Notes de text I: Quan el gall canta

Amares els sentits al redós de la llar que sospira cendres, en l’amargor de les boires calmes que acomboien les vides al costat dels murs blaus que cicatritzen els camps. El campanar de l’església ja no sona, les hores han esdevingut mortes, quan les fulles seques pentinen el terra erm. Al carrer el silenci de la tardor que gemega per entre les pedres antigues, quan els crits de la canalla tornen a omplir els aires de sóns de frescor; mentre, la pilota castiga una i altra vegada la porta vella de ferro que, rovellada, aguanta els embats i llença sons metàl·lics que reboten en la calma. La vila tot just es desperta, oblidada en els camins que espurnegen els turons, quan el gall canta.

...Amb els perfums que destil·len les arbrades.

Plau de mirar al bosc, aquells arbres vells, aquells xops, aquelles alzines on encara n’hi ha, o aquells pins pinyoners que tant plaïen l’avi. Recórrer aquells camins que arreceren la vegetació a banda i banda, simulant un país diferent, mitle european potser, on la vegetació t’aborda amb matisos de verd que delectegen la vista.

La frescor omplia aquella estona i l’olor, aquella olor que frega els narius de les fragàncies boscúries, se t’endinsen al nas com prenent part de tu i transportant-te amb els perfums que destil·len aquelles arbrades. Feia temps que la sequessa ens ho impedia, com tornar a veure aquells cels vermells amb les boirines que transpiren del terra, com recrear nous paisatges plàcids en les tardes de la primavera estant.

Ens llegirem en les histories personals i particulars que duem penjades com tirabuixons de la nostra pell endurida, d’històries embolcallades de presències i absències; farem dels sabors, dels principis i dels finals com un degotall d’aquella aixeta plúmbica que ens regalima en aquella pica vella, encara de marbre, on l’àvia fregava les patates amb paper de vidre, per no llençar res, ens deia, records de temps de guerra.

Aquella pressa que abraona, empeny i emprenya, distreu de gaudir dels instants, mai repetits, sempre distints; desdiu de saber-nos portadors de les herències, de tradicions diàries, on el somriure o la salutació viuen o malviuen ja quan esgotem els dies, sense descans de vegades, en el nostre lent caminar; mentre, la nit de la vida cau quan tot s'esgota; el llam lluenteja al cel.....

...Un tren que no s'atura....

La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor

Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.

El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.

Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.

He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.

Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.