Mots casolans de Guardiola de Berguedà

Amb aquest apunt d'avui, que amb molt de goig dediquem a l'Any de la paraula viva, em proposo de donar notícia d'alguns dels resultats obtinguts en l'enquesta de caire geolinguístic que vaig enregistrar el dia 28 de novembre de 2011 al municipi de Guardiola de Berguedà. 

Cal advertir, tanmateix, que aquests resultats són parcials i que no reprodueixen enterament el cabal de lèxic recollit en aquella sessió, atès que solament fan referència a la secció dels mots de la casa i de les ocupacions domèstiques. Aquests resultats cal entendre'ls, doncs, com una senzilla mostra d'aquest vocabulari pouat en l'ambient rural del barri de Brocà, del qual es pot considerar originari el senyor Joan Aroca, l'amable i pacient informador d'aquell dia.

Cases de Vilalta i de cal Cosí, a Brocà 

Vull assenyalar, a més, que el qüestionari que vam fer servir fou elaborat parant atenció a les dades ja publicades al volum III de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), bloc temàtic núm. 3. I també es tingueren en consideració els elements lèxics consignats als Quaderns de camp de mossèn Alcover, i especialment aquelles notes que fan referència a indrets berguedans (Bagà, la Pobla de Lillet, Castellar de n'Hug) i del Ripollès (Gombrèn) propers al municipi que fou objecte del nostre escorcoll. 

Sols indico (acompanyades d'una transcripció fonètica ampla) aquelles formes que, segons el nostre parer, assenyalen geovariacions lèxiques dignes de ser observades i que ens poden ajudar a traçar algunes isoglosses d'interès o a determinar, en alguns casos, l'abast geogràfic de certs fenòmens (com és ara la iodització) o bé els colors de les vocals d'aquest indret.   

Per facilitar-ne la comparació, els mots en qüestió se citen en un ordre temàtic semblant al que trobem al volum III de l'ALDC i amb l'esment, si fa al cas, de la referència cartogràfica d'aquella obra.

• tempanell  m.  [təmpənéʎ]  'envà'   
• forrellat  m.  [furi'at]  'forrellat'  (ALDC 231)
• menjadora  f.  [məɲʒəðóɾə]  'recipient de fusta on es posava el menjar per als animals'  (ALDC 246)
• abeurador  m.  [əβəwɾəðó]  'lloc per abeurar-hi el bestiar'   (ALDC 249)  (també cóm  m. [kóm] si és el cas d'una font de bosc)
• paller  m.  [pəʎé] 'munt de palla que es fa a l'era després de la batuda' (ALDC 251) 
• perxa  f.  [pέ ɾʃə] 'pal de paller'
• pallissa  f.  [pəjísə]  'lloc on es guarda la palla' (ALDC 252)  (però, en canvi, sempre hi observem la solució "lleista" en el mot  palla f. [páʎə])
• golfes  f. pl.  [gólfəs] 'cambra situada al pis més alt, sota teulada' (ALDC 253) (el nostre informador no reconeix el mot terrabastal m.)  
• tovallola  f.  [tuβəʎɔ́lə]  'peça de roba per eixugar-se' (ALDC 260)
• mirall  m.  [miɾáʎ]  'superfície que dóna la imatge dels objectes' (ALDC 262)  
• manxall  m.  [məɲtʃáј]  'ventall del foc'  (ALDC 292)  (l'informador indica que aquest objecte solia ser d'espart)  
• escó  m.  [əskó]  'banc cuiner'  (ALDC 295)
• llenya  f. [ʎέɲə]  (sempre, la vocal tònica, amb aquest timbre obert: com als termes veïns de Cerdanyola, Castellar de n'Hug i la Pobla de Lillet, segons enquestes nostres del 2011)
• encenalls  m. pl.  [ənsənáјs]  'llenya prima per encendre el foc'  (ALDC 298)
• paternal  m. [pətəɾnál]  'foguerada'   
• buscall  m.  [buskáʎ]  [buskáј]  'tros de soca o de branca gruixuda'   (ALDC 305: vegeu-hi el punt núm.24, Castellar de n'Hug) 
• guspira  f.  [guspíɾə]  'espurna'  (ALDC 311)
• caliver  m.  [kəliβé]  'caliu'  (ALDC 313)
• cendra  f.  [sέndɾə]  (ALDC 314)
• clemalls  m. pl.  [kləmáјs]  'clemàstecs'  (ALDC 323) 
• graelles  f. pl.  [gɾəјéʎəs] 'estri de cuina, fet de barres paral·leles sobre el qual es posa la vianda per tenir-la al foc' (ALDC 324) 
• paella  f.  [pəјéʎə]  'estri de cuina amb mànec llarg per fregir viandes' (ALDC 328)
• llossa  f.  [ʎɔ́sə]  'cullerot'  (ALDC 330) 
• culler m. [kuʎé]  'cullerot (per a la sopa)'  (ALDC 330)
• olla  f.  [óʎə]  (ALDC 341)
• cargolí  m.  [kəɾɣulí]  [kəɾɣolí]  'tupí de terrissa petit' 
• fulla (del ganivet)  f.  [fúјə]  (ALDC 363)
• tovalló  m.  [tuβəʎó]  (ALDC 375) 
• fregall  m.  [fɾəɣáј]  'manyoc d'espart (o d'altre material) que serveix per fregar' (ALDC 396)
• rastell  m.  [rəstéʎ]  'escorreplats' (ALDC 399) 
• maçó  m.  [məsó]  'pala de picar la roba' (ALDC 407)
• agulla (d'estendre)  f.  [əɣúʎə]  (ALDC 418)  (es constata afèresi en el plural: [ɣúʎəs])
• carener  m.  [kəɾəné]  'confluència de plans inclinats en la teulada' (ALDC 441)
• barbacana  f.  [bəɾβəkánə]  'volada d'una teulada' (ALDC 446) 

Faig constar, per acabar, que en la mateixa sessió es van citar dos mots, reconeguts per l'informador, als quals, però, no se'ls acabà d'assignar un referent clar i precís. Caldrà, doncs, comprovar-los en les pròximes enquestes berguedanes: 

1. bàssia  f.  [básiə]  

2. llumener  m. [ʎuməné]  (ALDC 336)  

Camps de Brocà

Aquest apunt, dedicat a l'Any de la paraula viva, es dedica també al senyor Joan Aroca, informador nostre de Guardiola de Berguedà, i així mateix al blogaire Steve Pepper, del qual he manllevat les fotografies que l'il·lustren. 

7 mots de St. Julià de Cerdanyola

Són set mots sense més complicacions, però absents del diccionari normatiu, confirmats, això sí, en la part final de l'enquesta enregistrada al poble berguedà de St. Julià de Cerdanyola el mes de novembre de 2011:

• canyoc  m.  [kəɲɔ́k]  'canyoca de blat de moro'  (DCVB: la Pobla de Lillet) 
• esburjategar  v. tr.  [əzbuɾʒətəɣá]  'burxar fortament o amb insistència'  (DCVB: esburxategar a Ripoll, la Pobla de Lillet, Lluçanès)
• estrossejar  v. tr.  [əstɾusəʒá]  'trossejar'  (DCVB: sense localització geogràfica)
• fumassela  f.  [fuməsέlə]  'fumassa'   (DCVB: la Pobla de Lillet)
• paiai  m.  [pəjáj]  'crit de dolor que fa el gos'   (DCVB: la Pobla de Lillet, Llofriu)
• plap  m. [pláp]  'clap'  (ex.: plap de llenegues; DCVB: Gisclareny, Vallcebre, Cardona, Solsona).
• tafarut, -uda  adj.  [təfəné]  'tafaner'  (DCVB: Ripoll, la Pobla de Lillet)  

(nota d'aclariment, per a qui vulgui llegir-la)

Aquests mots foren confimats, com dèiem, en la part final d'aquella entrevista. Una part final que considero molt profitosa per a la recerca, atès que és el moment en què més valor es dóna al parer de l'informador i a les seves notícies sobre el seu ambient lingüístic; ja en la comoditat de l'ordre més espontani de les coses, és convidat a assenyalar com a propis -o com a aliens, o com a decandits, si escau- alguns mots que l'enquestador posa a la seva consideració. Mots, és clar, dels que determinades fonts situen -o han situat- en la zona on s'efectua l'escorcoll o d'àrees amb les quals podria haver-hi continuïtat o afinitat de formes. O bé mots que l'investigador intueix que, per raons diverses, poden tenir curs en el punt geogràfic en què es troba.

En aquestes condicions -en aquesta part final de l'interrogatori, vull dir- l'enquestador, conscient de la dificultat que aquesta comesa comporta, procura actuar amb gran delicadesa, modulant la veu, demostrant la seva voluntat de copsar-ne tots els matisos i sobretot fent palès (amb els gestos, amb la inflexió de la veu i àdhuc amb la posició del cos) que el que ens ha de dir l'informador és cosa esperada amb gran interès i tal vegada útil, o fins aclaridora, per a la perspectiva de la llengua.

És a dir. De la llengua total vista com a àmbit compartit, i com a lloc plaent i familiar, un àmbit de llengua satisfactori per a tothom, i de manera molt especial, en aquest moment precís, per a qui ha aguantat el xàfec de les qüestions ja formulades i per a qui, al capdavall, pot manifestar els seus coneixements sobre la modalitat que ell parla, amb tots els matisos que li ha donat vida, amb els seus arguments (bons o no tan bons), però, això sí, deixant sempre en la gravació una estela de bon mestratge.

Agraïments: a Francesc Rosell (informador) i a Anna Casals (secretària de l'Ajuntament de St. Julià de Cerdanyola).  

Una burnia

burnia  f.  [buɾníə]

Mot que compareix en demanar nosaltres pel concepte 'bony al cap'. Això fou la setmana passada, i s'esdevingué al terme municipal de St. Julià de Cerdanyola, a l'alt Berguedà, en abordar precisament la part del qüestionari adreçada a determinar les formes locals per designar parts del cos i conceptes afins.

Cal dir que d'aquest mot, d'origen incert, coneixem, en primer lloc, la referència que en dóna el DCVB, amb localització exclusiva al terme veí de Bagà. I una de nostra, continguda al llibre El parlar del Lluçanès, del 2006, en què es recull, p. 115, la variant [búɾniə], amb accent canviat, que vam observar l'any 2001 a la vila Prats de Lluçanès.

Apunt dedicat al nostre informador de St. Julià de Cerdanyola.

Monstruari

El llefarut

En alguns llocs del domini l'adjectiu llefarut (llefaruda per al femení) és emprat per designar la persona o animal golós. Així consta al DCVB, que en l'entrada corresponent a aquest mot  adjectiu recull aquesta accepció com a cosa empordanesa.

Dins d'aquesta mateixa entrada, s'esmenta, a més, una segona accepció: la de 'tafaner', segons definició del mateix diccionari. I amb una referència geogràfica molt precisa: la de la Pobla de Lillet.

Pel que fa referència al meu recull de dades a la Pobla de Lillet, puc assenyalar que aquesta accepció fou efectivament confirmada en la sessió de conversa que hi vaig enregistrar el dia 31 d'agost d'aquest mateix any, i fou de manera espontània que un dels nostres informadors, cisteller autodidacta, hi al·ludí en referir-se a la cistella que hom coneix com a cistella xafardera. Ell mateix, doncs, el va portar a la conversa per iniciativa seva i s'afanyà a oferir-nos l'adjectiu saberut (saberuda per al femení) com a sinònim de llefarut.

Heus aquí, doncs, dues accepcions de llefarut : 'golós' i 'tafaner'.   

En relació amb aquest apunt d'avui, s'escau, a més, que hi ha hagut -vés per on!- una feliç coincidència, i gens premeditada, amb l'apunt recentment publicat pel col·lega blogaire que gestiona el blog Gazophylacium. Comproveu-ho vosaltres mateix.   

Tardor a Castellar de n'Hug: els colors de les vocals

 

Els resultats que avui us oferim s'han obtingut majorment en les converses enregistrades a Castellar de n'Hug, a l'alt Berguedà, el dia 22 d'octubre del 2011, on hem tingut com a informador el senyor Josep Armengou i Casals, de 82 anys d'edat, home de clara nissaga castellanesa i de ferma experiència pastorívola.  

S'han tingut en consideració, igualment, les observacions no enregistrades que hem fet en aquest mateix indret durant els dos darrers caps de setmana del mes d'octubre de l'any 2011, i també les transcripcions consignades a l'Atles Lingüístic del Domini Català (quatre primers volums) en relació amb el mateix punt geogràfic i amb motiu de les enquestes efectuades l'any 1968 (23-25 d'agost) a informadors diversos.  

En vocalisme àton allò que ens ha cridat més l'atenció és, sens dubte, el tractament de les vocals dites neutres que es troben en posició final de mot, les quals tendeixen a presentar-se en una forma fonètica altra que la de vocal neutra. No n'aportem exemples perquè, de fet, aquests casos, tan abundants en la parla d'aquest indret, ja foren identificats pels compiladors de l'ALDC, que en els volums ja publicats han transcrit aquesta vocal inestable de maneres diverses, segons la realització, variable, de cada ocasió. 

Tot això, doncs, ho confirmem plenament en la nostra estada a Castellar de n'Hug, en aquests dies de la segona quinzena d'octubre. En aquest sentit, i referint-nos encara a l'apartat del vocalisme àton, hi hem d'afegir, com a cosa prou destacada, una certa tendència a l'eliminació de la -A final en els mots esdrúixols del tipus història, la qual no sempre es manifesta en una caiguda absoluta de la vocal final etimològica, com s'ha pogut comprovar, sinó en una realització més aviat relaxada, poc audible, d'aquest segment final.

L'eliminació de -A, suara esmentada, era pròpia i característica, recordem-ho, del dialecte septentrional (també dit rossellonès) i del baleàric.  

En vocalisme tònic els trets més destacats tenen a veure amb el tractament (de tipus septentrional dins el català central) de què són objecte les vocals fortes del substantiu llenya (del llatí LIGNA) i el pronom personal ell (del llatí ILLU), els quals, de manera fixa, i conformement amb l'etimologia, tenen e oberta en el català d'aquest indret de la diòcesi de Solsona. Posem-hi, a més, el cas del substantiu església (iclèsia), pronunciat aquí amb e oberta. 

Això que acabem de dir s'adiu, en principi, amb el que s'esdevé en una grossa franja del català nord-oriental, sobretot en l'àrea geogràfica del bisbat de Girona. Tanmateix, les coincidències amb aquesta àrea de Girona no són totals. En importants aspectes de geovariació tímbrica, com és ara el tractament dels mots que contenen el sufix -ència (del tipus paciència), hem pogut confirmar que en aquests indrets del Berguedà se segueix, en general, la pauta majoritària del català central, atès que s'hi sent una e oberta ben clara en els nostres enregistraments, mentre que, com és sabut, a l'àrea Girona hi tenen, en canvi, una e tancada.  

Es constaten, en fi, altres discrepàncies amb l'àrea dita gironina. Breument: l'infinitiu esser i el substantiu rei tenen a Castellar de n'Hug e tancada com en el català general, i el mateix ocorre amb l'antropònim Josep, pronunciat amb e oberta, seguint la pauta general. 

En relació amb les ee, hi ha, encara, altres particularitats dignes de ser consignades aquí: 

• el mot sencer el sentim sempre amb e tancada, pronúncia berguedana, i parcialment lluçanesa, que anticipa, diguem-ho així, el tractament occidental d'aquesta vocal tònica
• l'adverbi més i el substantiu mes 'porció de l'any', així com el compost només, tenen e oberta en tota ocasió
• el substantiu pes presenta e tancada, per analogia -creiem- amb les vocals rizotòniques del verb pesar   

Un cas força especial el constitueix el mot mateix, que tant aquí com al poble veí de la Pobla de Lillet porta una e oberta de manera fixa, i en totes les franges d'edat, crec. Aquesta és, de fet, la solució que hauria calgut esperar d'acord amb l'etimologia. Ho assenyala el professor Joan Coromines (DECLC), tot indicant que el resultat esperat hauria d'haver estat precisament el de e oberta en el català continental i el de vocal neutra (tònica) a les Balears. 
 

I bé, en relació amb les ee tòniques solament ens resta assenyalar que l'indefinit res (o re) es presenta en aquest indret en la solució amb e tancada, és a dir, en la forma continuadora de l'acusatiu llatí, que encara retrobem a la Cerdanya, el Lluçanès (enquestes nostres entre el 1999 i el 2001) i en la regió de Manresa. 
   

Pel que fa referència a les oo tòniques, sols ens cal indicar que en els mots del tipus font o pont la vocal tònica manté, malgrat la pressió tancadora de la consonant nasal adjacent, la condició de o oberta: no hi observem, doncs, el tancament que s'ha produït en altres indrets del domini (Empordà, Garrotxa, Gironès, Selva). 

I a la inversa: mots com ara flor, sol, hora han obert, com en la generalitat del domini, la seva vocal tònica; dins d'aquest darrer grup (els que han tendit, vull dir, a obrir la o de síl·laba inicial de mot), hi ha, tanmateix el cas del substantiu roure, que sento amb o tancada en la conversa del senyor Josep Armengou, però amb o oberta, en canvi, en les entrevistes que hem fet al terme veí de la Pobla de Lillet a les acaballes del mes d'agost de 2011 (cosa, aquesta, que concorda amb les notes que trobo als Quaderns de camp de mossèn Alcover per a aquest darrer punt geogràfic).         

Com a observació final, voldria deixar dit que som conscients que amb aquest brevíssim apunt no hem exhaurit, ni de bon tros, tots els aspectes de fonètica vocàlica; hi manquen, és clar, els episodis relatius a assimilacions, dissimilacions, metàtesis, epèntesis, monoftongacions, diftongacions..., dels quals solen ocupar-se, amb més encert, els especialistes en fonètica entre els quals jo no em puc pas comptar.    

El cas és que, limitacions a banda (de competència filològica i metodològiques), la nostra pretensió no ha estat sinó la de remarcar aquelles particularitats que més sentit donen a l'escorcoll i a l'estudi de les zones septentrionals del català central, car a parer nostre, i havent vist i oït tot allò que ens calia veure i oir, l'ús científic del terme "subdialecte gironí", raonablement abandonat per molts dialectòlegs, no hauria de servir per designar el conjunt de característiques, fonètiques o d'altra mena, que afecten (de manera desigual, diria jo) àrees lingüístiques força allunyades del punt de referència de Girona. 

Aquest apunt el dediquem al senyor Josep Armengou de can Fanxicó, per la seva amabilitat i pel caliu de la conversa. 
 
I també el dediquem, amb molt de goig, a l'Any de la paraula viva, amb l'esperança que sigui útil als estudiosos de la geovariació de la nostra llengua històrica. 

Eixavuirar: derivats i distribució territorial

Tal com vam indicar en el darrer apunt, tenim per ben segura l'etimologia que hom proposa per a eixavuirar, que no és altra sinó el llatí EXA(U)GURIARE, del qual es coneixen alguns derivats en les zones en què encara es fa servir aquest verb: 


1. el substantiu eixavuiro 'esternut', derivat postverbal, amb les seves variants (xavuiro, etxavuiro),

2. l'adjectiu eixavuirós, que es troba en una documentació medieval conservada en l'Arxiu parroquial de Rupit (en la grafia etxabuirós),  

3. i el substantiu eixavuiradera 'ganes d'esternudar', molt usat a la plana de Vic, no recollit pels diccionaris 

Mapa núm. 77 del Petit Atles del Domini Lingüístic Català per al concepte 'esternut'

Pel que fa referència a l'actual distribució territorial del verb eixavuirar, sols puc dir que he tingut el plaer de poder-lo recercar en algunes de les àrees en què precisament aquest ús ha estat històricament documentat i, per tant, en puc aportar, si més no, algunes notes geogràfiques força recents:     

• Al Lluçanès l'ús d'aquest verb ha retrocedit de manera molt considerable, i tendeix a ser reemplaçat per esternudar. En les enquestes que hi vaig fer entre el 1999 i el 2001 sovint va caldre fer-lo aflorar per mitjans propis de l'extorsió (és a dir, estrafent-lo, o bé posant-lo directament a la consideració de l'informant), però vam poder-lo confirmar, això no obstant, als indrets d'Alpens, Oristà, Prats de Lluçanès, St. Bartomeu del Grau i Sta. Eulàlia de Puig-oriol, i també a St. Martí de Sobremunt, en la variant xirugar, molt deformada. Al terme de St. Boi de Lluçanès vaig poder constatar que la forta competència del verb esternudar (portat pels estiuejants barcelonins) ha arraconat el castís eixavuirar de manera decisiva. I a St. Martí d'Albars estuforn fou l'únic verb indicat per referir-se al concepte en qüestió. 

• A Collsacabra, igualment que al nord i al centre de la plana de Vic i el Bisaura eixavuirar (o etxavuirar) aguanta bé enfront del verb general, i sol aparèixer, com a primera resposta, i a voltes única, per al concepte 'esternut', i fins l'usen molts parlants que tenen el castellà com a llengua familiar.   

• Quelcom de semblant ocorre a les Guilleries, on aquest verb continua essent, sens dubte, la primera opció per al concepte 'esternudar' en les enquestes que hi vaig fer entre el 2006 i el 2010, gairebé sempre en la forma xavuirar (Tavèrnoles, Folgueroles, Vilanova de Sau,  Espinelves, Osor, St. Hilari Sacalm, la Cellera de Ter, Anglès i Sta. Coloma de Farners). També a l'alt Montseny: a Viladrau i a Arbúcies.    

• Pel que fa al Ripollès, únicament podem indicar que en les enquestes fetes el mes de juliol de 2011 al poble de Gombrèn (en la part, doncs, més occidental d'aquesta comarca) el verb eixavuirar ha estat assenyalat com a desconegut d'aquell indret, i el mateix puc dir respecte del municipi berguedà de la Pobla de Lillet (en el sector oriental de l'Alt Berguedà).      

Per acabar de completar tot això, caldria assenyalar que el volum primer de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que conté dades majorment recollides entre els anys 1964 i 1978, situa aquest tipus lèxic a Moià, Sta.Eulàlia de Riuprimer, Sta. Maria de Corcó, Campins i Tordera . I que altres fonts documentals el situaven al Ripollès (la vall de Ribes, Camprodon), a la Garrotxa (Olot), a Osona (Castellterçol, Muntanyola) i a Amer (Selva). El postverbal vuiro 'esternut' està documentat en zones de la Costa de Llevant, a Pineda i a Canet de Mar.  

Podem concloure, doncs, que l'àrea en què era usat aquest verb s'ha encongit de manera notable: resta en l'oblit (o gairebé) en l'àrea de la Costa de Llevant, és clarament recessiu al Lluçanès i desconegut a Olot. I només continua, pel que jo sé, amb ferma vitalitat al sector Guilleries-Montseny, a Collsacabra, a la plana de Vic, al Bisaura i, potser, en altres punts no gaire allunyats d'aquest sector oriental del domini. 


Insisteixo a dir, tanmateix, que no tinc notícies recents del Ripollès però sí algunes d'indirectes de la Garrotxa, on aquest verb sembla definitivament abolit. En tinc, això sí, del terme d'Amer (Selva), on l'enquesta feta el mes de juny de 2008 donava esternudar com a forma preferent i escarritxar com a segona resposta.          


Cal fer constar, finalment, que la grafia etxabuirar, amb b alta (continguda al DCVB), és incorrecta pel fet de ser contrària a l'etimologia. 






Dedicat a Carme Rosanas, de qui hem aprofitat (ara en versió descolorida) el dibuix que va fer expressament per a tots nosaltres.

La merangina i el barret de Pedraforca

Barret de Pedraforca (fotografia: Anna Cruells)

Aquests ens consta que són els dos núvols que poden portar pluja al terme de la Pobla de Lillet. Ens ho indicà el senyor Josep Altarriba, pagès i guaridor, en l'entrevista que vam enregistrar en aquest lloc de l'Alt Berguedà el dia 5 de setembre del 2011.

La merangina des de Cerdanya (fotografia: meteopuigcerdà) 

La merangina és, recordem-ho, la nuvolada que es congria damunt del terme cerdà de Meranges, del qual es troben moltes referències i imatges en blogs de contingut meteorològic, sobretot en els de Cerdanya.  

De contralluna

Etnotext enregistrat el dia 5 de setembre de 2011 al municipi berguedà de la Pobla de Lillet: 

El vímec que jo empleio és ben autèntic que si el taio de contralluna -o sigui, de lluna nova- al cap de dos anys ja es polla, ja es..., ja es corca, ja es trenca com re. I el tai de lluna veia li durarà coranta anys cinquanta anys... 

De lluna veia. És autèntic! 

[...]

Perquè se'm trobaria que no empleiaria... el vímec. El vímec, que en tinc que té catorze o quinze anys i és bo i bo. O més. 

I aixís, taiat de contralluna, que dic jo, de lluna nova, ja és corcat.   

El mot contralluna  'lluna nova'  (mot compost, pronunciat amb doble accent, i amb o oberta en el primer component) no l'he sabut trobar en els diccionaris de referència; se'n troben, això sí, expressions equivalents al volum tercer, mapa 648, de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català): 

• lluna fosca  (St. Cebrià de Rosselló; ciutat de València: estar en fosca)
• lluna fosa  (Campdevànol, Ripollès)
• lluna cremant  (Roses, Alt Empordà) 
• lluna perduda  (Begur, Baix Empordà; St. Josep de sa Talaia, Eivissa; Torís, Ribera Alta)
• el socarrat  'el dia que no hi ha lluna'  (St. Andreu de Llavaneres, Maresme)
• i lluna nova, no cal dir-ho, en totes les àrees del domini   

Agraïments: a Joan Cortina, cisteller de la Pobla de Lillet; i a Pere Soler, de qui he manllevat la imatge d'avui.

Musicar

Encara que això és cosa actualment poc coneguda, el verb musicar coneix en català un sentit altre que el de  'posar en musica', i aquest no és sinó el de  'gravar (la fusta) amb incisions formant figures'. Entenent-ho en aquest darrer sentit, la musicadura seria, sens dubte, el treball d'ornamentació produït per mitjà d'incisions (DIEC2: 'treball d'ornamentació complicat').   

Els dos significats de musicar són ben normatius, i els trobareu tots dos al DCVB, però el cas és que jo no vaig arribar a conèixer el segon fins que no vaig encetar les sessions de conversa amb el col·lega Josep Comas i Areñas, escriptor del terme de Sora (al nord d'Osona), amb qui comparteixo, sempre amb un poquet de nostàlgia mal guarida, la dèria pels fets i els mots de la nostra cultura obsolescent. 

L'ús d'aquestes formes (musicar i musicadura) és adient, segons ell ens digué, per referir-se sobretot al treball i a la mena d'ornamentacions en fusta dutes a terme pels pastors en collars o en bastons, però ho és també per a les ornamentacions realitzades en mobles i altres paraments de la casa.

Voldria indicar, en fi, que aquestes formes no solament són pròpies del Ripollès i la plana de Vic (tal com ho indica el DCVB), car també les trobem, i ben recentment, en terres del Berguedà, i particularment en l'entrevista enregistrada aquest proppassat dimecres (31 d'agost de 2011) al terme de la Pobla de Lillet, en què el senyor Josep Altarriba, informador d'extracció rural, les féu eixir de manera espontània per referir-se al treball manual d'altri. 

Afegim-hi, encara, que aquests usos també han estat consignats en terres andorranes, i que en trobareu una clara referència al blog Lo vistaire, al qual us recomano d'acudir.       

Essent així, i havent fet les oportunes visites blogaires, no trobo res millor que reblar-ho avui amb el poema de Vicent Andrés Estellés que encapçala el poemari La casa de la música vora el mar. Valgui això, doncs, com a senzill homenatge a l'escriptor valencià i com a agraïment a l'amic Víctor Pàmies que ens ha encoratjat a participar-hi:     

La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa


Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música


Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera


Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!

Les imatges que encapçalen aquest apunt reprodueixen, en fotografies del segle passat, alguns dels treballs en fusta fet per Joan Dorca i Font per a l'Hotel Àncora de Tossa de Mar.  

Fer faneca

Segons indicació del nostre primer informant de la Pobla de Lillet, aquesta locució serveix, de fet, per referir-se a l'habilitat de fer negocis amb qualsevol cosa, amb pocs mitjans. Equival, doncs, a fer fira, fer negoci. Ha fet faneca, diríem aquí. Amb e oberta.


Aquesta informació, que hem pogut confirmar aquest proppassat divendres en la primera entrevista feta a l'Alt Berguedà, la trobareu reproduïda al DCVB i també als Quaderns de camp de mossèn Alcover, els quals es poden consultar, des d'aquest mateix blog, anant a la barra lateral que us adreça al corpus de dades del lingüista balear. 


Faig constar, a més, que aquesta expressió és recollida al DCVB segons la localització exclusiva de la Pobla de Lillet i que aquest mateix diccionari reconeix al substantiu faneca la pronúncia amb e oberta que nosaltres, insisteixo, hem trobat en aquest indret berguedà.

La faneca, recordem-ho, és una unitat de mesura, de valor variable segons els indrets. I és mot d'origen àrab (fanîqa  'sac gran, quilma, costal') que el professor Joan Coromines (DECLC) situa, com a mot viu, solament en terres valencianes i del català occidental, i en rebutja, per tant, i de manera expressa, la referència continguda al DCVB en relació al català oriental. 


Resti, doncs, assenyalada aquí aquesta lleu controvèrsia.

Agraïments: a Agustí Casanovas, Maria Ribera i Vicenç Linares.

Les broques del rellotge

Entre les accepcions consignades pel DCVB sota l’entrada corresponent al mot broca (del llatí BROCCA, feminització de BROCCUS) s’inclou la relativa a la busca del rellotge, amb localització exclusiva a l’Empordà.

La professora Carme Vilà, que situa aquesta accepció a la vila de Torelló, també va incloure aquest mot en la seva monografia intitulada El parlar de la plana de Vic, publicada per Caixa Manresa l’any 1989. I d’allà precisament el vaig manllevar jo per als qüestionaris que he anat portant a diferents contrades de les diòcesis de Vic i de Girona.

Aquest ús (el de broca per a ‘busca del rellotge’) em consta que era força viu a Collsacabra devers els primers anys del segle XXI, i ho és –o ho era, car la tendència és tanmateix regressiva– en punts del Lluçanès (Alpens, Prats de Lluçanès, St. Agustí de Lluçanès, St. Martí de Sobremunt), en algun del Berguedà (mas Puigcercós de Borredà, en àrea de l'antic municipi de Salselles) i encara en alguns de les Guilleries (Amer, Osor, St. Hilari Sacalm).