«Octavillas»

Mireu aquesta foto.

Són unes fitxes amb els cants de la missa, que els monjos de Montserrat van començar a produir a partir dels anys setanta i les repartien entre els fidels que pujaven al santuari i assistien a la missa de la comunitat. Així podien unir-se al cant dels monjos i de l'escolania. Una fitxa per cada diumenge de l'any i per a d'altres dies assenyalats. Els anys que vaig ser-hi de monjo (finals dels vuitanta) encara les repartíem els monjos joves entre els fidels, uns minuts abans de començar lla celebració de l'Eucaristia. I, al final, les recollíem de nou (les que quedaven, és clar!). I em sembla que, amb aquesta introducció, n'hi ha prou.

Recordo una anècdota, explicada per algun dels monjos grans. De la mateixa manera que, actualment, els Mossos d'Esquadra tenen una oficina fixa a Montserrat, durant molts anys la Guàrdia Civil també van tenir-hi un destacament. Situem-nos: Montserrat, anys setanta, guàrdies civils.

La qüestió és que uns agent que feia poc que havien arribat al destacament, un dia, es van presentar corrents davant el seu cap: «¡Hay gente que sale de la iglesia con unas octavillas subversivas que les han repartido los monjes!». I li van mostrar el material confiscat. En veure-ho, el cap els va etzibar: «¡Esto son cantos de misa, estúpidos!». Torneu a mirar la foto: aquestes són les «octavillas subversivas».

Ara hauria de venir l'aplicació actual de l'anècdota. Però, oi que no cal? Encara ara busquen (o els fan buscar) material subversiu. A Constantí, a Valls o on convingui. I algú amb cinc dits de front els hauria de dir, també (a ells o a qui els enviï): «¡Esto sólo son papeletas de votos, estúpidos!».

Per què comparteixo aquest article amb vosaltres?

Estic llegint un llibre molt recomanable del P. James Martin, jesuïta. El títol: «Building a Bridge: How the Catholic Church and the LGTB Community Can Enter into a Relationship of Respect, Compassion, and Sensitivity». Vaig descobrir aquest llibre a partir d'una adaptació de la introducció que es va publicar al Washington Post amb el títol: «Why I wrote about the Catholic Church and the LGBT community?», i he de reconèixer que em va agradar. I que la meva experiència vital i les meves idees sobre la qüestió estaven molt d'acord amb algunes de les seves consideracions. Per això he volgut traduir-lo i compartir-lo amb vosaltres. 

Per què vaig escriure sobre l'Església catòlica i la comunitat LGTB?

Per James Martin, SJ

L'estiu del 2016, un home armat va assaltar un club nocturn popular entre la comunitat gai d'Orlando i va assassinar 49 persones en el tiroteig massiu més gran en la història dels Estats Units.

En resposta, va haver milions de persones en aquest país que van mostrar el seu dolor i van expressar el seu suport a la comunitat LGTB. Però em va preocupar el que no vaig escoltar. Tot i que molts líders eclesials van expressar la seva tristesa i el seu horror, tan sols un grapat de bisbes catòlics (uns 250) van fer servir les paraules «gai» o «LGTB».

El cardenal Blase Cupich, de Xicago; el bisbe Robert Lynch, de St. Petersburg (Florida); el bisbe David Zubik, de Pittsburgh; el bisbe Robert McElroy, de San Diego; i el bisbe John Stowe, de Lexington (Kentucky); tots ells van parlar de manera ben contundent en suport de la comunitat LGTB i en contra de l'homofòbia.

Però molts d'altres van restar callats.

Ho trobo molt revelador. El fet que només uns pocs bisbes catòlics van reconèixer la comunitat LGTB o fins i tot van fer servir la paraula «gai» en un moment com aquell va mostrar que la comunitat LGTB és encara invisible en molts sectors de l'Església. Fins i tot en moments de tragèdia, els seus membres romanen invisibles.

Aquest esdeveniment va fer que entengués quelcom d'una manera diferent: no es pot realitzar la tasca de l'Evangeli si una part de l'Església es troba essencialment separada de qualsevol altra part. Entre els dos grups, la comunitat LGTB i l'Església institucional, s'ha format un esvoranc, una separació que reclama la construcció d'un pont.

Durant molts anys, he servit i treballat amb gent LGTB, molts d'ells catòlics. El meu ministeri no ha estat principalment a través de classes i seminaris, sino a través de canals més informals. Lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres han acudit a mi a la recerca d'assessorament, consell, confessió i direcció espiritual. Després de la missa, de les conferències i els recessos, em demanen consell sobre temes espirituals i religiosos, plantgen preguntes sobre aspectes relacionats amb l'Església, o simplement comparteixen la seva experiència.

En totes aquestes ocasions, he escoltat les seves alegries i les seves esperances, el seu dolor i la seva ansietat, a vegades acompanyades de llàgrimes, a vegades de rialles. Durant el procés, he acabat fent amistat amb molts d'ells. La majoria de preveres, diaques, religioses, religiosos i treballadors pastorals laics dirien el mateix.

També he conegut i he treballat amb molts cardenals, arquebisbes, bisbes, i d'altres representants i líders eclesials. Després de 30 anys com a jesuïta i 20 treballant per a un secretariat catòlic de mitjans de comunicació, he arribat a conèixer membres de la jerarquia d maneres ben diferents, des de xerrades en esdeveniments a converses de sobretaula. He fet amistat amb molts líders eclesiàstics, i confio en el seu savi consell i el seu suport pastoral.

Així doncs, amb el pas dels anys, he descobert una gran fractura. Lamento que no hi hagi més comprensió i diàleg entre la comunitat LGTB i l'Església institucional. No voldira referir-me a dos «bàndols», perquè tots formem part de l'Església. Però molts catòlics LGTB m'han explicat que s'han sentit ferits per part de l'Església institucional: indesitjats, exclosos i insultats. Al mateix temps, en l'Església institucional, n'hi ha molts que volen atansar la mà a aquesta comunitat, però sembla que senten una certa incomoditat a l'hora de realitzar aquest apropament. Sí, sé que sembla que alguns no volen ni sentir a parlar d'acostament, però tots els bisbes que conec tenen un desig sincer de veritable cura pastoral. 

En els trenta anys que fa que sóc jesuïta, una part del meu ministeri ha consistit, de manera informal, en mirar de bastir ponts entre aquests grups. Però després del tiroteig d'Orlando, aquest meu desig s'ha intensificat.

Per tant, quan el grup que serveix i defensa els catòlics LGTB, «New Ways Ministry» («Noves maneres d'exercir el ministeri»), em va demanar, poques setmanes després de la tragèdia d'Orlando, si acceptaria el seu «Premi a la construcció de ponts» i que fes una xerrada durant la cerimònia de lliurament, vaig acceptar-lo. De fet, el nom del guardó em va inspirar l'esbós d'una idea sobre un «pont de doble sentit» que ajudi a aplegar l'Església institucional i la comunitat LGTB.

La meva intenció és urgir a l'Església a tractar la comunitat LGTB amb «respecte, compassió i sensibilitat» (per dir-ho amb paraules del Catecisme de l'Església Catòlica) i encoratjar la comunitat LGTB a reflectir, de manera recíproca, aquestes virtuts en la seva relació amb l'Església institucional.

Entenc les dificultats que han hagut d'afrontar en l'Església molta gent LGTB. Han compartit amb mi històries sobre les seves experiències de sentir-se insultats, difamats, exclosos, rebutjats i fins i tot acomiadats. No vull minimitzar aquest dolor. Amb tot, crec que és important per a la comunitat LGTB —de fet, per a tothom— tractar els altres amb respecte, fins i tot quan, de vegades, la seva pròpia Església sembla l'enemic. Això forma part de ser cristià, per molt dur que sigui.

Això no vol dir que no es pugui criticar i desafiar l'Església quan cal criticar-la i desafiar-la. Però tot això s'ha de fer amb «respecte, compassió i sensibilitat». 

De fet, el respecte, la compassió i la sensibilitat són dons infravalorats a l'hora d'abordar un conflicte o un desacord en general, dons que poden ser compartits amb la cultura més àmplia. Aquestes virtuts no només poden ajudar als catòlics i a la resta de cristians, sinó a totes les persones de bona voluntat que cerquen la unitat.

No fa gaire temps, a la resta del món, les faccions oposades haurien interactuat entre elles amb educiació i haguessin treballat juntes per al bé comú. Certament, hi havia tensions, però per sobre de tot hi havia també una mena de cortesia tranquil·la i de respecte tàcit. Ara sembla que només hi trobis menyspreu. Com a resultat, moltes persones se senten impotents a l'hora d'evitar el continuat deteriorament del teixit social així com els atacas nominals i personals, i la violència que suscita aquesta mena de divisió.

Penso que les «caixes de ressonància» que han creat els mitjans de comunicació social, en les quals amb prou feines es desafia la cosmovisió d'un mateix, els nous canals especialitzats en anàlisis simplistes i a vegades falses de les complicades situacions polítiques, i els líders cívics que sembla que no es preocupin per la divisió que les seves paraules i les seves accions puguin causar, tots aquests factors contribueixen a la desunió, així com als sentiments de desesperança que sorgeixen a la llum d'aquesta desunió.

En aquests temps, l'Església hauria de ser signe d'unitat. Francament, ho hauria de ser sempre. Però hi ha molta gent que veu l'Església com si contribuís a aquesta divisió, com si els líders cristians i les seves congregacions marquessin fronteres en el sentit de «nosaltres» i «ells». Però l'Església treballa millor quan representa les virtuts del respecte, la compassió i la sensibilitat.

Perquè, al cap i a la fi, per a Jesús no hi ha un nosaltres i un ells. Per a Jesús tan sols hi ha un nosaltres.

Aquest text, segons The Washington Post, ha estat adaptat del llibre «Building a Bridge: How the Catholic Church and the LGBT Community Can Enter into a Relationship of Respect, Compassion, and Sensitivity», de James Martin, SJ, publicat aquest 2017 per HarperOne, una filial de HarperCollins Publishers. ©James Martin 2017

Arrels

Encara no feia tres dies que havia penjat l'anterior entrada, parlant del P. Gregori Estrada, que em va arribar la notícia de la mort del P. Cebrià Pifarré. Sabia que feia molt de temps que estava malalt, i que la malaltia s'anava agreujant. L'havia tingut de professor. Però sobretot el recordo com a germà gran, en la comunitat monàstica. N'explicaria algunes anècdotes. Però el que ara em ve al cap és una imatge. 

La nit de cap d'any, a Montserrat, s'acostuma a celebrar una vetlla de pregària per la pau. No hi acostuma a ser-hi tota la comunitat, sinó uns pocs monjos que organitzen la litúrgia i acullen els peregrins que aquella nit, pel que sigui, pugen a Montserrat, i la gent que s'estan a les cel·les durant les festes de Nadal. Després de la vetlla, es feia un ressopó amb una mica de coca, xocolata i vi dolç. 

La imatge que em ve al cap és la següent: devia ser la nit de cap d'any del 1991 o del 92. Ja a les acaballes del ressopó,el P. Cebrià i un servidor estem embadalits escoltant el que un amic de la comunitat, Paulo Barrera, ens explica dels monestirs del Mont Athos. I, de cop i volta, en Paulo ens entona una nota, que el P. Cebrià i jo comencem a cantar a manera de pedal continu. I a partir d'aquí, la veu del Paulo s'enlaira amb la melodia del «koinonikon» de la Divina Litúrgia de sant Joan Crisòstom.  Es fa un moment màgic, com un instant suspès en el temps. En acabat, tot torna a la quotidianitat. Però l'instant es queda en els nostres cors. Més de vint anys més tard, el revisc.

Al monestir, de tant en tant, vaig començar a escriure versos. No m'atreveixo a dir-ne poemes. Són ratlles curtes. Una vegada, en vaig escriure un que es deia «Arrels». Parlava de la mort; en concret, de com vivia jo la mort dels germans de monestir. I feia servir una imatge que em va semblar com a molt suggeridora: «Les morts viscudes són àncores dels vius que hem de morir». La idea era que persones que has enterrat t'arrelen cada cop més al lloc on vius. No és una mala idea. Però només és una dimensió de la vivència. De fet, més que de la mort dels companys de camí, parla de la meva pertinença a aquell camí, al lloc on visc, al tros de terra i d'història que m'ha tocat viure.

Ja fa molts anys que no sóc a Montserrat. I, a Tarragona (i també a Barcelona), ja hi he enterrat persones (i també algun vincle relacional) que han estat companys de viatge. Fa poc més d'un any, van morir dos amics que m'havia estimat molt. Ara, en certa manera, les morts viscudes són ferides, que costen més o menys de curar; són moments de fosca que ens mostren la llum en què sembla que vivim, l'estantís present continu de la nostra vida.

(La foto és del bloc: http://hostaletsdepierola-caminsipaisatge.blogspot.com.es)

Torno a l'instant suspès en el temps que vaig viure un cap d'any, a Montserrat, amb el P. Cebrià i el Paulo Barrera. Aquell moment em revé com una escletxa de llum. I potser les morts viscudes poden arribar a ser-ho. Potser és com jo, que no vull morir, vaig interioritzar la mort, de jove. Mireu com ho deia en aquell poema, «Arrels»:

Les morts viscudes
són àncores
dels vius que hem de morir.

Són esclats de llum 
que fan adonar-nos, 
en un moment fugisser,
conscientment fugisser,
de la fosca que ens envolta.

Són adéus callats,
llunyans,
a la terra on ens arrelem.

La mort viscuda
és un crit d'alegria
pel do de la vida.

El P. Gregori

Anem enrere, al mes de març. Un parell de setmanes abans, l'Andreu Martínez m'havia avisat que el P. Gregori estava molt malament, que la seva ja feble salut havia patit una forta davallada. El dimecres 18 de març, al migdia, em va arribar la notícia de la seva mort. De seguida, vaig escriure el text que em va demanar en Jordi Llisterri per a catalunyareligio.cat i que reprodueixo més avall. Abans, però, un parell de records.

Un matí, dia de solemnitat. Estàvem tots dos, no recordo ben bé perquè, al despatx, sobre el claustre. Bé, dic mentida. Segur que jo estava treballant en el llibre de Vespres. I ell, probablement també.

Són dos quarts d'onze. I sona el primer toc per anar a conventual.

—Jordi-Eduard, quina nota sona?

I després, em va preguntar per la sensible, la dominant, els harmònics, la concomitant… Vaig suar molt per desxifrar el so d'una campana.

«Còpies de Música», el despatx de Trobades, ja no existeix. Si més no, al lloc on era. Però, tot i que no m'agrada deixar-me endur per la nostàlgia, de tant en tant vagarejo per aquelles quatre parets, tal com les recordo, cobertes d'estanteries plenes de papers de música, les famoses fitxes que, amb diligència, repartíem entre els fidels els monjos joves, abans de la missa conventual, i, com podíem, recollíem en acabar-la. En una taula, la màquina d'escriure música, que havia vingut d'Amèrica, i que va posar a prova la meva fràgil paciència. I el primer Macintosh amb el qual vaig treballar, gairebé sense ni voler-ho.

Jo treballava al costat d'un dels finestrals, de cara a la paret, i, darrere meu, la taula del P. Gregori, amb la foto del P. Anselm sota el vidre, i uns grans munts de papers sobre la taula: el que l'ocupés en aquell moment, l'estudi sobre el Llibre Vermell, i les Vespres. Tot al seu ritme, sense presses.

Si havia d'escriure un cant, portava el text escrit en una fitxa, escrit a màquina. I, com un iconògraf, contemplava aquell text, en silenci. El rumiava, el rosegava, per dins. I agafava un paper pautat i un llapis. I començava a escriure. Una, dues, tres, tantes vegades com calgués. Corregint aquí i allà. Tot en silenci. Tot sonava en el seu interior. Fins que s'aixecava i se n'anava al piano de la sala de la façana, a provar com sonava: el cant ja estava enllestit. Enllestit, en aquell moment, perquè al cap dels anys podia revisitar-lo per qualsevol raó, i fer-hi correccions (ai, els pecats de joventut).

Els records també passen per les Trobades d'Animadors de Cant. Pel P. Gregori afable que molts de Trobades recorden. Afable, amb un somriure a la boca, però exigent i implacable, tocat d'una ironia disfressada de posat seriós.

El P. Gregori Estrada forma part del meu bagatge. Una part molt important.

I aquest és el text que vaig publicar a catalunyareligio.cat

Feia un parell de setmanes que el germà Andreu Martínez ens havia avisat que el pare Gregori Estrada havia tingut una forta davallada a causa d’una infecció respiratòria, que se sentia molt feble, i que havia demanat la unció dels malalts. Aquest dimecres, al migdia, ens arribava la notícia de la seva mort, després d’una llarga vida (hagués fet 97 anys el proper 28 d’abril), d’una llarga vida de monjo (en feia 80 que havia entrat al monestir, després d’haver passat per l’Escolania).

Sense voler-ho, ha estat per a molts mestre en molts sentits. El Mestre Gregori, com li deien a les Trobades de Cant. Mestre en el camí monàstic, a Montserrat, veritable casa de pau. Mestre en l’amistat. Mestre musical. És aquest mestratge, fet de manera discreta i silenciosa, des de l’amabilitat i la senzillesa en les formes, però des de la fermesa i la tossuderia en el fons, el que molta gent de les nostres comunitats ha rebut del pare Gregori.

Organista, campaner, professor de música i de gregorià al noviciat, director del cor de monjos, musicòleg, compositor. Des del seu despatx de Còpies de Música (un espai que avui dia ja no existeix), va produir centenars de fitxes amb els cants de la Missa conventual, els salms de les Vespres, les vetlles de pregària, els invitatoris de Matines, o les Laudes cantades de les solemnitats. El despatx on, un dia, vam canviar una màquina d’escriure americana amb caràcters musicals per un ordinador, i vam seguir fent feina de monjo medieval, però amb instruments del segle XXI; on hi havia una muntanya de papers per a cada cosa a cada racó, també per al Llibre Vermell; el despatx des del qual cada any es convocaven les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Aquests cursos, ideats pel pare Gregori, juntament amb Lluís Virgili, Leo Massó i Oriol Martorell, han estat, des del 1970 (més de 40 anys!), la principal formació de milers de directors de cant de les parròquies de les diòcesis de parla catalana, ben bé des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Són molts els cants que tenim en la nostra memòria i que porten la signatura del pare Gregori, encara que no en siguem conscients. Des de la senzillesa d’algunes de les melodies oficials del nostre Missal fins a la complexitat dels càntics del tercer nocturn de les matines de Nadal, des d’alguns dels salms que més sonen a les vespres de Montserrat (el 109 «Oracle del Senyor al meu Senyor», el 44 «Un bon auguri em surt del cor», o l’elegància del Càntic de Maria dels diumenges, o el de Zacaries de Laudes) fins a l’agosarament de la «Salve Montserratina». Des dels cants propis i salms responsorials d’una bona quantitat de diumenges i solemnitats fins a la complicada i dissonant expressivitat de les estrofes del cant d’ofertori que canta l’Escolania el Diumenge de Rams.

Què caracteritza a aquesta música? Encara que soni a broma, el pare Gregori Estrada feia una música conceptualment gregoriana. M’explico: com en el gregorià, la seva música es troba al servei de la paraula, perquè canta la Paraula de Déu; per això, el compositor, com l’iconògraf, reclòs en el seu secret, meditava la Paraula abans d’extreure-li aquella música que ja conté i que ens fa cantar el Déu inefable. Com en el gregorià, la música del pare Gregori mira de ser el màxim d’adient per al moment celebratiu: els salms, els responsoris, els càntics, les antífones, els himnes, els salms responsorials o els al·leluies, sonen al que són, però també, en entrar a la basílica i sentir-los, ens situen en l’hora del dia o el temps litúrgic que celebrem. Com en el gregorià, en fi, la música del pare Gregori té present la comunitat a la qual vol ajudar a pregar; tot i semblar difícil d’aprendre, de fet el que és difícil és d’oblidar-la un cop apresa. Aprendre un cant seu requereix, això sí, sortir de la zona de confort per agafar un camí més estantís, com la vida que val la pena ser viscuda, la del creient que, fins i tot per camins tenebrosos, avança sense por, sabent que el Crist és a prop seu.

Aquest diumenge, al Full per a la celebració de «Missa Dominical», hi proposo una resposta al salm escrita per ell. Quan la canti, a la Catedral de Tarragona, pensaré en el pare Gregori, amb l’esperança que estigui cantant la litúrgia del cel, ell que havia posat música a la nostra litúrgia de la terra.

Posar-se al dia

Comença un nou any. Obro el blog. I m'adono que encara tinc alguns esborranys que no he arribat a publicar. Què en faig? Els aparco per sempre més? I si…

Res, que em decideixo a publicar-los. Això sí, afegiré una entradeta a cada un, per situar-los en el seu context. 

Començo l'any, posant-me al dia.

Vòmit

Hi ha situacions, gent, paraules, circumstàncies, que et causen un immens vòmit, encara que aquelles situacions, aquella gent, aquelles paraules o circumstàncies no arribin a ser ni mereixedores del teu vòmit.


«Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te» (Apocalipsi 3,15-16).


«Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu […]. Tot allò que deixàveu de fer a un d'aquets més petits, m'ho negàveu a mi» (Mateu 25,40.45).

Fer i deixar de fer. Per bé i per mal.

Història d'una vida

Tsili és una supervivent. S'amaga, menteix i calla. I oblida. Viu de manera encongida, discretament, sense cridar l'atenció.

Tsili no és cap heroïna. Però sobreviu al pitjor dels horrors: l'Holocaust nazi. Ella no ho sap, però en sobreviu. 
Tsili es fa gran al mateix temps que aprèn a sobreviure. I també aprèn a fugir, sense aturar-se. A fugir de la crueltat, carregada de crueltat. Com tots els supervivents.

Aharon Appelfeld va escriure «Tsili. Història d'una vida» el 1982. Club Editor va publicar-ne la traducción catalana el 2013.
Appelfeld és un ciutadà israelià, nascut el 1932 a Czernowitz, Bucovina, un territori dividit entre Romania i Ucraïna. Tot i que la seva llengua materna és l'alemany, de ben jove escull escriure en hebreu. Per a Appelfeld, l'alemany està irremeiablement lligat a l'experiència de l'Holocaust. I troba que l'hebreu és concís, i conté la riquesa de la imatgeria bíblica. Actualment, és un dels escriptors en hebreu més premiats.

Precisament, l'Holocaust ha esdevingut el tema literari d'Appelfeld. Però no des de la referència explícita, o des del punt de vista autobiogràfic, sinó a través de la vida dels jueus europeus durant el segle XX. En especial, l'experiència vital dels supervivents que emigraren a Palestina, abans de la fundació de l'Esta d'Israel. L'Holocaust, per a Appelfeld, és context i metàfora.

«Tsili» és una novel·la breu. Captivadora i dessoladora. Feta, com la vida de la seva protagonista, més de silencis que de grans discursos. Una vida aspra, eixuta, grisa, feta «de treball, d'oblit i d'alguns moments inexplicables de delit». 

No cal passar per l'experiència terriblement crua i dura de la Tsili per viure un dolor que sembla que només es pugui tornar fat i buit. Hi ha una frase de la novel·la que glaça: «Als ulls tenia l'amargor punyent de la gent que a l'hora de la veritat els estudis no els han servit de res». Glaça perquè il·lustra de manera alarmant l'amargor de molta gent que, avui dia, sobreviuen dolorosament en el seu present, un present sense il·lusió ni projecció, perquè el seu futur és aquest mateix present dolorós i buit.

Prefereixo contemplar-ho d'una altra manera, des de la lluita quotidiana, encara que sigui cansada, extenuant, desesperant. Com en el poema de M. Martí i Pol que us transcric aquí, del llibre «Temps d'interluni», i que fa molts anys que m'acompanya:

LA VIDA

Res no em distreu i m'afeixuga tot.

Potser mai un dolor tan persistent 
no m'havia colpit.
                                I què puc fer?
No espero cap prodigi,
cap canvi inesperat i sorprenent.

Del pou se'n surt fent-se malbé les mans
i potser els sentiments.
                                          Només vivint,
amb tot el risc i tota l'esperança,
reconduïm la vida.

M'agrada el disseny antic de les portades dels llibres del Club Editor. És un disseny que els fa, paradoxalment, moderns. També m'agraden les tripes del llibre: la tipografia utilitzada i els espaiats em fan sentir molt còmode, com a lector. I tot l'aspecte físic del llibre em fa sospitar que també m'agradaran les històries que expliquen. I, per ara, l'he encertat força.

L'última experiència, «Tsili. Història d'una vida», d'Aharon Appelfeld. 

Jo, avui, hi dic la meva

Massa temps callat. Potser sí que el llegir m'ha fet perdre l'escriure. I trobo que avui és bon dia per reprendre el blog.

Si una cosa faig en aquests escrits és opinar. Oportunament i inoportuna. Sense que ningú no m'ho demani. A vegades, equivocadament. Més sovint, amb notes mentals a peu de pàgina. És un exercici de llibertat d'expressió. Si algú m'ho prohibís, atemptaria greument contra aquesta meva llibertat, el meu dret a opinar, i a expressar aquesta opinió. El dret fonamental de tenir veu, i vot, en la nostra societat. Un dret que, per extensió, tenen els grups humans, les societats, els pobles, les nacions.

9N. Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Avui, com tots els ciutadans de Catalunya, estic cridat a dir-hi la meva sobre aquesta qüestió. I a fer-ho en forma de vot. I no penso callar. Encara que no sigui el referèndum que no ens han permès fer. Encara que no sigui la consulta no refrendària, perquè el Govern d'Espanya ha impugnat la llei que la sustenta i el decret de convocatòria, i cautelarment el Tribunal Constitucional n'ha suspès l'aplicació. Perquè ha acabat sent una manifestació de la llibertat d'expressió, i encara així l'han volgut perseguir, insultar, denigrar i prohibir.

Avui el meu vot no decidirà res, si parlem d'efectes jurídics. Però farà que la meva veu sigui alta i clara. I, amb la meva veu, la de tots els meus conciutadans que han fet i fan cua davant de les urnes. L'únic lloc on totes les veus són iguals, on totes les opcions són legítimes i plantejables, sigui per decidir qui ha de formar part d'un Parlament, o per opinar si ens agrada una rajola o una altra per al paviment del carrer.

Avui no votaré per ningú. Votaré gràcies a molta gent. Als qui han mort a les presons, afusellats o a l'exili per defensar la democràcia, per defensar els drets dels individus. Als qui han sofert repressió durant les dictadures i els absolutismes. Als qui, en democràcia, han lluitat perquè la participació ciutadana no es limiti només a escollir els membres dels parlaments o dels ajuntaments. Votaré gràcies al meu pare, que em va ensenyar a estimar la llibertat, allò just, a no callar. I gràcies als qui han lluitat, companys, amics, família, perquè arribem al dia d'avui.

Avui hi dic la meva, perquè no és cap punt i final, sinó l'inici d'una cosa nova, un país nou, que ja batega, que no vol tenir gaire cosa a veure amb el que hem conegut fins ara.

I sobretot, hi dic la meva, perquè vull dir-la, perquè no vull passar tant de temps callat, perquè no vull que ningú emmordassi la meva veu ni el meu pensament, ni els dicti. Vull que convisqui en pau, respecte i llibertat amb els altres pensaments i les altres veus. Per això, avui, el meu vot és l'expressió més clara de la meva veu, per dir-hi la meva.

Joaquim Gomis

Quan aquest matí he rebut una trucada, no em podia ni imaginar que, a l'altra banda de la connexió telefónica, hi hauria la Montse, i que em diria que el seu home, el Joaquim, s'havia mort feia poques hores. 

Em sap greu, molt de greu, reprendre aquest blog amb aquesta entrada. Però, com ja ha fet la Mercè Solé, també tinc la necessitat de fer-hi quatre ratlles. 

Vaig conèixer en Joaquim Gomis quan vaig començar a treballar al CPL, el 1998. Junts vam pensar i programar una col·lecció de llibrets de formació litúrgica: «Litúrgia Bàsica»; ara ens trobàvem en les reunions de redacció de «Missa Dominical», una publicació que ell mateix havia fundat i dirigit. I també en una altra de les revistes que havia iniciat i dirigit: «Foc Nou» (on faig de col·laborador i de corrector). 

La imatge que tinc del Joaquim és d'home afable, proper, amb un fi sentit de l'humor, de caràcter senzill, home d'Església, fidel i crític. Li agradaven el que anomenava «parèntesis improvisats» del papa Francesc, a qui trobava divertit (i que el que deia, ho creia); i feia cas de les seves recomenacions literàries: aquest estiu va rellegir «Els germans Karamàzov» de Dostoievski; i fa ben poc, fent cas també del Papa, va tornar a llegir el llibret bíblic de Jonàs. Hi va descobrir un humor irònic; en l'últim número de «Foc Nou», el de novembre-desembre, en parla així: 

«El final de la història és el que em sembla més divertit. I més profund. Els habitants de Nínive fan cas de la predicació d’aquell profeta malcarat i canvien de vida. Jonàs, que s’ho mira des de lluny, que no s’ho esperava pas, que en el fons no ho volia, diu el text bíblic que "s’ho va prendre molt malament i que, tot enfurismat, va pregar al Senyor: És ben bé això el que em temia. Per això vaig fugir. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor... Pren-me la vida, més em val morir que no pas viure". És curiosa la paradoxa: reconeix que Déu és bo, ric en l’amor, però ell no hi està d’acord, no ho entén, prefereix morir. El que el bisbe Francesc, en una de les seves homilies diàries, va anomenar "la síndrome de Jonàs" continua ben viu. "Tenir les coses clares", "la doctrina és aquesta", "cal fer això i que els pecadors s’ho facin sols", afegí provocadorament Francesc. "Són els qui Jesús anomenà hipòcrites, perquè no volen la salvació de la gent pobre, dels ignorants, dels pecadors"».

Potser sí que el Joaquim era tot el contrari de Jonàs: mostrava a tothom aquest Déu bo, benigne, amorós, divertit i ple d'humor, perquè estimava tothom, amb benignitat, divertit, com un avi o com un pare. Que visquis per sempre! Gràcies per haver-hi estat, Joaquim.

Música, fem-la possible!

El dia 21 de juny, des del 1982, se celebra en l'àmbit internacional la festa de la música. La coincidencia amb l'acabament del curs fa que, al voltant d'aquest dia, es programin molts concerts d'escoles de música i del conservatori. I també de cors i de grups instrumentals. Cada any, celebrant aquesta diada, la gent de l'Associació de Musics de TGN (aMt) ens regalen un concert tribut (enguany, dedicat als Rolling Stones). I quina feliç coincidència la inauguració del nou orgue de la Catedral, aquest cap de setmana passat.

En aquesta ciutat, hi ha vida musical? Gosaria dir que sí. Tot i que els que hi estem implicats no n'estiguem massa contents. Que hi ha grups de música i en sorgeixen de nous, n'és testimoni el concurs Denominació d'Origen TGN (gestionat per l'aMt, enguany arriba a la 23a edició), per exemple; o els grups inscrits en la mateixa aMt. I es programa concerts, tant per part de programadors públics com de privats. Quants concerts porten cada dimarts els de Joventuts Musicals? Un altre exemple, de catorze actes programats en el festival d'estiu, ETC, dotze són espectacles musicals o concerts (n'hi ha que són clarament apostes pensades per atraure cap al Camp de Mart gent de tota tribu, llengua i nació, talment aquells festivals que surten cada estiu al Telenotícies de TV3; i veient el preu de les entrades, penso que déu-n'hi-do el que deu cobrar el Julio Iglesias per fer el que fa…). I el festival de música coral Setmana Cantant que organitza el Cor Ciutat de TGN cada tres anys. I tot el que em deixo (miralls sonors, sales zero, caus, vaqueries, museums, tronos, magatzems, cultures al carrer i festes majors, i festivals internacionals… que sí, que sí, que me'n deixo molts).

Però la programació de concerts no exhaureix la vida musical de la ciutat. Hi ha el dia a dia. La feina de la gent que, d'una manera o altra, fa música a la ciutat: compositors, cantaires, instrumentistes que formen part de grups de cambra, o que intenten tenir una vida professional en les orquestres residents a la ciutat o a la comarca, professors de la pública i de la concertada, de les escoles i tallers de música, i del conservatori, alumnes, nois i noies que s'engresquen a formar un grup de pop, i homes i dones que fa anys que el tenen format i volten per festes majors o per sales del país (el petit i el gran), tècnics de so, i botiguers de discs i d'instruments. Tota aquesta família podria cantar allò de "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí"; i el que costa mantenir-s'hi!

Diguem-ho clar: amb la crisi, el paradigma ha canviat. I allí on abundava el diner públic, ara hi calen d'altres estratègies. Perquè el diner públic amb prou feines hi és present. L'Ajuntament de Tarragona no hauria d'actuar de programador i prou. O no hauria de ser bàsicament programador, que és el que encara fa; això sí, amb més bona voluntat per part dels tècnics municipals i d'altres col·laboradors que no pas recursos econòmics o encert per part dels diversos regidors que han passat per la conselleria de cultura. Potser la tasca de l'Ajuntament hauria de consistir en posar en contacte els diversos agents: músics i promotors, i músics entre ells. Potser hauria d’ajudar els grups en les seves programacions posant a disposició espais adients o facilitant alguns tràmits burocràtics. O adequant els espais existents: una bona caixa escènica teatral no equival a adequació automàtica per a fer-hi també concerts; per tant, una caixa acústica al Teatre Tarragona per quan s'hi faci música seria molt demanar? Al Liceu, la tenen per quan fan òperes en format concert; aneu-hi a veure-ho, va!). Potser l'Ajuntament també podria arribar a acords amb els propietaris i gestors de llocs de la ciutat amb bona acústica per facilitar que els grups instrumentals o els cors de la ciutat (i de fora, és clar) hi puguin fer concerts amb regularitat; i que no depengui de la sensibilitat o  iniciativa d'aquestes entitats (penso, per posar tres exemples, en l'auditori de l'antiga Fundació Caixa Tarragona, d'una acústica excel·lent; el de la Fundació laCaixa, no tant bo, però suficient; o el claustre de Sant Pau, del Seminari, que conserva una certa màgia). En aquests espais ja s'hi programen coses, ja, però semblen segrestats per les pròpies institucions que els gestionen: si no ho fan ells, malament rai, i la sala acaba sent un vedat privat per a jugar a programadors (fins i tot, a vegades, sembla que l'Ajuntament jugui a aquest mateix joc: l'aMt gestiona la Capsa de Música de la Tabacalera, però us convido a preguntar-los com ho porten amb l'Ajuntament; fins fa quatre dies no tenien ni la clau per a accedir-hi); si a una mica més d'humilitat hi sumem una bona predisposició a la col·laboració, el resultat pot ser excel·lent i revolucionari.

En aquest món, el de la música, i en aquesta ciutat, Tarragona, hi ha molt de camí per fer. I no hauria de ser tan difícil fer-lo, perquè ja hi ha molta tasca feta, hi ha molts talents latents i petents, hi ha molta gent que porta anys fent molt bona feina. Les administracions, en lloc de posar pals a les rodes (no dic que ho facin expressament; la bona voluntat no assegura l'encert), haurien de buscar i afavorir les sinergies i els encontres, a crear els acords humans (consonants o dissonants) que fan que la vida, i la música com a moll de l'os seu, avanci.

La música ens ajuda a construir relacions, a educar en l'afecte, a expressar l'espiritualitat, a viure, fet i fet. Entre tots, fem-la possible.

(Revisió de l'article publicat a «Més Tarragona», 19/06/2013

Les llengües sense nom

«You-Know-Who», «ja-saps-qui», és el nom que rep Lord Voldemort, el dolent-dolent de les novel·les del Harry Potter, per part dels qui el temen.

«L'innominable» era com en Terenci Moix anomenava, després d'haver-se'n separat, el qui durant molts anys havia estat parella seva.

És com si, pel fet de no anomenar algú o quelcom, el no anomenat deixés d'existir. I això pot ser tant un mecanisme de defensa (si no parlo d'un problema que m'afecta, sembla que ja no hi sigui) o bé d'atac (si t'ignoro o nego la teva existència, t'anul·lo, deixes de ser). Però aquest mecanisme és un engany: allò negat, la persona ignorada, no desapareixen, hi són; l'únic que has fet és apartar-ne la mirada, autoenganyar-te i enganyar aquells que et vulguin fer cas.

Això és el que em sembla que han fet les Corts d'Aragó aquesta setmana, amb l'aprovació d'una modificació de la Llei de llengües que ve a anul·lar, de fet, l'anterior de 2009.

A partir d'ara, per llei, a l'Aragó, a més del castellà (que sí que té nom i, per tant, existència), es parlen dues llengües més que no tenen nom, ningú no sap quines són, no les sabem anomenar: la llei diu que són la llengua pròpia de l'àrea pirinenca i prepirinenca i la llengua pròpia de l'àrea oriental, ambdues àrees de l'Aragó (aquesta setmana, a les xarxes socials hem mirat de riure'ns, i molt, de la LAPAPIP i la LAPAO). Però l'humor (sempre saludable) no ens pot fer perdre de vista el que el PP i el PAR han fet: han negat l'existència tant del català com de l'aragonès, les llengües que unes 100.000 persones parlen a l'Aragó. Si aquestes llengües no tenen nom, tampoc deuen tenir entitat, per tant deixen d'existir. Com Lord Voldemort als llibres del Potter: no l'anomenis, vés si per dir-ne el nom, existirà, serà una realitat… A partir d'ara, per llei, a l'Aragó es parla el castellà i dues llengües més, «you-know-which-ones», les «innominables». Encara que la gent que parla aragonès sap perfectament que parla aragonès, i els de la Franja saben perfectament que parlen català. I que uns i altres, pel fet de parlar aragonès o català, no deixen de sentir-se aragonesos com qualsevol altre, d'aquells que es posen el «cachirulo a rosca».

Lluny de protegir res, això el que fa és deixar de donar suport legal i rebentar tant el català que es parla a l'Aragó com l'aragonès (que només es parla a l'Aragó). El Govern d'Aragó el que ha fet és saltar-se tota la normativa internacional (Declaració universal dels drets humans, Pacte internacional de drets civils i polítics, Carta europea de les llengües regionals o minoritàries), la normativa estatal (la «immaculada» Constitució espanyola del 1978) i la normativa autonòmica (el seu propi estatut), i condemna el català i l'aragonès a la invisibilitat, i a mitjà termini (si són  invisibles) a la desaparició.

¿I perquè es trepitja així els drets dels aragonesos que parlen català o aragonès? Doncs perquè són la diferència. I perquè negar el català és negar Catalunya, i això els dóna un rèdit electoral. I què importen els drets d'uns milers de ciutadans, si poden arreplegar el vot de molts més…

Deixeu-m'ho dir. Ho trobo criminal. Pura violència gratuïta. Terrorisme. Criminal. Molt. 

De més jove, hagués pensat que els diputats del PP i del PAR que han aprovat aquesta llei de llengües eren estúpids o idiotes o malalts mentals (o els diputats del PP de les Illes Balears, o els del País Valencià, que també neguen el català: la llengua oficial altra que no és el castellà, n'arriben a dir). Ara no, ara penso que són dolents, que actuen amb maldat (tot i que alguns potser sí que no tenen els esquemes mentals suficients per a entendre el que els envolta). I això, aquesta maldat, els inhabilita per a qualsevol responsabilitat pública. I que se'ls hauria de procurar la ruïna econòmica i material, perquè la ruïna intel·lectual i humana ja se l'han procurat ells mateixos.

Nieves Ibea, portaveu de la «Chunta Aragonesista» a les Corts d'Aragó, publicava divendres a l'«Heraldo de Aragón» un article amb el títol de «S'ha feito de nuei». I té raó, s'ha fet de nit a l'Aragó per al català i l'aragonès. I no es farà de dia mentre hi hagi qui menyspreï, disfressi o simplement negui que a l'Aragó es parla aragonès i català.

(Un últim apunt. A qui correspongui: quan siguem independents, si us plau, fem, com a França, una Organització internacional de la Catalanofonia. Serà l'única manera d'ajudar els catalanoparlants de qualsevol banda des de la igualtat, la complementarietat i la solidaritat. Au).