VAIG CONEIXER AL MEU BLOCAIRE INVISIBLE "IN PERSON"
ARA FA UNA MICA MÉS DE DOS MESOS....
AQUESTA SI QUE ES FÀCIL.... HEHEHE.
ARA FA UNA MICA MÉS DE DOS MESOS....
AQUESTA SI QUE ES FÀCIL.... HEHEHE.
28.12.09
27.12.09
PISTA BLOCAIRE INVISIBLE
Al meu blocaire invisible li agrada
la poesia, viatjar, la fotografia....
Ja,ja,ja... A que quasi tots podrieu ser?
Doncs haureu d'esperar un xic més...
la poesia, viatjar, la fotografia....
Ja,ja,ja... A que quasi tots podrieu ser?
Doncs haureu d'esperar un xic més...
21.12.09
28.11.09
Que em passa?
No se que em passa, no se per quin motiu no tinc ganes d’escriure. No és que no tingui res a dir, potser tinc tantes coses per dir que no se ni per on començar.
Estic totalment col·lapsada a la feina, tinc tantes coses que sento que se’m escapa quasi tot i això fa que em senti insegura i tensa.
Em sento totalment esgotada física i psíquicament. I arriba l’hora de descansar, se que el que necessito es anar a dormir aviat, però no vull anar a dormir, em sembla una pèrdua de temps, però alhora sento que necessito descansar i no puc… No se si s’entén gaire, no ho entenc ni jo. Tot plegat se’m està acumulant de tal manera que no se ben be on soc, i no se com sortir d’aquest embolic.
Tinc moltes sensacions dintre meu que crec que no les entenc ni jo.
Per una banda, em sento molt sola i em dong compte de que depenc totalment dels altres. D’això me’n he adonat últimament, ja que el fet d’haver anat superant tota aquella tristesa que omplia els meus dies i a mes a mes tenir molta feina, fa que durant la setmana vagi a tope, i quan arriba el cap de setmana, necessito sortir i distreure’m. Però jo estic sola, i que passa si tots els meus amics tenen altres plans… doncs que em quedo a casa tot el cap de setmana.
I llavors és quan te’n adones que la teva vida és una merda perquè depens totalment dels altres, i que per poder sortir i distreure’t una mica, estàs pendent d’una trucada, o no….
Per què si alguna cosa se, és que sortir sola no m’agrada, no m’omple, no em distreu i no em serveix.
Tot això em fa sentir molt vulnerable, i més sola que mai….
Gràcies per ser aquí, per donar-me tant a canvi de tant poc.
27.11.09
War/No More Trouble | Playing for Change | Song Around The World
M'encanta....
Ultimament no tinc gaires ganes d'escriure, tampoc de llegir.... No se molt be per quin motiu, tampoc tinc ganes d'analitzar gaire... Tant sols escolteu i gaudiu.
23.10.09
130è joc literari
Que ho fa que hi ha dies en els que res no va com ha d’anar, que sents que potser hagués estat millor no llevar-te…
- RRRenoiiii….
L’Alba, va quedar-se ben quieta pensant que l’única neurona que encara li funcionava se li havia fos. Sentia veus?
- Holaaaa RRRRenoiiiii..
- Hola? Qui hi ha?
- RRRR …
- Però on ets, qui ets? – va dir aixecant-se del banc. Parla d’una manera ben estranya, va pensar, i no veig a ningú per enlloc. Estic perdent el nord.
- Quiiiha… rrrrrenoiiiii…
Coi, però… jo diria…
- Tit?
- Titititit…
L’Alba va parar l’orella, i va veure el Tit, a la branca d’un arbre. La Roser feia una setmana que no era la mateixa d’ençà que el lloro se li havia escapat. Al principi li va fer riure, però en adonar-se de lo important que era el lloro dels nassos, va sentir pena. Com es pot estar tant sol que la vida depengui d’un lloro?
- Au va baixa.
Dit això, el lloro va deixar-se caure de la branca, ella va ajupir-se doncs li va semblar que anava directe al seu el cap, però el lloro va aixecar el vol i l’Alba amb la boca oberta, va veure com s’allunyava fent un so grotesc, que li va semblar una rialla.
4.10.09
27.9.09
L'AMOR SEMPRE...
La vida sempre ens dona un respir, quan sembla que tot va de tort, hi ha moments d’immensa alegria.
El passat dia 12, el meu fill petit es va casar.
Va ser un dia meravellós, ple de emocions, rialles i llàgrimes.
Molts sentiments retrobats, moltes absències però també ple d'alegria.
Ha estat un llarg camí, ple de dificultats i d’entrebancs, tots ells superats amb molt d’esforç, amb molt recolzament i moltes complicitats.
Però sobretot amb molt, molt d’amor.
I potser és per això que tot es viu d’una manera molt més intensa.
Em sento molt feliç, molt orgullosa d’ells.
Me’ls estimo amb bogeria i sé que seran feliços i faran feliços a tots els que els envolten.
Tenen molt per donar, i de ben segur que la vida els recompensarà amb escreix.
Des d’aquest raconet, una fortíssima abraçada pels dos
i tot l’amor de la vostra mare...
26.8.09
BERTA *13*
Ha passat més d'un mes d'ença que la vida amb tota la seva crueltat ens va deixar sense el teu magnific somriure. No tenia paraules i segueixo sense tenir-les, és massa dur, és massa injust.
T'estimo moltissim Berta, t'enyoro i sento que tot plegat ha de ser un somni, que no pot ser veritat... que és impossible...
Ens has donat una lliçó de com s'ha de viure la vida. Amb alegria sempre. Has estat un exemple de com ser feliç cada instant de la vida d'ença que eres ben petita. Has viscut sempre, com tu deies "A TOPE" cada dia de la teva curta vida.
Ara des de allà on siguis, ajudan's a entendre, a acceptar, a viure amb la teva absència. Ajudan's a portar a la pràctica la frase que li deies a la teva amiga Patty:
" DON'T WORRY CHAVALOTA, QUE LA VIDA SIGUE..."
Un somriure per a tu, per sempre.
T'estimo moltissim.
La teva "madrina" que no t'oblidarà mai.
30.7.09
SENSE PARAULES....
A cops la vida ens esclata a la cara en tota la seva cruesa.
Tot és tant efimer, tant inesperat, tant dificil...
Aquest cop he quedat sense paraules.
No tinc esma d'explicar-vos el que ha passat, és massa dur, és massa injust.
Em prenc un respir. No puc...
Tot és tant efimer, tant inesperat, tant dificil...
Aquest cop he quedat sense paraules.
No tinc esma d'explicar-vos el que ha passat, és massa dur, és massa injust.
Em prenc un respir. No puc...
24.6.09
NEDA SALEHI AGHA SOLTAN
Estesa a terra, la vida se li escapa en un instant.
Els seus ulls ens miren,
ens volen dir alguna cosa?
Per què?
Que passa?
Tu qui ets?
Què fas?
…..
La imatge no vol sortir del meu cap.
He vist morir a una noia en directe,
he vist com en un instant
la vida s’esmunyia del seu cos
implacable, la sang ens mostrava
amb tota la seva cruesa
com n’és d’efímera la vida.
Avui he vist com sobre el gris asfalt
la vida d’una jove a qui encara li quedava tant per fer
s’esmicolava en un instant
mentre el seu pare cridava justícia
mentre nosaltres espectadors casuals
no hi podíem fer res, tant sols…
Plorar.
22.6.09
RELATS CONJUNTS: Le café de nuit
El seu rostre seguia de color tant blanc que semblava mort, feia més de deu minuts que s’estava allà dret davant de la taula de billar, sense bellugar-se, sense dir res, amb el front perlat de suor malgrat que feia bastant de fred, i els ulls clavats a les boles que havien quedat a la taula.
En Renné s’hi havia acostat dos cops, fins i tot li havia deixat una ampolla i un got a la tauleta del darrera, però ell seguia allà dret sense reaccionar. Ho acabava de perdre tot, una partida que va esdevenir la darrera.
De sobte, es va tombar, es va servir un got de vi i se’l va beure molt a poc a poc, assaborint-lo com si fos el primer cop que en tastava.
En Renné no apartava la vista del seu amic sense saber que fer, s’hi va tornar a acostar.
- Piere seu home, no fas bona cara.
En Piere, va apurar la copa, la va deixar sobre la taula i sense dir res, va fer cap a les escales per anar a la seva habitació que era al pis de dalt. Ni tant sols va mirar-se al seu amic. Caminava tot arrastrant els peus, com si el cos fos massa pesat per poder moure’s amb normalitat.
No va ser fins l’endemà, que en Renné en veure que ja eren quarts d’onze i en Piere encara no havia baixat a esmorzar, va anar a trucar a la seva cambra. La porta no era tancada, en Piere era allà al bell mig de
Sobre la taula, embolicat amb un retall de tela de vellut negre que de tant tocar-la havia perdut fins i tot el vellut, hi havia la fotografia de la Loraine amb un floc dels seus cabells rossos lligats amb un llaç de color rosa.
Al costat una carta tancada.
Amb aquella lletra tant atapeïda, en Renné va llegir: “Per la Loraine”
21.6.09
113è joc literari del bloc Tens un racó dalt del mon
113è joc literari d'en Jesús M. Tibau
Aquest mes us proposo l'elaboració d'un text basat en la imatge, amb una extensió mínima de 60 paraules, amb una petita dificultat (que als jocs anteriors d'aquest mes ja he donat massa facilitats): no podeu utilitzar la lletra i.
M’he llevat ben d’hora he agafat la meva companya, que sempre està a punt per acompanyar-me a tot arreu. Per sort encara no fa molta calor ja que el trajecte es llarg, però val la pena.
L’Esperança ja fa hores que belluga entre les tomaqueres. Agafo un cabàs per agafar uns tomàquets que tenen sabor de tomàquet, dels que ja no trobo a Barcelona. Mentre xerro amb ella, agafo els més madurs que són els que més m’agraden. També he agafat cebes tendres, pebrots verds, vermells.
Just abans de marxar, l’Esperança em posa també unes pastanagues que fan una patxoca…
Marxo amb els cabassos plens pedalejant amb força. El vent a la cara, l’escalfor del sol… em sento bé. Tot plegat és una bona manera de començar la llarga jornada que m’espera.
19.6.09
Fins a sempre Vicente Ferrer - Miracle a l'India
Que tinguis un feliç viatge, i que gaudeixis per sempre del miracle de la VIDA.
6.6.09
PASSEJADA, BICI, PLUJA, BARCELONA...
Desprès d’una passejada per passeig de Sant Joan, Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella, hem arribat a Pla de Palau. Em lligat les bicicletes i ens hem assegut a fer unes tapes amb un vinet blanc ben fresquet.
El passeig ha estat agradable i el sopar també.
Bon menjar, amb bona companyia, xerradeta i decidim tornar cap a casa.
Agafem les bicis i ens dirigim cap a
Comença a ploure, seguim pel Born fins arribar a la Catedral i pugem pel Portal de l’Àngel fins a
Allà ens acomiadem, ells van a la part alta de Barcelona i volen agafar els ferrocarrils, així que jo segueixo sola amunt fins a
Durant tot el recorregut fins a casa, la pluja m’acompanya, i contràriament al que podríeu pensar, no em fa cap nosa, tot el contrari, pedalejo i em mullo, i m’he sentit feliç, lliure, fins i tot m’ha agafat per cantar, i com no hi havia gent pel carrer, podia fer-ho ben alt.
Feia temps que no em sentia tant i tant bé.
La felicitat, es troba en les petites coses!!
18.5.09
Homenatge de comiat a Mario Benedetti
SI DIOS FUERA MUJER
¿y si Dios fuera una mujer?
Juan Gelman
¿Y si dios fuera mujer?
pregunta juan sin inmutarse
vaya vaya si dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas
tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce
su pubis no de piedra
sus pechos no de mármol
sus labios no de yeso
si dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos sida o pánico
nos contagiaría su inmortalidad
si dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno
con sus brazos no cerrados
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles
ay dios mío dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería
qué venturosa espléndida imposibe
prodigiosa blasfemia.
10.5.09
10 DE MAIG 2005 - 2009
En la vida, hi ha dates que marquen un abans i un després.
Avui és una d’aquestes dates. Fa quatre anys va començar una nova vida per a mi.
La meva nova vida sense tu.
La meva nova vida sense tu, el que puc assegurar és que és diferent, molt diferent.
Com en totes les coses que són noves, hi ha un temps d’aprenentatge, un temps d’adaptació. En aquest cas, no ha estat gens fàcil, aprendre a viure sense tu, encara
Però soc una bona alumna, m’hi esforço amb tota l’ànima, per tal de ser capaç de poder estimar a tot aquells que m’envolten. No es pot estimar quan dintre teu tant sols hi ha dolor. Així que m’hi he esforçat moltíssim.
Soc una persona forta i això m’ha ajudat en aquest aprenentatge, soc una persona positiva i molt alegre, i això encara m’ha ajudat més.
Això no vol dir que m’oblidi de tu amor.
En la meva nova vida sense tu, penso en tu TOTS els dies.
En la meva nova vida sense tu, parlo amb tu TOTS els dies.
En la meva nova vida sense tu, riem i plorem plegats, i alguna nit, he sentit la teva abraçada tant endins que tot el meu cos s’estremeix...
Han passat moltes coses, i més que en passaran, però no cal que te les expliqui, ja que tu a través de mi, dels teus fills, dels teus amics, sé que saps tot el que ens passa a cada instant. És la sort de ser a dins nostre per sempre, no et perds detall.
En la meva nova vida sense tu, t’enyoro i t’estimo amb tota l’ànima i miro el futur amb alegria per mi mateixa i sobre tot per tu.
Espero que la teva llum, mai no em deixi a les fosques i segueixi acompanyant tots els meus passos d’aquesta nova vida sense tu.
T’estimo.
25.4.09
L'AMOR.
L'amor trenca totes les barreres.... o no?
Avui porto tot el dia pensant en l’amor.
L’amor de parella és tant simple com complicat.
Jo vaig tenir la sort de compartir més de trenta anys amb un home magnífic, i vaig tenir la sort de que els dos varem estar enamoradíssims durant tots aquets anys. Molta gent ens deia que érem una parella envejable, quan hi ha tant d’amor entre una parella, és quelcom que es palpa, que traspua. Sempre anàvem agafats de la mà, abraçats… i es clar, això és el que veia la gent que ens coneixia menys. Però l’amor és bastant més complicat. La convivència no és gens fàcil, tot el contrari, és quelcom difícil i has de posar-hi l’ànima si vols que la relació perduri.
Nosaltres varem tenir moltíssims moments molt i molt difícils, però sempre ens en varem anar sortint i varem ser molt feliços. I quan a cops algú em pregunta quina és la formula màgica… sempre em quedo perplexa, no n’hi ha de formula màgica, tant sols hi ha una cosa que manté a una parella unida, l’amor.
I amb l’amor, quan és real i sincer, la paciència, la humilitat, la sinceritat, la fidelitat, el perdó… i tantes coses que segur que em deixo, hi van adherides, quan hi ha amor, tot lo altre costa molt menys… Es clar que un s’hi ha d’esforçar, que ha de desitjar amb totes les seves forces que allò tiri endavant i posar-hi l’ànima.
A cops m’he preguntat que és el que més em va atraure del meu home, i no en tinc cap dubte. Em feia riure.
Ser capaços de riure els dos sols, com el primer dia, és el que més enyoro de la meva vida anterior.
Desitjo de tot cor que tots els que visqueu en parella, sigueu capaços d’estimar-vos de cor, i que rigueu, tant com sigueu capaços.
La màgia del somriure omple l’ànima.
23.4.09
FELIÇ DIA DE SANT JORDI
Sant Jordi duu una rosa mig desclosa
pintada de vermell i de neguit.
Catalunya és el nom d'aquesta rosa
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha donat gaudis i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on;
i amb ella té més sang a dins les venes
per poder vèncer tots els dracs del món.
J. Mª. de Sagarra
pintada de vermell i de neguit.
Catalunya és el nom d'aquesta rosa
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha donat gaudis i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on;
i amb ella té més sang a dins les venes
per poder vèncer tots els dracs del món.
J. Mª. de Sagarra
Avui hagués fet 32 anys que ens varem casar.
Avui he sortit a passejar i he comprat un llibre.
Avui he pensat amb tu tot el dia.
Avui t'he enyorat moltíssim.
Avui deixaré una rosa al costat de les teves cendres,
i amb un somriure al llavis, et somiaré.
19.4.09
PER TU PAPÀ. 19.04.85 - 19.04.09
Ell era un home bo.
Un home just i que sabia estimar.
Potser si que va cometre errors, però qui no els comet?
Per sort, no som perfectes.
Avui fa vint i quatre anys que vas deixar-nos.
Et vaig plorar tant...
Jo tant sols tenia vint i cinc anys, i va ser tant de sobte...
Per primer cop, la vida em colpejava amb tota la seva fúria.
I et vaig plorar tant...
Encara t'enyoro, malgrat ara em fas fins i tot un xic d'enveja.
Estàs tant ben acompanyat...
Ara t'acompanya la mamà, el teu gran amor i el Santi, el meu únic amor, i que t'estimava com a un pare.
I jo estic aquí, lluitant, enyorant, i molts cops plorant com el primer dia.
I es que encara em feu tanta falta.
Però la vida es una roda, que gira i gira sense parar. I bé gires amb ella, o t’estavelles.
I tu em vares ensenyar a ser forta i a girar tant si vols com si no vols.
Mentre no arriba el dia en que ens puguem tornar a abraçar, sé que des d'allà on siguis, vetlles per mi, i ets un dels meus àngels.
T'estimo moltíssim papà.
8.4.09
21.3.09
US ESTIMO
Fa dies que no escric.
Però fa dies que us llegeixo.
Penso i penso, que és tot un mon aquest dels blogs.
Cadascú de vosaltres, teniu coses a dir, i totes tenen quelcom d’interessant, i jo malgrat no dir res, em sento acompanyada, recolzada. I és increïble!
Voldria ser capaç de fer-vos arribar el que sento.
Voldria ser capaç de donar-vos les gràcies de manera que us arribés realment el meu agraïment.
Voldria ser capaç d’expressar com sou d’importants en la meva vida.
I tots els mots, em semblen poca cosa.
I tots el silencis , em semblen incomprensibles.
La vida no et dona el que esperes quasi mai.
La vida no és quasi mai el que esperes.
La vida es tant senzilla o complicada com un decideix, viure-la.
La vida és , el que tu vulguis que sigui,
malgrat tot, el que passi,
la vida és... immensament meravellosa.
Res, res. Ni el més terrible dels mals pressentiments, pot fer que malbaratem ni un sol segon d’aquesta vida meravellosa.
Des de el fons del meu cor, sorgeix una veu que mai no puc fer callar, que sempre em diu el mateix.
Viu,
estima,
escolta,
estima,
somia,
estima,
gaudeix, i estima…
Estima sempre,
al màxim.
Avui vull dir-vos tant sols una cosa.
Bé, no, dues.
GRÀCIES.
Us estimo.
Bon cap de setmana per tots.
8.3.09
Dia de la dona treballadora
Aquest és un petit homenatge a totes les dones treballadores, pensant sobre tot en aquelles que varen començar amb una lluita que encara segueix. Per elles, per totes les dones que encara treballen en condicions infrahumanes, per les nenes a les que no deixen ser nenes.
Per totes i cada una de les dones treballadores del món.
1.3.09
Angie
UN ÀNGEL MÉS EN EL MEU CEL,
UNA ÀNIMA JOVE,
HA MARXAT CANSADA DE LLUITAR.
SENSE AVISAR,
SENSE DONAR TEMPS,
NI OPORTUNITAT
A QUE ALGÚ L’AJUDÉS...
EM DOL L’ÀNIMA,
EM DOL EL COR,
I SENTO RÀBIA.
L’ESTIMAVA MOLTA GENT,
NO ELS HI HA DONAT OPCIÓ.
HI HA UN ABISME,
ÉS IMMENS,
I ELLA S’HI HA ABOCAT.
SENSE PREGUNTAR,
SENSE PENSAR,
SENSE SABER.
HO SENTO TANT.
ÉS TANT INJUST.
NO HI HA PARAULES.
ANGIE,
SI DES DO'N ETS,
ENS POTS SENTIR,
AQUESTA CANÇO ÉS PER A TU.
21.2.09
SYMBELMINE
La Laura del blog Prosopopeia, m'ha fet un regal.
És el premi Symbelmine que. Sembla ser que segons Tolkien, es tracta de les flors que creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. El premi anava acompanyat d'aquestes paraules que em van emocionar:
Un per a l’Anna, de Coses i altres coses. Pel seu tarannà afectuós, perquè és una dona valenta que encara treu alegria del barret de la vida d’on li han sortit moltes tristors i la comparteix amb nosaltres. Gràcies, Anna!
Gràcies a tu Laura.
Ara sembla ser que les normes diuen que he de fer entrega d'aquest premi a set blogaires i això ja és més complicat, ja que per una banda molts de vosaltres ja el teniu, i per una altre em sap greu donar feina. Això de que t'obliguin a fer quelcom, no m'agrada gaire, però també sap greu no fer-ho.
En fi, aquets són els escollits:
Per al PIT, aquest val per dos, ja que el premi és per al Sergi M. Rovira i per l'Avi Gres i Tip. Per què sempre aconsegueixen fer-me somriure, i els seus escrits tenen aquell toc d'ironia que tant m'agrada. Gràcies per tot.
Per a UN LLOC PER NOSALTRES, al amic Barbollaire. Per què sap com enfil·lar les paraules aconseguint emocionar-me sempre. Gràcies Miquel Àngel, per tota aquesta tendresa que desprenen els teus mots.
Per al PASEANTE, que ha tornat d'home del Parc nedador. Per què em fa il·lusió que hagi tornat, i per què passejar amb ell és tot un luxe. Gràcies per deixar-me acompanyar-te en les teves passejades i ara nedar amb tu.
Per a MENTA FRESCA, ALFÀBREGA, MARIA LLUÏSA....., per què m'agrada el que escriu i com escriu, per donar-li ànims, per què és lluitadora i forta i alhora sensible i tendre. Gràcies Mª Mercé.
Per T'ESPERE EN ALBANTA. Per què els seus escrits i els seus somnis m'encisen i el seu amor per la vida i l'amor, és contagiós. Gràcies estimada amiga Albanta per compartir tant.
Per els ESCRITS PERDUTS d'en Cesc, per què mai no són perduts, per la seva sinceritat, per les ànsies d'aprendre, d'impregnar-se de tot el que passa al seu voltant, per la seva senzillesa i sensibilitat. Gràcies Cesc per ser com ets.
I per últim a DES D'ON NEIXEN TOTS ELS SOMNIS, per l'Assumpta una altre somiadora que ens deixa compartir els seus somnis amb ella i també les seves inquietuds. Gràcies Assumpta.
Ara podeu fer el que vulgueu amb el premi, si el voleu compartir, endavant! I si us fa mandra doncs també està be.
És el premi Symbelmine que. Sembla ser que segons Tolkien, es tracta de les flors que creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. El premi anava acompanyat d'aquestes paraules que em van emocionar:
Un per a l’Anna, de Coses i altres coses. Pel seu tarannà afectuós, perquè és una dona valenta que encara treu alegria del barret de la vida d’on li han sortit moltes tristors i la comparteix amb nosaltres. Gràcies, Anna!
Gràcies a tu Laura.
Ara sembla ser que les normes diuen que he de fer entrega d'aquest premi a set blogaires i això ja és més complicat, ja que per una banda molts de vosaltres ja el teniu, i per una altre em sap greu donar feina. Això de que t'obliguin a fer quelcom, no m'agrada gaire, però també sap greu no fer-ho.
En fi, aquets són els escollits:
Per al PIT, aquest val per dos, ja que el premi és per al Sergi M. Rovira i per l'Avi Gres i Tip. Per què sempre aconsegueixen fer-me somriure, i els seus escrits tenen aquell toc d'ironia que tant m'agrada. Gràcies per tot.
Per a UN LLOC PER NOSALTRES, al amic Barbollaire. Per què sap com enfil·lar les paraules aconseguint emocionar-me sempre. Gràcies Miquel Àngel, per tota aquesta tendresa que desprenen els teus mots.
Per al PASEANTE, que ha tornat d'home del Parc nedador. Per què em fa il·lusió que hagi tornat, i per què passejar amb ell és tot un luxe. Gràcies per deixar-me acompanyar-te en les teves passejades i ara nedar amb tu.
Per a MENTA FRESCA, ALFÀBREGA, MARIA LLUÏSA....., per què m'agrada el que escriu i com escriu, per donar-li ànims, per què és lluitadora i forta i alhora sensible i tendre. Gràcies Mª Mercé.
Per T'ESPERE EN ALBANTA. Per què els seus escrits i els seus somnis m'encisen i el seu amor per la vida i l'amor, és contagiós. Gràcies estimada amiga Albanta per compartir tant.
Per els ESCRITS PERDUTS d'en Cesc, per què mai no són perduts, per la seva sinceritat, per les ànsies d'aprendre, d'impregnar-se de tot el que passa al seu voltant, per la seva senzillesa i sensibilitat. Gràcies Cesc per ser com ets.
I per últim a DES D'ON NEIXEN TOTS ELS SOMNIS, per l'Assumpta una altre somiadora que ens deixa compartir els seus somnis amb ella i també les seves inquietuds. Gràcies Assumpta.
Ara podeu fer el que vulgueu amb el premi, si el voleu compartir, endavant! I si us fa mandra doncs també està be.
15.2.09
UN DIUMENGE MÉS.
Un diumenge com tants d’altres.
El dia és gris, trist. No puc queixar-me, no tinc dret a queixar-me, però a voltes t’imagino encara al meu costat i penso en tot allò que hauríem fet en un dia com avui, i… És dur. Sento tant que ja no siguis aquí, que ja no fem plans, que ja no tinguem converses, ni carícies, ni somriures, ni plors, còmplices. Em sento molt sola sense tu.
El temps ha fet que el dolor hagi minvat, la ferida s’ha anat tancant, i jo he posat tot el meu empeny en tirar endavant sense tu, i crec que ho he aconseguit. He acceptat la meva nova situació, i passo moltes hores sola i he aconseguit que aquesta soledat no se’m faci feixuga, intento veure la part positiva, faig ben bé el que em ve de gust, i el fet de que ningú no t’esperi, té les seves coses bones i les seves coses dolentes, i ho accepto tal com ve.
Però a voltes pensar en el futur m’angoixa. Sento que tinc molt per donar, i que potser m’acabaré marcint per dintre… Fa por pensar en tot el que pot esdevenir si no tens a ningú amb qui compartir-ho. He compartit tant! Érem una parella que tot i els nostres entrebancs (com tothom) sabíem com sortir-ne de tot, per que l’Amor que sentíem l’un per l’altra era immens i fort com una roca. I varen ser vint i vuit anys compartint. I aquesta era la manera que tenia d’enfrontar-me a la vida, de la teva mà, sempre de la teva mà.
Així que ja veus, els dies passen amb moments millors i moments pitjors. Enyorant-te moltíssim, estimant-te immensament encara, i cercant la felicitat perduda amb totes les meves forces.
31.1.09
EL MEME DEL 7
Vet ho aquí que d’ençà que vaig obrir els blogs al 2007, rebo el meu primer meme.
Sempre en trobava referències en altres blogs i no sabia ben bé com funcionava aquest tema i avui en tinc la ocasió de fer-ne un.
Ha estat l’Albanta qui m’hi ha convidat ( he de posar el link de qui m’envia el meme).
I es veu que he d’explicar-vos 7 fets sobre mi mateixa…..
També he de convidar a 7 blogaires a fer el meme, i això ja m’empipa una mica més, ja que sempre us llegeixo queixar-vos d’això dels memes, així que mira, a qui li vingui de gust, ja ho sap.
Podeu apuntar-vos-hi tots els que vulgueu!!!!
Bé doncs, si penso amb el 7, el primer que em ve al cap, és l’any 1977, i m’he adonat, que hi ha molts 777777, relacionats amb aquets any.
1977 – ABRIL ( primer 7)
Ja ho heu endevinat, no? ...
Si, em vaig casar amb en Santi.
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
I ves per on, llavors jo tenia 17 anys.
(segon 7)
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Varem celebrar 27 aniversaris de noces (en realitat varem arribar als 28, però aquest no el varem poder celebrar).
El més màgic el de les noces d'argent, en el que ens varem tornar a casar.
ah! (aquest és el tercer 7).
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Però com tots sabeu, a la vida no tot son flors i violes.....
I ell, malauradament, va deixar-nos als 47 anys.(quart 7)
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
1977 – OCTUBRE (cinquè 7)
Va néixer el nostre primer fill.... en Víctor.
Un dels instants més bells i emocionants, de la meva vida.
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
El meu segon fill, va néixer al 1982...
Però en quin mes?...
Però en quin mes?...
Doncs al mes nº 7, si, al juliol.
Un altre instant preciosíssim que té a veure amb el número del que volta i volta aquest meme. (sisè 7)
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
I tant sols em falta un 7, el setè!!!!
Vaig fer alguna cosa als 7 anys????.....
Ah! doncs si, fixa’t vaig fer la 1ª comunió.
(semblava bona, bona de veritat)
Hehehe.... Ves per on!
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
