Barrejant germans i germanors

- Ja he vist Frozen 6 vegades!!
(Sara dixit)

Els de "Libres e iguales" s'han oblidat "fraternales". I a mi se m'acut que aquest és un concepte per explotar en política (crec que la Victòria Camps deia alguna cosa així en un dels seus llibres). Perquè tu et pots estimar molt el teu germà (difícil no estimar-te malgrat els gelos, baralles, etc.) i quan et fas gran viure en cases separades. I veure't sovint i parlar pel wasap.

En el fons, totes les guerres, les de religió incloses, són fraticides, per això són tan demencials. Els de "Libres e iguales" posen l'individu per davant del grup. Els temuts "nacionalismes" posen el grup per davant de l'individu. I si fem un terme mig? potser en la idea revolucionària francesa de "fraternité" hi ha la clau. Perquè tu et pots separar del teu germà però no el mataràs (bé, també hi ha casos, però no podem estar per tot). Potser això té un aire Teresa Forcades, no ho sé, però tampoc és la intenció, no és que siguem germans perquè Déu és el nostre pare, Déu em sembla més aviat un zombie, ara mateix. Som germans perquè som de la família animal humana, només volem poder escollir casa, tots plegats.

Ara barrejo coses, però em sap molt de greu que la Sara no tingui un germà/na (a banda de la germanor en sentit ampli :). No ha pogut ser. Però té els cosinets que són de la seva edat i ens veiem molt. No és ben bé el mateix, però s'hi assembla. Continuant amb la família-família, dilluns la meva germaneta petita, Esther, fa 40 anys. Vulguis que no, impressiona, de vegades a la meva germana li dic Sara, perquè se'm deu liar la neurona "nena petita" al meu cervell.

En fi, us deixo amb les imatges de la pel·lícula preferida ara mateix de la Sara, Frozen, que té com a eix principal, no l'amor romàntic clàssic (que també), sinó l'amor entre dues germanes. Bon cap de setmana!! ens n'anem a Calella amb ma germana i els cosinets!!

Imatges escollides per la Sara especialment per al post (li he dit que feia un post de Frozen, benu, més o menys... :)

                       Minuts musicals

"Milonga del moro judío", del Jorge Drexler, amb un protagonista una mica perdut...

"He mirat aquesta terra", cantada pel Raimon, em vaig sorprendre emocionant-me amb les primeres notes, amb ma mare, of course. El vídeo es casolà-surrealista.

7 i pujant!

- Sara, pots posar música, sisplau, que així és menys horrible estar malalt?
- Com la crisi?

Evolució de la vida humana segons la qualificació actual de pel·lícules per edats.

Dilluns 9 de desembre aquesta criatura que fa 5 anys en tenia 2, en farà 7. M'estic mentalitzant, i l'estic mentalitzant, que 7 anys és una edat especial. Si et mires les classificacions dels videojocs i de pel·lícules per edats, després de "l'apta per a tots els públics", ve "no recomanada per a menors de 7 anys". Segur que això és conseqüència d'un gran estudi insipirat en Piaget i de l'observació directa de la realitat: no és casualitat que a aquesta edat (7, 8 anys) es descobreixi la Gran Veritat sobre els Reis Mags. La Sara ja sap la primera part de la Gran Veritat: el Tió (va ser l'animal del seu cosí Albert, que té dos anys més). Vam fer un petit Consell Familiar sobre el tema i li vam dir que era prou gran per saber-ho. I tot seguit el Joan va puntualitzar "però els Reis són veritat, eh?" (moment intens, aguantem la respiració) i la Sara va dir "esclar que són veritat, perquè els Reis són persones, no són un tronc amb ulls de plàstic!" Sí, senyora, i després diran que anem malament en ciències...!

L'estic mentalitzant, sobretot, perquè vull que no s'assembli tant a mi. L'altre dia en XeXu en parlava, d'assemblar-se o no als pares, i jo últimament hi dono força voltes, perquè vale que et fa il·lusió quan et diuen que la teva filla s'assembla a tu (però més guapa, dic jo), però quan la mestra et diu, a tu i al seu pare, que és llesta però mooolt despistada, i desendreçada, i que es perd mentre estan llegint tots a classe.... les lleis dels gens i els mems (més perillosos, tu!) t'apunten directament. Objectiu: que s'assembli més al seu pare, millor: que no s'assembli a cap dels dos, que s'assembli a ella mateixa, o, almenys, que progressi adequadament. Això requereix un esforç de part nostra, sobretot de part meva, ho sé. Això sí, és molt carinyosa, i això també ho ha tret de mi, que consti, i també és de bona pasta (sobretot espaguetis), i això ho ha tret del seu pare. Però té moltes coses que són molt d'ella: és eixerida, creativa, sensible... i té alma de cantaora. 

Sis mesets, a Calafell, aquell dia va riure molt perquè se'm va acudir donar-me cops al cap amb el sonall, en plan slapstick...

Una de les seves passions, el patinatge, potser que li talléssim el serrell, no?

 Amb el gurú de la tribu (el que coneix el secret del Tió) i la seva cosineta germaneta.

 Amb el regal d'aniversari (dos dies abans del previst, coses que passen!)

                                   Qui ho diu que en aquesta casa no es menja bé?

                                       La Sara té "alma de cantaora".

                                    Ens ha inspirat l'Amparo Sánchez .


         FELICITATS SARA, T'ESTIMEM!!!!!!!!!!

Bocins sarians d'estiu

A la manera de la rits amb els dimecres, se m'ha acudit abocar bocins d'aquest estiu, amb la Sara de protagonista, un xic desordenats i sense gaire criteri temàtic i/o estilístic, però és que encara sóc de vacances...

- "Sabies que a la prehistòria els romans menjaven estirats?" Ep, d'això ja fa teeeemps, ara ja sap distingir la prehistòria de la història, que si et pares a pensar, és ben curiós.

- Al cap de 10 minuts de manifestació independentista, la Sara s'agobia i vol marxar a casa. Jo em quedo perquè si a més de nouvinguts hem de marxar només començar... no crido gaire però m'hi trobo bé.

- El Jerry, el nostre hàmster, desapareix de les nostres vides, drama contingut, decidim que ha mort de mort natural.

- "Aquest càmping necessita un Spa!", sospites de tenir una filla pija, per sort, afegeix "ho he dit de broma perquè riguis".

- Primer dia de primer curs, el pare s'adorm (perquè no ha sonat el despertador, eh) i la nena arriba tard el primer dia de primer.

- Primer dia de primer, porta una nova agenda que no tenim molt clar on s'ha d'ubicar, s'ha de quedar a casa però si hi ha d'apuntar alguna cosa de l'escola se'n recordarà? Necessitarà una agenda per apuntar-se el que ha d'apuntar a l'agenda.

- Primer dia de primer, ens ha tocat la mestra de P4, la que ens va dir que era molt llesta però molt mandrosa i que l'havíem d'espavilar. El curs promet.

- Maquíllate, maquíllate. Descobrim o més aviat confirmem que li encanta maquillar-se, de noia, de papallona, de Hello Kitty, del que sigui. Li poso la cançó de Mecano, un èxit.

- El purpuritzador. Descobrim o més aviat confirmem que és una malalta de la purpurina. Li encanta, de fet, no sé com s'ho fa que per molt que la banyo sempre porta algun punt brillant al damunt. Un dia fins i tot em va fer comprar-li una joguina que no sabem perquè serveix però que li diem el purpuritzador, tot el que entra surt purpuritzat, no sé, em fa pensar que les coses tristes i lletges de la vida podrien passar pel purpuritzador i sortir brillants i renovades.

- L'enganxamenta al mòbil. Sí, és un joc per aprendre els països, però no li hauríem de deixar jugar tant, culpa meva culpa meva, ma germana està igual amb el seu fill de 7 anys i la Nintendo, i això ens porta al punt següent.

- Xantatges/eines motivacionals a dojo que fem sabent que no hauríem de fer: si fas els deures et deixo 10 minuts de Nintendo, per cada paraula que m'escriguis un xoco-crispi....

- La farra nocturna que es van muntar la Sara i la seva cosina el dia que va venir a casa. El crit del Joan que va donar per acabada la farra.

- La il·lusió de veure com els cosinets de la Sara, l'Albert i l'Aina, són com els seus germans. Que no s'hagi queixat mai de no tenir germans potser és gràcies a això.

PS. Volia penjar una foto de la criatura amb un dels seus maquillatges però no hi ha manera, a veure si un altre dia...

Casoris

Sara: em puc casar amb tu?
Aina: buenu, una estona

Home Sweet Home, però de veres

-Jo vull amb la mama!

Aquesta frase és de la Sara. M'encanta. La va dir ara fa 4 o 5 dies, quan van venir a veure'm a l'hospital amb l'Esther, el Pere i l'Aina. (El pare estava amb varicel·la, sí).

Com que ja he dit al comentari del post d'abans (una mica jo me lo guis jo me lo com) que l'Albert i l'Aina són com els germans de la Sara, no ho tornaré a dir, bé, ja ho he dit, em faig trampes a mi mateixa.

Doncs sí, i per celebrar-ho penso posar una cancó que li agrada a la Sara (és de grans, sí, però tampoc no passa res). Per què faig comentaris i després dic que sí? És el diálogo del alma consigo misma? (Això és una frase filosòfica). Per cert, el diálogo del alma consigo misma es un monòleg o és un diàleg?

http://www.goear.com/listen/e2ef40f/Tenía-tanto-que-darte-Nena-Daconte

Seria un monòleg però m'agrada més pensar que és un diàleg. En realitat tota la filosofia és una mena de diàleg (de fet, un va arribar a dir que la història de la filosofia eren notes a peu de pàgina dels Diàlegs de Plató). Un diàleg amb el filòsof precedent o amb el filòsof mateix o fins i tot amb el filòsof que vindrà.

Per exemple, a mi Nietsche sempre m'ha semblat en diàleg amb Kant (de fet, tinc un llibre que va sobre això). De fet, jo també volia fer una mena de tesi sobre el tema, però no sé on va anar a parar.

Potser podria dir "jo vull amb el Nitxe", però no sé ben bé què ni com.



Foto de Lori_an (http://www.flickr.com/photos/lori_an/2318759612/in/set-72157594284344459/).

HeràclitParmènides!

-AlbertAina!

L'Albert i l'Aina són els cosins petits de la Sara. I formen una mena d'unitat indissoluble. Després, un cop allà, sí que són dissolubles, i ara juga amb l'Albert, ara es baralla amb l'Aina, ara es barallen tots tres...

Aquest matí anant cap al metro he pensant que estava relacionant molts petits filòsofs amb grans filòsofs (o amb filòsofs grans) i que faltaven l'Albert i l'Aina. Perquè, ara de memòria tenim:

Sara - Nietzsche
Bruna - Aristòtil
Martina - Kant
Martí - Wittgenstein
Clàudia - Berkeley
...

Està claríssim qui són l'Albert i l'Aina, com Zipi i Zape i el Yin i el Yang: són Heràclit i Parmènides.

L'Àlbert (àlies el vaquilla), no podia ser un altre: la guerra és el pare de totes les coses, no et pots banyar dos cops al mateix riu (àlies Panta Rei...). Per més concreció i claredat: La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabre, editat per Accent Editorial.

I també s'entén la fascinació de la Sara per l'Albert, com la de Nietzche per Heràclit.

L'Aina (àlies la mística) va arribar una mica després, però és igual de gran i d'influent en la família. És el contrapunt, és allò rodó, perfecte, com l'ésser: l'ésser és i el no-ésser no és (després Plató corregirà una mica això i dirà que el no-ésser també és, d'alguna manera, i gràcies a això hi ha coses i coses variades a la vida).

I per això s'entén que la Sara s'hi baralli, també, com Nietzsche contra Parmènides-Plató.

Potser perquè volen les mateixes coses alhora i això no pot ser. Fins que arriba algú i pronuncia el gran mot: "compartir", "s'ha de compartir". Segur que li trobaran la gràcia, segur. Tenen la sort de ser contemporànies.

Ara, jo no sé si Heràclit es va escapar mai de casa quan tenia tres anys (l'Albert i jo ho hem fet, per anar a casa els avis o per passejar), i això sí que és horror vacui pels pares. Només perdre de vista un segon aquests bitxos ja se't posa el cor com un puny encongit. Fins ara, quan m'explicaven la meva anècdota la trobava la mar de simpàtica, ara no. Però bé, com diuen els de l'Eduqueu, no els mitifiquem, eduquem-los, i que no se'ns escapin!!