"No, no! Això no va de mi, sinó del Bruce Chatwin!", li diu el Herzog a un dels testimonis als quals entrevista per parlar del seu amic viatger i escriptor. Però sí, sí que va del Herzog, aquest documental. Perquè el Herzog va trobar una ànima bessona, un d'aquells miralls que la vida ens posa al davant alguns cops a la vida, en la figura del Chatwin. I mentre intenta explicar la seva essència exploradora, aventurera i nòmada, Herzog, és clar, s'explica a sí mateix.

El resultat és quasi una pedra Rosetta de la filmografia de l'alemany, on parla obertament d'allò que sempre ha estat present en les seves pel·lícules: l'obsessió per l'ignot, per l'estrany, per allò ancestral, per les veus que s'apaguen, pels pioners, pels bojos i pel paisatge.


Al Bruce Chatwin se l'acusava d'embellir, completar i posar-hi de més en les seves descripcions suposadament verídiques. I Herzog s'hi veu reconegut. Ell també ha estat acusat, en els seus documentals, d'interferir, d'esbiaixar intencionadament. Però el biògraf de Chatwin li dóna l'argument definitiu per a la seva defensa: "El Bruce no explicava mitges veritats, sinó que explicava veritat i mitja." I Herzog somriu cofoi.

Perquè Herzog sempre ha estat a l'extrem oposat de documentalistes enormes i de gran prestigi com Frederick Wiseman, sempre obsessionat en desaparèixer, en fer veure que la càmera ha captat una llenca de vida (veieu, si no, National Gallery o Ex-Libris) mentre que l'alemany sempre hi ha volgut estar present, sortir-hi, narrar-los, posar-los als testimonis paraules a la boca. I és que, si ens hi fixem, les pel·lícules de ficció de Herzog tenen molt de documental, alhora que els seus documentals tenen molt de ficció.


I així, aquesta Nomad: In the footsteps of Bruce Chatwin és un homenatge al seu amic, però també a ell mateix, un intent d'explicar-se parlant d'un altre. Amb aquell estil dislocat, com de picaflors, deixant que la seva dispersió mental interconnecti històries i records variats, Herzog composa un bell documental sobre la necessitat de seguir descobrint un món que se'ns escola entre els dits de les mans, de tan inaprehensible com és, i de tan sedentaris com ens hem tornat.

Després de ser ferit en combat, l'Stroszek, un combatent de l'exèrcit alemany durant la 2ª Guerra Mundial és destinat a cuidar d'un arsenal en una fortalesa de la petita illa grega de Kos. L'acompanyen en la tasca dos altres soldats en recuperació i la seva pròpia muller. I en aquesta illa oblidada pel conflicte bèl·lic, en aquesta fortalesa immensa sota l'implacable solana grega, l'avorriment ho cobreix tot. Els tres soldats es busquen quefers absurds per omplir el temps: pinten les portes de la casa un cop rere un altre, fabriquen focs d'artifici amb la pólvora de les granades, hipnotitzen gallines o fan vigilàncies inútils esperant enemics inexistents.

L'Stroszek, tot i la companyia de la seva dona i dels seus companys aviat cap en una apatia lànguida i profunda. Un dia, patrullant pels voltants, la visió de la miríada de molins de vent entaforats en una vall, talment com si l'esperit de Don Quixot l'hagués posseït, es torna boig i comença a disparar contra tot i contra tothom. Persegueix els seus companys i dona, els fa fora de la fortalesa, la tanca i s'hi fa fort, i des de les muralles dispara al poble innocent i indefens. La bogeria de la guerra l'ha atrapat, ja no hi ha remei.


I el Werner Herzog, en la seva primera pel·lícula, ja disposa tots els mecanismes que més endavant es convertiran en les seves armes narratives: la seva pròpia veu en off, l'acostament a la ficció com si fos documental i al documental com si fos ficció, l'obsessió pels personatges alienats, productes d'una societat que els fa embogir, els escenaris naturals com a element imprescindible de la seva narrativa, etc.

I com si fos una al·legoria dels traumes de la guerra, tot en el film es pot seguir com a analogia o metàfora. Des del soldat obsessionat en caçar paneroles simplement perquè li fan fàstic (i capturar-les en un vas de vidre per ruixar-les amb insecticida) fins a la gallina hipnotitzada, passant pel gitano vagabund que diu ser un rei buscant el seu poble, o les runes gregues i romanes que observen l'embogiment d'una societat obsessionada amb lluitar contra sí mateixa, en veure enemics on no n'hi han.


Inclosa en la llista Kobal de les 100 millors pel·lícules de la història i guanyadora de l'Ós de plata del festival de Berlin del 1968, aquesta Signos de vida roman avui en dia com una poderosa mirada a la bogeria humana però sobretot a l'inici d'una de les carreres cinematogràfiques més particulars i estimulants del cinema, la del Werner Herzog.

Una mirada superficial a la producció documental del Werner Herzog potser creuria veure un atlas mundial, una mena de cosmovisió naturista del planeta terra, en un viatge fílmic que aniria —literalment— de pol a pol i que travessaria totes les latituds i longituds cartografiades. Però segona mirada —ara més reposada i, per tant, profunda— revelarà que allò que Herzog sempre ha volgut filmar no ha estat el territori sinó l'encaix de l'ésser humà en ell. O, millor dit, el seu desencaix.

I així, de la mateixa manera que en altres ocasions s'ha endinsat en la jungla peruana, submergit en les profunditats de l'Antàrtida, o escolat entre els flamejants pous de petroli que la guerra d'Irak deixava enrere, quan en realitat mirava d'entendre l'encaix en aquestes topografies d'una supervivent d'un accident aeri, d'uns científics polars o d'uns bombers encarregats de segellar els pous, a Dentro del volcán la qüestió no és la lava, l'abisme roent, el poder del subsòl, sinó com els humans que viuen al seu damunt, a la seva vora, aquells que s'hi aboquen, encaixen en aquest univers de foc terrible i voraç.


I, per bé que aquest no sigui el treball de Herzog amb millors i més espectaculars imatges (que ho són, en tot cas) ni amb les millors històries ni personatges (que ho són, també, d'interessants), l'alemany s'hi aboca amb la mateixa certitud de sempre: aquell que, com ell, mira intensament acaba sempre trobant alguna cosa. Herzog ens porta d'Indonèsia fins a Islàndia, de Corea del Nord fins a Etiòpia per descobrir que tots els volcans, tant se val on es trobin assentats, acaben sent lligats pels humans amb algun sistema de creences. Pot ser l'esperit d'un soldat nord-americà que va prometre tornar amb queviures i productes de consum, o pot ser un altre esperit, el de la revolució comunista de la Corea del Nord, on el volcà primigeni del qual va "sorgir" el gran líder Kim Jong-Il es venerat com a indret mític de fundació de la nació.

L'humà, gran com es creu, petit com és, no pot més que inventar relats mítics davant d'estructures de la naturalesa tan impressionants com els volcans. O com la filmografia documental de Herzog.

Herzog sempre ha estat un pèssim director de ficció. Fins i tot les seves més reeixides pel·lícules mostren una direcció erràtica, insultantment desbocada i imprecisa, amb una càmera sovint posada maldestrament, unes interpretacions deficients a les que no se les hi demana que repeteixin la presa, uns diàlegs inconnexos que semblen embotits, individualment i per separat, en el que Herzog pretén que sembli una conversa natural. Així, si bé quan el seu ull documentalista pren la batuta el seu magisteri es desencadena i el situa entre els cinc més rellevants directors de cinema documental, quan pretén explicar una història de ficció ho fa de manera francament matussera. Però és que això és, de fet, part de la gràcia.

I ho és perquè a Herzog se li en fot tres bobines els aspectes tècnics. Herzog, per dir-ho així, no és un director sinó un aventurer. (Jo, en la meva propera vida, vull reencarnar-me en una mena de Herzog que dedica la seva vida a anar als indrets més insospitats del món i fusionar-me amb ells, deixar-me atrapar per l'experiència). I un aventurer no està per l'artifici, està per la veritat. I si aquesta veritat, per descomptat, és l'epicentre de la seva producció com a documentalista, quan roda ficció també ho és. I quina és la veritat? L'experiència, una experiència compartida a tres bandes: el personatge principal, en Herzog, i tu, l'espectador. A Aguirre, la cólera de Dios (la seva més absoluta obra mestra), la trinitat Lope de Aguirre/Herzog/espectador puja i baixa (literalment) dels Andes, a Fitzcarraldo, la mateixa terna arrossega un vaixell pel damunt d'una muntanya (ho va fer, el Herzog, literalment; llegiu Conquista de lo inútil, 2010, Blackie Books), etc.


No importa que els actors no estiguin afortunats, que l'operari de càmera ensopegui, que una planta colpegi l'objectiu, que un mono titi s'escoli en el plànol. I si, com a espectadors, ens fixem (i obsessionem) amb aquests detalls és que no estem fixant-nos en el que cal, no estem veient la veritat. Perquè la veritat de Salt and fire no són els lamentables i plastificats diàlegs, les pèssimes interpretacions, la desconnexió de les escenes, la imprecisió dels plànols i els insuportables canvis d'eix vertical de la càmera. La veritat de Salt and fire és l'experiència mística a la que et sotmet, en simbiosi amb la protagonista, quan aquesta és obligada a canviar el seu punt de vista sobre una imminent catàstrofe ecològica. Les escenes del desert de sal d'Uyuni a Bolívia, amb els dos nens cecs, les analogies amb el joc i la innocència, en paral·lel a la supervivència, la sensació de percebre el planeta com un teixit viu que s'esquerda, que s'asseca, que se'ns esmuny entre les mans, aquests, amics cinèfils, aquestes i no altres, són les peces del trencaclosques de la veritat que Herzog ha vingut teixint al llarg de la seva carrera.

Només els creients pensen que la veritat està en la perfecció. La resta, creiem que la veritat està en Herzog.

Hem vist, al llarg dels anys, moltes campanyes per reduir la mortaldat a les carreteres. Però què passa quan la campanya la filma el Werner Herzog? Doncs el que passa és 'From one second to another', un migmetratge de 30 minuts en els que Herzog, amb el seu habitual estil, entrevista als protagonistes de quatre accidents provocats per estar escrivint SMSs mentre es conduïa.


Si se us ha passat pel cap que la cosa va de broma, que és una campanya més, tan sols us volem recomanar que veieu els primers minuts. Us prometem que no us deixarà indiferents. És més, us prometem que no tornareu a escriure mai més cap SMS o Whatsapp mentre esteu fent alguna altra cosa.
(Es poden activar els subtítols en castellà prement l'opció 'Captions' d'abaix a la dreta, i després la sub-opció 'Translate captions').


El document en qëstuió ens arriba de les mans de l'Armand Ramon, que l'ha trobat en les pàgines de la versió digital de El País. El treball de Herzog forma part d'una campanya patrocinada per la companyia telefònica AT&T anomenada "It can wait" ("Pot esperar").

Com és habitual en el cinema documental de Herzog, el director col·loca la càmera i deixa que els protagonistes es sentin còmodes, que s'obrin a nosaltres, que confessin els seus sentiments més amagats. Colpidor, dramàtic, infinitament punyent, 'From one second to another' no sortirà mai a les filmografies del director alemany. Però ho hauria de fer.

Sempre és una gran notícia saber que el gran Werner Herzog té una altra pel·lícula acabada. Després d'encadenar dues de les millors pel·lícules dels darrers anys, La cueva de los sueños olvidados (Cave of forgotten dreams, 2010) i Into the Abys (2011), Herzog ens endinsa en la Taiga, el bosc boreal que voreja el pol nord, compartint durant un any la vida dels agosarats habitants de tan extrema regió.

Probablement més en la línia de Encuentros en el fin del mundo (Encounters at the end of the world, 2008) (esperem que més reeixida que aquella) que no pas de les seves últimes estrenes, Herzog sempre promet, si més no, un espectacle visual i humà de primera categoria, convidant-nos a descobrir els extrems de l'ésser humà i de la terra que trepitja, sovint en el seu més absolut desconeixement.
Jo, de gran, vull ser com el Werner Herzog.

S'estrena avui divendres una encisadora pel·lícula que vam tenir ocasió de veure ja fa un any, en el marc del Festival de Cinema d'Autor de Barcelona. Es tracta de la penúltima pel·lícula documental del mestre alemany Werner Herzog. Aquí en Herzog demostra el seu mestratge agafant el sistema de filmació en 3D i portant-lo a la seva màxima expressió. No hem vist fins ara -amb el permís de Pina del Wim Wenders-, cap altra peli que aprofiti tan bé aquest recurs tècnic, aquí emprat amb elegància, aportant valor, usant-lo com a complement i no com a única raó de ser.

Us recomanem moltíssim que l'aneu a veure, sobretot -sí, sobretot- als que no sou molt fans del 3D (nosaltres tampoc ho som), doncs descobrireu que qualsevol tècnica, inclús el 3D, pot ser meravellosa en mans d'un autor amb criteri i amb una visió tan particular del cinema. Màgica, mística, reveladora i alhora captivant, en Herzog ens proposa tornar enrere en el temps. Aquí us portem el tràiler per acabar de convencer-vos i us recordem que la Noemí Roig ja va fer-ne una crítica pels que en volgueu més detalls. En aquella crítica, la Noemí ens avisava: "al cap de 5 minuts de començar la peli es fa evident que s’està davant d’una cosa bastant excepcional". I conclou "El millor de tot és que Herzog ens ensenya un escenari que (probablement) cap de nosaltres podrà veure mai en persona i, posats a triar, no se m’acut una manera millor de veure aquest espectacle ni una persona més adequada per explicar-nos-el".

Fa 10 anys es va cometre un triple assassinat per un motiu totalment absurd; van descobrir els assassins i van anar a la presó: un d’ells serà executat en 8 dies i l’altre complirà una condemna de 40 anys.
Això que podria ser el començament de qualsevol de les sèries sobre crims que veiem a la televisió, és la realitat de l’últim documental de Werner Herzog.

El documental Into the Abyss parla de la pena de mort, de dos assassins que maten 3 persones i que conviuen amb la condemna. No és un documental graciós ni una excusa per mostrar persones extravagants, però com a tota pel·lícula de Herzog hi ha moments surreals que ajuden a passar una realitat bastant aspre.

Herzog fa temps que s’esforça a retratar el cantó més extrem de l’ésser humà. En el seu intent de conèixer l’espècie, s’endinsa en situacions totalment extremes per veure fins a on podem arribar com a persones i, en aquest sentit, el seu últim documental no ens deixa massa bé.

Herzog ens mostra la realitat a través de converses amb tots els implicats: policies, assassins, familiars dels morts, familiars dels presos... Inclús té una conversa amb l’assassí que estan a punt d’executar; abans de veure’l t’imagines un home brusc, desagradable, però descobreixes un xaval que no arriba als 30 anys i que fa bromes i somriu: l’antítesi de la transcendència.

A l’altra banda Herzog retrata els familiars de les víctimes, destrossats encara per la tragèdia de fa 10 anys. Herzog parla amb tots els implicats, també amb veïns del poble, capellans i policies, i hi afegeix imatges de les escenes dels crims, gravades fa 10 anys per càmeres de la policia.

La pel·lícula és dura. Tant les imatges del passat com les entrevistes actuals són d’una contundència que contrasta amb la banalitat amb la que es tracten aquests temes habitualment.

En definitiva, no és una pel·lícula simpàtica i tampoc ho ha de ser. És un documental que mostra molts punts de vista sobre un tema molt complex, i ho fa des del respecte i amb la particular visió Herzogiana (existeix el terme?), que intercala detalls trivials i poètics enmig de la tragèdia.

Aquest vídeo té uns anys però a mi em segueix fascinant la reacció d'aquest home. Werner Herzog, en una entrevista és disparat per algú amb una arma d'aire comprimit i la seva reacció és gairebé inexistent.

L'entrevista es va fer en dues localitzacions, en un exterior de Los Angeles i en un plató de televisió. Després del tret, el mateix entrevistador li pregunta sobre el tema i li demana que ensenyi a càmera la ferida... els comentaris d'en Herzog (i els calçotets també) són impagables:  en definitiva: un gran vídeo!




Suposo que rodar varies pelis amb el Klaus Kinski et fa tornar inmune al dolor... és la única explicació que hi trobo.

Werner Herzog és un director molt particular. He de dir que no està entre els meus 5 directors favorits, però sens dubte és un dels autors que més respecte i admiració em mereixen, i més encara després de veure el seu últim documental: Cave of Forgotten Dreams.

La peli es va programar com a cloenda del I Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona  i va aixecar força expectació: més de 100 metres de cua per veure un documental rodat en 3D per un director tan personal com en Herzog, sobre una de les troballes més impactants de la humanitat.

I l’expectació està més que justificada, ja que al cap de 5 minuts de començar la peli es fa evident que s’està davant d’una cosa bastant excepcional. La història és la següent: l’any 1994 un grup d’espeleòlegs van descobrir al Sud de França una cova amagada i tancada durant més de 25.000 anys!
Quan van explorar-la van descobrir centenars d’animals dibuixats: cavalls, mamuts, lleons, espècies ja extingides... tots ells representats amb molta cura, aprofitant les cavitats i conformant tot un escenari amb imatges impactants i d’una bellesa molt especial.

Herzog va obtenir un permís extraordinari per rodar dins de la cova gràcies a que el Ministre de cultura francès era admirador seu. A més, per ajudar a que el triessin només va cobrar 1 € pel projecte, i així es va acabar decidint que fos l’alemany l’intermediari per a mostrar a la resta del món la mostra d’art més antic de la humanitat, amb pintures que tenen més de 30.000 anys.

La cova està precintada per a conservar les delicades condicions ambientals, ningú hi pot entrar excepte els investigadors i el mini equip de Herzog que va haver de rodar en unes condicions molt restrictives. Tot i aquestes enormes limitacions, el film flueix durant 95 minuts gràcies a la força de les imatges i al particular estil del director que és capaç de formular un discurs sobre l’art i el temps molt captivador.


Captiven també els “personatges”, els investigadors que tria Herzog són sempre persones especials, capaces de vestir-se amb pells i donar el toc personal a un documental que ens parla, precisament d’allò que ens fa humans.

I cal destacar l’ús espectacular del 3D, que ens permet entrar en la cova, veure les pintures i les formacions calcàries en  un espectacle realment impressionant. Es diu que Herzog era absolutament reticent a rodar en 3D, però veient el resultat, no m’és possible imaginar el documental sense aquesta tecnologia.

El millor de tot és que Herzog ens ensenya un escenari que (probablement) cap de nosaltres podrà veure mai en persona i, posats a triar, no se m’acut una manera millor de veure aquest espectacle ni una persona més adequada per explicar-nos-el.

Qui hagi gaudit mai dels fantàstics documentals del Werner Herzog tindrà gravada a foc la seva particular manera de narrar, en un anglès ric però amb molt d'accent, les petites grans històries que filmava.

Si al Herzog se li passés pel cap llegir en veu alta els llibres del sempre introbable Wally, segurament sonaria així:



No és, evidentment, ell, sinó la veu del Ryan Iverson, conegut còmic que actua, sobretot, a Internet. Però la seva pronúncia -aquestes esses llargues-, les pauses que fa i aquesta particular elecció de les paraules s'acosta molt a l'original.

Aquest documental del Herzog ve a resumir i condensar bona part dels estilemes i de les obsessions temàtiques de l'obra documental del mestre alemany.
Herzog llegeix en un diari que el volcà La Soufrière de l'illa de Guadalupe, al Carib, mostra una activitat volcànica extrema en els darrers dies i que s'espera que explosioni de manera brutal sobre la illa d'uns 30.000 habitants. Però el que l'obsessiona és llegir al peu de la notícia que tota la població ha estat evaquada, a excepció d'un home que es nega a abandonar-la. L'home contra la natura, probablement la més capital de les obsessions de Herzog, és, aquí també, el revulsiu que el porta aquell mateix dia, a emprendre una modesta expedició amb els seus dos càmeres, cap al volcà, a la recerca de l'home i dels seus motius per enfrontar-se a tan devastadora expressió de la natura.

El documental arrenca poderosament, tan a nivell narratiu com visual, amb la filmació dels deserts carrers de la ciutat, amb semàfors funcionant, porcs, gossos i tot tipus d'animals campant lliure i afamadament per l'asfalt cobert de brutícia. Herzog articula, tot seguit, un capítol dedicat a les imatges filmades en aquesta ciutat fantasma, per desembocar en la història d'una illa propera que a principis de segle va patir les mateixes conseqüències que s'esperen a Guadalupe (i explicant una de les més poderoses metàfores del film, la salvació d'un únic home en tota la illa, a causa d'estar empresonat en una cel·la d'aïllament a la presó. En paraules del propi Herzog, es salvà gràcies a ser el pitjor home de la ciutat).

L'ascens al volcà, jugant-se el tipus, ignorant cartells de perill, posant la càmera per davant de la pròpia seguretat (terreny en el que Herzog sempre ha sabut moure's amb comoditat, de vegades un pensa que Herzog fa molt de temps que no aprecia la seva vida) accedeix al darrer tram del film, per trobar al reluctant habitant d'un futur infern, que explica els seus religiosos motius.

Conjugant metàfores poderoses i les seves habituals preses de natura en la seva màxima expressió, Herzog filma aquí un dels seus mini-documentals -apenes 30 minuts de metratge- poderosos, profunds i extremadament revel·ladors.

Aquí teniu el documental sencer partit en tres parts.

Al capdemunt de la Tokyo Tower, una rèplica de la Tour Eiffel al bell mig de la capital nipona, l'any 1983, en Wim Wenders es troba amb Werner Herzog i, tot observant la ciutat aquest últim diu:

There are hardly any images to be found. One has to dig deep down like an archeologist.

Queden poques imatges per trobar. Hom ha d'excavar molt profund com un arqueòleg.

Per a un cineasta com Herzog, sempre a la recerca de les imatges més pures, el món actual està replet d'artificialitat. I el cinema contemporani, fonamentalment, es dedica a filmar-lo com si fos real. Així, podríem dir que, conscientment o no, el cinema contemporani ens enganya, ens mostra el que no és. Però, sobretot, ens mostra el que no importa, allò que és irrellevant, allò que no canviarà les nostres vides ni les farà millors. En el cinema d'avui en dia, els espectadors prefereixen veure un piromusical que no pas un desert, una selva espessa o una posta de sol.

Som, en definitiva, espectadors de la mentida.

En Dorrington és un enginyer aeronàutic que té un somni: fer volar un petit zepelí extremadament maniobrable per tal de poder filmar ben d'aprop la flora i la fauna que s'amaga en les inaccessibles copes dels gegantins arbres de la selva, inexplorats per la comunitat científica degut a les limitacions dels aparells voladors existents. Ja fa temps que en Dorrington ho ve provant, però ara feia deu anys que no s'enlairava, just des que va perdre la vida el seu càmera habitual damunt d'un dels seus enginys voladors. L'home arrossega un trauma i una culpabilitat extremes, i Herzog li financia el projecte per completar el seu somni alhora que supera el seu trauma.

Així, el documental orbita al voltant de l'enginy mecànic, dels seus problemes tècnics, dels intents fallits, però articula el seu veritable dramatisme al voltant de les dues persones més rellevants de l'expedició: en Dorrington, un mig llunàtic innocent amb un llast excessiu, en Mark Anthony Yhap, un autòcton amb una visió molt particular de la vida.

El film acumula moments fantàstics que van des de la visió en primer pla de la semi-històrica natura copsada al capdamunt dels arbres fins a els globus de fira arrossegats pel corrent imparable de la cascada gegantina que presideix la zona, però també la presentació del gall de'n Mark Anthony, els moments pel record del tràgic accident del càmera de'n Dorrington, etc.

Un cop més, Herzog afegeix a la seva col·lecció de visionaris somiatruites un altre personatge irrepetible al que, en aquest cas, fins i tot li dona els estris per convertir-s'hi.

Un dels millors documentals de'n Herzog és aquesta Lliçons en la foscor, on acumula tan la seva habilitat per posar la càmara en el lloc del món i en el moment precís, com per filmar les més captivadores i espectaculars imatges naturals dels paisatges més inhòspits i extraterrenals.
Just conclosa la primera guerra del golf, Herzog puja la seva càmera a un helicòpter i captura les fantasmagòriques visions dels pous de petroli kuwaitís escopint foc i tenyint milers d'hectàries de llacs de petroli negres com la més fosca nit. Amb el seu sobrevolar d'aquests paratges dessolats, Herzog no només ens mostra el desastre ecològic sinó també l'absurd de les confrontacions armades, així com l'aparent facilitat de l'ésser huma per arrassar la natura però, alhora, la seva absoluta incapacitat per arreglar-ho.

Acumulant, una darrera l'altra, imatges colpidores i de díficil digestió, Herzog tan sols hi afegeix dos contrapunts. Dos petits inserts de dues entrevistes que suposen la única aparició de la paraula en un film que juga fonamentalment amb la potència de les seves imatges i la música que les acompanya. I ambdues entrevistes, per la seva banda, a més d'interludi dissipador, funcionen també com a curioses pinzellades humanes en el conflicte. Per una banda, una dona que, des de la pèrdua del seu fill no ha pogut tornar a articular ni una sola paraula. I, per una altra, la mare el fill de la qual tampoc parla des que els soldats iraquís entraren per la força una nit a casa seva i els sotmeteren a les més crues vexacions. Curiós que ambdues siguin entrevistes quasi mudes.

I en la part final, per acabar d'adobar-ho, Herzog se les empesca per mostrar-nos els intents de grups d'especialistes nordamericans per controlar els pous desbocats, instal·lant-los unes menes d'aixetes gegantines.

Una orgia de foc, cru vessat sobre natura espatllada per sempre, estructures metàliques mig foses i entortolligades sobre si mateixes i núvols de fum negre que dibuixen uns paisatges dessoladors i tristos.

Impossible no sentir-se afligit per aquesta imagineria espaordidora en un magnífic exemple de documental d'altíssim nivell en les mans d'un dels més poderosos narradors dels excessos i extrems de la humanitat. Tan de bo, tal com el seu títol predica, n'aprenguem alguna cosa d'aquestes lliçons en la foscor.

Un dels subgèneres documentals que Herzog sembla preferir és aquell en el que filma el retorn d'alguna persona al lloc on va patir alguna vivència extrema en la que la seva vida penjà d'un fil. A aquest subgènere hi pertanyen documentals com Little Dieter wants to fly o Echos aus einem dünsteren Reich. En aquests films, Herzog no només obliga a la persona a recordar, sinó que l'obliga a reviure la seva mala experiència de la manera més fidel possible. Però el més representatiu dels films d'aquest subgènere que ha filmat l'alemany és, molt probablement, aquest viatge que la Juliane fa a l'indret on el seu avió d'una atrotinada companyia aèria peruana es va estimbar i ella en va ser la única supervivent. En Herzog segueix el periple de la Juliane des que agafa l'avió (i la fa assentar-se al mateix seient) fins al lloc en que, al bell mig de la tupida selva amazònica, la Juliane hagué de buscar-ne una sortida i caminà, durant dotze dies, fins que va ser trobada per uns pescadors que la van salvar la vida. Obrint-se pas a cop de matxet per entre el laberint de lianes, arrels, arbres i animalons diversos, la Julianne, relata cada detall, cada moment, com si no li hagués passat a ella, darrera de la cuirassa que, amb els anys, ha hagut de crear-se per defensar-se anímicament del trasbals del record traumàtic. I és justament en aquest contrast entre el relat d'una cruesa emocional corprenedora i l'estoica narració de la Juliane, que rau l'interès fílmic d'aquesta peça del Herzog. Veure a la Juliane regirant les restes del sinistre -completament sepultats per la jungla, abraçats per les lianes i la vegetació- i explicant l'experiència -en especial el seu vol en caiguda lliure de milers de metres des del cel, arrapada al seu seient i estimbant-se en aquell indret- és una experiència brutal que mereix ser degustada sense por de caure en el morbo, sempre lluny del cinema pur del Herzog.

Repudiats pels seus veins, el poble nòmada del Wodaabe deambula pel desert del Sahara a la recerca de la subsistència. Però Herzog articula el seu punt de vista al voltant d'una cerimònia molt especial que, anualment, aquesta tribu celebra. Es tracta de la Geerewoll, una mena de concurs de bellesa tradicional en el que els homes es maquillen i s'habillen per agradar a les dones de l'assentament, esperant que alguna d'elles l'esculli per passar -extramatrimonialment- la nit amb ell.

Assistim a les sessions d'auto-maquillatge dels homes Wodaabe que, amb productes absolutament naturals, es decoren la cara per aconseguir atreure el màxim d'atenció. Es col·loquen les plomes ornamentals, es blanquejen les dents i es preparen per la cerimònia que dura diversos dies.
Són les dones aquí les que escullen, en veure'ls ballar les danses tribals, ja perfectament vestits. Els trets més distinctius, sens dubte -i, d'altra banda, imatge icònica dels Wodaabe al món occidental- les lluents dents blanques i els blanc dels ulls, que mostren exageradament, deixant-los uns rictus entre l'espant i la sorpresa.

Herzog intercala, com a contrapunt, intervencions d'alguns dels implicats, joves homes i dones que intenten superar la vergonya de parlar de l'amor que senten envers la inevitable bellesa d'algun dels candidats, però també de les seves estratègies i trucs per entabanar a les dones.

Filmat amb una certa distància prudencial, Herzog ens transporta a una cultura que, al cap i a la fi, no és tan diferent de la nostra. Tan sols canvia l'ordre dels factors.

Un periodista envia al seu diari per télex des de la República Centreafricana el seu article sobre l'auto-coronació del dictador Bokassa però uns talls en el subministrament elèctric fan que el missatge arribi tallat i irreconeixible. Això fa pensar a l'exèrcit que el periodista està intentant comunicar-se amb l'exterior mitjançant un codi xifrat i l'acusen d'espionatge, l'emmanillen, el porten davant de Bokassa que el tortura i l'engarjola.
Així va començar la peripècia de Michael Goldsmith, al que Herzog segueix aquí en les seves visites a la família de Bokassa, al seu advocat i al seu successor en el poder, en un curiós exercici d'exorcisme personal en abocar-se el periodista a indagar en el seu propi malson, aquell del que per molt poc quasi no desperta.
El documental permet, a mesura que es desenvolupa, anar coneixent les particularitats d'un personatge excèntric i cruel, pare de 54 fills, torturador, assassí i d'hàbits caníbals. I es va coneixent de manera fragmentada, encadenant les converses de Goldsmith amb els membres de la seva família o altres que el conegueren. El veritable fil argumental és però, la història que el propi Goldsmith va introduint entre els testimonis directes de la seva pròpia experiència, explicada amb la pausa i serenor d'aquell que se'n sent supervivent.

Rodada a mitges entre material filmat per Herzog i imatges d'arxiu, assistim a la desconstrucció d'un tirà que estimava tant el seu país com se'n sentia superior.

[Atenció: alerta d'spoilers]
Interessant documental en definitiva, que guarda un to seriós i tènue al llarg de tot el metratge però que culmina amb una de les grans metàfores visuals del cinema de Herzog, un ximpanzé engabiat a l'antic zoològic de la capital, amb una cigarreta a la mà, en un perfecte simbolisme de tot un personatge i, potser, de tot un continent.

És aquest un altre dels documentals que Herzog filmà per encàrrec i amb la intenció de fer el que ell anomenava un Gebrauchfilm, és a dir, un film útil, que ajudés a canviar la seva societat. En aquest cas es tracta d'un migmetratge sobre el tractament que reben uns infants nascuts amb malformacions i discapacitats físiques diverses per culpa d'una medecina d'efectes secundaris devastadors. Tot i ser, probablement, un dels documentals més convencionals de'n Herzog i sense arribar als límits de realisme i poesia assolits en altres cintes, l'alemany aconsegueix mostrar una realitat difícil, la d'un col·lectiu de nens i joves desemparats als que ni la societat ni el govern del seu país semblen voler atendre. Diuen que només qui observa veu les coses, i Herzog sembla tenir sempre l'habilitat de posar la càmera allà on la realitat més sincera però alhora més poètica i evocadora s'ha de revelar d'un moment a l'altre. I no és aquesta Futur limitat? una excepció, molt en particular en les converses cara a cara amb els amics dels infants handicapats -"són quasi com nosaltres", diu un nano al que no li importa jugar amb infants discapacitats- però sobretot en els terribles autoretrats que uns nens de 10 anys fan de si mateixos, retratant-se no només a ells sinó també la seva relació amb l'entorn -com la nena que després de dibuixar la seva pròpia cara li afegeix unes llàgrimes en venir-li a la ment el temps que fa que els seus pares no la venen a visitar-.

Hipnòtica, màgica, tèrbola, mística. Són, tan sols, algunes de les moltes paraules de ressonàncies molt particulars que podrien definir aquest film de Herzog. La recreació d'una història tradicional bavaresa en la que un poblet dedicat completament a la fabricació de vidre -i especialitzat en un preciós vidre de rubí molt difícil de donar forma- serveix d'excusa a Herzog per plantejar un dels més extrems experiments cinematogràfics de la història: filmar uns actors en estat de completa hipnosi. Com un es pot fàcilment imaginar, les actuacions resultants voregen la bogeria, amb cares desencaixades, frases a destemps, diàlegs impossibles i una gesticulació propera a la il·luminació mística, encaixant perfectament amb l'halo de misticisme que impregna una bellíssima fotografia plena de contrastos i clarobscurs.


El mestre cristaller ha mort, i s'ha endut a la tomba el secret de la forja del vidre de rubí, pel qual el poble és reconegut. El propietari de la fàbrica cristallera s'entesta en aconseguir desvetllar el secret i s'obsessiona fins a límits insospitats, conscient de que tot el poble en depèn. En una magnífica paràbola de l'arribada de la revolució industrial, Herzog ens mostra un poble en decadència declarada, on la follia s'esmuny per totes les esquerdes que es van obrint pas, entre una població a la deriva, sense rumb, mancat d'arguments i d'eines per prosperar.

I, com en totes, absolutament totes les pel·lícules de'n Herzog, algunes imatges romanen inesborrables en encendre's els llums de la sala. En aquest cas, en destaquen les imatges de paratges naturals que escenifiquen les visions apocalíptiques d'un dels personatges, però també els quatre homes remant damunt d'una barqueta a la recerca dels límits de l'oceà, abocats a la perdició, o l'aparició d'un cavall rampant d'una bola de vidre roent que bufa un expert vidrier.

És, indubtablement, un dels més fascinants films de'n Herzog, autor, ja de per si, d'una filmografia en la que la fascinació i la poesia i la imaginaria visual en són les mestresses absolutes.