«Octavillas»

Mireu aquesta foto.

Són unes fitxes amb els cants de la missa, que els monjos de Montserrat van començar a produir a partir dels anys setanta i les repartien entre els fidels que pujaven al santuari i assistien a la missa de la comunitat. Així podien unir-se al cant dels monjos i de l'escolania. Una fitxa per cada diumenge de l'any i per a d'altres dies assenyalats. Els anys que vaig ser-hi de monjo (finals dels vuitanta) encara les repartíem els monjos joves entre els fidels, uns minuts abans de començar lla celebració de l'Eucaristia. I, al final, les recollíem de nou (les que quedaven, és clar!). I em sembla que, amb aquesta introducció, n'hi ha prou.

Recordo una anècdota, explicada per algun dels monjos grans. De la mateixa manera que, actualment, els Mossos d'Esquadra tenen una oficina fixa a Montserrat, durant molts anys la Guàrdia Civil també van tenir-hi un destacament. Situem-nos: Montserrat, anys setanta, guàrdies civils.

La qüestió és que uns agent que feia poc que havien arribat al destacament, un dia, es van presentar corrents davant el seu cap: «¡Hay gente que sale de la iglesia con unas octavillas subversivas que les han repartido los monjes!». I li van mostrar el material confiscat. En veure-ho, el cap els va etzibar: «¡Esto son cantos de misa, estúpidos!». Torneu a mirar la foto: aquestes són les «octavillas subversivas».

Ara hauria de venir l'aplicació actual de l'anècdota. Però, oi que no cal? Encara ara busquen (o els fan buscar) material subversiu. A Constantí, a Valls o on convingui. I algú amb cinc dits de front els hauria de dir, també (a ells o a qui els enviï): «¡Esto sólo son papeletas de votos, estúpidos!».

Arrels

Encara no feia tres dies que havia penjat l'anterior entrada, parlant del P. Gregori Estrada, que em va arribar la notícia de la mort del P. Cebrià Pifarré. Sabia que feia molt de temps que estava malalt, i que la malaltia s'anava agreujant. L'havia tingut de professor. Però sobretot el recordo com a germà gran, en la comunitat monàstica. N'explicaria algunes anècdotes. Però el que ara em ve al cap és una imatge. 

La nit de cap d'any, a Montserrat, s'acostuma a celebrar una vetlla de pregària per la pau. No hi acostuma a ser-hi tota la comunitat, sinó uns pocs monjos que organitzen la litúrgia i acullen els peregrins que aquella nit, pel que sigui, pugen a Montserrat, i la gent que s'estan a les cel·les durant les festes de Nadal. Després de la vetlla, es feia un ressopó amb una mica de coca, xocolata i vi dolç. 

La imatge que em ve al cap és la següent: devia ser la nit de cap d'any del 1991 o del 92. Ja a les acaballes del ressopó,el P. Cebrià i un servidor estem embadalits escoltant el que un amic de la comunitat, Paulo Barrera, ens explica dels monestirs del Mont Athos. I, de cop i volta, en Paulo ens entona una nota, que el P. Cebrià i jo comencem a cantar a manera de pedal continu. I a partir d'aquí, la veu del Paulo s'enlaira amb la melodia del «koinonikon» de la Divina Litúrgia de sant Joan Crisòstom.  Es fa un moment màgic, com un instant suspès en el temps. En acabat, tot torna a la quotidianitat. Però l'instant es queda en els nostres cors. Més de vint anys més tard, el revisc.

Al monestir, de tant en tant, vaig començar a escriure versos. No m'atreveixo a dir-ne poemes. Són ratlles curtes. Una vegada, en vaig escriure un que es deia «Arrels». Parlava de la mort; en concret, de com vivia jo la mort dels germans de monestir. I feia servir una imatge que em va semblar com a molt suggeridora: «Les morts viscudes són àncores dels vius que hem de morir». La idea era que persones que has enterrat t'arrelen cada cop més al lloc on vius. No és una mala idea. Però només és una dimensió de la vivència. De fet, més que de la mort dels companys de camí, parla de la meva pertinença a aquell camí, al lloc on visc, al tros de terra i d'història que m'ha tocat viure.

Ja fa molts anys que no sóc a Montserrat. I, a Tarragona (i també a Barcelona), ja hi he enterrat persones (i també algun vincle relacional) que han estat companys de viatge. Fa poc més d'un any, van morir dos amics que m'havia estimat molt. Ara, en certa manera, les morts viscudes són ferides, que costen més o menys de curar; són moments de fosca que ens mostren la llum en què sembla que vivim, l'estantís present continu de la nostra vida.

(La foto és del bloc: http://hostaletsdepierola-caminsipaisatge.blogspot.com.es)

Torno a l'instant suspès en el temps que vaig viure un cap d'any, a Montserrat, amb el P. Cebrià i el Paulo Barrera. Aquell moment em revé com una escletxa de llum. I potser les morts viscudes poden arribar a ser-ho. Potser és com jo, que no vull morir, vaig interioritzar la mort, de jove. Mireu com ho deia en aquell poema, «Arrels»:

Les morts viscudes
són àncores
dels vius que hem de morir.

Són esclats de llum 
que fan adonar-nos, 
en un moment fugisser,
conscientment fugisser,
de la fosca que ens envolta.

Són adéus callats,
llunyans,
a la terra on ens arrelem.

La mort viscuda
és un crit d'alegria
pel do de la vida.

El P. Gregori

Anem enrere, al mes de març. Un parell de setmanes abans, l'Andreu Martínez m'havia avisat que el P. Gregori estava molt malament, que la seva ja feble salut havia patit una forta davallada. El dimecres 18 de març, al migdia, em va arribar la notícia de la seva mort. De seguida, vaig escriure el text que em va demanar en Jordi Llisterri per a catalunyareligio.cat i que reprodueixo més avall. Abans, però, un parell de records.

Un matí, dia de solemnitat. Estàvem tots dos, no recordo ben bé perquè, al despatx, sobre el claustre. Bé, dic mentida. Segur que jo estava treballant en el llibre de Vespres. I ell, probablement també.

Són dos quarts d'onze. I sona el primer toc per anar a conventual.

—Jordi-Eduard, quina nota sona?

I després, em va preguntar per la sensible, la dominant, els harmònics, la concomitant… Vaig suar molt per desxifrar el so d'una campana.

«Còpies de Música», el despatx de Trobades, ja no existeix. Si més no, al lloc on era. Però, tot i que no m'agrada deixar-me endur per la nostàlgia, de tant en tant vagarejo per aquelles quatre parets, tal com les recordo, cobertes d'estanteries plenes de papers de música, les famoses fitxes que, amb diligència, repartíem entre els fidels els monjos joves, abans de la missa conventual, i, com podíem, recollíem en acabar-la. En una taula, la màquina d'escriure música, que havia vingut d'Amèrica, i que va posar a prova la meva fràgil paciència. I el primer Macintosh amb el qual vaig treballar, gairebé sense ni voler-ho.

Jo treballava al costat d'un dels finestrals, de cara a la paret, i, darrere meu, la taula del P. Gregori, amb la foto del P. Anselm sota el vidre, i uns grans munts de papers sobre la taula: el que l'ocupés en aquell moment, l'estudi sobre el Llibre Vermell, i les Vespres. Tot al seu ritme, sense presses.

Si havia d'escriure un cant, portava el text escrit en una fitxa, escrit a màquina. I, com un iconògraf, contemplava aquell text, en silenci. El rumiava, el rosegava, per dins. I agafava un paper pautat i un llapis. I començava a escriure. Una, dues, tres, tantes vegades com calgués. Corregint aquí i allà. Tot en silenci. Tot sonava en el seu interior. Fins que s'aixecava i se n'anava al piano de la sala de la façana, a provar com sonava: el cant ja estava enllestit. Enllestit, en aquell moment, perquè al cap dels anys podia revisitar-lo per qualsevol raó, i fer-hi correccions (ai, els pecats de joventut).

Els records també passen per les Trobades d'Animadors de Cant. Pel P. Gregori afable que molts de Trobades recorden. Afable, amb un somriure a la boca, però exigent i implacable, tocat d'una ironia disfressada de posat seriós.

El P. Gregori Estrada forma part del meu bagatge. Una part molt important.

I aquest és el text que vaig publicar a catalunyareligio.cat

Feia un parell de setmanes que el germà Andreu Martínez ens havia avisat que el pare Gregori Estrada havia tingut una forta davallada a causa d’una infecció respiratòria, que se sentia molt feble, i que havia demanat la unció dels malalts. Aquest dimecres, al migdia, ens arribava la notícia de la seva mort, després d’una llarga vida (hagués fet 97 anys el proper 28 d’abril), d’una llarga vida de monjo (en feia 80 que havia entrat al monestir, després d’haver passat per l’Escolania).

Sense voler-ho, ha estat per a molts mestre en molts sentits. El Mestre Gregori, com li deien a les Trobades de Cant. Mestre en el camí monàstic, a Montserrat, veritable casa de pau. Mestre en l’amistat. Mestre musical. És aquest mestratge, fet de manera discreta i silenciosa, des de l’amabilitat i la senzillesa en les formes, però des de la fermesa i la tossuderia en el fons, el que molta gent de les nostres comunitats ha rebut del pare Gregori.

Organista, campaner, professor de música i de gregorià al noviciat, director del cor de monjos, musicòleg, compositor. Des del seu despatx de Còpies de Música (un espai que avui dia ja no existeix), va produir centenars de fitxes amb els cants de la Missa conventual, els salms de les Vespres, les vetlles de pregària, els invitatoris de Matines, o les Laudes cantades de les solemnitats. El despatx on, un dia, vam canviar una màquina d’escriure americana amb caràcters musicals per un ordinador, i vam seguir fent feina de monjo medieval, però amb instruments del segle XXI; on hi havia una muntanya de papers per a cada cosa a cada racó, també per al Llibre Vermell; el despatx des del qual cada any es convocaven les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia. Aquests cursos, ideats pel pare Gregori, juntament amb Lluís Virgili, Leo Massó i Oriol Martorell, han estat, des del 1970 (més de 40 anys!), la principal formació de milers de directors de cant de les parròquies de les diòcesis de parla catalana, ben bé des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Són molts els cants que tenim en la nostra memòria i que porten la signatura del pare Gregori, encara que no en siguem conscients. Des de la senzillesa d’algunes de les melodies oficials del nostre Missal fins a la complexitat dels càntics del tercer nocturn de les matines de Nadal, des d’alguns dels salms que més sonen a les vespres de Montserrat (el 109 «Oracle del Senyor al meu Senyor», el 44 «Un bon auguri em surt del cor», o l’elegància del Càntic de Maria dels diumenges, o el de Zacaries de Laudes) fins a l’agosarament de la «Salve Montserratina». Des dels cants propis i salms responsorials d’una bona quantitat de diumenges i solemnitats fins a la complicada i dissonant expressivitat de les estrofes del cant d’ofertori que canta l’Escolania el Diumenge de Rams.

Què caracteritza a aquesta música? Encara que soni a broma, el pare Gregori Estrada feia una música conceptualment gregoriana. M’explico: com en el gregorià, la seva música es troba al servei de la paraula, perquè canta la Paraula de Déu; per això, el compositor, com l’iconògraf, reclòs en el seu secret, meditava la Paraula abans d’extreure-li aquella música que ja conté i que ens fa cantar el Déu inefable. Com en el gregorià, la música del pare Gregori mira de ser el màxim d’adient per al moment celebratiu: els salms, els responsoris, els càntics, les antífones, els himnes, els salms responsorials o els al·leluies, sonen al que són, però també, en entrar a la basílica i sentir-los, ens situen en l’hora del dia o el temps litúrgic que celebrem. Com en el gregorià, en fi, la música del pare Gregori té present la comunitat a la qual vol ajudar a pregar; tot i semblar difícil d’aprendre, de fet el que és difícil és d’oblidar-la un cop apresa. Aprendre un cant seu requereix, això sí, sortir de la zona de confort per agafar un camí més estantís, com la vida que val la pena ser viscuda, la del creient que, fins i tot per camins tenebrosos, avança sense por, sabent que el Crist és a prop seu.

Aquest diumenge, al Full per a la celebració de «Missa Dominical», hi proposo una resposta al salm escrita per ell. Quan la canti, a la Catedral de Tarragona, pensaré en el pare Gregori, amb l’esperança que estigui cantant la litúrgia del cel, ell que havia posat música a la nostra litúrgia de la terra.