L'amor trenca totes les barreres.... o no?
Avui porto tot el dia pensant en l’amor.
L’amor de parella és tant simple com complicat.
Jo vaig tenir la sort de compartir més de trenta anys amb un home magnífic, i vaig tenir la sort de que els dos varem estar enamoradíssims durant tots aquets anys. Molta gent ens deia que érem una parella envejable, quan hi ha tant d’amor entre una parella, és quelcom que es palpa, que traspua. Sempre anàvem agafats de la mà, abraçats… i es clar, això és el que veia la gent que ens coneixia menys. Però l’amor és bastant més complicat. La convivència no és gens fàcil, tot el contrari, és quelcom difícil i has de posar-hi l’ànima si vols que la relació perduri.
Nosaltres varem tenir moltíssims moments molt i molt difícils, però sempre ens en varem anar sortint i varem ser molt feliços. I quan a cops algú em pregunta quina és la formula màgica… sempre em quedo perplexa, no n’hi ha de formula màgica, tant sols hi ha una cosa que manté a una parella unida, l’amor.
I amb l’amor, quan és real i sincer, la paciència, la humilitat, la sinceritat, la fidelitat, el perdó… i tantes coses que segur que em deixo, hi van adherides, quan hi ha amor, tot lo altre costa molt menys… Es clar que un s’hi ha d’esforçar, que ha de desitjar amb totes les seves forces que allò tiri endavant i posar-hi l’ànima.
A cops m’he preguntat que és el que més em va atraure del meu home, i no en tinc cap dubte. Em feia riure.
Ser capaços de riure els dos sols, com el primer dia, és el que més enyoro de la meva vida anterior.
Desitjo de tot cor que tots els que visqueu en parella, sigueu capaços d’estimar-vos de cor, i que rigueu, tant com sigueu capaços.
La màgia del somriure omple l’ànima.
