A Sant Feliu

A Sant Feliu tota cuca hi viu.

Geodita que conec gràcies a la senyora Isabel Serra, de St. Pere de Torelló, però resident al terme d'Avinyó, al Bages, a tocar del de St. Feliu Sasserra.

St. Feliu Sasserra, carrer de la Bassa (dibuix: Albert Oriols)



Agraïments: a Isabel Serra Cubí i a Albert Oriols, de St. Feliu Sasserra.  

A Prats

Imatge: Eduart

A Prats, putes i gats.

Geodita que em van ensenyar a la vila de Prats de Lluçanès devers l'any 2000.

En entrevistes de la mateixa època (enregistrades al poble veí de St. Feliu Sasserra) me'n donaren una versió més extensa, i potser més punyent encara:

A Prats, putes i gats i gent torrats.

Carrer Major, Prats de Lluçanès

Euga eugassa

Animals condemnats

L'abella

Ella només poc picar un cop! Diu que va demanar a Nostro Senyor que cada... cada pic volia matar! L'abeia, quan d'allò... Cada pic volia matar! Doncs li va dir: "Doncs cada pic moriràs!".


L'euga

També hi ha el ditxo de de... de l'Euga Eugassa... La Mare de Déu diu que havia de passar una riera i va anar... amb el d'allò... amb... amb l'euga si li volia passar la riera. I diu que li va dir... que no, l'euga. I li va dir: "Euga, eugassa, per tant que mengis no estaràs mai fartassa!". I per això l'euga diu que no està mai tipa.

El bou

En diu que... va passar un bou. I amb el bou li va dir: "Bou boet, per tan poc que mengis, estaràs sempre ben... ben fartet!" [l'informador riu]

El burro

El burro diu que no la va entendre o no sé què... i no..., no no l... I ho van deixar!


El gaig

El gaig la va descobrir! La Mare de Déu, que estava amagada..., el... la la va descobrir... i també... li va dir que tindria... febre... no sé quan te... Té febre, el ga... El gaig, durant el dia té unes hores de febre, o bé uns... uns quarts, re! Li va dir: "Tindràs febre de...". Deien!  

Etnotextos enregistrats a St. Feliu Sasserra (Lluçanès) el dia 23 de febrer del 2001.





Agraïments: a Àngel Pujol, de cal Martí; i a Carme Rosanes, de qui he manllevat la imatge que il·lustra aquest apunt.

Quin samaniat!

El mot samaniat, entès en el sentit de 'aldarull, gran cridòria; embolic' ha estat observat en les recerques que he anat fent en diversos punts del català central; a voltes, però, sota variants no consignades pels nostres diccionaris: samaniato (Espinelves), xamaniat (Folgueroles).

Aquest substantiu figura, a més, al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), que solament el localitza en l'obra de Miquel Llor, en el volum Tots els contes, publicat per Selecta l'any 1952.
 
Jo, pel meu compte, puc assenyalar que aquest mateix mot l'he trobat en l'obra del santhilarienc Anton Busquets i Punset (gran autor de la nostra Renaixença), al recull de contes Del meu viure rural, en l'edició de Ça-Calm Exprés, del 1998:

El que em costà fer-los obrir! Tota mena d'explicacions no hi valien: fins que amb l'enrenou i samaniat, també s'aixecà una noieta que va conèixe'm sortosament.

(Del conte No es conta, no, p. 105)  

I així mateix el trobem, amb el sentit de 'aplec de bruixes', en el llibre Bruixes a la Catalunya interior, de Jordi Torres i Sociats, que fou publicat per Farell l'any 2002.

Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de "samaniat".

Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu.

(dins del text Les bruixes de la bauma de la Quintana, p. 82)

Serrat de les Bruixes, St. Feliu Sasserra

 

 

Llevat de les imatges de portades de llibres, les altres són manllevades de la pàgina social de Bruixes Sasserra. 

Carrandella de la pudor

Les rimes ixen soles:

A Avinyó fan pudor.
A l'Horta, a cada porta.
A Artés, encara més.
I a Cabrianes, hasta a sota les persianes.

Enregistrat a St. Feliu Sasserra el 28 de març de 2001 (entrevista geolingüística).

A Prats de Lluçanès sense pa i vi no hi tornis més

I bé, tornem a ser al fòrum dels sarcasmes. I encara bo que aquest no ho és gaire, de sagnant. Ja ho veieu. Es limita a constatar l’aire gasívol que des del terme veí de St. Feliu Sasserra hom observa en la pell dels nadius de la vila de Prats, que aquest és, com sabeu, el terme més poblat de la comarca natural del Lluçanès, terra a la qual em sento molt vinculat sobretot pel fet que va ser allà, i concretament a Oristà, on vaig fer les meves primeres enquestes de dialectologia. Res a dir, doncs, d’ells. I això sí: sempre més agrair-los la seva disponibilitat, el caliu de la conversa, i sobretot el joc i la disbauxa quan aquesta, per festiva, ens fa tan feliços i dignament humans.

Anem al cas, però, ja que la rima en qüestió té, ultra el seu valor fraseològic, un interès addicional: el de confirmar-nos, per al català parlat a St. Feliu Sasserra, un tret de vocalisme tònic que constitueix, diguem-ho així, un element de contrast important: hi és oberta la vocal que figura en l’adverbi més. Contrast intern del català central, d’aquells que ens permeten d’establir modestes distincions i que en la consciència dels parlants té tanmateix el seu punt d’adhesió.

Segons la informació que vaig recaptar a la comarca del Lluçanès entre el 1999 i el 2000, el mot més (de MAGIS, passant per MAIS) es pronunciava amb e oberta només al sector sud-oest del Lluçanès, i també es pronunciaven així, amb e oberta, l’adverbi només i el substantiu mes ‘porció de l’any’ (de MENSIS), aquest darrer sense relació familiar amb els altres dos. Això ho vaig poder comprovar, in situ, i de manera sistemàtica, en aquesta àrea: fou concretament als termes de Sta. Maria de Merlès, St. Feliu Sasserra i en alguns masos del terme d’Olost (al sector de Sta. Creu de Jotglar); en canvi, en els altres indrets d’aquesta regió (Oristà, Lluçà, Perafita, St. Bartomeu del Grau, St. Martí d’Albars, Prats de Lluçanès), pacientment escorcollats, es comprovà el timbre tancat de les vocals en qüestió.

Els estels de St.Feliu

Breu etnotext enregistrat el 16 de febrer de l'any 2001, a St. Feliu Sasserra, al Lluçanès:

"Jo havia vist moltes vegades com se fonien els estels. En baixava un i queia. I es fonia.

Deien que si tenies temps dementres baixava de fer un nus amb un mocador, que quedaves ric, o no sé què deien..."

A l'Àngel Pujol, de cal Martí.

El gat lluçanès

"A Oristà el gat hi va anar, a la Torre el gat hi corre i a Olost s'ha ficat dins el rebost..."

Ho hem tret de l’enregistrament de conversa que vam fer al mas conegut com a cal Martí (o Pla Moixons), al poble lluçanès de St. Feliu Sasserra, el dia 28 de març de l’any 2001. Aquesta rima era molt celebrada en aquella època, però nosaltres era la primera vegada que la sentíem.

A l’Àngel Pujol, de cal Martí.