Descol·locada pel corona

M'observo i veig que en un moment de descol·locament pel corona em faig la ratlla a l'altre costat, porto pantalons amples (sempre els porto estrets) no puc llegir ni mirar pel·lis (acostumo a fer-ho amb fruïció), plego roba compulsivament i teletreballo més del que em toca (treballar per objectius, diuen: el meu objectiu és no tornar-me boja i no col·lapsar encara més el sistema sanitari).

També posem junts el rentaplats amb el Joan (abans, només després de rondinar), la Sara fa bromes ironicosarcàstiques de les seves (abans ja les feia), però, atenció, està més carinyosa, en el seu estil més punki que bavós.

I encara més variacions de la vida quotidiana, menys quotidiana que mai.

El bitxo no podrà amb nosaltres, em dic, i no deixo de trucar a ma mare per monitoritzar el seu perfil baix amb la vida. Un perfil que no aixeca cap, que no treu relleu, que no agafa forma. Però l'agafarà, que no hem arribat fins aquí perquè vingui una cosa minúscula amb forma de sol de teletubbie i s'ho emporti tot per davant. Una cosa que ha viatjat gratis amb nosaltres per terra, mar i avió, un autèntic paràsit invisible que només vol sobreviure per perpetuar-se, perpetuar-se per sobreviure, de manera cega, només això. Una vida absurda, que ho sàpigues, corona. Per això la meva germana, que està a primera fila del camp de batalla, fent jornades de 12 hores amb la mascareta i els guants, t'esclafarà, a tu i a tots els de la teva espècie, i després se n'anirà a fer bici, mentre nosaltres l'aplaudirem.

No, ni ho saps ni t'importa, corona, però jo ja m'he desfogat, per una estona (rima involuntària, ni rimar vull).

Cuidem-nos-vos-los-les.

Cultura? No, gràcies

Avui la Sara m'ha dit:

"No vull fer res cultural en tot el cap de setmana".

Com a influencer no tinc parangó.

La Kondo i els records trobats

Estem en ple procés de remodelació de l'habitació de la Sara. Fa un temps em va dir que s'estava fent gran, que estava canviant i que volia canviar l'habitació. Un procés lògic, vam pensar, si no fos que no fa els deu anys fins al desembre. Ja vol canviar l'habitació de nena? Però don't panic. El 90% dels peluixos es queden. Això sí, hem incorporat un coixí en forma d'emoticona burleta.

No és la primera vegada que faig neteja a fons d'un espai, però sempre em sorprèn trobar objectes que em porten un record-flaix. Els contes de la Sara, els preferits, aquests no els donem. La Kondo, a qui no he llegit el llibre però sí algues idees, diu que només s'han de conservar aquells objectes que produeixen "joy", alegria. No sé si aquest seria el criteri, pots voler guardar com a record un episodi dolorós. Per exemple, hi ha una jersei que em recorda un crisi maníaca que vaig tenir i que salvo a cada neteja de roba. No em produeix "joy", al contrari, però vull tenir-lo allà, controlat, dominat, com si volgués poder tornar a dominar una situació semblant.

D'acord, això potser és un extrem. Per a la resta d"objets trouvés", sí que apliquem la màxima kondoniana. Té alguna cosa d'instintiu, suposo.

També em fa gràcia l'efecte dòmino d'aquest procés. Tu et poses a remodelar l'habitació de la teva filla i de sobte penses: per què no canviem aquell quadre que fa 15 que tenim al menjador i que, realment, tampoc ens entusiasma? I per què no canviem aquestes fotos de lloc, aquestes fotos que sempre ens miren des del mateix angle? I fas canvis, alguns, poquets, però que et fan sentir bé.

Llavors entens la teva filla, i t'agrada que et saccegi el decorat i els records. I l'habitació li quedarà la mar de xula. Aquesta tarda ens posem a pintar els tres, dues parets de quatre, de color blau àrtic!

Reversible, o no

La Sara fa uns dies que experimenta amb programes d'edició de vídeo, sobretot amb un programa que es diu "Reverse" i que fa això, fer reversibles les imatges. I d'aquí sorgeix alguna cosa semblant a un mini vídeo de màgia, Ens ho hem passat molt bé, i només és 1 minut i 12 segons (ens ha fallat un vídeo molt bonic amb unes floretes que anaven soles cap a la mà i n'hem descartat alguns més pel nivell de cutresa). Esperem que us faci gràcia!

Pero no se vayan todavía, aún hay más, aquest meditar sobre la reversibilitat de les coses ha coincidit en el temps i quasi en l'espai amb un poema de Brian Bliston sobre els refugiats que ha traduït la cantireta, que és reversible (el poema, no la cantireta), i aquí la idea seria: són reversibles les mentalitats i els prejudicis?

REFUGIATS (de Brian Bliston amb traducció de Montserrat Aloy 'cantireta')

no els cal la nostra ajuda

per tant no em diguis que

aquestes cares ulleroses podrien ser la teua o la meua

si la vida els hagués donat millors cartes

cal que els veiem com són realment

aprofitats i penques

dropos i mandrosos

amb bombes sota la màniga

assassins i lladres

no són 

benvinguts aquí

hauríem de fer-los 

tornar d'on vénen

no poden

compartir el nostre menjar

compartir les nostres llars

compartir els nostres països

en lloc d'això consentim

aixecar un mur per allunyar-los

no està bé admetre

aquestes són persones igual que nosaltres

un lloc hauria de pertànyer només als que hi han nascut

no sigueu tan rucs de creure que

el món es pot veure d'una altra manera

(ara llegeix de baix cap a dalt)

Però el colmo de la reversibilitat és fer reversible la mort. I, a falta de Déu, només pot fer-ho algú súper humà. Potser per això es va inventar la ficció (per això i per a moltes altres coses).

No sé si només en la ficció es pot tirar enrere o donar-li la volta al mitjó mental.

Peixos com nosaltres (en tres actes)

                                                   El Roto

Avui m'ha donat pels peixos de colors... (un poc llarg, sorry)

I. Paraules de David Foster Wallace a uns estudiants, en una cerimònia de graduació el 2005:

"Van dos peixos nedant de bon matí i es troben un peix vell que els diu 'bon dia, nois, què, com està avui l'aigua? Els dos peixos joves continuen nedant fins que un d'ells es para de cop i diu a l'altre "què coi és l'aigua?'"

Clau interpretativa: consciència de la realitat que, de tant avesats com estem, no veiem.

Clau interpretativa siempre positifa: cada cop en som més conscients, sembla, i s'encomana, sembla.


II. El peix del mig (conte meu de fa 11 anys, inspirat en una llegenda africana):

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia, la seva mare, que l'estava observant, li va explicar una història.

-Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per a tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar fins que van fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.

-Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!

-Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tant saltar van anar a parar a terra.

-I es van morir?

- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al mar i ara els seus fills no són carn ni peix.

-Vols dir que és perillós ser atrevit?

-Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí, perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.

-Però a mi m'agraden les estrelles...

-I a mi, fill, i a mi.

Clau interpretativa: és perillós voler trencar el que hi ha, el sostre que et limita, i obrir nous horitzons.

Clau interpretativa siempre positifa: si dels peixos atrevits en van sortir amfibis, no "ni carn ni peix" sinó "carn i peix", val la pena arriscar-se.


III. The Meaning of Life, dels Monty Python, escena dels peixos, inici del film (dura 1 min.):

Clau interpretativa: l'absurd de la vida, I al final se't mengen.

Clau interpretativa siempre positifa: val la pena mentre hi som, veritat, Howard?

I fins aquí la trilogia del peix! (els colors són de la Sara i l'esperit positiu és dels meus caps, sempre evangaalitzant).

Natural, com la vida mateixa

- Però com, mama, COM?

d'aquí

Li he explicat i ha rigut i ha cridat "el penis i la vagina, el penis i la vagina!", és natural que rigui, he pensat. Però després ha dit que li feia vergonya el que li havia explicat. Vaja, vergonya, també és natural. I que ella això, no. També ho és, de natural, a mi tampoc em va fer cap gràcia quan m'ho van explicar per primer cop. La gràcia intentarem explicar-li més endavant. També li explicarem més endavant que a ella la vam fer d'una manera una mica, mica, però molt mica, diferent, i que va ser una passada, que cada dia preguntàvem com anava la divisió cel·lular fins que la vam poder veure, per primer cop, amb 8 cèl·lules! Quants pares veuen els seus fills amb 8 cèl·lules! Una monada!! (bé, eren dues monades, mai sabrem si la Sara era la de la dreta o la de l'esquerra). La meva germana diu que no l'hi diria, que saber que t'han fet in vitro... potser quan tingui 18 anys... 18 anys?? Em sembla donar-li massa importància i veure-ho com una cosa negativa. No em sembla que hagi de ser cap trauma saber que després de buscar-te molt i molt temps, un metge molt simpàtic que es deia Dr. Bordàs i una biòloga que es deia Esther (com la tieta, per cert), van ajudar els teus pares a crear-te en un bonic i càlid laboratori.

 

No ho sé, encara que sembli estrany, nosaltres no ho veiem gens artificial, per a nosaltres és ben natural. De tota manera esperarem una mica, sí, a que assimili el mètode natural tradicional. Esperem que s'ho prengui bé. Segur que sí!

 

 

PS. Molts petons a l'Anna Veiga, des d'aquí.
PS2. He enviat un mail al Woody Allen a veure si em pot fer l'escena dels espermatozous adaptada a la nostra realitat, per penjar-la al blog. Diu que parli amb en Roures, que ja està fet. I que mentrestant em vagi mirant aquesta:

 

6 aaaanys!!

- Puc posar colors? M'agrada el color rosa
- Que puc estar dintre la teva panxa ara? :) 
- Demà serà un dia tremendament monstruós!

                               La Draculaura, en el seu 1.600 aniversari

La Sara el dia que va néixer, tunejada per ella mateixa

 

 

Petit relat de com va néixer la Sara el 9 de desembre de 2006

 

Va ser allò que se'n diu una odissea (em sembla que tots els parts ho són). El primer viatge a la Maternitat va ser fallit, fallit per poca dilatació "uiiiii, encara en teniu per mooooolt, marxeu marxeu tranquils, canalla" (això de canalla és una llicència poètica, perquè ja anàvem pels quaranta). El Joan va marxar tranquil cap a treballar i jo cap a Premià, a ca ma germana Esther. I jo anava renegant de tant en tant, fins que cap a quarts de 12 de la nit vaig començar a renegar però de veritat, senyal inequívoca que anava de part "que vas de paaaart" i cap a Barcelona. A les 12 o quarts d'una ens vam trobar amb el Joan i corrents a la Maternitat (per no dir cagant llets). I ja dilatada de 5 centímetres, sospiro per una epidural (havia decidit que arribat el moment, epidural), sí? doncs no, no hi ha llits. Quèèèèè??? Què no hi ha llits.

 

"A quin hospital voleu anar?" "Al que estigui més a prop, noooo???" Doncs cap a Sant Joan de Déu, en ambulància, però espera, abans de marxar, el Joan perd les claus del cotxe, que feia un vent brutal (per no dir de la hòstia), i va trigar uns segons a decidir que s'havia de decidir: o les claus o la seva dona i filla, mentre jo cridava dins l'ambulància. Arribem a Sant Joan de Déu en expulsiu. Jo col·locada, la Sara a la rampa de sortida, el Joan donant-me la mà, patint també, i tot de dones al voltant cridant "EMPENY!!". I jo vinga a cridar "baixa, baixa, baixa". I... al final... a les 3.20h.... va baixar la Sara. Va sortir una mica lila, però el moment va ser brutal, per intens, per animal, per desitjat, per tot plegat.

 

Ara ha crescut, i molt, i ja era ella quan va néixer, però cada cop és més ella, i sí, això està resultant una mica bavós, però és que aquest blog ja és una mica així, i el dia s'ho mereix, carai.

    

PS. La criatura dorm, somiant amb una Draculaura, potser, que arribarà demà, i també pastís i cosinets a Premià. Si algú vol relatar el seu part/adopció (el propi o el dels seus fills) serà estupendu!!

 

 



Revival filosòfic

Vaig estudiar filosofia. M'agradaria ser filòsofa però només tinc una carrera, alguns coneixements que m'han quedat i el costum de comprar-me el Filosofía Hoy. En la vida diària no acostumo a fer frases "filosòfiques" ni reflexions massa profundes, em considero bastant primària i amb molta por a equivocar-me o a ficar la pota. D'altra banda, poques vegades m'ho he passat tan bé com quan feia treballs de filosofia (no exàmens, treballs). Estava durant uns dies llegint i agafant apunts i després, en una nit, ben proveïda de tabac i de llet, escrivia el treball fins a la matinada, fins al dia següent, vaja. El fet de treballar a la nit/matinada potser donava certa sensació d'irrealitat, la qual cosa ja m'anava bé, pel que té d'irreal la filosofia, un discurs que paradoxalment acostuma a parlar de la realitat.

I tot això per justificar aquest parell de textos que he plantificat aquí, que formen part de les conclusions de dos treballs, sobre la recerca de l'absolut a través de la bellesa i sobre la insubmissió. La justificació útima és l'atac de nostàlgia que m'ha agafat, sorry.

DE KANT A PLATÓ: DAIMONS, ANHELS I ALTRES EXPERIÈNCIES ESTÈTIQUES

Plató i Kant es mantenen en l'anhel (per Kant és una tendència inevitable de la raó) de l'essència. El territori de la noesi serà propi de neoplatònics i postkatians. L'art i l'eròtica són processos que van "en direcció a", que expressen una unitat oculta amb el suprasensible que neoplatònics i romàntics desvetllaran. Aquests voldran aconseguir la unitat essencial i la concebran expressable i sensibilitzada en l'art.

És possible que la història de la filosofia sigui un anar dels límits al més enllà d'aquests, per a tornar-los a traçar després, sense saber quin va ser el principi ni quin serà el final. El "pensiero debole" de la postmodernitat és un pensament de límits, de petits problemes i anhels fragmentats, d'ironies i multiplicitat. En aquest relativisme de "collage" s'ha perdut l'absolut. El problema és que ja no sabem si l'anhelem o no. L'art com a daimon ens ha de descobrir quelcom amagat. I sempre tindrem la sensació que hi ha quelcom de la realitat que se'ns escapa. Essència o absolut roman darrera o vorejant els límits, obrint-los i tancant-los entre belleses i anhels. Però aquest discurs -i aquesta és la seva riquesa- sembla que no té fi...

DOWN BY LAW O LA CAUSA DE LA INSUBMISSIÓ ÉS UNA BONA CAUSA

És veritat que estic forçant els termes però la idea última era il·luminar -donant-ne entitat- aquest lloc de fricció i la paradoxa tan connatural al sistema democràtic: per una banda es sofreix un procés d'individuació amb qui tracta el mercat -penso ara en García Calvo- i de l'altre un procés d'anivellació, uniformitat, control, desembocant així en una massa d'Individus, als quals interessa tenir identificats i a la vegada ben agafats. Jo tinc una idea certament no-idíl·lica de la democràcia, però tanmateix -i precisament per això- demano el reconeixement de la seva crítica, de la necessitat de la seva crítica. El dret a la objecció (i la despenalització de la insubmissió) ha de ser garantit, en primer terme, per respecte a aquells que opten pel dissentiment d'acord amb un concepte de dignitat humana basat en uns drets fonamentals, ja que aquests (i com no, els supletoris d'obediència cega a la llei i al mercat) s'han instituït per a tots. "I scream, you scream, we all scream for ice cream".

Una fragment de la pel·lícula The Wall, de la qual vam fer un treball a 4 (8) mans.

L'escena de Down By Law

 

L'infinit

- Vull que m'ensenyis a comptar fins a l'infinit.

Si no fos que m'he de currar una mica el post, com si diguéssim, deixaria la frase tal qual. Perquè tal qual m'ha fet molt riure. M'ha vingut com un flash de les dues comptant fins a l'any 2050, més o menys, jo ja velleta, la Sara encara jove, 49.476.000, 49.476.001, 49.476.002... i encara tan lluny de l'objectiu...

I l'infinit... què us puc dir jo de l'infinit que no sapigueu. Com a concepte matemàtic se m'escapa, no sé quant és infinit + 1 o infinit - infinit elevat a la 3a potència. Com a concepte filosòfic també se m'escapa, perquè se m'escapa la filosofia que vaig estudiar (em ve al cap Zenó amb la paradoxa i també Kant amb les antinòmies). Com a concepte poètic, ara no us sabria dir cap poema que parli de l'infinit, però segur que n'hi ha molts (un amor infinit? una infinita tristesa?). Com a concepte astronòmic, fa vertigen. Em queda el concepte infantil. Aquest sí que el domino. Consisteix a treure el major profit de les nostres facultats. Potser no podem volar, però podem fer com si voléssim. Com diu el Buzz Lightyear, fins a l'infinit i més enllà!

Potser no podem abastar l'infinit però podem fer com si l'abastéssim.

Perduts en l'espai

- Mama, aquest és el mapa de l'univers, per si et perds.

És molt pràctic que et dibuixin un mapa de l'univers quan tens mal sentit de la orientació i la Sara ho sap. Sap moltes coses de l'univers perquè l'està estudiant a l'escola, i jo també l'estic estudiant. Unes quantes dades per situar-nos:

Magnituds de temps:
- L'univers tal com el coneixem (pot ser que hi hagi més universos) té 13.700 milions d'anys.
- El sistema solar, inclosa la Terra, té 4.500 milions d'anys.
- Al Sol li queden 5.000 milions d'anys de vida, llavors s'empassarà la Terra i els nostres descendents, si no han emigrat abans (i si no s'han autodestruït abans).
- Els organismes pluricel·lulars tenen 700 milions d'anys (Espiroqueta, espiroqueta... Per què no et quedes amb mi? -va dir la primera cèl·lula a la seva companya, segons en Punset, Viatge a l'optimisme, Destino).
- Els humans (homo sapiens sapiens) tenim 200.000 anys. Com a espècie ens queden entre 5.000 anys i 8 milions d'anys (tenim marge).

Magnituds d'espai:
- L'univers observable és una bombolla d'un diàmetre de 27.400 milions d'anys llum, segons John Gribbin (Solos en el universo, Pasado & Presente) i de 93.000 milions d'anys llum, segons la Wikipèdia.
- Hi ha mils de milions de galaxies en l'univers observable.
- Hi ha 88 constel·lacions (això ho hem tret d'un DVD de la Barbie, que és font autoritzada).
- Hi pot haver fins a un bilió d'estrelles a la Via Làctia.
- El Sol està orbitant a 27.000 anys llum del centre de la Via Làctia.
- Dins el Sol hi caben un milió tres-centes mil terres (inimaginable).
- L'estrella més gran que es coneix, VY Canis Majoris, és 1.000 milions de vegades més gran que el Sol (encara més inimaginable). Aquest vídeo ho explica (m'encanta la locució).

Un cop marejats amb aquestes dades, ens preguntem on som i cap on anem (sobre si hi ha vida més o menys intel·ligent allà fora en vam parlar fa poc en el blog metafísic quotidià i va quedar la cosa en taules).

1. ON SOM?
Doncs no ho sabem ben bé. Ens trobem enmig de l'univers com es troba un mariner enmig de l'oceà, limitat pel seu propi horitzó. Sembla plausible que l'univers s'estén més enllà del horitzó observable i que podria ser infinit (per si no ens havia entrat ja, aquí ens acaba d'entrar el vertigen, imaginar un univers infinit és tant o més inimaginable que imaginar-ne un de limitat).

També hem descobert que Google li vol fer la competència a la Sara amb el Google Sky (i també hi ha un Google Mars i un Google Moon!). El mapa de la Sara -primer molt abstracte i després ja més concret- té el Sol a la part central-superior esquerra, la Terra una mica més centrada i en el centre, Mart (que no deixa de ser una revolució copernicana).

2. ON ANEM?
Sembla que la ciència i la literatura apunten a la mateixa direcció:

"La expansión cósmica sólo dejará un universo frío y muerto de estrellas enanas negras, estrellas de neutrones i agujeros negros (...) ¿es posible que dentro de billones de años haya civilizaciones con la tecnología necesaria para abandonar nuestro universo en un "salvavidas" bidimensional y dirigirse a otro planeta muchos más joven y caliente? ¿O utilizarán su tecnología superior para construir una 'urdimbre de tiempo' y viajar hacia su propio pasado, cuando las temperaturas eran mucho más cálidas?" (Universos paralelos, Michio Kaku, Atalanta).

"-El sol se irá extinguiendo, Odeen, y un día ya no proporcionará alimento.
-¿Significa esto que todos nosotros, los Seres Duros y los Blandos, desapareceremos?
-¿Qué otra cosa puede significar?
-No podemos desaparecer todos. Si necesitamos energía y el Sol se extingue, tenemos que encontrar otras fuentes. Otras estrellas.
-Pero Odeen, todas las estrellas se están extinguiendo. El universo va hacia su fin.
-Si las estrellas se extinguen, ¿no hay alimento en alguna otra parte? ¿Ninguna otra fuente de energía?
-No, todas las fuentes de energía del universo se están extinguiendo.
Odeen reflexionó sobre ello con rebeldía, y entonces añadió:
-Hay otros universos. No podemos darnos por vencidos porque nuestro universo claudica."
(Los propios dioses, Isaac Asimov, Plaza & Janés -jo no el tinc, però està en català: Fins i tot els Déus, Proa).

No sé pas com acabar aquest post. Estic abrumada pel temps i l'espai estel·lars!

Aquest vídeo retrofuturista de Duble Buble ens va de perles: Perduts al mig de l'espai.

Aquest vídeo del Jaume Sisa potser no encaixa tant (o sí), però m'agrada molt: El setè cel.

2 en 1

Sara: quin dia és avui?
Gemma: avui és dissabte.
Sara: no, avui és dissabte i diumenge!

Potser, seguint amb aquesta plasticitat mental de la Sara, podem concentrar de dilluns a divendres en un dia (una mica com el programa de TV3 Divendres) i estendre dissabte i diumenge als altres dies. Es podria trobar una manera "metafòrica" de fer-ho...

Dos aforismes nitxeans, de La gaia ciència:

Idees.- Les idees són les ombres dels nostres sentiments -sempre més fosques, més buides, més simples que aquests darrers.

La vida no és cap argument.- Ens hem arranjat un món en el qual podem viure, amb l'acceptació de cossos, línies, superfícies, causes i efectes, moviment i repòs, figura i contingut: sense aquests articles de fe, ningú no suportaria actualment de viure! Amb això, tanmateix, no constitueixen pas encara quelcom de demostrat. La vida no és cap argument. Sota les condicions de la vida podria haver-hi l'error.

Sóc el Google de la meva filla

-Mama, què és això????

M'ha semblat enginyós, això de ser el Google de la meva filla. I bastant cert.

L'última ha estat un xupa-xups que ha trobat dins d'un calaix (malament...) i li he dit que era un caramel amb un pal (i un català s'ha fet molt ric amb aquest invent, he pensat). I hem quedat que se'l menjaria per després de sopar. No sé si es per això que s'ha menjat tot l'ou ferrat i la crema de llimona (sàvia combinació de llimona i llet condensada desnatada). Per sort, no s'ha menjat tot el xupa-xup i li he fet rentar les dents (el sucre fa posar les dents negres, li he dit, i ella ha respost: sí, jo els tinc blaus).

Parlàvem del Google. Hi he pensat perquè una companya de feina que s'ha llegit el blog (quina ilu, Mònica) m'ha dit que com és possible que no conegui Bonet de San Pedro i que fes el favor de googlejar (ara no sé si amb majúscula o amb minúscula). I sí, vaig fer-ho fa un parell de dies i vaig descobrir el Rascayú, cuándo mueras que harás tú, al Youtube. Quin xoc, la versió que vaig veure era amb l'Orquestra Mondragón i no em quadrava gaire amb el meu sogre, però em va agradar, era com recuperar la memòria històrica de la família.

Però volia parlar també de l'origen de la filosofia. "Què és això?" em fa pensar en l'astorament, en l'"asombro" de quan estudiàvem (sembla més acurat "asombro" que astorament, sembla que uneixi astorament i admiració en una sola paraula). Bé. Si la filogènesi reprodueix l'ontogènesi o a la inversa (mai ho he sabut del tot), això és un clar exemple: la Sara descobreix el món, i "se asombra" (he mirat al diccionari i també existeix "aombra"??), i pregunta, com feien els primers humans.

"I per què hi ha alguna cosa en comptes de no res?" Aquesta és una elaboració més adulta de la cosa, per això té un nom tan rimbombant: metafísica.