Paufir

paufir  v.  tr.   [pəwfí]  'marcir, mustigar'  

Verb que, en ús pronominal, se sol aplicar a fruites o a vegetals i, més en general, a tota cosa que ha perdut la frescor dels primers dies (s'ha paufit [Osor]) i també a les persones que han envellit de manera notable (aquest s'ha paufit molt [Anglès]).  

El DCVB situa aquests usos a la Garrotxa i a les Guilleres. Nosaltres, pel nostre compte, ho hem confirmat, l'any 2008, als termes guillerencs d'Anglès, la Cellera de Ter, Osor, Sta. Coloma de Farners (on es considera verb de poc ús) i Susqueda.   

Aquest verb no normatiu el recull també el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana, al qual us recomano d'acudir ben sovint, car és accessible des de la xarxa.  

Aquest apunt es dedica a la mantenidora del blog Coses de la vida. I a Tomeu Amengual, que continua en vaga de fam per la llengua.  

Ésser més gandul que un pescapous

   

Suggerent parèmia que vaig aprendre a la vila d'Anglès (2009), on l'informador que ens la indicà ens féu notar que allà, en aquell indret de les Guilleries, no era pas d'ús general. 

Us deixo a vosaltres, estimats lectors, la interpretació motivacional d'aquest ús fraseològic, el qual té a veure, no cal dir-ho, amb el simpàtic estri que serveix per recuperar els objectes que hagin pogut caure al fons d'un pou. 

PS: cal recordar que pescapous no és mot normatiu, però sí que ho és, en canvi, el geosinònim cercapous. 

Aquesta parèmia la poso, com sempre, a la consideració de l'amic Víctor Pàmies, i la dedico, igualment, a l'amic Joan Pèlach, pacientíssim i compromès informador d'Anglès. 

Els indis de la Cellera de Ter

 

Els indis. 

Aquest és -ja ho haureu suposat- el nom humorístic amb què actualment són coneguts els nadius del poble selvatà de la Cellera de Ter.  I m'ho asseguraren en una de les moltes entrevistes que hi vaig fer durant la tardor del 2008. 

Segons el parer de l'informador d'aquell moment, aquesta denominació, introduïda a mitjan segle passat, podria haver estat afavorida pel fet que els cellerencs (molts dels quals havien estat llogats a la fàbrica de can Burés de la veïna vila d'Anglès) conformaven, en anar a la fàbrica, llargues i vistoses corrues de treballadors ("files índies", en deien) com les que en aquella època feien, com recordareu, els pobres indis als westerns de moda.   

Sigui com sigui, el cas és que aquesta denominació ha fet forrolla en aquesta zona de la Selva, i fins i tot la trobem recollida en un article, del 1998, signat per Jordi Vilamitjana i Pujol, on trobareu esmentades, al costat d'aquesta, altres designacions humorístiques al·lusives als pobles veïns de la Cellera.  

I al final tot concorda, en el joc lingüístic: els d'Amer són americans, els d'Anglès són anglesos... 

La pel·lícula sencera.  

O potser hi falta algú? 

Plou

Plou.

 

Missatge clar, irrefutable, propi dels indrets selvatans de la Cellera de Ter i d'Anglès. 

Ho deia la dona quan, en presència de la mainada, volia assenyalar al marit que ella es trobava en el període de menstruació i que, per tant, aquella nit no hi podria haver activitat sexual.

Immersos, però, en el difícil brogit de la fàbrica de can Burés, el mateix missatge no era possible canalitzar-lo verbalment, i, doncs, calia aleshores fer-lo arribar d'una altra manera, amb mitjans no verbals: és a dir, imitant amb un moviment reiteratiu dels dits de la mà el moviment, vertical, de caiguda de la pluja.

Dedicat a la mantenidora del blog zero-zer-o-zer-o-no-ser, del qual hem manllevat la bella creació que il·lustra aquest apunt d'avui.  

Jesús!

La invocació a Jesús és una de les fórmules més usades per saludar la irrupció d'un eixavuiro. A voltes, però, aquesta apel·lació al messies no es resol en la sola formulació del seu nom, car s'hi afegeixen, com hem pogut comprovar en algunes ocasions, formes diverses, sovint jocoses, d'allargassament i de postil·lació de l'acte d'esternudar. I a voltes, també, amb el recurs dramàtic de la rèplica i de la contrarèplica, tal com s'esdevé, per exemple, en el cas en què un dels presents respon a l'estornut amb la fórmula Jesús t'escanyi!, i l'altre (l'esternudador, o bé un altre dels presents) enèrgicament hi respon amb la frase: La Maria de Deú t'ofegui!. 


No sempre, però, la invocació a Jesús es produeix en aquests termes tan aparentment crisposos, com ho són aquests, suara indicats, que ens van referir a la vila d'Anglès, primavera de 2009. Molt sovint, com dic, l'eixavuiro és rebut amb frases d'acompanyament de to més rebaixat, més amical potser, però sense perdre,  tanmateix,  l'aire incisiu que sol caracteritzar aquest gènere col·loquial: Jesús, Josep i Maria, i el burro de cada dia! (observada a la vall del Ges, Osona, 2005), usada sobretot per respondre a una seqüència  d'eixavuiros.    

Fora ja de la meva recerca al territori, i situats de ple en l'àmbit blogaire, l'escriptora Montserrat Pujol Jordana ens ha fet arribar, amb gran goig nostre, un apunt relatiu als mots que es deien a l'indret de Sant Pere de Torelló quan un hom observava una seqüència d'esternuts que no acaba d'arribar al nombre de tres. 


El primer, ens diu ella, era rebut amb la frase: Jesús!. Amb el segon es deia: Josep!. I si el tercer no arribava, hom feia: I la Maria?. I aleshores es contestava: Per un altre dia!.  


I així ho farem, doncs. El que no hagi estat dit avui ho deixarem per a un altre dia. 






A la Montserrat Pujol Jordana, i al professor Joan Veny,  que ha dedicat moltes hores a l'estudi d'aquests mots nostres. I a la Carme Rosanas, que va crear, expressament per a aquest blog, la imatge que encapçala els apunts dedicats a l'acte d'eixavuirar.   


   

Entalaiar-se

Entalaiar-se  v. refl. 

Adonar-se. 

Verb no normatiu consignat al DCVB, i atribuït a la Garrotxa i l'Empordà. 


Amb el mateix sentit, encara que amb diferent prefix, el DCVB dóna també notícia del verb (a)talaiar, al qual es reconeixen, entre altres, aquests sentits: 

• 'mirar des d'un lloc alt per vigilar o veure alguna cosa de lluny (especialment el bestiar)' (Ripollès, Garrotxa, Lluçanès, plana de Vic)
• 'mirar amb atenció o amb insistència' 
• 'mirar en general' (Berguedà, pla de Bages)
• 'veure de lluny' 
• refl. 'adonar-se, haver esment d'alguna cosa' (Empordà, Berguedà, plana de Vic, Ribagorça, Pallars, Urgell)
• refl. 'preocupar-se, pensar atentament en una cosa; sospitar'     

Totes dues formes (entalaiar-se i atalaiar-se)  són, doncs, derivades de talaia 'sentinella', mot d'origen aràbig que ja figura en autors catalans del segle XIII (Desclot, Jaume I, Llull).    


Dels mots originats per aquesta deu lèxica, entalaiar és, en concret, el que més apareix en els meus enregistraments de conversa del segle XXI:  

• Quan se n'entalaiaran no tindran ningú  (Susqueda, casa de l'Om, maig de 2008)
• No me'n vaig entalaiar  (Amer, juny de 2008) 
• Me n'he entalaiat tard  (Anglès, 2009) 

L'Agullola de Rupit des de la part alta del terme de Susqueda

El Far des de la part alta del terme de Susqueda

Casa de l'Om, terme de Susqueda

Mirar de guimerris

Això ho vaig sentir a St. Hilari Sacalm (tardor del 2006) en les primeres enquestes que vaig fer en terres de les Guilleries, i un xic després ho vaig poder comprovar a Espinelves i a Vilanova de Sau, i fins al terme de Sta. Coloma de Farners (allà, però, en la variant guinyerris).   


Constatàrem, a més, que l'expressió de guimerri (o de guimerris) es pot emprar, en aquests llocs, per denotar qualsevol acció que hom fa a la torta, i és aleshores que anar de guimerri pot equivaldre a anar de tort. 


Això darrer m'ho indicaren els meus informadors de la vila d'Anglès, els quals m'assabentaren d'aquest ús que també trobareu consignat al DCVB i que el professor Joan Coromines (DECLC, VI, 958) posa en relació amb el substantiu quimera i amb altres formes occitanes de la mateixa família (gimerre, gimèrri, gemèrre, jumerri).  


Dins d'aquesta família de mots hi ha, en català, altres usos (no normatius) esmentats als nostres diccionaris de referència:

• guimarro  'avar, gasiu'  (DCVB: Vic, Sta. Coloma de Queralt)
• guimarro  'egoista, malintencionat'  (DCVB: la Bisbal d'Empordà) 
• guimarro o guimbarro  'crostó de pa'  (DCVB: Rosselló, Cerdanya, Garrotxa, Lluçanès) 
• guimarreria  'acció pròpia de guimarros'  (DCVB: la Bisbal d'Empordà) 

Dedicat a Salvador Bosch, que fou la primera persona que vaig entrevistar a les Guilleries.   

Ell espera

Dins el català central (no cal que sigui arran de mar), el timbre obert de la vocal rizotònica del verb esperar (del llatí SPERARE 'esperar, tenir esperança') és un dels trets fonètics que més identifica els parlants de la zona septentrional d'aquesta àrea dialectal.


Si prenem com a referència la tercera persona del present d'indicatiu (espera), es confirma que aquesta vocal és oberta a Girona, i que també ho és en altres indrets septentrionals del dialecte central i de l'àrea d'influència del bisbat de Girona.  


Pel que fa a les Guilleries (enquestes fetes entre el 2006 i el 2010), ens consta que aquesta vocal és generalment oberta a la vila d'Anglès, però ja no als termes d'Osor, Susqueda, Arbúcies, ni tampoc en els nostres informadors rurals de la zona occidental del terme de Sta. Coloma de Farners, així com a la resta d'aquesta comarca natural.


Podem indicar, d'altra banda, que aquesta vocal és igualment tancada a Collsacabra i en el conjunt de la comarca d'Osona, i que no és bona, per tant, la indicació del professor Joan Coromines (DECLC, III, 638) que atribueix aquest tractament (el que dóna e oberta per a aquesta forma verbal) al terme de Torelló i a una part del bisbat de Vic.


Vull assenyalar, finalment, que el resultat de e oberta és, en realitat, el que correspon a l'evolució fonètica regular de la E llatinovulgar, mentre que el tractament general i innovador (el de e tancada) caldria explicar-lo per les raons analògiques que s'exposen en l'esmentat article del mestre Coromines.




La solitud de la imatge ha estat manllevada del blog poètic de Carme Rosanas, a qui també es dedica aquest apunt.

Del pou de Santa Bàrbara

I d'on vénen, els nens?

Aquesta és, en efecte, una de les grans preguntes que, temps era temps, solien fer els infants als seus progenitors.  

Els de la vila d'Anglès i els de la Cellera de Ter (a la comarca de la Selva) rebien aquesta singular explicació:

Del pou de Sta. Bàrbara! 

 Del pou, és clar, que hi ha a l'indret de Sta. Bàrbara, esmentat en un altre apunt d'aquest blog.   


 



Cal dir que en les enquestes fetes a la vila d'Anglès (primavera de 2009) aquesta resposta tan contundent va anar acompanyada d'aquest breu i sucós etnotext:

Jo... Mira si sóc burra... Que jo tenia set anys... i la meu mare em deia que els nens venien de Sta. Bàrbara, que llavons tot era tagú...

Tagú. I jo.. vaig dir a la meu mare: “Jo cada any vaig a Sta. Bàrbara, li vaig dir -un aplec que fan...-: sempre mírot allà dintre i no en vaig mai cap, de nen...” .

I la meu mare es va posar a riure.

[...]

No! Llavons eres burra, fins que tenies dotze i tretze anys. I encara eres burra. Burra!

Et casaues i encara eres burra... Sí!

Agraïment: a tots els amics d'Anglès i de la Cellera de Ter; i a la Carme Rosanes, que ens ofereix aquest magnífic dibuix.

Quan Santa Bàrbara porta capell, pluja pel clatell

Quan Santa Bàrbara porta capell, pluja pel clatell.


Geodita que pot entrar, sens dubte, en la categoria d'expressions que contenen avisos i indicacions relacionats amb els meteors.

Anemonímia, en diuen.

Aquesta frase en concret la vaig recollir a la vila d'Anglès (primavera de 2009), i és pròpia d'aquell indret, car l'avís de pluja es fa, com podeu veure, tenint com a referència geogràfica el santuari de Sta. Bàrbara.

La mateixa expressió la trobareu recollida en el volum intitulat Els noms populars de núvols, boires i vents de la comarca de la Selva, p. 36, publicat l'any 2010 pel Centre d'Estudis Selvatans, del qual són autors els senyors Albert Manent i Joan Cervera, conegudíssims per la seva immensa tasca d'arreplega de noms i fraseologia d'aquest gènere. 

Entre les recerques que comarcalment han enllestit aquests investigadors (entre tots dos, o bé Albert Manent en solitari), s'hi compten, tal com ho assenyala el senyor Narcís Figuer al pròleg de l'obra (p. 8-9), la del Camp de Tarragona, el Priorat, la Conca de Barberà, el Maresme, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, el Penedès, el Barcelonès, el Solsonès, el Baix Ebre, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, l'Urgell, el Vallès Oriental i la Segarra.

Empresa ben coratjosa, aquesta, i digníssim model d'actuació per a tots els qui ens estimem la llengua i la cultura catalanes. 







Agraïment: a Maria Cairol.   

Llenguerut

Llenguerut, -uda


Adjectiu que ja figura al diccionari normatiu, i també al DCVB. No el conec, però, de la meva àrea geogràfica (català central: Torelló, plana de Vic), i sí, en canvi, per algunes enquestes que he fet en localitats selvatanes del perímetre guillerenc (Anglès, la Cellera de Ter), on s'aplica -em diuen- a la persona "contestaire, llenguda, que diu paraulasses".

Sabem, a més, que aquest ús adjectiu s'estén també per les àrees contigües de la Garrotxa, car així ho indiquen els senyors Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez en el seu volum monogràfic, de l'any 2001, intitulat El parlar de la Garrotxa, publicat amb motiu del cinquantè aniversari de Ràdio Olot.

Ens consta, en fi, que en terres baleàriques el mot llenguerut, entès com a substantiu, pot ser usat per fer referència al colltort, ocell de l'espècie Jyns torquilla.

--------------------------------------------------------------------------------

Una conferència

Malgrat que el DCVB no ho recull de manera expressa, el mot conferència pot tenir, a la Garrotxa, el sentit de 'classe particular de repàs'. Ens ho indiquen els col·legues Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez, autors del llibre El parlar de la Garrotxa, que fou publicat per Ràdio Olot l'any 2001 amb motiu del cinquantè aniversari d'aquesta emissora local.


Molt centrada en el lèxic -però sense perdre tanmateix de vista els altres aspectes de geovariació lingüística que donen personalitat a aquesta regió del català central del nord-, aquesta monografia és encapçalada per una presentació del professor Antoni Maria Badia i Margarit que constitueix, de fet, una excel·lent i entenedora aproximació als orígens i fonaments de la història de la dialectologia catalana.

I bé, pel que fa al mot que avui hem portat aquí només em resta assenyalar que el podem estendre, si més no, a alguns punts propers de la comarca de la Selva, i, doncs, al municipi d'Anglès. La informació, molt recent, de l'hivern del 2009, la devem a la senyora Maria Cairol, informadora nostra d'aquell indret, que el confirmà en el sentit de 'classe de repàs'.


Aquesta accepció és avalada, a més, per la documentació consistorial relativa al període 1931-1941 reproduïda al segon volum del llibre històric Anglès, de la pagesia a la industrialització, d'Emili Rams Riera, p. 217, on aquest mot, com dic, és emprat en el sentit que aquí s'indica. 

Fora de les hores de la classe ordinària, cada mestre podrà donar les conferències extraordinàries que tingui per convenient. En aquestes conferències, però, no podran ensenyar-se primeres lletres ni ensenyament  general. La cultura en aqueixes conferències serà limitada a: ampliació de dibuix; llengües; comerç; preparació de batxillerat i de carreres d'Institut i Normal, i demés assignatures d'ensenyament superior.   

Cal remarcar, encara, que el mot en qüestió es presenta en aquesta zona segons la pronúncia habitual d'aquesta àrea septentrional del domini, és a dir, amb e tancada, tal com ho indiquen les obres de referència per als mots que contenen el sufix -ENTIA (podeu veure-ho en la tretzena edició de Els parlars catalans, del 2002, p. 39).    

Deixeu-me afegir -i ja acabo- que en els territoris que jo he pogut escorcollar recentment el timbre de la vocal tònica d'aquesta mena de mots (tipus conferència, diferència, etc.) es presenta d'aquesta manera segons els meus resultats:

• Plana de Vic: e oberta arreu
• Bisaura: e oberta a Sora, Montesquiu, St. Quirze de Besora, Sta. Maria de Besora, i majorment e oberta en terme de Vidrà
• Collsacabra: e oberta a Sta. Maria de Corcó, Tavertet, Rupit i Susqueda
• Guilleries: e oberta a Tavèrnoles, Folgueroles, Espinelves, Vilanova de Sau i St. Hilari Sacalm; e tancada a Sta. Coloma de Farners (però e oberta en informadors de St. Pere Cercada), Anglès, la Cellera de Ter
• Selva: e tancada a Amer  
• Montseny: e oberta a Arbúcies i Viladrau

 

Les turmes

  

Al rector es veu que li agradauen les turmes. Li agradauen: li trobava gust. I... ‘nava [la majordoma] a la carnisseria... i va preguntar: “Teniu allò que porten els animals?”. “Però què?”, li responien.

Aquella dona ‘nava diguent, però no gosau dir “turmes”... I anaua dient. Perquè eren el membres del mascle..., no gosau dir “turmes”. Anau, anau sortint coses i… ‘naua preguntant a la carnissera…

I [aquesta, al final] diu: “Fote-li els collons!”.

No gosau dir "turmes".

Etnotext enregistrat per la tardor de l'any 2008 al terme selvatà de la Cellera de Ter. 

A banda de la presència del substantiu turma 'testicle' (DCVB: Girona, Vic, Tarragona, València), el text és destacable per dos interessants aspectes de geovarició: 

• en fonètica sintàctica: la caiguda ocasional (no sistemàtica) de -s final de mot quan aquesta es troba en contacte amb consonant incial del mot següent; "el membres".   

• en morfologia verbal: en l'imperfet d'indicatiu, la presència de formes del tipus anau(a), agradauen.  

El primer tractament és característic del català central del nord i del baleàric. El segon ho és de diferents indrets del català central (Pla de l'Estany, Gironès, la Selva; Tarragona) i d'Eivissa; pel que em toca a mi, puc assenyalar que en el període a què correspon l'etnotext aquesta mena de realitzacions no es van observar al terme veí d'Amer (a tocar de la Garrotxa) però sí, en canvi, a Anglès i la Cellera de Ter, així com en alguns parlants del vessant guillerenc de Sta. Coloma de Farners (bé que força limitades, en aquests indret, a la persona 4 de l'imperfet d'indicatiu: tipus cantàu(e)m 'cantàvem').    

Aquest darrer aspecte, de morfologia verbal, ha estat tractat per la professora Montserrat Adam, de la Universitat de Barcelona, en el volum del 2006 (infra) intitulat El català septentrional de transició: nova visió des de la morfologia (p. 254-258), on  s'apunta la possibilitat -molt versemblant, segons el meu parer- que aquesta característica sigui una manifestació d'un fenomen fonològic més extens, d'abast més general, que afectaria formes que presenten una seqüència final en què es produeix el canvi de /b/ en /w/; pensem, és clar, en els adjectius esdevinguts blaua, toua, viua, o en els possessius femenins meu, teu, seu (la meu mare, la teu germana, la seu cunyada), o fins i tot en alguns substantius, com ara esclaua 'esclava, argolla que es duu al canell' (sentit a la vila d'Anglès, 2008).

La papallona

No. Ja ho veig. No és ben bé el que us pensàveu.

Però no us enganyo pas. Entre la primavera del 2007 i la del 2009, el mot papallona (pron. papaiona, en forma ioditzant)  el vam poder copsar, certament,  als termes d'Anglès, Tavèrnoles i Arbúcies en una accepció que no ha estat remarcada pels nostres diccionaris, car se'ns va oferir,  en aquests llocs que dèiem, com a resposta inequívoca per al concepte 'estel (joguina)'.

Dit això, cal recordar, tanmateix, que els mots que majorment es fan servir per referir-se a aquesta joguina són, en el dialecte central, els substantius grua i estel, tots dos (ja ho sabeu) amb inevitables ressonàncies poètiques.

 

Vegem, però, què en diu el mapa 595 de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català) des de la perspectiva de tot el domini lingüístic, amb el ben entès que el resum que jo ara us en faré no exhaurirà, ni de bon tros, la bella variació reflectida en la cartografia d'aquesta obra, a la qual us recomano d'acudir tan bon punt en tingueu l'oportunitat.

Baleàric:

- estel (illa de Menorca; Son Servera, Pollença, Sóller, Palma; Eivissa)

- miloca (illa de Menorca; Felanitx, Santanyí, Palma)

Català septentrional:

- cervolant (arreu: Perpinyà, Porté, Prats de Molló)

Català central:

- estel (Vilallonga de Ter, Avià, Campins, Barcelona)

- estela (Oix)

- grua (molt present en tota la costa i en zones adjacents: Llançà, Roses, Lledó d'Empordà, Banyoles, Begur, Tossa de Mar, Llagostera, St. Andreu de Llavaneres, St. Pere de Ribes, Cambrils; i àdhuc en alguns punts de l'interior: Moià)

Català nord-occidental:

- barril (Amposta)

- cometa (Alins de Vallferrera, les Paüls, Fraga, Lleida)

- estel (Isona, Cubells, Calaf)

- grua (Àger, Agramunt, Calaf, Cervera, Vinaixa)

- milortxa (Mequinensa)

- milotxa (Riba-roja d'Ebre, Amposta)

País Valencià:

- barril (Vinaròs)

- capotxí (St. Mateu del Maestrat)

- caputxí (Alcalà de Xivert)

- catxerulo (Castelló de la Plana, València, Alfafar, Alberic)

- catxirulo (Borriana, Sallent de Xàtiva, Benigànim)

- estrella (Crevillent)

- milortxa (Xiva de Morella, Tàrbena)

- milotxa (Vilafranca del Maestrat, València, Albocàsser, Alzira, Picassent, el Pinós de Monòver)

- tragó 'dragó' (Guardamar)

I ara, per enllestir-ho, tan sols ens restarà donar fil al poema de Joan Salvat-Papasseit, bo i entomant-lo des de la primera estrofa:

Quina grua el meu estel,

quin estel la meva grua!

-de tant com brilla en el cel

sembla una donzella nua.

El reteït

Reteït (reteïda per al femení) és sobretot un mot, de to col·loquial, que és usat com a adjectiu, però que pot entrar, a més, en la formació de motius o malnoms del tipus el Reteït (o la Reteïda), car així ens ho asseguraren al municipi d'Anglès, segons enquestes fetes durant la primavera de l'any 2009.

El seu significat, doncs, no és altre que el de 'avar, ganyó'. I el professor Joan Coromines el relacionava amb el castellà derretido, que coneix variants com ara retido o redetido.

Faig constar, finalment, que aquest mateix adjectiu, en enquestes un xic posteriors, va ser proposat als indrets més meridionals de Sta. Maria de Farners i d'Arbúcies i que allà, en canvi, no fou reconegut pels meus informadors de la primera generació.   

Dedicat al senyor Emili Rams i als nostres informadors de la vila gòtica d'Anglès, als quals, atesa la seva gran generositat, no els podríem pas aplicar aquest adjectiu tan poc avinent. 

I a míster Scrooge, per haver-se reincorporat a la vida social.

La xera de Vidrà

Entre altres, el substantiu xera (del francès chère) pot tenir el sentit de ‘afalagadura, festa; demostració d’afecte o alegria’, però també –i molt relacionat amb aquest– pot tenir el sentit de ‘flama viva’, sobretot en àrees del català septentrional.

Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut confirmar aquests usos en molts parlants genuïns de Collsacabra, la plana de Vic i les Guilleries, i així mateix en les entrevistes que vam fer al terme de Vidrà (en terres del Bisaura, a tocar de la Garrotxa i el Ripollès), on la senyora Anna M. Coll, oriünda del casal del Coll, ens aportà una bella mostra de fraseologia local en què aquest substantiu és, en realitat, l'element clau d’un refrany la interpretació del qual resta ben oberta, ens diu ella, per a qui vulgui cercar-hi diferents sentits:

La xera de la dona només dura una estona, i la del marit només dura un xic.

Faig constar, de passada, que el timbre de la vocal forta del mot xera (molt variable en les zones en què aquest mot és vitenc) fou el de e tancada en l’esmentada entrevista, mentre que el del substantiu estona, del gòtic STUNDA, fou efectivament el de o oberta (com a Collsacabra i a les Guilleries [Vilanova de Sau, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, St. Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Anglès, Sta.Coloma de Farners]; i com ho sol ser, de fet, en moltes zones de la diòcesi de Girona i en àrees contigües).

Dedicat a Anna M. Coll.

Venir de Querós

Expressió que equival a venir d’Arbeca, i s’ha sentit a la vila Anglès, primavera de 2009, just en el perímetre de la comarca natural de les Guilleries.

S’usa –em diuen– per indicar que algú, en presentar-se en un indret que li és nou, hi arriba amb ignorància absoluta dels costums locals i francament desorientat pel que fa al capteniment que hi és adient; aquest nouvingut és, per tant, vist amb estranyesa, amb burla, o qui sap si amb un bri tendresa pels ulls que se l’han de mirar.

Històricament, l’expressió se justifica –crec– pel fet que l’indret de Querós, al cor de les Guilleries, restà submergit en construir-se el pantà de Susqueda, i els seus habitants, infortunats, hagueren de conèixer les dures conseqüències del desarrelament.

Jo mateix he tingut el goig de poder-ne entrevistar algunes, d’aquestes persones; recordo, amb especial afecte, l’entrevista, densa i enriquidora, enregistrada el 5 de maig de 2001, que vaig poder fer al senyor Pere Domènech, pastor d’ofici, en el seu “exili” de Tavertet, al mas la Perereda.


El professor Narcís Figueras (http://www.ddgi.cat/atles/pdf/4.pdf) ens en fa cinc cèntims, d’aquest indret selvatà:

El pantà no sols enfonsà el poble de Susqueda, sinó també Querós i el seu pont romànic. Antic terme de Vilanova de Sau, passà ja a la fi del segle XIX a Sant Hilari Sacalm, i avui ha desaparegut del tot. La seva església, arran d’aigua, inaccessible des del cantó sud del Ter, és una ruïna absoluta. Querós és conegut per Joan Sala Serrallonga, que hi visqué en casar-se amb la pubilla d’aquest mas, i pel turó del Mal Sopar, d’on segons la llegenda hagué de fugir amig sopar dels seus perseguidors. Verdaguer hi anà el 1868 per recollir la llegenda i veure la casa del bandoler,“un casinyot dels més rònecs de la Guilleria—explica per carta a Aguiló—, una hora poc més o menys del poble de Querós”. S’arribà a la casa i també a Osor, on recollí la història d’en Coma d’Osor “que va matar el rector”. Aplega records d’aquest país, “terra de llops i bandolers”, que li semblen “de mala mena”. “Tot ho trobí aspre... —afirma— lo caràcter de la gent, los camins on un no pot casi posar lo peu pla, les muntanyes que amaguen sos pelats caps entre les bromes i sos peus en abismoses sotalades, lo murmuri dels rierals...”.

De rerescules

Sí: de rerescules. Aquesta és, precisament, la locució adverbial que en alguns indrets del català central serveix per assenyalar que una determinada acció es fa amb moviment de retrocés. Segons les meves enquestes, aquest ús és propi del sector oriental de les Guilleries: Anglès, Osor, St. Hilari Sacalm i de Sta. Coloma de Farners.

Encara que fou blasmada pel professor Joan Coromnines, aquesta és, a més, la locució que trobem emprada per l’escriptor santhilarienc Anton Busquets en el llibre Del meu viure rural, recull de proses del 1929.

N’hi ha d’altres, és clar: de recules té una gran extensió, es diu en català central, en nord-occidental i en valencià; dins el català central, de rescules es diu a Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau; de raderescules, a Arbúcies; de cularrés, a Oristà...

Enllaçant-ho amb això, escau de comentar que durant el proppassat mes d’agost es va dur a terme a Viena el tercer campionat del món en pista d’atletes que corren de recules; retrorunning, en diuen els anglesos. La nostra delegació, que en aquesta modalitat es representava ella mateixa (és a dir, sense anar de tronc amb els veïns de sempre), n’ha sortit molt ben parada, i força, d’aquest singularíssim event. I amb un fotisser de medalles guanyades, tinc entès. Els nostres atletes eren del club Esbufecs de Mollerussa, l’únic club que aquí s’hi dedica, i la seva actuació ha estat tan lluïda i ben rebuda que de cara a la pròxima edició, que serà d’aquí a dos anys, hom prepara ja la seu de Lleida perquè pugui acollir aquesta espectacular demostració esportiva. Als Esbufecs se’ls ha de reconèixer, a més, el fet que la seva decisió de participar en aquest mundial va anar sempre acompanyada de l’exigència de fer-ho en nom de Catalunya.

S'esdevé, però, que aquesta notícia, tal com jo us l’explico, ha estat recollida per la revista Marathon amb aquest encapçalament: 3r Campionat del Món de Curses d’Esquena en Pista. Així mateix.

Això a mi –ho confesso– m’ha fet una certa angúnia, si més no de bon primer, ja que tot seguit d’haver llegit aquest titular tan aclaridor m’ha fet l’efecte que les curses en qüestió potser es fan a cops d’esquena o, encara pitjor, refregant dolorosament aquesta part del cos per la pista d’atletisme. Però no. Ara ho veig: repassant el reportatge m’adono, per les fotografies que l’il·lustren, que els atletes no reculen pas a cops d’esquena. Sort n’hi ha! Això sí: n’hi ha alguns, de massa impulsius –suposo–, que se’ls veu caient de c...



Recomanació:
http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/de-rerescules.html.

Vocalisme tònic a les Guilleries

Resum (sector de la Selva)

Situades entre les comarques de la Selva i Osona, les Guilleries són, efectivament, terres de grans contrastos. Dins l’apartat de fonètica, els del vocalisme tònic són precisament els més vistosos que s’han pogut copsar en la nostra recerca per aquelles contrades.

En relació amb aquest aspecte, s’ha de destacar el curiós i “perfecte” cas del terme d’Osor (situat ben bé al cor de la comarca, però encara de la diòcesi de Vic), on les ee, diguem-ho així, es pronuncien com a la Plana de Vic (és a dir: e oberta en el sufix –ència; e tancada en els mots església, llenya i rei, i també e tancada en el pronom ell i en l’infinitiu esser), i on les oo, en canvi, tendeixen a pronunciar-se com a Girona i com en altres àrees septentrionals: se’n destaca, en aquest indret, el manteniment de O tancada llatinovulgar en els mots del tipus cosa, flor, hora, olla, i el tancament, a la inversa, de la O oberta del llatí vulgar en mots com ara bo o font, així com en substantius del tipus esponja o monja.

Vocalisme escindit, doncs, el d’Osor, que assenyala, en aquest aspecte tan notable, un punt d’inflexió -més aviat brusc- en el llarg corredor guillerenc entre les ciutats de Vic i de Girona.

Bé que amb alguns matisos no del tot negligibles, el vocalisme dels termes selvatans d’Arbúcies i St. Hilari Sacalm manté la fesomia característica de la generalitat del català central i, per tant, es presenta més acostat al de la ciutat de Vic que no pas al de Girona: els mots del tipus cosa i hora hi obren regularment la o tancada del llatí vulgar (però flor i olla la mantenen tancada), mentre els tipus representats pels mots bo i monja hi tenen o oberta com en la majoria del català central.


Més cap a llevant, en canvi, i ja dins del terme municipal de Sta. Coloma de Farners (el qual ha estat majorment representat per les entrevistes que he fet a informadors del sector guillerenc del municipi: St. Pere Cercada, St. Miquel de Cladells i Castanyet), aquest vocalisme tònic, dèiem, es presenta de manera híbrida i amb interessants irregularitats i polimorfismes, sobretot en el cas de les oo; les ee, per la seva banda, són més estables i es manifesten localment més ben fixades.  

Finalment, en l’angle conformat pels municipis d’Amer, Anglès i la Cellera de Ter el vocalisme tònic ens ofereix ja un aspecte decididament septentrional i ben caracteritzat, segons la nostra percepció, per la reducció sobretot del diferencial fonemàtic entre o oberta i o tancada (no tant, potser, en el cas de les ee). En aquests indrets les oo segueixen la mateixa pauta septentrional que ja hem apuntat en referir-nos al cas singularíssim d’Osor, i les ee, per la seva banda, tenen igualment una clara tirada septentrional: trobem, doncs, e tancada en els mots que contenen el sufix –ència, i en canvi e oberta en els mots església i llenya, i també e oberta en el pronom ell i en l’infinitiu esser.

En una altra ocasió, si em vaga, assenyalaré amb més detall les particularitats d’alguns indrets de Guilleries (osonencs i selvatans) implicats en aquest i en altres aspectes rellevants que donen relleu a la interessant transició entre el català de Vic i el de Girona, els quals, com ja us podeu ben imaginar, no s’esgoten en aquesta ullada ràpida que acabem de fer.

Concloc, però, que allò que segons el meu parer dóna més sentit a la geovariació del vocalisme tònic en aquestes zones septentrionals del català central no és tant el timbre concret amb què cada vocal se’ns presenta, segons història i contextos particulars, com la reducció del diferencial fonemàtic, especialment en el cas de les oo.

Dedicat a Anna Mora, de qui he manllevat la bella fotografia amb què hem il·lustrat aquest comentari.   

Entrescar

El senyor Emili Rams, historiador i dinamitzador cultural, autor de diverses obres monogràfiques sobre la vila d’Anglès i sobre les Guilleries en general, és alhora el responsable de l’Arxiu Municipal d’Anglès. Ell fou la persona que, per recomanació externa, ens va fer de mitjancer a l’hora de concertar, en aquest indret del català central, les nostres entrevistes amb parlants genuïns de la primera generació anglesenca. El grup d’informadors convocats per Emili Rams el conformaren els senyors Joan Pèlach, Maria Cairol, Ricard Gol i Amèlia Gamell, i les entrevistes es van dur a terme en dependències municipals durant la primavera de l’any 2009. 

Ell mateix, havent aconduït d’aquesta manera tan profitosa la recollida de dades que hi vam dur a terme, assistí a la majoria de sessions i hi intervingué decisivament, adés aplanant-nos el terreny amb aclariments oportuns, adés introduint qüestions noves i observacions vàries no necessàriament vinculades a les qüestions que nosaltres formulàvem.

Entre aquestes observacions seves, hi hem de posar, en un lloc prou destacat, la relativa al verb entrescar, que a la vila d’Anglès, segons comentari seu, hi pot tenir el sentit de ‘guiar, dirigir, adreçar una persona envers algun lloc’; accepció nova, doncs, la que Emili Rams ens oferia per a aquest verb transitiu, car no es troba en el nostre diccionari normatiu (el DIEC-2) ni tampoc en els altres repertoris lèxics que hem pogut consultar.

Pel que fa al DIEC-2, hem de recordar que solament reconeix a aquest verb el sentit específic de ‘tòrcer lleugerament (les dents d’una eina), alternativament a una banda i a l’altra, a fi que s’obri pas més fàcilment’; significat que jo mateix tinc molt present i com a propi del meu entorn per raó dels meus ascendents familiars, relacionats –sempre m’agrada de dir-ho– amb l’artesania de la fusta i amb les eines que precisament eren objecte d’aquesta operació d’adreç (la serra i el xerrac, particularment) i, és clar, amb l’estri conegut com a entrescador que, com sabeu, es feia servir amb aquesta finalitat.