Barrejant germans i germanors

- Ja he vist Frozen 6 vegades!!
(Sara dixit)

Els de "Libres e iguales" s'han oblidat "fraternales". I a mi se m'acut que aquest és un concepte per explotar en política (crec que la Victòria Camps deia alguna cosa així en un dels seus llibres). Perquè tu et pots estimar molt el teu germà (difícil no estimar-te malgrat els gelos, baralles, etc.) i quan et fas gran viure en cases separades. I veure't sovint i parlar pel wasap.

En el fons, totes les guerres, les de religió incloses, són fraticides, per això són tan demencials. Els de "Libres e iguales" posen l'individu per davant del grup. Els temuts "nacionalismes" posen el grup per davant de l'individu. I si fem un terme mig? potser en la idea revolucionària francesa de "fraternité" hi ha la clau. Perquè tu et pots separar del teu germà però no el mataràs (bé, també hi ha casos, però no podem estar per tot). Potser això té un aire Teresa Forcades, no ho sé, però tampoc és la intenció, no és que siguem germans perquè Déu és el nostre pare, Déu em sembla més aviat un zombie, ara mateix. Som germans perquè som de la família animal humana, només volem poder escollir casa, tots plegats.

Ara barrejo coses, però em sap molt de greu que la Sara no tingui un germà/na (a banda de la germanor en sentit ampli :). No ha pogut ser. Però té els cosinets que són de la seva edat i ens veiem molt. No és ben bé el mateix, però s'hi assembla. Continuant amb la família-família, dilluns la meva germaneta petita, Esther, fa 40 anys. Vulguis que no, impressiona, de vegades a la meva germana li dic Sara, perquè se'm deu liar la neurona "nena petita" al meu cervell.

En fi, us deixo amb les imatges de la pel·lícula preferida ara mateix de la Sara, Frozen, que té com a eix principal, no l'amor romàntic clàssic (que també), sinó l'amor entre dues germanes. Bon cap de setmana!! ens n'anem a Calella amb ma germana i els cosinets!!

Imatges escollides per la Sara especialment per al post (li he dit que feia un post de Frozen, benu, més o menys... :)

                       Minuts musicals

"Milonga del moro judío", del Jorge Drexler, amb un protagonista una mica perdut...

"He mirat aquesta terra", cantada pel Raimon, em vaig sorprendre emocionant-me amb les primeres notes, amb ma mare, of course. El vídeo es casolà-surrealista.

Natural, com la vida mateixa

- Però com, mama, COM?

d'aquí

Li he explicat i ha rigut i ha cridat "el penis i la vagina, el penis i la vagina!", és natural que rigui, he pensat. Però després ha dit que li feia vergonya el que li havia explicat. Vaja, vergonya, també és natural. I que ella això, no. També ho és, de natural, a mi tampoc em va fer cap gràcia quan m'ho van explicar per primer cop. La gràcia intentarem explicar-li més endavant. També li explicarem més endavant que a ella la vam fer d'una manera una mica, mica, però molt mica, diferent, i que va ser una passada, que cada dia preguntàvem com anava la divisió cel·lular fins que la vam poder veure, per primer cop, amb 8 cèl·lules! Quants pares veuen els seus fills amb 8 cèl·lules! Una monada!! (bé, eren dues monades, mai sabrem si la Sara era la de la dreta o la de l'esquerra). La meva germana diu que no l'hi diria, que saber que t'han fet in vitro... potser quan tingui 18 anys... 18 anys?? Em sembla donar-li massa importància i veure-ho com una cosa negativa. No em sembla que hagi de ser cap trauma saber que després de buscar-te molt i molt temps, un metge molt simpàtic que es deia Dr. Bordàs i una biòloga que es deia Esther (com la tieta, per cert), van ajudar els teus pares a crear-te en un bonic i càlid laboratori.

 

No ho sé, encara que sembli estrany, nosaltres no ho veiem gens artificial, per a nosaltres és ben natural. De tota manera esperarem una mica, sí, a que assimili el mètode natural tradicional. Esperem que s'ho prengui bé. Segur que sí!

 

 

PS. Molts petons a l'Anna Veiga, des d'aquí.
PS2. He enviat un mail al Woody Allen a veure si em pot fer l'escena dels espermatozous adaptada a la nostra realitat, per penjar-la al blog. Diu que parli amb en Roures, que ja està fet. I que mentrestant em vagi mirant aquesta:

 

Bocins sarians d'estiu

A la manera de la rits amb els dimecres, se m'ha acudit abocar bocins d'aquest estiu, amb la Sara de protagonista, un xic desordenats i sense gaire criteri temàtic i/o estilístic, però és que encara sóc de vacances...

- "Sabies que a la prehistòria els romans menjaven estirats?" Ep, d'això ja fa teeeemps, ara ja sap distingir la prehistòria de la història, que si et pares a pensar, és ben curiós.

- Al cap de 10 minuts de manifestació independentista, la Sara s'agobia i vol marxar a casa. Jo em quedo perquè si a més de nouvinguts hem de marxar només començar... no crido gaire però m'hi trobo bé.

- El Jerry, el nostre hàmster, desapareix de les nostres vides, drama contingut, decidim que ha mort de mort natural.

- "Aquest càmping necessita un Spa!", sospites de tenir una filla pija, per sort, afegeix "ho he dit de broma perquè riguis".

- Primer dia de primer curs, el pare s'adorm (perquè no ha sonat el despertador, eh) i la nena arriba tard el primer dia de primer.

- Primer dia de primer, porta una nova agenda que no tenim molt clar on s'ha d'ubicar, s'ha de quedar a casa però si hi ha d'apuntar alguna cosa de l'escola se'n recordarà? Necessitarà una agenda per apuntar-se el que ha d'apuntar a l'agenda.

- Primer dia de primer, ens ha tocat la mestra de P4, la que ens va dir que era molt llesta però molt mandrosa i que l'havíem d'espavilar. El curs promet.

- Maquíllate, maquíllate. Descobrim o més aviat confirmem que li encanta maquillar-se, de noia, de papallona, de Hello Kitty, del que sigui. Li poso la cançó de Mecano, un èxit.

- El purpuritzador. Descobrim o més aviat confirmem que és una malalta de la purpurina. Li encanta, de fet, no sé com s'ho fa que per molt que la banyo sempre porta algun punt brillant al damunt. Un dia fins i tot em va fer comprar-li una joguina que no sabem perquè serveix però que li diem el purpuritzador, tot el que entra surt purpuritzat, no sé, em fa pensar que les coses tristes i lletges de la vida podrien passar pel purpuritzador i sortir brillants i renovades.

- L'enganxamenta al mòbil. Sí, és un joc per aprendre els països, però no li hauríem de deixar jugar tant, culpa meva culpa meva, ma germana està igual amb el seu fill de 7 anys i la Nintendo, i això ens porta al punt següent.

- Xantatges/eines motivacionals a dojo que fem sabent que no hauríem de fer: si fas els deures et deixo 10 minuts de Nintendo, per cada paraula que m'escriguis un xoco-crispi....

- La farra nocturna que es van muntar la Sara i la seva cosina el dia que va venir a casa. El crit del Joan que va donar per acabada la farra.

- La il·lusió de veure com els cosinets de la Sara, l'Albert i l'Aina, són com els seus germans. Que no s'hagi queixat mai de no tenir germans potser és gràcies a això.

PS. Volia penjar una foto de la criatura amb un dels seus maquillatges però no hi ha manera, a veure si un altre dia...

Γνωθι Σεαυτόν, Nosce te ipsum, Coneix-te a tu mateix

Gemma: com que sóc una mica hippy...
Esther: hippy, tu? I què més, si ets una consumista acabada, si no t'estàs de res.
Gemma: però si passo de marques i gasto en cine i llibres...
Esther: i en salmó fumat.
Gemma: però si sóc d'Intermon i de la Creu Roja i em deixo una pasta per fer el món millor...
Esther: per netejar la teva consciència.
Gemma: però UNA MICA hippy sí que sóc, no?
Esther: no.

No hi ha res com tenir una germana per desmitificar-se un mateix. Estic per emportar-me-la al psicòleg, a veure si fem drecera i arribem abans a la màxima de Delfos.

Gemma: tu vols ser hippy, Sara?
Sara: sí.
Gemma: doncs llavors no has de ser consumista.
Sara: sí, jo vull el marró.
Gemma: el marró?
Sara: el Rei marró.
Gemma: el Rei negre vols que et porti els regals?
Sara: sí, el marró.

Ja hem fet tard.

Home Sweet Home

-Ja he sortit de l'hospital!

Aquesta era una frase per al Facebook que al final no vaig posar. Perquè alguns amics/gues ja ho sabien, altres potser no sabien que era a l'hospital, i altres potser ni sabien que hi havia aquesta possibilitat. És el que té això de les xarxes socials, que són xarxes de xarxes i de vegades et perds.

Una altra bona hagués estat:

-Ja no tornarem a tenir cap més fill!

Perquè va en el mateix paquet. He perdut la tanda, com si diguéssim. Però no ens importa, perquè som feliços i la Sara no tindrà un germà però tindrà altres coses, com dèiem amb la Lali. Els fills únics són múltiples, també. Sí, però no puc evitar estar trista per això, encara que tingui tots els arguments del món i encara més.

I ara una tercera frase, per animar-nos:

-

Doncs per "animar-nos" no em surt res. Ho deixarem per al proper post.

Mites

- Ay, hija, y yo qué me sé!
´
Aquesta frase és de la meva iaia, de 91 anys. Aguanta força bé (pel mal caràcter que té, diem), però esclar, ja són anys.

Aquests dies he intentat desvetllar amb ella una mena de mite familiar, però no me n'he sortit: durant la Guerra Civil, el meu avi, Pedro, i el seu germà, Ignacio, van lluitar un en cada bàndol. Eren de La Fresneda, Terol. Diu que és van salvar l'un a l'altre: el "roig" Ignacio va salvar el "nacional" Pedro i a la inversa.

Però encara no he pogut esbrinar com. El que sí que sé és que l'Ignacio es va exiliar a Burdeus, on va viure tota la vida, i que el iaio Pedro es va quedar a la Fresneda fins que van venir cap a Barcelona, quan ma mare tenia 9 anys.

La meva iaia va ser "abanderada" de la Falange, a Logroño. Tenia molt bona planta (i mala llet, com ja hem dit). I quan li vaig preguntar com s'havien salvat em va dir "porque uno era de derechas y el otro también". "Pero iaia, si Ignacio era de izquierdas, por eso se salvaron el uno al otro, ¿no?" I llavors és quan va dir la frase aquesta de "ja fa massa temps... who cares!"

Em queda alguna línia d'investigació, un dels germans de la meva mare, potser. Potser no cal. Potser seguirem explicant, sense massa detalls, que a la Guerra Civil els germans lluitaven entre ells. I se salvaven.