No disculpeu les molèsties

Hi ha una frase, semblant a la que presideix aquest escrit, que mai no he acabat d'entendre. La trobo sempre en algun local comercial i anuncia que aquest estarà tancat un o més dies i en constitueix l'afegitó final: disculpin les molèsties!

Quines molèsties?

Avui n'he vist un d'aquests cartells. Deia, més o menys, que un restaurant tindria tancat avui, 31 de desembre, i demà, 1 de gener, i acabava amb el lacònic: "Disculpin les molèsties. Gràcies."

Quines molèsties?

Que no ténen tot el dret del món a tancar i passar el cap d'any de la millor manera que desitgin? Qui s'ha de sentir molestat?

I no parlem de quan el que hi ha penjat a la porta és una esquela: "Tancat per defunció. Disculpin les molèsties."

Quines molèsties? No hi ha res a disculpar, homes, que prou pena teniu!

Per tant, ja n'hi ha prou de demanar disculpes a tort i a dret. Si teniu algun problema greu, tanqueu, però no demaneu perdó a ningú. I si voleu tancar perquè sí, doncs encara més.

Jo no us disculparé res, perquè no hi ha res a disculpar.

I que passeu una bona nit!

Fins l'any que ve!

La (nova) amistat

El dia 17 d'aquest mes va fer un any que em vaig donar d'alta al Facebook. En Saül Gordillo (qui, si no?) en parlava meravelles i venia a insinuar que el "futur 2.0" passava per aquesta xarxa social. Eren uns inicis només en anglès, amb pocs "coneguts", però que feien entreveure que la línia era ascendent. De la paraula "friends" vam passar a "amigos" i finalment a "amics": 357 amics tinc a dia d'avui...

L'ús d'aquesta paraula em sobta i em desconcerta. Estem subvertint un concepte únic i incomparable? Què ens quedarà quan aquesta "amistat" es saturi? Què la podrà substituir?

Dir que les relacions al Facebook són superficials sembla una expressió redundant però sóc dels que defensen el compromís del blog davant la facilitat de la xarxa social.

De tot se'n pot treure profit i realment és el que s'ha de fer, buscar-hi la part positiva, perquè n'hi ha i molta. Però com en tot, s'ha de lluitar mínimament.

El dissabte passat hi havia convocada una trobada d'un grup del Facebook que té al voltant de 600 membres. No es tractava de que se n'hi presentessin ni la meitat, ni 200, ni 100, només m'hagués agradat que l'interès fos mínim, que la gent que pertanyia al grup i entrava al local establert fes el mínim moviment de cap intencionat per buscar algun "amic"... (*)

Entono el "mea culpa" que em pertoca en quant a la convocatòria però enyoro les ganes de comunicació, de compartir coneixements i el compromís general que hi ha al món dels blogs.

De la fredor de la tecnologia també se n'extreuen conseqüències personals...

----------------------

(*)El meu agraïment als que sí que es van presentar.

Més Nadal...

Bones Festes!!!

Que Santa Tàrsila us acompanyi...

...en aquesta nit, santa nit, plàcida nit, en la que els pastors han sentit l'al·leluia que els àngels, cantant, en el món han estat escampant: que el Messies és nat.
La d'avui serà una bona nit, una nit bona que diuen aquells, una nit de reculliment, d'alegria, de malenconia, d'opulència, de celebració i de malbaratament.
Tot hi cap en aquesta nit d'avui.
Jo us desitjo que la celebreu, senzillament això, que la celebreu.
-----------------
(P.D.: Avui se celebra l'onmàstica de Santa Tàrsila)

Pura demagògia de Nadal

Barri obrer... gent treballadora... problemes amb l'atur... risc de marginalitat... feina precària...

Són frases extretes d'un discurs polític o d'un congrés sindicalista?

No, res a veure.

Són els conceptes que any rera any es repeteixen en tots els mitjans de comunicació quan es fa la crònica de la "grossa" de Nadal.

És possible que el sorteig de Nadal tingui sempre aquesta component Robinhoodiana d'anar a repartir els milions entre els necessitats?

És que no hi juguen ni els hi toca mai la loteria als rics o, pitjor encara, a les classes mitjanament benestants?

(I d'aquí dedueixo que seguint aquesta lògica, a mi mai em tocarà un euro fins que m'acomiadin de la feina amb algun reajustament de plantilla...)

A part del famós "tapar forats" o "tapar agujeros", que sempre n'hi ha més d'aquests, dels agujeros, que no pas dels forats, aquest any també hem arribat al "tengo un hijo parao y con la mujer preñá", al "mabian echao hace poco..." i als barris on tots eren de "lautomocion" i la construcció.

"Enfin", que deia aquell, cava per terra, bars plens de gent, crits, plors, molts plors, angoixes, histèries, dedicatòries als que ja no hi són per veure-ho, algunes frases dels "nouscatalans", però dels més nous, que són irreproduibles, i, com cada any, acabo sense fer aquell càlcul que diu:

85 mil números multiplicat per 180 sèries, per 10 dècims a 20 euros cada un, quant dóna tot això? I si a més intentem sumar-hi dos sorteigs setmanals de loteria, la loto, la primi, la bonoloto, la 6/49, la 7/39, el Gordo, l'euromillon i laputaquiniela, quina barbaritat de milions d'euros llençats són al cap de l'any?

Què es podria arribar a fer? Què podria arribar a fer cada família amb el que llença (llencem) en el joc?

Demagògia, tot això és pura demagògia...

Pobres Telenotícies...

Durant l'època que dura el curs escolar, i per una sèrie de combinacions horàries que faig amb la meva nebodeta, tinc només una hora al migdia per anar de la feina a casa, dinar i tornar-me a presentar davant aquell horrible rellotge-ordinador que m'espera impertèrrit amb ganes de mostrar-me les 15:01...

El cas és que l'estona de estar assegut a taula, perdó a la cadira, i dinant coincideix amb l'inici del Telenotícies de TV3. Són uns moments en els que mig escolto i mig miro les primeres notícies que donen. Avui, la primera, o potser la segona, era la informació del ple del Congrés dels Diputats que parlava de l'aprovació dels Pressupostos de l'Estat. No cal que digui que el meu interès era força "tangencial" ja que tot el que es deia i s'havia de dir era previsible i lògic. Per tant no m'he concentrat massa en els talls que donaven dels representants dels partits catalans, però sí he vist com apareixien a la pantalla, no sé en quin ordre, Sànchez Llibre, Ridao i Herrera. Els tres deixaven anar alguns dels seus arguments contraris als Pressupostos del govern, tot recordant el maleït tema del nostre finançament i de l'incompliment de l'Estatut. Fins aquí tot segui el guió previsible i lògic que deia abans...

Però a continuació dels tres petits trossos dels discursos n'hi apareixia lligat un quart que corresponia a un diputat del PSC. Això no tindria res d'estrany si no fos (sempre el sinofós...) perquè la intervenció no corresponia a la sessió del Congrés sinó a una entrevista en un programa de televisió que m'ha semblat el d'en Cuní, i que les paraules del congressista començaven dient: "Si no s'aprovessin aquests pressupostos, els pensionistes deixarien de cobrar... bla, bla, bla... i Catalunya... bla, bla, bla...

Ah, l'argument de la por! I la por llençada directament al cos dels avis!

Des de les passades eleccions espanyoles, allò de "que ve el llop" sembla haver-se convertit en una qüestió d'estat, en "la" qüestió i l'argument principal de l'estat.

Quin trist paper el de la televisió pública que no pot limitar-se a recullir els arguments donats en una (important) sessió del Congrés i ha de recórrer a fer muntatges que imposin el pes de la por com a raó principal de la ideologia política.

Abans que algú digui, o pensi, allò tan fàcil de: "I abans què?", voldria dir que no tinc la més mínima intenció de defensar "aquella" televisió, però sí que m'atreviria a dir que el partidisme descarat que existeix actualment als informatius (malgrat els seus professionals, o no) no té comparació al que existia abans.

Noves Tecnologies i País

El dijous passat vaig assistir a un acte organitzat per Òmnium Cultural a Girona, a la mítica sala Platea (mai és tard per entrar per primera vegada a un lloc mític...), que portava aquest títol: Noves tecnologies i País, en el que hi van participar Eduard Batlle com a moderador i Saül Gordillo, Trina Milan, José A. Donaire i Joan Torrent com a tertulians.
Ara, des de la distància temporal, no em costa massa fer un resum personalitzat de tot el que es va dir aquell vespre.
El primer que ja està clar és que podem donar per acabada aquella època on es qualificava de "friki" a tot aquell que estava relacionat amb l'evolució d'Internet i que es dedicava a fer un discurs prosselitista sobre les noves tecnologies participatives. Avui ja hi estem immersos. Aquell futur ja és aquí i el que no podem fer ara és negar l'evidència i caure en els paranys que llancen els interessats en retardar aquesta implantació. Hi ha experiències contrastades i profitoses en el sector periodístic, a l'ensenyament, a l'educació, a la mateixa política, al turisme, a la indústria i l'empresa, que han obert camins.
El nostre país no pot perdre cap d'aquests trens que constantment estan passant. Que ningú esperi un dia (com si fos l'arribada de la TDT) en el que s'apagaran els mitjans "analògics" i tots ens haurem reconvertit en "2.0". La feina és diària i el temps se'ns tira al damunt. L'actual crisi ens està deixant clar que ja no podem dependre exclusivament de la construcció i del turisme, dos sectors seriosament tocats i dels que està depenent més del 15% de la massa treballadora del país. Cal atacar nous fronts: Catalunya és capdavantera, per exemple, en disseny d'aplicacions tecnològiques, i això ens hauria d'obrir els ulls cap a la direcció d'on pot anar el nostre futur.
Les empreses existents (a dia d'avui, demà ves a saber) ténen ja possibilitats d'adaptar-se a aquestes noves tecnologies i de no oblidar, al contrari, d'apostar fermament en la recerca, la innovació i el desenvolupament. La preparació tècnica és una de les claus perquè la xarxa empresarial i social funcioni.
Qui cregui que hem d'esperar a veure cap on van les coses s'està equivocant. S'hi ha d'entrar ara, ara mateix, si és possible. Ser el primer, el segon, el cinquè, és igual, però entrar al món de les noves tecnologies. El país, ara també, ho necessita.

Matinal de curtmetratges

Aquest matí l'entitat Foto-Film Calella ens ha obsequiat amb una matinal on s'estrenaven quatre curtmetratges. El primer ha sigut un audiovisual dedicat al 50è Aniversari de l'Agrupament Escolta Montnegre de Calella, un recull d'imatges històriques curosament preparat per en Quim Botey.

El segon i el tercer són obra de P.G. Ejby, "Modus Operandi" i "Vampiria". M'ha meravellat el segon, Vampiria, un curt caracteritzat magistralment com un film de l'època del cinema mut. Crec, des del meu humil criteri, que és una petita obra mestra. Els personatges, amb les seves sobreactuacions, la música, els rètols, els maquillatges, el recorregut de la càmara, tot és rodó. Si algú el pot portar a algun certamen important descobrirà un gran director, com ja ho havia demostrat amb un altre curt que vaig veure l'any passat anomenat Sonja, que barrejava les imatges reals amb el món del còmic. Una altra petita meravella.

"Temps a crèdit", dirigit per Neus Ciurana, ha sigut el quart curtmetratge, molt interessant i ben realitzat, obra de tot Foto-Film.

El balanç ha sigut molt positiu. L'entitat organitzadora ens ha demostrat que per alguna cosa és una referència en el món d'allò que en el seu inici s'anomenà Cinema amateur, així com ho és en el de la fotografia.

Un petit brindis amb una copa de cava ha tancat la matinal, situació que ha donat per realitzar algun altre curtmetratge, llàstima de no haver-hi pensat, amb les imatges de gent "atacant" les restes que algun client havia deixat a la seva taula. Quan et conviden, tot s'hi val!

La meva crisi

No puc escriure tot allò que tinc al cap i que, a més, sóc capaç de verbalitzar (en paraules) en un discurs de més de 10 minuts.
En quina part dels plans de viabilitat i salvament que està preparant la Unió Europea hi ha la solució a la meva crisi?

La vaga realitat

M'agradaria entendre els processos que segueix el nostre cap per fer-nos canviar els plantejaments inicials que portem. No demano pas res massa especialitzat, no, només voldria saber per què quan intento verbalitzar (en un paper, però verbalitzar) unes idees, encara que siguin vagues, puc acabar parlant del contrari. I no em serveix allò tan "amanit" de dir que, en el fons, em surten aquells pensaments que jo m'estava autocensurant... Massa vague, ara sí.

D'aquests dies m'havia quedat un tema per comentar, la visita d'un munt de personalitats al Japó, a la casa gran de l'automòbil (i els mitjons què, eh?)... Sembla que havíen de tornar amb la resolució de tots els problemes que té la nostra nació amb la pèrdua de llocs de treball (ai, senyor...). I, ves per on, només han tornat amb la gran deducció que el manteniment d'aquells llocs de treballs té uns costos que l'empresariat considera elevat...

Com era allò de "tantas alforjas para tan pocos-no-sé-què..."?

I aquí estava jo quan he intentat buscar una imatge d'una escala que acompanyés el meu "article" que, tot sigui dit, havia de tenir una profunditat de conceptes força més elevada que això que esteu llegint (si és que ho llegeix algú). I donant voltes pels meus arxius només m'ha agradat aquesta que us deixo...

Si jo no tenia la intenció de criticar la classe política, ni el funcionament dels nostres mandataris, ni la filosofia de la nostra economia, ni la dependència de les potències estrangeres, ni res d'això, per què he acabat posant aquesta foto? Per què?

La velocitat de la locutora

Ahir al matí vaig sentir una entrevista a la ràdio amb el Dr. Broggi. Era diumenge i, per tant, a mig matí la locutora intentava fer un programa més o menys distès, interessant però no massa especialitzat, com deuen manar els cànons dels matinals dels dies festius.

Encara que jo no havia acabat d'obrir ni els dos ulls ni les dues orelles, vaig intentar seguir aquell diàleg que, en un principi, es presentava interessant.

Però què em vaig trobar?

Em vaig trobar una entrevistadora que devia tenir un guió d'una desena de folis com a mínim per ocupar un espai d'una trentena de minuts. Va parlar amb aquella eminència centenària de tot el que un es pot arribar a imaginar. Bé... parlar... ella va introduir tots els temes possibles: la vida, la mort, l'eutanàsia, l'educació, l'ensenyament, les crisis mundials, les guerres, la medicina, la filosofia, la persona, tot. I quin temps hi havia per respondre? Doncs cap. Quan aquell home contestava la primera frase, ella ja estava apuntant-li el final i introduint un altre tema tant o més complex que l'anterior.

A mi em dóna la impressió que una entrevista amb una personalitat tant important i venerable com el Dr. Broggi, ha de ser un espai de temps ple de tranquilitat i de silencis, amb molta serenor, amb temps buit entre frases per deixar que vagin brollant les opinions i els records d'un home que ha tingut la sort de trepitjar aquest món més de 100 anys..., una entrevista que, probablement, no s'hauria de fer en un programa com aquell...

"Timming" se'n diu d'això? Vull dir del que aquells guionistes no van ser capaços d'entendre que havíen de seguir? El senyor Moisès Broggi anava a una velocitat que en aquell programa no van assimilar i que, de fet, encara estan intentant trobar...

Esperem que el diumenge que ve es busquin alguna entrevista més senzilla...

Vergonyosa Viquipèdia

En aquests moments anava a escriure un post on es parla del Dr. Moisès Broggi i he anat a consultar a la Viquipèdia.
És vergonyós que estigui publicat això.

A veure què passa!

La crisi i els mitjons

-Escolta, tu la notes, la crisi?

-Home, a casa tots dos tenim feina però, és clar, mai se sap, i ara ens hi mirem una mica a l'hora de gastar.

-Et compraràs un cotxe nou?

-Ara? No, ni pensaments.

-És clar. Jo tampoc, eh? Saps que encara no he trobat ningú que s'hagi canviat el cotxe aquest any, ni tingui intencions de fer-ho?

-No m'estranya que el sector estigui en crisi...

-Crisi, tu ho has dit. Es veu que el govern pensa deixar-hi una milionada en ajuts. Són molts llocs de treball... I les empreses relacionades... És molt fort.

-I en la roba, faràs reducció de despeses?

-Home, sí i no, perquè veuràs, no cal canviar la imatge, no? Potser algun cap de setmana no sortirem tant... les copes a casa amb els amics... no ho sé.

-I una pregunta indiscreta. En la roba interior o en els mitjons, per exemple, què faràs?

-Mira, veus? Aquí sí que he canviat. Ara els "amortitzo" més els mitjons. Abans els llençava quan estaven una mica gastats però ara res, tu, que al final ningú et veu el que hi ha dins les sabates. I aquelles fantasies, i aquelles ratlles de "coloraines" que feien joc amb tot el conjunt... doncs... he trobat uns "xinos" que per 6 euros, una bossa plena. Ja et diré on els compro.

-Sí, és clar, però i els de les fàbriques d'aquí?

-No ens enganyem, tu, el tèxtil és un sector patidor de mena i, a més, quantes n'han tancat de fàbriques de mitjons? Un futimé! I.. ha passat res? És que aquests "xinos" fan unes "passades"...

-Allò que em deies dels cotxes... Es veu que, de fet, lograran que no els acomiadin, que sigui una cosa temporal... I aquestes pancartes? A veure?

-Sí, foten a parir a un que tenia una fàbrica de mitjons, precisament. No sé quants han anat al carrer... Però sí, la Nissan i la Seat sembla que s'ho estan treballant bé amb el govern...

-És que ningú compra cotxes! Que fort!

-I tu te'l pensaves canviar?

-Jo? No. El que tenia abans va durar 9 anys i aquest ha de superar el récord...

.... ... ....

Peus d'aigua

Normalment quan algú m'envia una escala no acostumo a inclore-la en un post desseguida. Per una part suposo que és una mica de vergonya perquè el que me l'ha enviat no pensi que m'estic quedant sense material. I per una altra, que sempre intento que la imatge i el tema de l'escrit tinguin alguna relació, per petita que sigui, i ja seria casualitat que això passés gaire vegades amb una fotografia que m'acaba d'arribar.
Però avui faré una excepció de les que confirmen la regla.
El diumenge, en Jordi em va enviar aquesta escala...
A mi m'agraden pràcticament totes les escales (només faltaria...), les espectaculars i les senzilles, les llargues i les de quatre esglaons, les rectes i les tortes (sembla que estigui parlant d'alguna altra cosa més escabrosa, no?), però si m'he inclinar per triar-ne algun model agafaria les de caragol, tan sinuoses vistes de dalt com des de baix (Freud, quina feinada!) o, també, aquelles que no acaben de complir la seva tasca de comunicar dues superfícies, és a dir, aquelles que, dit d'alguna manera, no porten enlloc (més feina per en Sigmund).
I aquesta d'avui no és que no porti enlloc, porta a l'aigua, que com a superfície transitable no acaba de cuallar, encara que algú ja hi va caminar fa uns 2000 anys (no hi ha proves, però...).
M'agrada per això, perquè si arribes al final, sempre et quedes dubtant de què fer. Téns ganes de donar un pas més, però la repressió interior, l'autocontrol, la cultura adquirida o el sentit comú, et fan quedar-te amb les ganes.
I, com en tantes altres coses, et quedes a un pas...