7 DE FEBRER DEL 2016: mobilització en defensa de l'Ebre a Amposta

Trobareu tota la informació sobre la mobilització al bloc de la Plataforma en Defensa de l'Ebre.

75è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys

La matinada del 15 d'octubre de 1940, el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover va ser afusellat per les tropes franquistes al castell de Montjuïc de Barcelona. Amb motiu d'aquesta efemèride, Òmnium Cultural, amb el suport de la Comissió de la Dignitat, impulsa dues accions per recordar la figura de Companys i denunciar que l'estat espanyol no hagi demanat disculpes per aquest crim ni hagi volgut anul·lar el procés militar que el va fer possible:

1. Òmnium fa una crida a encendre una espelma i deixar-la als balcons o finestres de totes les llars de Catalunya la nit del 14 al 15 d'octubre a partir de les 22 h. Amb aquest gest es vol mantenir viu el record del president afusellat i, alhora, reclamar simbòlicament l'anul·lació de la seva sentència de mort. 

2. D'altra banda, Òmnium anima les escoles i instituts de Catalunya que el dijous 15 d’octubre recordin la figura del President Lluís Companys en horari lectiu i reflexionin amb els alumnes al voltant de les circumstàncies del seu afusellament per part del règim franquista. Per fer-ho, ofereix un recull de recursos pedagògics adequats a les diferents etapes escolars: pel·lícules, llibres, documentals, auques, còmics i telefilms, entre altres.

Aquestes accions s'emmarquen dins d’un conjunt d’actes que Òmnium i altres entitats programen sota el títol 'Justícia pels crims del franquisme'. Podeu consultar-los a: www.justiciafranquisme.cat

Suport a la vaga de docents de les Illes Balears

Fa més de dues setmanes que es va iniciar la vaga indefinida dels docents de les Illes Balears com a mesura de protesta contra la llei TIL, imposada pel govern de Bauzá via decret llei i sense cap tipus de negociació. Una llei que, entre altres coses, discrimina el català a les escoles. Aquesta discriminació no és l'única raó que ha motivat la protesta sinó que la lluita dels docents també ho és per una escola pública i de qualitat. 

L'Assemblea de Docents de les Illes Balears i la comunitat educativa, en general, compta a hores d'ara amb un ampli suport de la societat. La mobilització ja es pot considerar com una veritable revolta social a les Illes i es comença a estendre arreu dels Països Catalans.

S'ha establert una caixa de resistència que permeti fer front a les despeses de la vaga i a les que es derivin d'assumptes legals i de defensa jurídica. Un compte bancari en el qual es pot ingressar qualsevol quantitat que es vulgui o es pugui per tal de contribuir a donar suport econòmic als vaguistes.

Entre les diverses campanyes de suport podem fer esment també a la que s'ha impulsat des de Som Països Catalans, consistent en el sorteig d'una panera solidària.

Per participar en aquest sorteig només cal adquirir les butlletes que s'han posat a la venda, al preu d'un euro, en qualsevol dels punts de venda distribuïts arreu dels Països Catalans. La panera conté productes per un valor de més de 1.000 euros gràcies a les aportacions solidàries fetes per diverses entitats i empreses. El sorteig es farà el dia 31 d'octubre a Palma.

En defensa de la llengua catalana

Manifest de l'Associació Cultural Escola en català

Des de DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ rebutgem el nou esborrany de la llei de Millora de la Qualitat Educativa del Govern d'Espanya que aniquila la llengua catalana a les escoles. Aquesta resolució és la culminació a les agressions que es varen iniciar amb les sentències del Tribunal Suprem espanyol del desembre de 2011, que obliguen a reintroduir el castellà com a llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya i acaben de manera definitiva amb la immersió lingüística.

Escola En Català:

1.Exigeix que el Govern de la Generalitat i les administracions pertinents no acatin i rebutgin amb contundència aplicar qualsevol iniciativa del Govern d'Espanya que vulgui reintroduir el castellà com a llengua vehicular a l'educació a Catalunya.

2.Fa una crida a tots els centres escolars i educatius de Catalunya perquè defensin l'escola en català i s'oposin a aplicar la futura llei de Millora de la Qualitat Educativa del Govern d'Espanya.

3.Insta les forces polítiques del Parlament de Catalunya a aprovar la llei Defensem l'Escola en Català presentada per Solidaritat Catalana per la Independència el setembre del 2011 que blinda la llengua catalana en l'educació i que compta amb el suport de més de 200.000 firmes de la ciutadania.

Continuarem mobilitzats per assegurar el nostre model a les escoles catalanes, per això us esperem a la Concentració i, si podeu, reenvieu aquest correu i pengeu a les xarxes socials el cartell de la concentració.

Ni un pas enrere en la defensa del català a l'escola. No acatem!

Actualització del dia 5 de desembre del 2012

L'organització de la concentració emet el següent comunicat anunciant el canvi de data de la concentració (que se'n van de pont?): 

CONCENTRACIÓ EL DILLUNS 10 DE DESEMBRE A LES 18:30H EN DEFENSA DE L’ESCOLA EN CATALÀ
L’Associació Defensem l’Escola en Català i Solidaritat Catalana per la Independència, d’acord amb la comunitat educativa i Som Escola, traslladem al proper dilluns 10 de desembre, a les 18.30 h a la Pl. de Sant Jaume, la concentració inicialment prevista per a demà. D’aquesta manera unifiquem iniciatives i podrem garantir una gran mobilització unitària en defensa de l’escola en català.
 

A més d'aquesta concentració a Barcelona, s'han convocat concentracions per al dia 6 davant dels Ajuntaments de diverses poblacions catalanes. Una d'aquestes ciutats és Reus.

Signeu aquesta petició per tal de defensar la nostra llengua i l'escola en català:  L'escola en català: ara i sempre

Cliqueu aquí  per demanar la dimissió del ministre Wert.

Somescola.cat fa una crida perquè tothom pengi cartells i pancartes amb el lema 'Per un país de tots, l'escola en català' a les aules i portes dels centres educatius del país per tal de mostrar la unanimitat de la societat civil catalana en la defensa del model d'esola catalana que s'ha desenvolupat en els darrers 35 anys. L'acció és una primera resposta a l'atac a la llengua catalana que representa l'esborrany de llei que ha presentat el ministre espanyol Wert i que vol convertir el català en una llengua residual. Descarregueu-vos aquí el cartell i la pancarta de Somescola que tenen com a lema 'Per un país de tots, l'escola en català'.

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou

La manca d'un Estat propi ha portat Catalunya a una existència precària. Ara, però, el TSJC proposa anar més enllà: la simple no-existència del català. La involució persistent i constant de Catalunya ha estat la voluntat històrica de l'estat espanyol, un país que modifica la constitució a partir de la voluntat d'uns pocs parlamentaris però no és capaç de plantejar-se fer-ho davant la demanda democràtica de mil·lions de persones. Un estat que fa passar pel davant la voluntat de tres famílies (sense ànims de minimitzar: realment tres) per davant de la voluntat de mil·lions de persones expressada democràticament.

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou és el resum de la sentència mutilatòria del TSJC, que va fer-se pública el passat mes de desembre i que aquesta setmana ha passat a executar-se. La sentència del TSJC, que imposa la destrucció de tot el sistema d'immersió lingüística adoptat a Catalunya des de la democràcia i que perpetua la submissió de la llengua pròpia a favor de la llengua castellana a les aules, dóna ara dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures necessàries perquè el castellà sigui també llengua vehicular a les aules.

Aquesta sentència, que busca la supressió d'un sistema educatiu no només votat i adoptat de manera democràtica, sinó també elogiat diverses vegades a nivell internacional com un model idoni per a preservar la llengua pròpia i garantir la integració de les persones nouvingudes, és ja la gota que fa vessar el got. La definició incitada per Jordi Pujol, qualificant el moviment de l'alt tribunal de "casus belli", ha de ser la pauta d'acció d'entitats, ciutadans, polítics, institucions i societat civil. L'acceptació -i per tant la submissió- d'aquesta sentència només portarà Catalunya i la llengua catalana a un estat encara més dèbil, desprotegit i indefens que l'actual: un viatge fins a èpoques preconstitucionals que cal evitar.

De nou el sector es mobilitza en contra del TSJC i crida a la desobediència. La presidenta de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes (FAPAC), Imma Fuyà, ha demanat al Govern que no faci "ni un pas enrere" en la defensa del català a l'escola i que tregui "les castanyes del foc". "Nosaltres no deixarem de treballar per preservar el model lingüístic de l'escola catalana", ha sentenciat. Sindicats i moviments de mestres de l'escola catalana han coincidit amb Fuyà i han defensat el model d'immersió lingüística en català.

Els especuladors financers, els autèntics culpables

L'Associació per a la Taxació de les Transaccions i per a l'Ajuda als Ciutadans (ATTAC) és un moviment internacional que promou el control democràtic dels mercats financers i de les institucions que gestionen aquests mercats.

Aquesta associació ha emès un comunicat per mitjà del qual denuncia les actuacions dels especuladors financers.

El contingut d'aquest comunicat és el següent:

Davant la pujada de la prima de risc espanyola i les actuacions del Banc Central Europeu les organitzacions signants

DENUNCIEM:

1. Que l'augment en la prima de risc que encareix el finançament del deute públic espanyol i d'altres països europeus és exclusivament el resultat d'operacions especulatives i que no respon a la situació objectiva de l'economia espanyola.

2. Que una gran part d'aquestes operacions especulatives es porten a terme amb diners prestats a un interès molt baix per part del Banc Central Europeu a la banca privada per tal que financïi les empreses i els consumidors. Tot això gràcies a la falta de control i de regulació dels mercats i amb el consentiment de les autoritats nacionals i europees.

3. Que aquestes operacions proporcionen una gran rendibilitat a aquests bancs i als fons que duen a terme les operacions però representen un cost molt elevat per a l'economia del país. Cost que recau sobre les classes treballadores i de manera molt particular sobre les dones, ja que la reducció de la despesa social i la pèrdua d'impuls de les polítiques d'igualtat les afecta de manera especial.

4. Que aquesta especulació de les financeres és la causant de la crisi i la que fa que, en lloc de poder-ne sortir, les economies europees es trobin cada vegada més aprop del desastre.

5. Que és un imperatiu ètic acabar amb aquestes operacions especulatives que destrossen riquesa i condemnen els pobles a patir danys innecessaris.

6. Que per acabar amb el problema del deute que originalment ha provocat la crisi generada per la banca internacional no n'hi ha prou amb que el Banc Central Europeu comprim deute de tant en tant, com fa actualment, sinó que cal prendre mesures més importants i imprescindibles com ara:

a) Establir taxes dissuassòries sobre aquestes transaccions financeres.

b) Auditar el deute dels diferents estats per tal de rebutjar el pagament de la que es consideri odiosa o il·legítima, reformar el mercat europeu de deute per evitar la presència d'especuladors i posar en marxa un mecanisme permanent de financiament dels estats en les mateixes condicions que es van finançar els bancs que van provocar la crisi.

c) I, si cal, imposar controls de capital per impedir que els especulatius posin en perill el projecte europeu, l'estabilitat econòmica i el benestar social.

Reclamem que es posin en marxa aquest tipus de mesures de manera immediata i cridem la ciutadania a manifestar-se en contra de la passivitat i de la complicitat dels governs davant els especuladors financers i a obrir un debat ciutadà, plural i democràtic sobre les noves mesures que ha d'adoptar Europa per alliberar-se de la tirania dels mercats i del terrorisme financer.

TAULES CIUTADANES DE CONVERGÈNCIA I ACCIÓ – ATTAC ESPANYA – FORUM FEMINISTA – CEPS – DRY

Si voleu llegir-ne el contingut original cliqueu aquí.

I si encara no ho veieu clar feu una ullada a aquests videos.

The Twinute Silence (solidaritat 2.0)

Una setmana després del brutal atemptat d'Oslo i l'illa d'Utoya s'ha convocat un minut de silenci global i virtual per a aquest divendres a la tarda per tal de retre un homenatge a les víctimes.

Aquesta iniciativa es pot trobar a Twitter i també a Facebook.

Per participar en aquesta acció només cal restar un minut sense fer cap comentari a cap de les dues xarxes socials, a partir de l'hora prevista. Els organitzadors d'aquesta iniciativa també en demanen la difusió a través de les xarxes socials. S'han creat dos hashtags per fer-hi referència: #twinute i #twinutesilence.

Si voleu llegir tota la informació i veure el compte enrere del temps que falta per al minut de silenci virtual podeu anar al lloc web Twinute Silence

L'acció s'ha previst per a les 6 de la tarda, hora catalana.

Si necessiteu calcular l'horari en funció de l'indret on us trobeu podeu anar aquí.

Manifest 18-J Reus

Contra la crisi i les retallades, en defensa dels nostres drets

Des de l'Assemblea Popular de Reus sorgida de l'Acampada dels Indignats de la Plaça Mercadal, fem una crida a les persones, entitats, associacions i col·lectius a participar en aquesta mobilització contra les retallades.

Les agressions als drets de les persones continuen sense aturador. Des de fa 3 anys les polítiques que dicten la Unió Europea, sota el designi del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc Europeu, són submisament aplicades pel govern de l’Estat espanyol i, a Catalunya, primer pel tripartit, i ara per CiU. La dreta embravida pretén retallar els drets en sanitat, en educació i en d’altres serveis públics, un avanç social que tants anys ens han costat aconseguir. Sense cap escrúpol ens volen robar els drets més elementals.

Mentre que amb diner públic s’han sanejat els comptes de les entitats financeres, que han sigut les causants de la descapitalització bancària (la mal anomenada crisi), s’han anat aplicant successivament mesures per abaratir l’acomiadament dels i les treballadores, per retallar les pensions, per augmentar fins els 67 anys el temps de treball, per la reducció general dels salaris, tot provocant que perdem poder adquisitiu i drets socials.

En canvi les rendes més altes s’han vist protegides amb polítiques fiscals que les afavoreixen, mentre que actualment les rendes del treball, és a dir, les de la majoria de la població són les que més aporten a les arques de l’Estat.

Alhora, els beneficis de les transnacionals i bancs augmenten. L’actual model d’introducció de les noves tecnologies i l’avarícia de la classe empresarial, amb la col·laboració de la majoria de partits polítics i les burocràcies sindicals, provoquen que a Catalunya l’atur quasi arriba a les 700.000 persones, sent les més perjudicades les dones i el jovent. Les hipoteques no es poden pagar i els desnonaments es multipliquen. La injustícia continua sent implacable amb els que han perdut la feina i el drama de la pèrdua d’ocupació i de l’habitatge propi cau sobre milers de ciutadans i ciutadanes.

Fem una crida a mobilitzar-se a totes les persones indignades amb la crisi i les seves conseqüències, indignades amb qui l'ha provocada, indignades amb la corrupció política i aquesta falsa democràcia que ens venen com el millor dels mons possibles, indignades amb el capitalisme i els seus gestors que només genera beneficis per a uns pocs i precarietat i misèria per a la majoria, indignades amb les multinacionals explotadores del planeta i de les persones, indignades amb la dretanització de la societat i l'increment del feixisme, indignades en definitiva amb un sistema social que genera, bàsicament, infelicitat i insatisfacció.

• Màxima prioritat a les persones.

• Defensem una sanitat, una educació i uns serveis socials públics, gratuïts i de qualitat.

• Inversió social com a motor econòmic i de treball.

• Per un desenvolupament sostenible.

• Pel dret efectiu i real a l'habitatge.

• Contra l'atur, la precarietat i les retallades.

• Prou de privilegis per a polítics, banquers i empresaris.

• Per una democràcia real, transparent i participativa ja!

Aquest dissabte 18 de juny a Reus hi ha organitzada una manifestació a les 19 h, que començarà a la cèntrica plaça de la Llibertat, cantonada amb Prat de la Riba, amb el lema 'Contra les retallades i la crisi, defensem els nostres drets!'.

Es tracta d'una mobilització en el marc de la convocatòria de jornada internacional de mobilitzacions del 19 de juny. Segons s'ha acordat, s'hi ha de participar com a persones, sense banderes ni sigles ni pancartes d'organitzacions, per tal que no sigui instrumentalitzada per ningú.

Aquest cap de setmana a Reus s'han programat diverses activitat lúdico-festives, com ara la Fira Reus Viu el Vi o el Mercat a l'antiga al Mercadal, entre altres. Sigui com sigui segur que hi ha temps per tot i podem assistir a aquests actes, si volem.

Però també és important que sortim al carrer i dediquem una estona a manifestar-nos i dir-los que JA N'HI HA PROU !!

Manifest #catalanrevolution

QUÈ ÉS #CATALANREVOLUTION?

#catalanrevolution és una resposta social, econòmica, nacional, democràtica, pacífica, prenent els drets humans com a bandera, a problemes comuns que l’actual sistema polític no vol resoldre, i que per acció, aquiescència o omissió, està causant.

#catalanrevolution és un moviment on hi cap tothom, sense sigles de partits ni sindicats, sense pretensió d’apropiar-se’n. No ens sentim plenament representats per cap opció concreta, per tant fem debat polític des de baix sumant veus individuals.

#catalanrevolution lliga i uneix els moviments socials i nacionals de Catalunya. Perquè mai no serem un poble realment lliure si continuem sotmesos a les condicions socials, econòmiques i polítiques actuals, perquè l’expressió democràtica del poble sempre ha de ser respectada ja que la legitimitat està per sobre de la legalitat. El sistema polític actual retalla els nostres drets polítics de la mateixa manera que els socials.

#catalanrevolution treballa en la mateixa línia que els altres moviments reivindicatius sorgits de la manifestació del 15-M, tot creient que els problemes de les catalanes i els catalans necessiten una veu pròpia, una acció local amb repercussió global.

QUÈ DENUNCIA #CATALANREVOLUTION?

#catalanrevolution DENUNCIA el sistema polític actual, que per damunt de dretes o esquerres està sotmès a uns mercats i a un sistema financer que ningú no ha escollit, que imposen un sistema neoliberal on les persones som tractades com a simple mercaderia.

#catalanrevolution DENUNCIA la corrupció del sistema polític actual en tots els seus àmbits, que instigat per empresaris immorals i polítics sense ètica representa un enorme espoli de recursos per a la societat.

#catalanrevolution DENUNCIA les mancances democràtiques de l’esquema polític de la transició, on la separació de poders és una cortina de fum i tot queda sotmès a una partitocràcia bipartidista.

#catalanrevolution DENUNCIA les formacions polítiques que atien l’odi entre els pobles de Catalunya i d’Espanya. Entenem que la democràcia no ha de fer por a ningú i l’autodeterminació és un dret inalienable, d’aquesta manera una democràcia real l’acceptarà amb normalitat. El futur de Catalunya només ens pertany a les catalanes i els catalans.

#catalanrevolution DENUNCIA els monopolis encoberts dels serveis bàsics i les pràctiques empresarials que perjudiquen els ciutadans, amb l’aprovació directa o la ignorància activa dels poders públics.

#catalanrevolution DENUNCIA la impunitat dels responsables de les entitats financeres, que enlloc de passar comptes per una festa creditícia irresponsable, reben el suport moral i pressupostari dels governs. Cal investigar i processar els responsables de les entitats que han hagut de ser ajudades o rescatades.

#catalanrevolution DENUNCIA la manca d’un futur per als joves. Amb més d’un 40% d’atur juvenil, amb sobrada formació, amb la càrrega de missatges polítics contradictoris i contraproduents durant els últims vint anys, els i les joves de Catalunya viuen, vivim, un dels pitjors períodes de la seva vida amb la convicció que el futur només pot ser pitjor.

QUÈ ÉS IMPRESCINDIBLE PER A #CATALANREVOLUTION?

#catalanrevolution EXIGEIX l’aturada de les retallades pressupostàries als serveis públics, el poble de Catalunya mereix i exigeix que els recursos públics mantinguin un sistema sanitari i educatiu públics i de qualitat com a primera prioritat del país.

#catalanrevolution EXIGEIX la retirada immediata de la reforma laboral, la garantia de les pensions i un sistema de jubilació just.

#catalanrevolution EXIGEIX la reforma de la llei hipotecària per incorporar-hi la Dació en Pagament, tot evitant l’exclusió socioeconòmica de molts catalans, la irresponsabilitat bancària i la impunitat dels responsables financers.

#catalanrevolution EXIGEIX la sobirania fiscal de Catalunya, doncs entenem que la solidaritat ha de ser proporcional, equitativa i justa, i que la situació de dèficit fiscal és tan insostenible que ofega la capacitat de supervivència del nostre país. L’espoli fiscal de Catalunya és un cas únic a Europa.

#catalanrevolution EXIGEIX transparència als partits polítics, la publicació i limitació del patrimoni, l’expulsió d’imputats per corrupció o qualsevol delicte de les llistes electorals i dels càrrecs de lliure designació que ocupen a l’administració, la responsabilitat econòmica personal i familiar dels seus actes.

#catalanrevolution EXIGEIX el control independent i social de les accions polítiques respecte dels fons públics, el patrimoni de l’administració i l’acció urbanística. Exigim institucions eficaces contra el frau i la corrupció a l’administració.

#catalanrevolution EXIGEIX canvis a les lleis electorals que assegurin la pluralitat, la proporcionalitat, la igualtat i la representació unitària dels catalans i les catalanes. Això implica: la supressió de barreres percentuals, la proporcionalitat directa entre escons i població a les circumscripcions, la substitució de la Llei d’Hondt per una de més proporcional i la representació de Catalunya com circumscripció única en totes les eleccions d’institucions representatives superiors. Rebutgem la circumscripció única espanyola.

#catalanrevolution EXIGEIX el respecte escrupolós a les decisions democràtiques del poble de Catalunya. No pot tornar a passar que allò que el poble català ha votat en referèndum sigui estripat, insistim: la legitimitat democràtica està per sobre de la legalitat.

QUÈ PROPOSA A LA SOCIETAT #CATALANREVOLUTION?

#catalanrevolution PROPOSA que cadascú de nosaltres reflexioni sobre el manifest #NOELSVOTIS on es crida a un boicot electoral organitzat, cívic, conscient i intel·ligent. En definitiva: passar de la queixa a l’acció col·lectiva.

#catalanrevolution PROPOSA a la ciutadania una reflexió general i una presa de consciència. El debat en tots els nostres àmbits (amics, família, feina, institut, universitat, partit, sindicat, associació, penya, club, etc) ha de transcendir els tabús sobre els grans problemes de les persones, cal debatre’ls sense por.

#catalanrevolution PROPOSA la democratització de l’economia, amb la recuperació del significat del dret al treball i a l’habitatge, amb el suport prioritari a les cooperatives en tots els sectors productius, amb l’eliminació dels monopolis encoberts, amb la promoció de la sobirania agroalimentària, i amb la compensació aranzelària de les diferències laborals i mediambientals entre els diferents estats del món.

#catalanrevolution PROPOSA que els partits, i també els sindicats, entrin en un debat profund sobre la seva representativitat real, sobre la seva submissió al neoliberalisme, sobre el sistema econòmic, polític i social, sobre qui i com es controla el frau i la corrupció. En definitiva, sobre quin futur ens proposen, si és que de debò ens en proposen cap.

#catalanrevolution PROPOSA donar l’esquena a tots els actors i protagonistes de la situació que vivim, perquè en realitat no els preocupem en absolut. Tots junts hem de construir una alternativa capaç de deixar-los al marge, a curt, mig i llarg termini.

Font d'informació: http://catalanrevolution.wordpress.com/

10 Estratègies de Manipulació Mediàtica (Noam Chomsky)

1 L'estratègia de la distracció. L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la Cibernètica. "Mantenir l'atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals" (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les').

2 Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat 'problema-reacció-solució'. Es crea un problema, una 'situació' prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3 L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti una mesura inacceptable n'hi ha prou d’aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És així com les condicions socioeconòmiqes radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents. Tants canvis que haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats tots alhora.

4 L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com 'dolorosa i necessària', obtenint l'acceptació pública per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que 'tot anirà millor demà' i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i a acceptar-ho amb resignació quan arribi el moment.

5 Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment dirigida als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura o deficient mental. Com més s'intenta enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat" (extret de la publicació 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les').

6 Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curtcircuit en l'anàlisi racional i en el sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

7 Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors" (extret de la publicació 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les').

8 Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure que el públic cregui que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.

9 Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu es menysvalora i s'autoculpa, cosa que genera un estat depressiu essent un dels efectes la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10 Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent escletxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el 'sistema' ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Indigneu-vos!

Stéphane Hessel, de 93 anys, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, presoner a un camp de concentració, redactor de la Declaració Universal de Drets Humans i diplomàtic, ha fet públic un manifest cridant a la indignació i a abandonar la impotència amb la que contemplem com la dictadura dels 'mercats' està desmantellant l'estat del benestar.

Aquest és el contingut del manifest.

INDIGNEU-VOS

Stéphane Hessel

93 anys. És l'última etapa. El final no està lluny. Quina sort poder aprofitar-la per recordar el que ha servit de base al meu compromís polític: els anys de resistència i el programa elaborat fa 70 anys pel Consell Nacional de la Resistència. A Jean Moulin li devem, dins del marc d'aquest Consell, l'agrupament de tots els components de la França ocupada, els moviments, els partits, els sindicats, amb la finalitat de proclamar la seva adhesió a la França combativa i al seu únic cap reconegut: el general De Gaulle. Des de Londres, on em vaig reunir amb el general De Gaulle, al març de 1941, em va arribar la notícia que el Consell havia engegat un programa (adoptat el 15 de març de 1944) que proposava per la França alliberada un conjunt de principis i valors sobre els quals s'assentaria la democràcia moderna del nostre país.

Aquests principis i valors els necessitem avui més que mai. És la nostra obligació vetllar tots junts perquè la nostra societat segueixi sent una societat de la qual puguem sentir-nos orgullosos, i no aquesta societat d'indocumentats, d'expulsions, de sospites pel que fa a la immigració; no aquesta societat en la qual es posen en qüestió les pensions, els assoliments de la Seguretat Social; no aquesta societat on els mitjans de comunicació estan en mans dels poderosos. Totes aquestes són coses que hauríem evitat recolzar si haguéssim estat veritables hereus del Consell Nacional de la Resistència. A partir de 1945, després d'un drama atroç, les forces internes del Consell de la Resistència es lliuren a una ambiciosa resurrecció. Es crea la Seguretat Social com la Resistència desitjava, tal com el seu programa ho estipulava: “un pla complet de Seguretat social que aspiri a assegurar els mitjans de subsistència de tots els ciutadans quan aquests siguin incapaços de procurar-los-hi mitjançant el treball”; “una pensió que permeti als treballadors vells acabar dignament la seva vida”.

Les fonts d'energia, electricitat i gas, les mines de carbó i els bancs són nacionalitzats. El programa recomanava “que la nació recuperés els grans mitjans de producció, fruit del treball comú, les fonts d'energia, els jaciments, les companyies d'assegurances i els grans bancs”; “la instauració d'una veritable democràcia econòmica i social, que expulsi als grans feudalismes econòmics i financers de l'adreça de l'economia”. L'interès general ha de prevaler sobre l'interès particular, el just repartiment de la riquesa creada pel treball ha de prevaler sobre el poder dels diners. La Resistència proposa “una organització racional de l'economia que garanteixi la subordinació dels interessos particulars a l'interès general i que es desfaci de la dictadura professional instaurada segons el model dels Estats feixistes”, i el govern provisional de la República pren el relleu.

Una veritable democràcia necessita una premsa independent; la Resistència ho sap, ho exigeix, defensa “la llibertat de premsa, el seu honor i la seva independència de l'estat, dels poders dels diners i de les influències estrangeres”. Això és el que, des de 1944, encara indiquen les ordenances en relació a la premsa. Ara bé, això és el que està en perill avui dia.

La Resistència cridava a la “possibilitat efectiva per a tots els nens francesos de beneficiar-se de la millor instrucció possible”, sense discriminació; ara bé, les reformes proposades el 2008 van contra aquest projecte. Joves professors, als quals dono suport, han batallat fins a impedir l'aplicació d'aquestes reformes i han vist disminuïts els seus salaris a mode de penalització. S'han indignat, han “desobeït”, han considerat que aquestes reformes s'allunyaven de l'ideal de l'escola republicana, que estaven al servei de la societat dels diners i que no desenvolupaven suficientment l'esperit creatiu i crític. És la base de les conquestes socials de la Resistència la que avui es qüestiona.

El motiu de la resistència és la indignació

Es té la gosadia de dir-nos que l'Estat ja no pot assegurar els costos d'aquestes mesures socials. Però com poden faltar avui diners per mantenir i perllongar aquestes conquestes, quan la producció de la riquesa ha augmentat considerablement des de l'Alliberament, període en el qual Europa estava en la ruïna, si no és perquè el poder dels diners, combatut amb força per la Resistència, no ha estat mai tan gran, tan insolent i tan egoista amb els seus propis servidors, fins i tot en les més altes esferes de l'Estat. Els bancs, una vegada privatitzats, es preocupen molt pels seus dividends i pels alts salaris dels seus dirigents, no per l'interès general. La bretxa entre els més pobres i els més rics no ha estat mai tan gran, ni la recerca dels diners tan apassionada.

El motiu principal de la Resistència era la indignació. Nosaltres, veterans dels moviments de resistència i de les forces combatents de la França lliure, cridem a les joves generacions a viure i transmetre l'herència de la Resistència i dels seus ideals. Nosaltres els diem: preneu el relleu, indigneu-vos! Els responsables polítics, econòmics i intel·lectuals, i el conjunt de la societat no han de dimitir ni deixar-se impressionar per l'actual dictadura dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia.

Us desitjo a tots, a cadascun de vosaltres, que tingueu el vostre motiu d'indignació. És una cosa preciosa. Quan alguna cosa ens indigna, com a mi em va indignar el nazisme, ens tornem militants, forts i compromesos.

Tornem a trobar-nos amb aquest corrent de la història, i el gran corrent de la història ha de perseguir-lo cadascú. I aquest corrent ens condueix a més justícia i llibertat; però no a la llibertat incontrolada de la guineu al galliner. Aquests drets, recollits el 1948 en un programa de la Declaració universal, són universals. Si coneixeu a algú que no els gaudeix, compadiu-lo, ajudeu-lo a aconseguir-los.

Dues visions de la història

Quan intento comprendre què va ser el que va causar el feixisme, què va fer que fóssim absorbits per ell i per Vichy, em dic que els rics egoistes van tenir molta por de la revolució bolxevic i que es van deixar guiar per les seves pors. Però si, avui com llavors, una minoria activa s'aixequés, això seria suficient: tindríem el llevat que faria créixer la massa.

Per descomptat, l'experiència d'algú vell, com jo, nascut el 1917, és diferent de l'experiència dels joves d'avui. Sovint sol·licito als professors de col·legis l'oportunitat de dirigir-me als seus alumnes, i els dic: “vosaltres no teniu les mateixes raons evidents per comprometre-us. Per a nosaltres, resistir era no acceptar l'ocupació alemanya, la derrota. Era una cosa relativament simple; simple com el que va venir a continuació: la descolonització. Va seguir la guerra d'Algèria: era necessari que Algèria s'independitzés, era una cosa evident. Quant a Stalin, tots aplaudim la victòria de l'exèrcit roig contra els nazis, el 1943. Però quan ens assabentem de les grans purgues estalinistes de 1935, encara que era necessari estar al corrent del que feia el comunisme per contrarestar el capitalisme americà, la necessitat d'oposar-se a aquesta forma insuportable de totalitarisme es va imposar com una evidència. La meva llarga vida m'ha donat una sèrie de raons per indignar-me.

Aquestes raons són fruit menys d'una emoció que d'una voluntat de compromís. Quan estudiava a l'Escola Normal, Sartre, un condiscipul més gran que jo, em va influenciar profundament. La nàusea, El mur, però no L'ésser i el no-res, van ser molt importants en la formació del meu pensament. Sartre ens va ensenyar a dir-nos: “Sou responsables mentre que individus”. Era un missatge de llibertat. La responsabilitat de l'home que no pot confiar ni en un poder ni en un déu. Al contrari, és necessari comprometre's en nom de la pròpia responsabilitat com a persona humana. Quan vaig entrar a l'Escola Normal del carrer Ulm, a Paris, el 1939, vaig entrar com a fervent deixeble del filòsof Hegel, i vaig seguir el seminari de Maurice Merleau-Ponty. El seu ensenyament explorava l'experiència concreta, la del cos i les seves relacions amb els sentits, gran singular enfront de la pluralitat dels sentits. Però el meu optimisme natural, que vol que tot el que és desitjable sigui possible, m'encaminava més aviat a Hegel. El hegelianisme interpreta que la llarga història de la humanitat té un sentit: la llibertat de l'home que progressa pas a pas. La història està feta de xocs successius, és l'assumpció dels desafiaments. La història de les societats progressa, i al final, quan l'home ha aconseguit la seva completa llibertat, es té l'estat democràtic en la seva forma ideal.

Existeix, per descomptat, una altra concepció de la història. Els progressos aconseguits per la llibertat, la competició, la carrera per el “sempre més” poden ser viscuts com un huracà destructor. Així la concep un amic del meu pare, l'home que va compartir amb ell la tasca de traduir a l'alemany A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. És el filòsof alemany Walter Benjamin. Ell havia trobat un missatge pessimista en un quadre del pintor suís Paul Klee, l'Angelus Novus, en el qual la figura d'un àngel obre els braços com per contenir i rebutjar una tempesta que Benjamin identifica amb el progrés. Per a Benjamin, que es va suïcidar al setembre de 1940 per fugir del nazisme, el sentit de la història és un camí irresistible de catàstrofe en catàstrofe.

La indiferència: la pitjor de les actituds

És veritat que les raons per indignar-se poden semblar avui menys clares o el món massa complex. Qui mana, qui decideix? No sempre és fàcil distingir entre tots els corrents que ens governen. Ja no hem de veure'ns-les amb una petita elit, de la qual en coneixem la manera d'actuar amb claredat. Aquest és un vast món de la interdependència del qual ens n'adonem clarament. Vivim amb una interconectivitat com mai ha existit. Però en aquest món hi ha coses insuportables. Per veure-les, fa falta observar amb atenció, buscar. Els dic als joves: busqueu una mica, trobareu. La pitjor de les actituds és la indiferència, el dir “jo no puc fer res, jo m'espavilo”. En comportar-vos així, perdeu un dels components essencials que fan a l'ésser humà. Un dels seus components indispensables: la capacitat d'indignar-se i el compromís que neix d'ella.

És possible identificar des d'ara dos grans desafiaments nous:

1. La gran diferència que existeix entre els molt pobres i els molt rics, la qual no deixa de créixer. Es tracta d'una innovació dels segles XX i XXI. Els molt pobres del món d'avui guanyen amb prou feines dos dòlars al dia. No es pot deixar que aquesta diferència es faci més profunda encara. La constatació d'aquest fet hauria de suscitar per si mateixa un compromís.

2. Els drets de l'home i l'estat del planeta. Després de l'Alliberament vaig tenir la sort de participar en la redacció de la Declaració universal dels drets de l'home adoptada per l'Organització de Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, al palau de Chaillot, a Paris. Com a cap de gabinet de Henri Laugier, secretari general adjunt de l'ONU i secretari de la Comissió dels Drets de l'home vaig participar, entre d'altres, en la redacció d'aquesta declaració. No puc oblidar el paper que va tenir en la seva elaboració René Cassin, comissari nacional de justícia i educació del govern de la França lliure, a Londres, el 1941, el qual va ser premi Nobel de la pau el 1968, ni el de Pierre Mendès France dins del Consell econòmic i social, al que enviàvem els textos que elaboràvem abans que fossin examinats per la Tercera Comissió de l'Assemblea General, encarregada dels aspectes socials, humanitaris i culturals. La Comissió comptava amb els 54 estats que eren membres, en aquell moment, de les Nacions Unides, i jo m'encarregava de la seva secretaria. A René Cassin devem el terme de drets “universals”, i no “internacionals” com proposaven els nostres amics anglosaxons. ja que en això està el que es juga en acabar la segona guerra mundial: l'emancipació de les amenaces que el totalitarisme va fer pesar sobre la humanitat. Per emancipar-se, és necessari aconseguir que els estats membres de l'ONU es comprometin a respectar aquests drets universals. És una manera de desmuntar l'argument de plena sobirania que un estat pot fer valer mentre comet crims contra la humanitat dins del seu territori. Aquest va ser el cas de Hitler, que es considerava amo i senyor a la seva terra i autoritzat a provocar un genocidi. Aquesta declaració universal deu molt a la revulsió universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, també, a nosaltres, a l'esperit de la Resistència. Sentia que calia actuar ràpidament, no ser víctima de la hipocresia que hi havia en l'adhesió proclamada pels vencedors a aquests valors que no tots tenien la intenció de promoure netament, però que nosaltres intentàvem imposar-los (3).

No m'aguanto les ganes de citar l'article 15 de la Declaració Universal dels Drets de l'Home: “Tota persona té dret a una nacionalitat”; l'article 22: “Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social, i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, tenint en compte l'organització i els recursos de cada Estat, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals, indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat”. I si aquesta declaració té un abast declaratiu, i no jurídic, no per això ha exercit un paper menys important des de 1948; s'ha vist a pobles colonitzats acollir-se a ella en la seva lluita per la independència; ha inspirat als esperits en la seva lluita per la llibertat.

Constato amb alegria que al llarg de les últimes dècades s'han multiplicat les organitzacions no governamentals, els moviments socials com Attac, la Federació Internacional dels Drets de l'home, Amnistia Internacional..., que són actives i efectives. És evident que per ser eficaç actualment és necessari actuar conjuntament; aprofitar tots els mitjans moderns de comunicació.

Als joves, els dic: mireu al voltant vostre, trobareu temes que justifiquin la vostra indignació, el tracte que es dóna als immigrants, als indocumentats, als gitanos. Trobareu situacions concretes que us empenyeran a dur a terme una acció ciutadana d'importància. Busqueu i trobareu!

La meva indignació a propòsit de Palestina

Avui, la meva principal indignació concerneix a Palestina, la franja de Gaza i Cisjordània. Aquest conflicte és un motiu propi d'indignació. És necessari llegir l'informe Richard Goldstone, de setembre de 2009, sobre Gaza. En ell aquest jutge sud-africà, jueu, que es declara fins i tot sionista, acusa a l'exèrcit israelià d'haver comès “actes assimilables a crims de guerra i potser, en certes circumstàncies, a crims contra la humanitat” durant l'operació “Plom Fos” que va durar tres setmanes. Vaig tornar a Gaza el 2009, vaig poder entrar amb la meva dona gràcies als nostres passaports diplomàtics, per verificar amb els meus propis ulls el que l'informe explicava. Les persones que ens acompanyaven no van ser autoritzades a entrar a la franja de Gaza. Ni a Cisjordània. Visitem els camps de refugiats palestins creats el 1948 per l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina a Orient Pròxim, UNRWA, on més de tres milions de palestins expulsats de les seves terres per Israel esperen una tornada cada vegada més problemàtica. Quant a Gaza, aquesta és una presó a cel obert per a un milió i mig de palestins. Una presó on s'organitzen per sobreviure. Més que les destruccions materials, com la de l'hospital de la Mitja Lluna Vermella per l'operació “Plom Fos”, és el comportament dels habitants de Gaza, el seu patriotisme, el seu amor pel mar i la platja, la seva constant preocupació pel benestar dels seus fills, nombrosos i riallers, cosa que omple la nostra memòria. Quedem impressionats per la seva enginyosa manera de fer cara a totes les penúries que els són imposades. Els hem vist fabricar maons, per falta de ciment, per reconstruir les milers de cases destruïdes pels tancs. Ens van confirmar que va haver-hi 1400 morts –dones, nens i vells inclosos en el camp palestí– al llarg d'aquesta operació “Plom Fos”, duta a terme per l'exèrcit israelià, contra només cinquanta ferits del costat d'Israel. Comparteixo les conclusions del jutge sud-africà. Que jueus puguin cometre crims de guerra és insuportable. Desgraciadament, la història ofereix pocs exemples de pobles que aprenen de la seva pròpia història.

Ho sé, Hamas, que havia guanyat les últimes eleccions legislatives, no va poder evitar que es disparessin coets sobre les ciutats israelianes en resposta a la situació d'aïllament i de bloqueig en la qual es troben els habitants de Gaza. Evidentment, penso que el terrorisme és inacceptable, però cal reconèixer que quan s'està ocupat amb mitjans militars infinitament superiors als nostres, la reacció popular no pot ser només no-violenta.

Li serveix d'alguna cosa a Hamas enviar coets sobre la ciutat de Sderot? La resposta és no. No serveix a la seva causa, però es pot explicar a causa de l'exasperació del poble de Gaza. En la noció d'exasperació, cal entendre la violència com una lamentable conclusió de situacions inacceptables per a aquells que les sofreixen. Es pot dir que el terrorisme és una espècie d'exasperació. I que aquesta exasperació és un terme negatiu. Un no s'ha d'exasperar, un ha d'esperar. L'exasperació és la negació de l'esperança. És comprensible, diria que fins a és natural; no obstant això, no és acceptable perquè no permet obtenir els resultats que pot eventualment produir l'esperança.

La no-violència, el camí que hem d'aprendre a seguir

Estic convençut que el futur pertany a la no-violència, a la conciliació de les diferents cultures. Per aquesta via, la humanitat haurà de franquejar la seva propera etapa. I aquí coincideixo amb Sartre: un no pot excusar als terroristes que llancen bombes, però pot comprendre'ls. Sartre va escriure el 1947: “Reconec que la violència sota qualsevol forma que es manifesti és un fracàs. Però és un fracàs inevitable perquè estem en un univers de violència. I si és veritat que el recurs a la violència fa que la violència corri el risc de perpetuar-se, també és veritat que és l'únic mitjà de fer-la cessar”. Al que jo afegiria que la no-violència és una manera més segura de fer-la cessar. No es pot recolzar als terroristes com Sartre ho va fer, en nom d'aquest principi, durant la guerra d'Algèria, o a propòsit de l'atemptat dels jocs de Munich, el 1972, comès contra atletes israelians. No és eficaç, i Sartre mateix acabarà per preguntar-se al final de la seva vida pel sentit del terrorisme i a dubtar de la seva raó de ser. Dir-se “la violència no és eficaç” és més important que saber si s'ha de condemnar o no a aquells que la utilitzen. El terrorisme no és eficaç. En la noció d'eficàcia, és necessària una esperança no-violenta. Si existeix una esperança violenta és la de la poesia de Guillaume Apollinaire: “Que l”esperance est violente”; no en política. Sartre, al març de 1980, tres setmanes abans de morir, declarava: “Cal intentar explicar per què el món d'avui, que és horrible, no és més que un moment en el llarg desenvolupament històric, que l'esperança ha estat sempre una de les forces dominants de les revolucions i de les insurreccions, i com encara sento l'esperança com la meva concepció del futur”.

Cal entendre que la violència gira l'esquena a l'esperança. Cal preferir l'esperança, l'esperança de la no-violència. És el camí que hem d'aprendre a seguir. Tant per part dels opressors com per part dels oprimits, cal arribar a una negociació per acabar amb l'opressió; això ens permetrà acabar amb la violència terrorista. És per això que no s'ha de permetre que s'acumuli molt odi.

El missatge d'algú com Mandela, com Martin Luther King, troba tota la seva pertinència en un món que ha sobrepassat la confrontació de les ideologies i el totalitarisme. És un missatge d'esperança en la capacitat que tenen les societats modernes per sobrepassar els conflictes per mitjà d'una comprensió mútua i d'una paciència vigilant. Per arribar a això, és necessari basar-se en els drets, la violació dels quals, sigui qui sigui l'autor, ha de provocar la nostra indignació. No hem de consentir la transgressió d'aquests drets.

Per una insurrecció pacífica

He constatat, i no sóc l'únic, la reacció del govern israelià davant el fet que cada divendres els ciutadans de Bil”id Van, sense llançar pedres, sense utilitzar la força, fins al mur contra el qual protesten. Les autoritats israelianes han qualificat aquesta marxa de “terrorisme no-violent”. No està malament... Cal ser israelià per qualificar de terrorista a la no-violència. Cal estar molest per l'eficàcia que té la no-violència per suscitar el suport, la comprensió i la sustentació de tots els adversaris de l'opressió.

El pensament productivista, sostingut per Occident, ha ficat al món en una crisi de la qual cal sortir trencant radicalment amb la fugida cap a endavant del “sempre més”, tant en el domini financer com en el domini de les ciències i de la tècnica. Ja és hora que la preocupació per l'ètica, la justícia i l'estabilitat duradora sigui el que prevalgui. Doncs ens amenacen els riscos més greus; riscos que poden posar fi a l'aventura humana sobre un planeta que pot tornar-se inhabitable.

Però és veritat que s'han fet importants progressos des de 1948: la descolonització, la fi de l'apartheid, la destrucció de l'imperi soviètic, la caiguda del Mur de Berlín. Per contra, els deu primers anys del segle XXI han suposat un període de reculada. Aquesta reculada, jo ho atribueixo, en part, a la presidència americana de George Bush, a l'11 de setembre i a les conseqüències desastroses que d'ell han tret els Estats Units, com la intervenció militar a l'Iraq. Hem tingut aquesta crisi econòmica, però tampoc hem començat una nova política de desenvolupament. La cimera de Copenhaguen contra l'escalfament climàtic no ha permès establir una veritable política per a la preservació del planeta. Estem en un llindar, entre els horrors de la primera dècada i les possibilitats de les dècades següents. Però cal esperar, sempre cal esperar. La dècada anterior, la dels anys 1990, va ser una font de grans progressos. Les Nacions Unides van convocar conferències com les de Rio sobre el medi ambient, el 1992; la de Pequín sobre les dones, el 1995; al setembre de 2000, a iniciativa del secretari general de Nacions Unides, Kofi Annan, els 191 països membres van adoptar la declaració sobre els “Vuit objectius del mil·lenni per al desenvolupament”, per la qual es comprometen a reduir a la meitat la pobresa al món d'aquí a 2015. El meu gran pesar, és que ni Obama ni la Unió Europea hagin manifestat encara el que hauria de ser la seva aportació per a una fase constructiva que es recolzi en els valors fonamentals.

Com acabar aquesta crida a indignar-se? Recordant que, en ocasió del seixantè aniversari del Programa del Consell nacional de la Resistència, vam dir, el 8 de març de 2004, nosaltres, els veterans dels moviments de Resistència i de les forces combatives de la França lliure (1940-1945), que, per descomptat, “el nazisme ha estat vençut gràcies al sacrifici dels nostres germans i germanes de la Resistència i de les Nacions Unides contra la barbàrie feixista. Però aquesta amenaça no ha desaparegut per complet, i la nostra còlera contra la injustícia roman intacta”.

No, aquesta amenaça no ha desaparegut per complet. Per això, fem sempre una crida a “una veritable insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que no proposen com a horitzó per a la nostra joventut més que el consumisme de masses, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots”.

Als homes i dones que faran el segle XXI, els diem amb la nostra afecció:

“CREAR ÉS RESISTIR, RESISTIR ÉS CREAR”.

Per aprofundir més en aquesta crida a la 'insurrecció pacífica' és molt recomanable la lectura del llibre 'Indigneu-vos' que podeu trobar en qualsevol llibreria al més que assequible preu de 5 euros.