Del cel plouen petons

Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....

Blogaires lletraferits

Eren quarts de vuit passats quan arribàvem al llogaret de Vallromanes, i el primer impacte, la seva semblança amb Vilassar de Dalt, riera estant; aquells plataners, tot assenyalant el pas de les aigües desbocades, el sauló que deixa, porós, engolir l’aigua que passa, quan passa, als aqüífers; quans records m’han vingut a la ment de la meva infantessa, quants!

Un poblet ordenat, amb un Casal, a la manera de la zona, però ordenat, si m'ho permeteu d'una manera moderna; un casal que acollia la trobada de bloggers que organitzava la presentació del llibre “La Catosfera Literària”, que ha estat editat per Cossetània. L’acte: dinàmic, gens avorrit i molt viu, on aquells textos 2.0 presentats ara en format 1.0, han reviscolat a la vella usança, amb la companyia d’una bona instrumental de jazz, mentre el silenci i la foscor recreaven les paraules gratifiques d’alguns posts escollits, Engolits per la literatura, pels sóns i les cadències de les grafies que ens destil·len les sensacions i les impressions de les vivències i les experiències d'alguns dels autors recollits en aquesta antolologia, hem esperat aquella pluja gratífica que ha volgut caure com saludant l'experiment editorial, aquest dissabte de maig.

Una mica de Jazz?

Una manera de relaxar l’esperit, d’apaivagar les ànimes atònites, podria ser la d’escoltar aquest ball de notes; d'escoltar com s’enfronten entre elles en una incruenta batalla que ens defineix un escenari de sensacions i percepcions que ens transporta i ens sublima

Dins d'un núvol

Quan parles amb un amic, de les coses transcendents de la vida, de tu i poca cosa més, és de tot improbable que surtis volant i provis de tocar amb la punta dels dits els núvols i pentinis els cels com aquell que es pentina els cabells al vent.

Però també és cert que de vegades la conversa et pot fer volar a un món màgic, un món personal i intransferible que només coneixem molt poques persones, aleshores cerques una música i t’és exigible la reflexió, per poder arribar a saber que ets i t’espera en la vida, com una nota que cau dolçament sobre el teclat d’un piano, com la música que Antoni Tolmos ofereix en aquest vídeo que he trobat a la xarxa. Que vagi de gust!

El diable pot preocupar-se

Avui, després de remenar el cel i la terra, he acabat el dia com l’havia començat, parlant de política, de la política en majúscula, i de les petites polítiques, allò que ens entreteté a tots plegats en les més insignificants de les pràctiques a l’entorn de suposades categories que no són més que pures anècdotes, que no fan més que convertir les autèntiques “façons” polítiques en meres conjectures provincianes. De fet fins i tot polèmiques partidistes esdevenen realitats absolutes en el marc del complex món de les relacions humanes, però si tenim en compte la importància que els ciutadans donen a aquestes polèmiques, potser ens n’adonaríem quin és el resultat de portar el debat i la dialèctica a les files de la comunicació i establir per exemple diàlegs que mai s’haurien produït i que difícilment es reprodueixen lluny de les planes dels diaris, els micròfons de les ràdios o les cameres de la televisió. Certamen el diable te perquè preocupar-se, si comencen a convertir-ho tot en una llegenda urbana, si tot passa de la anècdota a la categoria de les coses, basculant en funció de una altra concepció ideològica. Segurament avui la tertúlia que lidera Santi Roig hagi estat una tertúlia avorrida, on he blasmat que passa, quins són els paràmetres d’un fet que no pot allunyar-se de les valoracions tècniques, com gairebé tot.

Ja tard, un amic, m’ha fet referència al jazz i com acomboia el cor quan el sents i t’arriba als sentits, sense necessitat de traduir les paraules perquè la música esdevé traductora universal de les sensacions que ens acompanyen una veu, un piano, uns teclats, una bateria, un saxo o un baix, tant se val, ser, en definitiva, qui genera la divinitat si a més és capaç de transportar-nos a les immensitats del cel, o tot pensant-hi es recrea en la dimensió humana de les coses i ens les defineix tal i com som capaços d’entendre el que esdevé al nostre rededor.

He trobat aquesta peça, un regal als sentits, si és possible de tancar els ulls per un instant i navegar per les essències neuronals, fins a descobrir-nos a nosaltres mateixos, com éssers evolucionats que cerquem l’harmonia universal, i veiem en tot allò que ens envolta la nostra pròpia divinitat, la corrent, aquella que ens duu a reconèixer-nos com esperits lliures, iguals i fraternals, potser doncs, si fem això, podrem tanmateix reconèixer també en Paris, una ciutat més calenta que freda, malgrat l’hivern, i la veu de la Krall, sigui un plaer dels sentits del que us convido a gaudir, proveu?

Un poema d'amor i desamor fet cinema

Un dels pocs plaers d’aquest estiu estrany per a mi, a banda de la meva immersió en el quefer polític de la Diputació de Lleida, un dels pocs plaers, és abundar en les realitzacions cinematogràfiques, descobrir la delícia d’assentar-te en una butaca d’un cinema i gaudir durant dues hores d’aquesta expressió de l’art, ajuda a alliberar la ment de les teves quites i trobes i retrobes en aquestes creacions aquella mostra de la realitat feta ficció.

La darrera, la pel·lícula “Tuya siempre” m’ha impressionat, un Thriller que es recrea en una determinat llenguatge poètic, al meu entendre, per plantejar tot un món que gira a l’entorn del món del jazz en una mítica sala de Barcelona la “Jamboree” (1) i de tot un seguit de personatges tòpics, potser, que ens descriuen les seves misèries a partir d’un context diari de delinqüència, desencontre i desamor.

Les històries d’amor amagades a partir de sensibles composicions no escapen al desenvolupament de la duresa d’una trama, d’una sala, d’uns músics, d’una Barcelona distinta, però existent, que recrea vides corrents. Un autèntic plaer pels sentits on la direcció artística, il·luminació, etc. fan la resta a aquesta obra dirigida, a partir de les anotacions fetes per una altra pel·licula que mai va rodar-se, per Manuel Lombardero, on potser el de menys és trobar-hi artistes de renom. Un veritable poema d’amor i desamor, us ho ben asseguro, amb el jazz com a segon protagonista i Barcelona de fons.

(1) paraula d'origen Zulu que vol dir reunió

Tot recordant Ambassador Satch

Moria el 6 de juliol de 1.971, fa doncs ja 36 anys, i aquesta cançó amb la seva veu trencada, en un dels darrers enregistraments que va fer, ens continua parlant, avui, del seu Wonderful World; era Louis Daniel Armstrong, una de les figures més carismàtiques i innovadores de la història del jazz .