A Catalunya, l'escola en català: n'és l'element de cohesió!

Per que ens volen imposar un conflicte allà on no existeix?
Quin mal han fet els nens i nenes d'aquest país perquè ara ens els emboliquin en un problema que per a ells no ho és?
Que ens deixin treballar en pau, si us plau!!!

Un desig: cultura "Cola-Cao"

M'agradaria que el nostre jovent digués allò de l'anunci "Cola-Cao", però referit a la nostra cultura occidental:
"--A mi, que no me la canviïn!"

Una troballa: "La Llumanera de Nova York"... i l'anglès

En la típica tertúlia estiuenca a la fresca, un senyor d'una certa edat, viatjat i lletrat (a les persones grans, viatjades i lletrades, se les ha d'escoltar perquè, si les deixes parlar, sempre aprens coses noves interessants), avui mateix m'ha parlat de la revista La Llumanera de Nova York, una revista en català que es va publicar en aquella ciutat, per part d'un grup d'il·lustres catalans, de novembre de 1874 a maig de 1881. Si en voleu saber més podeu consultar el que, sobre La Llumanera de Nova York, en diu la Viquipèdia.

No n'havia sentit a parlar mai. Després de la xerrada, m'ha faltat temps per tafanejar per internet. Navegant, he arribat, fins i tot, a un web amb els facsímils dels primers vuit números. Tota una troballa! Me l'aniré mirant amb deteniment perquè, pel que he vist, en cada número i en cada article, n'hi ha per sucar-hi pa!

Com que fa pocs dies vaig publicar un escrit sobre l'anglès, m'ha fet especial gràcia un enginyós escrit suposadament atribuït a un pagès que acaba d'arribar a Nova York, en aquella època, en què explica a un company seu com és la llengua anglesa. L'article va ser publicat en el núm. 3 de la revista, el gener de 1875. Tal com insinuava en el meu escrit que esmentava, no sembla que els coses hagin canviat gaire, si ens fixem en el conjunt de la població.

Em ve de gust reproduir-lo sencer.

La llengua inglesa.

(Carta de un pagés arribat á Nova York á un company seu en Catalunya.)

	Estimat company y amich,
	á Nova York he arribat,
	y apenas he descansat
	aquesta carta te escrich.
	Al fí de la llibertat
	estich en lo clássich sol:
	aqui tothom fa l'que vol...
	Si ho permet la autoritat.
	Nova York tel's carrers grans,
	las casas tocan al cel,
	las donas tenen bon pel
	y los homes son gegants.
	Los diaris son com llensols,
	los carrers sont llarchs y drets,
	y solen ser bastans nets
	quant no hi ha neu, fanch ó pols.
	Pero, hoy, los yankis tenen
	un modo tal de parlar,
	que jo nom puch esplicar
	com ells mateixos se entenen.
	Es molt pitjor quel gabatxo,
	se sembla molt al lladrar,
	y l'home quel va inventar
	jo crech que estaba borratxo.
	Quant se parla inglés se tanca
	la boca y s'obren las dents,
	y si cuidado no hi téns,
	la llengua se t'entrabanca.
	Explicarme jo no puch
	(y saps que no só cap plepa)
	que de una "caynera", cuch.
	Corn se diu lo "blat de moro,"
	sombret es un "trós de pá,"
	y en compte de dir "demá"
	se diu en inglés tu, moro.
	Dihuen bota a la "mantega"
	y per dir "jo" se diu ¡ay!,
	Lo qual m'omple l'cor d'esglay
	puix embla que lagú jemega.
	Escúral vol dir "esquirol,"
	p r d r "mitja" s'diu que s'toquin,
	"no fumin" se diu no s'moquin,
	y del carbó en dihuen col.
	La "mare" dihuen que es moda,
	pero la gran moda, es la "ahia,"
	y la familia es tan sabia
	que "l'germá" dihuen que broda.
	Si á una noya malalteta
	teli acostas molt numil
	preguntant ¿que duya fil?
	Ella t'contestará: beta.
	Com més disbarats els digas
	més t'entendrán, de segú.
	Per dir "dos" has de dir tú,
	y per dir "números", figas.
	Y tot pel mateix estil.
	Sink es "l'aygüera", ja ho sens;
	per dir "quartos" digas cents,
	y per dir un "molí", mil.
	Sols una cosa, Geroni,
	trobo jo en aquet llenguage
	ben dita y es ¡mal vinatge!,
	quel "diner" se diu dimoni.
Nova York, 28 Decembre 1874.

Senzillament, genial!

Trobar la pau...

M'han passat aquesta historieta; potser ja la coneixeu; però, per si de cas, us encoratjo a llegir-la amb calma... Potser fa massa anys que hem perdut l'autèntic sentit de les coses bones de la vida, i no les valorem quan les tenim a tocar.

A vegades penso que si aquells que ens dediquem a educar no hi estem col·laborant, en això de fomentar un sentit consumista i poc transcendent de la vida. Aquest món no ajuda els alumnes o fills a trobar-se com a persones.

La historieta diu així:

Un hombre de negocios norteamericano estaba en el embarcadero de un pueblecito costero de México cuando llegó una barca con un solo tripulante y varios atunes muy grandes.

El norteamericano felicitó al mexicano por la calidad del pescado y le preguntó cuánto tiempo había tardado en pescarlo.

El mexicano replicó: –¡Oh! Sólo un ratito.

Entonces el norteamericano le preguntó por qué no se había quedado más tiempo para coger más peces.

El mexicano dijo que ya tenía suficiente para las necesidades de su familia.

El norteamericano volvió a preguntar: –¿Y qué hace usted entonces con el resto de su tiempo?

El mexicano contestó: –Duermo hasta tarde, pesco un poco, juego con mis hijos, duermo la siesta con mi mujer, voy cada tarde al pueblo a tomar unas copas y a tocar la guitarra con los amigos. Tengo una vida plena y ocupada, señor.

El norteamericano dijo en tono burlón: –Soy un graduado de Harvard y le podría echar una mano. Debería dedicar más tiempo a la pesca y con las ganancias comprarse una barca más grande. Con los beneficios que le reportaría una barca más grande, podría comprar varias barcas. Con el tiempo, podría hacerse con una flotilla de barcas de pesca. En vez de vender su captura a un intermediado, se la podría vender al mayorista; incluso podría llegar a tener su propia fábrica de conservas. Controlaría el producto, el proceso industrial y la comercialización. Tendría que irse de esta aldea y mudarse a Ciudad de México, luego a Los Ángeles y finalmente a Nueva York, donde dirigiría su propia empresa en expansión.

–Pero señor, ¿cuánto tiempo tardaría todo eso?

–De quince a veinte años.

–Y luego ¿qué?

El norteamericano soltó una carcajada y dijo que eso era la mejor parte:

–Cuando llegue el momento oportuno, puede vender la empresa en bolsa y hacerse muy rico. Ganaría millones.

–¿Millones, señor? Y luego ¿qué?

–Luego se podría retirar. Irse a un pequeño pueblo costero donde podría dormir hasta tarde, pescar un poco, jugar con sus nietos, hacer la siesta con su mujer e irse de paseo al pueblo por las tardes a tomar unas copas y tocar la guitarra con sus amigos.

–Bueno, pero eso es lo que hago ahora señor ¿Por qué tengo que esperar veinte años?

La tradició del Nadal i els nostres infants

En aquestes festes, el debat de fa uns anys era si Pare Noel o Reis, si pessebre o arbre de Nadal, si nit de Nadal o dia de Nadal, si festa cristiana o festa del comerç, etc. Per mi que el debat ha quedat obsolet perquè, últimament, observo una cosa potser més alarmant: la desaparició del sentit de la pròpia festa. Així, se’ns col·loquen arbres de ferro, de plàstic o de paper, es fan versions dels pastorets que ja no van a adorar ningú, i les nostres cançons de Nadal són substituïdes (sense desmerèixer-ne la qualitat artística) sistemàticament per les dels grups més de moda que parlen de sentiments, contra la fam i a favor de la pau i la solidaritat... (I molts d'altres canvis que deixo perquè la descobreixi a la sensibilitat i l’observació de qui ho llegeixi...).

En aquest entorn, quins models estem donant als nostres infants? Per a ells és un autèntic aiguabarreig d’informacions –cada cop més accentuades per la globalització–: pessebres (vivents i inanimats), pares Noel, tions, felicitacions i arbres de Nadal; regals la nit de Nadal i la de Reis; cançons del nord, de l’est, de l’oest i del sud, versionades en tots els estils i mestissatges; campanyes solidàries i no tan solidàries (les dels comerciants); amor, pau i alegria perquè sí –perquè toca–; menjars més sofisticats, més cars (i no tan bons com un bon plat de macarrons).

(–I, què celebrem per Nadal?
–No ho sé, senyora...)

Com en tot, reivindico un missatge clar, per als nostres infants. Un missatge sense el tamís d’allò que hom considera políticament correcte. En la nostra cultura, per Nadal s'ha celebrat i se celebra el naixement de Jesús. Segons un llibre, que en la nostra cultura sempre n’hem dit Bíblia, va néixer, d'una noia que es deia Maria, a Betlem, molt pobre i, tot i amb això, era Fill de Déu. Que la mateixa paraula Nadal vol dir naixement. Per això, a casa nostra, de sempre, s’ha fet el pessebre, s’han cantat nadales i, també, en un pla més festiu, hem fet cagar el tió. En el mateix llibre es narra que tres mags d’orient li van portar regals. Són aquests mateixos mags els que vénen també cada any a portar regals als nens i nenes que es porten bé.

L’ateu o el no creient no té perquè renunciar als seus principis per explicar els seus fills o als seus alumnes una història, que es conté en un llibre que, malgrat tot, pot inspirar –com els ha passat a molts poetes– tendresa, pau, humilitat, alegria i amor. I d'aquesta història se’n deriva tota una tradició cultural mil·lenària, basada o no en conveniències o errors històrics. Les impressionants obres d'art religiós de tots els temps en són testimoni exemplar –oi que no els ho obviarem, quan les estudiïn més a fons?–. Només d’aquesta manera, les nenes i els nens poden arribar a entendre que, en d’altres països, la mateixa tradició se celebra de diferent manera: bé sigui amb un arbre –regals i mitjons inclosos–; o amb un grosset i bondadós pare Noel (santa Klaus, o sant Nicolau), conduint els seus rens i ajudat pels seus follets; o amb d’altres cançons, amb matisos més anglosaxons i comercials.

Si el nostre missatge és clar i diàfan, a partir del coneixement senzill –i profund, alhora– de la seva pròpia tradició, els nostres fills i alumnes sabran posar cada cosa al seu lloc.

I no només ho entendran, sinó que culturalment ho reproduiran amb sà orgull i necessària seguretat. Un país que va renunciant a la seva pròpia cultura, i que en va bastint una altra d'artificial, construïda a base de "una mica d’aquí i una mica d’allà" indiscriminadament, és un país que es despersonalitza i que es dilueix. Un nen, una nena, en un país despersonalitzat i diluït culturalment, són carn de canó.

Jo ja he fet el pessebre, cantaré nadales i faré cagar al tió amb als menuts de la família que, per cert, els distraiem cantant-li cançons de Nadal al nen Jesús del pessebre. I potser aniré a Missa del Gall i tot, aquest any! (Per què no?).

Bon Nadal a tothom!

Feliç entrada d’any 2009!

Que els reis Mags us portin força coses, si us heu portat bé!

La riquesa, la pobresa i la cultura

Suposo que a més d’un, alguna vegada, se’ns han posat els pèls de punta en veure el nivell cultural al que cada cop ens tenen més acostumats els nostres (pobres?) adolescents. Està clar que, cada cop en més quantitat, tenen clar que el que aprenen a l’escola els serveix per no suspendre o –en algun cas— per treure bona nota. Difícilment pensen que els serveix per aplicar-ho a la vida real.

Un exemple. És evident que a l’escola se’ls ensenya vocabulari, les normes ortogràfiques, els conceptes matemàtics, la visió de la història i, fins i tot, el sentit de la vida, en la connotació més àmplia del terme. Malgrat això, a l’hora de parlar entre ells es denota que cada cop saben menys de molts temes de certa profunditat perquè, senzillament, no els interessen i, per tant, no en parlen i acaben ignorant-los.

En canvi, si la conversa va de sentiments, o d’opinions superficials sobre temes ètics, polítics, etc., llavors sí que s’interessen i utilitzen tot un seguit de vocables tòpics, apresos d’algun film nord-americà, o d’algun programa de tele-escombraria. I tot això amanit amb un seguit de gesticulacions histriòniques i amb el consum d’alguna substància poc aconsellable (i que acostuma a contribuir en l’escalfament del debat). Tot plegat pot durar uns minuts: crits –potser un mastegot–, quatre insults, amenaces, i un lèxic d’una dotzena de vocables obscens.

Ja fa molts anys, una persona sàvia em va dir que els grans mals del món vénen a causa dels sentiments. I a mi em sembla que és veritat. I, heus ací que els nostres joves, majoritàriament, se senten interessats per tot allò que fa referència a l’àmbit de les passions i dels sentiments i, en canvi, ignoren i s’avorreixen amb allò que té a veure amb la raó, la ciència o el coneixement. Fa poc, es va dedicar un dia a la conscienciació sobre la violència de gènere, em fa pensar que si, en públic hi ha aquestes manifestacions de violència gratuïta, què no deu passar en privat!

Qui n’és el responsable? Una mica tots. Com s’adreça? Potser parlant més amb els adolescents (fills o alumnes). Deixar que expressin els seus sentiments, amb els seus recursos i, de mica en mica, anar-los conduint vers un discurs més asserenat que, al final, els acabarà semblant més plaent. És com en tot: necessiten un model. Si els adults ens limitem a criticar-los i a esfereir-nos de com parlen o de com vesteixen, ells no tindran el model que necessiten.

Jo ho he fet i m’ha anat bé... amb ells! (algun adult s’ha estranyat i algun m’ho ha criticat: així els va!).

Com a cloenda, diré que fa dies que dono voltes a una idea: en l’àmbit cultural dels nostres adolescents passa com en el poder adquisitiu dels països amb una economia neoliberal: els pobres són cada cop més pobres, i els rics són cada cop més rics i s’aprofiten dels pobres. Els incultes són cada cop més incultes, i els cultes ho són cada cop més, i s’aprofiten dels incultes.

Educadors?

Tots n'hem de ser, d'educadors.

Quins són els paràmetres de què partim per educar? Primerament, la llei natural, després l'entorn cultural (en el nostre cas, ens agradi o no, la cultura judeo-cristiana) i, per acabar, les lleis.

Quan no es respecten les lleis, es perden els referents culturals, i ens passem la llei natural pel folre, s'ha perdut allò que entenem per educació.