RELATS CONJUNTS

La nit va estendre la seva foscor per tot el poble, de manera que asseguda a la terrassa de la casa tant sols podia veure les dues llums de la plaça de l’església, les úniques que quedaven enceses tota la nit.

M’agrada aquesta foscor i el silenci que envolta les nits al poble dels pares, és tot tant diferent a la bogeria de la gran ciutat. Sempre que vinc a veure’ls, espero que tots marxin a dormir i llavors surto a la terrassa amb una tassa de té i encenent un cigarret m’instal·lo al balanci per impregnar-me de tota la calma que m’envolta.

Però aquella nit va ser diferent, tot estava en calma com sempre, en silenci i tant sols tentinejaven les dues llums de la plaça. Vaig fer una calada i vaig tancar els ulls deixant que els meus pensaments llisquessin suaument per la meva ment, quan de sobte es va sentir un udol llarguíssim que em va fer esgarrifar de cap a peus. Al obrir els ulls, el poble es veia amb la claredat del dia, el cel era ple de llums de colors blavosos que ballaven al so d’una melodia que no havia sentit mai.

Va ser un instant, un sol instant en el que vaig sentir que el cor no m’hi cabia dins del pit de tant fort com bategava i no puc recordar un altre instant de felicitat tant magnífic. Va ser un instant, tant sols un instant i vaig tenir el privilegi de viure’l.

I tinc la certesa de que va ser quelcom important en la meva vida, potser algun dia sabré que és el que va passar, que va significar, o potser no ho sabre mai, la veritat és que no m’importa gaire.

Però se que mai, mai el podré oblidar.

RELATS CONJUNTS: Le café de nuit

El seu rostre seguia de color tant blanc que semblava mort, feia més de deu minuts que s’estava allà dret davant de la taula de billar, sense bellugar-se, sense dir res, amb el front perlat de suor malgrat que feia bastant de fred, i els ulls clavats a les boles que havien quedat a la taula.

En Renné s’hi havia acostat dos cops, fins i tot li havia deixat una ampolla i un got a la tauleta del darrera, però ell seguia allà dret sense reaccionar. Ho acabava de perdre tot, una partida que va esdevenir la darrera.

De sobte, es va tombar, es va servir un got de vi i se’l va beure molt a poc a poc, assaborint-lo com si fos el primer cop que en tastava.

En Renné no apartava la vista del seu amic sense saber que fer, s’hi va tornar a acostar.

- Piere seu home, no fas bona cara.

En Piere, va apurar la copa, la va deixar sobre la taula i sense dir res, va fer cap a les escales per anar a la seva habitació que era al pis de dalt. Ni tant sols va mirar-se al seu amic. Caminava tot arrastrant els peus, com si el cos fos massa pesat per poder moure’s amb normalitat.

No va ser fins l’endemà, que en Renné en veure que ja eren quarts d’onze i en Piere encara no havia baixat a esmorzar, va anar a trucar a la seva cambra. La porta no era tancada, en Piere era allà al bell mig de la cambra. D’una corda lligada a l’argolla que en altres temps penjava una làmpada ara en penjava en seu amic.

Sobre la taula, embolicat amb un retall de tela de vellut negre que de tant tocar-la havia perdut fins i tot el vellut, hi havia la fotografia de la Loraine amb un floc dels seus cabells rossos lligats amb un llaç de color rosa.

Al costat una carta tancada.

Amb aquella lletra tant atapeïda, en Renné va llegir: “Per la Loraine”

L' ODALISCA - RELATS CONJUNTS

- Mahmud, pots deixar de torturar-me amb la musiqueta?

- Lesya, filla meva, per què ets tant esquerpa?

- Et semblo esquerpa? Es a dir, tu trobes normal, que mentre l’energumen del meu home em posseeix com un animal, tu hagis d’estar al davant i cantant cançonetes?

- Però...

- No hi ha però, Mahmud. Això no té ni cap ni peus. I tot per que?

- Prou bé que ho saps, Lesya, és el meu amo.

- Ah, es clar! I tot perquè això és així, i ja està. M’encén tota aquesta merda.

- No parlis així filla, i no cridis que encara et sentirà algú.

- Ja, si les coses són així, i no es poden canviar, ja ho sé, m’ho has explicat cent mil vegades, però és que no ho suporto, és superior a mi.

- Au deixa de renegar i vesteix-te, que has d’anar al mercat.

- Si, té gràcia, ara estic aquí despullada parlant amb el meu pare, i per anar al mercat he de tapar-me de dalt a baix, ja que és molt important que cap home em vegi res més que els ulls.

La Lesya aixecant-se del llit d’una revolada, encara cridà:

- Realment esteu com a cabres!

RELATS CONJUNTS: DONA DESCONEGUDA

La ciutat està coberta per una boira que fa que la Teresa es senti neguitosa. Tot el matí que va amunt i avall per la gran casa on viu des de que es va casar amb el Sr. Arnau, fa més de trenta anys.

Ja s’ha llevat nerviosa, avui és un dia especial i molt esperat. Per fi coneixerà a la promesa del seu fill Xavier, l’hereu. El Xavier, ha estat els últims tres anys treballant fora de la ciutat, dirigint l’empresa de transports marítims que el seu pare va fundar deu anys enrere . En aquest temps, tant sols ha estat un parell de cops a casa. L’últim cop que va venir, va ser el dia de Nadal de l’any passat, quan els hi va comunicar la gran noticia. El Xavier per fi havia conegut una noia de la que se’n havia enamorat bojament. Això no ho va dir, però la seva mare no en tenia cap dubte. Tant sols mirant-l’hi els ulls quan parlava de ella, la Teresa en tenia prou. Estava enamorat, i ella estava feliç de que els seu desig més íntim estigués a punt de fer-se realitat.

El Xavier, vol casar-se i avui per fi arriba la seva promesa. Tot ha d’estar perfecte. Ha omplert la casa de flors, la Lluïsa ha preparat un dinar especial i la Núria i la Maria tot el mati que netegen amb abnegació. Saben que no és un dia qualsevol, avui tot ha d’estar perfecte...

Quan el cotxe de cavalls es deté a l’entrada de la casa, el cor li comença a bategar amb més força. Mira a través de la finestra de la sala i veu una noia molt ben vestida, porta un barret negre amb unes plomes blanques, a la Teresa, se li dibuixa un somriure mentre veu com el Josep s’acosta al cotxe, per ajudar-la a baixar. En aquest punt, s’aparta de la finestra, i es mira al mirall que hi ha sobre l’aparador per tal de comprovar que el seu aspecte és el desitjat.

Piquen a la porta i ella amb el millors dels seus somriures diu:

- Endavant.

- Sra. Arnau – diu la Maria, una de les minyones, amb la veu una mica tremolosa - ha arribat un cotxe, i en Josep diu que la senyoreta Mariona, que és la senyoreta que hi ha al cotxe, es clar, be ja m’entén.

- Ai Maria, si us plau – interromp la Teresa – digues el que hagis de dir!

- Doncs això, senyora – segueix la Maria – que diu la senyoreta aquesta, la del cotxe, que vol que vostè vagi personalment a rebre-la.

- Què vols dir?

- Doncs que no vol baixar si no hi va vostè.

La contrarietat transforma les faccions de la Teresa, i la Maria no sap on amagar-se, la senyora quan s’enfada és terrible. Però la Teresa respira fons un parell de cops, i fa un intent de tornar a somriure, encara que és un intent fallit a jutjar per la imatge que li retorna el mirall de la sala.

Passa pel costat de la Maria quasi sense veure-la i surt de la sala en direcció al carrer amb el pressentiment de que alguna cosa no va bé. S’embolica amb un xal de llana que penja al costat de la porta i surt al carrer en direcció al cotxe.

- I doncs, bonica... – comença a dir la Teresa – tu? No, no pot ser...

- Si, jo, Senyora Arnau – diu la Mariona amb ironia – No estava segura de que em reconeixes, han passat tants anys... Es clar que m’assemblo molt a la meva mare, oi?

- Que vols? Que hi has vingut a fer aquí? – pregunta la Teresa, que té la impressió de que la sang ha deixat de circular-li per les venes, i que la seva veu és més estrident del normal.

- És ben senzill, he vingut a conèixer als meus futurs sogres.

I dit això, estén la seva mà cap a en Josep, per tal de que l’ajudi a baixar del cotxe, i es dirigeix cap a la casa sense ni mirar a la Teresa, que ara si que certament la sang a deixat de circular-li, al menys per una part del seu cervell i està a punt de desmaiar-se. Per sort en Josep se’n adona a temps i pot agafar-la abans de que caigui a terra com un sac de patates.

En Josep amb l’ajuda de la Maria, que està a la porta i ha presenciat tota l’escena, porten a la senyora a la seva cambra i avisa al doctor Rosell que viu un parell de cases més amunt. També avisa al senyor que diu que ve de seguida.

Una estona més tard, quan en Josep baixa a la cuina, es troba a la Lluïsa, la Maria i la Núria, molt espectants, esperant que els hi expliqui tot el que ha passat, amb pels i senyals.

- Com està la senyora – li pregunta la Lluïsa.

- Bé, bé, tant sols s’ha desmaiat, el doctor diu que ha estat la impressió.

- Quina impressió – segueix preguntant la Lluïsa – Qui és aquesta tal Mariona?

- Recordes a la Carmela?

- I es clar! Com podria oblidar-la! – respon la Lluïsa – Però, que hi treu cap ara la Carmela?

- Qui és aquesta tal Carmela? – interromp la Maria.

- La Carmela, era una noia que va treballar aquí fa un munt d'anys – respon en Josep – Va tenir una filla i mai no va voler explicar qui n'era el pare.

- Però a la senyora se li va ficar al cap que el senyor hi tenia alguna cosa a veure - segueix la Lluisa impacient.

- I era cert? – pregunta la Núria.

- No! Per Déu! – crida la Lluïsa – El senyor mai faria una cosa així. Però no hi va haver manera de convèncer a la senyora, i no va parar fins a fer-la fora de casa. Pobre Carmela! Sola amb una criatura petita i sense referències. Li va ser impossible trobar feina i va haver de marxar de la ciutat. Mai més en varem saber res. Quants cops m’he preguntat que se’n havia fet!

- Pobre noia! – exclama la Maria.

- Bé i que hi té a veure la Mariona amb la Carmela? – pregunta la Lluïsa mirant directament a en Josep.

- Doncs prepara’t – respon ell amb un somriure als llavis – La Mariona és la seva filla, i també, la promesa del senyoret Xavier.

- Déu dels cels !! – exclama la Lluïsa.

- Pel que es veu – segueix en Josep que ha sentit com el senyor li explicava al doctor Rosell - Al senyor li va fer llàstima el que li va passar a la Carmela, i la va col·locar a treballar a l’empresa que acabava de fundar dedicada al transport marítim. Amb el temps la filla de la Carmela que gràcies a la seva mare va poder estudiar, va començar a treballar a la mateixa empresa de secretaria de direcció.

- I allà s’han conegut amb el senyoret, no? – diu la Lluïsa.

- Exacte, i s’han enamorat i el proper mes de febrer es casaran – afegeix en Josep.

- Doncs no saps com me’n alegro! – diu la Lluïsa, que somrient afegeix – Com deia la Carmela: “A cada puerco le llega su San Martín”.

I dit això, tots quatre esclaten a riure.

......................................................................................................................................................................

Darrera proposta de Relats Conjunts

EL SOMNI

El somni - Henri Rousseau
---------------------------


La seva pell blanca i suau,
els seus cabells recollits
en dues llargues trenes
i el seu esguard seré
em tenien paralitzat.

Entre el verd d'aquella selva
l'observava sense alè,
sense gosar moure'm.
Una cort d'animals salvatges,
la protegien afanosament.

Que hi fa al bell mig de la selva,
aquesta dona tant bella?
Refregant-me els ulls,
la vaig tornar a mirar.
No estaré somiant?

Els batecs del meu cor
sonaven tant fort,
que quan la ferotge lleona
se'm va quedar mirrant fixament,
vaig saber que estava perdut.

Va fer un terrible rugit,
i llavors ella va mirar cap a mi.
Si hagués pensat una mica...
mai hagués fet el que vaig fer,
hauria restat quiet i en silenci.

Però no vaig pensar,
no vaig preveure
les conseqüències.
I em vaig posar dret
i em vaig dirigir cap a ella.

No vaig tenir temps de res,
no li vaig poder dir el que volia,
que ella era tant bella,
que jo creia que l'estimava,
tot es va fondre en un instant.


Una altre proposta de http://relatsconjunts.blogspot.com/

TATUATGE

L’Airina mai no s’havia sentit tant insegura. Era una sensació tant nova per ella, que li semblava ben bé que patia alguna mena de malaltia desconeguda.

Fins ara, sempre havia sabut que fer en qualsevol circumstància, i avui davant d’una situació tant simple, no era pas el primer cop... Doncs, que ho fa que estigui tant neguitosa!, va pensar.

- Ah! M’has espantat – va exclamar l’Airina en obrir-se la porta de l’habitació.

- Ho sento filla – respongué la seva mare – Estàs bé? Fas mala cara.

- Si, si, estic un xic nerviosa, però estic bé. Que volies?

- Volia saber si soparàs a casa avui.

- No mare, si ja t’ho vaig dir que anàvem de cap de setmana amb els del centre. Hem quedat a les nou al bar del Toni i ja picarem alguna cosa allà.

- Que hi va l’Ilán també?

- Ai mare! Que més et dona si vindrà o no l’Ilán. I per què somrius ara?

- Doncs mira, és que no sé perquè, tinc la sensació de que l’Ilán és el motiu de que se’t vegi tant neguitosa darrerament.

- Jo no ho estic de neguitosa! Ara que t’inventes...

- Bé, d’acord, no he dit res. No cal que t’enfadis ara.

La mare li va fer un petó i la va deixar sola a l’habitació.

Era el que li faltava per acabar de atabalar-se, va pensar l’Airina mentre agafava aire i bufava fort, com si així els nervis haguessin d’evaporar-se. Però, no. No marxaven pas. Mentir no li agradava gens. No ho feia mai, però aquest cop no sabia ben bé perquè ho havia fet, ja era prou gran i no havia de donar gaires explicacions, però no volia dir-li a la seva mare que anava a passar el cap de setmana amb l’Ilán.

Es va ficar a la dutxa a veure si l’aigua li refrescava les idees. S’hi va estar una bona estona, les mans contra la paret i l’aigua caient-li a la cara, al clatell, a l’esquena... Ilán, Ilán... Tant sols pronunciar el seu nom feia que una esgarrifança li recorres tot el cos, des dels cabells fins als dits del peus... Ilán. Quan estaven sols, ell parlava i parlava i ella era incapaç d’apartar la vista dels seus ulls, la tenien captivada.

Dimarts van estar junts tota la tarda ell es va decidir a parlar-li de coses de les que, segons li va dir, mai no n’havia parlat amb ningú. Ella es va sentir molt afalagada, i va pensar que potser si que aconseguiria ser quelcom més que una bona amiga. Li va explicar que la seva família era jueva i que el seus avis havien mort en un camp de concentració. El seu pare va poder sobreviure, però tant sols tenia sis anys i era fill únic, així que s’ho va passar molt malament. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i jo no vaig poder evitar aixecar-me i abraçar-lo. Llavors ell em va mirar als ulls i em va dir:

- Ara no en puc parlar més, però m’agradaria fer-ho. Crec que ho necessito. Que et semblaria passar amb mi el cap de setmana?

- I es clar que si – li vaig contestar.

Llavors em va fer un petó als llavis i sense dir res més va marxar. D’ençà d’aquell petó fugaç, no sabia ni el que es feia, anava com per esma a tot arreu. No era capaç de pensar amb claredat. Semblava que les hores i els dies duraven una eternitat. Però per fi era divendres... més esgarrifances. Va tancar els ulls i va sortir de la dutxa. A dos quarts de vuit després d’haver fet la bossa cinquanta vegades obria la porta del bar de sota del pis de l’Ilán, on havien quedat. Ell va arribar poc després.

Varen prendre una cervesa i varen anar cap al pis. Era molt petit, però molt acollidor. A l’Airina li semblava que el cor estava apunt de sortir-li per la boca.

- Estàs bé? - li pregunta l’Ilán.

- Si, i tant, és de pujar les escales, no estic acostumada – va dir ella posant-se vermella com un pebrot.

- Tranquil·la, tot anirà bé, ja ho veuràs. Vine, t’ensenyaré l’habitació.

A l’habitació tant sols hi havia un matalàs posat a sobre de diversos palets, una tauleta, i una calaixera. Tot el terra era ple d’espelmes enceses. L’Ilán va deixar la bossa i va seure als peus del lli. Va estirar la mà i ella li va agafar. Ell li va acaronar els cabells i va començar a parlar i parlar. Ella l’escoltava i li va semblar que la resta del món havia desaparegut, tant sols estaven ells dos.

El seu pare va estar sense parlar fins als quinze anys, va anar de un orfenat a un altre fins que va ser adoptat per una parella que ja eren molt grans i no havien pogut tenir fills, ells varen ser la seva salvació. Va començar a parlar, a relacionar-se, i a tenir una vida més o menys normal. Però tot el que li va passar, el va fer desconfiat i molt introvertit. Mai no va tenir novia, no tenia amics, i així va anar passant el temps. Quan va fer quaranta anys, els seus pares adoptius ja havien mort, i ell n’estava fart de tot. Va vendre tot el que podia vendre’s i va venir a Espanya cercant el sol i la festa que era el que sempre havia sentit. Va estar dos anys voltant fins que va arribar a Menorca. Allà va conèixer a la meva mare, era vint anys més jove que ell, però se’n va enamorar al instant. Ella va saber com treure l’essència que el meu pare tenia amagada al fons de l’ànima. Per ell, va ser com tornar a néixer. I va ser feliç fins l’últim alè.

- És mort? – el vaig interrompre – Ho sento Ilán.

- Va morir l’any passat, als setanta tres anys, i em va explicar tot això dos dies abans. Ell sabia que li quedava poc temps i mai no me’n havia dit res per què creia que m’entristiria i ell va viure per fer-me feliç en tot moment. Després d’explicar-me la història de la seva vida, em va dir que m’havia posat el nom d’Ilán, que vol dir arbre, per què desitjava que la meva vida fos com la d’un arbre. Amb unes arrels fortes i profundes que fessin que em sentis segur i ben falcat tocant sempre amb els peus a terra. Amb un tronc gruixut però irregular i sinuós, que fos signe de que la meva vida seria llarga i plena . Amb branques de totes mides, com símbol de totes les persones estimades que omplirien els meus matins i els meus vespres. I sobretot, que fos de fulles caduques, ja que així canviarien els colors i l’aspecte segons l’estació i així volia que fos amb mi mateix segons quin fos el meu estat d’ànim, ja que segons ell, això era quelcom molt important per tal que els que ens rodegen ens puguin entendre i ajudar.

- És preciós, Ilán, abans de que m’expliquessis això ja m’agradava el teu nom, ara encara més.

- Airina, hi ha una cosa que mai ningú no ha vist, voldria que fossis tu la primera persona que ho veies.

I dit això, es va treure la camisa i es va tombar per a que li pogués veure l’esquena. Vaig contemplar aquell arbre, i els ulls se’m van omplir de llàgrimes.

En aquell moment vaig saber que aquell era l’home amb qui volia envellir.

Una altre proposta de http://relatsconjunts.blogspot.com/

RELATS CONJUNTS: ESCAPANDO DE LA CRITICA

Quan vaig fer onze anys, la mare, em va portar a la biblioteca i em va explicar que el any següent, seria un aniversari molt especial.

- Tots els infants que han viscut en aquesta casa, al fer dotze anys, han tingut un regal d’aniversari molt especial.
- Ah si? I que és?
- Veuràs, Josep...
- I perquè no me’l dones ara?
- Per que no, i fes es favor d’escoltar.
- Perdona mama.
- Perdonat. Ara escolta. Saps que al pis de dalt hi ha una habitació que sempre està tancada?
- Si, si, la de la porta vermella, oi?
- Exacte, doncs el dia del teu dotzè aniversari, el pare i jo t’hi acompanyarem. A dins hi ha dotze finestres, i tu hauràs d’escollir una de les dotze finestres. El teu regal serà poder obrir aquesta finestra que et portarà a un mon diferent al teu.
- Un mon diferent? Que vols dir?
- Mira Josep, et posaré algun exemple. Hi una de les finestres que t’obrirà les portes a un indret on tots els habitants son follets.
- Follets!
- Si, Josep, follets que tenen poders màgics i on gaudiràs de moltes sorpreses...
- Que divertit! I la Marta ja hi ha anat? Va fer els dotze l’any passat.
- I es clar que hi ha anat, ja t’he dit que tots els infants de la casa han tingut el mateix regal.
- Doncs no me’n ha dit mai res!
- És que està prohibit parlar-ne. Has de fer un jurament de silenci. Cap infant pot saber-ho abans del seu onzè aniversari.
- D’acord, ho juro, ho juro, no ho diré mai. Però amb la Marta en puc parlar?
- Si, es clar, tant sols és als petits amb qui no pots parlar.
- I tu, també hi vas anar?
- Si fill.
- I on vas anar a parar?
- Jo vaig obrir la finestra d’un lloc on ho vivien milers i milers de papallones de tots colors. Ni havien tantes, que semblava que el cel en lloc de blau era multicolor.
- Que bonic! I que vares fer allà?
- Vaig passejar, vaig mirar-les feien tant de goig que mai no em cansava de mirar-les volar. Però has de saber que també hi ha finestres que no son tant emocionants, encara que totes tenen una cosa en comú. Sempre és un indret que mai no hagueres conegut de no ser per aquest regal tant especial.
- Però...
- S’ha acabat, ja t’he dit tot el que t’havia de dir. Ara, ves al menjador que trauré el pastis d’aniversari.

Després d’aquesta conversa, jo tant sols tenia ganes de trobar-me a soles amb la Marta per a que m’expliqués la seva aventura.

Quan per fi vaig poder trobar-la a soles, va ser ella la que em va dir amb una rialleta als llavis:
- Que, ja t’ho ha dit la mama?
- Si, si, però el que vull saber és a on vas anar tu.
- Et moriràs d’enveja.
- Perquè? Explica-m’ho!
- Saps el compte aquell on hi ha uns nens que viuen en una casa feta de caramel?
- Si.
- Doncs jo vaig trobar-me en un bosc com aquell, on els caramels penjaven dels arbres i hi havia aquella caseta i els dos nens, però no hi havia cap home dolent que ens fiques a cap gàbia...
- Apa! Quina sort!
- Ara ves a dormir Josep que si ve el pare i ens troba aquí de xerrameca encara rebre’m.

Un any esperant aquest moment, dues hores mirant-me les finestres una per una. Tant dubtar i ara fixa’t on estic.

No m’ho puc creure!

Amb un grapat de gent ben estranya, que fixa’t com em miren. I per cert son força mal educats tots plegats, a casa sempre m’han dit que era de molt mala educació assenyalar amb el dit i aquest grupet de senyores, no fan altre cosa.

On s’ha vist que les dones portin pantalons?

L’he ben espifiat, la Marta es farà un fart de riure a costa meva...

Una altre proposta de http://relatsconjunts.blogspot.com/