Avui us explicaré una història terrible: m’han estafat.
Sí, senyores i senyors, he estat estafat.
I no per la Caixa (que ja ho fa de forma notòria i, segons ells, legal) o per algun suposat venedor d’aquells que van porta per porta. No; he estat estafat per un company de pis.
Us explicaré que fa dos anys que vaig arribar al pis. Hi vivíem quatre persones –tres caraneus i jo- i, durant el primer any i fins el passat mes d’agost, pagàvem 600 euros mensuals pel lloguer del pis més les despeses d'aquest. En
D.V.S. –actualment conegut com
el Millet d’Alkanar- era qui portava els números.
Aquest setembre va marxar una companya de pis i va entrar a viure amb nosaltres la xicota d'en D.V.S. Ell ens va comentar que, passats 5 anys de contracte, la propietària del immoble li havia comunicat que pujaria el lloguer. Ja feia un any que vivia amb ell, li havia aconseguit feina i havíem forjat certa amistat. L’altre company de pis, en X, era un dels seus millors amics d’infància. Quan ens va dir que ens pujaven el lloguer no vam dubtar de la seva paraula. A partir d’aquell mes, vam passar a pagar 50 euros més cadascú per cada mensualitat.
Van anar passant els mesos. El Millet d’Alkanar –un “senyor” en tota regla, que fa 11 anys que cursa estudis a l'antiga capital de la Tarraconensis i mai ha aconseguit fer-se amb cap títol com a recompensa, i ni està a prop d’aconseguir-ho- era qui se n’encarregava d’anar a fer la compra comunitària. No perquè jo fos gos i no hi volgués anar, sinó perquè ell insistia. Mai veia els tiquets del super ni cap tipus de canvi.
La mosca començava a bellugar per les meves narius. A tot això, he d’afegir que la Utnoa, amb molta més vista que un servidor, em va fer entendre que “allò no era aigua clara”. Un dia de finals de març, ja amb els ous ben plens, la meva senyora i jo ens dirigírem a l’habitació del nostre petit Millet a cercar algun comprovant o algun tipus de prova que demostrés que no ens fotia el pel. I, sorpresa, vam trobar uns quants post-its on el meu estafador particular hi feia els seus comptes. Clarament vam poder copsar com, entre ell i la seva Gemma Montull, ens venien a robar 50 euros a mi, més 50 a en X –que, per cert, és advocat- cada lluna plena.
Vist això, vaig aconseguir el número de telèfon de la propietària del pis, la vaig trucar i -fent-me el despistat- li vaig preguntar quan pagàvem cada mes. La sorpresa va ser majúscula quan la senyora va saber que al pis no només hi vivien el caraneu Millet i la Montulleta. Com es va indignar! Jo, mentrestant, vaig poder copsar que la senyora no ens havia pujat ni un cèntim el lloguer respecte l’any passat.
El Millet i senyora havien de marxar del pis dos mesos després. Volien anar a viure junts i jo, pel que es veu, els estava pagant la fiança en còmodes terminis. Li vaig comunicar el succés a en X. Treia foc pels queixals. Se sentia –i se sent- estafat per un d’aquells qui considerava un dels seus millors amics. El vaig tranquil·litzar i li vaig comentar que parlaria amb el nostre lladre de fireta. Així ho vaig fer. Vaig aconseguir que em confessés que pagàvem menys del que ell ens deia. El Millet –avar però poc viu- va començar a pagar-me sopars de duro. No me’n vaig menjar cap i li vaig dir:
-D.V.S. tenim dues formes d’arreglar això: per les bones o per les dolentes.
-I quines són les dolentes? Va respondre –Sempre ha estat un individu bastant xulesc.
-D.V.S. les dolentes són molt dolentes per tu.
-Ah...
-D.V.S. mira, farem una cosa, et convido a que m’ensenyis totes les factures que tenim des del setembre. Faré números i, si el resultat conclou que m’has de tornar diners, suposaré que has errat involuntària i reiteradament aquests darrers mesos. T’ho ensenyaré i em tornaràs la part que em toqui a mi, i la part que li toqui a en X.
Amb els comptes fets, em va haver de tornar 300 euros a mi i 300 a en X. I crec que, fins i tot, ens n’hauria d’haver tornat uns quants més (com no guardava les factures de les compres, era impossible calcular-les, i vaig haver de ser “generós”). El Millet d’Alkanar va seguir pagant-nos sopars de duro, però no va oposar cap tipus de resistència a donar-nos els diners que ens havia robat vilment. “Quien calla otorga”, que diuen.
La parella d’estafadors de broma ja han marxat del pis. Per 50 miserables euros al mes han perdut dos amics –sobretot en X- i han aconseguit que per Alkanar tothom conegui qui i com són. Es veu que el petit Millet era el tresorer del seu grup d’amics. Sospitosament, ha estat cessat del càrrec.
La propietària del pis, quan va saber el que havia passat, es va solidaritzar amb en X i amb servidor, i des de llavors tenim un tracte bastant avantatjós.
P.S. Ja em dispensareu la mala llet, però m'havia de quedar tranquil. Sou balsàmics.
P.S.2. Com sempre, i com ja he dit, li he d'agrair a la Utna que hagi tingut més vista que jo.
*Sànset*
