Amb una mica de retard i moltes ganes, fa pocs dies vem veure Moonlight, que s'està veient per la comunitat afroamericana dels Estats Units, com el contraatac a la blanca-blanquísima La La Land en la carrera dels Óscars. En aquest aspecte, el film de Jenkins amb les seves 8 nominacions, ho té una mica difícil en comparació a les 14 nominacions de la pel·lícula de Chazelle. Tot i així, les dues competiran directament en aquestes cinc categories:

• Millor pel·lícula
• Millor direcció
• Millor fotografia
• Millor edició
• Millor banda sonora original

És una pel·lícula feminista? És Michèle una sociòpata? És aquesta pel·lícula una comèdia?
Totes aquestes preguntes han estat afirmades per diferents mitjans alhora de parlar de la controvertida pel·lícula de Verhoeven i, de moment, tot i que el seu

El que ja us puc dir ara és que Elle no és una pel·lícula feminista, per molt que algú li hagi dit a Verhoeven. La història, basada en un llibre de Phillipe Djian explica les experiències d'una dona que ha assolit un gran éxit professional i a la que li passen una sèrie d'esdeveniments que intentaran desmoronar-la. La manera com Michèle (tremendísima, enorme, perfecta Isabelle Huppert) reacciona i s'enfronta als fets és el tema central del film.


Isabelle Huppert interpreta a aquesta dona exitosa de cinquanta-i-tants, mare d'un fill que fluctúa entre la innocència i l'estupidesa; amiga (entre cometes) de la seva socia, cap d'un equip de programadors de videojocs que intenten humiliar-la i sovint la qüestionen-, ex-dona d'un escriptor amb l'autoestima baixa i la mà llarga i amant d'un home infidel, insensible i bastant desagradable.

Ella és el centre de totes les històries i la que dóna solució als problemes dels demés, per molt pertorbadors que aquests siguin. Ella sobresurt de totes les situacions perquè sembla conèixer el secret de sobreviure a qualsevol adversitat, sigui una violació, una insubordinació o tenir un pare que és un famós assassí en sèrie. Ella pot amb tot perquè el seu secret és prendre-s'ho tot sense sentir-ho massa intensament.


Verhoeven és un provocador, li encanta estar al mig de la controversia i ara ja feia temps que no en protagonitzava cap a nivell internacional. Per aquest motiu imaginem que ha volgut portar un tema com el de la violació al límit de la versemblança. Si aquesta pel·lícula fos nordamericana, el personatge de Michèle l'interpretaria una actriu jove (Jennifer Lawrence, probablement) i ens dibuixarien un personatge revestit d'heroisme, patiment i drama (que no seria forasenyat). Verhoeven, en canvi, defineix un personatge madur, fred i concentrat en sobreviure a tot com si fos la cosa més normal i senzilla del món. Que no us enganyi la fotografía d'aquí sobre, Michèle es planteja la venjança durant 3 segons. És Michèle una sociòpata? Potser (algún psicòleg ens podria ajudar a matissar, aquí).

Michèle és Elle, en majúscules: la dona, la mare, l'amiga, l'amant, la filla, la veïna que tot ho pot. Les seves relacions són dolentes amb gairebé tothom  però aconsegueix sortir endavant amb tot. És una pel·lícula força indescriptible perquè tot i que pel que s'ha explicat podriem deduir que Michèle és una super-heroina, la seva actitut està molt allunyada de qualsevol épica.


Aquesta pel·lícula ens parla sobre violència, sobre les relacions, sobre moral i empatia, o la manca d'aquesta. És una pel·lícula que s'aguanta pel carisma de la seva actriu principal, que mereix tots els premis que li puguin donar, ja que està magnífica.

Si ja l'heu vista, us recomano la crítica excel·lent de Christian Campos, tot i que no comparteixo totes les seves observacions però si moltes d'elles.

Per últim he de dir que m'ha sorprés moltíssim veure crítiques que utilitzen adjectius com "hil·larant", "còmica" o "divertida" per descriure el film de Verhoeven. No se m'acut res més allunyat de la comèdia que aquesta pel·lícula. 

Comanchería és una d'aquelles pel·lícules que podriem incloure en el gènere "cine de frontera". De la mateixa manera que existeix una música i una cuina de frontera que barregen sons i sabors que es creen als dos costats del Río Grande, el cinema de frontera té l'estètica típica de pel·lícules com No hay país para viejos, l'ambient dels llibres d'en Cormac Macarthy que tan bé ha retratat l'aspror i crueltat de les planúries texanes.

Aquí, el cel que s'allarga fins l'horitzó i els camps surcats de carreteres sense fi, el paisatge texà que hem vist tants cops, també actúa com a metàfora a més d'imprimir aspror al caràcter dels seus habitants, tants els antics senyors de les planúries, els comanxes, com els actuals propietaris.

Entretinguda posada al dia dels musicals clàssics de Hollywood al voltant d'una parella (Emma Stone i Ryan Gosling) que arriben a Los Angeles esperant complir els seus respectius somnis professionals (l'una actriu, l'altre tenir el seu propi local de jazz), La La Land juga a la nostàlgia d'un gènere que va marcar tota una època en la història del cinema. Ho fa, sens dubte, professant amor i respecte pels clàssics, fugint dels excessos i de les disbauxes de Moulin rouge (Baz Luhrman ) o de les broadwayitzacions à la Chicago (Rob Marshall). És, aparentment, una història força amable d'amor vertader en conflicte amb el triomf professional, per bé que amaga un trumfo a la màniga.

La llàstima, en tot cas, és que, per ser un musical, allò més fluix són, justament, la música i el ball, ambdós innocus, ambdós limitats i contrets per diferents raons. La música, per una banda, sembla contreta per una tendència a voler sonar clàssica, sonar a homenatge. Sona forçada en uns arranjaments que es veuen a venir massa compassos abans. I, per una altra banda, el ball es troba limitat per dos actors que, per molt dotats que siguin (ambdós canten, ballen, toquen el piano i actuen) no són Gene Kelly i Debbie Reynolds, no són Fred Astaire i Ginger Rogers. És a dir, són actors que canten i ballen, no cantants i ballarins que actuen. (Això sí, deixem-ho clar, Emma Stone és una actriu de molta categoria i no ha deixat de demostrar-ho des que va començar. El repertori que exhibeix en aquesta pel·lícula és digne de menció).




Així, el film flueix dins d'una nostàlgia agradable, molt domada, gens exigent i llimant potser en excés les vores i estelles del conflicte personal que vol explicar, relegant-lo a un segon terme, al terç final de la pel·lícula, assegurant-se que allò que ha vingut a fer —delectar els espectadors amb la màgia i la joia del musical clàssic— ja ha quallat, ja ha fet efecte. I és una pena, perquè allò altre que té per explicar és extremadament interessant i, de fet, Chazelle ho resol amb una elegància molt superior a la resta de la pel·lícula en un fals flashback que ens dibuixa el somni que no ha pogut ser.

I aquest és el trumfo que Chazelle té a la màniga (i que, potser, guarda durant massa estona). Ambdós han anat a la terra dels somnis a veure el seu complert. Però potser hi han anat amb el somni equivocat. Arribat el final de la pel·lícula, quan ambdós es retroben i ell ataca al piano la seva melodia, ambdós recorden amb nostàlgia allò que no va ser, aquella història d'amor que no renunciava a res (tampoc a l'èxit professional, el d'ella, si més no). Ho fan des d'una situació privilegiada: Los Angeles els hi ha donat allò que volien, el geni de la làmpada els hi ha concedit allò que van demanar: triomf professional (ella reputada dramaturga i actriu, ell regentant el seu propi club amb el que salvar el jazz de l'oblit). És a dir, que no els hi ha anat pas malament, en absolut. Fins i tot, en el cas d'ella, la vessant personal l'acompanya (un marit que sembla bona gent, ben plantat, amb qui té un amor encara fresc, encara capaç de sortir-se de la carretera/rutina i improvisar, un fill, una casa... el somni burgés perfecte, doncs). No tenen, en principi, res a enyorar o a trobar a faltar. Però sí, enyoren. Però sí, hi ha nostàlgia.


I, curiosament, hi ha nostàlgia d'alguna cosa que mai no va ser. Anem a pams. Nostàlgia significa, literalment, retorn al dolor. És a dir, que allò que enyoren no és alguna cosa que va succeir sinó, justament, el moment en el quan somniaven amb un futur en el que l'amor entre ells perdurava. Bonica estampa, interessant concepte. El dolor que senten durant la interpretació del seu tema musical és el dels somnis nos complerts, el del dubte de saber si van escollir el camí adequat. Los Angeles, dèiem, els hi ha concedit els seus somnis, però és que potser van somiar malament, potser van somiar equivocadament.
La mirada final entre ambdós, tornada plàcida i comprensiva en el darrer instant, ens indica que, en qualsevol cas, no hi ha retrets, no hi ha recances, la lògica s'imposa i els seus somnis professionals realment els omplen, els satisfan, no són pas infeliços. Però l'episodi nostàlgic ha succeït, ha tingut lloc, i sempre quedarà allà. Aquest és el poder de la nostàlgia, sempre arriba en moments on tot sembla correcte, adequat, on la vida t'ha garantit allò que has volgut. Però arriba, precisament, per fer trontollar momentàniament els fonaments d'aquesta construcció que hem bastit per protegir-nos, per sentir-nos més còmodes, per viure millor durant més estona i de manera més sostinguda. La nostàlgia, en aquests casos, ve a molestar, a recordar-nos que, potser, hem cedit, hem combregat, hem sucumbit a un somni que potser no era nostre, que potser era construït col·lectivament. L'altre somni, aquell altre que torna per rondar-nos, per perseguir-nos de tant en tant, era l'atrevit, l'aventurer, l'insegur, l'impossible. Potser precisament per això el vam desestimar. I encara que podem ser conscients que aquest somni nostàlgic que ens castiga està idealitzat i que la realitat hagués estat molt menys encisadora del que és el somni, no deixem de sentir el mateix que sentiríem si s'hagués complert.


Amb això juga La La Land, un exercici de nostàlgia que s'atreveix a fer-la servir com arma de fil esmolat que entra suau en la carn i no t'abandona. El problema, potser, és que això planteja una estranya contradicció en la pel·lícula: aquest episodi final de nostàlgia dolorosa ha estat servida dins d'un embolcall de dues hores de musical nostàlgic joiós, gens dolorós, força innocu i complaent, desproveït de conflicte, orfe de tensió i de passió, lleugerament homeopàtic en quant a drama, música i ball. La La Land, doncs, és un exercici de nostàlgia sense dolor i, per tant, de no-nostàlgia, un simple entreteniment que compleix amb escreix els mínims exigibles però que no encerta a portar allò que explica a l'estratosfera, a l'estatus de memorable i gloriós, que és el que tots els musicals aspiren a ser.

Arrival és una d'aquelles pel·lícules que generen debat just després de veure-les. No desvetllarem res per no espatllar l'experiència dels que no l'hagueu vista encara, però segur que en acabar us plantejareu més d'una pregunta i us vindran ganes de xerrar-ne.

Ciència Ficció old school

La història d'Arrival parteix d'una trama clàssica en la ciència ficció: un bon dia apareixen vàries naus extraterrestres a determinats (o aleatoris) punts del planeta i des d'aquell moment tant els governs com la població intenten esbrinar els motius  pels quals els visitants han aparegut. I en aquest sentit Arrival és ciència ficció pura, de la que planteja preguntes existencials sobre la humanitat i sobre com encarem determinades decisions.

Però tampoc us espanteu aquells que busqueu entreteniment, perquè Arrival funciona també perfectament en l'aspecte narratiu: Villeneuve és perfectament capaç de teixir minuciosament una història i mesurar els punts de tensió narrativa amb la reflexió, els flaix-backs i els moments de contemplació estètica pura i dura.

Estètica i ètica minimalista 

I és que els que coneixeu Villeneuve ja sabeu de la seva destresa en els enquadraments i el seu domini de la llum, així que a la vegada que esteu atents a la investigació de l'Amy Adams, podeu gaudir d'una pel·lícula amb una intencionalitat estètica molt determinada i punyent.

L'estètica és un dels punts forts de Villeneuve. En aquest cas tria el minimalisme per a vestir tant pictòrica com musicalment la seva pel·lícula: la potent i (bellíssima) banda sonora de Jóhann Jóhannsson inclou a Max Richter en els moments clau i ens deixa embadalits amb la contemplació de les naus, formes simples desproveïdes de tot ornament superflu.


Les referències no acaben aquí, sentim cites a Fibonacci, veiem dissenys d'interiors amb els elements justos, un llenguatge extraterrestre que ens fa pensar en fractals i enquadraments que recorden literalment la Proporció Àurea de la que tants artistes i cineastes ens han parlat abans.

Villeneuve no deixar res a l'atzar, i potser tria el minimalisme perquè en el fons, el dilema que ens planteja la pel·lícula també és molt essencial: 

Si poguéssim evitar el dolor i el patiment de la nostra vida... ho faríem?