Dimarts vaig anar al Raval de Barcelona...

Quan sento parlar els nostres polítics sobre immigració (¿per què sempre ho fan amb aquell regust de correcció política, de modernitat "multiculti"?) em fa l'efecte que els passa allò d'aquell suggerent títol de pel·lícula: "todo aquello que usted quiso saber sobre "ellos" (els immigrants) y nunca se atrevió a preguntar". A la profusió de Fòrums i de Taules de debat sobre el "tema" s'hi destinen quantitats escandaloses, que molts no s'atreveixen a confessar. Com inconfessables -i segurament, ineficients- són les energies que s'hi destinen per tal que el "problema" -si és que ho és- resti invisible (disfressat amb bells discursos), en el seu vessant més real. En aquest sentit, us remeto novament a l'article d'en Xavier Roig, al diari Avui, que us recomanava en l'entrada d'aquest bloc el passat 10 de març.

El mateix dia 10, en l'espai Respira de BTV s'emetia un interessant treball sobre l'autoritat a l'escola. Si teniu una estona, mireu-lo: hi ha les experiències de tres professionals de l'educació, i les reflexions de dos experts. Us deixo l'enllaç aquí.

Si bé tot l'espai és interessant i enriquidor (i sense afany de desmerèixer ningú), voldria destacar les intervencions d'en Josep Masabeu (el meu amic Pep Masabeu) i del -com sempre- profund Gregorio Luri. Si els destaco és perquè allò del que ells dos parlen en aquesta edició del Respira té molt a veure amb el tema de la immigració (tema amb el que començava aquesta entrada), i amb això que explicaré tot seguit.

Vaig al gra perquè vull fer-me altaveu de la interessant tasca que en Pep Masabeu -que, a més, és doctor en Pedagogia- i els seus col·laboradors voluntaris -i ressalto això de "voluntaris" perquè avui dia és una espècie en vies d'extinció- al barri del Raval de Barcelona, a través de la iniciativa socioeducativa B-Raval.

El dimarts hi vaig anar per segona vegada. La primera va ser abans de Nadal, per saludar una estona el Pep, després de més de 30 anys de no veure'ns. Aquest dimarts, però, vaig acabar de copsar amb profunditat (sóc una mica lent, ho reconec...) els mèrits i els fruits del seu treball, gens amanit de falsos discursos "multiculti" políticament correctes: treballen i prou. Amb constància, amb fermesa, amb intel·ligència, cada dia. Com diu en Pep, fent-ne del "problema" (de la immigració), una oportunitat. Ah! I amb l'esport com a esquer! Genial.

Com que no cal repetir el que està dit, us adreço a les paraules d'una persona que en sap més que jo de la feina d'escriure i de l'educació: l'esmentat Gregorio Luri. A la revista Metropolis (revista d'informació i de pensament urbà, de Barcelona), en va bastir un detallat article que va titular simplement El Braval. Llegiu-lo. A banda d'aportar dades molt significatives, són paraules més imparcials del que ho podrien ser les meves (per l'admiració que professo per al Pep pedagog, des de fa anys).

Les xifres són tossudes: al barri hi ha el que hi ha. I ells, els de Braval, hi aporten aquell plus necessari i suficient perquè les pessimistes teories de la reproducció social no s'hi instal·lin.

Voldria fer un prec, si em llegeix algú que té responsabilitats en matèria d'organització de fòrums sobre la immigració: convideu-hi al doctor Josep Masabeu! Que pugui explicar no només com treballen en el seu espai socioeducatiu, sinó com són els immigrants (conciutadans nostres): què és el que realment necessiten, i com se'ls ha d'ajudar. Ell i els seus voluntaris ens poden explicar molt bé com fer-ho de veritat, de forma eficaç. Sense tanta correcció, ni falsa protecció. Des del cristianisme sense complexos!

I, el més interessant, a sobre ho fan amb pocs recursos: en un 80% són els que poden aconseguir d'aquelles persones que practiquen allò tan oblidat de «compartir».

Un desig: cultura "Cola-Cao"

M'agradaria que el nostre jovent digués allò de l'anunci "Cola-Cao", però referit a la nostra cultura occidental:
"--A mi, que no me la canviïn!"

La tradició del Nadal i els nostres infants

En aquestes festes, el debat de fa uns anys era si Pare Noel o Reis, si pessebre o arbre de Nadal, si nit de Nadal o dia de Nadal, si festa cristiana o festa del comerç, etc. Per mi que el debat ha quedat obsolet perquè, últimament, observo una cosa potser més alarmant: la desaparició del sentit de la pròpia festa. Així, se’ns col·loquen arbres de ferro, de plàstic o de paper, es fan versions dels pastorets que ja no van a adorar ningú, i les nostres cançons de Nadal són substituïdes (sense desmerèixer-ne la qualitat artística) sistemàticament per les dels grups més de moda que parlen de sentiments, contra la fam i a favor de la pau i la solidaritat... (I molts d'altres canvis que deixo perquè la descobreixi a la sensibilitat i l’observació de qui ho llegeixi...).

En aquest entorn, quins models estem donant als nostres infants? Per a ells és un autèntic aiguabarreig d’informacions –cada cop més accentuades per la globalització–: pessebres (vivents i inanimats), pares Noel, tions, felicitacions i arbres de Nadal; regals la nit de Nadal i la de Reis; cançons del nord, de l’est, de l’oest i del sud, versionades en tots els estils i mestissatges; campanyes solidàries i no tan solidàries (les dels comerciants); amor, pau i alegria perquè sí –perquè toca–; menjars més sofisticats, més cars (i no tan bons com un bon plat de macarrons).

(–I, què celebrem per Nadal?
–No ho sé, senyora...)

Com en tot, reivindico un missatge clar, per als nostres infants. Un missatge sense el tamís d’allò que hom considera políticament correcte. En la nostra cultura, per Nadal s'ha celebrat i se celebra el naixement de Jesús. Segons un llibre, que en la nostra cultura sempre n’hem dit Bíblia, va néixer, d'una noia que es deia Maria, a Betlem, molt pobre i, tot i amb això, era Fill de Déu. Que la mateixa paraula Nadal vol dir naixement. Per això, a casa nostra, de sempre, s’ha fet el pessebre, s’han cantat nadales i, també, en un pla més festiu, hem fet cagar el tió. En el mateix llibre es narra que tres mags d’orient li van portar regals. Són aquests mateixos mags els que vénen també cada any a portar regals als nens i nenes que es porten bé.

L’ateu o el no creient no té perquè renunciar als seus principis per explicar els seus fills o als seus alumnes una història, que es conté en un llibre que, malgrat tot, pot inspirar –com els ha passat a molts poetes– tendresa, pau, humilitat, alegria i amor. I d'aquesta història se’n deriva tota una tradició cultural mil·lenària, basada o no en conveniències o errors històrics. Les impressionants obres d'art religiós de tots els temps en són testimoni exemplar –oi que no els ho obviarem, quan les estudiïn més a fons?–. Només d’aquesta manera, les nenes i els nens poden arribar a entendre que, en d’altres països, la mateixa tradició se celebra de diferent manera: bé sigui amb un arbre –regals i mitjons inclosos–; o amb un grosset i bondadós pare Noel (santa Klaus, o sant Nicolau), conduint els seus rens i ajudat pels seus follets; o amb d’altres cançons, amb matisos més anglosaxons i comercials.

Si el nostre missatge és clar i diàfan, a partir del coneixement senzill –i profund, alhora– de la seva pròpia tradició, els nostres fills i alumnes sabran posar cada cosa al seu lloc.

I no només ho entendran, sinó que culturalment ho reproduiran amb sà orgull i necessària seguretat. Un país que va renunciant a la seva pròpia cultura, i que en va bastint una altra d'artificial, construïda a base de "una mica d’aquí i una mica d’allà" indiscriminadament, és un país que es despersonalitza i que es dilueix. Un nen, una nena, en un país despersonalitzat i diluït culturalment, són carn de canó.

Jo ja he fet el pessebre, cantaré nadales i faré cagar al tió amb als menuts de la família que, per cert, els distraiem cantant-li cançons de Nadal al nen Jesús del pessebre. I potser aniré a Missa del Gall i tot, aquest any! (Per què no?).

Bon Nadal a tothom!

Feliç entrada d’any 2009!

Que els reis Mags us portin força coses, si us heu portat bé!