Mi diu que Do no és guapa. Al·lega, a mode d’eufemisme, que Do és massa exuberant. És cert. Do té una figura guitarrista que, en la intimitat, estira i arronsa com un acordió. Té una figura materna indubtable, molt femenina, que no encaixaria en els cànons de bellesa actuals. De tota manera, Mi comenta que Do té un atractiu curiós que va molt més enllà de la sinuositat de les carreteres corbes. El públic femení s’escandalitza a les audicions de Do perquè les seves sonates són espectaculars. Quan Do canta, tothom l’escolta. Els homes no la miren quan la veuen passar, però queden perplexos davant la seva prosòdia. S’enamoren del seu contingut fins el punt que, quan Do és al voltant, la resta de notes musicals deixen d’existir. Mi, que és molt més bonica en la superfície, també, i se’n sorprèn. L’atractiu mental de Do és tan espectacular que s’escapa de la lògica femenina. Quan Mi s’ajunta amb Re i Fa comenten que, un cop l’han escoltada, Do genera una hecatombe irracional cada cop que passa per davant d’algú. Cap d'elles s’atreveix a comentar que no és bella en presència masculina. La seva música és escandalosament bonica en comparació amb la que la resta d’escala, plegada i combinada, pot articular. Ningú no diu que Do pugui tenir el que vulgui, però tothom sap que pot. La seva gràcia és molt més completa que la de la resta. Do trenca, des que es té ús de raó, cors, ànimes, records i memòries. Els homes la recorden quan no són amb ella. Les notes s’irriten quan la senten arribar. Creuen que els homes fan l’amor amb el seu cervell –no pot ser d’una altra manera. El que no saben és que l’amor es mesura més sovint en l'àmbit del son i no pas el del sexe. És la freqüència del sexe, doncs, la que es mesura amb el sexe, i prou. Comenten que l’enginy, l'individualitat i el coneixement estan sobrevalorats i descarten que els homes no s’enamoren només dels cossos.
