit, cadascú segons els seves preferències i gustos.

La tercera i no menys important, és la nostra finestra interior. La que ens permet endinsar-nos en nosaltres mateixos. Tenim moltes hores per fer-ho, moltes més de les que tenim en una situació de normalitat. Si ho sabem aprofitar bé, ens ha de permetre conèixer-nos millor i sortir reforçats d’aquests dies de tancament. Possiblement és la finestra més difícil d’obrir i la que ofereix una resistència més forta a ser oberta, però paga la pena intentar-ho.

Aprofitem les tres finestres i tractem de gaudir de l’experiència.

El paisatge urbà ha canviat

Els carrers estan buits, sense gent i sense cotxes. Les botigues estan tancades. Impressiona veure la ciutat d’aquesta manera. Se’m fa difícil posar paraules a les sensacions que tinc quan vaig pel carrer. La mirada de la gent és diferent. O potser és la meva mirada la que és diferent. Quan em creuo amb algú ens distanciem. La consigna de guardar la distància de seguretat s’ha instal·lat en el nostre cervell. Estem davant el que no havíem vist mai, i ni tan sols havíem gosat imaginar en el pitjor dels nostres somnis.

És mitja tarda i els carrers estan en solitud i en silenci. No hi ha cap infant al carrer. És una ciutat sense nens. Ni en plena canícula estival quan gairebé tothom ha marxat de vacances es pot veure la ciutat així. Ni tampoc els diumenges està tan i tan buida. Hi ha un parell de cotxes al semàfor. Els autobusos circulen sense ningú. El nombre de persones que quan circula pel carrer van guarnides amb mascareta de diferents models i amb guants va en augment. Està clar que la por s’ha endinsat en nosaltres.

Les ciutats són uns espais pensats perquè la gent és trobi en els seus carrers, places, parcs, botigues, bar i restaurants. No estan pensades perquè ens tanquem a les nostres cases, sense sortir-ne. L’ésser humà és un ésser fonamentalment social. Necessita el contacte amb els altres. Necessitem tocar-nos i compartir converses. El que estem vivim ens està afectant en el que és més essencial de nosaltres mateixos. Fins i tot, els més solitaris de nosaltres tenim aquesta necessitat de comunicació social.

Aquesta situació tan estranya ens aboca a la utilització de les xarxes socials. Els estris que no fa pas massa alguns experts titllaven de tecnologia que comportava l’aïllament social, ara són les que ens permeten seguir en contacte amb les amistats amb les que no podem quedar al carrer. Estem descobrint nous programes i noves aplicacions que fins ara no havíem utilitzat mai. De fet, no sé que faríem amb tot el que està passant si a hores d’ara no disposem de totes aquestes noves eines tecnològiques.

Hem abandonat els carrers i ens estem relacionant a través de les diferents pantalles. És evident que no és el mateix, però no es queda altre remei. El paisatge urbà ja no és el que era. És diferent. Ha canviat, i possiblement nosaltres també estem canviant.

Cap de setmana apassionant

Arriba el cap de setmana, dos dies de festa per descansar i sortir... Ara l’únic que podrem fer és descansar i restar a casa. Sortir quedarà per molt més endavant. No podem ni preveure quan.

I cada casa es prepara de la millor manera possible per afrontar aquests dos dies. Amb els dies que fa que dura ja he pogut agafar unes petites rutines. Malgrat que sovint acostumo a rondinar contra la vida rutinària, són les rutines les que ens acaben donant un cert equilibri, benestar i tranquil·litat. Quan no en tenim tot ens costa molt més. De fet davant de qualsevol canvi de vida, el primer que sempre he establert són unes rutines.

Les situacions personals de cadascú són ben diferents. Alguns estem sols, d’altres en parella o/i amb fills, amb pares grans, en un pis gran, en un pis petit, amb balcó o sense, amb pati o amb jardí. I aquesta situació condiciona i molt el que podem fer o no, i el com ho podem fer i com ens podem organitzar. De ben segur que hi ha situacions personals que no han de resultar gens fàcils de portar, o més ben dit, hauria de dir de suportar. Algunes d’elles poden arribar a resultar explosives. Viure molta gent tancada en espais reduïts és molt complicat de gestionar per evitar l’aparició de conflictes.

Recordo el que vaig fer fa dos caps de setmana, el darrer cap de setmana normal i esperem que ben aviat i puguem tornar. Avui toca fer, si no fa, el que vaig fer ahir, sense cap pressa, tinc tot el dia per endavant: naufragar per les xarxes socials, escoltar música, badar per internet, llegir, mirar i escoltar les notícies, badar per la finestra, escoltar música, donar voltes pel menjador com un hàmster, fer “dissabte”, ..... Com podeu veure res d’especial. Anar a córrer o caminar per la muntanya, anar al teatre, o a algun museu, o moltes altres coses hauran de quedar per un altre dia que a hores d’ara encara no podem preveure quan arribarà.

No ens podem queixar fa un bon dia. O potser, ja que ens hem d’estar tancats, estaria millor un dia d’aquells rúfols. La veritat és que no estem mai contents.

Primavera en temps estranys

Aquesta matinada hem entrat a la primavera. Fa un dia assolellat que convida a sortir al carrer, al camp o a la muntanya per passejar i poder gaudir d’aquest bon temps, però avui no podrà ser. Estem confinats a casa. Tot just he baixat a llençar la brossa i a comprar una mica i res més. La resta del dia el tornaré a passar tancat a casa.

Com escrivia Antonio Machado:

“La Primavera ha venido

nadie sabe cómo ha sido.

Ha despertado la rama

y el almendro ha florecido”

La primavera haurà arribat i nosaltres tancats ni l’haurem vist arribar. Ho sabem perquè ho hem escoltat al Telenotícies.

Amb aquest hivern tan temperat els ametllers van florir ja fa dies. Tan de pressa han anat que el dia que s’inicia la primavera astrològica les seves flors ja han desaparegut deixant pas al fruit que ja comença a créixer.

A fora la natura segueix el seu curs. Fa dies que les flors de tots colors han esclatat en la natura. Recordo que divendres passat en el que va ser el meu penúltim entrenament hi havia flors al costat de tots els corriols i camins. Va ser el primer dia que vaig veure les flors de l’estepa blanca, una flor que m’encanta.

La ginesta ja ha començat a florir i també han fet la seva aparició els primers gallarets solitaris. Però no només aquestes flors, n’hi havia moltes més de les que desconec els seus noms.

Avui m’hauré d’acontentar a treure el cap per la finestra i poca cosa més i esperar. És farà llarg, molt llarg esperar en aquesta primavera en aquests temps tan estranys de confinament.

Tenim molt de temps

Aquest matí ha fet una setmana que després d’escoltar i llegir diferents notícies vaig decidir restringir els meus contactes socials abans que arribessin les decisions dels diferents governs. Així començava la meva reclusió que en un principi no em semblava que seria tan severa. Pensava que podria sortir a córrer i caminar per la muntanya i a fer algun passeig. Però ben aviat aquesta possibilitat també va quedar tancada. Diumenge gairebé de matinada i amb dubtes sortia a córrer per darrera vegada per la Serra Galliners que tinc ben a prop de casa. I a mig matí passejava acompanyat pel barri “fantasma” que tinc al costat de casa: Can Gambús. Es tracta d’un barri que només té els carrers, però on no hi viu ningú o gairebé ningú, ja que va agafar l’inici de la crisi. Tot just ara estan en construcció un parell de blocs.

A hores d’ara som majoria els que fem bondat i ens estem a casa. Ens intentem organitzar la jornada el millor possible per no desesperar al llarg del dia. Des d’abans d’ahir a mig matí que vaig sortir a comprar que no he sortit. No és quelcom nou, ja que sempre m’ha agradat estar-me a casa, però tot resulta molt diferent. No hi estic per voluntat pròpia, hi estic per obligació. Hi estic perquè m’ho manen des del Gobierno i des del Govern.

La llibertat ha estat sempre un dels bens més preuats per a mi. Fins i tot m’atreviria a dir que algunes de les decisions personals més importants de la meva vida han estats guiades pel meu afany de ser un home lliure. No m’agrada que em diguin el que haig de fer. En gran manera em disgusta sentir-me controlat. Vull poder sortir i entrar sense donar explicacions.

Però a hores d’ara ens demanen que per responsabilitat personal i per tal d’evitar mals majors evitem en la mesura del possible sortir de casa, i sobretot, que tinguem els menys contactes físics. En el meu cas és ben senzill: visc sol, per tant els contactes socials “reals” son ben minsos. Tan sols es produeixen al moment d’anar a comprar.

Tantes hores a casa donen per molt. Entre altres per badar per la finestra i contemplar les finestres dels altres habitatges. Darrera de cada finestra hi ha una vida o més d’una, cadascú amb els seus pensaments i problemes personals, i que entoma el que estem vivint aquests dies a la seva manera. Aquest pati interior en el que no fa pas massa temps hi havia uns quants arbres de mida important, amb poc temps ha canviat i molt. Primer van ser els alts xiprers que per por a que caiguessin els vam fer tallar i desprès el Gloria que va fer caure tres pins que ja feia dies que s’havien anat inclinant. Ara la visió de les finestres és més nítid i directe.

Aquests dies estem tots recloses al nostre cau, aprofitem-los per a nosaltres mateixos. Ja no ens podem queixar de que no tenim temps.

Tot just acaba de començar

Fa uns dies vivíem tots ben contents i alegres confiats en la nostra manera de viure i amb els neguits de sempre, als que moltes vegades ens hi acostumen. Ben poc ens pensaven la que ens vindria a sobre ben aviat. No teníem previst a curt termini que res pogués canviar de forma tan sobtada.

A través dels mitjans de comunicació ens arriba un convidat nou, el coronavirus. No sabíem pas que era. Tots recordaven l’alarma exagerada de la grip A i de la grip aviària i no en fem massa cas pensant que serà si fa no fa el mateix. Ja sabem que sempre exageren. A més és quelcom que afecta als xinesos. Està molt lluny. Ens ho mirem de reüll i seguim com sempre. Molts pensem que aquest nou convidat no deixarà de ser una notícia més d’aquelles que desapareix de les nostres vides tal com ha arribat.

Però resulta que no és així. Amb una velocitat del tot inesperada aquest convidat desconegut s’instal·la entre nosaltres i comença a ocupar hores del nostre temps. Que afecti als italians ja ens comença a preocupar. Està molt a prop!

Encara titllem d’apocalíptics a qui ens fan arribar missatges alarmants i que demanen començar a prendre mesures dràstiques. D’això no fa ni una setmana. Fèiem vida normal i malgrat contemplar amb estupefacció les imatges que ens arribaven d’Itàlia ens ho agafàvem amb humor.

Ara ja el tenim dins de les nostres vides. S’ha colat fins a dins de les nostres cases. Esmorzem, dinem, sopem i dormint amb el coronavirus. Ens ha canviat el nostre dia a dia, les nostres rutines i els nostre hàbits. Se’ns ha acabat sortir amb total llibertat de casa. Hem de passar les 24 hores del dia entre les quatre parets intentant tenir contacte físic amb les menys persones possibles. I el més fotut de tot que malgrat que ens diuen que els contagis acabaran baixant, cada dia que passa van en augment. Ja ens hem fet a la idea que estarem molts i molts dies així. Tots els nostres plans de futur per aquests dies totalment trastocats. Estem buscant estratègies per passar-ho el millor possible. Però no sabem la seva durada i això ens preocupa.

Carretera de Terrassa deserta ahir a mig matí.

El que tots tenim coll avall és que un cop s’acabi aquesta mena de mal son que en alguns moments ens recorda pel·lícules i novel·les de ficció, mai res serà com abans.