Estic llegint un llibre molt recomanable del P. James Martin, jesuïta. El títol: «Building a Bridge: How the Catholic Church and the LGTB Community Can Enter into a Relationship of Respect, Compassion, and Sensitivity». Vaig descobrir aquest llibre a partir d'una adaptació de la introducció que es va publicar al Washington Post amb el títol: «Why I wrote about the Catholic Church and the LGBT community?», i he de reconèixer que em va agradar. I que la meva experiència vital i les meves idees sobre la qüestió estaven molt d'acord amb algunes de les seves consideracions. Per això he volgut traduir-lo i compartir-lo amb vosaltres.
Per què vaig escriure sobre l'Església catòlica i la comunitat LGTB?
Per James Martin, SJ
L'estiu del 2016, un home armat va assaltar un club nocturn popular entre la comunitat gai d'Orlando i va assassinar 49 persones en el tiroteig massiu més gran en la història dels Estats Units.
En resposta, va haver milions de persones en aquest país que van mostrar el seu dolor i van expressar el seu suport a la comunitat LGTB. Però em va preocupar el que no vaig escoltar. Tot i que molts líders eclesials van expressar la seva tristesa i el seu horror, tan sols un grapat de bisbes catòlics (uns 250) van fer servir les paraules «gai» o «LGTB».
El cardenal Blase Cupich, de Xicago; el bisbe Robert Lynch, de St. Petersburg (Florida); el bisbe David Zubik, de Pittsburgh; el bisbe Robert McElroy, de San Diego; i el bisbe John Stowe, de Lexington (Kentucky); tots ells van parlar de manera ben contundent en suport de la comunitat LGTB i en contra de l'homofòbia.
Però molts d'altres van restar callats.
Ho trobo molt revelador. El fet que només uns pocs bisbes catòlics van reconèixer la comunitat LGTB o fins i tot van fer servir la paraula «gai» en un moment com aquell va mostrar que la comunitat LGTB és encara invisible en molts sectors de l'Església. Fins i tot en moments de tragèdia, els seus membres romanen invisibles.
Aquest esdeveniment va fer que entengués quelcom d'una manera diferent: no es pot realitzar la tasca de l'Evangeli si una part de l'Església es troba essencialment separada de qualsevol altra part. Entre els dos grups, la comunitat LGTB i l'Església institucional, s'ha format un esvoranc, una separació que reclama la construcció d'un pont.
Durant molts anys, he servit i treballat amb gent LGTB, molts d'ells catòlics. El meu ministeri no ha estat principalment a través de classes i seminaris, sino a través de canals més informals. Lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres han acudit a mi a la recerca d'assessorament, consell, confessió i direcció espiritual. Després de la missa, de les conferències i els recessos, em demanen consell sobre temes espirituals i religiosos, plantgen preguntes sobre aspectes relacionats amb l'Església, o simplement comparteixen la seva experiència.
En totes aquestes ocasions, he escoltat les seves alegries i les seves esperances, el seu dolor i la seva ansietat, a vegades acompanyades de llàgrimes, a vegades de rialles. Durant el procés, he acabat fent amistat amb molts d'ells. La majoria de preveres, diaques, religioses, religiosos i treballadors pastorals laics dirien el mateix.
També he conegut i he treballat amb molts cardenals, arquebisbes, bisbes, i d'altres representants i líders eclesials. Després de 30 anys com a jesuïta i 20 treballant per a un secretariat catòlic de mitjans de comunicació, he arribat a conèixer membres de la jerarquia d maneres ben diferents, des de xerrades en esdeveniments a converses de sobretaula. He fet amistat amb molts líders eclesiàstics, i confio en el seu savi consell i el seu suport pastoral.
Així doncs, amb el pas dels anys, he descobert una gran fractura. Lamento que no hi hagi més comprensió i diàleg entre la comunitat LGTB i l'Església institucional. No voldira referir-me a dos «bàndols», perquè tots formem part de l'Església. Però molts catòlics LGTB m'han explicat que s'han sentit ferits per part de l'Església institucional: indesitjats, exclosos i insultats. Al mateix temps, en l'Església institucional, n'hi ha molts que volen atansar la mà a aquesta comunitat, però sembla que senten una certa incomoditat a l'hora de realitzar aquest apropament. Sí, sé que sembla que alguns no volen ni sentir a parlar d'acostament, però tots els bisbes que conec tenen un desig sincer de veritable cura pastoral.
En els trenta anys que fa que sóc jesuïta, una part del meu ministeri ha consistit, de manera informal, en mirar de bastir ponts entre aquests grups. Però després del tiroteig d'Orlando, aquest meu desig s'ha intensificat.
Per tant, quan el grup que serveix i defensa els catòlics LGTB, «New Ways Ministry» («Noves maneres d'exercir el ministeri»), em va demanar, poques setmanes després de la tragèdia d'Orlando, si acceptaria el seu «Premi a la construcció de ponts» i que fes una xerrada durant la cerimònia de lliurament, vaig acceptar-lo. De fet, el nom del guardó em va inspirar l'esbós d'una idea sobre un «pont de doble sentit» que ajudi a aplegar l'Església institucional i la comunitat LGTB.
La meva intenció és urgir a l'Església a tractar la comunitat LGTB amb «respecte, compassió i sensibilitat» (per dir-ho amb paraules del Catecisme de l'Església Catòlica) i encoratjar la comunitat LGTB a reflectir, de manera recíproca, aquestes virtuts en la seva relació amb l'Església institucional.
Entenc les dificultats que han hagut d'afrontar en l'Església molta gent LGTB. Han compartit amb mi històries sobre les seves experiències de sentir-se insultats, difamats, exclosos, rebutjats i fins i tot acomiadats. No vull minimitzar aquest dolor. Amb tot, crec que és important per a la comunitat LGTB —de fet, per a tothom— tractar els altres amb respecte, fins i tot quan, de vegades, la seva pròpia Església sembla l'enemic. Això forma part de ser cristià, per molt dur que sigui.
Això no vol dir que no es pugui criticar i desafiar l'Església quan cal criticar-la i desafiar-la. Però tot això s'ha de fer amb «respecte, compassió i sensibilitat».
De fet, el respecte, la compassió i la sensibilitat són dons infravalorats a l'hora d'abordar un conflicte o un desacord en general, dons que poden ser compartits amb la cultura més àmplia. Aquestes virtuts no només poden ajudar als catòlics i a la resta de cristians, sinó a totes les persones de bona voluntat que cerquen la unitat.
No fa gaire temps, a la resta del món, les faccions oposades haurien interactuat entre elles amb educiació i haguessin treballat juntes per al bé comú. Certament, hi havia tensions, però per sobre de tot hi havia també una mena de cortesia tranquil·la i de respecte tàcit. Ara sembla que només hi trobis menyspreu. Com a resultat, moltes persones se senten impotents a l'hora d'evitar el continuat deteriorament del teixit social així com els atacas nominals i personals, i la violència que suscita aquesta mena de divisió.
Penso que les «caixes de ressonància» que han creat els mitjans de comunicació social, en les quals amb prou feines es desafia la cosmovisió d'un mateix, els nous canals especialitzats en anàlisis simplistes i a vegades falses de les complicades situacions polítiques, i els líders cívics que sembla que no es preocupin per la divisió que les seves paraules i les seves accions puguin causar, tots aquests factors contribueixen a la desunió, així com als sentiments de desesperança que sorgeixen a la llum d'aquesta desunió.
En aquests temps, l'Església hauria de ser signe d'unitat. Francament, ho hauria de ser sempre. Però hi ha molta gent que veu l'Església com si contribuís a aquesta divisió, com si els líders cristians i les seves congregacions marquessin fronteres en el sentit de «nosaltres» i «ells». Però l'Església treballa millor quan representa les virtuts del respecte, la compassió i la sensibilitat.
Perquè, al cap i a la fi, per a Jesús no hi ha un nosaltres i un ells. Per a Jesús tan sols hi ha un nosaltres.
Aquest text, segons The Washington Post, ha estat adaptat del llibre «Building a Bridge: How the Catholic Church and the LGBT Community Can Enter into a Relationship of Respect, Compassion, and Sensitivity», de James Martin, SJ, publicat aquest 2017 per HarperOne, una filial de HarperCollins Publishers. ©James Martin 2017
