Horta i marjal...

La fotografia és feta aquest migdia pel bon amic Vicent Olmos

Horta i marjal, paisatges que fan temps i lloc. Silencis que trenca el retruc de la fusta, la remor de l’aigua, la serenor del vent. Camins de vida... 

© Albert Balada

26-1-2014

Només mirant al món físic...

Només mirant al món físic, no podem ser capaços d’entendre les circumstàncies de la vida, per  a poder entendre-les hem de mirar dins del nostre cor i també en el cor del proïsme, les paraules no ens desvetllen les veritables raons de tota acció, doncs el llenguatge, com tota realitat humana, pot crear miratges, de fet és útil per elaborar el missatge que hom vol donar, però aquest, el missatge convencional, allò que diem, allò que ens diuen, no són més que meres construccions del nostre conscient, però que tenen de veritat?

Només quan hi ha una ànima pura darrera de cada imatge, aleshores és quan podem tenir el convenciment que no hi ha miratge, i per a aquesta disposició d’ànim ens són necessàries petites accions,  tan insignificants que poden dur a canvis inexorables en el nostre entorn, és en aquests canvis en els que connexionem amb l’Univers, és la nostra connexió  amb la Divinitat mateixa de la que en formem part, sense grans pretensions, actuant d’acord amb el sentit de l’ànima i les paraules justes, d’ànima a ànima, donant de tu, fins i tot el que no s’espera, perquè potser hi ha qui necessita d’una paraula amable, d’un sentiment, d’una mirada i el seu propi orgull li ho impedeix al proïsme, o a un mateix, de prendre’n consciència.

Cal doncs fer la proba i de vegades escoltar els silencis que l’ànima conrea, i en ells on esdevenim acció, sense prejudicis, sense axiomes preestablerts, només sabedors de la causa superior a la que cal servir, que no és altra que el món mateix, sense ambicions mundanes que pertorbin l’esperit, car venim a aquest món sense res, i sens res ens en anem.

Són els actes de generositat en aquells on pot trobar-se l’objectiu, generositat que passa per saber-nos en possessió preuada de la vida i en el moment que hom sent compassió per un mateix, on pot acabar sentint compassió pels altres, i aleshores en resulta un acte d’alta humanitat, l’exercici del major acte de generositat que hom pot exercir: el de tenir el privilegi d’ajudar els altres, però també a un mateix.

© Albert Balada

19-09-2013   

Del cel plouen petons

Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....

És...la festa

Essències de canyella, amarades dels aromes de la flor del taronger, que perfumen estances on la brisa càlida reposa. Pluges de maig que alliberen els aromes del verdum i els sentits de les roselles. Silencis pausats després de la disbauxa, on la tarda dibuixa lentament en les bromes del cel figures mítiques, mentre recorres en solitud els carrers d’aquella vella ciutat. La música omple els sentits, que els sentiments embadoquen, quan la nit tomba, estranya, sobre la llum que dibuixa colors i rius de formes, és... la festa.

Pregàries

Resulta estrany de veure en la nit, com replegant-se en el turó aquells àbsides que encantats contemplen la llunyania, i no remembrar aquella vida monacal que recorria l’empedrat i enlairava pregàries; potser la nit ens amaga també els silencis com els dimonis, però també és cert que aquella majestuositat recull en la seva història, la història dels homes que la van viure, convençuts que les seves lloances al déu paulí eren una paradigma diferenciador i a la vegada reconfortant.

Potser el temps, potser aquest trànsit incontestable sigui el responsable de mirar des d’una altra perspectiva, o fins i tot poder fer d’aquest imaginari col·lectiu, un imaginari particular i privat, potser i només potser, podrien ser encertades les paraules que Italo Calvino [1] ens digué un dia: “... la joventut se’n va aviat sobre la terra, imagineu-vos sobre els arbres on tot està destinat a caure: fulles, fruits...” en tot cas, descobrir en el verb i en el vers aquell trànsit monacal, en la escriptura com en la filosofia, en l’anàlisi com en la reflexió, en la cita com en la nota, em fa resultar fàcilment comprensible aquella convivència monacal, si ho mirem amb els ulls profans de qui vol obviar altres aspectes menys recordables, però amb el convenciment, que la puresa del cor no la pot pervertir l’home ni el diable, mentre aquest es doni a la contemplació i la satisfacció de l’ànima.

Alçant encara la mirada a la quadrícula grega, aquesta encara ens presagia temps d’antigor que la mirada contemporània escruta, com qui se sent propietari d’un tresor que recórrer dia a dia, minut a minut, en la prioritària recerca dels valors perduts, dels axiomes encantats darrera tanta columnata, darrera de tanta pedra, guarda i senyal dels secrets antecessors.

[1] Calvino, Italo. El barón rampante. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1.984. Capítulo XXIX. pag. 236

Les mels de malta

Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

...Un tren que no s'atura....

La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor

Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.

El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.

Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.

He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.

Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.