Regar a tesa

Tesa és el femení substantivat del participi de l'antic verb tendre 'estendre' (avui tendir), del llatí TENDERE.

I Regar a tesa té a Oristà (al Baix Lluçanès), en terres del català central, el sentit de 'regar engegant l'aigua sense limitacions'. Tal com ho faríem, nosaltres, si volguéssim encetar una bona etapa anual. Per fer ben net, vaja.

L'explicació sobre aquest ús ens la va donar el mateix poeta d'Oristà (ja ho sabeu: poeta-pagès, poeta-forner) després d'haver rebut el premi de poesia amb què (segons es pot veure en la imatge de dalt) aquest aplec de poemes, intitulat Com aigua a tesa, va ser guardonat a començ del 2010.

La locució a tesa té, doncs, el sentit bàsic de 'sense restricció en l'espai' i dóna molt de joc en l'expressivitat popular de tot el Principat. D'aquestes mostres, en citaré unes quantes, tretes, la majoria, del DCVB d'Alcover i Moll i del DECLC de Joan Coromines, començant amb la que ens ha portat fins aquí:

• Regar a tesa 'regar engegant l'aigua sense limitacions' (Cardona, Solsona, Conca de Tremp, Ribargorça).    
• Parar tesa 'parar batuda en l'era' (Puigcerdà). 
• Jaure de tesa 'el bestiar, dormir en els prats, sense recés ni tanca de cap mena' (Vall Ferrera).
• Bogar a tesa 'femar la terra amb la femta del bestiar que hi dorm' (Vall d'Àneu).
• A tesa, a la tesa, a tota tesa 'en abundància, sense limitacions, sense restriccions' (Maestrat, Ribera del Xúquer).  

Afegiu-hi, per acabar d'arribar al 2011, un parell de refranys:

• Per Sta. Teresa lo pagès sembra a tesa.
• Per Sta. Teresa blat a tota tesa.

I encara una empenta més. Fem-ho amb uns quants derivats de tesa: 

• Tesar 'posar tes' (pron. atessar, segons Enric Valor, en tot la zona del migjorn valencià).
• Destesar 'afluixar' (St. Pol de Mar: 'afluixar la vela' [DECLC]).
• Tesor 'qualitat de tes, de tibat' (pron. tessor en àrea valenciana).    

I el poema:

Ara mateix arriba el sol,

silent com aigua a tesa,

al peu de la balconada.

Ara, molt lluny d'aquí,

un soldat mor inútilment

sense fer fressa.

Permeto que la imatge

em sacsegi el cor.

Inútil penitència!

Recordo una cançó

i la canto sencera.

Baixet. Només per a ell.

Sense fer fressa.   

El cuot

Probablement cap a les primeries del segle XX, encara que en una data de mal precisar, hi va haver algú (un català anònim) que va voler aplegar tot un seguit de mots i expressions sentits a la vila d'Arbúcies, a la comarca de la Selva.

L'any 1989 aquestes anotacions van ser publicades en forma de brevíssim quadernet pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella (MEMGA) i amb un aclaridor pròleg del professor Jordi Bruguera.

En aquest senzill opuscle, presentat sota la llegenda Paraulas catalanas y frases recullidas à Arbucias, s'hi pot trobar, entre moltes altres curiositats del lèxic del Montseny, la referència que més escau al dia d'avui.

S'hi esmenta, en efecte, el substantiu cuot 'llufa dels Innocents', mot que el compilador anònim va servar perquè avui tots nosaltres ens en poguéssim gaudir.

A ell, doncs, devem la troballa d'aquest mot tan curiós: el cuot d'Arbúcies.

Planteu-vos-el.

Dedicat, ara i sempre, a tots els qui, amb gran esforç i dignitat, ens han ensenyat a estimar la nostra llengua històrica.    

El reteït

Reteït (reteïda per al femení) és sobretot un mot, de to col·loquial, que és usat com a adjectiu, però que pot entrar, a més, en la formació de motius o malnoms del tipus el Reteït (o la Reteïda), car així ens ho asseguraren al municipi d'Anglès, segons enquestes fetes durant la primavera de l'any 2009.

El seu significat, doncs, no és altre que el de 'avar, ganyó'. I el professor Joan Coromines el relacionava amb el castellà derretido, que coneix variants com ara retido o redetido.

Faig constar, finalment, que aquest mateix adjectiu, en enquestes un xic posteriors, va ser proposat als indrets més meridionals de Sta. Maria de Farners i d'Arbúcies i que allà, en canvi, no fou reconegut pels meus informadors de la primera generació.   

Dedicat al senyor Emili Rams i als nostres informadors de la vila gòtica d'Anglès, als quals, atesa la seva gran generositat, no els podríem pas aplicar aquest adjectiu tan poc avinent. 

I a míster Scrooge, per haver-se reincorporat a la vida social.

A collibè per les Guilleries

La informació que ara us presento és treta de les enquestes i entrevistes que he anat fent, entre la tardor del 2006 i l'estiu del 2010, a la comarca natural de les Guilleries i en alguns municipis del seu entorn.

Aquests, doncs, són els resultats que jo he obtingut en aquesta zona per al concepte 'portar un nen assegut sobre les espatlles' (demanat així, invariablement, en tots els punts geogràfics escorcollats):

• St. Hilari Sacalm: a collbè, a collicames.
• Tavèrnoles, St. Julià de Vilatorta: a collbè. 
• Espinelves, Viladrau: a collcames.  
• Folgueroles: a collbiti.
• Vilanova de Sau: a collcames, a collibè.
• Osor: a collcames, a collicames. 
• Susqueda: a collborrec.  
• Amer: a collibè.
• la Cellera de Ter: a collbè.
• Anglès: a collbotè, a collbè.
• Sta. Coloma de Farners: a xaibè.
• Arbúcies: a collcames, a collbè.

Per completar-ho amb una visió més global, us recomano que feu una bona ullada al mapa núm. 611 del volum tercer de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), dels professors Joan Veny i Lídia Pons, de la Universitat de Barcelona.

Però per als qui de moment no pugueu consultar aquesta magna obra, us ofereixo a continuació una tria de resultats referits al mateix concepte:   

Baleàric:
- a be (Llucmajor)
- a becoll (Ciutadella de Menorca, Palma, Pollença)
- a becolles (Santanyí)
- a les carregates (Eivissa)
- a les cavalletes (St. Josep de Sa Talaia). 

Català septentrional:
- a collborrec (Ceret, Montoriol, Prats de Molló)
- a collmamè (Estagell, Perpinyà, Salses)
- a collsemaler (Mosset). 

Català central:
- a collbit (Avià, Sta. Eulàlia de Riuprimer)
- a collbotet (Oix, Queralbs)
- a collbè (Banyoles, Barberà del Vallès, Cambrils, Girona, Moià, Vacarisses)
- a collcariques (Begur)
- a collcristòfol (Balsareny, Setmenat)
- a collibè (Barcelona, Cambrils, Llançà, Tarragona)
- a santinano (Cànoves)
- a xaibè (Lledó d'Empordà)
- coll a saques (Castellar de n'Hug).   

Català nord-occidental:
- a be corderet (Fraga)
- a bebè (Lleida)
- a cavall (Ordino)
- a coll de be (Almenar)
- a collbè (Agramunt, Calaf)
- a colletes (Cerler)
- a collfort (Sort)
- a collsarró (Peramola)
- a santonino (Àger)
- a sencoronelis (Lleida)
- al coll (Bescaran, Cubells)
- a la sarrona (Móra la Nova)
- a la xirinxina (Amposta)
- gori-gori (Vimbodí).

 

Valencià:

- a carcasselles (Altea, Guardamar)

- a collsarró (Rossell)

- a muscle (Alzira, Benigànim)

- a puces (Tàrbena)

- al be (Albalat de la Ribera, Alacant, Sallent de Xàtiva)

- al coll (Benaixama, Borriana, Torís)

- al muscle (Albocàsser, Alcalà de Xivert, València)

- a la geganta (Muro del Comtat)

- a la geganteta (Ontinyent)

- a la moixanga (Vilamarxant)

- a l'aligueta (Xiva de Morella)

- a les galligotes (Castelló de la Plana).

 

 

 

 

 

La casa de les pinces

Ja se sap: els mots manllevats tenen això. No sempre són de bon pair. Especialment en les persones de més edat, poc amigues de l'aprenentatge d'idiomes, les solucions poden ser diverses. I aquí en teniu una, sentida en una parlant originària de la plana de Vic.

Mala pianya

He de reconèixer que aquesta vegada la informació que us poso aquí ha estat obtinguda de manera més aviat indirecta i imprevista, és a dir, no per mitjà d’enquestes i entrevistes conscientment preparades, que és com ho solc fer majorment, sinó gràcies a una observació col·lateral feta per una persona de l’entorn familiar de l’escriptor Josep Comas Areñas (autor osonenc de diverses obres d’ambientació rural); aquesta observació, com dic, era a propòsit d’una expressió sentida en certs parlants del Ripollès, i, en particular, dels termes de Camprodon i de St. Pau de Segúries, i referida a l’aspecte físic que ens ofereixen les persones com a individus socials.

És en aquest sentit que s’ha comprovat que la locució fer mala pianya és usada en aquests llocs del català nord-oriental per fer notar que una determinada persona no va vestida de manera adient, o que va mal abillada, i que la seva presentació produeix un efecte negatiu en les persones que l’han de tractar.

Cal assenyalar que aquesta locució no l’he sabuda trobar en cap dels reculls lèxics i fraseològics que hem consultat, i que al DCVB tampoc no consta que el mot pianya (o peanya) participi en cap expressió d’aquest estil; hi trobareu, això sí, el refrany: Al sant l’adoren per la peanya, que admet interpretacions diverses.

És prou clar, d’altra banda, que el substantiu peanya (esdevingut pianya per raó del tancament de la primera vocal en hiatus) manté relació etimològica amb el llatí PEDANEA ‘pertanyent als peus’.

I res més. Vetlleu la imatge, no fos cas!

L'aviram d'Osor



De les entrevistes que vam fer al terme municipal d'Osor durant la primavera de l'any 2008 se'n pot destacar, entre moltes altres coses, una particularitat semàntica que a mi, en aquell moment, em va sorprendre en gran manera però que, tanmateix, no he après a valorar com calia fins que no he llegit al Diccionari Etimològic de Joan Coromines les argumentacions que fan al cas.

Em refereixo ara al significat que hom dóna, en aquell indret de les Guilleries, al substantiu aviram (de gènere femení, pron. viram per afèresi vocàlica), que no és altre, allà, que el de 'conjunt de tot el bestiar casolà', i no pas el de 'conjunt d'animals de ploma', que és, aquest sí, com tots vosaltres sabeu, el sentit que, sense discussió, té aquest mot al Principat i a les Balears i el que li reconeix el mateix diccionari normatiu.

No cal dir que el nostre informador, en adonar-se de la nostra estupefacció davant del sentit, d'abast tan general, que ell donava a aquest substantiu col·lectiu, hagué de certificar-m'ho amb gran fermesa i convicció, i un servidor, amb més dubtes al cap que no pas clarícies, n'eixí tot conjecturant -vegeu si en sóc, d'ignorant- que els garrins, les eugues i els llapins de les Guilleries no haguessin ja llevat ploma voladora damunt el seu vestuari i carnadura habituals.

Però no. Es veu que no. Havent fet, doncs, pel meu compte la consulta corresponent al DECLC (volum I, pàgs. 519-520), hem pogut comprovar que en l'argumentació etimològica relativa a aquest mot, el professor Coromines es decanta per l'opció de considerar que aquest prové d'una hipotètica forma llatinovulgar derivada del llatí AVIS basant-se, sobretot, en raons fonètiques i semàntiques (i negant, precisament, l'existència de l'accepció que nosaltres hem trobat a Osor); i ho fa, a més, oposant-ho explícitament a la hipòtesi, formulada per altres autors (Moll, Montoliu i Rohlfs), segons la qual el substantiu aviram no seria sinó una derivació del verb HABERE entès en el sentit de 'bestiar'. 

Com que aquesta no és una qüestió sobre la qual jo pugui dir gran cosa més, em limito a insistir en el que ja ha estat dit abans i a oferir-vos, una altra vegada, allò que tan generosament em van dir a cal Sastrellarg d'Osor: que el mot aviram té, en aquest lloc, el sentit de 'bestiar', tant si aquest bestiar porta ploma com si no en porta.     

Els de Montesquiu

Diguem-ho clar, si pot ser. I sense embuts ni basarda. Car la cosa ja no té adob en aquest poble, tan industrial, del Bisaura. Els dels pobles veïns ja el saben, aquest secret, i no fóra assenyat que jo, per santa cautela, i per mor del castell, us l'amagués a vosaltres:   

Els de Montesquiu van a pixar al riu!

Els digitals

Això ho vaig sentir en una de les entrevistes que vam fer en terres selvatanes de les Guilleries. I fou precisament en tractar de les activitats reproductives del bestiar de peu rodó que el nostre informant va caure en el greu parany d'il·lustrar la seva explicació tècnica amb l'ús d'aquest cultisme tan poc adient.

No cal dir que la confusió entre digitals i genitals és ben justificable i s'explica per la similitud formal entre aquests dos mots substantius, i hi ajuda, diria jo, el fet que un hom hagi volgut trobar, dins un repertori d'elements cultes que no dominem gaire, un mot suau (és a dir, un bon eufemisme) per mirar d'estalviar-se la duresa del mot vulgar o l'especialització del mot de registre pagesívol, que en aquest cas potser hauria estat turmes.

Les turmes.

La farda de Vilalleons

Bé que el substantiu farda pot tenir algunes altres aplicacions, aquí el porto a col·lació per destacar-ne el sentit que se li donava al poble de Vilalleons (entre la plana de Vic i les Guilleries) i tal com me l’ensenyaren els familiars del senyor Josep Vilamala en eixir d’una de les entrevistes que vaig fer en aquest indret del terme de St. Julià de Vilatorta durant la tardor de 2007. 

Allà, de fet, me’l presentaren tot advertint-me que aquest substantiu, esdevingut ja estrany dins el llenguatge d’aquesta zona, només era viu per obra del seu clar record i per haver-lo pogut sentit en un ascendent familiar de la mateixa casa.

Aquest sentit a què ells es referien no era sinó el de ‘mainada, conjunt d’infants’, que el DCVB bonament situa a les comarques de la Garrotxa, Empordà, Berguedà, Lluçanès i Ribagorça.

Aquest mateix diccionari dóna notícia, a més, d’altres accepcions atribuïdes a aquest substantiu. Hi sobresurten les de ‘càrrega’, la de ‘conjunt de coses inútils, que fan nosa’ i, finalment, la de ‘conjunt de gent dolenta o que molesta’. Tots aquests significats han estat efectivament registrats per aquest diccionari i sembla evident que tenen relació semàntica amb el sentit ‘mainada, quitxalla’, el qual sorgeix per ennobliment (ennobliment a voltes relatiu, o incomplet) de la idea bàsica de ‘càrrega, destorb’. Que és, precisament, el mateix procés que hom ha pogut remarcar en altres elements del nostre lèxic: al·lot (de arlot ‘home de mala vida’), bergant ‘jove’, bordegàs (derivat de bord).

En el sentit que aquí ens interessa el substantiu farda també el trobareu representat al Diccionari Aguiló, on se citen testimonis documentals que corresponen a la Crida de les Festes de Sant Miquel de Vic, del 1799: “Se comencen a sentir xiulets y crits de la farda”. Aquesta referència la podreu trobar, igualment, al volum I de La contribució d’Osona a la llengua catalana, de Lluís Orriols i Monset, obra en dos volums publicada l’any 1994 per Curial Edicions Catalanes.



A Josep Vilamala i la seva família.

Vuit dies a Colldebassa!

En un altre comentari que vaig fer en aquest mateix blog em vaig referir a la pintoresca expressió Vuit dies a Colldebassa, amb la qual els infants de Sora (al nord d'Osona) eren comminats a menjar-se allò que els seus pares o tutors els havien posat al plat; l’amenaça era esglaiadora: en cas de no menjar-s’ho, podien ser traslladats a aquest casal del mateix municipi caracteritzat pel fet de trobar-se en estat ruïnós i per la migradesa evident de les seves collites.

Le fotografies que il·lustren aquest comentari ens les acaba de fer arribar l’escriptor Josep Comas i Areñas (nadiu de Sora, i de nissaga antiga) i s'hi pot veure l’estat en què actualment es troba el mas citat com a Colldebassa, molt delmat pels estralls que hi han fet la incúria i el pas del temps.

Que vagi de gust!



A l'amic Josep Comas, intrèpid autor de les fotografies. I a l'Olga Xirinacs, que n'ha fet un bell conte per fugir de la por.  
Moltes gràcies a tots dos.

A can Pixa fan ball de nit

Sí: ja hi podeu comptar. És cosa segura. Avui a can Pixa fan ball de nit. I així mateix ho sento a dir a l'àrea geogràfica on jo visc i en altres regions del català central.   

S'esdevé, però, que l'ús que se'n fa no acaba de ser ben bé el mateix arreu i pot variar, em penso, segons l'indret que tinguem en consideració. 

Jo, per la meva banda -i com que en desconec l'origen-, només us puc indicar que en el meu ambient familiar de la vila de Torelló aquesta frase sol ser pronunciada tot seguit que algú hagi fet una proposta forassenyada o una declaració d'intencions que és vista com a exagerada, hiperbòlica; la resposta que se li dóna és, per tant, de la mateixa magnitud, i d'una intensitat francament aclaparadora: I a can Pixa fan ball de nit! Que és equivalent, com podeu veure, a una altra expressió igualment rotunda i inqüestionable: I un be negre amb potes rosses!

Ens consta, en canvi, que a la comarca de la Garrotxa la interpretació que hom dóna al ball de can Pixa és un xic diferent, puix que se n'anuncia la realització tan bon punt se n'ha anat en orris l'assumpte o l'afer que portàvem entre mans. Aquest és, si més no, el sentit que li reconeixen els col·legues Joaquim Monturiol i Oriol Domínguez, que són els autors d'una monografia, del tot recomanable, publicada l'any 2001 per Ràdio Olot amb el títol de El parlar de la Garrotxa. La referència a can Pixa la trobareu a la pàgina 167. Mireu, doncs, si us ho poso bé.

I la conclusió és clara. Tots hi estarem d'acord: la invitació és ferma, ja ho sabeu. Hi som tots convidats. A can Pixa hi falta gent.

No diguis parracs!

 

Doncs això: no digueu parracs. Si us plau.

On parrac té, efectivament, el sentit de ‘paraulota, mot ofensiu, flastomia’, que és accepció pròpia de la zona del Bisaura i de la vall del Ges (al nord d’Osona), i no recollida –vet aquí el seu interès– als repertoris lèxics que jo he consultat, i menys encara al diccionari normatiu.

Cercant-lo a la xarxa internet el trobo, això sí, en un exemple ben pintoresc que hom situa al mateix Bisaura: “I que no et torni a sentir dir més parracs o et rentaré la llengua amb sabó!”.

Com diu el professor Coromines (al DECLC, VI, 303-307), el substantiu parrac, probablement derivat postverbal de esparracar (verb no recollit fins al diccionari Labèrnia de 1864 i d’origen incert), és mot que el català comparteix amb el gascó i algun parlar basc.

Parrac també és, doncs, mot d’origen incert, però tal vegada de nissaga no romana atesos els esbrinaments de Joan Coromines que us recomano de consultar a l’esmentat DECLC.

Sigui com sigui, el mot en qüestió el trobareu ben representat al DCVB, per bé que sense l’accepció que avui us he volgut presentar aquí. Vegem-les:

1. Tros de roba esquinçat o rebregat, malmès.

2. Porció de núvols que apareix com separada dels altres.

3. Home menut, baixet (Rosselló).

4. Persona malvestida, esquinçada (Empordà).

5. Pagès, en sentit despectiu (Igualada, Valls, València).

6. Company (en l'argot dels gitanos).

Dedicat a totes les persones que fan servir aquest escaient mot, i també als amics, tan fidels, que ens segueixen des de fora dels Països Catalans.

La xera de Vidrà

Entre altres, el substantiu xera (del francès chère) pot tenir el sentit de ‘afalagadura, festa; demostració d’afecte o alegria’, però també –i molt relacionat amb aquest– pot tenir el sentit de ‘flama viva’, sobretot en àrees del català septentrional.

Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut confirmar aquests usos en molts parlants genuïns de Collsacabra, la plana de Vic i les Guilleries, i així mateix en les entrevistes que vam fer al terme de Vidrà (en terres del Bisaura, a tocar de la Garrotxa i el Ripollès), on la senyora Anna M. Coll, oriünda del casal del Coll, ens aportà una bella mostra de fraseologia local en què aquest substantiu és, en realitat, l'element clau d’un refrany la interpretació del qual resta ben oberta, ens diu ella, per a qui vulgui cercar-hi diferents sentits:

La xera de la dona només dura una estona, i la del marit només dura un xic.

Faig constar, de passada, que el timbre de la vocal forta del mot xera (molt variable en les zones en què aquest mot és vitenc) fou el de e tancada en l’esmentada entrevista, mentre que el del substantiu estona, del gòtic STUNDA, fou efectivament el de o oberta (com a Collsacabra i a les Guilleries [Vilanova de Sau, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, St. Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Anglès, Sta.Coloma de Farners]; i com ho sol ser, de fet, en moltes zones de la diòcesi de Girona i en àrees contigües).

Dedicat a Anna M. Coll.

Els garrufets

Aquest és, ja ho haureu endevinat, un altre exemple d’equivalència acústica. I segurament molts de vosaltres ja ho deveu haver sentit alguna vegada, això. El canvi de b en g, de barrufets en garrufets, es produeix sobretot per confusió o equivalència perceptual.


En altres exemples (gomitar en comptes de vomitar; o gorradura en comptes de borradura) el canvi de b en g, que hom sol tenir com a propi de la llengua vulgar, és afavorit, notem-ho, pel contacte amb la vocal contigua, que és també, com la g, de naturalesa velar. Ben senzill: durant l’articulació de la primera consonant els parlants tendeixen, de manera natural, a preparar la llengua per a l’emissió de [u] i, doncs, a configurar-la bo i acostant-la al vel del paladar, és a dir, de manera semblant a com ho fem per a g.


Recomanació:
Joan VENY: “L’equivalència acústica B = G en català: els casos de “bolerany” ‘remolí’ i “boixac” ‘galdiró’, dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XVIII, Miscel·lània Joan Bastardas/1, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989, pp. 101-127.



Dedicat a Beth Casas i als amics d’Òmnium Cultural d’Osona.

Les broques de Tavertet

No fa gaires dies que em vaig referir al mot broca en la seva accepció de ‘busca del rellotge’. Però com que amb això encara no en vaig tenir prou, us proposo avui el mateix mot però associat a una accepció diferent: la de ‘agulles de fer mitja’, que em van donar al poble de Tavertet i, en concret, a la casa del Jofré (o Xofré, que diuen allà).

Cal asssenyalar, però, que aquesta accepció no figura al diccionari normatiu i sí, en canvi, al DCVB. I que aquest mot, com vam indicar l’altre dia, ha estat relacionat amb el llatí BROCCA, feminització de BROCCUS.

El professor Joan Coromines, per la seva banda, li reconeix (al DECLC, II, pp. 246-249) aquest passat llatí o llatinovulgar, però va més enllà i ens proposa, com a conclusió, un ètim de tipus cèltic:
En resum resulta clar de tot això que el sentit bàsic del tipus BROCCU, BROCCA, és el de 'objecte prominent capaç de ficar-se dins un altre' sigui punxant-lo o percudint-lo [...]

I afegeix:
Aquesta accepció ens recorda immediatament el sentit del mot BROKKOS que és comú a les llengües cèltiques insulars com a nom del teixó (irl. mj. brocc, ky. i bret. mj. broch), animal de morro o musell prominent, que sovint l'usa per furgar [...]

En un altre indret el mateix autor (DECLC, II, p. 249b) diu:
Una de les aplicacions d'ambient més popular és el de 'agulles de fer mitja', que vaig sentir a Arcavell (entrada d'Andorra), l'any 1936, i que llegeixo en el rossellonès Josep Sebastià Pons [...]

Derivats (citats per Coromines): entre altres, brec 'broc de la ferrada de munyir' (Mallorca) o 'broc d'una cadufa o d'un tassó d'argila' (Menorca), broquet 'boquilla de pipa' (Empordà, Mallorca, Menorca), broqueta, broqueter, broquinyot; així com el verb brocar 'atacar' o brocada 'acte d'atacar l'enemic' (que trobem en la Crònica de Jaume I); o embrocar 'emprendre' (usat, a Julita, per Martí Genís) i al Maestrat en el sentit de ‘escometre’.

Un avís de sord

“Et donaré un avís de sord!”.

És a dir: una bufetada, un calbot, o algun altre cop d’aquest estil.

Fórmula perifràstica que entraria, sens dubte, en l’apartat dels eufemismes, és a dir, en la categoria d’elements lingüístics que ens permeten bandejar l’ús d’altres formes del mateix llenguatge tingudes per més dures o inconvenients.

Sabem, però, que el seu efecte –l’efecte de l’eufemisme, vull dir–, pragmàticament parlant, pot acabar essent, per culpa del desgast, tant o més dolorós que l’impacte del mot primer, dur i rocós en la plenitud del seu significat. Recordeu, si més no, el que ocorre, contemporàniament, en el cas conegudíssim del mot examen, que hom ha provat de reemplaçar per mots alternatius: avaluació, control, prova, test...

Consti, doncs, que aquesta locució a què em referixo avui l’hem sentida només a la vila de St. Vicenç de Torelló, a la vall del Ges (Osona), però allà ens indicaren que aquesta manera assuaujada de referir-se a la bufetada (o al clatellot, o al calbot, o a tantes altres maneres de denotar cops afins) hi era pròpia d’un ascendent familiar originari de la Garrotxa i, per tant, no la consideren genuïna d’aquest indret. Sigui com sigui, em plau de deixar consignada aquesta singularitat del nostre llenguatge atès que jo no l'he sabuda trobar en cap dels reculls lèxics que hem consultat.

Puc assenyalar, això sí, que la cartografia que ens ofereix el volum I de l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), generós de mena, ens dóna (als mapes 114 i 115) un bon esplet de formes lingüístiques que donen compte d’aquest repertori d’usos populars:

En català central els mots més extensament representats són bufetada, plantofada, pinya, castanya, revés, bolet, clatellada, mastegot, catxeta, clatellot...; però n’hi d’altres, és clar: el substantiu nassada (que hom situa als punts costaners de Begur i Tossa de Mar) sembla propi del llenguatge dels mariners; boleia, o voleia (Vilallonga de Ter, Ripollès), que jo conec de la vila d’Oristà (Lluçanès), crida l’atenció per la incertesa del seu origen; i el mot morma, que jo només coneixia de Prats de Lluçanès, surt en terres del dialecte septentrional (o rossellonès; on també destaca l’occitanisme carpant), a les Balears (Pollença i Santanyí [Mallorca]), en punts de l’Empordà, i fins en terres occidentals (Lleida).

En català nord-occidental els mots més representats no són gaire diferents dels del català central: patacada, trompada, catxeta, castanya, bolet i revés hi són bastant pertot; però en terres pirinenques sobresurt la forma carxotada del Pallars, així com l’andorrana carxofa.

El substantiu galtada és molt citat a les Balears i al País Valencià (on es presenta en la forma galtà per causa de la coneguda reducció dels mots terminats en –ATA); però també hi trobem, en terres valencianes, els substantius bescollada (esdevingut bescollà), calbissó (que ja recull el DCVB), calbissot, espalmada, pinya, manotada i manotà, palmà, revés...

Entre els parlars illencs és de destacar l’eivissenc xereca (possible arabisme) i el mallorquí bamballeta (de ballmanetes).

A més de tot això, els seguidors d'aquest blog ens informen, amb gran interès i autoritat literària, que a l'àrea de Tarragona hi són possibles, dins d'aquesta mateixa parcel·la temàtica, els mots gec ("gec d'hòsties") i el verb hostiejar, més antic. Semblantment, i des de l'illa de Mallorca, ens donen notícia de la variant manballetes (ALDC: Llucamajor) i de la vitalitat de mots com ara bescollada (o becollada) i clatellada (o clotellada), tan característics dels parlars baleàrics; els que més ens han corprès són, però, els substantius paperina, llosca (feminització de llosc) i tapamorros 'copet donat als morros dels infants més menuts (quan aquests diuen paraulotes)'.     


En els comentaris d'aquesta entrada trobareu més informació, interessant i contextualitzada, sobre altres mots d'aquesta esfera semàntica.

Venir de Querós

Expressió que equival a venir d’Arbeca, i s’ha sentit a la vila Anglès, primavera de 2009, just en el perímetre de la comarca natural de les Guilleries.

S’usa –em diuen– per indicar que algú, en presentar-se en un indret que li és nou, hi arriba amb ignorància absoluta dels costums locals i francament desorientat pel que fa al capteniment que hi és adient; aquest nouvingut és, per tant, vist amb estranyesa, amb burla, o qui sap si amb un bri tendresa pels ulls que se l’han de mirar.

Històricament, l’expressió se justifica –crec– pel fet que l’indret de Querós, al cor de les Guilleries, restà submergit en construir-se el pantà de Susqueda, i els seus habitants, infortunats, hagueren de conèixer les dures conseqüències del desarrelament.

Jo mateix he tingut el goig de poder-ne entrevistar algunes, d’aquestes persones; recordo, amb especial afecte, l’entrevista, densa i enriquidora, enregistrada el 5 de maig de 2001, que vaig poder fer al senyor Pere Domènech, pastor d’ofici, en el seu “exili” de Tavertet, al mas la Perereda.


El professor Narcís Figueras (http://www.ddgi.cat/atles/pdf/4.pdf) ens en fa cinc cèntims, d’aquest indret selvatà:

El pantà no sols enfonsà el poble de Susqueda, sinó també Querós i el seu pont romànic. Antic terme de Vilanova de Sau, passà ja a la fi del segle XIX a Sant Hilari Sacalm, i avui ha desaparegut del tot. La seva església, arran d’aigua, inaccessible des del cantó sud del Ter, és una ruïna absoluta. Querós és conegut per Joan Sala Serrallonga, que hi visqué en casar-se amb la pubilla d’aquest mas, i pel turó del Mal Sopar, d’on segons la llegenda hagué de fugir amig sopar dels seus perseguidors. Verdaguer hi anà el 1868 per recollir la llegenda i veure la casa del bandoler,“un casinyot dels més rònecs de la Guilleria—explica per carta a Aguiló—, una hora poc més o menys del poble de Querós”. S’arribà a la casa i també a Osor, on recollí la història d’en Coma d’Osor “que va matar el rector”. Aplega records d’aquest país, “terra de llops i bandolers”, que li semblen “de mala mena”. “Tot ho trobí aspre... —afirma— lo caràcter de la gent, los camins on un no pot casi posar lo peu pla, les muntanyes que amaguen sos pelats caps entre les bromes i sos peus en abismoses sotalades, lo murmuri dels rierals...”.

Un home de bon faire

Reconec que no solc ser gaire destre a l'hora de presentar, amb el rigor i la consideració deguts, els mèrits dels prohoms que han estat fidels al nostre poble, i per això, en aquesta ocasió, en la trista avinentesa d'haver-se produït la mort del mestre Joan Solà, m'he estimat més de fer-ho (bé que amb un xic de retard) recordant aquí la bella i planera expressió, de nissaga occitana, que feien servir a Rupit per glossar les bondats dels esperits nobles.

Me la va ensenyar l'amic Miquel Banús, i no crec, doncs, que calgui afegir-hi res més.

Només això: gràcies.




A la memòria del professor Joan Solà.

Les broques del rellotge

Entre les accepcions consignades pel DCVB sota l’entrada corresponent al mot broca (del llatí BROCCA, feminització de BROCCUS) s’inclou la relativa a la busca del rellotge, amb localització exclusiva a l’Empordà.

La professora Carme Vilà, que situa aquesta accepció a la vila de Torelló, també va incloure aquest mot en la seva monografia intitulada El parlar de la plana de Vic, publicada per Caixa Manresa l’any 1989. I d’allà precisament el vaig manllevar jo per als qüestionaris que he anat portant a diferents contrades de les diòcesis de Vic i de Girona.

Aquest ús (el de broca per a ‘busca del rellotge’) em consta que era força viu a Collsacabra devers els primers anys del segle XXI, i ho és –o ho era, car la tendència és tanmateix regressiva– en punts del Lluçanès (Alpens, Prats de Lluçanès, St. Agustí de Lluçanès, St. Martí de Sobremunt), en algun del Berguedà (mas Puigcercós de Borredà, en àrea de l'antic municipi de Salselles) i encara en alguns de les Guilleries (Amer, Osor, St. Hilari Sacalm).

El rupit d'Arbúcies

El substantiu rupit, masculí pel que fa al gènere gramatical, fa referència a la gota de moc que penja del nas.

L'ús d'aquest mot el vam poder confirmar en l'entrevista que vam fer el mes juliol de 2009 a la senyora Anna M. Ballús, arbucienca de moltes generacions, en una de les sales del Museu Etnològic del Montseny la Gabella, altrament conegut com a MEMGA.

En l'accepció que aquí us donem, aquest substantiu figura en el recull anònim intitulat Paraulas catalanas y frases recullidas à Arbucias, publicat pel MEMGA l'any 1989. I el trobareu igualment al DCVB, per bé que amb l'única localització de Pineda.

Tecanets de Vic

Tal com jo ho tinc entès, els tecanets són (a Vic) la menjada, apressada o no tan apressada, i no necessàriament frugal, que es fa sobretot dins l’horari laboral.

No em consta que això es digui gaire (potser molt poc, o poquíssim) però sí que puc assegurar que ho conec del meu entorn immediat.

“Anem a fer uns tecanets!”.

Trotxar

Vull assenyalar, en primer lloc, que el verb trotxar ‘bullir’, intransitiu, no figura al diccionari normatiu però sí, en canvi, al DCVB i al DECLC de Joan Coromines.

En les enquestes que vaig fer al Lluçanès a les acaballes del segle XX es va poder comprovar que en les dones (en els nostres informants de sexe femení: Alpens, Oristà, la Torre d’Oristà) aquest verb solia associar-se a un significat més precís que el que ens dóna la definició bàsica: el de ‘bullir, les farinetes’ (no recollit pel DCVB). “Ja trotxen!”, deien (amb o oberta). I, en canvi, els homes (St. Martí d’Albars Sta. Eulàlia de Puig-oriol), que hi feien una al·lusió més vaga, li reconeixien solament els sentits més generals: el de ‘bullir’, o bé el de ‘bullir sorollosament’ (que el DCVB, accepció 3, atribueix al Ripollès, Ribes, l’Empordà i el Lluçanès).

Ben mirat, això que hem dit no ens ha de sobtar en absolut, car sabem prou bé que la dedicació de l’home rural a les feines del camp ha estat absorvent fins fa pocs anys i deixava per a les dones el reducte de les feines dels fogons, la criança de la mainada i algunes altres feines relacionades amb l’aviram i la cura d’altre bestiar. S’entén, doncs, que això hagi anat així i que d’elles n’hagin pervingut unes percepcions més fines, de més detall, amb resultats de més precisió semàntica en el cas de què tractem.


A banda d'aquests significats, hi ha, en baleàric, el de ‘trotar, anar de pressa’ (accepció 1 del DCVB), i encara un altre, també del baleàric, el de ‘fer molta feina o molt esforç, moure’s molt, treballar activament’ (accepció 2 del DCVB).

Resti indicat, per la nostra banda, que al terme de St. Pere de Torelló, al nord d’Osona, tinc oït aquest verb en l’accepció ‘moure’s vigorosament, fer esvalot (la mainada)’, molt acostada, diria jo, a l’accepció 2 que ens dóna el DCVB.

Pel que fa referència a l’etimologia, convé indicar que el professor Joan Coromines (DECLC, VIII, 895) relaciona la creació del verb trotxar ‘bullir’ amb el so produït per l’olla en aquesta operació de bullir i, per tant, li assigna un origen onomatopeic. El sentit de ‘trotar, anar de pressa’ el considera un barbarisme, per relació amb el verb (a)trochar ‘fer drecera’, del castellà.

A Prats de Lluçanès sense pa i vi no hi tornis més

I bé, tornem a ser al fòrum dels sarcasmes. I encara bo que aquest no ho és gaire, de sagnant. Ja ho veieu. Es limita a constatar l’aire gasívol que des del terme veí de St. Feliu Sasserra hom observa en la pell dels nadius de la vila de Prats, que aquest és, com sabeu, el terme més poblat de la comarca natural del Lluçanès, terra a la qual em sento molt vinculat sobretot pel fet que va ser allà, i concretament a Oristà, on vaig fer les meves primeres enquestes de dialectologia. Res a dir, doncs, d’ells. I això sí: sempre més agrair-los la seva disponibilitat, el caliu de la conversa, i sobretot el joc i la disbauxa quan aquesta, per festiva, ens fa tan feliços i dignament humans.

Anem al cas, però, ja que la rima en qüestió té, ultra el seu valor fraseològic, un interès addicional: el de confirmar-nos, per al català parlat a St. Feliu Sasserra, un tret de vocalisme tònic que constitueix, diguem-ho així, un element de contrast important: hi és oberta la vocal que figura en l’adverbi més. Contrast intern del català central, d’aquells que ens permeten d’establir modestes distincions i que en la consciència dels parlants té tanmateix el seu punt d’adhesió.

Segons la informació que vaig recaptar a la comarca del Lluçanès entre el 1999 i el 2000, el mot més (de MAGIS, passant per MAIS) es pronunciava amb e oberta només al sector sud-oest del Lluçanès, i també es pronunciaven així, amb e oberta, l’adverbi només i el substantiu mes ‘porció de l’any’ (de MENSIS), aquest darrer sense relació familiar amb els altres dos. Això ho vaig poder comprovar, in situ, i de manera sistemàtica, en aquesta àrea: fou concretament als termes de Sta. Maria de Merlès, St. Feliu Sasserra i en alguns masos del terme d’Olost (al sector de Sta. Creu de Jotglar); en canvi, en els altres indrets d’aquesta regió (Oristà, Lluçà, Perafita, St. Bartomeu del Grau, St. Martí d’Albars, Prats de Lluçanès), pacientment escorcollats, es comprovà el timbre tancat de les vocals en qüestió.

Embarcar

‘Fer sortir el carro de les carrilades, perquè hi fa de mal anar, i fer-ne de noves’.

Verb que en aquesta accepció (i en ús intransitiu) el DCVB situa exclusivament a Castelló de la Plana, però que és ben viu, segons les nostres enquestes del segle XXI, a la comarca natural de les Guilleries. Ho hem comprovat als municipis d’Osor, la Cellera de Ter i Susqueda.

Val a dir que la primera ocasió en què ens va eixir aquest verb a tomb, no preteníem sinó mirar de determinar, en el llenguatge d’aquesta regió, el sentit precís que hom dóna als substantius fotja, rodera, xaragall i altres de similars, als quals em referiré en una altra ocasió.

Disputeca

Fou precisament en els nostres enregistraments de conversa fets a les Guilleries durant els primers anys del segle XXI quan sortí repetidament a la palestra el mot substantiu que encapçala aquestes ratlles. Hi aparegué, és clar, en les desviacions temàtiques que solen caracteritzar la part més lliure i imprevista de la conversa, el moment gloriós en què l’informador se sap segur i en confiança, alliberat del guió que li posava l’entrevistador i amb ganes sobretot de dir-hi la seva.

La forma que avui us proposem podria constituir, en efecte, un dels casos, no infreqüents, d’equivalència acústica que es produeixen en els usos més espontanis de la llengua col·loquial i vulgar. És molt senzill: el canvi de discoteca en dispoteca és afavorit, en primer lloc, per la confusió perceptual entre /k/ i /p/.

A aquest canvi hi ajuda, tal com ho veig jo, el fet, ben probable, que el mot bàsic (el substantiu discoteca) hagi estat reinterpretat o contaminat a causa de l’associació d’idees que hom estableix entre el referent designat per aquest mot i el referent d’un altre mot, formalment semblant, que aquí, per decòrum, no caldrà esmentar. O bé per la influència formal i semàntica del substantiu disputa. O per tots dos mots a la plegada. No ho sabem.

Però es comprèn: atesa la disbauxa que impregna els temps actuals, és normal que en l’imaginari de la persona que fa ús d’aquesta forma –en la seva ideologia diària, volem dir– els locals on es practiquen les balles siguin vistos com a font de conflictes, de disputes... i de promiscuïtat.

Anem-hi amb compte.

Quina bufanda!

En el llenguatge referit a la competició esportiva, especialment la que es realitza entre dos equips en pugna, els resultats massa gruixuts, o massa descompensats entre bàndol i bàndol, es poden evocar, a Torelló –i suposo que en altres punts del català central–, amb l’ús d’aquest substantiu.

“Ens han f... una bufanda...!”.

Es tracta d’una accepció no recollida pel DCVB.

El seti

Mot que hem copsat a Sant Hilari Sacalm: “M’han pres el seti!”. Ens l’ofereix l’amic Francesc Llinares, barber d’ofici, i torner, que recorda aquest mot –i l’expressió sencera– d’haver-lo sentit al local on exercia el seu negoci capil·lar i per considerar-lo propi del llenguatge més castís dels pagesos del rodal, car ho deien els seus clients i contertulis de l’època en què ell era jove.

Cal observar que aquí, a St. Hilari Sacalm, la vocal tònica d’aquest substantiu, actualment molt recessiu, hi és generalment tancada, o ho és, si més no, en la conversa, tan amena, del senyor Llinares.

Rasclar

A banda del seu sentit recte (aplicat als cultius), en el llenguatge encriptat dels jugadors de cartes clandestins, el verb rasclar s’havia fet servir, a Sta. Coloma de Farners (Selva), per proposar una trobada de joc: “Anem a rasclar?”.

Aquest ús, a tall de contrassenya, no sembla immotivat, atès que ens recorda el moviment que els jugadors fan en arreplegar les cartes, o els guanys, que és força semblant –crec– al moviment que es fa amb el rascle al camp.

Fem constar, a més, que en punts del català central aquest mateix verb pot assenyalar l’acció de festejar (Rupit, St. Julià de Vilatorta, Tavèrnoles).

De rerescules

Sí: de rerescules. Aquesta és, precisament, la locució adverbial que en alguns indrets del català central serveix per assenyalar que una determinada acció es fa amb moviment de retrocés. Segons les meves enquestes, aquest ús és propi del sector oriental de les Guilleries: Anglès, Osor, St. Hilari Sacalm i de Sta. Coloma de Farners.

Encara que fou blasmada pel professor Joan Coromnines, aquesta és, a més, la locució que trobem emprada per l’escriptor santhilarienc Anton Busquets en el llibre Del meu viure rural, recull de proses del 1929.

N’hi ha d’altres, és clar: de recules té una gran extensió, es diu en català central, en nord-occidental i en valencià; dins el català central, de rescules es diu a Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau; de raderescules, a Arbúcies; de cularrés, a Oristà...

Enllaçant-ho amb això, escau de comentar que durant el proppassat mes d’agost es va dur a terme a Viena el tercer campionat del món en pista d’atletes que corren de recules; retrorunning, en diuen els anglesos. La nostra delegació, que en aquesta modalitat es representava ella mateixa (és a dir, sense anar de tronc amb els veïns de sempre), n’ha sortit molt ben parada, i força, d’aquest singularíssim event. I amb un fotisser de medalles guanyades, tinc entès. Els nostres atletes eren del club Esbufecs de Mollerussa, l’únic club que aquí s’hi dedica, i la seva actuació ha estat tan lluïda i ben rebuda que de cara a la pròxima edició, que serà d’aquí a dos anys, hom prepara ja la seu de Lleida perquè pugui acollir aquesta espectacular demostració esportiva. Als Esbufecs se’ls ha de reconèixer, a més, el fet que la seva decisió de participar en aquest mundial va anar sempre acompanyada de l’exigència de fer-ho en nom de Catalunya.

S'esdevé, però, que aquesta notícia, tal com jo us l’explico, ha estat recollida per la revista Marathon amb aquest encapçalament: 3r Campionat del Món de Curses d’Esquena en Pista. Així mateix.

Això a mi –ho confesso– m’ha fet una certa angúnia, si més no de bon primer, ja que tot seguit d’haver llegit aquest titular tan aclaridor m’ha fet l’efecte que les curses en qüestió potser es fan a cops d’esquena o, encara pitjor, refregant dolorosament aquesta part del cos per la pista d’atletisme. Però no. Ara ho veig: repassant el reportatge m’adono, per les fotografies que l’il·lustren, que els atletes no reculen pas a cops d’esquena. Sort n’hi ha! Això sí: n’hi ha alguns, de massa impulsius –suposo–, que se’ls veu caient de c...



Recomanació:
http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/de-rerescules.html.