Lídia o Judita?

Amb aquest llibre acabo la meva lectura de les obres de Francesc Trabal.

Narra en forma de cartes a un amic l’encontre amb una Lídia enfebrada i el seu enamorament, “en arribar el matí aquells ulls verds que jo havia descobert el dia abans s’havien tornat pàl·lids i llur mirada no inspirava follies sinó amorosiment”

La cuidava, però la situació no millorava, “Lídia s’anà enfebrant i l’escalfor tornava a menjar-se-la. El seu cos era un forn... Les hores, així semblava que no passessin”

Canterbury, agost 2007

“Lídia acabava d’adormir-se ... i jo estava segur que els seus somnis feien reviure els dolls de tendresa que damunt aquells darrers dies havien resolt figuracions fantàstiques” I el narrador tampoc deixa de pensar en el que ha passat. “Tot el que s’havia esdevingut aquella setmana girava davant meu infinitament reduït”

Les cartes s’interrompen i es reprèn la correspondència vuit mesos després. L’enamorament segueix: “Simultàniament ens sentirem atrets l’un a l’altre quan un raig de sol venia a donar-nos el bon dia. Ens miràrem suaument, mig sorpresos, mig inconscients de la nostra “realitat”. I un petit bes no arribà a mullar els nostres llavis...” “... No ens adonàvem que d’una manera tan simple la nostra vida prenia un camí impossible”

A la contraportada llegim que “Judita és una història d’amor idealitzat” i que el mateix ... “Carles Riba, sempre tan exigent pel que fa als valors literaris, la considerava una obra mestra”. No sé si és una obra mestra, però sí que és la història d’una enamorament on mostra els sentiments que es produeixen en aquells moments.

Però, ¿com és que té per títol Judita, si fins ara el narrador només ens ha parlat de Lídia? Quin misteri s’amaga darrera de Lídia? No ho sabrem fins ben avançada la narració. I un cop desvetllat el misteri del nom, i alguns altres fets menys platònics, veurem si continua o no la història d’amor.

“El que havia d’esdevenir ha esdevingut. Tot és finit!”.

“Evaporada la flama, ¿la cendra quedava xopa de punyetetes?”

FRANCESC TRABAL

Judita

Edicions 62, 1998 (ed. original, 1930); 109 pàgines

Un llarg enterrament

 

Per una d’aquelles casualitats no buscades la mort de Elisabeth II i el procés inacabable del seu enterrament m’ha agafat llegint un llibre també d’una mort i d’un enterrament, també ben singular.

“Per a fer-te calen dues persones, i una sola per a morir.” Ara bé, per enterrar-te tot és molt més complex com hem pogut comprovat aquests dies i com també posa de manifest aquest llibre.

La família Bundren la componen el matrimoni, l’Anse i l’Audie i cinc fills: Cash, Darl, Jewel, Dewey Bell i Vardaman.

Mentre l’Audie agonitza, a través de la finestra contempla com el seu fill gran fabrica el taüt amb el que l’han de traslladar a Jefferson a seixanta quilòmetres d’on viuen per enterrar-la un cop morta.

Un cop algú mort, un cop l’Audie Brunden ha mort, “... no és ella. Ja ho sé. Jo hi era. Jo he vist quan ha deixat de ser ella”...

... “Diuen que la mare és morta. Voldria tenir temps per a deixar-la morir. Voldria tenir temps per a voler-ne tenir... No és que jo no vulgui i no voldré, és que és massa aviat...”

La família es disposa a complir el desig de la mare. És una narració coral estructurada en capítols curts que van canviant de narrador. Cadascú d’ells ens explica el que veu i sent, mentre avança la narració, i així, podem conèixer de primera mà totes les peripècies tant abans com al llarg de tot el viatge.

“He fet tot el que he pogut. Ho he procurat fer com ella volia”. Però tot plegat no resulta gens fàcil i al llarg del camí es troben amb entrebancs. Ha plogut molt, ha plogut com mai i el riu s’ha emportat els ponts.

“Li ho vas prometre. No se’n va voler anar fins que li ho vas haver promès. Pensava que es podia fiar de tu. Si no fas, caurà una maledicció damunt teu”

Es troben davant del riu decidits a travessar-lo

“Davant nostre corre l’aigua espessa i fosca. Ens parla en un murmuri incessant i múltiple, inflada la superfície groga, monstruosament, en remolins esborradissos que naveguen per la superfície un instant, silenciosos, provisionals i profundament significatius, com si, sota mateix de la superfície, quelcom d’enorme i vivent es desvetllés en un moment de peresosa atenció per tornar de seguida a una lleugera somnolència.

L’aigua cloqueja i murmura entre els raigs i al voltant dels genolls de les mules, groga, coberta de desferres i de grans clapes d’escuma bruta, com un cavall llançat al galop. Corre entre les herbes submergides amb un so planyívol, un so meditabund. Les canyes i els rebrolls s’hi ajeuen com sota un vent de tempesta, ondulant sense reflexos, com suspesos per filferros invisibles penjats de les branques altres -arbres, canyes, lianes- sense arrels, segades de la terra, espectrals, per damunt d’un escenari de desolació immensa i tanmateix circumscrita, plena de la veu de l’aigua desolada i planyívola”

La Riera de Gualba, 2019

No els resulta fàcil però amb penes i treballs ho aconsegueixen. En la travessa perden les dues mules i algunes eines, i en Cash es trenca la cama.

Segueixen el camí. Ara en el carro porten el taüt amb la morta, cada dia més pudenta, i a sobre el Cash amb la cama immobilitzada.

No només han de travessar el riu embravit. També han de superar l’incendi d’un estable on hi tenien el taüt amb la morta. Però assoleixen el seu objectiu, arriben a Jefferson i enterren a l’Audie acomplint el seu desig.

Amb menys entrebancs que en aquesta narració ahir finalment Elisabeth II també va arribar al seu destí i va ser enterrada després d’un llarg pelegrinatge tal com ella havia desitjat.

 

WILLIAM FAULKNER

Mentre agonitzo

Ed. Proa; 1990; 245 pàgines

Traducció Ramon Folch i Camarasa

 

La vellesa, la malaltia i la mort

“No sé on soc.

Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè ho hi he estat mai”

“Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver vingut. Però hi soc”

Amb reflexions breus i amb un llenguatge concís el protagonista ens va posant en situació i ens explica el que li passa i el que pensa. Sembla que no pot elaborar-ho de forma més complexa i precisa. El seu pensament és breu amb moltes estones en blanc.

Entra en el que sembla un poble abandonat amb les cases en runes. Pot ser una metàfora de quan ens fem grans i perdem la salut, i acabem sent una mena de casa en runes. “Me’l miro des d’on me’l miri, al poble només hi ha carrers desempedrats, teules trencades i cases vençudes”

La Mussara 2016

“Entro en la primera casa... Em recordo de les cases on vaig entrar per primera vegada: cases d’amics i cases desconegudes, les cases on he viscut i les cases dels fills... No l’he perdut tota, la memòria”... “Encara soc l’amo de la meva voluntat” Està preocupat per la pèrdua de la memòria. Tots estem més o menys preocupats per l’Alzheimer que ens pot sorprendre al passar qualsevol cantonada i aleshores deixem de ser nosaltres mateixos.

“Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que sempre ho he entès tot”... “M’adono que tots aquests noms se’m van esfumant de la memòria”... “Em recordo del nen que vaig ser i llavors em recordo que aquell nen va ser pare”

“No volia estar malalt; això era fàcil. Va ser més difícil aprendre a estar-ho” Ningú vol estar malalt. Ha de costar molt aprendre a estar-ho. Fins ara he estat de sort i no sé el que és estar malalt. No tinc ni idea que em passarà el dia que la malaltia arribi.

“... No hi ha ningú. Que sol que estic. És una soledat intensa i profunda, definitiva. Però també és efímera...”. Una altra por que tenim els éssers humans, el fet de sentir-nos sols, que no és el mateix que estar sol. A mi m’agrada molt estar sol.

“Hi ha moltes coses que vaig oblidar”. La seva malaltia va ser un càncer de pròstata, però després va venir el anar oblidant. “Fins que arriba un dia que dic paraules que ja sé que no tornaré a dir perquè quan les dic se’n van per sempre”

Imatges i escenes, llocs i nous personatges es succeeixen un darrera l’altra amb una mena de sense sentit. Algunes podrien ser imatges angoixants, però no ho són. Simplement desfilen davant del narrador en una mena de somni incoherent i sense fi.

“... Vull desaparèixer. Vull que sigui un somni i despertar-ne. Vull que sigui mentida i que brilli la veritat...Vull tancar els ulls però no puc”.

Una imatge, una escena darrera l’altra. Podrien ser imatges i escenes esgarrifoses però no ho són, simplement l’home camina sense parar d’un lloc a l’altre i ens descriu amb frases breus, i alhora poètiques el que veu i el que li passa. El que podria ser una mena de viatge a l’infern, es converteix en un viatge agradable, potser un viatge al fons d’un mateix. La vida, la nostra vida no deixa de ser un misteri, i un enigma, un lloc pel que caminem, transitem, passem i ens fem preguntes sense resposta, i observem el que passa al nostre voltant.

“Camino cap a l’únic lloc a on puc anar i ho trobo bé. Quan em van prescriure la morfina també ho vaig trobar bé. M’acostumo a la penombra de la cova igual que em vaig acostumant a la llum de la malaltia... Travesso unes quantes sales esgarrifoses i en totes hi passo molta por” S’apropa la mort i n’és conscient. No sabem el que sentirem i el que pensarem fins que ens hi trobem.

“Necessito que l’explicació sobre el futur fos sincera perquè era l’últim futur i perquè seria molt curt encara que se’m fes molt llarg”. Tothom té dret a saber quin futur proper li espera quan la mort s’apropa. Ocultar el que està passant és un gran error. No s’hauria de fer mai.

“La mort jugava amb mi per entretenir l’espera dels que m’acompanyaven”. La mort a vegades pot ser més dura pels acompanyants que no pas pel que s’està morint.

“Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta: encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-lo esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Què trist, que la llei et faci això”. Encara no existia la llei d’eutanàsia. Amb tot semblen que l’adormen per tal que tingui una mort plàcida. Així va ser tant en el cas del pare com de la mare. És d’agrair que les persones que estimes no pateixin en les seves darreres hores.  “Tampoc sabien quant de temps dormiria. Podien ser dos dies o en podrien ser tres. Però em van dir que em semblaria un somni, l’últim somni de la meva vida”

“Em va semblar bonic, morir somiant”

“... intueixo que el viatge s’acaba”

“Sé que al món ja no és meu encara hi viuen els fills que ara abandono i els fills que els fills també hauran d’abandonar”

“Perquè ja sé que tothom fa el seu camí i també sé que el meu s’acaba aquí....

Sé que no he viscut sol perquè vivien en els altres encara que no ho sabés.

Sé per fi que vosaltres sou tot el que queda de mi.

Perquè ara ja sé que només soc la memòria que deixo i per això espero deixar-vos només els bons records, que els altres me’ls emporto jo...”

 

 

JOAN CARRERAS

Torno a casa

                                                                                                                 Proa; 2021; 119 pàgines